dilluns, 31 de març del 2014

Lliurat al Parlament el document de bases pel Pacte Nacional de Salut


El document haurà de seguir el tràmit parlamentari que li correspongui, en el transcurs del qual esperem aconsegueixi més adhesions



El Pacte Nacional per la Salut, contràriament al que molts creuen, no és una petició del Departament de Salut, sinó del propi sector sanitari, tip de veure’s al bell mig de la confrontació política.  


Divendres passat una delegació dels integrants de l’elaboració del Document de Bases del Pacte Nacional de la Salut, presidida pel coordinador de la comissió Sr. Pere Ibern va entregar al Parlament de Catalunya el document de bases que han elaborat, per tal que aquest segueixi el tràmit parlamentari que correspongui.

Com és sabut, diferents integrants de la comissió no han volgut signar aquest document de bases, atès que o bé s’havien retirat de la comissió abans que aquesta acabés la seva feina, o bé el document final no ha satisfet les seves expectatives i no han considerat oportú signar el document.

De fet, la necessitat d’un Pacte Nacional per la Salut és una necessitat urgent del sector sanitari i en particular dels seus professionals que estan del tot farts de, sent una sector essencial de l’Estat del Benestar, estar contínuament sotmès al foc creuat de la política sobretot per part aquells polítics que quan parlen demostren un alt desconeixement del nostre sistema sanitari. El sistema sanitari català és un model d’èxit que reclama i necessita estabilitat, i si alguna cosa li sobra, són els “iaioflautes” i assimilats fent política sanitària populista.

Un exemple d’aquest populisme el trobem en l’entrevista que el coordinador de la comissió Pere Ibern va concedir al programa “8 al dia” de 8TV, dirigit pel Sr. Josep Cuní. En aquest entrevista el Sr. Cuní és fa ressò de tot aquest populisme i ell mateix amb la manera de fer les preguntes hi posa encara més llenya al foc. Veiem un resum de l'entrevista:

Josep Cuní.- Sr. Ibern,  se les prometien més felices de com ha acabat aquest pacte?
Pere Ibern.- Hi ha hagut una evolució positiva del document fins el darrer moment, i en aquest punt alguns partits polítics i els sindicats han decidit baixar del carro
Josep Cuní.- Com s’està dibuixant en aquest moment aquest document de bases sobre el sistema de Salut a Catalunya?
Pere Ibern.- Hem definit uns principis d’accés universal al sistema de Salut, basat en els impostos.
Josep Cuní.- Per què s’han desmarcat els partits polítics?
Pere Ibern.- el context polític que vivim els ha impedit poder arribar a aquest acord
Josep Cuní.- Així doncs la declaració de principis que havia de deixar fora els interessos polítics ha fracassat..
Pere Ibern.- No és això; hem lliurat un document que recull 82 principis del sistema sanitari que volem, i aquests han estat treballats per tots els integrants de la comissió, encara que alguns no ho hagin signat 
Josep Cuní.- Aquest principi d’accés universal desterra el rumor que el Govern de la Generalitat està privatitzant el sistema català de Salut?
Pere Ibern.- Aquest tema no s’ha tractat en el debat sobre el document. Tingui en compte que el document comença afirmant que es vol un sistema públic, d’accés universal; per tant la privatització no està sobre la taula de les converses.
Josep Cuní.- Per què els hospitals privats s’han desvinculat del pacte?
Pere Ibern.- L’ACES no volia que el hospitals públics poguessin atendre malalts finançats per companyies privades
Josep Cuní.- El sector de professionals de la salut diu que el control dels hospitals públics ha anat a parar a mans d’economistes i que a aquests només els interessa quadrar les xifres...
Pere Ibern.- El document de bases recull un principi que demana als professionals una major implicació per participar
Josep Cuní.- Els professionals s’oposen al copagament...
Pere Ibern.- El document no entra en la consideració de si hi ha d’haver o no, copagament. El document estableix que si hi ha copagament hi ha d’haver uns criteris que s’han de respectar
Josep Cuní.- Si el document s’aprovés tal com està ara, en que milloraria la sanitat?
Per Ibern.- el document recull uns principis bàsics: l’accés universal, relacionat amb la ciutadania; un finançament sostenible i suficient segons el nivell de riquesa del país i d’acord als sistemes sanitaris del nostre entorn, i un esforç per mantenir i millorar la qualitat de l’assistència.
Josep Cuní.- El document foragita el fantasma que el sistema públic està en perill?
Pere Ibern.- El que més limita el sistema és el fet que moltes decisions que s’haurien de prendre no es poden prendre per que el nivell d’autogovern que tenim no ens ho permet. Aquest és el major perill pel sistema avui en dia
Josep Cuní.- Això (el document), en la pràctica marca la viabilitat del sistema? El document és prou flexible per que en el Parlament si puguin afegir un màxim de  forces polítiques?

Pere Ibern.- Qui marca la viabilitat del sistema és la política, el document marca un criteri. La nostra tasca ha estat la de elaborar uns criteris, ara és l’hora dels polítics. Efectivament, cal arribar a un màxim consens com el que va fer possible la llei de l’ICS, o la LLOSC, o la Llei de Salut Pública; el que convindria en aquests moments és concentrar esforços per recuperar allò que han estat aportacions per part d’aquests grups que finalment no han pogut signar el Pacte

Esperem que malgrat els oportunismes d'alguns, del populisme dels altres, del no entendre massa de que va tot això dels de més enllà, finalment la sanitat catalana es pot dotar d'un Pacte que asseguri l'estabilitat del nostre sistema de salut 




dissabte, 29 de març del 2014

De com l’Estat transfereix part del dèficit públic als ciutadans a través de la Farmàcia

El que el govern espanyol posa com exemple de bona gestió, en el fons i en bona part és enganyar als ciutadans


Els estalvis en farmàcia només ho són per l'Administració; els costos han estat transferits en tot o en part als ciutadans 


Des de fa uns anys cap aquí, de fet des que va començar a manifestar-se la crisi econòmica, hem vist com l’Estat espanyol ha  anat eliminant de les prestacions públiques determinats medicaments. A més d’aquesta mesura l’Estat ha collat als laboratoris per tal que els preus dels medicaments finançats per la sanitat pública  pugin molt poc, o en alguns cassos quedi congelat.



El resultat de tot plegat ha estat molt positiu per les arques públiques, atès que les administracions han pogut tancar els exercicis amb una disminució (a euros constants) de la despesa farmacèutica.

Aquest estalvi en farmàcia es deu a diferents factors: increment de l’ús dels genèrics, disminució del nombre de receptes expedides, increment del copagament etc. Entre aquests factors no hi és aliè el fet que alguns productes farmacèutics de consum habitual han desaparegut del finançament públic, en concret 417 productes han quedat exclosos d’aquesta prestació.  

Segons les dades fetes públiques ahir mateix pel Ministeri de Sanitat espanyol, al mes de febrer de 2014 es van gastar 726,4 milions d’€. Aquesta xifra està per sota de la despesa registrada en el mateix mes de l’any 2004, fa just 10 anys. El nombre de receptes també ha baixat més d’un 17%. Paral·lelament la despesa mitjana per recepta també esta per sota de la de l’any passat en aquestes dates. Per tant es confirma el que dèiem en el paràgraf anterior: menys despesa, i menys receptes. Pel que fa als genèrics l’increment és també significatiu: s’ha passat del 34,16% del 2012 al 46,31% del 2013.

Pel que fa a Catalunya, de la Central de Resultats se’n deriva que d’ençà l’aplicació del copagament la reducció del nombre de receptes dispensades ha estat d’un 24,8%, més que en cap altre comunitat autònoma. Per contra el pressupost 2014 destina a Farmàcia pràcticament la mateixa quantitat que l’any passat. La pregunta és òbvia: amb aquest reducció experimentada, com és que es manté el pressupost? 

Davant de tot plegat, com han reaccionat els laboratoris per fer front a la nova situació? Doncs han acceptat amb resignació les decisions preses per l’Administració, però han intentat apaivagar els seus efectes amb mesures que van en una doble direcció:
  • Per una banda intentant reduir les despeses; aquella “alegria” que hi havia a l’hora de pagar  viatges i allotjaments  als metges, així com les quotes d’inscripció a congressos s’ha tornat molt més selectiva.
  • Per l’altre banda han intentat incrementar els seus ingressos mitjançant la única porta que l’Administració els ha deixat oberta: incrementar i molt el preu d’aquells productes de consum habitual que la sanitat pública ha deixat de finançar amb diners públics. (417 medicaments)
Jo no sé si finalment amb aquestes mesures els laboratoris han aconseguit mantenir els resultats econòmics que tenien abans de la crisi, i per tant mantenir la retribució als seus accionistes. El que si sé és que finalment qui ha resultat perjudicat de tota aquesta història ha estat el ciutadà. 

Amb aquest "joc" quadrar el pressupost
no deu ser massa complicat
Amb una administració econòmica tramposa, com ho és la que dirigeix el Sr. Cristobal Montoro, aquests jocs de mans no són gens d’estranyar. Presumeix de la gran gestió de reducció de despeses de farmàcia però en el fons el que està fent és transferir als ciutadans  el que ell deixa de pagar. Dit en altres paraules, el dèficit públic espanyol l’estem pagant tots els ciutadans. Això no és nou. Ja hem vist com els increments de l’IRPF i de l’IVA van en aquesta direcció, però a més hi ha decisions  de l’Administració que per la porta del darrere ens encoloma fins i tot allò que ells presumeixen d’haver estalviat gràcies a la seva “bona gestió”. A què es dedica el govern espanyol? On són les seves aportacions per millorar l’eficiència en l’ús del diner públic? 

Certament hi ha polítics que ens prenen per rucs… 


www.rbaestudisiprojectes.cat


divendres, 28 de març del 2014

L’assistència sanitària als països de la UE

Informe d'interès publicat pel Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat 




El Ministeri de Sanitat ha publicat un informe, força interessant des del meu punt de vista, en el que s’aporten dades comparatives de tots els països de la Unió Europea. L’informe, molt extens, està estructurat en diferents apartats, dels quals jo he seleccionat aquelles qüestions que al meu entendre són de més actualitat  en aquests moments a Catalunya. Tanmateix aconsello fer-hi una ullada per que tot el contingut de l’informe té força interès. Lamentar en tot cas que la informació referent a Espanya no es doni disgregada per comunitats (només al final s’aporten algunes dades per comunitats, però sense comparació amb dades d’altres països  europeus), atès que amb realitats sanitàries tant dispars com hi ha a Espanya, és difícil imaginar la posició relativa de Catalunya en el context. Segurament seria interessant que el Departament de Salut elaborés un informe similar en el que els professionals sanitaris catalans poguessin identificar-se en el conjunt de països de l’UE. Fins i tot l’informe podria servir per que alguns partits polítics se n’adonin de la futilitat de les seves crítiques, i la societat civil constati que la sanitat catalana és de les més eficients de la Unió Europea.  



Finançament de l’assistència sanitària:

A la Unió Europea coexisteixen dos sistemes diferenciats per finançar la Sanitat:

L’anomenat Mètode Beveritge, que es basa en una assistència sanitària (Servei Nacional de Salut) finançada majoritàriament via impostos (IRPF bàsicament); és un sistema solidari atès que qui més té, més paga.  El principal referent d’aquest model és el National Health Service del Regne Unit, creat al 1948 sobre les directrius de “l’informe Beveridge”. Juntament amb el Regne Unit, apliquen aquest model Dinamarca, Finlàndia, Irlanda, Itàlia, Portugal, Suècia i Espanya   

L’altre mètode és el “model Bismark en el que el finançament es basa en les cotitzacions obligatòries que paguen empreses i treballadors (com aquí es financen les pensions o l’atur). El principal referent d’aquest model és Alemanya que el crear al 1881 pel canceller Bismark. Aquest model és seguit a més d’Alemanya per Àustria, Bèlgica, França, Grècia, Luxemburg i Països Baixos.

Diguem dons que a l’Europa dels 15, vuit països financen al sanitat via impostos, mentre que altres set la financen via cotitzacions d’empreses i treballadors.

El copagament a la Unió Europea:

A la Unió Europea el copagament està molt estès en pràcticament la totalitat dels països; només tres (Dinamarca, Regne Unit i Espanya) no tenen cap copagament per les consultes de l’Atenció Primària, les consultes a l’Atenció Especialitzada, els ingressos hospitalaris i les visites als serveis d’Urgències.

Pel que fa a la farmàcia totes els integrants de la UE tenen establert un copagament de la farmàcia en diferents graus. Tanmateix tots els models de copagament existents tenen establerts mecanismes de protecció dels col·lectius vulnerables.

 El quadre adjunt explica les línies d’activitat sotmesa a copagament en els països  de l’Europa dels 15
  

Dotació de professionals sanitaris:

La distribució de metges per cada 1000 habitants oscil·la entre els 6,1 de Grècia i els 2,2 a Polònia. Espanya es situa en els 3,8 metges per cada 1.000 habitants. Pel que fa a infermeria la distribució queda entre els 15,4 infermers/eres per 1000 habitants de Dinamarca als 3,3 de Grècia. A Espanya, el nombre d’infermers/eres queda molt més lluny de la mitja que no pas els metges. Vol dir doncs que les dotacions de personal d’infermeria en els centres espanyols està en la part baixa del països europeus.

 Tant per cent del PIB dedicat a Sanitat:

És interessant poder analitzar quina és la part del PIB que cada país de la Unió Europea destina a Sanitat. Dels quadres es veu que Espanya hi dedica un 9,3% del PIB, del qual un 6,8 correspon a la sanitat pública, i un 2,5% a la sanitat privada. Observis que en el cas espanyol, avui en dia del 100% de recursos destinats a Sanitat, un 73% correspon a la Sanitat Pública, i un 27% correspon a la sanitat privada. Si a més considerem que la sanitat privada té un fort arrelament a Catalunya, Madrid i País Basc i poca cosa més, no és menyspreable que a Catalunya la Sanitat privada pugui estar consumint aproximadament un 30% del total dels recursos que els catalans destinem a Sanitat.
La mitjana de l’any 2011 de la part del PIB destinada al sanitat pels països europeus es situa al voltant del 9%, que coincideix amb la posició en la que es trobava Espanya en aquell any.


Acabo aquí però suggereixo la lectura de l’informe complert a tots aquells que estigui interessats en aquest tipus d’informació. L’Informe el trobareu clicant aquí  


dimarts, 25 de març del 2014

Polítics i funcionaris als consells de govern de les EPiC: les raons d’un NO

Presidir el consell d'administració d'una EPiC (o d'una empresa qualsevol), no és tasca pròpia d'un polític


Ser vocal del consell d'administració de qualsevol empresa requereix una visió empresarial que un funcionari (en general) no té


Històricament, qui ha assumit els càrrecs de vocals en els consells d’administració de les empreses publiques i consorcis (EPiC) han estat els funcionaris del Departament de Salut. Això ha estat així per que aquestes vocalies s’han concebut molt més com càrrecs de representació que no pas d’aportació de valor empresarial. En tant que representants de les administracions públiques integrades en el consorci o en l’empresa pública, sembla lògic que les persones triades per aquests llocs tinguessin aquest perfil.

La pregunta és si aquesta manera d’entendre els consells d’administració és o no adequada. I per aclarir aquesta disjuntiva, el primer que cal és definir per què serveix un consell d’administració. Un consell d’administració té dues funcions bàsiques:

La primera és orientar en la política de la companyia. Per això els consellers actuen com assessors estratègics de la direcció i els seus coneixements enriqueixen la presa de decisions de l’organització. Liderar la innovació és clau pel futur de les empreses. Entre els consellers, destaquen els “consellers independents” que acostumen a ser professionals  amb molta experiència i que compten amb un reconegut prestigi.

L’altre funció bàsica del consell d’administració és exercir un control sobre els gestors per supervisar les seves actuacions al front de l’empresa i garantir que els objectius dels accionistes (en el nostre cas les administracions participants) s’estan assolint. 


Veient aquestes funcions resulta clar que els funcionaris no tenen (en general) cap aportació enriquidora a fer en la primera de les funcions descrites, atès el seu desconeixement del que és el mon empresarial. Per contra, si que poden col·laborar en la segona funció vetllant per l’acompliment dels objectius de les administracions. Tanmateix, tenir funcionaris en un consell d’administració amb l’únic objectiu de controlar, no seria el més recomanable. Aquesta funció la pot fer perfectament qualsevol conseller que a més pugui ser pro actiu en la primera de les funcions descrites. 

És de tots sabut que en el passat (i no se si en el present també), s’utilitzaven els consells d’administració de les EPiC per tal que els funcionaris d’elit que hi assistien tinguessin un complement salarial per la via de les dietes, atès que el sou estava determinat pel nivell assignat al seu lloc de treball. D’aquesta manera es premiava als funcionaris “més adeptes” als seus caps, o pertanyents al seu mateix partit, per ajudar-los a guanyar-se un complement del sou.  

I els polítics? Per respondre aquest interrogant em cenyiré a l’evidència del que ha succeït a Catalunya quan els polítics han ocupat aquests llocs. Allà on hi ha hagut polítics presidint i tenint un pes important en consells d’administració d’EPiC, hi ha hagut un encariment del cost de l’assistència. Afirmo això per que per un polític presidir o participar en un d’aquests consells “els hi surt de franc”. Algú s’imagina a un polític prenent una decisió que li pugui fer perdre vots? Algú s’imagina a un polític desaprofitant l’ocasió  de reclamar més i  millors equipaments pel seu poble, independentment de la seva necessitat objectiva? Al llarg de molts anys, mai he vist a un polític que renunciï  a reclamar més i més no tant per que allò que reclama sigui una necessitat sinó sobretot per evitar que l’oposició li retregui el fet de no haver-ho reclamat.


Què fan doncs els polítics en un consell d’administració d’una EPiC? Generar automàticament més despesa. No posaré exemples per no assenyalar personalment a ningú, però n’hi ha tants com es vulgui. Com que no assumeixen cap risc, com que ells no han de pagar res del que exigeixen, tenen molt fàcil portar les seves reclamacions fins a límits molt exagerats.  La presència dels polítics en els òrgans de govern de les EPyC  és nefasta per assegurar un sistema sanitari sostenible.  Les seves exigències acaben costant molts diners públics, i sovint els guanys que se’n deriven són irrisoris.

Com estructurar doncs la governança de les EPiC? Des del meu punt de vista, la presidència hauria de recaure en un metge de reconegut prestigi i vinculat al territori, actuant en nom de la “propietat”  que no és altre que l’Administració. Els vocals haurien de ser empresaris de prestigi del territori, amb reconeguda autoritat moral, amb negocis que no estiguin relacionats amb el mon de la política i capaços de aportar la seva experiència empresarial assegurant amb les seves decisions l’equilibri pressupostari i financer del centre. En la meva opinió un consell d’administració constituït per un President nomenat per la propietat, 4 o 6 vocals i 1 secretari  seria suficient per assegurar el bon govern de qualsevol EPiC. No veig inconvenient en que el càrrec de secretari sigui assumit per un funcionari nomenat per la “propietat”. Pel que fa al nomenament dels vocals ho deixaria en mans del president, que hauria d’aconseguir uns noms que fossin ben acceptats pels integrants minoritaris de les EPiC, presentant la seva proposta a la propietat per tal que aquesta hi doni el vist i plau si s’escau. No veig la necessitat que una EPiC tingui vicepresident, contràriament al que passa avui en totes elles


Val a dir que a Catalunya hi han hagut EPiC presidides per empresaris reconeguts, en lloc de polítics i que l’experiència no ha estat precisament per tocar campanes. Cal aclarir no obstant, que aquests empresaris, al no tenir cap mena de coneixement del mon sanitari, han quedat “presos” de l’equip directiu del centre, que és qui en la pràctica ha acabat governant la institució. És per evitar aquest problema que la meva proposta passa per que la presidència l’assumeixi un metge, de manera que sigui l’equip directiu qui acabi restant sotmès a la presidència de la institució

Acabo recordant una frase d’un bon amic meu: als consells d’administració no si va a escalfar cadires; si va a aportar valor: Per això et paguen.