Després de seguir l’esdevenir del sector sanitari des dels anys 80, hom s’adona què any rere any, en arribar al més de setembre amb l’inici d’un nou curs, hi ha “assignatures” pendents què s’arrastren no només des del curs passat sinó que n’hi ha algunes què provenen des de l’endemà mateix de les transferències de la sanitat a la Generalitat de Catalunya l’any 1981. Vegem-ne algunes:
En aquest sentit voldria fer una observació, per aquells que ho arreglen tot a cop d’impostos, i és què en aquests moments Catalunya és l’autonomia amb la fiscalitat més elevada de tot l’Estat.
La segona assignatura pendent la situaria en l’àmbit de les retribucions. Els professionals sanitaris catalans tenen una retribució per sota de la que perceben professionals de comunitats veïnes. Aquesta situació és doblement contraproduent perquè a banda del malestar que genera, evita què el talent vulgui venir a Catalunya i promou la situació contrària, és a dir, que el talent local decideix marxar cap altres indrets en els que el nivell retributiu compensa millor el seu esforç. Un bona sanitat requereix de bons professionals i aquests han d’estar retribuïts de manera que sentin que el seu treball es veu recompensat de manera prou satisfactòria. Retribucions “de segona” poden comportar una sanitat “de segona”... estem jugant amb foc.
Com a tercera assignatura hi poso l’enfortiment de l’assistència primària. Quedi clar que esmentar l’assistència primària en tercer lloc no té cap relació amb la consideració d’aquesta activitat sanitària com a una tercera prioritat. La primària vista segons un ordre de prioritats, hauria d’estar sens dubte en primer lloc ex-aequo amb altres assignatures igualment prioritàries.
Val a dir que enfortir la primària no passa només per posar-hi més professionals; enfortir la primària vol dir també augmentar la seva capacitat diagnòstica, apropar-la encara més als ciutadans, i dedicar-hi més recursos, què alguns situen en el 25% del pressupost del sistema sanitari públic. L’atenció de proximitat ha millorat molt a Catalunya amb la reforma de l’assistència primària que es va iniciar allà pel final dels 80. Tanmateix hi ha encara territoris en els que aquesta assistència de proximitat queda massa lluny dels ciutadans, i en masses centres d’atenció primària l’accessibilitat a l’assistència no és precisament una de les seves millors prestacions. En algunes ciutats amb més població de Catalunya, continuen mancant centres d’atenció primària.
Cal acabar amb el discurs fàcil que sovint sentim dels nostres polítics quan diuen que l’assistència primària “és l’eix vertebrador dels sistema sanitari”. Lamentablement ho hauria de ser però no ho és. A veure si algun dia els polítics passen de les paraules als fets. Urgeix aprovar aquesta assignatura
També cal millorar l’atenció sanitària en els hospitals dits “aïllats”. Aquests centres pateixen dificultats econòmiques conseqüència d’un sistema de pagament que no té prou en compte les ineficiències què es deriven de tenir que oferir determinats serveis sanitaris a grups de població relativament petits què dificulten l’optimització de les estructures.
Cal establir també un sistema que permeti a aquests petits hospitals accedir al mercat de treball i poder nodrir-se dels professionals què requereixen per oferir els serveis de salut a la població. Aquests hospitals es veuen mal tractats pels hospitals de l’àrea metropolitana de Barcelona i pels grans hospitals de Girona, Lleida i Tarragona quan aquests, sense masses escrúpols, contracten professionals dels hospitals aïllats, deixant-los descoberts a nivell assistencial en determinades especialitats, sense què Salut faci res per pal·liar el problema. És una situació perversa en la que cal intervenir des de l’administració per evitar la des-protecció a la que es veuen sotmesos els habitants d’aquestes comarques aïllades. Hospitals com el de La Seu d’Urgell, Berga, Olot, Puigcerdà, Tremp, Campdevànol, Vielha o Mora, entre d’altres, en són un bon exemple.
Així mateix, s’ha de millorar la seva capacitat diagnòstica, facilitant l’accés a proves complementàries què normalment requereixen llargs desplaçaments de la població afectada. Els hospitals aïllats són del tot necessaris, compleixen una funció de cohesió del territori a banda de la seva funció sanitària i ara toca què rebin un millor tracte per part de l’administració.
Una de les eines què pot ajudar als hospitals aïllats a sortir d’aquests “aïllament” en el que es troben són les xarxes sanitàries. La col·laboració d’aquests hospitals entre si, i el seu lligam amb grans hospitals del sistema els pot ajudar a resoldre la manca de professionals de determinades especialitats així com l’accés a determinades tecnologies diagnòstiques. Cal que l’administració reconegui formalment aquestes situacions i adeqüi els sistemes de pagament a aquesta nova realitat. El futur assistencial d’aquestes hospitals passa per la consolidació d’aquests serveis territorials en xarxa.
Aquests últims anys s’han caracteritzat per un elevat grau de conflictivitat en el col·lectiu dels professionals sanitaris. Sobretot els metges han convocat un bon nombre de vagues fet què obliga a analitzar quines poden ser les causes de tanta conflictivitat. És evident què la precarietat de molts contractes, el baix nivell retributiu, les dificultats de conciliació, les càrregues de treball i altres aspectes laborals hi tenen molt a veure per explicar el malestar generalitzat d’aquests professionals. Tanmateix hi ha una qüestió mal resolta a l’hora de la negociació col·lectiva què també contribueix a generar aquest mal ambient laboral en el col·lectiu mèdic. Em refereixo al conveni col·lectiu.
No pot ser que a cada negociació del conveni, les inquietuds dels metges quedin fora del conveni. El sistema és pervers atès que un acord entre els sindicats de classe i les patronals és suficient per que les demandes mèdiques no siguin ateses. Cal replantejar aquesta situació. No sé si el conveni franja és la solució, però tanmateix no té cap sentit que la regulació de com han de funcionar els dispositius assistencials deixi de banda les aportacions de col·lectiu mèdic. Aquesta realitat que es constata conveni a conveni és una pràctica a extingir: està fora de tota lògica.
No puc tancar aquest escrit, sense deixar de banda la funció gerencial. Des de l’aparició dels gerents en els centres assistencials hi ha hagut un abans i un després en la gestió d’aquests dispositius sanitaris. Tanmateix haig de fer una observació important: de la mateixa manera que per exercir per exemple com a cirurgià cal una formació adient, per assumir les responsabilitats d’una gerència cal també una formació adequada. I avui en dia, els perfils professionals d’alguns gerents no van precisament en aquesta direcció. Mica en mica, nomenaments de persones amb perfils inadequats estan desvirtuant la funció gerencial. I això és greu. Un sistema sanitari de qualitat necessita sens dubte de bons professionals, però necessita també de bons directius i per tant, de bons gerents.
Hi ha altres temes que caldria que la nostra sanitat pública aprovés: la planificació de les necessitats de professionals és un d’aquests temes, al què sembla que se li ha trobat una solució amb la creació de la direcció general de professionals, però cal anar més enllà i fer realitat aquelles inquietuds inicials de col·laboració amb el món universitari per tal de preparar plans d’estudis adequats a les necessitats futures.
No es pot deixar de banda tampoc el problema de la retribució de l’activitat dels centres assistencials. Continua sent urgent definir un sistema de pagament què estimuli la qualitat de l’assistència, què penalitzi mals resultats en salut i què sigui més just amb les necessitats dels centres i les seves especificitats.
I acabo. Acabo amb el post, i acabo també pràcticament amb el blog. Aquesta és la última publicació regular d’un blog que vaig iniciar al gener del 2011 i què durant aquests 10 anys d’existència m’ha permès anar explicant l’esdevenir del sector sanitari. Un sector que enganxa, amb una gran transcendència social, atractiu, i què m’ha generat un gran interès des del primer dia què m’ha mantingut constantment pendent del que anava passant. Un sector en el que la rutina del dia a dia no existeix, i segurament aquí rau un dels seus atractius. Un sector en definitiva al què he dedicat gairebé 40 anys de la meva vida. A partir d’ara, només publicaré, amb compte-gotes, escrits sobre temes molt puntuals què vagin sorgint en el sector.
Salut a tots... i gràcies per la vostra paciència
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada