divendres, 30 de juny del 2017

La llibertat d’expressió al Departament de Salut


Al Parlament de Catalunya, el conseller Comin desautoritza al gerent territorial de l’ICS a Tarragona i posa en qüestió la llibertat d'expressió




Segons Comin, tot el sistema sanitari català té instruccions de no concedir entrevistes als mitjans de comunicació sense l’autorització prèvia del gabinet de comunicació del conseller. 



L’últim Ple del Parlament va registrar una pregunta del diputat Jorge Soler del grup parlamentari de Ciutadans, relativa a l’entrevista que Diari de Tarragona havia fet al gerent territorial de l’ICS al Camp de Tarragona. En aquesta entrevista Rafel Gràcia explicava que en la seva opinió “si analitzem la ràtio de la plantilla amb relació a la població atesa, ens adonarem que els metges dels centres d’atenció primària de Tarragona no tenen un problema de carga de treball”. Aquesta frase, que llegida literalment no hauria de significar cap greuge, atès que fa referència al nombre de ciutadans que correspon a cada metge, pot comportar tanmateix que alguns metges es trobin amb una càrrega de treball molt elevada si els ciutadans que té assignats són més freqüentadors que la mitjana o si el tant per cent de majors de 65 anys és superior a la mitjana, o ambdues coses a la vegada. El problema pot agreujar-se si a més hi ha places no cobertes i els cupos estan repartits entre diferents metges. Però la crítica a les paraules del gerent no hauria d’anar més enllà que aquesta matisació, si és cert que el "cupo" que té assignat cada metge és un "cupo" correctei que totes les places estan cobertes adequadament.

El problema apareix quan el periodista canvia el sentit de la frase de Rafael Gràcia i encapçala l’entrevista amb el títol “Els metges de primària de Tarragona no tenen carga de treball”. El periodista elimina unes quantes paraules i construeix un titular que permet una lectura que no es correspon amb el que Rafael Gràcia estava comentant en l’entrevista.

Però el més greu del cas és que el conseller Comin, al ser interpel·lat al Parlament sobre el titular de l’entrevista del Diari de Tarragona (no sobre la frase realment dita pel gerent) respon textualment:   

“No comparteixo aquest titular i de fet es un titular amb una entrevista que no comptava amb l’autorització expressa del gabinet de comunicació del departament quan tot el sistema sanitari català té instruccions de no concedir entrevistes als mitjans de comunicació sense l’autorització prèvia del gabinet. Per això hem demanat explicacions per aquesta entrevista, pel fet que s’hagi produït i pel seu contingut”.

La primera lectura de tot plegat és que el conseller Comin no s’havia llegit l’entrevista, i desconeixia que és el que el gerent havia dit exactament. El que alguns mitjans han qualificat com una “desautorització del gerent de l’ICS a Tarragona” en realitat era el desconeixement de conseller (i probablement dels seus assessors en matèria de comunicació) sobre el contingut de l’entrevista. És evident que de les paraules del gerent territorial de l’ICS al Camp de Tarragona, no se’n pot derivar una petició d’explicacions com va insinuar el conseller en la seva resposta al diputat de Ciutadans. El que Rafael Gràcia estava dient, no era cap barbaritat.

Rafael Gràcia és el gerent territorial de
l'ICS al Camp de Tarragona  
La segona qüestió és encara molt més greu, i afecta de ple a la llibertat d’expressió. Què és això que tot el sistema sanitari català té instruccions que per fer entrevistes amb els mitjans de comunicació cal l’autorització prèvia del gabinet de comunicació del conseller? Però en quin país estem! Quan el conseller va donar aquesta resposta en seu parlamentària, al diputat Jorge Soler li varen mancar reflexos. Calia demanar la reprovació immediata d’un conseller que no respecta la llibertat d’expressió. Aquest és el nou país que vol construir el conseller Comin?

L’atac contra la llibertat d’expressió del conseller tal com ell mateix indica inclou a tot el sistema sanitari català. Fa referència a tots els dispositius sanitaris de titularitat pública tant siguin de l’administració com els municipals o d’altres ens públics, i als de titularitat privada. Si ja seria prou greu limitar la llibertat d’expressió als centres “propis”, què dir si a més es fa als centres en els que ni ell ni el seu departament no formen part de la propietat? A punt d’esgotar la segona dècada del segle XXI, no és pot tolerar que ningú actuï amb aquesta prepotència.

L’article 19 de la Declaració Universal de Drets Humans estableix que "Tota persona té dret a la llibertat d'opinió i d'expressió; aquest dret inclou el de no ser molestat a causa de les pròpies opinions i el de cercar, rebre i difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà i sense límit de fronteres". Qualsevol persona té dret a expressar idees i opinions lliurement i sense censura. Per més que el conseller Comin ho vulgui impedir.   


Vull pensar que el conseller Comin va tenir un mal dia, i que si aquesta instrucció existeix (alguns gerents d’EPiC no varen voler signar el Codi de Conducta tal qual els ho varen proposar i van afegir alguna reserva preservant la llibertat d'expressió quan va entrar en vigor la llei de Transparència), la revoqui amb caràcter immediat. Un demòcrata no pot actuar així.



   

dimecres, 28 de juny del 2017

Donant voltes a les organitzacions d’economia social



Professor José Luís Monzón:


“Hi ha casos en els que resulta complicat decidir si una organització es pot incloure’s o no dins del que és economia social”

“Al País Basc hi ha una societat anònima que és una organització que té la consideració d’economia social”

“Una Fundació podria ser una organització d’economia social? Depèn” 



A primers de mars, el departament de Salut ens va sorprendre a tots donant a conèixer l’avantprojecte de llei de Fórmules de Gestió de l’Assistència Sanitària. En aquell avantprojecte es recollia el concepte d’economia social, que hem de convenir que com a denominació resulta interessant, però que en canvi comporta un greu inconvenient atès el desconeixement absolut dels requisits que ha d’acomplir una organització per ser considerada d’economia social i la dificultat de “mesurar” l’acompliment d’aquests requisits. Fet no menor si es té en compte que per accedir a la concertació amb el CatSalut algunes organitzacions que avui estan en el SISCAT, caldrà que siguin reconegudes amb aquesta denominació.

Des que el concepte d’economia social va ser inclòs en l’avantprojecte de llei, l’interès per esbrinar-ne el seu significat ha anat in crescendo. Primer va ser el Cercle deSalut qui va organitzar un debat sobre la qüestió amb la participació d’un autèntic expert en la matèria com és el professor José Luís Monzón, catedràtic d’Economia Aplicada de la Universitat de València, i entre altres càrrecs director de l’Observatori Espanyol d’Economia Social. En aquella sessió no es va poder aclarir massa sobre el concepte, atès que més enllà de dir que l’economia social tenia el perímetre molt ben delimitat, es varen explicar les característiques diferenciadores de l’economia social però d’una manera un tant ambigua:

Primacia de les persones i del fi social sobre el capital
Entitats d’adhesió voluntària sorgides de la societat civil
Control democràtic de les decisions
Gestió autònoma, transparent, democràtica i participativa
Les decisions es prenen en funció de l’interès de les persones i no en funció dels interessos del capital.
Aplicació del principis de solidaritat i responsabilitat
Aplicació dels resultats reinvertint-los en el procés al servei del fi social de la entitat, i si es distribueixen excedents no es fa en proporció al capital sinó en funció del treball aportat per els socis.
Independència dels poders públics.

Per continuar aprofundint en el tema, la Unió Catalana d’Hospitals va organitzar recentment un seminari en el que novament el professor Monzón va intentar ampliar les seves explicacions sobre el concepte d’economia social.  Cal dir en primer lloc que el professor Monzón és un home afable que va intentar en la mesura del possible aportar claredat a una qüestió que per definició és força ambigua. A més d’insistir en les característiques indicades abans, que defineixen el que és l’economia social, va aprofundir en el concepte d’entitats productores de mercat i les productores no de mercat. Entre les primeres distingia les societats no financeres i les financeres. Entre les no financeres incloïa les EBA i algunes fundacions, i entre les financeres hi situava les mutualitats de previsió social i les mútues d’assegurances així com algunes fundacions i entitats que podríem denominar particulars (ONCE, CÀRITAS i Creu Roja). Deixava fora de l’economia social a les mútues patronals per exemple.

Davant d’aquest plantejament se li va preguntar si les fundacions que a Catalunya es dediquen a prestar serveis de salut podrien tenir la consideració d’empreses d’economia social, i la seva resposta va deixar glaçat a l’auditori: “depende” va respondre. Segons José Luís Monzón hi ha cassos on resulta difícil decidir si una organització és o no d’economia social i si es pot o no incloure dins d’aquest apartat. Per acabar-ho de complicar, el professor Monzón va explicar el cas d’una empresa del país basc que per la seva finalitat social era també una entitat d’economia social tot i ser una societat anònima. Era el cas d’una organització que va néixer sota la forma jurídica d’una SA, però el seu objectiu social era el d’aconseguir donar feina a persones amb discapacitat, i originàriament els accionistes eren les famílies d’aquestes persones.

Com es pot veure, tot i les afirmacions de que l’economia social està perfectament delimitada amb un perímetre clar i ben definit, la realitat demostra que sí, però no tant. Continuen existint molts dubtes, entre ells qui dona “l’homologació” d’entitat d’economia social. És evident que això no ho pot fer el CatSalut, i d’aquí les meves crítiques al fet que la pròpia llei atorgui el qualificatiu d’economia social a les EBA. Jo no tinc res contra les EBA, al contrari les he defensat en més d’una ocasió i aquí hi ha l’historial del blog si algú ho vol comprovar. Em sembla perfecte que les EBA siguin entitats d’economia social. La pregunta és perquè s’ha acreditat només a les EBA? Què passa amb les mútues? I amb les fundacions privades? I amb les ordes religioses?.

En la seva intervenció el professor Monzón va repetir en diferents ocasions que les EBA eren entitats d’economia social. La única explicació raonable que hi trobo a tanta insistència amb les EBA és que en el seu moment algú no li va explicar prou àmpliament i detallada l’estructura del model sanitari català. En el nostre model, les EBA no són el problema; a Catalunya hi ha 13 EBA que no representen ni el 3% del nombre d’ABS totals del país. El problema està bàsicament en algunes fundacions, entitats de previsió social i ordes religioses, i també les EBA, però fonamentalment el gruix del problema està en aquest altre conjunt d’organitzacions. Seria bo que algú li expliques al professor Monzón l’estructura del nostre sistema sanitari, i que quan això s’hagi fet, i ell s’ho hagi pogut estudiar, poder tornar a escoltar al professor Monzón a veure si ens aporta alguna visió més adaptada a la realitat del nostre sistema sanitari.       

Entenc que paral·lelament a la llei caldrà crear un registre d’entitats d’economia social, que depengui d’una conselleria diferent a la de Salut per evitar susceptibilitats, i seria allà on les EBA, les fundacions, les mútues, i les ordes religioses i altres si s’escau, haurien d’anar a buscar la seva homologació com a entitats d’economia social. No en una llei que regularà les fórmules de gestió de l’assistència sanitària. Avui, tal com està previst en l'avantprojecte de llei, es genera inseguretat jurídica a totes aquelles organitzacions que no saben si reuneixen o no, les condicions per ser admesos dintre del capítol d'empreses d'economia social. I al darrere d'aquesta inseguretat jurídica hi ha moltes institucions del SISCAT, amb milers de treballadors, que es poden veure afectats per la mesura, i que no saben com aquest nou plantejament de la concertació els pot afectar.  

No puc acabar aquest escrit sense fer referència a les permanents contradiccions en que habitualment cau l’administració pública i aquesta vegada tampoc ha estat l’excepció. Aquest avantprojecte de llei basat en les empreses d’economia social estableix com un del requisits per poder tenir aquesta consideració, la democràcia en la presa de decisions, i en l’elecció dels directius. Jo em pregunto on és aquesta democràcia en els consorcis i empreses públiques, i on és aquesta democràcia a l’ICS, per posar dos exemples. Com es pot exigir a tercers que la democràcia sigui un valor important “sine qua non” per concertar amb el CatSalut i en canvi la pròpia administració ni tan sols s’ho planteja? Quina manca absoluta de rigor.

“Vivir para ver...”   

dilluns, 26 de juny del 2017

El que esta succeint a l’Hospital Taulí, en un país normal, exigiria alguna dimissió



Expulsen a la Clínica del Vallès del sistema sanitari públic, i mesos més tard recorren als seus anestesistes al constatar com estaven creixent les llistes d’espera al Vallès Occidental.


Existeix una aversió absoluta a “l’afany de lucre”, basada en criteris ideològics tan antiquats com populistes, com si guanyar-se la vida amb dignitat fos un delicte. Una vegada més els directius del Taulí queden en evidència. 


 
L'Hospital Taulí de Sabadell
Tal com es preveia després de l’expulsió de la Clínica del Vallès del sistema sanitari públic, les llistes d’espera quirúrgica de l’Hospital Taulí han començat a incrementar-se significativament. Com que al departament de Salut, i més concretament al CatSalut, no  poden tolerar que això sigui així, han elaborat un pla de xoc per reduir com sigui, les llistes d’espera. Els hi va el prestigi i la credibilitat en el fet que les llistes d’espera de l’Hospital Taulí no s’incrementin. Si això arriba a passar quedarà clar que la decisió d’expulsar a la Clínica del Vallès del sistema sanitari púbic va ser una decisió merament política, basada en criteris ideològics, frívola, sense rigor tècnic, i per tant duta a terme actuant contra els interessos dels malalts exclusivament per ideologia política.

Aquest pla de xoc contra les llistes d’espera comporta operar totes les tardes de dilluns  a divendres des de les 3 de la tarda fins a les 9 del vespre. La plantilla d’anestesiòlegs de l’Hospital s’ha negat a treballar de tardes al·legant que la retribució que se’ls ofereix per part de la direcció de l’Hospital és insuficient.  I què ha fet la direcció del Taulí davant d’aquesta situació? Doncs no se’ls ha acudit res més que contractar a l’empresa d’anestesistes que treballa a la Clínica del Vallès. Sí, ho llegeixen bé, han contractat als anestesistes de la clínica que va ser expulsada del SISCAT per que no feia cap falta per cobrir l’assistència sanitària de la zona. Ho han fet amb un seguit d’excuses que no se les creuen ni ells: que si la mesura està acotada en el temps i és per pocs dies, que si l’empresa contractada és una societat limitada sense ànim de lucre, etc.

Vull fer èmfasi en aquesta excusa de que una societat limitada és una organització sense ànim de lucre. És que els anestesistes que la integren treballen gratis et amore? Quin sou s’endú cada mes a casa cada un dels anestesistes de l’empresa “sense ànim de lucre”?. A alguns elements del sector sanitari, amb el canvi de govern els ha agafat una obsessió malaltissa contra l’ànim de lucre, com si guanyar-se la vida amb dignitat fos un fet reprovable. A on estem arribant? Desvien l’atenció cap aquest enfoc populista confonent l’ànim de lucre amb el dimoni, al més pur estil Fachin,  i així es treu de la discussió l’error greu i inacceptable d’expulsar a la Clínica del Vallès del sistema sanitari públic amb l’excusa de que l’assistència que s’hi donava no era necessària i a la zona hi havia altres dispositius sanitaris públics que ho podien assumir. Com que la raó és molt tossuda, al final s’ha adonat del seu error, i ara tracten de pal·liar-lo tan com puguin. Aquesta és la realitat.

El conseller Comin es vanta sovint de que ell està aplicant la LOSC més escrupolosament que ningú, i per afirmar això es basa en l’apartat c) de l’article 5 de l’esmentada llei que diu:

Configuren el Servei Català de la Salut:
c) Els centres, els serveis i els establiments de protecció de la salut i d'atenció sanitària i sòcio-sanitària de les fundacions benèfico-assistencials vinculades a les Administracions Públiques, i aquells no inclosos en els epígrafs anteriors, amb preferència sense ànim de lucre, mitjançant els quals sigui imprescindible satisfer necessitats del sistema sanitari públic a l'empara dels pertinents convenis, que s'hi adscriuen funcionalment.

Remarco la frase “mitjançant el quals sigui imprescindible satisfer necessitats del sistema sanitari públic”. Estem o no davant d’aquest supòsit? La Clínica del Vallès era “imprescindible” per satisfer les necessitats del sistema sanitari? I si no ho era, com és que ara contracten als seus anestesistes per evitar que les llistes d’espera creixin?. Una de dos: o són un desastre des del punt de vista tècnic i de planificació, o supediten les necessitats dels malalts a la seva ideologia política i als seus apriorismes. No hi sé trobar cap altre explicació.

Algun directiu del Taulí, que fa només uns mesos assegurava que estaven  perfectament capacitats per assumir l’encàrrec del CatSalut per fer-se càrrec de bona part dels malalts de la Clínica del Vallès, i que afirmaven que aquest els proporcionava resultats positius en el seu compte d’explotació i que fins i tot ho varen arribar a penjar sense cap vergonya a la pàgina web de l’Hospital, està fent evident que el que va fer en el seu moment, era donar cobertura a les imposicions que li feien des del departament dient allò que els havien demanat que diguessin. A aquest directiu li convindria recordar de tant en tant que un dels valors que ens fa persones i bons professionals és com a mínim intentar salvaguardar la dignitat.


Recórrer als anestesistes de la Clínica del Vallès palesa que no s’havia planificat res. Continuem actuant amb la frivolitat que es deriva de mesures no analitzades suficientment, ni avaluades amb rigor. Continuem amb la improvisació com a eina de gestió, i amb la dialèctica demagògica com a suport de la improvisació. Potser ha arribat el moment que algú se’n vagi a casa... Les coses no es poden fer pitjor.