dijous, 14 d’octubre de 2021

25 anys de l’ABS Vic Sud: la primera EBA constituïda a Catalunya per gestionar l’assistència primària. (i II)

 

......Continua de l’entrada anterior.





Més enllà del relat del desenvolupament de l’acte, voldria aportar alguna reflexió sobre el fet de l’estancament de la constitució de més EBA a Catalunya si considerem l’èxit i l’acceptació de la majori d’EBA existents. Reflexió què no és només meva, sinó que ha estat contrastada amb persones expertes i coneixedores de ben a prop, de la realitat d’aquestes organitzacions. Algunes d’aquestes persones amb les que he intercanviat punts de vista, estan implicades professionalment en alguna d’aquestes 13 EBA existents

 

Una de les dificultats què hi ha a l’hora de voler fer més EBA, rau en el mateix departament de Salut, reticent a diversificar la provisió de serveis d’atenció primària més enllà de l’ICS i d’algunes organitzacions del SISCAT què han tingut prou pes per poder gestionar algunes ABS en el territori. Al departament de Salut li resulta molt més còmode que la provisió de serveis d’atenció primària estigui en mans de pocs proveïdors davant de les dificultats de tenir-ne una diversitat significativa. Mentre l’ICS acapari la majoria d’ABS de Catalunya es fa molt difícil que puguin aparèixer oportunitats per crear noves EBA. 


El fet que la provisió de serveis d’atenció primària hagi estat molt majoritàriament en mans de l’ICS ha contribuït a crear entre els professionals una sensació de “comoditat estatutària”, que ha deixat en segon terme l’essència del professionalisme mèdic que reclama una autonomia no només professional sinó també de gestió. En aquesta línia d’organitzar l’atenció primària sota plantejaments funcionarials, els sindicats i alguns partits polítics han exercit una pressió important que ha arribat a l’opinió pública, mobilitzant a sectors de la població davant de l’amenaça de la “privatització”. Encara què sembli mentida costarà sortir d’aquesta dinàmica què posa en valor la titularitat de les organitzacions per sobre de la qualitat dels serveis que presten. Fins i tot alguns polítics poc valents s’han vist atrapats per aquest discurs populista. En altres paraules, alguns prefereixen que un servei sanitari públic sigui deficient però que sobre tot sigui de titularitat pública, això si. 


En aquest sentit cal reconèixer també que en la fase inicial, alguna EBA es va allunyar de l’esperit fundacional d’aquestes organitzacions amb alguna pràctica si més no discutible, com per exemple la compra-venda d’accions entre els socis de la EBA. Per això el CoMB va promoure la assumpció d’un codi de bones practiques per eliminar la possibilitat que hi haguessin alguns abusos i salvaguardar l’ètica d’aquestes organitzacions fomentant la transparència de les mateixes. 

 

Per resumir en poques paraules els motius que han contribuït a l’estancament d’aquestes organitzacions com a proveïdors de serveis d’atenció primària, destaquen tres aspectes claus: La manca d’un suport polític decidit i valent malgrat les campanyes en contra, la manca d’interès per assumir riscos per part dels professionals sanitaris, i la impossibilitat que l’ICS pogués formar part com a soci minoritari d’aquestes entitats en base associativa. Tanmateix els bons resultats en salut d'aquestes organitzacions, la satisfacció de professionals i usuaris, i l'eficiència econòmica d'aquestes entitats són arguments de pes, que no han estat rebatudes ni tan sols pels populismes i que els polítics que les defensen haurien d'utilitzar sense complexos i difondre abastament totes les dades que justifiquen la bona feina feta per la majoria d'EBA del país.         

 

Per acabar un altre reflexió, aquesta si absolutament personal. Vull contraposar la visió de dues ciutats de Catalunya amb mentalitats oposades respecte a la innovació i als avenços en noves fórmules de gestió:

D’una banda Lleida, on la pressió social i populista exercida per sindicats i alguna organització política van fer tirar enrere la constitució d’un consorci sanitari que hauria estat clau per millorar la sanitat a les terres de Ponent, i de l’altre Vic, què va acollir el segon consorci sanitari que es va crear a Catalunya, i que ha celebrat els 25 anys de la constitució de la primera EBA. El conservadorisme populista front la innovació i la millora contínua del sistema sanitari. Lleida estancada sanitàriament, vivint del passat i queixant-se sempre del govern català com causant de tots els seus mals i Vic enfocant amb encert el seu futur sanitari. La societat lleidatana pateix els resultats d’haver donat suport a la seva “marea blanca”, mentre què la gent de Vic gaudeix de sistemes de gestió de la sanitat pública innovadors i eficients. Les dues ciutats pateixen sovint de la presència de la boira, però tot i així els vigatans saben veure-hi millor al seu través les solucions de futur, si més no pel que fa al sistema públic de salut .


Fins avui hem vist néixer 13 EBA a Catalunya, què no són més que una petita anècdota en el context de l’assistència primària. Per quan les properes? Venceran els metges la por a iniciar una activitat empresarial sense la “protecció” de l’estructura de l’ICS, però també sense la cotilla administrativa, de gestió, i a vegades assistencial què l’ICS representa?  Per quan una EBA experimental en un hospital de la xarxa pública? Són interrogants què cal respondre, però què exigeixen una estabilitat política important, d’uns polítics valents, uns lideratges professionals molt clars i potents, la voluntat de sortir de la zona de confort per part dels professionals i una societat civil què no es deixi entabanar per marees populistes. En salut el què compta, el que realment és important, és la qualitat de l’atenció sanitària rebuda.


La qualitat de l’assistència per sobre, molt per sobre, de la titularitat.  Per a mi això és el que compta. Altres característiques com per exemple si aquestes organitzacions formen part o no del que s’anomena l’economia social, o d’altres consideracions em sembla que s’han de tenir en consideració, però el fonamental, el que realment importa és la qualitat de l’assistència entenent com a qualitat no només els resultats en salut que són bàsics, sinó a més aquells altres factors que donen un context de qualitat com per exemple la facilitat per accedir als serveis, el tracte amable i respectuós, la puntualitat, la facilitat per accedir a proves diagnòstiques o complementàries, la capacitat de resolució, etc...                             

diumenge, 10 d’octubre de 2021

25 anys de l’ABS Vic Sud: la primera EBA constituïda a Catalunya per gestionar l’assistència primària. (I)

 

S’han complert 25 anys des que una modificació de la LLOSC va permetre que s’implementés a Catalunya una nova fórmula de gestió: les Entitats en Base Associativa (EBA), una mena de cooperatives integrades per professionals sanitaris que gestionaven una Àrea Bàsica de Salut. Un plantejament Innovador, sorgit de la necessitat de dotar als metges d’una autonomia de gestió real, desenvolupat pel conseller Trias amb el suport decidit del Col·legi de Metges de Barcelona. La idea va ser posada en pràctica a Vic com a prova pilot i sota el lideratge del Dr. Ledesma, amb un conjunt de metges que varen demanar l’excedència de les places estatutàries que venien ocupant, i constituir l’Equip d’Atenció Primària Vic SLP. Al setembre de 1996 aquesta empresa va resultar adjudicatària del concurs públic de gestió i l’1 d’octubre d’aquell mateix any començaven aquesta aventura professional en el Cap El Remei, responsabilitzant-se de la gestió de l’ABS Vic-2. 25 anys mes tard aquella experiència ha resultat tot un èxit com ho demostren diferents indicadors: la satisfacció dels usuaris, la satisfacció dels professionals, la qualitat de l’assistència prestada, l’eficiència del model, etc.


Aquest 25è aniversari ha tingut un acte central al teatre l’Atlàntida de Vic, perfectament organitzat amb total respecte a les mesures sanitàries vigents. Llàstima que alguns dels assistents, especialment els VIPS de les primeres files, de manera ocasional i abans de l’inici de l’acte, van formar grupets de 5, 6, o més persones, amb mascareta si, però sense respectar cap distància de seguretat, situació de la què l’organització de l’acte n’és absolutament aliena. Vaig veure pocs cops de colze i masses abraçades. Entenc que el fet de retrobar-se entre companys va ser un moment efusiu per expressar sentiments, però els professionals sanitaris són els primers que haurien de mostrar la màxima cautela davant del virus. Tot i estar vacunats cal tenir present què l'eficiència de la vacuna, en el millor dels cassos, es situa al voltant del 95%. És una qüestió de disciplina, però en aquest país som com som...  
Tornant a l’esdeveniment, l’acte va comportar diferents intervencions entre les quals destaco aquestes aportacions:


Dra. Marta Serrarols gerent de l’Equip Assistencial Vic, SLP:

“Els professionals són els propietaris de l’empresa i s’impliquen en la gestió del pressupost”. 

“Ha estat un procés complicat però ho tornaríem a fer”

Va destacar l’aposta per la qualitat assistencial i va reclamar que al conjunt de l’assistència primària se li assigni el pressupost que realment requereix si realment es vol posar l’atenció primària de salut al centre del sistema tal com el polítics no paren d’assegurar. També va alertar sobre el perill que les noves tecnologies deixin enrere a alguns col·lectius.

 

Sra. Anna Erra, alcaldessa de Vic: 

“La ciutat de Vic se sent orgullosa de l’èxit d’aquest equip d’atenció primària”. “Ha estat una fórmula d’èxit”.“L’element transformador de les organitzacions és el compromís i la EBA del CAP El Remei ho ha demostrat”.   

Va destacar el compromís de tots els professionals amb el projecte, la qualitat dels serveis que presten, la capacitat de resolució i tot amb un cost més baix que altres equips d’atenció primària comparables.  

 

Tot seguit la Dra. Magda Campins Cap de Servei de Medicina Preventiva i Salut Pública de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron va explicar com l’Hospital es va reorganitzar per fer front a les necessitats derivades de l’atenció a la pandèmia. 

Va explicar l’aparició de les consultes telemàtiques, la reorganització de determinats serveis, el suport preferent al servei d’Urgències per part d’alguns professionals d’altres serveis, la preparació de les plantes exclusives per malalts Covid-19, preparar noves àrees per poder ser utilitzades com a UCI, treballar amb clau territorial amb els hospitals propers Pere Virgili, Sant Rafel, Quiron, Delfos, Sociosanitari Isabel Roig i al primària del territori.

També va explicar el suport que van donar als “hotels salut” per pacients convalescents i com es va habilitar el pavelló olímpic Vall d‘Hebron, situat just en front de Hospital, per malalts Covid-19. 

Va concloure la seva intervenció destacant que “El treball en equip, és la gran ensenyança que hem aprés en aquesta pandèmia”


Després es va celebrar una taula rodona moderada per l’exconsellera Dra. Marina Geli i actual Coordinadora del Centre d'Estudis Sanitaris i Socials de la Universitat de Vic amb el títol “Dibuixant el futur del nostre sistema sanitari”La Dra. Geli va destacar el sentiment de pertinença i l’orgull de pertànyer al sistema sanitari de tots els professionals afirmant què “sense lideratge i sense compromís, el món no es mou”.

Tot seguit va fer diverses preguntes als membres de la taula rodona:

 

La Dra. Olga Pané gerent del Parc de Salut Mar va destacar els lideratge dels professionals en la lluita contra la pandèmia i va incidir en els 5.000 milions de finançament addicional que necessita el sistema sanitari per assegurar la seva sostenibilitat.

 

La Dra. Gemma Craywinckel directora del CatSalut va alertar sobre la crisi de sostenibilitat del model sanitari, no només per el seu finançament insuficient, sinó a més per els costos de la farmàcia, per l’increment de la cronicitat, i altres factors. També va incidir en que cal replantejar el model sanitari, millorar la compra de serveis relacionant-la amb uns resultats en salut què soguin avaluables, destacant que els bons resultats en salut haurien de tenir premi, mentre que els mals resultats haurien de tenir conseqüències. 

Va acabar la seva intervenció reflexionant sobre el fet que la pandèmia ha comportat que a Catalunya, la doble cobertura s’hagi incrementat fins el 30-31% quan en condicions normals estava en el 20-22, i va demanar també canvis significatius en el model de relacions laborals.

 

El Dr. Jaume Padrós president del CoMB va començar la seva intervenció explicant que respondria a les preguntes de la consellera Geli, però que a més parlaria d’altres temes que considerava importants.

Va valorar la modificació de la LLOSC que va permetre la creació de les EBA, i va aprofitar per recordar que és del tot necessari que es respecti la voluntat amb què aquesta Llei va ser creada. També va incidir en el desenvolupament de l’autonomia professional com un camí de futur, i va recordar que tanmateix, això també vol dir assumir riscos. 

Es va referir a l’EBA de Vic com un model d’èxit expressant però un sentiment agredolç atès que ja fa forces anys què no s’ha creat cap EBA nova arreu de Catalunya des que al 2013 es crees la del CAP Muralles de Tarragona. 

Va comentar que “hem passat masses anys discutint al titularitat dels centres sanitaris, i això ens ha portat a un estancament del sistema”

Pel Dr. Padrós, el final de la pandèmia és el moment per reprendre aquestes iniciatives: “si el sistema és eficient, si els professionals estan satisfets i els resultats en salut són bons, perquè no hi ha més EBA? Hem perdut del temps! Europa no discuteix sobre les  titularitats del serveis sanitaris”

Va acabar la seva intervenció afirmant què: “Calen els instruments i les condicions perquè els professionals s’interessin per models avaluables de l’autogestió”. Va demanar als metges que siguin valents per assumir aquests riscos. 

 

Va tancar la taula rodona la Dra. Anna Forcada gerent territorial de l’ICS a la Catalunya Central, què va destacar el treball en equip a la seva regió sanitària, indicant que un  80%  de pacients Covid-19 de la regió han passat per l’assistència primària, destacant el paper d’aquest nivell d’assistència en tot el procés. “L’administratiu sanitari, ha estat una gran descoberta en aquesta pandèmia”, reclamant la consolidació d’aquesta figura de cara al futur. 


Al final de l’acte hi va haver un moment pel record: la compareixença telemàtica del conseller Antoni Comin des del l’exili a Bèlgica. Toni comin va destacar què:

El Cap del Remei és una història d’èxit.

Què el sistema de salut és una història col·lectiva; què aquesta obre col·lectiva necessita bons lideratges i què en aquest sentit calia fer un reconeixement al Dr. Ledesma.

El cooperativisme és molt positiu i va recomanar una major pes de les EBA en l’assistència primària

La pandèmia ens ha permès veure que el sistema de salut ha confirmat les seves fortaleses i ha evidenciat les seves debilitats. L’assistència primària és fonamental i bàsica en qualsevol sistema sanitari. 

El conseller Comin, va rebre grans aplaudiments de tot l’auditori. 

 

Va cloure l’acte la Sra. Meritxell Budó 

 

Des del blog, vull fer arribar la meva felicitació al Dr. Ledesma i a tot el seu equip, com a grans líders d’aquest projecte, per la trajectòria seguida i pels resultats assistencials assolits i per l’arrelament en el barri vigatà on han dut a terme aquesta experiència innovadora. Sens dubte han marcat un camí i han obert les portes a la innovació en els models de gestió de dispositius sanitaris. Felicitats.  


Continuarà...     

dijous, 7 d’octubre de 2021

20 mesos després d’iniciada la pandèmia a casa nostra, el departament de Salut crea finalment un comitè assessor


Després de mesos amb opinions i comentaris a vegades contradictoris d’alguns experts sobre les diferents mesures que en matèria de Covid-19 el govern català ha anat prenent, finalment el conseller Josep Maria Argimon s’ha decidit a envoltar-se d’un comitè assessor constituït per persones del món de la ciència, de diferents professions i àmbits de treball, què l’assessoraran en la definició de les estratègies més adequades en cada moment per poder controlar la pandèmia.  





Després de l’intent fallit de l’expresident de la Generalitat Quim Torra quan va voler incorporar a Oriol Mitjà com assessor del govern per fer front a la Covid-19, intent que va fracassar per l’oposició frontal d’ERC que defensava que el departament de Salut que llavors dirigia Alba Vergés estava suficientment capacitat per abordar la pandèmia sense necessitat d’ajudes externes, ara, gairebé 20 mesos després de l’aparició dels primers cassos de la Covid-19, el departament de Salut s’ha adonat de la necessitat d’unificar criteris i enviar un missatge únic a la població, evitant així que el desconcert s’apoderi dels ciutadans quan veuen com diferents veus prou autoritzades s’han fet sentir per criticar algunes de les decisions preses pel govern respecte a com afrontar la crisi sanitària.


Per evitar aquesta imatge de desconcert, el conseller Argimon ha decidit envoltar-se d’un nombrós grup d’experts en el que s’hi integren la major part de veus que durant aquests quasi dos anys de pandèmia han anat manifestant-se públicament sobre els encerts i desencerts del govern i discrepant obertament quan ho han considerat oportú, d’aquelles decisions preses que posaven en perill el control de la pandèmia com per exemple quan es va autoritzar la des-escalada de les restriccions adoptades després de la primera onada entre altres ocasions.

 

És bo per tothom, per la ciutadania, pels professionals i per el propi departament de Salut què quan es prenen mesures per combatre el virus, aquestes siguin consensuades entre totes les persones amb prou autoritat científica per poder opinar. Les discrepàncies que sovint ha existit entre veus expertes i departament, a banda de desorientar a la població, segurament també tenen a veure amb el desinterès que alguns manifesten per vacunar-se. Si des d’un primer moment, el discurs oficial sobre la pandèmia no s’hagués vist qüestionat per experts externs, potser ara el nivell de vacunació de la població catalana seria superior a aquest 72 i escacs per cent que fa setmanes que sembla que es situa com el sostre de població vacunada a Catalunya. La situació de desconfiança de la població contra la vacuna comporta què gairebé 70.000 vacunes hagin caducat i per tant no siguin utilitzables.

 

Aquest comitè assessor incorpora alguns experts que es poden considerar persones què habitualment es mostren properes a les tesis del departament de Salut, però inclou també perfils en una línia habitualment critica amb les posicions “oficials”. El presideix la Dra. Magda Campins cap del servei de Medicina Preventiva i Epidemiologia de l’Hospital Vall d’Hebron i l’acompanyen altres 32 persones, amb independència de criteri, expertes en diferents àmbits del coneixement. Com a curiositat, senyalar què en el grup hi ha fins i tot un periodista.

 

El que no m’agrada d’aquest comitè assessor és que es reunirà en sessió plenària ordinària com a mínim cada 3 mesos. Entenc què mentre la pandèmia es mantingui activa entre nosaltres, aquest comitè hauria de reunir-se gairebé amb caràcter setmanal, tal com ho fa per exemple el govern, o com ho solen fer els comitès de direcció de les empreses, també els dels hospitals. En sessió extraordinària es podrà reunir tantes vegades com el conseller de Salut el convoqui. El fet de reunir-se amb una periodicitat de tres mesos, pot donar la sensació què el comitè s'ha creat molt més per dir què existeix què no pas perquè el cregui realment en la seva necessitat.   


La creació d’aquest comitè respon d’una banda al sentit comú, però per l’altre és conseqüència d’una demanda de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), que ha assenyalat com a bona pràctica per als governs, en la gestió de la pandèmia, el fet de comptar amb un comitè científic assessor de caràcter independent.

 

Tant de bo, aquest comitè aporti la necessària unitat de criteri a l’hora d’abordar les diferents fases de la pandèmia.    

dijous, 23 de setembre de 2021

Brindis al sol del govern català: promet 5.000 milions addicionals per el pressupost de Salut, sense especificar d’on sortiran els diners.





El Govern de Catalunya ha aprovat el Pla de Govern de la XIV legislatura en el què marca els objectius què vol assolir en els propers 5 anys. El Pla s’articula en 5 eixos, entre els que destaca el segon titulat: “Per un país de drets, d’igualtat d’oportunitats i de benestar”. En aquest eix el govern es proposa, entre d’altres objectius reforçar i ampliar l’estat del benestar en els àmbits de l’educació, la salut, les cures i la protecció social. 
Pel que fa a la salut de les persones, el Pla persegueix una sanitat pública que impulsi la cohesió social, redueixi les desigualtats i generi valor. 
En aquest sentit, el govern vol incrementar en 5.000 milions d’€ addicionals el pressupost de la sanitat pública, de manera gradual, en els propers cinc anys i destinar el 25% de tot el pressupost de Salut a l’atenció primària. També preveu que l’atenció a la salut mental vegi reforçat el seu pressupost  amb 80 milions d’€ addicionals.
Aquest increment global de 5.000 milions d’€ permetria a la sanitat pública catalana equiparar-se amb països del nostre entorn i aquesta quantitat representa aproximadament el 50% del què actualment Catalunya destina cada any a la despesa sanitària pública.
Aquests 5.000 milions no són el resultat de fer volar coloms sinó que són fruït d’un treball molt seriós dut a terme per Guillem López-Casasnovas i Marc Casanova Roca, titulat “La malaltia de la sanitat: finançament i governança”. 
Si fos cert, si realment el govern complís allò que ha anunciat, jo també aplaudiria entusiasmat aquest anunci. Tanmateix tinc molt present a la memòria que els governs, malauradament, són molt més partidaris de fer grans anuncis que no pas de fer-los realitat. En aquest sentit recordo els 800.000 llocs de treball de Felipe González, la pluja de milions per Catalunya de Rajoy, o més recentment a Catalunya allò de doneu-me 68 diputats i proclamaré la independència.
Posats en la tessitura què en aquesta ocasió el govern vulgui complir el seu compromís, es planteja un interrogant elemental: d’on han de sortir els diners per fer-ho possible? Veiem les diferents alternatives.
D’una millor gestió de tot el pressupost de la Generalitat deixant de fer coses que no aporten valor a la societat. Aquesta possibilitat cal descartar-la de manera immediata atès que els 5.000 milions representen gairebé el 14% de tot el pressupost de la Generalitat, i és del tot inviable què una millor gestió de tot el pressupost pugui aportar uns estalvis del 14% global. Voldria dir senzillament què alguns departaments del govern han malbaratat molts diners durant anys, quan la realitat no és aquesta. 
Un altre alternativa podria ser una millora en el sistema de finançament estatal, però atès que els diners són els que són, millorar el finançament de Catalunya voldria dir empitjorar el d’altres comunitats fet què en bona lògica cap govern espanyol acceptaria. Ni en el supòsit d’una major recaptació d’impostos per part de l’Estat derivada d’una millora de l’economia, altres comunitats acceptarien de cap manera què Catalunya se’n veiés beneficiada amb un 50% addicional als ingressos actuals del departament de Salut.
Existeix la possibilitat d’incrementar els impostos autonòmics per arribar a aquesta xifra, però cal tenir en compte que en aquests moments Catalunya és la comunitat de l’Estat espanyol amb la càrrega impositiva més elevada. Algun govern de la Generalitat gosarà pujar els impostos als catalans per millorar el finançament de la sanitat catalana?. No ho veig factible, sincerament. Com tampoc veig factible avui en dia pensar en copagaments per us dels serveis de salut, per obtenir aquesta quantitat.
Finalment queda la via de l’endeutament. Tot i què el dèficit de la Generalitat ho pogués permetre, cosa què no està gens clara, seria just traspassar la millora del finançament de la sanitat a la Catalunya d’avui, a les generacions futures? Opino què no. Entenc que som els responsables d’haver creat aquest estat de coses els que hi hem de trobar remei, i no pretendre que les nostres mancances, la nostra incompetència, i els nostres dèficits de gestió els hagin d’acabar pagant generacions futures. L’endeutament, sinó s’explica molt clarament com es pagarà, no és una solució equitativa per les generacions que vindran.
Queda clar doncs que aquests 5.000 milions no semblen fàcils d’aconseguir per poder millorar el finançament de la sanitat catalana. És important que tota proposta que representi una major despesa, hagi d’anar sempre acompanyada de la corresponent memòria econòmica on s’especifiquen les vies de finançament de cada una de les accions previstes. I en aquest cas hauria de ser igual. No es poden crear falses expectatives anunciant que es farà una cosa que ningú sap com es podrà materialitzar. I mentre no ens expliquin amb claredat d’on sortiran els 5.000 milions és millor no fer-se il·lusions; avui per avui aquesta proposta no deixa de ser un brindis al sol, tal com va passar entre molts altres anuncis dels governs, amb la Llei de la Dependència què va néixer sense la seva memòria econòmica i encara avui no està desenvolupada al 100% i han passat 15 anys des de la seva aprovació al 2006.    

dijous, 26 d’agost de 2021

HC Argimon... no n’hi ha prou amb que no li hagi agradat el que ha vist; cal evitar que algunes situacions es puguin tornar a repetir...

 

Aquests darrers dies l’HC Josep Maria Argimon ha dit repetidament que determinades concentracions de persones a l’espai públic no li havien agradat. Ho va dir per la celebració de revetlles i per determinats concerts multitudinaris i ho ha tornat a repetir ara, durant la celebració de la festa major de Gràcia. Aquests dies ha començat la festa major de Sants: tornarà a dir el mateix? O potser es decidirà a prendre mesures més dràstiques ?




 

En un acte què no s’acostuma a prodigar-se gaire en el món de la política el conseller Argimon va reconèixer públicament que haver autoritzat la celebració de revetlles i concerts a l’estiu va ser un error atès què la situació epidemiològica a Catalunya no ho aconsellava. El conseller va assegurar que les imatges que es varen publicar en alguns mitjans no li van agradar gens, amb joves sense mascareta, cantant, ballant i bevent sense respectar les distàncies de seguretat, assegurant que no s’havien fet bé les coses. 

 

Ara, el conseller ha tingut l’oportunitat de veure les imatges de la festa major de Gràcia, què, com era de preveure, tampoc no li han agradat. Fins i tot ha anat més enllà dient que el que ha vist a Gràcia encara li ha agradat menys què les imatges què havia vist dels festivals d’estiu. En concret el conseller Argimon ha dit “molt probablement hi haurà contagis, hi havia moltes persones pel que es veu no vacunada, amb poca mascareta i gens de distància”. Cal agrair-li al conseller la seva sinceritat, però un cop fet l’agraïment cal anar més enllà demanant-li certs aclariments.


Com pot ser què després d’haver patit 5 onades de la pandèmia, després d’haver vist imatges de les revetlles i dels concerts del mes de Juliol, o d’haver contemplat la invasió ciutadana a les platges de Barcelona, i tants disbarats més, no s’hagin pres encara decisions efectives per minimitzar els efectes del virus? Es dirà amb raó què el TSJC no col·labora gens en la lluita contra la pandèmia i en els intents del govern català de reduir la mobilitat dels ciutadans, però qui autoritza festivals i festes majors no és el TSJC. Suposo que els ajuntaments i el govern de la Generalitat alguna cosa hi deuen tenir a veure, no?

 

És cert què el caràcter mediterrani és poc disciplinat i només amb advertiments és molt difícil que la gent faci cas als missatges del departament de Salut què insisteix a demanar als ciutadans responsabilitat atès que els tribunals de justícia no deixen anar més enllà. Per això el conseller Argimon demana a la ciutadania que s’evitin les aglomeracions i què es sigui mols curós a les nits atès que “la nit convida a determinades actituds i les mesures de protecció es relaxen”

 

De fet, estem patint els efectes de la dicotomia salut-economia. Portem any i mig intentant fer compatible la salut dels ciutadans amb l’activitat econòmica i aquesta és una equació què no té solució. L’activitat econòmica requereix mobilitat i aquesta mobilitat és precisament la que utilitza el virus per la seva propagació. Per tant, o una cosa, o l’altre. Intentar fer compatibles les dues alternatives ens ha portat a la cinquena onada, i alguns comencen a prevenir ja sobre la possibilitat de la sisena.  

 

Per això costa entendre com s’autoritzen festivals i festes majors què a l’estiu, a Catalunya, cada poble té la seva. Atenent al caràcter mediterrani es fa molt difícil que el 100% dels ciutadans compleixin les mesures que “recomana” l’administració i què tothom actuï amb “responsabilitat”. És més, els governants saben que no serà així. Per tant només existeix una possibilitat de reduir contagis: la prohibició d’actes multitudinaris bé siguin concerts, festes majors, assistència de públic als partits de futbol, etc.

 

El problema rau en què si l’administració prohibeix aquests espectacles, el dany econòmic infringit als empresaris i treballadors dels sectors implicats, és elevat, i el govern català prefereix triar un camí menys perjudicial per els afers econòmics, permetent un cert nivell de mobilitat i en conseqüència, permetent indirectament què el virus s’expandeixi. I així onada rere onada... Davant l’evidència contrastada què salut i activitat economia,  en una pandèmia com la què patim, són dos variables dependents i antagòniques, el govern té l’obligació d’establir prioritats. I aquestes, tractant-se de la salut de les persones, semblen molt clares.


Per cert, cal fer una reflexió col·lectiva sobre el paper de la justícia en la societat. Portem uns quants anys en els què els dèficits de la política han atorgat a la justícia un protagonisme què no li pertoca. Al món de les togues, li toca impartir justícia, de cap manera li correspon governar i últimament estan prenent decisions què no els corresponen. 

 

Viure en un país què “judicialitza” el dia a dia dels ciutadans no és viure... Al César el què és del César, i a Salut el que és de Salut Pública... i agraïts als jutges si finalment, algun dia, ho tornen a entendre així. 

diumenge, 22 d’agost de 2021

... i de nou, el TSJC

 

Una vegada més els tribunals de Justícia han interferit en les decisions de caràcter sanitari preses per les autoritats sanitàries de Catalunya per combatre el maleït SARS-CoV-2. Com si la ciència mèdica estigués a l’abast dels juristes, el tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha tombat l’ordre de la Generalitat per la qual es declarava el confinament nocturn en 148 municipis què presentaven una incidència de la Covid-19 de 125 cassos per 100.000 habitants en els últims 7 dies. La saviesa sanitària dels jutges del TSJC ha establert el límit per aplicar el confinament nocturn a localitats què presentin una incidència de 250 cassos per 100.000 habitants en els últims 7 dies. D’aquesta manera el confinament nocturn afectarà només a 19 municipis, i ciutats com Barcelona queden fora del confinament nocturn. Només el fet que una ciutat com Barcelona quedi fora del confinament per decisió de la justícia, ja parla prou clarament dels elevats i profunds coneixements què els Srs. jutges del TSJC tenen en matèria de salut i del perjudici contra la salut pública què aquests decisió del TSJC representa.




       

Com si els estudis jurídics tinguessin en el seu pla d’estudis continguts en matèria de salut pública, el Tribunal corregeix el criteri del govern català, fet què als ciutadans normals ens costa molt d’entendre. Aquesta interferència de la Justícia en els criteris de salut pública per els quals es fixen les restriccions en matèria de mobilitat, ens ha de fer pensar molt en el paper de la Justícia en la vida diària dels ciutadans. Sembla com si tot d’una, des què els jutges han decidit intervenir en els avatars de la política, s’hagin auto-proclamat no només com a salvadors de la pàtria, sinó també com a sers superiors què estan per sobre del bé i del mal, i que segurament es creuen què seuen a la destra del Pare, què entenen de tot, i què la seva saviesa és universal, quan de fet són exactament iguals que qualsevol dels mortals, i les seves decisions estan plenes d’errors com aquell famós cas de la sentència de “la manada”, o sense anar tan lluny, quan han passat per sobre de la voluntat popular expressada a les urnes pels ciutadans, inhabilitant un president de la Generalitat que va practicar un dret tan elemental i dels considerats fonamentals per la Constitució espanyola, com és el de la llibertat d’expressió. 


Res ens pot ja estranyar, després de veure com el Tribunal Constitucional té alguns dels seus  membres què continuen prenent decisions tot i tenir el seu mandat caducat, o el consell general del poder judicial, què continua sense poder-se renovar. Un sistema judicial que a nivell europeu està sent ja fortament criticat per les seves moltes irregularitats. Però no és nomes a Europa on critiquen les decisions d’aquesta Justícia què sembla que ha perdut el mocador que li tapava els ulls. Diferents veus s’han aixecat a Catalunya per denunciar aquesta decisió del TSJC, fins el punt que l’investigador Àlex Arenas assegura que serà l’origen de la sisena onada de la pandèmia. El CoMB per la seva banda, per boca del seu vicepresident el Dr. Jaume Sallarès també hi ha dit la seva, alertant sobre el risc que s’incrementin els contagis. El Dr. Sallarès ha afirmat que seria bo afavorir el diàleg entre jutges i facultatius per poder ponderar decisions en què sovint xoquen drets fonamentals i recomanacions sanitàries. Ha afegit què “en el camp de la judicatura, els experts són els jutges, però en el terreny de la ciència ho són els metges. Amb aquesta col·laboració es podria facilitar que els conceptes epidemiològics siguin entesos per tota la judicatura, i que el debat jurídic sigui també entès pels metges”.


Un altre expert com el Dr. Antoni Trilla, cap d’epidemiologia de l’Hospital Clínic també s’ha manifestat demanant als jutges que facin un esforç per entendre què la situació és prou complexa, i què els epidemiòlegs poden ajudar als jutges a prendre les decisions. El Dr. Trilla ha afegit que derogar el confinament nocturn farà que el nombre de contagis torni a augmentar, tal com havia indicat també l’investigador Àlex Arenas. Per la seva banda la Dra. Carmen Cabezas secretària de Salut Pública també s’ha manifestat en la necessitat de mantenir el toc de queda per raons epidemiològiques, atès que reduir la mobilitat de les persones i la interacció social s’ha demostrat molt eficaç a l’hora d’evitar contagis. El propi govern català ha manifestat la seva preocupació per la decisió del TSJC i sembla que farà un nou intent per tal que el TSJC revisi de nou la situació dels molts municipis als què han denegat el confinament nocturn. 


Quan en un país la Justícia intervé constantment en la vida política dels seus habitants o en les decisions de caràcter sanitari, és què alguna cosa falla. La Justícia no està per això; ha de perseguir als delinqüents i no ficar-se en intervenir en qüestions polítiques per sobre la voluntat dels ciutadans o encara pitjor, voler regular les condicions de vida de la ciutadania al bell mig d’una pandèmia. És com si els ciutadans intervinguéssim fent canviar una sentència quan aquesta ens sembla equivocada. Seria com canviar la lògica de les coses, oi? Doncs això és el que fan els jutges...

 

“Zapatero... a tus zapatos...”