dijous, 28 de març del 2013

Finalment els representants de les entitats mostren la seva queixa




Pressionats pels seus associats, s’han vist obligats a moure fitxa



Pel seu interès reprodueixo sense més comentari la nota feta pública per un conjunt d’entitats de l’àmbit de la salut, sobre els impagaments de les facturacions, per part de la Generalitat de Catalunya:




COMUNICAT CONJUNT DE LES PATRONALS DELS SECTORS SALUT I SOCIAL, EL CONSELL DE COL·LEGIS DE FARMACÈUTICS I FENIN DAVANT ELS ENDARRERIMENTS I ELS IMPAGAMENTS EN LA FACTURACIÓ DE LES ENTITATS PROVEÏDORES
Davant les dificultats de tresoreria de la Generalitat i els conseqüents endarreriments en els pagaments a les entitats proveïdores dels sectors de salut i d’atenció a la dependència que aquestes provoquen, les patronals Consorci de Salut i Social de Catalunya, Unió Catalana d’Hospitals, el Consell de Col·legi de Farmacèutics de Catalunya, Fenin Catalunya, Associació Catalana d’Entitats de Salut (ACES) i ACRA volem posar de manifest el següent:
   § Durant el 2012 i 2013 el CatSalut ha deixat de fer efectius 840 milions d’euros (equivalent al 190% de la facturació mensual) a les entitats sanitàries i, a efectes de terminis, ha passat de pagar a 90 dies a fer-ho a 150. Per la seva banda, el Departament de Benestar Social i Família deu 280 milions d’euros a les entitats socials per l’activitat corresponent al 2012. D’aquesta xifra, 70 milions d’euros corresponen a l’impagament del total de la factura del mes de juliol. Pel que fa a la prestació farmacèutica, el deute de l’administració amb les farmàcies és, en aquests moments, de 270 milions d’euros (270% de la facturació mensual), el que comporta el tercer endarreriment addicional des del 2011 respecte a la data de pagament establerta en el concert.
   § El cost financer d’aquests endarreriments s’estima en 38 milions d’euros en interessos, fet agreujat en el cas de les entitats proveïdores de serveis de salut i socials per més de 106 milions de costos suplementaris com a conseqüència dels successius increments de l’IVA i la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea respecte a l’IVA aplicable al material sanitari i equipament mèdic.
   § Aquesta situació posa en greu risc la suficiència financera de les entitats i farmàcies, que es troben al límit de disposició de les seves pòlisses de crèdit i moltes dificultats per a ampliar-les. Aquestes dificultats es traslladen també a les empreses proveïdores de béns i serveis, que han vist allargats els seus períodes de cobrament, passant en promig a ser de fins a 290 dies en aquests moments, posant en risc la seva pròpia continuïtat i supervivència. Entenent que aquesta situació excepcional s’emmarca en un context d’un greu problema de disponibilitat financera i de tresoreria del país que impossibilita fer front a les obligacions de la Generalitat amb els seus proveïdors, volem fer palès:
   § Els sectors de la salut i d’atenció a la dependència constitueixen un pilar fonamental per a l’estat del benestar i la cohesió social, i presten uns serveis públics bàsics i essencials als ciutadans
   § El model sanitari català, en el que la provisió de serveis s’articula mitjançant entitats concertades, i el model d’atenció a la dependència, en el que la provisió de serveis s’articula mitjançant entitats acreditades, col·laboradores i concertades, i que apleguen tant entitats sense ànim de lucre -públiques o privades- com a entitats mercantils, o com en el cas de les farmàcies, de professionals autònoms, és un model d’èxit que cal preservar, com demostren els seus resultats en salut i eficiència.
   § Dins l'economia catalana, aquests sectors tenen una posició capdavantera en termes de generació de valor afegit i ocupació. El sector sanitari ocupa a 100.000 professionals que donen servei a tota la població de Catalunya, representa el 5,6% del PIB de Catalunya i té un factor multiplicador d’1,31. Per la seva banda, els proveïdors de serveis d’atenció a la dependència, que s’agrupen en 1.100 centres (16.023 places de centre de dia i més de 60.000 places residencials) ocupen més de 50.000 professionals que presten més de 204.235 serveis a més de 158.500 usuaris. Pel que fa al sector farmacèutic, les 3.100 farmàcies i les 116 farmacioles distribuïdes per tot el territori, ocupen a 10.000 professionals sanitaris, que ofereixen diàriament el servei d’atenció farmàcia a 180.000 usuaris provinent del sistema públic de salut. No es pot menystenir tampoc la rellevància que aquests sectors demostren en l’àmbit de la innovació i recerca biomèdica, així com en el ús de les TiC en l’àmbit sanitari, on són capdavanters a nivell de l’Estat.
   § Cal posar en valor l’exercici de responsabilitat tant de les entitats com dels seus professionals, que malgrat les dificultats i el context excepcionalment complex, continuen donant uns serveis d’alta qualitat, atenent als ciutadans i usuaris amb una veritable vocació de servei públic. Davant d’aquesta situació, des de les patronals Unió Catalana d’Hospitals, Consorci de Salut i Social de Catalunya, el Consell de Col·legis de Farmacèutics de Catalunya , Fenin, Associació Catalana d’Entitats de Salut (ACES) i ACRA sol·licitem:
   Al Govern de la Generalitat de Catalunya:
que en una situació de manca de disponibilitat financera, prioritzi el destí dels recursos disponibles a les entitats proveïdores dels sistemes públics de salut i d’atenció a la dependència, que proporcionen serveis bàsics al conjunt de la població.
que les polítiques departamentals avancin coordinadament per assolir les necessàries reformes estructurals que millorin l’eficiència del sistema tot garantint la qualitat, i facin efectius els endarreriments pendents.
            Al Govern de l’Estat:
            que atengui l’adequat finançament de les Comunitats Autònomes per garantir la correcta provisió d’aquests serveis
            Al Parlament de Catalunya:
 i als Partits Polítics, que arribin als necessaris acords econòmics i polítics per tal de garantir l’estabilitat, la sostenibilitat i el futur d’aquests sectors, preservant-los de la confrontació partidista. Barcelona, 26 de març de 2013



































dimarts, 26 de març del 2013

Ara toquen uns jocs Olímpics?



Constants contradiccions, l’especialitat preferida dels polítics



La setmana passada una delegació del Comitè Olímpic Internacional (COI) va visitar Madrid per avaluar les possibilitats de la capital espanyola d’albergar els jocs olímpics (JJOO) de l’any 2.020. En paraules del príncep Felip, la candidatura madrilenya ha obtingut un excel·lent.

La Sra. Alcaldessa de Madrid s'ha convertit en un autèntic "crac"
de les finances.  És clar que entre el marit i l'acompanyant
que tè a la dreta,  és fàcil perdre l'enteniment 
Més enllà de si Madrid ha d’organitzar o no uns jocs olímpics el que em preocupa és la despesa important que aquest esdeveniment implica. Diuen els responsables de la candidatura madrilenya que una part important de la despesa ja està feta i en paraules de l’alcaldessa el que queda pendent puja uns 1.500  milions d’€ addicionals. 

El que costa d’entendre  és com un govern pot assumir els discurs de l’austeritat portada fins a límits extrems i per altre banda estar disposat a dispendis econòmics que no aporten valor afegit en termes econòmics més enllà de satisfer l’orgull de l’espanyolitat. Com es pot fer compatible la lluita contra el dèficit públic que comporta retallades importants en el anomenat estat del benestar, i gastar-se alegrement  milions i milions d’€ que no comportaran cap retorn als ciutadans.  Els impostos que paguem els ciutadans no els paguem per que els polítics puguin treure pit penjant-se medalles en organitzacions lúdiques quan la societat està patint un càstig dur; paguem els impostos amb l’esperança que siguin administrats amb criteri i sobre tot d’una manera eficient i justa.

L'alcaldessa de Madrid, el president del COE i...el Príncep
Com han de viure els més de 5 milions de parats que hi ha a l’Estat la notícia que el govern s’ha de gastar encara 1.500 milions d€ més, quan el subsidi d’atur se’ls està acabant a molts d’ells? O com han de viure els pensionistes que per primera vegada en la història estan pagant copagament en farmàcia aquest nova mostra de desconsideració amb els més dèbils? I què dir dels treballadors que veuen perillar els seus llocs de  treball per que l’Estat paga amb molt de retard tot el que deu a les seves empreses? Què ha dir la ciutadania de decisions com aquesta?

Si els fets per sí mateixos són ja penosos, encara ho són més algunes de les manifestacions que s’han fet aquests dies per l’alcaldessa madrilenya, que amb les seves paraules demostra que això de ser la dona d’Aznar “imprime caràcter” . En efecte la senyora ha deixat anar dues perles dignes de ser ressaltades. La primera és que els parats s’alegraran que el COI  atorgui els jocs a Madrid per que això generarà molts llocs de treball. Segurament la Sra. Botella es refereix als parats de Madrid, per que la resta de parats de l’Estat segurament estaran força indignats en veure com el govern espanyol passa d’ells i en lloc d’aplicar polítiques actives que fomentin la creació de feina, malbarata recursos en qüestions banals. La segona perla és encara més sonada:


Visita d'obres
La Sra., Botella ha explicat que aquests 1.500 milions d’€ addicionals que s’han de gastar  de fet tindran poca repercussió per que seran aportats per tres administracions diferents, l’Ajuntament de Madrid (que és el més endeutat d’Espanya), la Comunitat de Madrid i l’Estat espanyol. La ignorància d’aquesta persona és tan gran que no se’n adona que els diners, independent de l’administració que els pagui, només poden sortir d’un sol lloc: la butxaca dels espanyols a través de la càrrega impositiva  que suporten. Que jo sàpiga, ni la ciutat de Madrid, ni la Comunitat ni l’Estat tenen la potestat de treure diners del no res. I sinó, només cal veure que és el que està passant al voltant nostre: la crisi la paguem els ciutadans amb una pujada brutal d’impostos (IVA i IRPF).

Segons diuen de la pròpia candidatura Madrid 2020, aquests més de 1.500milions addicionals són pocs diners, atès que el 80% de les inversions previstes ja estan executades. Vol dir per tant que estem parlant d’una inversió global que pot estar rondant els 8.000 milions d’€ per sobre o per sota. Una autèntica barbaritat en els temps que estem vivint, i un insult a les persones que ho estan passant malament

Confiem pel be de les finances del país
que els fets no es confirmin i que els
 membres del COI tinguin el seny
 que els espanyols no han tingut
No estic en contra que Madrid organitzi uns JJOO, però certament no és el moment oportú. Es podrà al·legar que l’any 2020 està lluny, però els experts expliquen que la sortida de la crisi serà gradual, que a partir del 2014 es poden començar a crear alguns llocs de treball, però que el creixement del PIB serà molt lent i que podem tardar uns deu anys a recuperar una mica l’oxigen necessari per que l’economia rutlli novament amb força. Per tant, aquesta despesa que vol fer la Sra. Botella ens agafa just al bell mig de la recuperació, i per tant la posa en risc.

Aquest comentari també és vàlid per Barcelona. L’alcalde Trias ha de saber que el cap i casal de Catalunya tampoc està en condicions de poder organitzar els JJOO d’hivern de l’any 2022 per les mateixes raons que les exposades abans per Madrid. Per tant hem de demanar cordura als polítics i esperar que entenguin que en ocasions allò que no és políticament correcte (dir la veritat) és èticament necessari. Ni Madrid ni Barcelona estan avui per aquestes volades de coloms tan poc oportunes i sobretot tan poc solidàries amb la gent que ho està passant malament  


dissabte, 23 de març del 2013

No hi ha Justícia



Les connivències entre el poder polític, l’econòmic i el judicial les paga el ciutadà



Aquest divendres hem assistit a l’esperpèntica compareixença del ministre de Guindos per explicar la seva decisió salomònica amb el tema de les participacions preferents emeses per algunes caixes d’estalvis. Tal com ja s’havia insinuat des de l’UE fa mesos, el problema es salda amb una quita important als estalviadors que havien confiat els seus estalvis en mans de banquers sense escrúpols de manera que per recuperar els seus estalvis hauran de perdre entre el 35 i el 60% dels seus diners segons els cassos.  Entre el que està succeint a Xipre, i el que passa ara a Espanya hi ha poques diferències. El resultat és comparable: una atracament als ciutadans.

De Guindos en la sessió informativa del Consell de
Ministres de divendres passat

Tot plegat posa en evidència un fet sobre el que cal reflexionar, i del que ja n’he parlat repetidament en aquest bloc. Aquesta situació arranca per una mala gestió dels polítics que en un afany per mantenir o guanyar vots han estirat molt més el braç que la màniga. Per poder-ho fer han comptat amb l’ajut imprescindible de la banca, que els ha prestat diners fàcils sense masses garanties a canvi. Aquesta “generositat” de la banca ha implicat contrapartides per part dels poders polítics, entre elles posar al front del supervisor bancari (Banc d’Espanya) a persones absolutament submises al poder polític i que han mirat cap a un altre banda quan la banca ha començat a fer disbarats, estafant a la gent amb total impunitat.

Montilla ha estat el President de la Generalitat que
més dèficit ha generat, i més ha hipotecat
el futur dels catalans 
Però els polítics han anat encara més enllà: per assegurar-se que la banca donaria suport a tots els disbarats que volguessin fer, han “col·locat” al front de moltes caixes d’estalvi a autèntics comissaris polítics sense cap coneixement en matèria bancària. És el cas de Caixa Catalunya, i de moltes altres entitats d’estalvi que han estat les primeres a patir la crisi. El final el coneixem tots, un drama absolut que qui l’acaba pagant som els ciutadans.  La situació encara s’ha anat podrint a través del temps cada vegada més. Sabudes són les notícies relacionades amb la condonació d’interessos bancaris a partits polítics per part de les entitats bancaries  i segurament aquesta condonació pot haver arribat en algun cas més enllà dels interessos. Tot plegat ha significat que mica en mica, subterràniament, els banquers han anat “comprant” la voluntat dels polítics davant d’una Justícia que s’ho ha mirat des de fora sense interessar-se pels fets. És una mena de pilota amb interessos entrelligats entre els uns i els altres.

El que resulta clar per la ciutadania és que els banquers que ho han fet molt malament, que han ensorrat les seves institucions, s’han endut uns sous desorbitats i unes indemnitzacions del tot fora de lloc i cap d’ells ha estat objecte de cap denúncia per part de la fiscalia. Com es pot fer compatible  la mala gestió, amb el cobrament de sous i premis d’un altre galàxia amb la Justícia i els polítics mirant a un altre costat?

I en la mateixa línia, com pot ser possible que polítics que han malbaratat el diner públic amb decisions del tot perjudicials pel bé comú, han plegat deixant un país arruïnat, enfonsat econòmicament i amb el futur hipotecat sense que la Justícia hagi fet el més mínim intent d’esbrinar si hi havia o no responsabilitats davant de les evidents males pràctiques?

El Sr. Rato és el responsable del major desastre
bancari que mai hi ha hagut a Espanya. Va ser
nomenat President de Bankia pel PP  
Fins aquí un resum breu del que ha passat.  Ara la pregunta és: i les coses han d’acabar així?. La resposta hauria de ser contundent: no; les coses no poden acabar així. Cal exigir responsabilitats, cal jutjar als culpables de la situació. No pot ser que la impunitat més absoluta s’apoderi de les actuacions delictives de banquers i polítics. Caldria que la fiscalia prengués iniciatives i es comencin a depurar responsabilitats, tant a la banca com a la política per veure si algun d’ells ha comés algun tipus de delicte.  Tal com va passar a Islàndia, caldria que els que ho han fet malament, els que tenen responsabilitats clares en el que ha passat, ho paguin encara que només serveixi de precedent per evitar que en el futur aquest tipus de actuacions es puguin tornar a repetir. Cal exigir Justícia; les coses no poden quedar així. La regla sagrada del “qui la fa, la paga” cal que sigui aplicada; no hi poden haver excepcions. No van ser els polítics els que van posar de moda l’expressió “tolerància zero” ? Doncs això, tolerància zero començant per ells mateixos. 


divendres, 22 de març del 2013

TV3, quin desgavell!



Desgovern, excés de personal, tractes de favor...



Ahir TV3 va tornar a ser noticia: un altre dia de vaga.  Des de les 10 del matí fins les 10 de la nit els treballadors de TV3 van decidit fer vaga i deixar sense informació a tots aquells que amb els nostres impostos contribuïm a pagar els seus sous. Fins itot van deixar de fer els informatius tant del mig dia com de la nit, en una vaga en la que no hi han hagut serveis mínims; s’ha fet allò que el comitè d‘empresa ha decidit. Aquesta ha estat la resposta dels treballadors al conèixer la notícia difosa abans d’ahir, segons la qual les despeses de personal es retallarien un 17% en el pressupost d’aquest any 2013. El cost de la vaga, estimat per la direcció de l'emprea ha estat de 150.000€

L'equip de govern de la CCMA anunciant les mesures per
 reduir el pressupost 2013 de l'entitat
Des d’aquest bloc ja vaig criticar fa temps l’actitud dels treballadors de TV3.  I ho vaig criticar per les mateixes raons que ho critico ara: els treballadors de TV3 són uns privilegiats, i ho són per un doble motiu. El primer per que tenen un lloc de treball i avui en dia tenir un lloc de treball és un privilegi, i en segon lloc per que tenen un conveni que els atorga uns sous elevats, una jornada molt favorable, hores extres molt ben retribuïdes, etc. Amb aquestes condicions els treballadors de TV3 es senten “ofesos” per que davant dels, els volen baixar el pressupost del 2013  tot i els més de 665000 parats que hi a Catalunya  inscrits a les oficines d’ocupació. La manca de solidaritat dels treballadors de TV3 amb el país que els hi paga el sou és escandalosa i demostra l’esperit funcionarial i de classe que impregna a aquest col·lectiu de privilegiats. En certa mesura la seva actitud és comparable a la dels pilots d’Iberia o a la dels controladors aeris: són un col·lectiu que vol mantenir elsseus privilegis malgrat que en aquests moments a Catalunya hi ha una situació econòmica molt difícil i amb molts drames socials. Segurament aquest és el motiu que porta a la direcció de l’empresa a reduir aquesta despesa escandalosa de la massa salarial de TV3, per deixar-la al mateix nivell que la resta de funcionaris de la Generalitat, és a dir eliminant per dalt els greuges comparatius que avui existeixen en el si del sector públic de la Generalitat de Catalunya 

Tanmateix, i més enllà de la injusta reacció els treballadors davant la necessitat de reduir la despesa de personal a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), hi han altres factors que haurien de ser objecte d’un replantejament per part de la direcció de l’empresa. Em refereixo a la contractació de productores externes per fer els programes de TV3. Avui en dia la CCMA té més de 2.500 treballadors en plantilla. Amb aquesta força laboral TV3 ha de recórrer a productores externes per que li facin bona part dels seus programes?

Segons el diari digital e-notícies hi ha una sèrie de productores vinculades a accionistes del diari ARA que en 3 anys haurien cobrat quasi 53 milions d’€. Entre els periodistes implicats cal assenyalar als Srs., Toni Soler, Antoni Bassas, Xavier Bosch, Carles Capdevila, Oriol Soler i Albert Om i les productores  Royal Box SL,  Alguna Pregunta SL, Batabat SCCL, Dies Tontos SL, i Minoria Absoluta SL. No voldria fer cap insinuació d’actuacions inadequades ni per part d’aquestes persones, ni per part de les productores. Si que critico obertament que TV3 hagi de recorre a productores externes  quan té personal i mitjans per fer tots aquests programes a un cost notablement inferior. Per tant estic denunciant un problema de gestió de l’empresa que cal que sigui solucionat amb urgència. Són molts els milions d’€ que  estan en joc. En definitiva si programes com Zapping o APM,  o el Convidat entre altres, es deixen de fer no crec que s’ensorri el mon en una situació de crisis com la que estem vivint. Per altre banda em pregunto si és ètic que treballadors de la casa tinguin contractes amb la pròpia empresa a través de productores externes. I això també succeeix a la CCMA.

Un altre tema que em sembla criticable és la qüestió de les corresponsalies. Què hi fa un corresponsal de TV3 a la Xina? Per què els corresponsals de TV3 i els de Catalunya Ràdio han de ser diferents, pertanyent tots a la mateixa empresa mare? I les retransmissions d’esdeveniments esportius de l’estil del Dakar, o el campionat del mon de motociclisme o el d’automobilisme requereixen del seguit de periodistes i personal tècnic que s’hi desplaça?  Cal que ens retransmetin fins i tot els entrenaments? No sembla una mica rara aquesta situació?

A la CCMA li calen moltes reformes; segurament també li cal un ERO, però a banda necessita dotar-se d’una racionalitat que no té, i sobre tot reduir les seves despeses a  un nivell que els catalans ens puguem pagar. Avui la despesa que la CCMA comporta no pot ser assumida per un país que genera els recursos que està generant i que fins i tot són insuficients per mantenir els pilars bàsics de l’estat del benestar.

Tots aquests periodistes han rebut contractes de la CCMA a través
de les seves productores. Mitjançant concursos públics? 
I finalment un comentari pels treballadors que d’una manera demagògica volen defensar la “qualitat de la televisió pública catalana” quan ells mateixos ahir ens han deixat a tots sense telenotícies. Gràcies nois pel bon servei que ens doneu i la seva “alta” qualitat.