dimarts, 12 d’abril de 2011

Perill de trencadissa




El Dr. Vilardell ha tornat a la càrrega, i sembla que ho ha fet des de la seva doble responsabilitat com a President del Col·legi Oficial de metges de Barcelona, i de la comissió assessora del President de la Generalitat en matèria de salut.

Els arguments de Dr. Vilardell, expressats en aquesta ocasió des del seu vídeo blog, insisteixen en el que ja va expressar l’altre dia en l’entrevista que li va fer el diari El País: cal aturar les retallades si els metges no les beneeixen i cal cercar més recursos per la sanitat. Mateixos arguments però màxima pressió al Govern atès que aquesta vegada els fa púbics també en la seva condició de President de la comissió ja esmentada en el paràgraf anterior.

Començo per comentar la segona de les peticions: la d’aconseguir més diners per la sanitat pública.  La única possibilitat d’aconseguir més diners per la sanitat pública és pujar els impostos. I no hi estic d’acord. No hi estic d’acord per que en una situació com l’actual apujar impostos té com a conseqüència immediata reduir els diners a disposició de particulars i empreses per fer anar l’economia, i el que ara es necessita per revifar l’activitat econòmica és just el contrari, abaixar impostos, fer que els diners corrin... Però a banda d’això, tampoc hi estic d’acord per un argument d’igualtat: potser els apujaran a tot l’estat els impostos? O el que vol el Dr. Vilardell és que una vegada més els catalans paguem més que ningú per tal que els metges estiguin contents?

El Dr. Vilardell s’ha mostrat en més d’una ocasió partidari  del copagament o del tiquet moderador (fins i tot en el sí de les diferents comissions que ha presidit amb la consellera Geli, només cal recordar els anomenats informes Vilardell: l’1 i el 2). Tant una cosa com l’altre, no aportaria excessius recursos econòmics al sistema de salut, i ja s’ha comentat prou que en molts cassos aquestes mesures afectarien precisament a la gent més necessitada, a aquells que estan en una posició més feble davant la crisi, i en conseqüència es tracta de mesures poc respectuoses amb l’equitat i la justícia social.   Per tant, més val treure’s del cap això d’incrementar els recursos: hi ha els que hi ha, i això dona pel que dona, i ens hem de mentalitzar que per bastants anys això serà així.

En el primer dels arguments que exposa el Dr. Vilardell, hi podria estar d’acord: seria bo un gran pacte en el que les coses es fessin de comú acord: Administració i metges. Tanmateix caldria  que els metges entenguessin que les coses han arribat a uns extrems difícilment compatibles amb l’eficiència, i calen esforços que ells també han d’estar disposats a fer. En aquest sentit m’agradaria poder passar un qüestionari als metges de la sanitat  pública de Catalunya, amb preguntes com:

Estarien disposats a incrementar la seva jornada laboral i complir d’una manera estricta amb els seus horaris? I els metges quirúrgics també?

Els metges de la primària estarien disposats a treballar d’una manera rotatòria els caps de setmana per cobrir les urgències als CAP?

Els metges dels hospitals estarien disposats a racionalitzar els sistema de guàrdies, acceptant que les de presència física siguin substituïdes quan això sigui possible per guàrdies a la trucada?

Podríem centralitzar les guàrdies de presència física en determinats hospitals distribuïts convenientment en el territori, en lloc d’estar generalitzades en molts  hospitals?

Tots els metges de la sanitat pública han de fer sistemàticament docència, recerca i assistència? Vol això dir que els metges que només treballen en hospitals privats són menys bons?

Tots els hospitals de la xarxa pública han de continuar donant les mateixes prestacions que estan donant en aquets moments?

Les infermeres, amb una preparació adient i amb una titulació acadèmica que ho certifiqui, podrien en alguns cassos donar suport a les actuacions mèdiques?

Tinc el convenciment que aquestes preguntes i d’altres similars que es podrien fer, obtindrien el no majoritari com a resposta. Sobre tot si fossin respostes sinceres, més enllà del políticament correcte. Tant cert és això, com cert és que hi ha una minoria de metges que tot això ja ho estan fent...però no tots és clar...

El que no pot ser és que d’una manera demagògica, hi hagi gent que es posicioni davant de les retallades des d’una perspectiva dels seus propis interessos, bé siguin polítics o professionals, enredant a la gent. Això, ho faci qui ho faci, no és ètic i una societat adulta i seriosa hauria de reprovar aquestes actituds.

Tothom hi diu la seva; alguns de bona fe; d’altres amb coneixement de causa, però molts per interessos particulars o de part fins i tot n’hi ha que parlen amb verdadera mala intenció. I en aquest sentit vull denunciar la absoluta manca de coherència de la Sra. Leire Pajín,  que en una visita que ha fet avui a Barcelona ha declarat que si ha de decidir entre les retallades en salut o l’eliminació del impost de successions ella ho té molt clar.  Aquesta senyora ha de saber que si el seu govern pagués a Catalunya el que ens deuen, no ens caldria retallar res, o si més no, ens caldria retallar molt poc...

Tanmateix la seva incompetència va més enllà. Aquesta Sra., hauria de saber també que els seus correligionaris del PSC (tripartit) van ser qui va fer la retallada més forta de l’impost de successions al desembre de 2009, en plena crisi, quan uns mesos després  posaven al mercat els bons dits patriòtics més cars en la història de Catalunya. És a dir, s’han d’endeutar per cobrir el dèficit i baixen l’impost...fantàstic. Com ara, dirà algú, però amb la diferència que ara es fa en compliment d’una promesa electoral mentre que llavors es va fer per absoluta  incapacitat. Per cert, 5 mesos després anunciaven la primera retallada en sanitat: el 3,2% a les tarifes dels hospitals de la XHUP. Està molt clara la mediocritat d’aquesta classe de gent que fins i tot ha arribat a ser ministre del govern d’Espanya.

És per tot això que em fa por la trencadissa...amb mediocres al poder, la trencadissa la tenim assegurada. Ens cal gent amb amplitud de mires, disposada a prioritzar en primer terme el país i les seves necessitats per sobre de les conveniències partidistes. Tant de bo, el temps no em doni la raó...




www.rbaestudisiprojectes.cat





Cap comentari:

Publica un comentari