diumenge, 11 d’abril de 2021

Fiasco del govern més progressista de la història...


El govern espanyol compra vacunes suposadament per administrar a la ciutadania, i ell mateix en fa desaparèixer unes quantes per satisfer les exigències dels diferents poders de l’Estat, i entre ells, l’exercit espanyol o el poder judicial, als què s’han destinat més de 55.000 dosis que han estat despistades del contingent de vacunes dirigides a la població. Som un país de “quinquis” en el que el mateix govern, autoanomenat el més progressista de la història, es fa trampes al solitari. La ministra de l’exercit ha decidit reservar per als seus soldats la vacuna de Pfeizer en lloc de les Astra Zeneca previstes inicialment. 





És ara quan convé recordar que allà per les proximitats de Nadal, quan varen arribar les primeres vacunes a Espanya, el govern espanyol va muntar aquell espectacle esperpèntic donant cobertura al transport de les vacunes des de l’aeroport de Barajas fins a un magatzem situat a Guadalajara amb escorta militar. Aquella “parafernàlia” propagandista ha donat pas a una realitat en la que és el propi govern espanyol qui manlleva vacunes dels ciutadans més necessitats per fer-les arribar als soldats de l’exercit i a la judicatura en uns moments en els que l’escassesa de vacunes està posant en risc l’estratègia de vacunacions, i per tant dificultant l’assoliment de la immunitat de ramat. El govern de Pedro Sánchez despista més de 55.000 vacunes per administrar als militars, col·lectiu què llevat dels comandaments, està integrat per persones què majoritàriament estan per sota dels 40 anys.   

Conegut aquest fet la pregunta és immediata: quantes vacunes més han desaparegut? A quins col·lectius “especials” han estat destinades? Qui dimitirà per tot aquest desori? 

Aquesta manera d’actuar posa en evidència tota una manera de ser i der fer d’una societat en la que qui no fa trampes està considerat un babau. Deu ser l’orgull definir-se a sí mateix com a “democràcia plena” 


Formem part d’un país què basa la seva actuació en la mentida, l’engany i l’especulació; es tracta d’aconseguir els objectius sense importar com, el què compta són els resultats. Per això quan a sobre els resultats són deficients es cau en el més absolut dels ridículs. Veiem només alguns exemples: 

Una taula de diàleg inexistent que porta més d’un any sense reunir-se i que ha celebrat una sola reunió, es posa com a exemple de ”diàleg”.

Un ministre de sanitat què en plena pandèmia abandona les seves responsabilitats per presentar-se a unes eleccions autonòmiques, es considerat per alguns una decisió estratègica intel·ligent. 

Un sistema de finançament que beneficia a les autonomies que tenen una càrrega impositiva més baixa front a aquelles que la tenen més alta, és considerat com un exemple de solidaritat en lloc de, ras i curt, una estafa.

Una repressió absoluta contra els ciutadans catalans que han mostrat d’una manera o altre la seva proximitat amb el moviment independentista, és defensar la “indissoluble unidad de la Pátria” 

Requisa de material sanitari a Catalunya per endur-se’l a Madrid, un altre exemple de solidaritat entre comunitats, amb participació de la guàrdia civil. 

Manca de empatia del govern espanyol més progressista de la història, vers un govern català que demanava poder tancar la regió de Madrid per evitar l’expansió de la pandèmia a tot l’Estat, quan les xifres de contagis a la capital feien feredat, és serietat i expertesa, perquè com deia aquell “el virus no entiende de territorios”.

Cas omís a les diferents peticions que el govern català ha formulat a Madrid en el decurs de la pandèmia, no fos cas que els catalans tinguin raó i facin quedar malament al Sr. Pedro Sánchez. 

Comentaris despectius de diferents ministres del govern espanyol, i d’algun president de comunitat autònoma vers el president de la Generalitat, pel simple fet de ser independentista, com a mostra del respecte institucional que tots els càrrecs elegits per la ciutadania es mereixen.  

Falta absoluta de capteniment al deixar Catalunya sense president, al bell mig de la pandèmia, per una pancarta que demanava la llibertat dels presos polítics i dels exiliats, coma exemple de bon govern i estima cap als ciutadans catalans. 

Manca de regularitat en l’enviament de vacunes a Catalunya anul·lant fins i tot, expedicions anunciades amb antelació, perjudicant ostensiblement els interessos dels ciutadans de Catalunya, com a mostra que Catalunya només els interessa per els vots que hi puguin obtenir i els diners què abusivament recapten.       

La llista podria continuar atès que el greuges, en aquest últim any, no han faltat ni un sol dia. 


Jo em pregunto que hauria passat si el govern de la Generalitat hagués intentat negociar pel seu compte, al marge del govern de Madrid, l’adquisició de vacunes a laboratoris estrangers, com ha fet per exemple la Sra. Ayuso presidenta de la comunitat de Madrid, que sembla que ha estat negociant pel seu compte la compra de la vacuna russa Sputnik V. Què haurien dit els diaris espanyols? I la fiscalia? I alguns partits polítics? Sembla que als espanyols els preocupa molt “l’or de Moscou” però en canvi estan ben disposats a administrar-se la vacuna russa, no fos cas què per defensar el “orgullo espanyol” s’omplissin els cementiris...

 

En fi, com deia Montilla, el “desapego” és absolut...   

dilluns, 5 d’abril de 2021

Catalunya: un sistema sanitari descompensat


Segons la informació estadística corresponent a l’any 2019, publicada per el “Ministerio de Sanidad”, Catalunya ocupa els últims llocs pel que fa a l’assignació de recursos econòmics al seu sistema sanitari. El percentatge de la despesa sanitària pública sobre el PIB, els sous dels professionals, els diners assignats a l’assistència especialitzada o les aportacions a l’assistència primària, estan clarament per sota de la mitjana respecte al conjunt de les autonomies de l’Estat.





 

El conjunt de comunitats autònomes de l’Estat, varen dedicar a l’any 2019, un 5,6% del PIB a la seva despesa sanitària pública. Aquesta xifra a Catalunya va ser del 4,9% front al 7,6% que hi varen dedicar les regions de Murcia o Astúries. Pel que fa a la despesa per habitant, la mitjana estatal es va situar als 1.486€, mentre que a Catalunya va ser de 1.515€ lluny dels 1.873 del País Basc, dels 1763 d’Astúries o dels 1.694 de Navarra. Aquest últim concepte,  és dels pocs en els que Catalunya supera la mitjana estatal.   

 

Del total de la despesa sanitària d’aquell any, la part dedicada a remuneracions de personal va representar de mitjana un 45,8% a tot l’Estat. Aquesta xifra a Catalunya va significar el 36,6% front a altres autonomies com el País Basc on van arribar al 54,4% o l’Aragó amb un 52,9%. Navarra hi va destinar un 51,8% de la seva despesa sanitària. 


Pel que fa a la docència MIR, el conjunt d’autonomies hi varen dedicar el 3,7% de les seves despeses sanitaries. Destaca Madrid que hi va dedicar un 5,7%, València que hi ha dedicar un 4,4% o Andalusia amb un 4%. Catalunya tan sols hi va dedicar el 2,5% de la seva despesa sanitària. 

 

El departament de Salut de la Generalitat va gastar un 64,9% de la seva despesa als serveis especialitzats hospitalaris, per sota de Madrid, Astúries i Balears, mentre que els diners gastats en els serveis de l’atenció primària a Catalunya va ser tan sols el 13,3% del total de la despesa, molt per sota de comunitats com Andalusia, Extremadura, Castella i Lleó, o València entre d’altres. 

 

La despesa farmacèutica a Catalunya va ser de les més elevades de l’Estat i es va situar en els 1563 milions d’€ només superada per Andalusia que va arribar als 1.976 milions d’€.

 

D’aquestes xifres se’n deriven algunes conclusions: 

Si Catalunya destina a la sanitat pública un tant per cent més baix del PIB que moltes de les autonomies, això només té una lectura: el govern català té altres prioritats a les que destinar recursos, i aquestes prioritats passen pel davant de la sanitat pública. Incrementar el percentatge del PIB per finançar la sanitat pública és només qüestió de voluntat política, sabent això si, que destinar més diners a la salut dels ciutadans implicarà deixar-los de destinar a altres qüestions.

 

Deixant de banda a Astúries, que té una situació particular derivada del finançament addicional de les malalties originades per la industria de la mineria, queda molt clar que els règims econòmics de què gaudeixen El País Basc i Navarra, els permet destinar molts més diners per ciutadà què les comunitats subjectes al sistema de finançament autonòmic de règim comú com és el cas de Catalunya o Madrid, tot i què en el cas de Madrid, hi ha un finançament addicional derivat de la “capitalitat”. 


De les diferents dades de l’informe del “ministerio” en destaca d’una manera especial la relativa a la part del pressupost destinada a remuneracions del personal on Catalunya no està només per sota de la mitjan estatal sinó que està a la cua. Això vol dir què Catalunya té unes plantilles menys dotades que altres comunitats, quan per altre banda Catalunya suporta una pressió assistencial més elevada que moltes comunitats en les que el pes de les remuneracions del personal és més elevada. Alguna cosa caldrà revisar a casa nostra en aquesta qüestió, si realment volem continuar tenint un sistema sanitari del que ens puguem sentir orgullosos. A la llum d’aquestes dades, es pot afirmar que els bons resultats en salut de la sanitat pública catalana es deuen fonamentalment al treball generós dels seus professionals, què treballen sotmesos a una pressió assistencial força més elevada que l’existent en altres comunitats i a més amb un sou inferior. Certament aquesta situació és del tot insostenible i requereix solucions immediates.    

 

Encara vull assenyalar un altre dèficit important de la nostra sanitat pública en relació a les altres comunitats de l’Estat, i no és altre l’assignació pressupostària de l’assistència primària. Catalunya hi dedica només el 13,3% del seu pressupost. En aquest apartat destaca Madrid com la comunitat que menys hi destina però cal considerar tanmateix què Madrid té prestacions sanitàries hospitalàries i de primària, que pengen de ministeris diversos, exercit, o altres, i que per tant no consoliden en les xifres del “ministerio”.

 

Sigui com sigui, a casa nostra ens cal una revisió a fons que afecta bàsicament a l’assignació de recursos humans al sistema sanitari, a la retribució dels mateixos, i al pes què volem què tingui l’assistència primària dins del sistema sanitari català. Fins que aquests aspectes no siguin revisats d’acord i amb la participació del sector, no podrem dir que tenim un sistema sanitari d’excel·lència. Avui només tenim un del components d’aquesta desitjada excel·lència: els nostres professionals. 


Reflexió final: si Catalunya dedica a preservar la salut de cada ciutadà una quantitat que està per sobre de la mitjana estatal, però dedica a l’assistència primària una % del PIB inferior dels més baixos de l’Estat, a l’assistència especialitzada hi dedica també un % del PIB molt baix respecte a altres comunitats, i paga pitjor als professionals amb plantilles més escasses, amb què es gasta els diners exactament? Tota l’explicació es centra únicament en una despesa farmacèutica més elevada? O Potser tenim moltes ineficiències en el nostre sistema sanitari? Caldria estudiar-ho a fons...     

dijous, 1 d’abril de 2021

Perquè estem a les portes d’una quarta onada?


Cada vegada que el govern de Catalunya ha permès un alt nivell de mobilitat dels ciutadans, la pandèmia ha aguditzat els seus efectes. Va succeir a l’estiu, amb una onada de coronavirus mol accentuada al setembre; va succeir també amb els pont de la Puríssima i les festes de Nadal, amb un repunt molt significatiu dels contagis i de la pressió sobre el sistema sanitari i torna a succeir ara degut a la lleugeresa amb què l’administració catalana ha enfocat la setmana santa.


Mobilitat i avanç de la pandèmia són factors directament proporcionals, i els nostres dirigents polítics ho saben. Tot i així han intentat repetidament fer compatibles els interessos de l’economia amb la lluita contra la pandèmia, i aquesta equació plantejada en aquests termes, no té solució. Malament per la salut dels ciutadans i malament per el sistema econòmic.

 


Estem assistint a una situació decebedora. Tot i que les dades de seguiment de la pandèmia mostren un creixement, l’administració no endureix les restriccions a la ciutadania. Contràriament al que mitja Europa està fent, aquí ens preocupa més l’activitat turística de Setmana Santa, que no pas el control del maleït virus. França tanca les escoles i endureix les restriccions als ciutadans; Alemanya, de cara a la Setmana Santa, també va endurir el confinament fa tan sols un setmana a l’igual que Itàlia i Grècia. Aquí, a Catalunya es mantenen les mesures com si no estiguéssim en portes d’una quarta onada. 


El departament de Salut, en boca de la consellera Vergés, s’ha dirigit a la ciutadania dient: “Fem un crit d'alerta per la situació en què ens trobem. Ja no estem baixant i cal abaixar els indicadors. Demano prudència aquesta Setmana Santa perquè som a temps d'aturar el creixement". Demanant prudència als ciutadans no n´hi ha prou, tal com s’ha demostrat en les tres onades anteriors. A aquesta petició s’hi ha afegit el secretari general del departament de Salut Marc Ramentol, dient que "necessitem de nou la complicitat de la ciutadania. La situació és exigent". Val a dir que els ciutadans el que de veritat necessitem és uns governants capaços de prendre les millors decisions per preservar la salut dels seus ciutadans i d’aquesta manera evitar que l’economia s’enfonsi. Quantes onades del virus hi ha hagut als països orientals? Doncs algú n’hauria de prendre nota.     

 

Si els nostres veïns europeus endureixen les restriccions, si les dades de la pandèmia a casa nostra tornen a ser alarmants, si el nivell de vacunació no supera el 6% de la població, els responsables de l’administració haurien d’entendre que mantenint les mesures existents que ens han portat on estem, no n’hi ha prou. I demanant la col·laboració de la ciutadania tampoc. Governar vol dir prendre decisions, i sembla que alguns entenen que governar consisteix a demanar als ciutadans que es portin bé, quan l’experiència ha demostrat que els ciutadans fan cas omís a aquestes demandes de cordura. 

 

SI el nivell de vacunacions hagués assolit un valor significatiu, s’entendria un cert relaxament de les restriccions establertes per el govern, però malauradament estem a un nivell molt baix de vacunacions, dels més baixos d’Europa. Després de 3 mesos d’haver-se iniciat el procés de vacunacions a Catalunya, a dia d’avui, 31 de març de 2021, només un 5,6% de la població catalana ha estat vacunada amb la pauta complerta. De seguir aquest ritme farien falta uns 54 mesos per vacunar a tota la població. I això sense considerar que la majoria de vacunes administrades tenen una efectivitat d’un any, i per tant caldrà anar revacunant a la població. 

 

El govern català en general, però particularment el vicepresident Aragonès i la consellera de Salut són els màxims responsables d’una estratègia que ha intentat compaginar els interessos de l’economia amb la lluita contra la pandèmia, però és evident, i així ho corroboren els resultats, que aquest intent és una contradicció en si mateix: el funcionament normal de l’economia exigeix un determinat nivell de mobilitat dels ciutadans, i és precisament aquesta mobilitat la que facilita l’expansió de la pandèmia. Estem doncs davant del peix que es mossega la cua...


És cert que no tota la culpa és dels governants catalans. Hem d’afegir a la llista de responsables del desori a la Unió Europea, organització burocratitzada, que en lloc d’alleugerir i facilitar tràmits, els endarrereix i els dificulta. El govern espanyol també hauria d’estar a la llista dels incompetents, atès que no ha sabut defensar els interessos dels ciutadans espanyols davant una UE del tot inoperant. A hores d’ara, el govern de Madrid encara no ha explicat públicament el nombre de vacunes rebudes, les enviades a cada una de les comunitats autònomes, o les que s’han quedat ells per vacunar a la plana major de l’exèrcit, i altres “compromisos”. A Espanya (i també a Catalunya) molt parlar de transparència, però ben poc de dur-la a la pràctica.

 

Finalment, un gran culpable de la situació és la industria farmacèutica, incapaç de complir els compromisos de subministrament de vacunes a què s’havia compromès. Si no milloren el ritme de producció de les diferents vacunes tardarem molts mesos a assolir la immunitat de grup tan necessària, i mentre no s’hi arribi, el risc de noves onades continuarà existint si no prenem com a model a països com la Xina, el Japó i altres països de l’Orient.