dissabte, 1 de març de 2014

Dret a l’honor, versus llibertat d’expressió.

  

No tot s’hi val; hi ha valors que cal respectar: honor, imatge, intimitat...



Arrel d’una sentència que hi ha hagut aquests dies al voltant de la llibertat d’expressió, he comentat amb alguns amics on són els límits entre el respecte a aquesta llibertat i el dret a l’honor de les persones, en especial d’aquelles que per raons de la seva activitat transcendeixen l’àmbit privat i tenen una imatge pública.



La conversa va ser força interessant, fins el punt que li vaig demanar a un d’ells que em fes un petit escrit que recollís les opinions que m’estava fent arribar de paraula. És per això, pel seu interès, que les ofereixo tot seguit per aquells a qui pugui interessar: 


Els personatges públics.

Sabem prou que hi ha molts tipus de personatges públics. N’hi ha que han adquirit notorietat pels seus negocis, pel poder que exerceixen o la misèria de les seves actuacions. D’altres han contribuït a la millora col·lectiva, bé sigui per les seves obres, bé sigui amb aportacions culturals o artístiques. Hi ha qui gràcies a la faràndula ha adquirit notorietat i hi ha també qui deu l’atenció que genera a la singularitat dels seus actes o les seves excentricitats. Són objecte de consideració evident i fins i tot admiració i, tret dels que ofereixen l’insult com a espectacle, convindrem que mereixen respecte i que no poden ser objecte de befa o escarni, impunement.

Les xarxes socials permeten l'abús de la llibertat
d'expressió a vegades escudant-se en l'anonimat
També és conegut que els personatges que es dediquen a la cosa pública pateixen un notable descrèdit. Potser sigui merescut en casos i potser sigui cert que la seva intervenció en afers que atenyen tothom els aboca inevitablement a l’opinió d’experts i ignorants, sigui quina sigui l’àrea de la seva activitat. És així com s’exerceix també el control del que és públic en àmbits de llibertat. Res a dir, ans al contrari.

Tanmateix, com tothom, aquests personatges públics disposen d’una esfera d’intimitat i d’honorabilitat que no ha de ser traspassada si no és assumint una perillosa identificació indiscriminada de la gestió pública amb el desgovern i el malbaratament. Algú hi ha d’haver, al capdavall, que s’encarregui de la polis, de manera que cal prevenir que només els desvergonyits o els que tenen la mà foradada, acostumats i còmodes en el seu paper, optin per dedicar-se a l’administració del que és comú.

Cal que els gestors reuneixin mèrits professionals adequats per tal que sigui possible recuperar la credibilitat que permet avançar en la formació de majors quotes de progrés i de justícia. Així mateix, cal, paral·lelament, que la qualitat pública dels administradors no sigui, en sí mateixa, una condició que els converteixi en blanc escollit dels que, més que vetllar pel que és públic, semblen buscar el descrèdit generalitzat de les persones que s’hi dediquen. No saben el que arrisquen.

Els mecanismes de control d’uns i altres han de respondre a la seva finalitat. Dels ens de l’Administració, n’hi ha piles. Només han de superar l’entorpiment de l’activitat que sovint els caracteritza per exercir amb fermesa i exemplaritat, si cal, la funció de vigilància que els competeix. Al seu torn, la deontologia professional dels media, tan desmerescuda, ha d’ocupar el lloc que justifiqui l’atenció del seu discurs i la qualitat de quart poder.

I, si no és el cas, la Justícia que ens ha d’emparar ha d’apressar el pas - i sorprendria -   depurant eficaçment el Sistema tant dels espuris que el delmen com dels que, investits de verb deplorable, malmeten la tasca formativa que enalteix la informació abonant grollerament el descrèdit i el desconcert, probablement entre els que més necessiten.


M’ha semblat interessant aportar aquesta reflexió en uns moments en els que segurament per un excés de crispació degut als desastres de l’economia, veiem cada dia com els nostres drets van llimant-se i la necessitat de trobar culpables ens pot portar massa sovint a tractar a tothom pel mateix raser. Tant si s’ho mereixen com si no. És per això que el Dret a l’Honor està consagrat a l’article 18.1 de la Constitució com un dret fonamental de les persones. Fem un esforç i respectem-lo. Llibertat d’expressió, tota. Respecte a tothom, fonamental per garantir la convivència. Tots dos són la base de la democràcia, però han de conviure en base a un respecte mutu.


Cap comentari:

Publica un comentari