dimarts, 15 de juny de 2021

Xavier Trias torna a l’ICS !


Roda el món i trona al Born, diu la dita, fent referència a aquelles persones què seguint les seves inquietuds per conèixer coses noves, una vegada acabat el seu periple de descobertes, acaben tornant a casa, amb els seus. I això és el que ha fet Xavier Trias.
Trias va començar com metge adjunt a l’Hospital infantil del Vall d’Hebron. Allà ja va començar a mostrar les seves inquietuds en la busca de millores col·lectives, i per això es va presentar a les eleccions al comitè d’empresa, en les llistes de CCOO com a independent. En aquelles èpoques, Vall d’Hebron estava sotmès a la disciplina del INSALUD, i Xavier Trias havia patit en primera persona les conseqüències d’una forma de manar autoritària i sense visió de futur. Només importava l’avui, i aquest avui estava sotmès a decisions sovint arbitràries. Va ser el començament d’una brillant carrera política que l’ha portat a ocupar molts llocs de responsabilitat, primer a l’ICS on va ser cap del servei d’Hospitals, i després va ser nomenat director general d’Ordenació i Planificació Sanitàries. Posteriorment va tornar a l’ICS ara com a director general de la Institució i uns anys més tard va ser nomenat conseller de Salut. El seu pas per el departament de Salut va ser decisiu per a la sanitat catalana. De entre les seves aportacions destaca la creació de la xarxa hospitalària  pública de Catalunya, que llavors s'anomenava XHUP, i què va permetre constituir una xarxa assistencial a Catalunya formada per hospitals de titularitat pública i privada sense ànim de lucre, de manera que qualsevol ciutadà del país disposava d'un centre hospitalari a mitja hora de distància del seu domicili, com a màxim. També cal esmentar entre les seves aportacions la creació de l'ICS, entitat que ara passa a presidir per designis del destí. Ell el va crear a l'any 1983 i 38 anys després el presideix.   
El seu bon fer i el seu tarannà dialogant no van passar desapercebuts per Jordi Pujol,  aleshores president de la Generalitat, què el va nomenar conseller de Presidència. En aquell moment el sector sanitari es va sentir una mica orfe per la marxa d’una persona com Xavier Trias que era tot un referent en la sanitat catalana. Posteriorment, Xavier Trias va ser el cap de la minoria catalana al Congrés dels Diputats. En acabar aquest període a Madrid, Trias va preparar el salt a l’Ajuntament de Barcelona, on al segon intent va aconseguir guanyar les eleccions a l’alcaldia del Cap i Casal. Quatre anys més tard, i gràcies al joc brut de les clavegueres de l’Estat, Trias va perdre les eleccions davant d’una Ada Colau que va utilitzar, en benefici propi, la difamació per erosionar la personalitat i la qualitat humana de Xavier Trias. Això va significar, d’alguna manera, el seu adéu al món de la política.
Ara, el nou conseller de Salut ha estat molt encertat proposant-li a Xavier Trias que acceptés la presidència de l’ICS. Què una personalitat com Xavier Trias hagi acceptat aquesta responsabilitat és molt positiu per la institució atès que ningú té un bagatge com el d’en Trias, ni un coneixement del sistema com el que ell té i sobretot una visió de què ha ser i com ha de ser l’Institut Català de la Salut al que ha vist néixer i evolucionar.
El seu nomenament es tot un encert què de ben segur serà molt ben rebut per tot el personal de l’Institut Català de la Salut. També serà ben vist per tot el sector sanitari atès que Xavier Trias és una persona molt estimada per tothom, atès que el seu pas pel departament de Salut va deixar una petja inesborrable. 
Recordem que des de fa dues legislatures la presidència de l’ICS havia estat exercida en  paral·lel per la persona que ocupava la direcció del CatSalut. Amb aquest nomenament es torna a l’esquema anterior segons el qual aquests dos càrrecs són independents, i per tant els ocupen persones diferents. 
El Consell d’Administració de l’ICS està format per un president i 22 vocals i és el responsable de portar a terme la planificació estratègica de l’ICS, de dirigir-ne les actuacions i d’exercir el control superior de la seva gestió.
Malgrat que els nomenaments mai agraden a tothom, un dels col·lectius que valorarà més positivament el nomenament de Xavier Trias serà sens dubte el dels professionals de la Institució, atès l’extraordinari record que el seu pas pel departament de Salut va deixar. És tot un privilegi que l’ICS pugui tenir a la seva presidència a una persona com Xavier Tries amb la seva experiència, la seva visió del sistema sanitari, el seu carisma i la seva bonhomia. 
Aquest càrrec no és un càrrec retribuït. Un acord de govern del Consell Executiu de la Generalitat del 2015 prohibeix qualsevol retribució als membres d’òrgans de govern del sector públic. Per tant Xavier Trias ha acceptat d’una manera del tot altruista posar tot el seu coneixement i tot el seu bagatge polític a disposició dels ciutadans. Només podem agrair-li la seva disposició incondicional i felicitar al conseller Argimon pel seu encert al prendre aquesta decisió.
Tant de bo estigui tan encertat en la resta de nomenaments pendents.   

diumenge, 6 de juny de 2021

La Covid-19 en franca millora

La situació de la pandèmia a Catalunya presenta, aquestes últimes setmanes, una franca millora. És el resultat de tenir a més de 3 milions de persones vacunades al menys amb una dosi. Tanmateix s'ha instal·lat en la ciutadania una sensació d'optimisme què pot ser perjudicial. Per tant els comportaments que tendeixen a baixar la guàrdia són si més no preocupants, i tots hauríem de ser conscients què la batalla contra el virus i les seves variants continua, i que el perill encara és latent.

Risc de rebrot municipal a 6-06-21

Risc de rebrot municipal a 27-04-21






                                                                                                                            






Aquests dos gràfics mostren d'una manera molt clara les millores produïdes i si ho comparem amb altres situacions viscudes amb anterioritat en les diferents onades de la pandèmia, la única diferència entre abans i ara no està en les mesures preses per l'administració ni en l'actitud dels ciutadans davant la pandèmia, sinó en l'administració de les vacunes a un nombre suficient de ciutadans. Aquesta ha estat la clau de volta que ho ha fet canviar tot. Per tant, és evident que la campanya de vacunació de la població ha de continuar fins a l'ultim racó del país. Veient els resultats tan bons de la campanya de vacunació, deixo penjada una reflexió: estem segurs què no caldria sancionar d'alguna manera als que es neguen a ser vacunats sense una raó prou sòlida que ho justifiqui?

El virus continua molt present a l'entorn metropolità de Barcelona i en alguns municipis del Solsonès, del Bages del Ripollès o de Tortosa entre d'altres. Per tant cal no baixar la guàrdia i tenir en compte que tot i què les vacunes han significat un abans i un després, aquestes són efectives en un 97% dels cassos si s'ha rebut la segona dosi. Per tant tot i la bona tendència, cal mantenir la vigilància i extremar les mesures sde seguretat. Entre tots ens en sortirem, però hem de ser seriosos.     

Entre un gràfic i l'altre, aquesta ha estat l'evolució:




Index de risc de rebrot municipal a 1-05-21

Index de risc de rebrot municipal a 8-05-21

Index de risc de rebrot municipal a 15-05-21


Index de risc de rebrot municipal a 21-05-21


Index de risc de rebrot municipal a 28-05-21


Index de risc de rebrot municipal a 3-06-21


Index de risc de rebrot municipal a 6-06-21



 


dilluns, 31 de maig de 2021

El conseller Argimon posa les bases del nou departament de Salut

 

El nou govern de la Generalitat té un perfil força més tècnic que no pas polític. El nomenament de Josep Maria Argimon com a conseller de Salut és una mostra d’aquesta inclinació vers els perfils tècnics de l’administració pública, i en aquesta línia, els canvis que s’estan anunciant en el si d’aquest departament de Salut van en la mateixa línia.

Després d’una època en la què els nomenaments responien fonamentalment a criteris polítics, sembla que es torna a valorar la capacitació tècnica a l’hora de cobrir els càrrecs de responsabilitat, i això és positiu per a la societat en general i particularment per al sistema sanitari. El departament de Salut recupera doncs la idoneïtat per experiència i formació, a l'hora de cobrir els càrrecs de la seva estructura   

 

 

Sempre que hi ha eleccions comencen a difondre’s rumors sobre nomenaments i en aquesta ocasió ha succeït el mateix. Els rumors s'han confirmat a partir del moment que el departament de Salut ha fet pública una nota confirmant el que ja era de domini públic. Ara cal  que el consell executiu del govern faci oficial aquests noms proposats des de Salut. D'aquesta manera  els pilars fonamentals de l’estructura del departament,  encapçalada per el conseller Argimon estaria constituïda per:

 

Secretària General:


La Sra. Meritxell Masó és la nova secretària general del departament de Salut. Fins ara havia estat secretaria general del departament de Presidència i amb anterioritat havia estat secretària general del departament de Governació, a banda d’altres càrrecs importants en el si de l’administració de la Generalitat. Pel que fa a la seva formació, la Sra. Masó és llicenciada en dret, màster en Direcció Pública,  màster en Dret Públic i Organització Administrativa, diplomada en administració pública i diplomada en comptabilitat, pressupostos i finances per a no financers.        

 

CatSalut


La Dra. Gemma Craywinckel serà la nova directora del CatSalut. Actualment era  directora gerent de l’Hospital de Sant Pau, on ha desenvolupat una bona part de la seva trajectòria professional primer com a cirurgiana, i on a més ha ocupat diferents posicions directives i entre elles la direcció assistencial, a banda d’un període de dos anys en què va assumir la direcció de l’Àrea Matern-Infantil de l’Hospital Vall d’Hebron. 

Com a complement de la seva formació de base, la Dra. Craywinckel té un màster de direcció d’Institucions sanitàries i una diplomatura en Administració i Gestió de centres sanitaris. De la Dra. Craywinckel cal destacar molts aspectes positius, però de manera molt especial, el procés de pacificació de l'entitat dut a terme des de les diferents responsabilitats que ha anat assumint al llarg d'aquests últims anys. 


ICS


La infermera Yolanda Lejardi assumrià la direcció-gerencia de l’Institut Català de la Salut. La Sra. Lejardi era en l’actualitat la directora assistencial d’atenció primària de l’ICS i a banda d’una experiència a la secretaria de Participació del departament de Salut, la Sra. Lejardi té una coneixement ampli en el camp de l’atenció primària de Salut del propi ICS en el que ha ocupat diferents posicions com directora d’equips d’atenció primària (Mataró) o com a professional infermera a l’atenció primària de Premià de Mar, entre d’altres. També havia exercit com a infermera a l’Hospital de Mollet. 

La Sra. Lejardi té una sòlida formació que complementa els seus estudis de base: Un curs de postgrau per a diplomats d’infermeria, un màster en gestió d’equips i serveis sanitaris a l’atenció primària i un  màster en gestió en serveis d’infermeria. 

 

Salut Pública


Per la secretaria de Salut Pública es confirma el nom de l’actual subdirectora de Promoció de la Salut, la Dra. Carme Cabezas, amb una àmplia experiència professional i una formació que a banda de la de base com a metgessa, amb dues especialitats via MIR (Medicina Familiar i Comunitària i Medicina Preventiva i Salut Pública) té una formació complementaria també molt adequada per el càrrec. La Dra. Cabezas és màster en metodologia de ciències de la salut, diplomada en sanitat i també en metodologia de la qualitat. El nom de la Dra. Cabezas ha saltat a l’opinió pública com a conseqüència de la campanya de vacunació contra la Covid-19, atès que ha estat qui ha donat a conèixer els detalls de tot l`operatiu que s'ha organitzat.  

 

Com es pot veure es tracta d’uns nomenaments amb uns perfils molt tècnics, sense mirar si tenen o no carnets de partit, pensats fonamentalment per donar el millor per al sistema sanitari català. Aquesta tornada a temps antics en els què la formació tècnica estava molt per sobre dels interessos polítics hauria de ser la norma i no l’excepció. Per tant, cal esperar del nou conseller de Salut que continuï per aquest línia en els propers nomenaments que s’hagin de fer, no només en l’estructura del propi departament de Salut, sinó també que es faci extensiu a totes les empreses públiques i consorcis, recuperant la figura i també les aportacions de gerents professionals, amb la formació i experiència en gestió que aquests càrrecs requereixen. 

 

Una vegada confirmats aquests nomenaments, aniran produint-se en cascada la resta de nomenaments d’alts càrrecs de l’estructura directiva del CatSalut, que esperem es fonamentin també amb una sòlida base de formació i experiència adaptades a les responsabilitats dels diferents càrrecs que caldrà cobrir. Pel bé da la sanitat catalana, els interessos de la política haurien de quedar supeditats als interessos de la bona salut dels ciutadans. 

 

dilluns, 24 de maig de 2021

Josep Maria Argimon es perfila com a nou conseller de Salut

El departament de Salut torna a recuperar a un metge com a màxim responsable, atès que des de l’any 2016 aquesta conselleria havia estat ocupada per polítics sense una formació sanitària específica. Josep Maria Argimon és llicenciat en Medicina i  Cirurgia, especialista en medicina preventiva i salut pública, diplomat en epidemiologia i estadística, màster en atenció sanitària basada en la evidència, i màster en epidemiologia i planificació sanitària. A aquesta amplíssima formació hi afegeix una dilatada experiència en el sector sanitari català atès que professionalment ha treballat en el camp de la consultoria, a l‘Institut Català de la Salut (ICS) del qual ha estat gerent, al CatSalut, en el que ha ocupat el càrrec de subdirector, a l’Agència de Qualitat i Avaluació sanitàries de Catalunya (AQuAS) de la que ha estat director, i també ha ocupat el càrrec de secretari de l’Agència de Salut Pública. Segurament no trobarem en el sector sanitari català cap altre persona que aglutini una visió tan amplia de tot el sistema sanitari, al que coneix des de totes les vessants possibles. Sens dubte, a nivell de currículum és un candidat idoni per al càrrec.

 

Es tracta doncs d’un perfil tècnic, ideal per ocupar la conselleria de Salut en uns moments en els que la pandèmia de la Covid-19 ha fet evident que per ocupar el càrrec de conseller/a de Salut no n’hi ha prou amb ser polític sinó que cal una sòlida formació sanitària i el Dr. Argimon la té. De fet té un currículum espectacular. El que el Dr. Argimon no pot aportar és la vessant política atès que aquest és un camp en el que fins ara no s’hi ha mogut excessivament. L’ha patit de prop, però mai ha fet de polític. Esperem que n’aprengui de pressa, perquè el seu càrrec requereix també habilitats polítiques a banda de les competències tècniques. 


Aquesta formació del Dr. Argimon, juntament amb el seu tarannà personal són garantia que del seu despatx sortiran decisions assenyades. Tanmateix caldrà que aquestes decisions siguin portades a terme per un equip capaç i suficientment preparant per fer-ho. Per tant, per tal que la sanitat catalana funcioni a més d’un conseller molt ben preparat, cal un equip cohesionat i tècnicament capaç i acreditat. I aquests últims anys per aquí ha plorat la criatura. 

El departament de Salut té, en la seva estructura tres pilars fonamentals: El CatSalut, l’ICS i l’AQuAS com el Dr. Argimon sap molt bé, atès que ha estat màxim responsable de dos aquests tres àmbits i alt directiu del tercer. El Dr. Argimon també ha vist al llarg de la seva trajectòria professional com algun d’aquests pilars no ha donat la resposta adequada davant de determinades situacions, per tant sap de sobra que és cabdal trobar les persones adequades per dirigir aquestes tres línies bàsiques d’actuació. També és conscient de les pressions polítiques i d’altre tipus que patirà, per situar en algun d’aquests llocs clau a determinades persones. Farà bé de resistir i d’actuar amb el seny que el caracteritza. També els responsables de les regions sanitàries formen part d’aquesta cadena de responsabilitats. L’encert en l’elecció de les persones més adequades serà el seu encert. L’èxit de la seva gestió depèn de les polítiques que ell impulsi, però depèn també de les persones encarregades de dur-les a terme. El sistema sanitari català si juga molt amb les decisions que el Dr. Argimon pugui prendre els propers dies i setmanes.  

 

Tanmateix la situació del nostre sistema sanitari no està precisament per tirar coets. Són molts els punts delicats i les conseqüències de la pandèmia s’han fet notar també en la vessant dels recursos humans i econòmics, generant un dèficit encara més gran què el què hi havia històricament. Això fa què el finançament de la sanitat catalana esdevingui un problema polític de primer ordre que requereix d’actuacions immediates. Cal abordar des de les més altes instàncies a Catalunya però també en el sí de l’Estat espanyol, una reforma urgent del sistema de finançament de la sanitat. No podem continuar amb el discurs de l’excel·lència sinó s’aborda seriosament el problema del finançament. Aquest és per tant el principal repte que el Dr. Argimon es trobarà sobre la taula, a banda dels problemes del dia a dia que ell podrà anar resolent. 


Tant de bo que aquest nomenament serveixi per recuperar la confiança dels professionals del sector cremats per una pandèmia que ha exigit d’ells el seu bo i millor. Els recursos humans són l’altre gran tema que cal abordar amb urgència: dotar adequadament les plantilles dels diferents dispositius assistencials, i situar les retribucions dels professionals en el lloc que haurien d’estar. 

 

Els millors desitjos per el Dr. Argimon al front del departament de Salut. El seu nomenament ha aixecat moltes expectatives en el sector; tant de bo sigui una legislatura positiva per al sistema sanitari.       

dijous, 20 de maig de 2021

Canvis al departament de Salut: es prepara el relleu de la consellera Vergés i el seu equip

 

L’acord d’investidura tancat recentment entre ERC i JuntsxCat té una conseqüència directe que afecta al departament Salut, atès que el departament restarà ara sota la responsabilitat de JuntsxCat. Això vol dir què la consellera Vergés i altres alts càrrecs deixaran les seves responsabilitats en el departament. Ha arribat doncs l’hora dels comiats per a molts d’ells.
Val a dir que a la consellera Vergés li ha tocat patir la pitjor època del departament de Salut des de la recuperació de la Generalitat a l’any 1981. La pandèmia ha passat per damunt de tot i de tothom. Ha estat una legislatura marcada per la Covid-19. 

A la consellera Vergés ningú li podrà negar el seu interès, la seva dedicació, el seu esforç, o la seva abnegació al front d’un departament que ha mostrat les febleses de la política mal entesa. A l’any 2017, el departament de Salut va quedar configurat per responsables amb un perfil molt més polític i de partit que no pas sanitari i això ha comportat que davant de la pandèmia la resposta inicial no fos la més adequada. Afortunadament, el pas dels dies va comportar un relleu en aquells cassos en els que el recanvi es feia més i més evident, i això va permetre donar una millor resposta a les exigències de la pandèmia. 
Al bell mig d’una situació tan complexa com aquesta, la consellera Vergés ha actuat com millor ha pogut, tot i què no sempre ha comptat amb totes les eines que li haurien fet falta. A vegades li han mancat elements materials, a vegades ha mancat la col·laboració del govern central, a vegades els inconvenients han sorgit del sistema judicial, en ocasions les discrepàncies en el si del govern tampoc l’han ajudat, com tampoc l’ha ajudat la manca d’eficiència d’algun col·laborador. Sigui com sigui, ella ha posat totes les seves capacitats, tota la seva energia i tota la seva voluntat al servei de la salut dels catalans. Ha viscut una etapa molt dura en lo personal, però sens dubte s’hi ha deixat la pell, i cal agrair-li. No ha escatimat ni un segon de dedicació, donant sempre la cara, al peu del canó. 

Ara, al final d’etapa al front del departament, la consellera Vergés comença a veure com els resultats de les diferents mesures que s’han pres al llarg d’aquest quasi any i mig de lluita, donen per fi resultats positius. Sens dubte l’arribada de les vacunes ha significat un abans i un després en la lluita contra la Covid-19, i a mesura que la quantitat de vacunes disponibles ho ha permès, Salut ha desplegat la seva capacitat organitzativa per avançar en el pla de vacunació de la població que a dia d’avui comporta què més del 33% de la població ja hagi rebut com a mínim una primera dosi de la vacuna. 
Però no només ha estat el Pla de vacunació el que ha afavorit els bons resultats. La pandèmia malauradament ens va posar en una situació crítica quan ara fa ja més d’un any, concretament al març-abril de l’any passat, Catalunya va haver de triplicar el nombre de llits de malalts crítics amb molts pocs dies, en una demostració de la capacitat organitzativa dels nostres hospitals. Va ser una resposta que mereix tots els aplaudiments tant als centres hospitalaris com al departament de Salut que ho va propiciar. 
Sens dubte Alba Vergés ha estat protagonista des del primer dia del seu nomenament al front del departament i ha comptat amb el suport valuós d’alguns col·laboradors immediats i entre ells el Dr. Marc Ramentol. Tant de bo el Dr. Ramentol hagués format part des del moment 1 de l’equip de la consellera ocupant llocs d’alta responsabilitat; segurament alguns dels problemes patits en el decurs de la legislatura s’haurien pogut evitar. Destaco al Dr. Ramentol perquè aquesta legislatura de la consellera Vergés, a banda de la Covid-19, es recordarà perquè ha estat la primera vegada que el departament de Salut s’ha preocupat seriosament per la dotació futura de professionals al sistema sanitari. La creació de la direcció general de Professionals és una fita molt important, els fruits de la qual es començaran a veure els propers anys.

En un balanç sempre hi ha però punts febles, i entre ells, al meu parer, el que he denunciat repetidament des del blog relatiu a una excessiva dependència, per no dir submissió, del departament de Salut als interessos del departament d’Economia i en particular del seu conseller Pere Aragonès.
La política és desagraïda sobretot per aquells que com la consellera Vergés han actuat amb fidelitat als seus principis però fidelitat també a qui li va depositar la seva confiança situant-la en el càrrec. Ara, qui hauria d’haver defensat la gestió de la consellera Vergés i del seu equip, els deixa caure perquè hi ha altres interessos prioritaris als que atendre. Situació aquesta massa freqüent en el sistema polític del nostre país. 
Tanmateix, i si els rumors es confirmen, la consellera Vergés podria tenir un premi de consolació en un  departament de nova creació; molt bé, segur que seria merescut, però què passa amb els fidels escuders del seu equip?                         

dissabte, 8 de maig de 2021

Les patents de les vacunes... cal suprimir-les?


Aquest és un debat delicat on totes les opinions poden estar ben fonamentades malgrat que algunes s’acabin contradient amb d’altres. Desenvolupar una vacuna requereix de quatre factors: temps, coneixements, mitjans tècnics i recursos econòmics. Tots quatre elements han d’estar coordinats per aconseguir resultats positius. Aquests quatre elements han d’estar a més emmarcats en el sí d’una organització que permeti que es puguin crear sinèrgies dels uns amb els altres, atès que un, sense qualsevol dels altres, no podrà assolir per ell mateix els resultats que es persegueixen. A aquests quatre elements esmentats cal afegir-hi doncs l’aglutinador de tot plegat que és el laboratori.


 El temps esmerçat per aconseguir una vacuna té un cost; igualment adquirir els coneixements necessaris per poder desenvolupar vacunes ha costat diners als investigadors que es dediquen a aquestes tasques; els mitjans tècnics tampoc els regala ningú, i els recursos econòmics tenen també un cost, si trobes qui vulgui finançar el projecte, i a més són necessaris per aconseguir remunerar els tres elements prèviament esmentats. Per altre banda també cal remunerar als propietaris del laboratori que són els que han acceptat corre risc amb els seus diners quan varen decidir posar en funcionament el laboratori. Per tant, sense recursos econòmics no hi ha possibilitat de desenvolupar una vacuna ni de fer gairebé res a la vida. Aquestes recursos econòmics necessaris per posar en marxa una indústria com la farmacèutica poden ser públics, privats o mixtos, i segons siguin d’una o altre procedència el debat pot prendre direccions diferents. 



 

Per això, aquests dies, diferents governs, grups, associacions i líders d’opinió s’han posat d’acord per demanar la supressió de les patents de les vacunes que protegeixen la fabricació d’aquests elements clau en la lluita contra la Covid-19, mentre que els laboratoris, altres líders d’opinió i determinats governs s’han posicionat en contra d’aquest alliberament de les patents. Com es posen entendre aquestes opinions antagòniques?

 

Per mirar de treure’n l’entrellat, donem un cop d’ull als avantatges d’eliminar les patents. La conseqüència més immediata d’eliminar patents és que qualsevol laboratori mínimament preparat i sempre que estigui degudament homologat podrà fabricar vacunes; les que vulgui. I a conseqüència d’això el nombre de vacunes disponibles en el mercat es multiplicarà de manera molt notable, fet que permetrà que les vacunes arribin a tots els racons del món, què no hi hagi escassesa i què per tant tothom en pugui tenir un accés fàcil.


 

Ara bé, això no vol dir que les vacunes siguin gratuïtes. Els laboratoris que fabriquin lliurement vacunes per haver-se alliberat les patents a tot el món, tindran unes despeses de fabricació què de ben segur hauran de cobrir. Per tant, no existiran les patents, però les vacunes continuaran tenint un cost. Per tant per fer arribar les vacunes a tots els racons del món caldrà que tots els països les puguin comprar. I això ja té poc a veure amb el fet d’alliberar les patents. Què tot els països puguin adquirir vacunes per als seus ciutadans depèn de la capacitat econòmica de cadascun dels països, per tant, tot i què l’eliminació de la propietat intel·lectual de les patents facilita que hi hagi abundància de vacunes al món, no garanteix que tots els ciutadans puguin aconseguir la seva. 

Parem ara una mica d’atenció als laboratoris que fins avui han desenvolupat una vacuna contra la Covid-19. Què passarà si se’ls lleven les patents? D’entrada, aquests dies hem vist que només anunciar-se la possibilitat d’alliberar les patents, les accions d’aquests laboratoris a la borsa s’han enfonsat. Per tant, per la propera pandèmia que la humanitat patirà, quin laboratori del món voldrà arriscar-se a assumir despeses en investigació si en el supòsit que tinguin èxit, els resultats de totes les seves recerques es posaran a disposició de tothom i ni tan sols podran recuperar els diners esmerçats en aquella recerca? 


Alguns governs, com el d’EEUU s’han posat a favor d’aquest alliberament de patents, però d’altres, com és el cas d’Alemanya, han qüestionat aquest plantejament i la UE que en un primer moment va semblar que donava suport a la proposta dels USA, ara sembla que està demanant temps per reflexionar al voltant d’aquest plantejament. El desastre que ha provocat la les borses el mer anunci d’aquesta proposta els ha fet reflexionar.

 

El que no faran aquesta colla de polítics majoritàriament ineptes que tenim repartits per mig món, és renunciar durant un any a les despeses en armament de tots els països i destinar aquests diners a la investigació i fabricació de noves vacunes que puguin arribar a absolutament tots els habitants del planeta. Fer això és demanar massa a aquests incompetents que ens governen no només a l‘Estat espanyol sinó també a Europa.  


A tot això, el govern espanyol s'acaba de gastar 823.000 € en tricornis per a la guàrdia civil, i en plena pandèmia l'exercit espanyol incrementa la seva despesa en u 9%, de manera que l'Estat espanyol es gasta molts més diners en recerca en armaments que no pas en recerca sanitària... però això si, tenim el govern és progressista de la història...        

dimarts, 27 d’abril de 2021

Segur que tots plegats ho varem fer bé per setmana santa ?

Contràriament als que les autoritats sanitàries ens han anat explicant, si que hi ha hagut un clar efecte "setmana santa" a conseqüència de la relaxació de les mesures que limitaven la mobilitat dels ciutadans. En les imatges següents es pot constatar la diferencia evident del risc de rebrot per municipis a Catalunya entre els dies 18 de març i 27 d'abril. El pas enrere és més què notori... això si, els responsables de gestionar tan malament les mesures contra la pandèmia s'amaguen rere un organisme anomenat "Procicat" què els serveix d'escut protector de la seva incompetència

risc de rebrot del dia 18-03-21
risc de rebrot del dia 27-04-21














Aquestes dues imatges, deixen ben clar que ha succeït amb el risc de rebrot per municipis a Catalunya entre els dies 18 de marçi 27 d'abril. Malgrat els discursos dels polítics, la "millora" no es veu per enlloc.  



Risc de rebrot del dia 18-03-21

Risc de rebrot del dia 23-03-21

Risc de rebrot del dia 01-04-21 

Risc de rebrot del dia 05-04-21

Risc de rebrot del dia 10-04-21

Risc de rebrot del dia 16-04-21

Risc de rebrot del dia 21-04-21



Si el Sr. Pere Aragonès es queda tan tranquil, allà ell, però la setmana santa, es vulgui o no, ha tingut una incidència negativa en la salut del catalans   

Risc de rebrot del 27-04-21

diumenge, 18 d’abril de 2021

Més tensions econòmiques sobre un sistema sanitari que necessita un replantejament urgent del seu finançament.


Tothom reconeix que el sistema sanitari català està insuficientment finançat. Ho diuen els polítics, ho diuen els experts, ho repeteixen els professionals i insistim en el tema aquells que tenim coneixement, encara que sigui a distància, de la realitat del sistema sanitari públic de Catalunya. És un clam generalitzat que cal dotar la sanitat de més recursos per fer front a les demandes creixents de la població en atencions sanitàries. 

Si fins ahir les necessitats de recursos econòmics estaven més o menys acotades a Catalunya al voltant dels 5.000 milions d’€ addicionals, ara cal replantejar-se aquest horitzó econòmic a causa de la situació sanitària generada per la Covid-19 que encara estem patint i de la nova crisi econòmica i social que aquesta pandèmia està generant.  
Fins ara, aquest clam reclamant un millor finançament del sistema no ha estat atès per els diferents governs del país, però ha arribat l’hora, si no volem prendre mal, de fer un nou pas endavant, perquè si les necessitats fins avui eren moltes, la pandèmia i altres actors del sistema generaran encara més pressió assistencial i la necessitat de més recursos econòmics per satisfer-la. 
Quins són aquests nous elements que generaran encara més despesa i per tant més necessitat de finançament? Fem un breu repàs: 


 

El primer d’aquests elements que salta a la vista és la Covid-19 que ha generat una despesa no prevista en hospitalitzacions, estades a les UCI, fàrmacs, tests i proves diagnòstiques, material sanitari, guants, mascaretes, equips de protecció individual, vacunes, etc. Un dineral. Una bona part d’aquest dineral continuarà sent necessari els propers anys per revacunar als ciutadans, protegir al personal sanitari i atendre a aquells que eventualment es pugui re-infectar per alguna variant del virus.  


Un segon element que caldrà afrontar serà el derivat de l’activitat que a causa de la Covid-19 s’ha deixat de fer, que no és poca. Tant a nivell d’assistència primària com d’especialitzada, hi ha molts actes assistencials ajornats i moltes exploracions i proves pendents. Uns de consideració lleu, però alguns de consideració no tan lleu. I alguns fins i tot de caràcter greu. Què passarà amb els tumors malignes no diagnosticats aquest últim any? Quin cost tindrà l’atenció de totes aquestes persones que han vist com el seguiment del seu problema sanitari crònic es demorava mentre les complicacions de les seves malalties augmentaven? Què passarà amb els costos de l’atenció a la salut mental conseqüència de la pandèmia, per exemple?

 

Per altre banda, recordem que les retallades de l’any 2010 i posteriors encara no s’han recuperat al 100% malgrat les repetides promeses dels polítics. Per tant si es recuperen el poder adquisitiu dels professionals i les plantilles del 2010, aquesta és un altre de les despeses que pressionaran sobre el sistema sanitari. I per si això no era poc, encara hi ha un quart element que repercutirà en les necessitats de més finançament del sistema sanitari públic. Recentment s’ha endegat la negociació del tercer Conveni Col·lectiu del SISCAT, que acabarà per tancar-se suposadament aquest any. I tots sabem com acaben sistemàticament les negociacions dels convenis: més retribucions i menys jornada laboral. Val a dir que pel que fa a l’increment de les retribucions aquest és una condició del tot justa en el sector sanitari, i en les poques reunions celebrades fins ara, les demandes sindicals pel que fa a les retribucions són molt elevades. 

 

I quina realitat es trobarà l’administració pública per fer front a aquest increment de costos que de ben segur li vindrà com a mínim per quatre bandes? Dons una realitat molt preocupant. Una reducció important de la recaptació a conseqüència de la important caiguda del PIB l’any passat (un 11%) que farà que els impostos recaptats baixin de manera significativa i per tant poder aportar més diners al sistema sanitari sembla d’una gran dificultat si no es prenen decisions valentes. 


Estem doncs davant d’una equació que no té solució: el sistema sanitari necessita urgentment més recursos, però els impostos recaptats no només no creixeran, sinó què amb tota probabilitat es quedaran per sota d’anys anteriors. Què fer doncs? De moment, per resoldre la manca de recursos, el govern espanyol més progressista de la història, no ha trobat millor solució que aprovar (amb el vot favorable d’ERC) uns pressupostos per aquest any 2021 en els que les despeses militars creixen per sobre del que seria esperable en una situació de crisi econòmica social i sanitària. Entre el pressupost del ministeri de defensa i les depeses de caràcter militar camuflades en altres ministeris, s’arriba gairebé als 22.000 milions d’€. Dues vegades del doble del pressupost del departament de Salut a Catalunya. Alguns prioritzen finançar la carrera armamentista, jugar a les guerrilles, construir submarins que no s’enfonsen o comprar avions que s’estavellen, per sobre de la salut dels ciutadans.

 

És el que hi ha...        

diumenge, 11 d’abril de 2021

Fiasco del govern més progressista de la història...


El govern espanyol compra vacunes suposadament per administrar a la ciutadania, i ell mateix en fa desaparèixer unes quantes per satisfer les exigències dels diferents poders de l’Estat, i entre ells, l’exercit espanyol o el poder judicial, als què s’han destinat més de 55.000 dosis que han estat despistades del contingent de vacunes dirigides a la població. Som un país de “quinquis” en el que el mateix govern, autoanomenat el més progressista de la història, es fa trampes al solitari. La ministra de l’exercit ha decidit reservar per als seus soldats la vacuna de Pfeizer en lloc de les Astra Zeneca previstes inicialment. 





És ara quan convé recordar que allà per les proximitats de Nadal, quan varen arribar les primeres vacunes a Espanya, el govern espanyol va muntar aquell espectacle esperpèntic donant cobertura al transport de les vacunes des de l’aeroport de Barajas fins a un magatzem situat a Guadalajara amb escorta militar. Aquella “parafernàlia” propagandista ha donat pas a una realitat en la que és el propi govern espanyol qui manlleva vacunes dels ciutadans més necessitats per fer-les arribar als soldats de l’exercit i a la judicatura en uns moments en els que l’escassesa de vacunes està posant en risc l’estratègia de vacunacions, i per tant dificultant l’assoliment de la immunitat de ramat. El govern de Pedro Sánchez despista més de 55.000 vacunes per administrar als militars, col·lectiu què llevat dels comandaments, està integrat per persones què majoritàriament estan per sota dels 40 anys.   

Conegut aquest fet la pregunta és immediata: quantes vacunes més han desaparegut? A quins col·lectius “especials” han estat destinades? Qui dimitirà per tot aquest desori? 

Aquesta manera d’actuar posa en evidència tota una manera de ser i der fer d’una societat en la que qui no fa trampes està considerat un babau. Deu ser l’orgull definir-se a sí mateix com a “democràcia plena” 


Formem part d’un país què basa la seva actuació en la mentida, l’engany i l’especulació; es tracta d’aconseguir els objectius sense importar com, el què compta són els resultats. Per això quan a sobre els resultats són deficients es cau en el més absolut dels ridículs. Veiem només alguns exemples: 

Una taula de diàleg inexistent que porta més d’un any sense reunir-se i que ha celebrat una sola reunió, es posa com a exemple de ”diàleg”.

Un ministre de sanitat què en plena pandèmia abandona les seves responsabilitats per presentar-se a unes eleccions autonòmiques, es considerat per alguns una decisió estratègica intel·ligent. 

Un sistema de finançament que beneficia a les autonomies que tenen una càrrega impositiva més baixa front a aquelles que la tenen més alta, és considerat com un exemple de solidaritat en lloc de, ras i curt, una estafa.

Una repressió absoluta contra els ciutadans catalans que han mostrat d’una manera o altre la seva proximitat amb el moviment independentista, és defensar la “indissoluble unidad de la Pátria” 

Requisa de material sanitari a Catalunya per endur-se’l a Madrid, un altre exemple de solidaritat entre comunitats, amb participació de la guàrdia civil. 

Manca de empatia del govern espanyol més progressista de la història, vers un govern català que demanava poder tancar la regió de Madrid per evitar l’expansió de la pandèmia a tot l’Estat, quan les xifres de contagis a la capital feien feredat, és serietat i expertesa, perquè com deia aquell “el virus no entiende de territorios”.

Cas omís a les diferents peticions que el govern català ha formulat a Madrid en el decurs de la pandèmia, no fos cas que els catalans tinguin raó i facin quedar malament al Sr. Pedro Sánchez. 

Comentaris despectius de diferents ministres del govern espanyol, i d’algun president de comunitat autònoma vers el president de la Generalitat, pel simple fet de ser independentista, com a mostra del respecte institucional que tots els càrrecs elegits per la ciutadania es mereixen.  

Falta absoluta de capteniment al deixar Catalunya sense president, al bell mig de la pandèmia, per una pancarta que demanava la llibertat dels presos polítics i dels exiliats, coma exemple de bon govern i estima cap als ciutadans catalans. 

Manca de regularitat en l’enviament de vacunes a Catalunya anul·lant fins i tot, expedicions anunciades amb antelació, perjudicant ostensiblement els interessos dels ciutadans de Catalunya, com a mostra que Catalunya només els interessa per els vots que hi puguin obtenir i els diners què abusivament recapten.       

La llista podria continuar atès que el greuges, en aquest últim any, no han faltat ni un sol dia. 


Jo em pregunto que hauria passat si el govern de la Generalitat hagués intentat negociar pel seu compte, al marge del govern de Madrid, l’adquisició de vacunes a laboratoris estrangers, com ha fet per exemple la Sra. Ayuso presidenta de la comunitat de Madrid, que sembla que ha estat negociant pel seu compte la compra de la vacuna russa Sputnik V. Què haurien dit els diaris espanyols? I la fiscalia? I alguns partits polítics? Sembla que als espanyols els preocupa molt “l’or de Moscou” però en canvi estan ben disposats a administrar-se la vacuna russa, no fos cas què per defensar el “orgullo espanyol” s’omplissin els cementiris...

 

En fi, com deia Montilla, el “desapego” és absolut...   

dilluns, 5 d’abril de 2021

Catalunya: un sistema sanitari descompensat


Segons la informació estadística corresponent a l’any 2019, publicada per el “Ministerio de Sanidad”, Catalunya ocupa els últims llocs pel que fa a l’assignació de recursos econòmics al seu sistema sanitari. El percentatge de la despesa sanitària pública sobre el PIB, els sous dels professionals, els diners assignats a l’assistència especialitzada o les aportacions a l’assistència primària, estan clarament per sota de la mitjana respecte al conjunt de les autonomies de l’Estat.





 

El conjunt de comunitats autònomes de l’Estat, varen dedicar a l’any 2019, un 5,6% del PIB a la seva despesa sanitària pública. Aquesta xifra a Catalunya va ser del 4,9% front al 7,6% que hi varen dedicar les regions de Murcia o Astúries. Pel que fa a la despesa per habitant, la mitjana estatal es va situar als 1.486€, mentre que a Catalunya va ser de 1.515€ lluny dels 1.873 del País Basc, dels 1763 d’Astúries o dels 1.694 de Navarra. Aquest últim concepte,  és dels pocs en els que Catalunya supera la mitjana estatal.   

 

Del total de la despesa sanitària d’aquell any, la part dedicada a remuneracions de personal va representar de mitjana un 45,8% a tot l’Estat. Aquesta xifra a Catalunya va significar el 36,6% front a altres autonomies com el País Basc on van arribar al 54,4% o l’Aragó amb un 52,9%. Navarra hi va destinar un 51,8% de la seva despesa sanitària. 


Pel que fa a la docència MIR, el conjunt d’autonomies hi varen dedicar el 3,7% de les seves despeses sanitaries. Destaca Madrid que hi va dedicar un 5,7%, València que hi ha dedicar un 4,4% o Andalusia amb un 4%. Catalunya tan sols hi va dedicar el 2,5% de la seva despesa sanitària. 

 

El departament de Salut de la Generalitat va gastar un 64,9% de la seva despesa als serveis especialitzats hospitalaris, per sota de Madrid, Astúries i Balears, mentre que els diners gastats en els serveis de l’atenció primària a Catalunya va ser tan sols el 13,3% del total de la despesa, molt per sota de comunitats com Andalusia, Extremadura, Castella i Lleó, o València entre d’altres. 

 

La despesa farmacèutica a Catalunya va ser de les més elevades de l’Estat i es va situar en els 1563 milions d’€ només superada per Andalusia que va arribar als 1.976 milions d’€.

 

D’aquestes xifres se’n deriven algunes conclusions: 

Si Catalunya destina a la sanitat pública un tant per cent més baix del PIB que moltes de les autonomies, això només té una lectura: el govern català té altres prioritats a les que destinar recursos, i aquestes prioritats passen pel davant de la sanitat pública. Incrementar el percentatge del PIB per finançar la sanitat pública és només qüestió de voluntat política, sabent això si, que destinar més diners a la salut dels ciutadans implicarà deixar-los de destinar a altres qüestions.

 

Deixant de banda a Astúries, que té una situació particular derivada del finançament addicional de les malalties originades per la industria de la mineria, queda molt clar que els règims econòmics de què gaudeixen El País Basc i Navarra, els permet destinar molts més diners per ciutadà què les comunitats subjectes al sistema de finançament autonòmic de règim comú com és el cas de Catalunya o Madrid, tot i què en el cas de Madrid, hi ha un finançament addicional derivat de la “capitalitat”. 


De les diferents dades de l’informe del “ministerio” en destaca d’una manera especial la relativa a la part del pressupost destinada a remuneracions del personal on Catalunya no està només per sota de la mitjan estatal sinó que està a la cua. Això vol dir què Catalunya té unes plantilles menys dotades que altres comunitats, quan per altre banda Catalunya suporta una pressió assistencial més elevada que moltes comunitats en les que el pes de les remuneracions del personal és més elevada. Alguna cosa caldrà revisar a casa nostra en aquesta qüestió, si realment volem continuar tenint un sistema sanitari del que ens puguem sentir orgullosos. A la llum d’aquestes dades, es pot afirmar que els bons resultats en salut de la sanitat pública catalana es deuen fonamentalment al treball generós dels seus professionals, què treballen sotmesos a una pressió assistencial força més elevada que l’existent en altres comunitats i a més amb un sou inferior. Certament aquesta situació és del tot insostenible i requereix solucions immediates.    

 

Encara vull assenyalar un altre dèficit important de la nostra sanitat pública en relació a les altres comunitats de l’Estat, i no és altre l’assignació pressupostària de l’assistència primària. Catalunya hi dedica només el 13,3% del seu pressupost. En aquest apartat destaca Madrid com la comunitat que menys hi destina però cal considerar tanmateix què Madrid té prestacions sanitàries hospitalàries i de primària, que pengen de ministeris diversos, exercit, o altres, i que per tant no consoliden en les xifres del “ministerio”.

 

Sigui com sigui, a casa nostra ens cal una revisió a fons que afecta bàsicament a l’assignació de recursos humans al sistema sanitari, a la retribució dels mateixos, i al pes què volem què tingui l’assistència primària dins del sistema sanitari català. Fins que aquests aspectes no siguin revisats d’acord i amb la participació del sector, no podrem dir que tenim un sistema sanitari d’excel·lència. Avui només tenim un del components d’aquesta desitjada excel·lència: els nostres professionals. 


Reflexió final: si Catalunya dedica a preservar la salut de cada ciutadà una quantitat que està per sobre de la mitjana estatal, però dedica a l’assistència primària una % del PIB inferior dels més baixos de l’Estat, a l’assistència especialitzada hi dedica també un % del PIB molt baix respecte a altres comunitats, i paga pitjor als professionals amb plantilles més escasses, amb què es gasta els diners exactament? Tota l’explicació es centra únicament en una despesa farmacèutica més elevada? O Potser tenim moltes ineficiències en el nostre sistema sanitari? Caldria estudiar-ho a fons...