dissabte, 13 de juny de 2020

Un decàleg per a una nova Sanitat


Dijous 11 de juny ha estat la data triada per a la presentació del “Decàleg per a la reforma del sistema de salut de Catalunya”. La seva presentació havia estat anunciada la setmana passada per el Dr. Jaume Padrós president del CoMB. El decàleg ha estat elaborat per el Consell del Col·legi de Metges de Catalunya (CCMC), la Societat Catalana de Gestió Sanitària (SCGS) i el Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Catalunya (CoIB), en representació de metges, gestors i infermeres i compta també amb la adhesió i participació de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC), de la Societat Catalana de Geriatria i Gerontologia, de la Societat Catalana de Medicina d’Urgències i Emergències i de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques i de la Salut de Catalunya i Balears.


Aglutina per tant el consens d’una gran part dels actors del sistema sanitari, i és el resultat de la reflexió conjunta de tots els que han participat en la seva elaboració després d’haver patit en primera instància els efectes d’una pandèmia, que no ho oblidem, encara està entre nosaltres. 
Més enllà de la vigència de les 10 mesures proposades, vull remarcar que reclamar més diners per el sistema sanitari no és cap novetat. És evident que el sistema sanitari català no està finançat d’acord al que requereixen les seves prestacions. Però cal anar més enllà. Des de fa molts anys, molta gent, moltes organitzacions, i fins i tot sindicats i partits polítics hem reclamat un millor finançament del sistema sanitari, i aquesta reclamació ha estat en va. Tanmateix, a més de reclamar un millor finançament, cal dir d’on han de sortir els recursos, o dit d’altre manera, què és el que hem de deixar de finançar per poder finançar millor la sanitat, perquè la via de nous impostos està exhaurida en un país amb una pressió fiscal tan elevada com la que patim els catalans.


I en aquest sentit crec que hi hauria un gran consens social si es deixés de finançar una cosa tan sobrera com l’exèrcit. Continuar finançant avui als militars i les seves joguines amb “la que ens està caient” és tota una frivolitat que no ens podem permetre. Hi ha encara algunes situacions més, aquestes exclusives de Catalunya que també ens podrien ajudar a finançar millor la sanitat. Al final de l’escrit en destaco algunes.
De nou es posa sobre la taula el debat Keynesià de canons o mantega... o el cost d’oportunitat.



Atès que el document presentat és accessible en molts llocs web, em sembla més interessant analitzar el que s’ha explicat en la presentació del document que no pas la seva reproducció. Aquests han estat alguns dels comentaris:

Dr. Jaume Padrós: 
Estem en una situació d’emergència que també és una oportunitat... el nostre sistema sanitari, amb les seves virtuts, va ser pensat als anys 80...El document que presentem no és una declaració d’intencions; planteja reptes molt importants...Exigim que aquests propostes es tinguin en compte...L’objectiu no és crear conflictes, sinó aportar solucions, però si les nostres propostes no són ateses, ho interpretarem com una desautorització; seria molt greu que això fos així; es generarien frustracions i hi hauria el risc d’una rebel·lió de bates blanques...
Fa molt de temps que la Sanitat no està entre les prioritats i preocupacions de la societat i dels partits polítics: estem a la cua de dotació de recursos en comparació amb altres països del nostre entorn... Estem una mica cansats de que altre diagnòstics fets amb anterioritat han quedat com documents acadèmics però sense produir canvis significatius en l’organització del sistema sanitari....         
El document que presentem es basa en tres eixos: calen més recursos, apoderament dels professionals sanitaris i canvi de model de les organitzacions... Els recursos que rebi els sistema sanitari han de ser independents de qui mani en la política, per tant, exigim un pacte polític per la sanitat que, independentment de qui governa, ens permeti saber quines són les polítiques sanitàries... Els pressupostos han de tenir una vigència plurianual... L’Estat ha d’aportar al sistema sanitari català 5.000 milions d’€ addicionals en aquests tres propers anys per enfortir-ne una musculatura que ara està molt fràgil... Els salaris dels professionals són de tercera; no es pot pretendre tenir un sistema sanitari d’excel·lència amb aquests nivells salarials actuals.
Cal més flexibilitat en l’àmbit de l’organització del sistema sanitari; hi han masses rigideses...Posar les persones al centre de la nostra actuació demana un nou model d’acompanyament de la gent gran, cal reformar l’atenció primària i posar l’atenció residencial sota les directrius del departament de Salut, però sense medicalitzar en excés les residències.
S’ha generat un discurs polític i mediàtic que dona a entendre que disposem del millor sistema sanitari del món, quan realment el sistema es sosté per la vàlua dels professionals, tot i que avui, la seva musculatura es ressent per culpa dels gestors polítics. 
El sistema sanitari és generador de riquesa, crea llocs de treball, i a través de la recerca genera coneixement...

Després de la intervenció del president del CoMB també han intervingut la Sra. Paola Galvany presidenta el COIB i el Sr. Pere Vallribera, president de la SCGS amb argumentacions similars a les del Dr. Padrós. Tots tres han presentaran formalment el decàleg a la consellera de Salut Alba Vergés i posteriorment els ha rebut el president Quim Torra a qui han pogut explicar la situació crítica que viu el sector sanitari. El president de la Generalitat s’ha compromès a donar suport a les seves demandes i per això es crearà una taula de treball amb l’objectiu assolir un pacte polític i social que possibiliti la reforma estructural que necessita la sanitat catalana. El decàleg també ha estat presentat per el Dr. Padrós al Congrés dels diputats espanyol

Em refermo en el que he dit més amunt. Davant l’evidència de que al sistema sanitari li manca un finançament ajustat a les necessitats, cal anar més enllà i fer propostes concretes d’on han de sortir aquests recursos addicionals. I només hi ha dues vies: nous impostos, o eliminar despeses supèrflues dels pressupostos actuals. Personalment ho tinc clar: ha arribat el moment de prescindir d’una bona part de la despesa militar i destinar aquests diners a finançar millor la sanitat. Si parlem només de Catalunya també cal preguntar-se si ens calen 135 diputats al Parlament, o els que tenim a les diputacions i els dels conselles comarcals, no sé quants regidors als nostres ajuntaments i els seus assessors, i els assessors dels membres del govern, i dels partits, i en el cas concret de la Sanitat, estem segurs de valor afegit que aporten els alliberats sindicals? Hem de deixar de mirar cap a un altre banda, davant de despeses sense sentit, sense aportació de valor, reprovables èticament quan els recursos no són suficients per atendre totes les necessitats. Què es noti que realment es vol “posar a les persones al centre” i que això, més enllà d’un eslògan, és un objectiu real.        

Com diu aquell... ahí lo dejo...                                               

Cap comentari:

Publica un comentari