dimarts, 27 d’abril de 2021

Segur que tots plegats ho varem fer bé per setmana santa ?

Contràriament als que les autoritats sanitàries ens han anat explicant, si que hi ha hagut un clar efecte "setmana santa" a conseqüència de la relaxació de les mesures que limitaven la mobilitat dels ciutadans. En les imatges següents es pot constatar la diferencia evident del risc de rebrot per municipis a Catalunya entre els dies 18 de març i 27 d'abril. El pas enrere és més què notori... això si, els responsables de gestionar tan malament les mesures contra la pandèmia s'amaguen rere un organisme anomenat "Procicat" què els serveix d'escut protector de la seva incompetència

risc de rebrot del dia 18-03-21
risc de rebrot del dia 27-04-21














Aquestes dues imatges, deixen ben clar que ha succeït amb el risc de rebrot per municipis a Catalunya entre els dies 18 de marçi 27 d'abril. Malgrat els discursos dels polítics, la "millora" no es veu per enlloc.  



Risc de rebrot del dia 18-03-21

Risc de rebrot del dia 23-03-21

Risc de rebrot del dia 01-04-21 

Risc de rebrot del dia 05-04-21

Risc de rebrot del dia 10-04-21

Risc de rebrot del dia 16-04-21

Risc de rebrot del dia 21-04-21

Risc de rebrot del 27-04-21


Si el Sr. Pere Aragonès es queda tan tranquil, allà ell, però la setmana santa, es vulgui o no, ha tingut una incidència negativa en la salut del catalans   


diumenge, 18 d’abril de 2021

Més tensions econòmiques sobre un sistema sanitari que necessita un replantejament urgent del seu finançament.


Tothom reconeix que el sistema sanitari català està insuficientment finançat. Ho diuen els polítics, ho diuen els experts, ho repeteixen els professionals i insistim en el tema aquells que tenim coneixement, encara que sigui a distància, de la realitat del sistema sanitari públic de Catalunya. És un clam generalitzat que cal dotar la sanitat de més recursos per fer front a les demandes creixents de la població en atencions sanitàries. 

Si fins ahir les necessitats de recursos econòmics estaven més o menys acotades a Catalunya al voltant dels 5.000 milions d’€ addicionals, ara cal replantejar-se aquest horitzó econòmic a causa de la situació sanitària generada per la Covid-19 que encara estem patint i de la nova crisi econòmica i social que aquesta pandèmia està generant.  
Fins ara, aquest clam reclamant un millor finançament del sistema no ha estat atès per els diferents governs del país, però ha arribat l’hora, si no volem prendre mal, de fer un nou pas endavant, perquè si les necessitats fins avui eren moltes, la pandèmia i altres actors del sistema generaran encara més pressió assistencial i la necessitat de més recursos econòmics per satisfer-la. 
Quins són aquests nous elements que generaran encara més despesa i per tant més necessitat de finançament? Fem un breu repàs: 


 

El primer d’aquests elements que salta a la vista és la Covid-19 que ha generat una despesa no prevista en hospitalitzacions, estades a les UCI, fàrmacs, tests i proves diagnòstiques, material sanitari, guants, mascaretes, equips de protecció individual, vacunes, etc. Un dineral. Una bona part d’aquest dineral continuarà sent necessari els propers anys per revacunar als ciutadans, protegir al personal sanitari i atendre a aquells que eventualment es pugui re-infectar per alguna variant del virus.  


Un segon element que caldrà afrontar serà el derivat de l’activitat que a causa de la Covid-19 s’ha deixat de fer, que no és poca. Tant a nivell d’assistència primària com d’especialitzada, hi ha molts actes assistencials ajornats i moltes exploracions i proves pendents. Uns de consideració lleu, però alguns de consideració no tan lleu. I alguns fins i tot de caràcter greu. Què passarà amb els tumors malignes no diagnosticats aquest últim any? Quin cost tindrà l’atenció de totes aquestes persones que han vist com el seguiment del seu problema sanitari crònic es demorava mentre les complicacions de les seves malalties augmentaven? Què passarà amb els costos de l’atenció a la salut mental conseqüència de la pandèmia, per exemple?

 

Per altre banda, recordem que les retallades de l’any 2010 i posteriors encara no s’han recuperat al 100% malgrat les repetides promeses dels polítics. Per tant si es recuperen el poder adquisitiu dels professionals i les plantilles del 2010, aquesta és un altre de les despeses que pressionaran sobre el sistema sanitari. I per si això no era poc, encara hi ha un quart element que repercutirà en les necessitats de més finançament del sistema sanitari públic. Recentment s’ha endegat la negociació del tercer Conveni Col·lectiu del SISCAT, que acabarà per tancar-se suposadament aquest any. I tots sabem com acaben sistemàticament les negociacions dels convenis: més retribucions i menys jornada laboral. Val a dir que pel que fa a l’increment de les retribucions aquest és una condició del tot justa en el sector sanitari, i en les poques reunions celebrades fins ara, les demandes sindicals pel que fa a les retribucions són molt elevades. 

 

I quina realitat es trobarà l’administració pública per fer front a aquest increment de costos que de ben segur li vindrà com a mínim per quatre bandes? Dons una realitat molt preocupant. Una reducció important de la recaptació a conseqüència de la important caiguda del PIB l’any passat (un 11%) que farà que els impostos recaptats baixin de manera significativa i per tant poder aportar més diners al sistema sanitari sembla d’una gran dificultat si no es prenen decisions valentes. 


Estem doncs davant d’una equació que no té solució: el sistema sanitari necessita urgentment més recursos, però els impostos recaptats no només no creixeran, sinó què amb tota probabilitat es quedaran per sota d’anys anteriors. Què fer doncs? De moment, per resoldre la manca de recursos, el govern espanyol més progressista de la història, no ha trobat millor solució que aprovar (amb el vot favorable d’ERC) uns pressupostos per aquest any 2021 en els que les despeses militars creixen per sobre del que seria esperable en una situació de crisi econòmica social i sanitària. Entre el pressupost del ministeri de defensa i les depeses de caràcter militar camuflades en altres ministeris, s’arriba gairebé als 22.000 milions d’€. Dues vegades del doble del pressupost del departament de Salut a Catalunya. Alguns prioritzen finançar la carrera armamentista, jugar a les guerrilles, construir submarins que no s’enfonsen o comprar avions que s’estavellen, per sobre de la salut dels ciutadans.

 

És el que hi ha...        

diumenge, 11 d’abril de 2021

Fiasco del govern més progressista de la història...


El govern espanyol compra vacunes suposadament per administrar a la ciutadania, i ell mateix en fa desaparèixer unes quantes per satisfer les exigències dels diferents poders de l’Estat, i entre ells, l’exercit espanyol o el poder judicial, als què s’han destinat més de 55.000 dosis que han estat despistades del contingent de vacunes dirigides a la població. Som un país de “quinquis” en el que el mateix govern, autoanomenat el més progressista de la història, es fa trampes al solitari. La ministra de l’exercit ha decidit reservar per als seus soldats la vacuna de Pfeizer en lloc de les Astra Zeneca previstes inicialment. 





És ara quan convé recordar que allà per les proximitats de Nadal, quan varen arribar les primeres vacunes a Espanya, el govern espanyol va muntar aquell espectacle esperpèntic donant cobertura al transport de les vacunes des de l’aeroport de Barajas fins a un magatzem situat a Guadalajara amb escorta militar. Aquella “parafernàlia” propagandista ha donat pas a una realitat en la que és el propi govern espanyol qui manlleva vacunes dels ciutadans més necessitats per fer-les arribar als soldats de l’exercit i a la judicatura en uns moments en els que l’escassesa de vacunes està posant en risc l’estratègia de vacunacions, i per tant dificultant l’assoliment de la immunitat de ramat. El govern de Pedro Sánchez despista més de 55.000 vacunes per administrar als militars, col·lectiu què llevat dels comandaments, està integrat per persones què majoritàriament estan per sota dels 40 anys.   

Conegut aquest fet la pregunta és immediata: quantes vacunes més han desaparegut? A quins col·lectius “especials” han estat destinades? Qui dimitirà per tot aquest desori? 

Aquesta manera d’actuar posa en evidència tota una manera de ser i der fer d’una societat en la que qui no fa trampes està considerat un babau. Deu ser l’orgull definir-se a sí mateix com a “democràcia plena” 


Formem part d’un país què basa la seva actuació en la mentida, l’engany i l’especulació; es tracta d’aconseguir els objectius sense importar com, el què compta són els resultats. Per això quan a sobre els resultats són deficients es cau en el més absolut dels ridículs. Veiem només alguns exemples: 

Una taula de diàleg inexistent que porta més d’un any sense reunir-se i que ha celebrat una sola reunió, es posa com a exemple de ”diàleg”.

Un ministre de sanitat què en plena pandèmia abandona les seves responsabilitats per presentar-se a unes eleccions autonòmiques, es considerat per alguns una decisió estratègica intel·ligent. 

Un sistema de finançament que beneficia a les autonomies que tenen una càrrega impositiva més baixa front a aquelles que la tenen més alta, és considerat com un exemple de solidaritat en lloc de, ras i curt, una estafa.

Una repressió absoluta contra els ciutadans catalans que han mostrat d’una manera o altre la seva proximitat amb el moviment independentista, és defensar la “indissoluble unidad de la Pátria” 

Requisa de material sanitari a Catalunya per endur-se’l a Madrid, un altre exemple de solidaritat entre comunitats, amb participació de la guàrdia civil. 

Manca de empatia del govern espanyol més progressista de la història, vers un govern català que demanava poder tancar la regió de Madrid per evitar l’expansió de la pandèmia a tot l’Estat, quan les xifres de contagis a la capital feien feredat, és serietat i expertesa, perquè com deia aquell “el virus no entiende de territorios”.

Cas omís a les diferents peticions que el govern català ha formulat a Madrid en el decurs de la pandèmia, no fos cas que els catalans tinguin raó i facin quedar malament al Sr. Pedro Sánchez. 

Comentaris despectius de diferents ministres del govern espanyol, i d’algun president de comunitat autònoma vers el president de la Generalitat, pel simple fet de ser independentista, com a mostra del respecte institucional que tots els càrrecs elegits per la ciutadania es mereixen.  

Falta absoluta de capteniment al deixar Catalunya sense president, al bell mig de la pandèmia, per una pancarta que demanava la llibertat dels presos polítics i dels exiliats, coma exemple de bon govern i estima cap als ciutadans catalans. 

Manca de regularitat en l’enviament de vacunes a Catalunya anul·lant fins i tot, expedicions anunciades amb antelació, perjudicant ostensiblement els interessos dels ciutadans de Catalunya, com a mostra que Catalunya només els interessa per els vots que hi puguin obtenir i els diners què abusivament recapten.       

La llista podria continuar atès que el greuges, en aquest últim any, no han faltat ni un sol dia. 


Jo em pregunto que hauria passat si el govern de la Generalitat hagués intentat negociar pel seu compte, al marge del govern de Madrid, l’adquisició de vacunes a laboratoris estrangers, com ha fet per exemple la Sra. Ayuso presidenta de la comunitat de Madrid, que sembla que ha estat negociant pel seu compte la compra de la vacuna russa Sputnik V. Què haurien dit els diaris espanyols? I la fiscalia? I alguns partits polítics? Sembla que als espanyols els preocupa molt “l’or de Moscou” però en canvi estan ben disposats a administrar-se la vacuna russa, no fos cas què per defensar el “orgullo espanyol” s’omplissin els cementiris...

 

En fi, com deia Montilla, el “desapego” és absolut...   

dilluns, 5 d’abril de 2021

Catalunya: un sistema sanitari descompensat


Segons la informació estadística corresponent a l’any 2019, publicada per el “Ministerio de Sanidad”, Catalunya ocupa els últims llocs pel que fa a l’assignació de recursos econòmics al seu sistema sanitari. El percentatge de la despesa sanitària pública sobre el PIB, els sous dels professionals, els diners assignats a l’assistència especialitzada o les aportacions a l’assistència primària, estan clarament per sota de la mitjana respecte al conjunt de les autonomies de l’Estat.





 

El conjunt de comunitats autònomes de l’Estat, varen dedicar a l’any 2019, un 5,6% del PIB a la seva despesa sanitària pública. Aquesta xifra a Catalunya va ser del 4,9% front al 7,6% que hi varen dedicar les regions de Murcia o Astúries. Pel que fa a la despesa per habitant, la mitjana estatal es va situar als 1.486€, mentre que a Catalunya va ser de 1.515€ lluny dels 1.873 del País Basc, dels 1763 d’Astúries o dels 1.694 de Navarra. Aquest últim concepte,  és dels pocs en els que Catalunya supera la mitjana estatal.   

 

Del total de la despesa sanitària d’aquell any, la part dedicada a remuneracions de personal va representar de mitjana un 45,8% a tot l’Estat. Aquesta xifra a Catalunya va significar el 36,6% front a altres autonomies com el País Basc on van arribar al 54,4% o l’Aragó amb un 52,9%. Navarra hi va destinar un 51,8% de la seva despesa sanitària. 


Pel que fa a la docència MIR, el conjunt d’autonomies hi varen dedicar el 3,7% de les seves despeses sanitaries. Destaca Madrid que hi va dedicar un 5,7%, València que hi ha dedicar un 4,4% o Andalusia amb un 4%. Catalunya tan sols hi va dedicar el 2,5% de la seva despesa sanitària. 

 

El departament de Salut de la Generalitat va gastar un 64,9% de la seva despesa als serveis especialitzats hospitalaris, per sota de Madrid, Astúries i Balears, mentre que els diners gastats en els serveis de l’atenció primària a Catalunya va ser tan sols el 13,3% del total de la despesa, molt per sota de comunitats com Andalusia, Extremadura, Castella i Lleó, o València entre d’altres. 

 

La despesa farmacèutica a Catalunya va ser de les més elevades de l’Estat i es va situar en els 1563 milions d’€ només superada per Andalusia que va arribar als 1.976 milions d’€.

 

D’aquestes xifres se’n deriven algunes conclusions: 

Si Catalunya destina a la sanitat pública un tant per cent més baix del PIB que moltes de les autonomies, això només té una lectura: el govern català té altres prioritats a les que destinar recursos, i aquestes prioritats passen pel davant de la sanitat pública. Incrementar el percentatge del PIB per finançar la sanitat pública és només qüestió de voluntat política, sabent això si, que destinar més diners a la salut dels ciutadans implicarà deixar-los de destinar a altres qüestions.

 

Deixant de banda a Astúries, que té una situació particular derivada del finançament addicional de les malalties originades per la industria de la mineria, queda molt clar que els règims econòmics de què gaudeixen El País Basc i Navarra, els permet destinar molts més diners per ciutadà què les comunitats subjectes al sistema de finançament autonòmic de règim comú com és el cas de Catalunya o Madrid, tot i què en el cas de Madrid, hi ha un finançament addicional derivat de la “capitalitat”. 


De les diferents dades de l’informe del “ministerio” en destaca d’una manera especial la relativa a la part del pressupost destinada a remuneracions del personal on Catalunya no està només per sota de la mitjan estatal sinó que està a la cua. Això vol dir què Catalunya té unes plantilles menys dotades que altres comunitats, quan per altre banda Catalunya suporta una pressió assistencial més elevada que moltes comunitats en les que el pes de les remuneracions del personal és més elevada. Alguna cosa caldrà revisar a casa nostra en aquesta qüestió, si realment volem continuar tenint un sistema sanitari del que ens puguem sentir orgullosos. A la llum d’aquestes dades, es pot afirmar que els bons resultats en salut de la sanitat pública catalana es deuen fonamentalment al treball generós dels seus professionals, què treballen sotmesos a una pressió assistencial força més elevada que l’existent en altres comunitats i a més amb un sou inferior. Certament aquesta situació és del tot insostenible i requereix solucions immediates.    

 

Encara vull assenyalar un altre dèficit important de la nostra sanitat pública en relació a les altres comunitats de l’Estat, i no és altre l’assignació pressupostària de l’assistència primària. Catalunya hi dedica només el 13,3% del seu pressupost. En aquest apartat destaca Madrid com la comunitat que menys hi destina però cal considerar tanmateix què Madrid té prestacions sanitàries hospitalàries i de primària, que pengen de ministeris diversos, exercit, o altres, i que per tant no consoliden en les xifres del “ministerio”.

 

Sigui com sigui, a casa nostra ens cal una revisió a fons que afecta bàsicament a l’assignació de recursos humans al sistema sanitari, a la retribució dels mateixos, i al pes què volem què tingui l’assistència primària dins del sistema sanitari català. Fins que aquests aspectes no siguin revisats d’acord i amb la participació del sector, no podrem dir que tenim un sistema sanitari d’excel·lència. Avui només tenim un del components d’aquesta desitjada excel·lència: els nostres professionals. 


Reflexió final: si Catalunya dedica a preservar la salut de cada ciutadà una quantitat que està per sobre de la mitjana estatal, però dedica a l’assistència primària una % del PIB inferior dels més baixos de l’Estat, a l’assistència especialitzada hi dedica també un % del PIB molt baix respecte a altres comunitats, i paga pitjor als professionals amb plantilles més escasses, amb què es gasta els diners exactament? Tota l’explicació es centra únicament en una despesa farmacèutica més elevada? O Potser tenim moltes ineficiències en el nostre sistema sanitari? Caldria estudiar-ho a fons...     

dijous, 1 d’abril de 2021

Perquè estem a les portes d’una quarta onada?


Cada vegada que el govern de Catalunya ha permès un alt nivell de mobilitat dels ciutadans, la pandèmia ha aguditzat els seus efectes. Va succeir a l’estiu, amb una onada de coronavirus mol accentuada al setembre; va succeir també amb els pont de la Puríssima i les festes de Nadal, amb un repunt molt significatiu dels contagis i de la pressió sobre el sistema sanitari i torna a succeir ara degut a la lleugeresa amb què l’administració catalana ha enfocat la setmana santa.


Mobilitat i avanç de la pandèmia són factors directament proporcionals, i els nostres dirigents polítics ho saben. Tot i així han intentat repetidament fer compatibles els interessos de l’economia amb la lluita contra la pandèmia, i aquesta equació plantejada en aquests termes, no té solució. Malament per la salut dels ciutadans i malament per el sistema econòmic.

 


Estem assistint a una situació decebedora. Tot i que les dades de seguiment de la pandèmia mostren un creixement, l’administració no endureix les restriccions a la ciutadania. Contràriament al que mitja Europa està fent, aquí ens preocupa més l’activitat turística de Setmana Santa, que no pas el control del maleït virus. França tanca les escoles i endureix les restriccions als ciutadans; Alemanya, de cara a la Setmana Santa, també va endurir el confinament fa tan sols un setmana a l’igual que Itàlia i Grècia. Aquí, a Catalunya es mantenen les mesures com si no estiguéssim en portes d’una quarta onada. 


El departament de Salut, en boca de la consellera Vergés, s’ha dirigit a la ciutadania dient: “Fem un crit d'alerta per la situació en què ens trobem. Ja no estem baixant i cal abaixar els indicadors. Demano prudència aquesta Setmana Santa perquè som a temps d'aturar el creixement". Demanant prudència als ciutadans no n´hi ha prou, tal com s’ha demostrat en les tres onades anteriors. A aquesta petició s’hi ha afegit el secretari general del departament de Salut Marc Ramentol, dient que "necessitem de nou la complicitat de la ciutadania. La situació és exigent". Val a dir que els ciutadans el que de veritat necessitem és uns governants capaços de prendre les millors decisions per preservar la salut dels seus ciutadans i d’aquesta manera evitar que l’economia s’enfonsi. Quantes onades del virus hi ha hagut als països orientals? Doncs algú n’hauria de prendre nota.     

 

Si els nostres veïns europeus endureixen les restriccions, si les dades de la pandèmia a casa nostra tornen a ser alarmants, si el nivell de vacunació no supera el 6% de la població, els responsables de l’administració haurien d’entendre que mantenint les mesures existents que ens han portat on estem, no n’hi ha prou. I demanant la col·laboració de la ciutadania tampoc. Governar vol dir prendre decisions, i sembla que alguns entenen que governar consisteix a demanar als ciutadans que es portin bé, quan l’experiència ha demostrat que els ciutadans fan cas omís a aquestes demandes de cordura. 

 

SI el nivell de vacunacions hagués assolit un valor significatiu, s’entendria un cert relaxament de les restriccions establertes per el govern, però malauradament estem a un nivell molt baix de vacunacions, dels més baixos d’Europa. Després de 3 mesos d’haver-se iniciat el procés de vacunacions a Catalunya, a dia d’avui, 31 de març de 2021, només un 5,6% de la població catalana ha estat vacunada amb la pauta complerta. De seguir aquest ritme farien falta uns 54 mesos per vacunar a tota la població. I això sense considerar que la majoria de vacunes administrades tenen una efectivitat d’un any, i per tant caldrà anar revacunant a la població. 

 

El govern català en general, però particularment el vicepresident Aragonès i la consellera de Salut són els màxims responsables d’una estratègia que ha intentat compaginar els interessos de l’economia amb la lluita contra la pandèmia, però és evident, i així ho corroboren els resultats, que aquest intent és una contradicció en si mateix: el funcionament normal de l’economia exigeix un determinat nivell de mobilitat dels ciutadans, i és precisament aquesta mobilitat la que facilita l’expansió de la pandèmia. Estem doncs davant del peix que es mossega la cua...


És cert que no tota la culpa és dels governants catalans. Hem d’afegir a la llista de responsables del desori a la Unió Europea, organització burocratitzada, que en lloc d’alleugerir i facilitar tràmits, els endarrereix i els dificulta. El govern espanyol també hauria d’estar a la llista dels incompetents, atès que no ha sabut defensar els interessos dels ciutadans espanyols davant una UE del tot inoperant. A hores d’ara, el govern de Madrid encara no ha explicat públicament el nombre de vacunes rebudes, les enviades a cada una de les comunitats autònomes, o les que s’han quedat ells per vacunar a la plana major de l’exèrcit, i altres “compromisos”. A Espanya (i també a Catalunya) molt parlar de transparència, però ben poc de dur-la a la pràctica.

 

Finalment, un gran culpable de la situació és la industria farmacèutica, incapaç de complir els compromisos de subministrament de vacunes a què s’havia compromès. Si no milloren el ritme de producció de les diferents vacunes tardarem molts mesos a assolir la immunitat de grup tan necessària, i mentre no s’hi arribi, el risc de noves onades continuarà existint si no prenem com a model a països com la Xina, el Japó i altres països de l’Orient.  

dissabte, 27 de març de 2021

Tres mesos de vacuna Covid


Avui fa tres mesos que l’encara vicepresident Pere Aragonès, i conseller de Salut a l’ombra, acudia tot pinxo a una residència d’avis de l’Hospitalet de Llobregat amb l’objectiu de fer-se la foto amb la primera avia vacunada a Catalunya. Obtinguda la instantània i publicada en tots els mitjans de comunicació haguts i per haver, el vicepresident Aragonès ha desaparegut d’escena a l’hora de donar la cara per la manca de vacunes a Catalunya o per donar explicacions per una estratègia de vacunacions plena d’irregularitats, mancada de transparència de manera què a hores d’ara, encara no sabem quants vacunats de primera o segones dosi hi ha a Catalunya per franges d’edat. 



Si que sabem que estem vacunant polítics com Miquel Iceta entre d’altres, fora de cap lògica, i que tenim més persones vacunades de menys de 65 anys que no pas les que superen aquesta edat. 
Amb aquesta alarmant realitat, encara hi ha qui em demana una crítica constructiva... ben difícil m’ho posa...
Tot i així val la pena destacar que aquestes últimes hores s’ha fet un esforç per donar una informació una mica més àmplia sobre les vacunes i sobre els col·lectius que estan sent vacunats. Tanmateix hi continua mancant una informació clara per franges d’edat. No es pot amagar aquesta informació a la ciutadania, al temps que calen explicacions per les irregularitats comeses en la vacunació de polítics, clergues i altres espècimens 
 


És evident que l’origen de tots els problemes està en la manca de vacunes. No estan arribant a Catalunya amb la quantitat necessària per facilitar una progressiva vacunació de la població a un ritme és o menys constant. Ara bé, sent això del tot cert, no hem de deixar de banda les errades significatives de l’estratègia de vacunacions a Catalunya. Un estratègia tan mal concebuda que fins ara ha permès dues situacions rebutjables de ple: que hi hagi més persones vacunades de menys de 65 anys que no pas les majors d’aquesta edat, i que hagi estat possible que alguns “llestos” estiguin ja vacunats sense ser ni personal essencial, ni formar part de col·lectius de risc. L’alcalde i un regidor de Riudoms, l’expresident del Consorci Sanitari de Terrassa o el polític Miquel Iceta són la punta de iceberg d’un seguit de vacunacions fetes fora de l’estratègia prevista per l’administració de vacunes als ciutadans. Això a Catalunya, perquè a Espanya encara ha estat molt pitjor, capellans, militars, família reial, polítics i tutti quanti s’han passat per l’arc del triomf la cua de les vacunacions.  

 

Al bell mig tot aquest maremàgnum de desencerts i contradiccions sorprenen les paraules dites ahir per Pere Aragonés en la seva fallida sessió d’investidura, quan va dir "Estic convençut que es pot millorar la gestió que hem fet de la pandèmia, però si algú diu que ho ha fet bé, no reconeix la veritat". Dona tota la sensació que el conseller de Salut a l’ombra està fent bona aquella dita castellana que diu “mal de muchos, consuelo de tontos”...

 

El resum de tot plegat no és gens esperançador. Amb l’actual mancança de vacunes, amb la manca de rigor de l’administració a l’hora de gestionar les escasses vacunes existents, amb la manca de solidaritat de molts ciutadans que només pensen en ells, amb un departament de Salut molt polititzat però amb poca expertesa, i amb l’espasa de Dàmocles que representa la caducitat dels efectes de les vacunes existents, tot fa preveure que tardarem molt més temps del previst a tenir un 70% de la població protegida atès que al cap d’un any d’administrada la vacuna (sis mesos per segons quina vacuna), aquesta perd els seus efectes de protecció. 


Per això sobten molt algunes declaracions de les autoritats sanitàries catalanes, com les del conseller de  Salut a l’ombra, Pere Aragonès, que aquest dies ha tingut la gosadia de presentar una campanya de vacunació massiva a Catalunya en la que ha arribat a dir què “estem preparats per vacunar a 500.000 persones a la setmana”... Com es nota que el paper tot ho aguanta. D’on sortiran les vacunes? I si arriben, algú es creu que es pugui vacunar a Catalunya a tota aquesta població setmanalment? 


Tanmateix el que succeeix a Catalunya no és diferent del que els passa als espanyols, i per extensió als europeus. Aquesta pandèmia ha posat de manifest entre altres coses la absoluta nul·litat i incompetència d’un organisme com la UE. Una colla de funcionaris ben pagats que en lloc d’aportar solucions generen problemes i dificultats. Com els nostres funcionaris que tan bé coneixem, vaja. Segurament per això, Alemanya es planteja cercar solucions per el seu compte, i estan estudiant la viabilitat de la vacuna Sputnik dels russos. Aquests no s’estan de punyetes...           

   


dijous, 18 de març de 2021

Un any de Covid-19: a les portes d’una quarta onada?


En el decurs del mes de març de l’any passat, els ciutadans ens en vàrem adonar de la perillositat d’aquell virus que havia començat a mostrar la seva letalitat a Wuhan a la Xina, i que mica en mica s’havia anat introduint per tots els països del món. 
Des de llavors ençà hem vist com les autoritats sanitàries estatals, també les de Catalunya, intentaven fer compatibles la lluita contra el virus amb el manteniment d’una certa activitat econòmica, incidint en la regulació de la mobilitat de les persones: a més incidència de la malaltia, menys mobilitat, i tant bon punt la incidència remetia una mica, es produïa un relaxament de les mesures que limitaven la mobilitat.


El resultat és prou evident per si mateix: un any després estem a les portes d’una possible quarta onada, i l’economia està cada dia més malmesa. Trista realitat que palesa el desencert en l’enfocament de la lluita contra la pandèmia a casa nostra, sobretot si ho contraposem amb l’eficàcia amb la que han actuat a la Xina o el Japó, així com a altres països orientals.
El balanç d’aquest primer any de Covid-19 a Catalunya és aterrador: gairebé 580.000 persones contagiades per la malaltia, de les quals més de 21.000 han mort.  

 

 

Què ens diferència als catalans de països com la Xina o Japó pel que fa a l’actuació contra la pandèmia? Bàsicament dues qüestions. D’una banda la disciplina dels orientals i la seva educació sanitària i de l’altra el rigor d’uns governs que han actuat prioritzant sobre tot la salut dels seus conciutadans deixant completament al marge altres interessos econòmics o del tipus que sigui.


L'ocupació de les UCI mostra una
 clara tendència a pujar després de
la primera onada 

Molts anys enrere, aquells que viatjaven a l’orient llunyà observaven encuriosits com alguns ciutadans d’aquells països anaven pel carrer o en transport públic amb una mascareta. En general eren persones que estaven constipades i la mascareta era una manera d’intentar frenar la transmissió del virus que ells estaven patint. Aquest fet demostra el nivell d’educació sanitària d’aquelles estructures socials, molt més elevat que el nostre. Si a això hi afegim un sentit molt fort de la disciplina, tenim una part dels elements que justifiquen les diferències entre ells i nosaltres. 

 

Les diferències també tenen a veure amb el rigor dels respectius governs. Mentre allà es prioritzava la salut de les persones, implantant confinaments estrictes, aquí s’ha intentat una mena de plantejament que en si mateix és una contradicció si es té en compte que la incidència de la Covid-19 en la població està en relació directa a la mobilitat. A Catalunya hem intentat fer compatibles la lluita contra l’expansió del virus amb el manteniment d’una certa activitat econòmica sense tenir en consideració que l’activitat econòmica requereix, ineludiblement, un cert nivell de mobilitat.

 

A banda d’intentar assegurar aquest equilibri impossible entre pandèmia i mobilitat, a Catalunya a més, hem introduït canvis continuats en les restriccions. Afluixar les mesures per Nadal va ser un error important que vàrem pagar car amb la tercera onada, i ara sembla que ens tornarà a passar quelcom semblant atès que les “autoritats” catalanes ja s’estan plantejant un nou relaxament de les mesures a les portes de setmana santa. Dona doncs la sensació que estem preparant el terreny a una possible quarta onada. Aquests canvis continuats en l’abast de les restriccions implementades a Catalunya a través del malauradament famós “Procicat” han propiciat que en aquests moments pocs ciutadans deuen saber amb certesa quines són les mesures vigents avui mateix.


Persones vacunades a Catalunya

A aquest desconcert generalitzat sobre com actuar eficaçment contra la pandèmia, cal afegir-hi decisions contradictòries del govern pel que fa a les vacunacions. Malgrat tots els errors comesos per l’administració sanitària en el decurs d’aquest any de pandèmia, si l’estratègia de vacunacions fos bona, avui l’amenaça de la tercera onada quedaria una mica més allunyada. Però no, a casa nostra no sabem fer les coses bé. I avui, malgrat l’escassesa de vacunes, tenim més persones vacunades de menys de 65 anys, amb un risc relativament baix de contraure la malaltia, que no pas persones de més de 65 anys, molt més fràgils davant la Covid-19. 

 

És el que passa quan els criteris polítics passen per sobre de les recomanacions dels experts. Una vegada més, i no em cansaré de repetir-ho, l'expertesa ha d'estar en la base de les decisions polítiques. A Catalunya portem uns anys que a Salut s'ha imposat un criteri que posa a la política per sobre de les opinions dels experts, i que supedita les decisions sanitàries a la voluntat dels poders polítics i econòmics. 


La pandèmia s'ha encarregat de demostrar quan equivocats van els que defensen que per ser conseller de Salut no cal tenir formació en ciències de la salut, i quin flac favor es fa als ciutadans quan Salut es sotmet dòcilment a la voluntat d'Economia.