diumenge, 29 de març del 2015

En defensa del sistema sanitari públic català


Alguns partits polítics, sindicats i altres organitzacions, utilitzen la demagògia per anar contra un sistema sanitari públic que és, atenent als seus resultats i els diners que costa, un dels millors d’Europa.


La única alternativa que els detractors del sistema ofereixen és la “nacionalització” del sistema sanitari públic de Catalunya, amb totes les ineficiències que se’n deriven



Des de fa ja uns anys, els atacs demagògics contra la privatització de la sanitat pública catalana sovintegen en els mitjans de comunicació. Són atacs procedents en general de partits i altres organitzacions de l’esquerra ideològica basats generalment en el desconeixement del sistema sanitari català. Dic des del desconeixement per que no vull pensar que hi hagi mala intenció quan es fan aquestes acusacions. No s’entén que la Xarxa Hospitalària Pública catalana està constituïda per centres alguns de titularitat pública i altres de titularitat privada. No s’entén que entre aquest centres hi pugui haver derivacions de malalts, i quan un malalt de Bellvitge s’opera al Sagrat Cor, apareix la demagògia de l’acusació de privatització i d’afavorir “amiguets” quan de fet el que es fa és millorar l’eficiència dels sistema sanitari català fent que malalts que esperen per operar-se a Bellvitge o al Clínic, es puguin operar amb menys temps d’espera en un altre centre, sent tots ells de la Xarxa Hospitalària Pública, i sense que aquesta derivació li costi al malalt ni un cèntim.

Alguns es pregunten com és que aquestes derivacions només tenen una sola direcció, des  d’un hospital de titularitat pública a un altre de titularitat privada, i la raó és obvia: per que els hospitals de titularitat privada de la xarxa pública són molt més eficients que els hospitals de titularitat pública. La gestió en els centres de la xarxa pública de titularitat privada és molt més àgil i tenen moltes menys inèrcies que els hospitals de titularitat pública.

El segon gran argument de la demagògia que s’utilitza contra el sistema sanitari públic català, és el de la corrupció. En aquest àmbit, la Xarxa Hospitalària Púbica de Catalunya ha estat sotmesa a acusacions permanents de corrupció, i en especial els seus consorcis. Be, després de les moltes denúncies que hi ha hagut, cap dels cassos de presumpta corrupció denunciats en diferents consorcis ha estat acceptat pels jutges, de manera que avui en dia no hi ha cap directiu de cap consorci sanitari que hagi estat condemnat ni a una pena mínima; cap.

És cert que encara queden sentencies pendents del cas INNOVA de Reus, que “casualment” és una empresa pública municipal de l’Ajuntament de Reus, i un cas a l’Hospital de Sant Pau de doble contractació d’una persona, però després de tantes denúncies de corrupció a la sanitat, hi ha dos cassos pendents que caldrà veure com es resolen. Quan hom veu el que ha passat amb els cursos de formació a Andalusia, o el que ha passat amb el cas Gürtel,  o en segons quins ajuntaments d’aquí i d’allà, no es pot més que preguntar-se quina és la intencionalitat d’aquests que acusen a la sanitat pública catalana de corrupció i com és que no es fan graduar urgentment, les ulleres.

Tanmateix el més preocupant és la recepta que alguns volen aplicar a un problema que en realitat no existeix, per que torno a insistir que la sanitat pública catalana ni és corrupta ni s’està privatitzant. Aquesta recepta va des de la integració d’empreses públiques i consorcis a l’ICS, proposada pel Sindicat Metges de Catalunya entre d’alters, fins a la “nacionalització” de tots els hospitals privats que avui formen part de la Xarxa Hospitalària Pública de Catalunya. Així com sona; n’hi ha que volen que es “requisin” els hospitals als seus legítims propietaris; n’hi ha que es conformen amb que en els consells d’administració d’aquests centres de titularitat privada que estan dins de la Xarxa Pública tinguin un president que sigui una mena de comissari polític, que intervingui totes les decisions de la direcció que no li agradin, etc. Hi ha propostes per tots els gustos, i fins i tot algunes d’elles han estat presentades a alguns partits polítics en el Parlament xe Catalunya. D’altres com la del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona, l’han fet arribar directament al conseller de Salut.


El que està molt clar és que la sanitat no pot ser ni ara ni mai, un camp de batalla polític. Cal preservar la sanitat del combat demagògic dels polítics. I si partits i sindicats i altres organitzacions tantes ganes tenen de participar en la definició del model sanitari públic de Catalunya, que es posin d’acord d’una vegada i signin el Pacte Nacional de la Salut de Catalunya. La sanitat catalana, els seus professionals, i també els seus usuaris es mereixen un respecte i una consideració que avui se’ls està negant. I això és la major injustícia que s’està cometent en aquests moments amb el sistema sanitari català que s’aguanta per l’abnegació d’uns i la paciència d’uns altres. Srs., polítics deixin la sanitat pública catalana en pau; ja n’hi ha prou!  Srs., dels mitjans de comunicació, quan hagin d’informar de temes sanitaris, facin un esforç previ per entendre el que és i com està constituït el nostre sistema públic. I no inventin; no parlin de “manifestacions massives” quan de fet eren quatre gats. Un respecte si us plau!


diumenge, 22 de març del 2015

En Sanitat (i en altres àmbits) anem cap a situacions de difícil governabilitat


La fragmentació política del proper Parlament de Catalunya, farà inviable el manteniment en el temps d’una política sanitària amb continuïtat.


El Pacte Nacional de la Salut era una eina que, ben gestionada, hauria pogut evitar el problemes que amb tota certesa vindran.


El que està passant aquestes últimes setmanes en el Parlament de Catalunya, constituït en l’actualitat per 7 partits polítics, i considerant que en la propera legislatura és possible que el nombre de partits presents a la cambra catalana s’incrementi amb 1 o 2 partits més, posa de manifest que no hi haurà manera de governar la sanitat a Catalunya.

Sempre s’ha dit que les majories absolutes no són bones per la democràcia, i coincideixo del tot amb aquesta opinió. De cara al futur caldrà aconseguir majories estables per poder governar entre dos o més partits, si es volen impulsar polítiques basades en el rigor i en el possibilisme i si es vol assegurar la sostenibilitat de la sanitat catalana. Pensar que vindran  més diners de Madrid, és no entendre com van les coses per la “Villa i Corte” i si som independents (tant de bo) tampoc lligarem els gossos amb llonganisses. Per tant s’albira un Parlament en el que caldrà travar pactes i acords estables que ajudin a consolidar models i polítiques.

En teoria, avui al Parlament hi ha una majoria “estable” que s’ha format a través d’un pacte de governabilitat o acord de legislatura, però tot i així, la situació es tan ambigua i l’acord tan feble que avui per avui és impossible assolir en el Parlament una majoria suficient per constituir el consorci de Lleida, però posar un exemple.  Imaginin doncs la dificultat que implicarà prendre qualsevol decisió que pretengui solucions innovadores.

És evident que la solidesa dels pactes passa per la voluntat dels partits que els signen, però és prou clar també, que el manteniment de la estabilitat del govern (allò que es diu pacte de governabilitat) passa també per uns polítics que siguin conscients del paper que juguen i del que significa signar aquesta mena de pactes. Quan els pactes depenen de diputats que fan de la contradicció la seva norma de conducta pot passar de tot. Ho dic per que una diputada, portaveu en matèria de sanitat d’un partit polític i treballadora en excedència d’un consorci sociosanitari i que per tant sap per experiència pròpia que un consorci no vol dir en cap cas privatitzar, i tot i així és capaç de votar en contra del consorci sociosanitari de Lleida, vol dir que no anem bé; que alguna cosa passa. La sanitat és una cosa molt estimada per la població, molt sensible pels ciutadans que no es pot tractar a la lleugera i requereix d’un rigor en les actuacions que han de ser conseqüents amb les idees però també amb els compromisos ètics. Quan la demagògia de la xiruca apareix en primer pla, desapareix el rigor intel·lectual i la serietat.  

El que està clar és que així no podem continuar. No hi hauran majories absolutes. Això tots ho tenim clar. Caldran doncs aliances sòlides que impedeixin que es tornin a repetir totes les contradiccions de la legislatura actual. I en el cas de la sanitat, caldrà a més, que els diferents partits tinguin portaveus en aquesta matèria que entenguin que és la sanitat, com està organitzada, i que sàpiguen valorar allò que és possible i allò que no ho és. És evident que la sanitat ha de ser defensada d’acord a la sensibilitat dels diferents partits, però també és evident que quan coincideixen els interessos de les CUP o d’ICV amb el dels del PP o Ciutadans, vol dir que hi ha alguna cosa que no va.  I això no pot passar. I aquest és el rigor que hem d’exigir dels nostres polítics, que no són al Parlament per tombar iniciatives del govern sinó per recolzar els interessos dels ciutadans.

De fet, el Pacte Nacional de la Salut pretenia ser un instrument per, malgrat les diferències legítimes entre els partits polítics, poder preservar alguns elements bàsics dels model de sanitat pública de Catalunya de manera que el combat polític sortís fora dels centres sanitaris; però malauradament el Pacte ha anat pel camí del pedregar. Quines són les raons que han fet fracassar el pacte? Segur que en són moltes i variades. Jo en senyalaré unes quantes. La primera és que conceptualment amb tanta heterogeneïtat com la que hi havia en la composició del grup de treball, era del tot impossible assolir un acord ni tan sols de mínims. I com més ampli i més contingut tingués el text a consensuar, menys probabilitats d’acord hi havien.  Un altre raó d’un fracàs anunciat era l’integrar en el pacte a forces que d’entrada estava clar que mai podien acceptar signar-lo. Si els sindicats signaven el pacte, automàticament es quedaven sense possibilitat de desenvolupar una bona part de la seva acció sindical de cada dia. Per tant, se sabia des del primer moment que acabarien sortint de l’acord. I per no allarga-me més senyalaré una tercera raó: la manca de compromís de la majoria de signants del pacte. Que va fer el col·legi de metges per defensar-lo? I el d’infermeria? I les entitats patronals, quina defensa en van fer?. Sense assumir compromís els pactes són paper mullat.

Per això reclamo que es revisi de nou el document de bases, i que tots els que finalment l’acabin signant (hi hauria d’haver alguns professionals a títol individual), es presentin al Parlament a demanar que allò és el que volen que la sanitat pública catalana esdevingui, de manera que de cara a una propera legislatura, de molt difícil governabilitat, el sistema sanitari públic català no pateixi les sotragades a que en l’actualitat està sotmès.

Així no es pot continuar.



     

dijous, 19 de març del 2015

Conversa informal amb el conseller de Salut Boi Ruiz, i la secretària general del departament de Salut, Roser Fernández (II)


El que explico avui, no ha sortit directament de la conversa, sinó que són reflexions meves al voltant d’alguns dels temes que es varen comentar


Està molt clar que si no es recupera el seny i l’ètica, anem cap a un país del tot ingovernable



Avui més que mai, i en funció del descrèdit social que els polítics i la política s’han guanyat a pols, els polítics han de ser més creïbles que mai, i per ser-ho cal mantenir els criteris i la coherència cosa que està ben lluny de succeir (si més no en la sanitat) tal com explicaré tot seguit.

Per començar hauríem d’acceptar que els comportaments i les actituds han de ser ètics. No potser que quan un partit polític és a l’oposició es dediqui a criticar als que manen per que fan allò que ells feien quan al seu torn manaven. Si una cosa era adequada fa un temps, i les circumstàncies són essencialment les mateixes, els criteris s’han de mantenir. Posaré tot seguit alguns exemples que demostren com en funció dels interessos polítics, hi ha partits que canvien de criteri amb un sol objectiu: desgastar al govern en general i en particular al conseller de Salut.

No es pot criticar el nou consorci de Lleida, quan els primers estudis per fer-lo els havia encarregat el govern tripartit. Ens remuntem anys enrere, però sinó recordo malament a l’any 2004 es va encarregar a Francesc Moreu la realització d’un estudi per millorar l’eficiència del conjunt hospitalari constituït pels hospitals Arnau de Vilanova i Sta. Maria de Lleida. Les conclusions d’aquest estudi passaven per la constitució d’un consorci. A partir d’aquell estudi, i durant el govern tripartit es van dur a terme diferents anàlisis en aquesta línia. Com es pot ara criticar que s’hagi tirat endavant aquella idea primigènia? El que llavors era bo, ara és dolent?. Hi ha partits, i polítics, que estaven governant llavors i ara critiquen que es faci allò que ells propugnaven. Com es pot arribar a tal nivell d’incoherència i contradicció?. El tripartit estava constituït com tothom sap pel PSC, ERC i ICV. Avui tots tres han votat junts al Parlament oposant-se a que el consorci de Lleida arribi a constituir-se. S’ha vist una major incongruència? Malgrat tot, tinc l'esperança que finalment el consorci acabi tirant endevant. És bo per la sanitat lleidatana; no en tinc cap dubte.  

Com es pot demanar el tancament de BarnaClínic quan sota el  mateix govern tripartit van tenir set anys per tancar-lo i no ho varen fer?. I no només no el van tancar sinó que fins i tot treien pit quan a BarnaClínic hi va estar ingressat el Rei Joan Carles I. Quina coherència poden veure els ciutadans en aquells grups polítics que ara en demanen el tancament i en presumien quan ells  governaven?     BarnaClínic aporta recursos econòmics addicionals a l’Hospital Clínic que serveixen per millorar l’assistència pública. Aquesta petició del Parlament ha comportat que els metges de l’Hospital Clínic, tant si treballen a BarnaClínic com sinó, han fet arribar un escrit a Joan Herrera i a la diputada Marta Ribas d’ICV i a la presidenta del Parlament, dient que ja n’hi ha prou, i que els deixin treballar en pau, que amb la seva feina el que fan és aportar tot el que poden per que la sanitat pública funcioni millor. És del tot intolerable la ingerència política en el dia a dia de les institucions sanitàries. Els polítics catalans amb les seves contradiccions i incoherències, deixen clar cada dia que, de cara al futur, si volem un Parlament seriós i amb garanties haurem d’exigir que els senyors diputats abans de prendre possessió passin una prova d’aptitud.       

I què dir de la demagògica utilització de la paraula privatització? No es pot acusar de privatitzar la sanitat per derivar malalts a l’Hospital del Sagrat Cor, quan va ser el govern tripartit qui va autoritzar que  per salvar llocs de treball, IDC adquirís el dret del contracte de l’Hospital del Sagrat Cor. L’Hospital del Sagrat Cor és a la Xarxa Hospitalària Pública de Catalunya des de la creació de la XHUP. Ja sé que costa entendre que és la Xarxa Hospitalària Pública de Catalunya, però se suposa que els senyors i senyores diputades s’ho haurien de saber de memòria. De fet, prefereixo pensar que no ho saben, abans de creurem que sabent-ho, intenten manipular a l’opinió pública amb molt poca ètica. 

A veure si la ciutadania ho entén: un servei privatitzat és aquell que per utilitzar-lo cal pagar per ell. A partir d’aquí, cap malalt derivat a un altre hospital ha hagut de pagar; l’han atès amb la seva targeta sanitària. Per tant, de privatitzacions res.       

I finalment vull comentar una moció del Parlament demanat al departament de Salut que en els concursos públics de gestió de l’assistència primària s’eviti que s’hi puguin presentar empreses amb ànim de lucre. En aquest punt podríem estar d’acord no tant per l’ànim de lucre sinó sobretot pels fons d’inversió especulatius que són la majoria dels que existeixen en el mercat. Tanmateix, el que no es pot és demanar que s’aturin els concursos. Hi ha una Llei (la de contractes de les administracions públiques) i aquesta Llei s’ha de complir. I els primers, els senyors i senyores diputats. Per tant el que en tot cas tocaria és demanar-li al conseller Ruiz que faci el possible per adequar la Llei a les peculiaritats de la sanitat catalana, i que endegui els processos que calguin per modificar-la. La diputada Alba Vergés  d'ERC (aquella que de sanitat no en sap un borrall, i que a més tampoc sap que és una AIE) avui ha instat una vegada més al conseller Ruiz a no complir la Llei. Inaudit en un país democràtic.      


Tot això demostra que hi ha persones i partits que estan jugant amb la sanitat pública catalana, i que busquen el rèdit polític, el desgast del rival, arrabassar uns quants vots, i que per aconseguir-ho tot s’hi val. Doncs ja n’hi ha prou; els que sabem que totes aquestes manipulacions intencionades són mentida, els professionals que veuen com amb aquestes denúncies s’està posant en tela de judici la seva honorabilitat, els ciutadans de bona fe que han estat atesos pel sistema sanitari  públic català, hauríem de sortir en bloc que dir-los a tots aquests aprofitats que juguen impunement  amb la salut dels catalans que ja n’hi ha prou. Que no ens vulguin “salvar” que sense ells tenim la “gloria” ben guanyada gràcies a la feina ben feta de cada dia.


dimarts, 17 de març del 2015

Conversa informal amb el conseller de Salut Boi Ruiz, i la secretària general del departament de Salut, Roser Fernández (I)


De tant en tant, és bo captar l’ambient que es respira en les altes instàncies de la sanitat catalana: serveix per “prendre el pols” de la nostra sanitat. 


El que explico tot seguit són reflexions meves derivades del contingut de la conversa amb el conseller Ruiz i la secretària general del Departament Roser Fernández



En primer lloc he de dir que em vaig trobar un conseller i una secretària general preocupats  per els problemes econòmics que envolten la nostra sanitat, però satisfets sobretot de la magnífica resposta que els professionals del sistema sanitari públic català estant donant a les situacions tan difícils que ens toca viure a tots plegats.

És per això que el departament de Salut, tot i les constants crítiques que rep fonamentalment en el Parlament, està complint amb el compromisos que havia adquirit ara fa 4 anys. Quan es van iniciar les retallades, el conseller Ruiz es va comprometre a retornar a la normalitat tan aviat com la situació econòmica ho permetés. Com és conegut aquests efectes es van fer notar d’una forma clara amb un increment de les llistes d’espera, una reducció salarial dels professionals de la salut, una reducció de la despesa farmacèutica i una forta caiguda de les inversions.

Boi Ruiz conseller de Salut 
Fa pocs dies vàrem saber que les llistes d’espera a finals del 2014 s’havien situat pràcticament en el mateix nivell de l’any 2010, i avui, en el decurs d’aquesta conversa informal el conseller Boi Ruiz ha manifestat que en pocs dies ja serà oficial l’increment de tarifes del 3,6%, que haurà de permetre que els professionals sanitaris recuperin el 5% que els va ser retallat fa uns anys. Estem doncs mica en mica, retornant a les condicions del 2010 amb un pressupost força més reduït, fet que demostra molt clarament que això només s’ha pogut aconseguir amb una notable millora de l’eficiència del sistema públic català i amb l’esforç impagable dels professionals del sistema.

Quedaria encara per recuperar el nivell d’inversions, i pel que fa a la despesa farmacèutica potser fora millor que el nivell del 2010 no es tornés a recuperar mai més, però molt em temo que amb l’aparició dels nous fàrmacs, aviat tornarem a estar on érem abans de la crisi.  On s’haurien de continuar esmerçant tots els esforços és en la retribució del personal. D’acord que ara es podrà recuperar un 5%, però tot i així, les retribucions del personal sanitari estan molt per sota del que haurien de ser un  sous dignes d’un gran sistema sanitari públic com és el català. Però mentre això no arriba, benvinguda sigui aquesta excel·lent notícia pels treballadors del sector. Segur que l’any 2015 amb unes perspectives econòmiques millors, es podrà anar donant passes en la bona direcció.

Cal reconèixer que si les conseqüències de les retallades s’han reduït als efectes exposats més amunt, això es degut a l’entrega i bona disposició en general dels professionals sanitaris. Sense ells, sense la seva dedicació, no hauria estat possible aquest petit miracle de “fer més amb menys”. La societat catalana els hauria d’estar molt agraïda per la seva actitud i per la seva magnífica feina.

Per això costa molt entendre la fixació que alguns partits polítics tenen en contra del sistema sanitari català denunciant d’una manera perversa situacions que són del tot normals. No es por acusar de privatitzar el sistema pel fet de derivar malalts d’un hospital de la xarxa pública a un altre hospital de la mateixa xarxa. Fer-ho és demagògia i un insult a la intel·ligència.

Roser Fernández, secretària general del departament de Salut
Tenim una xarxa hospitalària pública? Ens atenen en qualsevol hospital d’aquesta xarxa només presentant la targeta sanitària que ens dona dret a rebre l’assistència? Doncs on és la privatització i el afavorir amiguets? Ja n’hi ha prou d’intoxicar i d’utilitzar a la sanitat per mantenir “l’estatus quo” d’alguns partits polítics. Ja sabem que s’apropen les eleccions, però alimentar la confusió i generar un fals debat sobre una privatització inexistent, és actuar deshonestament fent prevaldre interessos partidistes per sobre dels interessos generals.  I el mateix que dic sobre la privatització, ho afirmo sobre la corrupció. Ara s’intenta assimilar lesparaules corrupció i privatització amb el concepte de consorci. I per contrarestar aquesta manipulació de la realitat no hi ha res millor que observar la pròpia realitat:  a hores d’ara, no hi ha a Catalunya, un sol consorci sanitari en el que s’hagi produït cap cas de corrupció. Cap ni un. A què ve doncs aquesta voluntat de voler confondre a la gent? Quins objectius es persegueixen volent  desestabilitzar al món de la sanitat? potser es pretén un debat monogràfic en el Parlament per a través de les manipulacions i tergiversacions habituals confondre una vegada més a la gent i arrabassar així uns quants vots?  És aquesta la finalitat?

Dons si és això, ja tocaria que els professionals de la salut diguin prou!, que els ciutadans diguin prou!, que els col·legis professionals també diguin prou!, i que les organitzacions empresarials també denunciïn aquests intents de destruir el sistema sanitari català.


(Continuarà…)