L’Estat del Benestar (Welfare State)

Segons sembla l’expressió “estat del benestar” s’usa per primera vegada en l’idioma anglès a l’any 1941 en un llibre escrit per William Temple, però no és fins el final de la segona guerra mundial quan a l’Europa Occidental es comença a desenvolupar el concepte de “estat del benestar” dins del que podríem anomenar una visió social demòcrata de la vida, a través de la qual l’Estat es compromet a  garantir el benestar del seu ciutadans en matèria de salut, educació, treball (prestacions per desocupació), seguretat social (pensions), habitatge social, etc. És doncs a partir d’aquell moment quan mica en mica  es va consolidant aquest concepte, que a Espanya no arriba fins uns quants anys més tard.

Suècia és el país europeu on la social democràcia impulsa amb èxit el desenvolupament de l’estat del benestar. El model suec de prestacions socials és alabat per mig mon, i envejat per l’altre mig.

Però què succeeix a Suècia com a conseqüència del desenvolupament de l’estat del benestar?   

Hospital anglès en lluita

Mica en mica i a mesura que els suecs anaven rebent més prestacions socials, els impostos anaven pujant de manera paral·lela, fins el punt que el poble suec finalment ha hagut de decidir entre continuar mantenint les prestacions de l’estat del benestar o abaixar els impostos. El resultat de les últimes eleccions a Suècia han estat clars en aquest sentit: reducció de l’estat del benestar i menys impostos.

Cal recordar que als anys 80 i 90, tota la costa del sol andalusa es va poblar  de jubilats suecs que cobraven les seves pensions a Suècia i vivien a Espanya on pagaven molts menys impostos que al seu país. Mica en mica el govern suec va anar posant fre a aquest situació, transferint als municipis la gestió de tots ela anomenats serveis socials. Fins i tot varen reduir progressivament el nombre de municipis que va passar de 2.500 a 290 !!!  amb l’objectiu de mancomunar serveis socials i d’assistència per reduir els costos  d’estructura, però les últimes eleccions han demostrat que la reacció del govern davant del problema no va ser suficient. I és que l’estat del benestar ha de ser sobre tot sostenible, és a dir, s’ha de poder pagar. 

un altre hospital anglès en lluita

Aquells que portem ja alguns anys treballant en la sanitat recordarem també com al Regne Unit, fa uns anys es va valorar molt positivament la creació del National Health Service, i com uns anys més tard, va tenir que ser  re inventat atès que la Gran  Bretanya no podia assumir els costos que el seu manteniment implicava.

En definitiva, l’estat del benestar és un intent modern dels estats per aportar als ciutadans uns serveis per tothom, en l’àmbit de la salut, el treball,  l’ensenyament, l’habitatge, la seguretat social, etc.  Aquest intent, ha hagut de ser re formulat en molts cassos atesa la seva manca de sostenibilitat doncs els impostos no poden créixer “ad infinitum” i per tant a mesura que els costos de l’estat del benestar s’incrementen i els països no poden assumir aquest increment, calen mesures correctores.

Hospitals francesos protestant

I precisament a Catalunya estem ara en aquesta fase. I en particular li toca a la sanitat aquesta re definició i aprimament dels costos.  Però aquesta situació no és nova a Europa: tal com es pot veure en les diverses imatges que adjunto, personal sanitari de diversos països europeus ha manifestat també la seva protesta per les retallades que s’han anat fent,  a mesura que els dèficits que s’han anat generant en aquests països han implicat accions correctores per assegurar la sostenibilitat de l’estat del benestar i del seu sistema sanitari.

Avui La Vanguardia publica un article del President Pujol molt interessant respecte l’estat del benestar, que recomano llegir. Tanmateix voldria fer una reflexió al voltant de l’abast de les prestacions de l’estat del benestar:

També el personal sanitari alemany ha protestat 

Abans d’ahir al matí vaig acompanyar a una persona que m’és molt propera a fer unes gestions a l’INSS; a la cua, a banda de nosaltres dos i havia magrebins  i algun sud americà. Em va xocar  el motiu de la  consulta de la persona que teniem al davant nostre en la cua: era una noia que en prou feines arribava als 30 anys i com que segons va dir estava a punt d’arribar als 180 dies de baixa, volia saber els tràmits a seguir per aconseguir no se quin grau d’invalidesa...Haurien d'haver vist el seu aspecte, d'una salut absoluta... 

Més protestes a França

No vull ser considerat racista ni res semblant, però l’exemple em serveix per preguntar si entre les retallades que cal fer a l’estat del benestar català per tal que sigui sostenible, no s’hi haurien d’incloure accions inspectores per eliminar de les prestacions a tot un conjunt de persones (nacionals i estrangeres) que n’estan fent un modus vivendi, i per tant un mal ús: Els que enllacen una baixa per malaltia amb un altre impunement sense patir cap malaltia que ho justifiqui, els que accedeixen a les prestacions d’atur una vegada han treballat 4 anys i poden gaudir de 2 anys cobrant sense treballar, els que volen cobrar  prestacions d’invalidesa per no treballar la resta de la seva vida, els que amb receptes de pensionista aconsegueixen medicaments per tota la família a cost zero, i tants i tants abusos que es cometen a diari. No valdria la pena actuar també en aquests cassos?

Els Hospitals italians no són una excepció a l'hora de protestar

www.rbaestudisiprojectes.cat

Ens el podem pagar els catalans l’actual model sanitari ?

Segons la Consellera de Salut del l’últim govern tripartit la Sra., Marina Geli, si el podem pagar. Això és el que ella afirma en l’article que avui publica El Periódico de Catalunya.

La veritat és que dit així, sona una mica massa contundent, i tampoc és que ella ho argumenti del tot bé: entra en les comparacions entre el % del PIB que  els catalans i americans ens gastem en sanitat, o en la quantitat que cada català gasta a l’any en salut, dividint simplement el pressupost del departament pel nombre d’habitants. Pel que fa al % del PIB, és una xifra que diu relativament poc si no es relaciona amb el nivell de salut de la població.

Tu pots gastar més o menys en salut, depenent del nivell de salut dels teus ciutadans, del seu envelliment, del seus hàbits alimentaris, etc., etc., de manera que les comparacions relatives al PIB així, sense considerar res més em semblen una aproximació poc rigorosa a la realitat. Però si del que parlem és de la quantitat de diners que el pressupost assigna a cada català per ser assistit durant un any, aquesta xifra també em diu molt poc, atès que no incorpora el dèficit del sistema sanitari. Inclou aquelles partides previstes en el pressupost i les divideix pel nombre d’habitants, però què passa amb el dèficit? Amb les factures no pagades? amb les quantitats que es traspassen d’un any a l’altre? Amb les inversions  a pagar en 5 o 10 anys? Si ho sumem tot, li puc assegurar a la Sra. Geli que la quantitat assignada a cada català anualment, és força superior al que ella diu. Si el dèficit és realment de 1.000 milions d’euros com diuen, a la quantitat que la consellera comenta en el seu article caldria sumar-hi aquests 1.000 milions dividits pels 7,5 milions de catalans que diuen que som ara. Per tant, Sra., consellera, amb tot el respecte del mon, li recordo que les xifres sempre diuen allò que un vol que diguin. Tot depèn de com les expliques. 

Tanmateix, i per no entrar en discussions poc aclaridores crec que tothom està d’acord en acceptar que avui en dia la factura sanitària al nostre país és massa elevada en funció dels recursos que generem. I això no té res a veure en considerar a la sanitat com un factor de creació de riquesa, que certament ho és.  El tema és doncs si tenim o no un dèficit de 1.000 milions d’Euros. Si el tenim, s’ha acabat la discussió: no el podem tenir; per tant cal retallar. Algú dubta a hores d’ara que el tenim aquest dèficit? 

El problema està en que Estats Units, els països europeus, Espanya, i per tant també Catalunya han d’ajustar els seus dèficits a un determinat % del PIB, i per tant aquests dèficits que tenim no els podem tenir. Toca  retallar, encara que no ens agradi.

ressonància per un petit hospital comarcal?

Dit això, haig de confessar que estic d’acord amb al Consellera Marina Geli, i això no és una contradicció. Hi estic d’acord per que  el model sanitari català és un model viable i per tant sostenible, si som capaços entre tots d’acordar alguns retocs. I quin són aquests retocs? La meva recepta ja l’he comentada en altres entrades al blog. La resumiré:  

• Adequar les plantilles de personal del Departament de Salut, CatSalut,  i ICS al que són les autèntiques necessitats eliminant “comissaris polítics” i afiliats amb carnet que no fan altre cosa que cobrar cada mes.
•  Redissenyar el model organitzatiu de la sanitat pel que fa a les eines de que es dota l’administració per gestionar. Avui el diari “AVUI” explica que entre Instituts, Agències, Consorcis, Empreses Públiques i Fundacions, al Departament de Salut hi ha 51 organismes!
• Racionalitzar la prestació de serveis, i relacionar-los quan sigui possible amb el cost/eficiència dels mateixos. És la història coneguda dels hospitals que fan menys d’un part al dia, i han de suportar un cost d’estructura enorme per fer-los. Segurament concentrant els parts en determinats centres, els cost global del sistema es podria reduir considerablement. I els parts no són més que la punta de l’iceberg: guàrdies innecessàries, serveis d’urgència  dotats amb especialitats (com ara cirurgia) que com en el cas dels parts es podrien concentrar en determinats centres al llarg del territori, etc., etc.
•  Eliminar totes les estructures no productives que al llarg dels anys s’han anat consolidant com a “modus vivendi”  de determinats personatges, per exemple el VINCAT i altres similars.
• Incidir en la despesa inútil en dinars, sopars, mòbils, viatges etc., de tanta gent que si no es fessin aquestes despeses el sistema sanitari ni se’n assabentaria.
• Repensar alguns dels centres que s’han construït últimament, i que són  una càrrega important pel futur, com ara l’Hospital Transfronterer de Puigcerdà que té pràcticament 300 m2 per llit.  Quan costarà en el futur la neteja, l'energia, el manteniment, etc.,  d'aquest centre?
•  Definir, a través del contracte, una cartera de serveis molt clara i concreta per cada centre, adequada a les necessitats del 75% de la seva població de referència. (Se d’un centre que dona servei a una població de referència de 40.000 habitants que s’està plantejant la compra d’una ressonància...)

L'Hospital Transfronterer de Puigcerdà

Tot això fet amb diàleg, explicant les coses on toqui, pactant amb els professionals, i liderant...sobre tot liderant. Diàleg, lideratge i sentit comú són els elements bàsics per aconseguir controlar aquesta situació actual.

Val a  dir que sembla que alguna cosa d’aquestes s’està ja movent: esperàvem per demà que el Conseller Ruiz expliqués el Pla de Retallades. Sembla que en el consell de govern de la Generalitat d’avui s’ha decidit que s’aplacen les explicacions de demà fins que el conseller les hagi pogut consensuar amb els professionals, els  sindicats (amb aquests ho té complicat) i les forces polítiques representades al Parlament.

Finalment sembla que s’ha trobat el camí...però ha costat!!! Ah, per cert, tal com comentava dies enrere, algunes retallades podrien no arribar al 10%. Bona noticia també aquesta! 

www.rbaestudisiprojectes.cat   

Continuen les protestes

Novament el personal sanitari i no sanitari d’alguns centres de la XHUP, ha abandonat als malalts a la seva sort, i als voltants de la una del mig dia de dimecres 20 d'abril, és van manifestar tallant algunes de les artèries importants de la ciutat de Barcelona i de l’àrea metropolitana, en contra de les retallades que el Departament de Salut ha d'aplicar com a conseqüència de la manca de diners. 

Personal de Vall d’Hebron, Bellvitge, Clínic,  Mar, Germans Trias, Viladecans, Tarragona, Arnau de Vilanova de Lleida (que s’afegeix també a la festa), i algun altre que em deixo, han volgut manifestar novament el seu malestar per les retallades del Departament de Salut.

Pel que em comenten alguns gerents,  són fonamentalment dos el sindicats que estan al darrere de les mobilitzacions: el sindicat de Metges de Catalunya, i em diuen també que gent del CATAC.  És evident que davant de les properes eleccions sindicals, la resta de sindicats s’hi apunten de presa. Sembla tanmateix que en algun d’aquests centres, tenen el recolzament d’algun gerent d’aquells que confon la professionalitat amb el sectarisme polític. És una llàstima que això sigui així, per que fins ara, els gerents dels hospitals de la XHUP havien manifestat molt clarament que la seva única obediència era la de la professionalitat. Sempre hi ha hagut excepcions és cert, però jo em refereixo no a tots els que cobraven com a gerents, si no als que eren efectivament gerents. I d’aquests, polititzats, amb militància política i “obediència deguda” com a la mili, jo diria que cap.    

En ocasions els gerents hem estat crítics amb l’Administració, quan s’han pres mesures que han ajudat molt poc a la gestió. No queden tan lluny els temps en els que l’Administració castigava la bona gestió.  Algú recordarà que si el centre que estaves gestionant obtenia resultats econòmics acceptables, a l’any següent et penalitzaven econòmicament. “tu te’n surts...” et deien. I aquells centres que tenien   un dèficit més elevat, en lloc de canviar al gerent el que l’Administració feia, era incrementar el pressupost per veure si finalment se’n sortien. I aquest sistema pervers, s’ha anat aplicant any rere any, i això a alguns gerents no ens agradava gens.  Al llarg del temps, els que anaven bé, han continuat anant bé tot i les penalitzacions per gestionar bé, i els que no, han seguit pel camí el pedregar...Tot i això, el tracte amb l’Administració era correcte i exempt de deslleialtats.

Avui les coses són una mica diferents, i per arribar a la gerència de segons quins hospitals, cal acreditar no tant l’experiència en gestió, o formació adequada, si no l’adscripció a determinades formacions polítiques, o a determinades creences religioses  i  a més casi sempre cal tenir una determinada professió: ser metge.

Entraríem ara en un altre discussió que no és la que m’ha portat a escriure aquesta nota. Tanmateix diré molt clarament el que penso: avui en dia per ser gerent d’un centre sanitari, el que cal en primer lloc és ser un líder; en segon lloc tenir clar que vol dir ser gerent: optimitzar la utilització eficient dels recursos,  en tercer lloc tenir una formació adequada a les funcions que com a gerent s’ha d’assumir i finalment, si a més ets metge,  doncs tot això que tens guanyat. 

Un bon gerent sempre intentarà aglutinar al seu voltatnt al millor equip

Però aquesta última condició per mi, no és precisament la més important. Només cal repassar quins han estat els millors gerents de la sanitat catalana d’aquests últims 25 anys i analitzar quants d’ells eren metges (Esperança Martí, Jaume Suana, Marc Garreta, Josep Marull, Joan Prats, Joan Grau, Francesc Moreu, Manel Jovells... cap d'ells metge).  Avui en dia, la gestió en un centre sanitari és basa molt fonamentalment en el treball en equip. El que cal doncs, sobre tot, és saber estructurar un molt  bon equip en el que la figura del Director Mèdic, aquesta si, és clau.

Deixant el tema, que té sens dubte interès i del que ja en tornarem a parlar en un altre ocasió, ara el que toca és esperar. I no només per que estem al bell mig de la setmana santa, si no sobre tot per que el Departament de Salut ha anunciat pel dimecres vinent, l’anunci del Pla d’Actuació davant la manca de diners del sistema sanitari català. Esperem doncs al dimecres 27  a veure si finalment el conseller Boi Ruiz i el seu equip han estat capaços d’arribar a acords amb els col·lectius que tenen un paper significatiu en el dia a dia de la sanitat del nostre país. Tant de bo el Pla pugui aplicar-se sense tan enrenou com el que hi ha hagut aquests últims mesos. 

www.rbaestudisiprojectes.cat  

Axí tenim Catalunya!

   Després de la sentència del Tribunal Constitucional respecte l'Estatut

   Després de la sentència del Tribunal Suprem que destrueix la immersió lingüística  

   Després de l'herència econòmica que ens ha deixat el tripartit

   Després de les retallades del Departament de Salut

   Després que ens neguin el fons de competitivitat, previst en el que resta vàlid de
   l'Estatut

   Després que el President de la Comissió Assessora del Govern en matèria de sanitat,
   sigui reconegut al seu poble com a heroi.

   Després que l'alcalde de Manresa es declari orgullós del tripartit

    Després que l'encara alcalde Jordi Hereu reivindiqui la contribució de Zapatero
    a Barcelona

    Després de la manca d'unitat dels partits polítics catalans

 Després del dimecres 20 d'abril... 

            










www.rbaestudisiprojectes.cat

Un deute pendent...que perjudica molt a la sanitat

Aquests dies estan sent força complicats en la sanitat catalana. I ho estan sent per la manca dels diners necessaris per poder pagar els serveis que s’ofereixen als ciutadans. En una entrevista que publica avui La Vanguardia  al Conseller Boi Ruiz, aquest insisteix encertadament en la idea: no hi han diners suficients.

Pel que sembla,  en les restes que han quedat del que era l’Estatut de Catalunya, hi ha previst un fons de competitivitat que conceptualment vindria a ser com una mena de devolució a Catalunya d’una part molt minsa de l’anomenat dèficit fiscal. Segons llegeixo en els diaris, aquesta petita part arribaria als 1.450 milions d’euros. Aquest fons aprovisionat per l’Estat pretén compensar a les comunitats autònomes que tenen un finançament per càpita per sota de la mitjana, tot i que siguin de les que més aporten a les arques comunes de L’estat.

La Generalitat ha reclamat aquests diners al govern espanyol, però aquest al·lega que aquest fons no es pagarà fins l’any 2013; és més, ni tan sols s’ha incorporat als pressupostos espanyols per l’any 2011. Recordem que aquests pressupostos van ser aprovats al congrés dels diputats pel PSOE (PSC inclòs), i amb els vots en contra CiU, ERC i ICV. Un dels arguments d’aquestes formacions polítiques per no votar els pressupostos va ser precisament que no incloïen  aquesta partida, banda de les reduccions de les pensions i altres mesures.

Ara en Joaquim Nadal responsable del grup parlamentari del PSC al Parlament de Catalunya, està fins i tot disposat a que els diputats del PSC a Madrid votin a favor del pagament a Catalunya de l’import d’aquest fons, i demana que el govern de la Generalitat inclogui aquests diners en el pressupost d’ingressos pel 2011, fet que entre altres tindria la virtut de minorar en molt les retallades sanitàries al nostre país. El Sr. Nadal fa aquestes afirmacions just en el moment en que el Sr. Zapatero nega aquest dret a Catalunya (recordin aquell eslògan que deia “si guanya Zapatero, guanya Catalunya”), i la seva ministra Elena Salgado no només el nega si no que a més posa en dubte la quantia estimada que caldria pagar.

Amb aquest panorama de desacords constants entre govern de la Generalitat i govern de l’Estat apareix un personatge, el Sr. Jordi Hereu que en contra de l’opinió del seu correligionari el Sr. Nadal, diu que reclamarà a la Generalitat de Catalunya que a la ciutat de Barcelona no es produeixi ni una retallada en els serveis socials. La veritat és que un queda una mica perplex quan llegeix aquestes coses per que sembla molt clar que la Generalitat no té diners a no ser que el Sr. Hereu  aconsegueixi convèncer al Sr. Zapatero que no deixa de ser el seu cap polític, per que aquest cedeixi en la seva postura tan negativa per Catalunya. A més no queda tampoc clar si el Sr. Hereu accepta que a altres pobles i ciutats de Catalunya si que es pugui fer la retallada, al qual cosa el deixaria com l'alcalde del "cap i casal" més insolidari de la història. 

No sobta gens per tant, que una persona com en Xavier Trias li retregui al Sr. Hereu aquesta manera tan poc ètica d’actuar, sabent a més el Sr. Hereu, que la situació de dèficit que viu al sanitat catalana és en alguna part imputable a la gestió del tripartit, que va ser precisament l’època en al que es Sr. Hereu va estar més callat que mai. 

En resum: El Sr. Zapatero i al Sra. Salgado  (tots dos PSOE)  no volen pagar a Catalunya el que deuen; el tripartit (PSC-PSOE entre altres) ha deixat  les arques de la Generalitat amb un dèficit descomunal, i quan hi ha un relleu al govern de la Generalitat s’alça la veu del fins llavors mut Sr. Hereu fent-se el valent davant dels barcelonins. Jutgin vostès mateixos i posin el qualificatiu que creguin...jo me l’estalvio.

Tot aquesta situació em mereix tanmateix una reflexió: aquesta manera d’actuar del Sr. Hereu malauradament és molt comú a Catalunya. Al nostre país hi ha massa gent que prioritza els seus interessos pel damunt dels interessos del país i dels catalans.  En aquest cas el Sr. Hereu pretén capitalitzar tots els vots dels descontents amb les retallades, per intentar no perdre l’alcaldia de Barcelona que es faran d’aquí a un mes i això és lícit, i per fer-ho  utilitza la hipocresia i l’engany, fent veure que els culpables d’una situació són uns (CiU), quan en realitat són uns altres (PSC-PSOE) i ell ho sap, i axó no se si és lícit, però amb tota certesa no és ètic.

www.rbaestudisiprojectes.cat

Només faltava la Pajin a la Plaça Sant Jaume!...tot plegat em recorda Grècia abans del rescat...

Hi ha qui te el do de ficar sovint la pota: l’altre dia la Sra. Pajin, Ministra de Sanitat del govern espanyol, va dir en una visita a Barcelona que entre fer retallades a sanitat o eliminar el impost de successions, ella ho tenia molt clar...

Ahir va tornar a insistir, en prova de la seva incontinència verbal, amenaçant al Conseller Boi Ruiz, dient que ha demanat un informe per avaluar les conseqüències de les retallades a Catalunya, com si ella tingués alguna competència en la sanitat del nostre país, que està totalment transferida a la Generalitat de Catalunya. Més li valdria avalar a Madrid que el govern ens pagui el que ens deu...

Són ben bé ganes de posar-se allà on no la demanen, i cercar rèdits polítics d’una crisi econòmica que el propi govern del PSOE ha contribuït a generar i el tripartit a incrementar. Fa falta molt poc sentit del ridícul per intentar beneficiar-se d’una situació que  tu mateix has creat...Aquesta Sra., es deu pensar que els catalans som rucs...és clar que jo també ho pensaria...Després de carregar-se l’Estatut via tribunal constitucional, de carregar-se la immersió lingüística  via tribunal suprem, de carregar-se el sistema de finançament al no pagar els mil quatre cents cinquanta milions que ens deuen, els catalans hem callat com si res no hagués passat, per tant la Sra. Pajin deu haver pensat, donem-li canya a Catalunya  que ens surt gratis...

El Conseller Boi Ruiz, ha fet coses malament que he criticat quan ha convingut. Tanmateix a banda de errar en alguns plantejaments, i de no tenir un Pla ben dissenyat, cal convenir que  a més ha tingut mala sort:

Ha anat a plantejar les retallades en un moment en el que estem a poc més d’un mes de les eleccions municipals, i també tenim a la vista les eleccions sindicals. Tot això ha influït d’una manera molt evident en l’assistència massiva de manifestants ahir a la tarda a la Plaça Sant Jaume.

 Estava plena de gent de la sanitat, cert, però també tenyida de banderes sindicals i plena de polítics: ahir a la plaça St. Jaume vàrem assistir a la constitució d’un nou quatripartit, amb la incorporació del PPC a les estratègies del tripartit. Aquells que no pactarien mai entre ells, ahir anaven junts per que el 22 de maig està molt a prop... 

Una plaça St. Jaume plena de gom a gom...quina semblança amb la situació que va viure Grècia ara fa només uns mesos: just setmanes abans del rescat, el govern grec va anunciar retallades espectaculars en el sistema social dels grecs, que afectaven a les pensions (dos anys de treball més abans de poder-se jubilar),  als salaris (reducció del 20%), als funcionaris (acomiadaments del 10% del total de treballadors), increments d’impostos (IVA i carburants) etc., etc. La resposta de treballadors, estudiants i sindicats va ser tremenda (vaga general inclosa) i es va saldar fins i tot amb al mort d’un jove. Tanmateix al final del procés l’UE va tenir que sortir al rescat d’un país que s’esfondrava sense remei en un marasme de deute i dèficit imparables.

Doncs bé, aquella situació en una escala diferent, és la mateixa que estem vivint ara els catalans. Amb un agreujant: en cap cas, l’UE ens vindrà a rescatar. Ens toca per tant a nosaltres sortir de la situació, i per fer-ho calen mesures dures, no hi ha més remei. Jo puc entendre que hi hagi gent que no ho accepti, però ens hi estem jugant el futur; i això és molt serio.  Segurament, quan s’acabi tot el procés i haguem pogut recompondre la situació, serà el moment de demanar responsabilitats a aquells que ens han dut amb la seva maldestra capacitat a aquest punt. Em temo però, que la societat civil ha decidit ja que alguns no tornin a tenir mai més responsabilitats de govern, sense esperar a que la situació es redreci.

De tota manera em preocupa tot plegat per que no tinc gens clar com es pot reconduir avui en dia la situació. Hi han indicis que el Departament de Salut potser baixarà una mica la intensitat de les retallades; també sembla clar que el conseller Ruiz, que ha actuat malament, però de bona fe, ha de poder refer el seu crèdit pel bé de la sanitat a Catalunya. Semblaria prudent consensuar un Pla d’actuacions fonamentalment amb els professionals de la salut i a ser possible també amb sindicats i partits polítics. No estaria de més que les patronals del sector deixin de fer el posat del que no es vol comprometre, i col·laborin a aportar solucions actuant d’una manera més decidida.

Haig de confessar que jo mai he vist al gerents dels hospitals com a actors interessats en la confrontació política. És per això, que mani qui mani, he defensat sempre gerents professionals per que sé que actuen amb la responsabilitat que pertoca, més enllà dels interessos polítics dels uns i dels altres. Tanmateix, en aquesta ocasió haig de dir que en més d’un cas he notat una deslleialtat que només puc atribuir a una molt baixa professionalitat d’algun gerent d’algun hospital de Barcelona ciutat, del seu entorn metropolità, i fins i tot d’alguna capital de província. Això tampoc és ètic; per dignitat professional haurien de dimitir abans no els dimiteixin... Professionalitat i lleialtat són dos dels eixos en el que un bon gerent basa la seva actuació  

www.rbaestudisprojectes.cat 

Quin Parlament tenim.....mare de Déu....

Ahir a la tarda vaig decidir mirar les notícies al canal 3/24 de  Televisió de Catalunya. En lloc de notícies em vaig trobar amb la retransmissió en directe d’unes interpel·lacions al conseller Ruiz al voltant com no! de les retallades.

Al començament no vaig parar atenció al que una noia d’ICV anava dient: em semblava allò tant sentit i recurrent, que no em mereixia la més mínima atenció. Fins que de repent aquesta noia, la diputada Laia Ortiz va avançar en la seva temeritat i va dir algunes coses que vull destacar:

• A Bellvitge es tancarien 4 plantes.
• A Vall d’Hebron una senyora que havia sortit de la UCI estava passejant pel jardí, per que no tenia llit a la planta.
• Per tal d’estalviar, no s’anestesia a alguns malalts tot i que la prova és dolorosa   

Em va semblar tan demagògic  tot plegat! i sobre tot tan deshonest. No tot si val...sobre tot les mentides.

En la seva resposta el conseller Ruiz, prudent, la va titllar només de populista.... Però creguin que val la pena escoltar-ho per entendre fins on arriba la manipulació, la intoxicació i la mentida interessades...

Però qui va reblar el clau de la meva indignació va ser la Sra. Eva Garcia del partit Popular de Catalunya. Escoltin-t’ho per que és d’antologia, sobre tot  en el torn de rèplica. Són només 5 minutets de paciència.

Aquesta Sra., es va atrevir a dir que aquest any els 680 MIR que segons ella hi ha a l’Hospital Vall d'Hebron, se’n aniran al carrer per que no es contractarà a ningú. Però per Déu, suposant que hi hagi aquests MIR, no tos són d’últim any, quina barbaritat!.

Però a més va afegir que a la Vall d'Hebron es tancarien el 40% dels llits! I a Bellvitge 250! I es va quedar tan ample la Sra.

Tanmateix el que em va indignar va ser quan va dir que els metges haurien d’escollir a quin malalt desintubaven per poder-ne intubar a un altre...Increïble! 

Jo he estat un dels primers a criticar al conseller Ruiz, fonamentalment per tres raons:

• La manca de lideratge a l’hora de conduir tot aquest procés de les retallades que per altre banda és del tot necessari

• El fracàs comunicatiu del CatSalut i del Departament a l’hora d’explicar a la societat,  als professionals i als sindicats què és el que cal fer i com s'ha de fer.

• I finalment, per no predicar amb l’exemple reduint càrrecs al Departament i altres mesures per guanyar crèdibilitat, retallant-se ells el primers.

Però  tot i aquestes crítiques que les continuo mantenint, ahir, al veure’l al banc del govern aguantant aquestes tonteries, és que em vaig sentir molt més a prop d’ell. Quina paciència s’ha de tenir...Jo se que el que fa, ho fa per que està convençut que cal fer-ho, i per que és el millor pel sistema sanitari català, però tenir que aguantar aquestes coses...

És per això que m’he tornat un ferm defensor del carnet per punts. Però no per conduir cotxes i altres vehicles, si no per ser Diputat al Parlament de Catalunya, de manera que la Diputada d'ICV Laia Ortiz ja hauria perdut la mitad dels punts i aquesta Sra. Diputada del PPC Eva Garcia ja no en tindria cap...quina vergonya!

www.rbaestudisiprojectes.cat

Brots verds! Hi veig alguns brots verds...Tot i que alguns es retraten ben retratats!

Avui aquest matí m’he endut una sorpresa agradable al llegir La Vanguardia: hi ha una entrevista amb 4 metges, un del Clínic, un altre del Taulí, un tercer de Can Ruti i un quart de Vall d’Hebron, i em semblen un conjunt de raonaments assenyats i fets amb criteri constructiu. Recomano a tothom que ho vulgui llegir, clicar l’enllaç a aquesta entrevista.

En els temps que corren, en els que una majoria de gent es deixa influenciar pels interessos partidistes o professionals, trobar un conjunt de persones disposades a dir el que pensen basant-se en el sentit comú és una molt bona senyal, i per això ho destaco.

Un altre brot verd que vull destacar és la nova orientació que el conseller Ruiz sembla que vol donar a la situació.  Efectivament, es diria que tantes queixes (o potser ha estat el propi govern?) l’han obligat a matisar els plantejaments inicials, de manera que ara sembla que hi pot haver un cert canvi en la manera com s’havia enfocat fins ara tot aquest afer.

Ahir el Consell de Govern de la Generalitat va prendre l’acord de preservar les urgències, l’assistència primària i les persones amb malalties greus, de les retallades.  A més va garantir tot un seguit de prestacions que tampoc s’han de veure afectades per la retallada, i com a novetat posa a l’Agència d’Informació, Avaluació i Qualitat en Salut com a element que haurà de vetllar pel seguiment i vigilància de les mesures que apliquin els diferents centres, així com avaluar l’impacte real de les mateixes. A l’amic Guanyabens, n’hi ha caigut una de bona, però si més no, sembla que les coses s’estiguin encarrilant de manera diferent a com s’havia anat fent fins ara.

Fins aquí els brots verds del dia...que no són pocs, sobre tot considerant que des de fa forces setmanes,  ben poques coses positives es podien explicar de tot l’enrenou que les retallades, i també la manca de lideratge i els dèficits de comunicació havien generat.

Tanmateix, haig de tornar a denunciar a les persones que utilitzen aquesta situació per interessos partidistes, personals o corporatius:

Avui a la 1 del mig dia, hi ha hagut talls de trànsit en diferents vies importants de la ciutat de Barcelona i àrea metropolitana.

200 treballadors de l’Hospital del Mar han tallat la Ronda litoral

Altres 200 persones de l’Hospital Vall d’Hebron han tallat la ronda de Dalt

50 treballadors de l’Hospital Clínic han tallat el carrer Urgell

500 treballadors de l’Hospital de Bellvitge han tallat la Gran Via a L’Hospitalet

200 metges (d’hospitals i primària) pertanyents al sindicat Metges de Catalunya , s’han concentrat davant del Departament de Salut

Evidentment, tots ells protestant per les retallades, prèvia convocatòria que ha corregut aquests dies pel facebook. En total doncs 1.150 persones, de les quals unes 300 són metges.

I aquí és on ve la contradicció: aquestes persones que protesten per les retallades, i que asseguren que amb les retallades la sanitat catalana torna no se quan anys enrere, i que la qualitat de l’assistència es veurà molt afectada, i que els malalts estaran desatesos, aquests que protesten per tot això i més coses, avui a la una del mig dia, han abandonat els seus llocs de treball per sortir a tallar el trànsit, deixant abandonats a la seva sort als malalts dels hospitals: metges, infermeres, auxiliars, zeladors, administratius etc., han abandonat les seves responsabilitat professionals, han deixat als malats a la seva sort, i han sortit al carrer. És a dir, allò que ells denuncien és precisament allò que ells practiquen.

Em sembla, que això és una prova clara de vàries coses:

La primera, que si als hospitals respectius no ha passat res mentre ha durat l’abandonament  del lloc de treball, està molt clar que aquest gent sobra. Jo li demanaria al conseller Ruiz que els acomiadi a tots. En aquest cas, és ben segur que els hospitals no se'n ressentiran gens, i l'estalvi pot se força important.

La segona, que al darrere de tot plegat hi ha gent interessada a manipular a l’opinió pública a través dels treballadors de la sanitat. I això és lamentable...una vegada més hi ha gent que anteposa els seus interessos als del país. Així no anirem enlloc.

Estem en una situació  en la qual no tenim ni tindrem els diners necessaris per pagar els serveis que donem als ciutadans, i això requereix mesures urgents de correcció. No és admissible que algú, amb un concepte de la ètica molt particular en vulgui treure partit.

www.rbaestudisiprojectes.cat

Perill de trencadissa

El Dr. Vilardell ha tornat a la càrrega, i sembla que ho ha fet des de la seva doble responsabilitat com a President del Col·legi Oficial de metges de Barcelona, i de la comissió assessora del President de la Generalitat en matèria de salut.

Els arguments de Dr. Vilardell, expressats en aquesta ocasió des del seu vídeo blog, insisteixen en el que ja va expressar l’altre dia en l’entrevista que li va fer el diari El País: cal aturar les retallades si els metges no les beneeixen i cal cercar més recursos per la sanitat. Mateixos arguments però màxima pressió al Govern atès que aquesta vegada els fa púbics també en la seva condició de President de la comissió ja esmentada en el paràgraf anterior.

Començo per comentar la segona de les peticions: la d’aconseguir més diners per la sanitat pública.  La única possibilitat d’aconseguir més diners per la sanitat pública és pujar els impostos. I no hi estic d’acord. No hi estic d’acord per que en una situació com l’actual apujar impostos té com a conseqüència immediata reduir els diners a disposició de particulars i empreses per fer anar l’economia, i el que ara es necessita per revifar l’activitat econòmica és just el contrari, abaixar impostos, fer que els diners corrin... Però a banda d’això, tampoc hi estic d’acord per un argument d’igualtat: potser els apujaran a tot l’estat els impostos? O el que vol el Dr. Vilardell és que una vegada més els catalans paguem més que ningú per tal que els metges estiguin contents?

El Dr. Vilardell s’ha mostrat en més d’una ocasió partidari  del copagament o del tiquet moderador (fins i tot en el sí de les diferents comissions que ha presidit amb la consellera Geli, només cal recordar els anomenats informes Vilardell: l’1 i el 2). Tant una cosa com l’altre, no aportaria excessius recursos econòmics al sistema de salut, i ja s’ha comentat prou que en molts cassos aquestes mesures afectarien precisament a la gent més necessitada, a aquells que estan en una posició més feble davant la crisi, i en conseqüència es tracta de mesures poc respectuoses amb l’equitat i la justícia social.   Per tant, més val treure’s del cap això d’incrementar els recursos: hi ha els que hi ha, i això dona pel que dona, i ens hem de mentalitzar que per bastants anys això serà així.

En el primer dels arguments que exposa el Dr. Vilardell, hi podria estar d’acord: seria bo un gran pacte en el que les coses es fessin de comú acord: Administració i metges. Tanmateix caldria  que els metges entenguessin que les coses han arribat a uns extrems difícilment compatibles amb l’eficiència, i calen esforços que ells també han d’estar disposats a fer. En aquest sentit m’agradaria poder passar un qüestionari als metges de la sanitat  pública de Catalunya, amb preguntes com:

Estarien disposats a incrementar la seva jornada laboral i complir d’una manera estricta amb els seus horaris? I els metges quirúrgics també?

Els metges de la primària estarien disposats a treballar d’una manera rotatòria els caps de setmana per cobrir les urgències als CAP?

Els metges dels hospitals estarien disposats a racionalitzar els sistema de guàrdies, acceptant que les de presència física siguin substituïdes quan això sigui possible per guàrdies a la trucada?

Podríem centralitzar les guàrdies de presència física en determinats hospitals distribuïts convenientment en el territori, en lloc d’estar generalitzades en molts  hospitals?

Tots els metges de la sanitat pública han de fer sistemàticament docència, recerca i assistència? Vol això dir que els metges que només treballen en hospitals privats són menys bons?

Tots els hospitals de la xarxa pública han de continuar donant les mateixes prestacions que estan donant en aquets moments?

Les infermeres, amb una preparació adient i amb una titulació acadèmica que ho certifiqui, podrien en alguns cassos donar suport a les actuacions mèdiques?

Tinc el convenciment que aquestes preguntes i d’altres similars que es podrien fer, obtindrien el no majoritari com a resposta. Sobre tot si fossin respostes sinceres, més enllà del políticament correcte. Tant cert és això, com cert és que hi ha una minoria de metges que tot això ja ho estan fent...però no tots és clar...

El que no pot ser és que d’una manera demagògica, hi hagi gent que es posicioni davant de les retallades des d’una perspectiva dels seus propis interessos, bé siguin polítics o professionals, enredant a la gent. Això, ho faci qui ho faci, no és ètic i una societat adulta i seriosa hauria de reprovar aquestes actituds.

Tothom hi diu la seva; alguns de bona fe; d’altres amb coneixement de causa, però molts per interessos particulars o de part fins i tot n’hi ha que parlen amb verdadera mala intenció. I en aquest sentit vull denunciar la absoluta manca de coherència de la Sra. Leire Pajín,  que en una visita que ha fet avui a Barcelona ha declarat que si ha de decidir entre les retallades en salut o l’eliminació del impost de successions ella ho té molt clar.  Aquesta senyora ha de saber que si el seu govern pagués a Catalunya el que ens deuen, no ens caldria retallar res, o si més no, ens caldria retallar molt poc...

Tanmateix la seva incompetència va més enllà. Aquesta Sra., hauria de saber també que els seus correligionaris del PSC (tripartit) van ser qui va fer la retallada més forta de l’impost de successions al desembre de 2009, en plena crisi, quan uns mesos després  posaven al mercat els bons dits patriòtics més cars en la història de Catalunya. És a dir, s’han d’endeutar per cobrir el dèficit i baixen l’impost...fantàstic. Com ara, dirà algú, però amb la diferència que ara es fa en compliment d’una promesa electoral mentre que llavors es va fer per absoluta  incapacitat. Per cert, 5 mesos després anunciaven la primera retallada en sanitat: el 3,2% a les tarifes dels hospitals de la XHUP. Està molt clara la mediocritat d’aquesta classe de gent que fins i tot ha arribat a ser ministre del govern d’Espanya.

És per tot això que em fa por la trencadissa...amb mediocres al poder, la trencadissa la tenim assegurada. Ens cal gent amb amplitud de mires, disposada a prioritzar en primer terme el país i les seves necessitats per sobre de les conveniències partidistes. Tant de bo, el temps no em doni la raó...




www.rbaestudisiprojectes.cat