dijous, 30 de juliol del 2015

Llum verda a l’activitat privada al Clínic: la Inspecció no detecta irregularitats


I ara qui repara el danys morals i a la imatge dels professionals del Clínic que alguns polítics i entitats afins els han ocasionat?


Cal exigir dimissions a tots aquells que des dels seus altaveus socials han estat propagant  falòrnies sense cap fonament.



Va ser al mes de febrer quan al Parlament de Catalunya, alguns partits polítics fent un seguiment merament tàctic d’una iniciativa de la Diputada Carme Pérez de Ciutadans, van aconseguir fer aprovar una resolució en la que s’instava al Departament de Salut a aturar i investigar la pràctica assistencial privada que es duia a terme a BarnaClínic. La diputada Pérez va fer un seguit d’acusacions elevades de to contra la pràctica privada a l’Hospital Clínic i contra els professionals que hi participaven. Aquestes acusacions van ser corejades amb entusiasme per altres partits de la cambra catalana com ara ICV, ERC, PPC o la CUP, sense cap prova, sense cap denúncia de cap ciutadà, i per tant amb la clara voluntat política de desgastar al govern català, desprestigiar al Departament de Salut, i generar encara més tensió contra el conseller de Salut que ha hagut d’aguantar el que no està escrit en base a allò que va posar de moda l’expresident Pujol en la seva compareixença al Parlament: “el diuen, diuen... diuen”. No cal dir que la premsa escrita es va fer ressò de la situació i alguns diaris, no només se’n van fer ressò, sinó que a més van contribuir descaradament a inflar el globus.

Ja al maig, un jutjat de Barcelona va fallar a favor de BarnaClínic en una demanda interposada per la patronal de les clíniques privades ACES, en la que acusava a BarnaClínic de competència deslleial i d’utilitzar recursos públics (humans i materials) en la seva activitat privada. En la sentència s’establia que l’activitat de BarnaClínic en cap cas suposava cap mena de competència deslleial i que l’activitat pública i la privada estaven suficientment diferenciades, fet que comportava que no hi havia transvasaments de recursos públics per fer activitat privada. Per altre banda, unes setmanes abans, els metges del Clínic es van sentir atacats en la seva professionalitat per aquella resolució del Parlament, i això els va portar a tenir que demanar empara a la presidenta del Parlament, a través del col·legi de metges.

Avui, el diari La Vanguardia, i només aquest, publicava la notícia que he destacat a l’encapçalament d’aquest escrit, i que resumidament ve a dir que no s’ha observat cap mena d’irregularitat en la pràctica privada de BarnaClínic.

Per tot plegat ara cal exigir responsabilitats, però en sentit contrari a les que s’havien exigit fins ara. La Diputada Carme Pérez va arribar a dir que “BarnaClínic és un escàndol i cal aclarir si està en una situació de frau o no, per que està clar que hi han algunes irregularitats”. En un país democràtic, amb diputats que respectin els valors d’una societat moderna en la que la ètica sigui la norma i no l’excepció, ara la Sra. Pérez i tots els diputats que li van donar suport, haurien de demanar excuses. I haurien d’excusar-se en primer lloc, davant dels professionals del Clínic als que varen ofendre sense cap mena de raó. En segon lloc haurien d’excusar-se davant de tot el sector sanitari, al que han acusat de corrupteles i irregularitats vàries amb resultats (salvant el cas INNOVA pendent de judici) que tampoc confirmen aquesta suposada corrupció de la sanitat catalana, i en tercer lloc haurien de disculpar-se davant de la ciutadania doncs ha quedat abastament  provat que tot aquell guirigall que es va organitzar al Parlament tenia una finalitat exclusivament política i que en cap cas perseguia el bé per a la societat civil. Tot plegat demostra d’una manera clara com alguns polítics d’aquest país estan subordinant els interessos de la ciutadania als seus interessos personals i/o polítics, i això, agradi o no agradi és deshonest. Recordo una frase d’un aprenent de polític que en el seu intent de guanyar adeptes deia “on són els nostres diners Sr. Mas” en clara al·lusió als suposats robatoris i negocis que es feien a la sanitat pública. Doncs bé, jo ara demano a l’estil d’aquell personatge “on és la dignitat d’aquells que han estat acusant a la sanitat pública de corrupció? Ara callen?”

No puc acabar aquest escrit sense referir-me al diari “El País” que en la seva edició catalana sempre informa puntualment i en la mateixa direcció negativa de qualsevol notícia que apareix que pot ser utilitzada per tacar la imatge del govern de la Generalitat. Doncs bé, avui no he estat capaç de trobar en les seves pàgines la més mínima informació sobre aquest informe de la Inspecció que allibera definitivament a BarnaClínic de qualsevol sospita de corrupció o d’irregularitats


www.rbaestudisiprojectes.cat

diumenge, 26 de juliol del 2015

Mala praxis en la gestió dels centres sanitaris de la xarxa sanitària pública de Catalunya?


La demagògia fàcil equipara privatització amb corrupció


Els gestors sanitaris són un col·lectiu cada vegada més professionalitzat, que no disposa del cos legislatiu adient per fer la seva feina amb garanties


El recent debat al Parlament sobre la sanitat pública catalana ha servit entre altres coses per constatar que els que critiquen al sistema ho fan sobretot des de tres arguments que val la pena analizar.

Un dels arguments més utilitzats són les denúncies permanents de privatització del sistema sanitari públic català que ara han matisat utilitzant subtilment la paraula “mercantilització”. Són acusacions fetes sense cap mena de rigor, basades en la demagògia quan no en la mala fe o fins i tot la ignorància. Cada vegada que s’han demanat exemples de privatització, els que fan bandera d’aquesta denúncia han estat incapaços d’aportar cap exemple que justifiqui les desqualificacions que ells fan al respecte. Per tan, és evident l’ús demagògic i intencionat que es fa d’aquesta expressió. No hi ha privatització a la sanitat pública catalana, i si algú creu el contrari que en presenti un sol exemple. En aquest sentit, els partits populistes d’esquerres com ICV-EUiA, la CUP i últimament Podemos, són els que amb l’ajut de moviments socials a l’estil de “dempeus per la sanitat pública” i d’altres o de determinats moviments veïnals, han estès per Catalunya aquesta visió tan allunyada de la realitat de la sanitat pública catalana. 
  
El segon argument utilitzat és el relatiu a les retallades. És innegable que les retallades han existit. El que passa és que tothom les denuncia (jo també ho he fet des d’aquest blog), però ningú hem estat capaços de presentar alternatives, és a dir propostes  que partint de la realitat econòmica del país, haguessin pogut aplicar-se en lloc de les retallades. No vaig sentir en tot el debat una sola proposta en aquest sentit fet que deu voler significar que no hi ha solucions alternatives. Quan l’Estat et dona els recursos que et dona, i a més no et deixa superar el dèficit prefixat, no hi ha més alternativa que intentar ajustar la despesa als diners de que disposes.

I el tercer argument utilitzat és el de la corrupció, i aquí es barregen des d’algun acte contrari a la llei que s’ha pogut produir en cassos mot aïllats fins a irregularitats sobretot de caire administratiu que s’han produït en alguns centres de la xarxa pública. El populisme demagògic, i la utilització esbiaixada de la realitat, ha portat a fer confluir el concepte de privatització amb el de corrupció, intentant establir una relació causa-efecte entre la privatització del sistema sanitari i  la corrupció dels directius de la sanitat i més concretament dels gestors sanitaris. I paral·lelament amb això la realitat s’ha mostrat clara, en el sentit que més enllà del cas d’INNOVA a Reus pendent de resolucions judicials, i de l’Hospital de Sant Pau on es va produir una contractació d’un directiu que presentava una incompatibilitat, no hi ha hagut cap altre sentència condemnatòria. Veurem que passa a Reus, però no sembla que de tots els cassos que s’han resolt per part de la Justícia es pugui dir que a la sanitat pública catalana hi hagi corrupció.

Per sustentar aquesta acusació, a banda dels cassos  denunciats en els jutjats la majoria dels quals han estat arxivats per manca de proves o per manca de consistència de la denúncia, s’ha utilitzat com arma d’atac els informes de la Sindicatura de Comptes, realitzats a molts centres de la xarxa pública com ara els consorcis. En aquests informes es detecten errors de procediment administratiu, sobretot en matèria de contractació, i aquests errors de procediment han estat catalogats per part dels elements més radicals de la vida política com a “corrupció”. Sobta que aquests errors es reprodueixin mimèticament en tots els consorcis analitzats per la Sindicatura, però al mateix temps, el fet que siguin reiteratius ens il·lustra sobre les possibles causes.

Quan s’ha tingut alguna responsabilitat de gestió en algun d’aquests centres hom s’adona de la verdadera raó per la qual aquests errors s’han comés, que no és altre que la manca d’adequació de la legislació a les necessitats de la realitat del dia a dia de la sanitat a Catalunya. La sanitat pública catalana està sotmesa a una marc legislatiu que no  té en compte les seves peculiaritats. És un marc legislatiu construït per donar suport i seguretat legals a la realitat de la sanitat espanyola, ben diferent a la realitat catalana. Mentre a Espanya la sanitat pública està constituïda quasi exclusivament per centres de titularitat pública, la majoria d’ells propietat de la Seguretat Social, a Catalunya els centres que formen part de la xarxa pública a més dels propis de la seguretat social, hi ha tots els centres de titularitat municipal o de fundacions o de mútues que històricament han format part de l’assistència sanitària pública. Tinguem en compte, que si tots aquests centres no formessin part de la xarxa pública, aquesta només disposaria d’infraestructures sanitàries a Barcelona capital, Hospitalet de Llobregat, Tarragona, Tortosa, Lleida i Girona. Ciutats com  Sabadell, Terrassa, Manresa, Vic, Mataró i tantes d’altres, no disposarien de cap centre d’internament d’aguts públic.


Per tant, si la realitat de la sanitat pública catalana és diferent de la realitat espanyola, el marc jurídic que la regula hauria d’estar adaptat a aquesta realitat i de fet ens trobem justament en un pol totalment oposat. Tinc el convenciment que si la sanitat pública catalana disposés d’un marc legal que li donés suport i garanties jurídiques, fins i tot aquestes irregularitats administratives que denuncia al Sindicatura de Comptes i que alguns interessadament assimilen a corrupció, desapareixerien. És del tot injust posar en qüestió la professionalitat i la ètica d’un col·lectiu de gestors que fan el bo i millor per assegurar la màxima eficiència en la utilització d’uns recursos sempre escassos, i amb una legislació que en lloc d’ajudar-los en al seva tasca, els posa contínues traves i dificultats. 


www.rbaestudisiprojectes.cat                                     

divendres, 24 de juliol del 2015

L’Ajuntament de Barcelona, contra el Consorci del Clínic


Tot i la resolució del Parlament que n’autoritza la seva constitució, l’Ajuntament de Barcelona si posiciona en contra.


L’Ajuntament de Barcelona fa seu el discurs de la privatització i mercantilització de la sanitat. El populisme demagògic s'instal·la a una institució tan important com el consistori barceloní   



L’Ajuntament de Barcelona ha manifestat el seu desacord amb l’aprovació dels estatuts del Consorci de l’Hospital Clínic, atès que “obre la porta a la privatització encoberta dels serveis públics” en paraules de Gemma Tarafa la nova comissionada de l’Area de Salut de l’Ajuntament de Barcelona.

Val a dir que la nova comissionada de Salut de l’Ajuntament de Barcelona és investigadora de la Universitat Pompeu Fabra i doctora en Biologia Molecular, però tot i això té una visió molt distorsionada de la realitat de la sanitat a Catalunya atès que en el seu discurs continua mantenint que vol “preservar el sistema sanitari públic aturant la privatització i mercantilització dels serveis públics” com si això formés part del dia a dia de la sanitat pública catalana. Em recorda força els paratges del Quixot en els que aquest volia enfrontar-se amb els molins de vent que ell confonia amb gegants armats, tot i que Sancho Panza intentava prevenir-lo del seu error. I això Gemma Tarafa ho diu després que en el Parlament de Catalunya, en l’últim Ple dedicat a la Salut, quan el conseller de Salut va demanar que li posessin un sol exemple de privatització de la sanitat, ICV-EUiA els socis de govern de la Sra. Colau, van ser incapaços de aportar cap exemple de privatització dels serveis públics de salut a Catalunya. Sembla mentida que una persona universitària que a més és investigadora en una universitat de prestigi, només arribar al càrrec s’aferri al tòpics més enllà d’utilitzar el sentit comú. Val a dir però que a la Universitat Pompeu Fabra la Sra. Tarafa participa sobretot en el “Grup de recerca en desigualtats en Salut” a qui he sentit fent afirmacions impròpies d’un col·lectiu universitària seriós, i més aviat propi de col·lectius que a partir de la demagògia i el populisme, fomenten el malestar social. 

Per altre banda, la decisió que ha pres el govern de la Generalitat d’aprovar els estatuts del Consorci de l’Hospital Clínic és conseqüència d’una resolució del Parlament (la Resolució nº 7 de les presentades  per CiU i ERC) presa en el debat que he esmentat més amunt. Per tant, que pretén la Sra. Tarafa? Que el govern incompleixi les resolucions del Parlament de Catalunya? Sentint a determinats personatges, dona la impressió que el govern català només està obligat a complir les resolucions del Parlament quan aquestes els convenen a ells, en referència a les queixes que en aquets sentit ha formulat ICV-EUiA. Contradiccions rere contradiccions quan no es té un discurs sòlid basat en realitats i fonamentat només en teories estranyes pròpies “d’Alicia en el país de les meravelles”. Aquesta és la situació.

També voldria fer una reflexió al voltant de l’autoritat moral que es requereix per fer sentències del tipus que sigui des d’un càrrec de representació. Quan ets un ciutadà normal, abans no es fan sentències contundents, cal adquirir un cert prestigi personal. No es pot arribar i començar a opinar de tot, sense ni tan sols haver tingut temps d’assabentar-te de la realitat que t’envolta. Primer l’has de conèixer bé, i seguidament, t’has de guanyar el respecte i l’autoritat moral per poder dir segons que. La Sra. Tarafa confon sens dubte, l’autoritat que emana d’ocupar un càrrec, amb l’autoritat moral que un es guanya a través del dia a dia. Ella té l’autoritat que emana del càrrec que ocupa, però d’autoritat moral, de la que et permet opinar amb objectivitat si el Consorci del Clínic és o no una privatització encoberta, d’aquesta la Sra. Tarafa, avui per avui no en té cap. Per altra banda, si l’opinió de la Sra. Tarafa fos emesa des de la seva etapa profesisonal anterior, segur que no tindria cap mena de repercussió. Si la té, és únicament pel càrrec que ocupa. És per això que quan s’emeten opinions cal tenir present que aquests es donen des del càrrec que representes, i per tant, el que diu la Sra. Tarafa ho diu l’Ajuntament de Barcelona.

Si les manifestacions de la Sra. Tarafa són una manca de respecte per les Resolucions del Parlament, també ho són pels facultatius de l’Hospital Clínic que fa només uns mesos havien demanat empara a la presidència del Parlament a través del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona, reclamant entre altres qüestions que es dotés de personalitat jurídica al Clínic, mitjançant la constitució d’un Consorci públic.

No cal dir, que aquestes manifestacions són també una manca de respecte per aquells que amb tres dits de front, saben que la sanitat a Catalunya, ni es privatitza ni està “mercantilitzada”. Manifestacions doncs legítimes, sens dubte, però sens dubte també fetes des del desconeixement de la realitat sanitària catalana i barcelonina en particular. Servit va l’Ajuntament de Barcelona, que de la nit al dia s’ha convertit en una ETT per la col·locació de familiars, parents, amics i saludats.


www.rbaestudisiprojectes.cat                          

dimecres, 22 de juliol del 2015

Reordenació de la cirurgia pediàtrica en el territori


Recentment, el CatSalut ha donat a conèixer la instrucció 07/2015 que regula la prestació dels serveis de cirurgia pediàtrica i en particular els d’alta especialització.


La instrucció ha entrat en vigor el dia 20 de juliol, però s’estableix un marge de 3 mesos per permetre la reordenació dels fluxos i l’establiment dels acords amb les institucions, que es deriven d’aquesta instrucció.


Després de consensuar-ho amb la Societat Catalana de Pediatria i en particular amb la Secció de Cirurgia Pediàtrica d’aquesta Societat, el CatSalut s’ha decidit a impulsar aquest replantejament de la seva cartera de serveis per tal de garantir la màxima qualitat assistencial en la prestació dels serveis de cirurgia pediàtrica. En l’actualitat existeixen a Catalunya mes de 50 punts d’atenció de cirurgia pediàtrica que en total realitzen entre 9.000 i 10.000 intervencions a l’any, el que implica una mitjana d’unes 200 intervencions anuals per centre. Tot i això hi ha centres que en prou feines arriben a fer entre 10 i 15 intervencions anuals.

El Dr. Álex Guarga ha estat qui ha impulsat
aquest replatejament de la cirrugia
pediàtrica a Catalunya 
Per altre banda, un 60% d’aquestes d’intervencions es fan com a cirurgia major ambulatòria, que com es sabut comporta que l’infant torni al seu domicili poques hores després de ser intervingut, o que en algun cas pugui restar una parell de dies, com a màxim, a l’Hospital. Del total d’intervencions fetes a Catalunya, només unes 300 les podríem considerar com a intervencions que requereixen d’una alta especialització.

Davant d’aquesta situació, la pregunta és com poder garantir una major qualitat assistencial, mitjançant una organització que sigui sostenible?. Segons estableixen els experts per sota d’uns 50 cassos a l’any el risc d’aquestes intervencions s’incrementa, i a Catalunya tenim més de 25 hospitals que estan per sota d’aquestes xifres.  Per altre banda, amb un infant per sota dels 10 anys, i per sota d’un pes determinat, sembla que alguns anestesistes i també alguns cirurgians es poden sentir insegurs, el que els porta a preferir que la intervenció la faci un cirurgià pediàtric. Per tot plegat resulta doncs evident que per garantir la màxima qualitat de l’atenció prestada i l’expertesa necessària dels professionals, fent al mateix temps sostenible el sistema, cal concentrar els serveis de cirurgia pediàtrica.

Amb aquest objectiu es creen tres nivells diferents d’atenció: la xarxa de centres hospitalaris de proximitat, les unitats de cirurgia pediàtrica de centres hospitalaris de referència i les unitats de cirurgia pediàtrica d’alta especialització.

Segons aquest esquema a Catalunya hi hauria 8 unitats de cirurgia pediàtrica (UCP) a les que es referiran tots els centres hospitalaris de proximitat. Aquestes 8 UCP són:
  • La UCP de l’Hospital Universitari de Vall d’Hebron
  • La UCP de l’Hospital Universitari Germans Trias i Pujol de Badalona
  • La UCP de l’Hospital de Sabadell
  • La UCP de Mútua de Terrassa i Hospital de Sabadell
  • La UCP de l’Hospital Universitari Joan XXIII de Tarragona
  • La UCP de l’Hospital Sant Joan de Déu d’Esplugues
  • La UCP de l’Hospital Universitari Josep Trueta de Girona i l’Hospital Universitari de Vall d’Hebron
  • La UCP de l’Hospital Universitari Arnau de Vilanova de Lleida i l’Hospital Universitari Vall d’Hebron.

Cal notar que hi han tres Unitats de Cirurgia Pediàtrica “compartides” que reben suport d’altres UCP. Serien les que corresponen a la Mútua de Terrassa, a l’Hospital Trueta de Girona, i l’Arnau de Vilanova de Lleida.

Finalment hi hauria dues institucions a les que quedarien adscrites aquestes UCP indicades abans que són les que assumirien l’alta especialització. Aquests unitats de Cirurgia Pediàtrica d’alta especialització serien:
  • La UCP d’alta especialització de la Vall d’Hebron
  • La UCP d’alta especialització de Sant Joan de Déu d’Esplugues  


Sense jutjar la idoneïtat d’aquest pla de reordenació de la Cirurgia Pediàtrica si que vull fer un comentari, orientat sobretot al futur. Si seguim escrupolosament els criteris que es deriven de la Planificació, i deixem de banda que la Sanitat és un factor clau per l’equilibri territorial de Catalunya, ben aviat ens podem trobar amb una concentració absoluta dels serveis sanitaris públics més complexos a l’àrea metropolitana de Barcelona, en detriment d’altres zones del país que requereixen també l’atenció de les autoritats sanitàries. En aquest sentit em pregunto que hi fan dues Unitats de Cirurgia Pediàtrica al Vallès Occidental una al costat de l’altre, i cap al Bages per exemple. Planificació si, evidentment, però equilibri territorial també. 


dilluns, 20 de juliol del 2015

La “Clàusula José Maria” del conveni col·lectiu de la sanitat concertada és vàlida



La Secretaria General del Departament de Salut acaba de donar llum verda a l’aplicació de la disposició Addicional 1a., del 1er., conveni col·lectiu de treball dels Hospitals d’Aguts, Centres d’Atenció Primària, Centres Sociosanitaris i Centres de Salut Mental concertats amb el Servei Català de la Salut.


Es resolen així els dubtes plantejats en algunes entitats públiques, conseqüència de comentaris oficiosos de la Intervenció Delegada de la Seguretat Social



Roser Fernández Secretària General
del Departament de Salut  
Quan ara fa unes setmanes es va signar el 1er. Conveni Col·lectiu general de la sanitat concertada, des de la Intervenció de la Seguretat Social es va qüestionar que la seva clàusula addicional primera que permetia a les empreses públiques i consorcis traslladar l’impacte de la reducció salarial del 5% a la retribució variable per objectius (DPO), no s’adequava a la legalitat atès que el Reial Decret Llei del 2010 del govern espanyol que havia suprimit aquest 5% tenia un rang legal superior, de caràcter bàsic i només es podia modificar amb un altre norma d’igual rang.

Aquestapostura de la Intervenció va ser molt criticada pels sindicats signants del conveni, i va sembrar forces dubtes en els responsables de les gerències i dels departaments de recursos humans de les entitats afectades (empreses públiques i consorcis tant de la Generalitat com del món local), que requerien un posicionament formal de l’Administració per evitar caure en situacions d’il·legalitat.

Primer van ser els juristes que havien defensat els interessos de les patronals en les negociacions (Bufet Vallbé i Gabinet Jurídic Francesc José Maria) els que van elaborar un informe en el que en les seves conclusions es deia:

“Per tant entenem que l’aplicació de les previsions en matèria retributiva del I Conveni col·lectiu general de al sanitat concertada de Catalunya (Disposició Addicional Primera) a les entitats del sector públic de la salut -autonòmic i local- incloses en el seu àmbit funcional d’aplicació no entra en col·lisió amb la normativa bàsica en matèria de despeses de personal que estableix la legislació pressupostària de l’Estat, ja que les taules salarials d’aplicació i el nivell retributiu que estableix el Conveni és el nivell salarial del 2008, i a més el seu redactat assegura de manera imperativa l’aplicació de la normativa pressupostària i l’aplicació del reial Decret Llei 8/2010 i del Decret Llei 3/2010, amb manteniment de la deducció del 5% de les retribucions estipulada a partir de juny del 2010 per les esmentades normes legals. Si les successives lleis pressupostàries impedeixen els augments de massa salarial i de les retribucions íntegres des de l’any 2010, i exigeixen la reducció del 5% en el còmput global de les retribucions que perceben els empleats públics, hem de concloure necessàriament que el Conveni dona compliment de manera escrupolosa i inequívoca amb la citada normativa bàsica”

Més enllà de la valoració que havia fet una de les parts signants del Conveni, i que, per tant, podia ser interpretat com un informe interessat, recentment la Secretaria General del Departament de Salut acaba de donar oficialitat a aquest document atès que s’ha dirigit per escrit als presidents de totes les empreses públiques i consorcis donant instruccions de com procedir. En concret l’escrit de Roser Fernández estableix el següent:

“1. Pel que fa a la massa salarial, les entitats han de tenir com a referent l’autoritzada per la normativa pressupostària amb l’establiment de la deducció del 5%, sense tenir en compte la resultant dels acords i pactes d’empresa signats des de l’any 2011. Aquests acords temporals, al marge de que han perdut a seva vigència, disposaven en tot cas, minoracions salarials de retribucions bàsiques com la paga extra, i vinculaven la percepció de la retribució variable a l’equilibri pressupostari, i per tant, l’establiment de deduccions salarials superiors a l’establerta per les lleis bàsiques estatals de pressupostos (5%). El fi de la vigència d’aquests pactes d’empresa, de caràcter conjuntural, comporta a tots els efectes el retorn al marc legal pressupostari i als seus límits salarials. Aquest és precisament l’objectiu de la Disposició Addicional 1a. del Conveni del SISCAT”


L’escrit continua amb unes instruccions complementaries, però el paràgraf important és aquest que acabo de ressenyar. No cal dir que quan la Secretaria General s’ha decidit a fer aquest escrit en resposta als dubtes sorgits en algunes entitats, ho ha fet havent consultat prèviament el tema amb el Departament d’Economia i Coneixement, i és de suposar, que també amb la Intervenció de la Generalitat.