dimecres, 17 de juny de 2020

Reflexions al voltant de la epidèmia COVID19





El Dr. José Augusto Garcia Navarro, director general del Consorci de Salut i Social de Catalunya, i president de la Societat Espanyola de Geriatria i Gerontologia acumula una àmplia experiència i visió del sector sanitari i social de casa nostra. Per això, té molt d'interès conèixer les seves reflexions al voltant de les debilitats i fortaleses del sistema. Un sistema que requereix ser revisat, en funció de les experiències que la gestió d'aquesta emergència sanitària ens ha proporcionat. En el seu article, el Dr. Garcia Navarro posa en valor conceptes com rapidesa en la resposta, col·laboració entre diferents actors, flexibilitat en la presa de decisions, nous mètodes de treball, o el paper del metges generalistes. Aquestes són les seves reflexions: 


L’epidèmia de la COVID19 ha posat de manifest moltes fortaleses i febleses del nostre sistema sanitari i social que convindria no oblidar, per reforçar les unes i per corregir les altres.

Entre les fortaleses jo destacaria la enorme capacitat de resposta ràpida que ha tingut el sistema. El que abans de l’epidèmia era tremendament lent, inserit la majoria de vegades en un esquema de presa de decisions vertical, ara s’ha decidit en qüestió de dies i d’hores. Això ha suposat un traspàs de decisions enorme als clínics per organitzar circuits d’atenció, habilitar nous espais, prioritzar l’atenció de les patologies urgents, etc. Amb un gestors centrats en facilitar les eines necessàries i deixant autonomia en la presa de decisions organitzatives als clínics. Aquest es un camí que convé no oblidar ni tirar enrere. Una primera lliçó és que es pot decidir de forma àgil.

La imaginació del sistema també ha aflorat i la col·laboració de molts actors també és un fet molt positiu. Alguns exemples són l’habilitació de pavellons esportius en temps rècord (3 dies a una setmana), la recerca de nous respiradors (fins a 8 assaigs clínics a Catalunya), disseny de material de protecció, etc.

També és de destacar la visió territorial del sistema sanitari català. Hem actuat mirant regions sanitàries en tot moment, amb una visió inter-nivells que ha inclòs l’atenció primària, intermèdia hospitalària, i salut mental i addiccions, i des de la intervenció per part de salut, també les residencies de gent gran. Aquest model territorial té avantatges epidemiològiques i d’assignació de recursos en funció de l’afectació de la malaltia.

Hem posat en marxa en temps record nous mètodes de treball que feia temps que se’n parlava, però amb escàs èxit, com la telemedicina en totes les seves modalitats: les teleconsultes, les visites telefòniques, s’han implantat a tota la xarxa i a totes les línies assistencials, les reunions virtuals (que son més eficients, per cert) s’han generalitzat, i la utilització d’apps per la detecció de malalts, entre d’altres. La comunicació amb els familiars s’ha pogut mantenir tot i les limitacions, utilitzant noves tecnologies, tant als hospitals com a les residències de gent gran.

Hem fet servir de forma massiva sistemes de gestió en xarxa per a la presa de decisions, utilitzant tot tipus de plataformes, com els grups de missatgeria. En un temps record hem intercanviat informació i hem pres decisions assistencials i no assistencials.

A Catalunya tenim un “tresor” assistencial que és l’atenció intermèdia,  que ha donat suport a la descongestió dels hospitals d’aguts i a les residències de gent gran, amb la seva expertesa en l’atenció a la població que s’ha evidenciat com més vulnerable davant la COVID19. Gràcies a aquesta atenció el nostre sistema ha resistit millor la pandèmia que en altres països occidentals. Convé recordar-ho, perquè crec no s’ha reconegut prou, l’esforç que han fet per donar resposta a una demanda exponencial, en un entorn on el debat s’ha centrat en discussions en l’accés als respiradors o en derivacions als hospitals mal fetes  -edatisme -, i la crisi humanitària en les residències de la gent gran.

Dos elements que ens han ajudat a afrontar la pandèmia són dos decisions legals preses al seu inici: la suspensió temporal de la llei de contractes del sector públic que ens ha dotat d’una enorme agilitat en la compra de bens i serveis (sense aquesta suspensió l’agilitat hagués estat impossible d’assolir) i la flexibilització dels torns de treball, permetent planificar torns de 12 hores, per exemple.

Hem descobert també la gran vàlua que tenen els metges generalistes per al tractament de les persones malaltes per COVID, on no valien les especialitats i on el cardiòleg ha treballat colze a colze amb l’internista o l’endocrinòleg, tant de bo aquesta orientació hagi arribat per quedar-se, ara que ha passat el pitjor. El professionalisme ha estat la constant de la que han donat mostra els equips assistencials de totes les línies assistencials:  metges, infermers, treballadors socials, administratius,  i no volem deixar de fer esment dels treballadors dels serveis generals, sovint massa oblidats també (neteja, manteniment, cuina).  I el paper tan rellevant a l’atenció primària en el tractament i seguiment domiciliari i en el pla d’actuació a residències de gent gran
.
El desplegament d’una política comunicativa potent ha permès l’accés constant a informació actualitzada als professionals (fins i tot moltes vegades angoixats per la quantitat de protocols que s’havien de llegir cada dia)  i a la ciutadania. Un desplegament que ha ajudat a aclarir què fer a mesura que avançava la epidèmia i el nostre coneixement de la mateixa.

Però també hi ha hagut febleses:
La principal feblesa de la crisi ha estat que no hem pogut protegir als professionals de forma adequada, como demostra el fet de que 3 de cada 10 contagis son sanitaris. El desabastment mundial va posar en escac al sistema sanitari, fet que ara ja no es pot tornar a produir. Per aquesta raó s’està fent una reserva estratègica de 2 mesos pel possible rebrot de la tardor. La manca de test diagnòstics també ha estat un malson, que ara  s’ha corregit i es segueix de molt a prop.

Entre les febleses jo destacaria també la manca d’integració sanitària i social que fa anys que discutim, però que havíem deixat en la teoria i sense una implantació real en la pràctica. Els plans PRODEP, PIAISS i PAISS no havien passat a implantar-se realment. El pla d’atenció a les residències de gent gran no era més que un “powerpoint”... Ens ha esclatat en forma de una terrible descoordinació salut-social en l’atenció a les persones grans que viuen en residències, el que finalment va obligar a la intervenció per part del departament de Salut. Hem tingut, al igual que la resta del món occidental, un terrible drama humà amb més de 4.000 persones mortes que vivien en residències. Al final, també hem reconegut tard que el coronavirus a les residències no era un problema social sinó de salut. I arribar tard (EPIs, test diagnòstics, medicalització,...) ha suposat una alta letalitat.

Una altre punt a millorar es la comunicació CatSalut-Proveïdors. Les presses a vegades han obligat a prendre decisions de forma ràpida i en molts casos centralitzada i al sector li hagués agradat un major diàleg des de la coresponsabilitat. Crec que no s’hagués endarrerit cap presa de decisions, i les decisions haguessin estat més participades i de més fàcil implementació.

Cal assenyalar com un aspecte destacable que la gratificació anunciada pel Departament de Salut per als professionals sanitaris i de les residències de gent gran, no ha estat ni consultat ni pactat amb les patronals ni amb els sindicats, i que probablement creï malestar en el moment de la seva materialització.

La Salut Pública també ha quedat al descobert durant la crisi, amb uns efectius escassos i que,  malgrat treballar a ple rendiment, no donaven resposta en el temps requerit i a més s’han evidenciat diferències de criteri amb els responsables del CatSalut. Era massa la feina que s’acumulava: protocols de prevenció per la ciutadania i professionals en multitud de supòsits, protocols d’utilització de test diagnòstics PCR i serològics, sectorització de residències de gent gran (més d’un miler a Catalunya; unes 1.400 si se sumen discapacitats i salut mental). Ara, a més a més, aquest tema és clau en la fase de “des-escalada”, especialment si comencem a tenir rebrots locals,  que és un fet impossible d’evitar. I també en l’estudi de prevalença poblacional. Els ajustos de l’anterior crisi s’han notat a tot arreu, però es especialment sagnant a Salut Pública, i té difícil arranjament a curt termini.

I les batalles polítiques basades en errors de gestió de la crisi i, a vegades, d’informació a la ciutadania, han marcat un altre element que hauríem d’evitar en el futur perquè només incrementa molt la tensió amb la que treballen els professionals i la sensació de manca de confiança en el sistema per part de la ciutadania. Tots els errors s’han de corregir, però de forma pausada, serena i amb fermesa.

I ara amb les batalles judicials que vindran, s’incrementarà la tensió entre els professionals i els obligarà a adoptar postures més defensives en el cas de que vingui el rebrot. Esperem que això no disminueixi l’agilitat tan notable que hem vist en aquesta primera onada.

I un altre punt d’incertesa és si podrem pagar la factura de la epidèmia en salut (més de 1.800 milions d’euros) sense que totes les entitats públiques perdin l’autonomia de gestió i la resta entrin en fallida. Aquest escenari seria terrible perquè quedaríem seriosament ferits per fer front amb garanties a la segona onada. És per això que s’ha d’actuar ràpid, ja que els centres han començat ja a notar tensions de tresoreria a curt i financeres a mig termini. No podem esperar a després de l’estiu i s’ha d’insuflar finançament al sistema de forma urgent, ja.

I també l’escenari polític català, planejant una cita electoral, no ens ha de fer perdre de vista que hem de prioritzar polítiques sanitàries: com repensem el sistema de salut per donar resposta a necessitats d’atenció per a la millora dels resultats de salut,  després de l’experiència viscuda així com un nou sistema de finançament, a més d’abordar la reforma del model de residencies de gent gran, el reforç de la salut pública, etc. I en aquest aspecte cal recordar que els fons vindran d’Europa i via Madrid, que és un camí en el que es poden quedar molts diners si no ens anticipem.

Cap comentari:

Publica un comentari