divendres, 27 de juliol del 2012

Catalunya entre l'espasa i la paret



Des de fa temps estem assistint per part del govern central a un atac sistemàtic i constant contra els interessos de Catalunya. Recordem que en èpoques del  PSOE al poder, les negatives a negociar la gestió de l’aeroport del Prat varen ser constants. També en els últims moments del govern Zapatero, no ens van voler pagar les quantitats que es derivaven de la clàusula addicional 3ª de l’Estatut o del fons de competitivitat. Igual que les transferències de “Rodalies”en les que només es transferia la possibilitat de modificar determinats horaris i ben poques coses més, i on les inversions que l’Estat central es va comprometre a fer,  a hores d’ara quasi tres anys més tard, no s’han executat ni en el 10%.  No cal recordar aquí la destralada que va sofrir l’Estatut de Catalunya votat pel poble català al seu pas pel Tribunal Constitucional.


El ministre Montoro és un dels ministres més fatxendes
 dels últims governs espanyols

Semblava que elsacords CiU - PP per assegurar la governabilitat de Catalunya podien significar un gir en aquest panorama d’incompliments, però ben aviat es va veure que les coses no només no milloraven sinó que fins i tot empitjoraven.  El PP ha mantingut els mateixos impagaments que va iniciar el PSOE i hi ha afegit una nova quota de l’addicional 3ª de l’Estatut. Pel cap baix, els impagaments de l’Estat espanyol a Catalunya superen els 3.000 milions d’€  a dia d’avui. A aquests impagaments cal afegir-hi l’ofec econòmic al  que l’Estat sotmet a Catalunya: mentre Brussel·les flexibilitza les condicions a Espanya (major percentatge de deute, i més temps per arribar-hi), l’Estat exigeix a Catalunya un major esforç en la reducció del dèficit en menys temps del que el propi Estat disposa.

Però l’ofec de Catalunya no es refereix exclusivament a temes econòmics. Abasta també aspectes culturals com la llengua o l’ensenyament. Des de València, Balears o Aragó, comunitats dominades totes elles pel PP els atacs al català són constants, alguns d’ells fins i tot bordegen els límits de la intel·ligència, com és el cas d’Aragó que denomina aragonès oriental al català que de sempre s’ha parlata “la franja”. I des de dins de Catalunya partits com el PPC o Ciutadans no perden ocasió per atacar una vegada i un altre la immersió lingüística a les escoles, i combatent l’ús preferent del català en ajuntaments com els de Barcelona i Girona. En definitiva un atac en tota regla tant en l’àmbit econòmic com en el cultural. 

El Sr. Millo va caure del cavall i una llum li va mostrar el camí...
Va canviar UDC pel PPC i ara és més papista que el papa.

Però els greuges no acaben aquí. Aquests dies s’ha debatut al Parlament de Catalunya el denominatpacte fiscal, que no és altre cosa que un intent de limitar el dèficit fiscal català a unes xifres que en principi serien la meitat del que representa el sistema de finançament actual assegurant doncs una quota de solidaritat cap a Espanya

Doncs bé, després de marejar la perdiu una vegada i un altre, finalment dos partits, PSC i PPC, han trencat  una àmplia majoria del Parlament de Catalunya abstenint-se els uns i votant en contra els altres, de que Catalunya  pugui tenir una Agència Tributària pròpia. I el fet no és baladí. És avançar el que succeirà a Madrid si algun dia es debat la possibilitat del pacte fiscal per Catalunya. Elssocialistes espanyols i els populars espanyols que configuren més del 80% dels diputats del Parlament espanyol s’hi oposaran, fet que impossibilita que Catalunya deixi de ser de per vida, la “pagana” dels paràsits espanyols encarnats a la perfecció pels diferents  governs que ha tingut Extremadura.

El Sr. Monago president de la Junta d'Extremadura és un
autèntic titella.  Els seus fets així ho corroboren
Reaccions com lesque ha tingut el Sr. Montoro, el ministre més fatxenda de l’actual govern espanyol, o del Sr. Monago president de la Junta d’Extremadura i candidat a serel pallasso per excel·lència de la política espanyola, no sobten gens. Tot forma part d’una estratègia molt clara: acabar  amb l’economia, la llengua, la cultura i la història de Catalunya. Segurament alguns pretenen a més acabar també amb l’autogovern català.

Tot és molt lamentable. Que el PSC hagi caigut en mans del Sr. Pere Navarro, braç armat de la facció més espanyolista del PSC, avergonyiria sens dubte a Pallach o Raventós, per citar dos símbols del progressisme català. Que el PPC estigui en mans d’una estrafolària Alicia Sanchez Camacho més espanyola que política, o d’un EnricMillo instal·lat en la rancúnia pel poc cas que li van fer a Unió, són realitats que els catalans hauríem d’entendre com temporals, i pensar que entre tots podem aconseguir un país molt millor del que aquests personatges ens volen endossar.  

El Conseller Mas Colell no vol acceptar condicions per acudir
al fons de rescat. Molt em temo que Madrid el farà
passar per l'adreçador
Ara, i conseqüència de tot plegat, Catalunya es veu en la necessitat de demanar el rescat econòmic. El govern català no pot fer front a tots els pagaments que té compromesos i que van ser adquirits pels últims governs Pujol, però sobre tot en l’època trista i nefasta del tripartit, fonamentalment del tripartit Montilla. Segons elconseller Mas Colell, acudir al fons de rescat no equival a la intervenció de la Generalitat per part de l’estat espanyol, però el mateix deia Rajoy respecte a Brussel·les quan ells van tenir que demanar el rescat de la banca espanyola, i només cal veure que ens ha succeït després d’aquell fet: pujada brutal de l’IVA entre altres coses. Particularment em preocupa que el PP, estimulat pels“voceros" de la caverna mediàtica aprofiti l’ocasió per intentar eliminar o si  més no, escapçar molt, aquesta mísera autonomia de la que disposem. Seria l’objectiu final de l’ofec al que ens tenen sotmesos.   

El que han de saber a Espanya és que a vegades quan et posen entre l’espasa i la paret, alguns valents acaben triant l’espasa. Serem prou valents els catalans?  


www.rbaestudisiprojectes.cat               



dimecres, 25 de juliol del 2012

Alguns hospitals catalans no podran pagar la nòmina aquest mes de juliol


Tal com es venia anunciant des de fa  ja alguns dies, laGeneralitat no podrà abonar aquest mes de juliol les factures als hospitals delSISCAT, i sembla que tampoc  a les escolesconcertades. En conseqüència alguns d’aquests centres, amb la tresoreria molt tocada no podran fer front al pagament de proveïdors i el que és més greu, alpagament de les nòmines.


Rajoy i Duran Lleida semblen preocupats, però segur que no
es plategen  beneficiar  als treballadors d'aquest país per
sobre dels interessos de la banca
Quan en el nostre país encara existien els valors i la ètica, els gestors, que també havíem viscut situacions compromeses pel que fa a tresoreria, teníem una màxima: “la nòmina és sagrada”. Malauradament avui en dia aquesta expressió ha passat a la història i la seva pervivència també. Quin és el verdader motiu d’aquest canvi en l’escala de valors? Perquè hem arribat a aquesta situació?

Hi poden haver diferents respostes però jo en defenso una que em sembla molt clara:

El primer que ens hem de preguntar és com han actuant  les Administracions en tot el procés d’aquesta llarga, profunda i injusta crisi que estem patint. La resposta l’estem vivint a diari tots els ciutadans. Tots? Ben bé tots?

Doncs és obvi que tots no, que hi ha una casta de privilegiats que és la casta política, que no només no aporta res a la societat sinó que a més la parasita per treure’n el màxim de profit. Quants polítics hi ha a Espanya i a Catalunya vivint de la rifeta però aconseguint cada mes un salari? Com és que l’Administració carrega les retallades una vegada i un altre sobre els pobres assalariats sense actuar ni gens ni mica contra aquesta lacra social que són els polítics i vividors sense ofici ni benefici que gaudeixen de privilegis indecents en una situació econòmica com l’actual? La resposta és molt clara: el “clan” es protegeix, el “clan” practica allò de “avui per tu, demà per a mi”. El “clan” no es preocupa dels ciutadans, el “clan” defensa els seus interessos.

Els Srs. Nin i Fainé alts directius de La Caixa
responen als accionistes sobre temes relacionats
amb les participacions preferents
Però no tots el mals estan en l’interminable nòmina de polítics del nostre país. Hi ha encara uns actors perversos que fan encara més mal a la societat: el bancs, els banquers i aquesta altra elit constituïda per un conjunt de persones sense escrúpols que actuen com si fossin la màfia siciliana o napolitana. M’explico: de tothom és conegut que en moltes ocasions el bancs perdonen crèdits o si més no els interessos d’aquests crèdits als partits polítics. No fa pas massa elsmitjans de comunicació explicaven que La Caixa li va perdonar els interessosd’un crèdit al PSC (quan el PSC manava a Catalunya a través del tripartit al final del periode Pasqual Maragall i al inici de la trista etapa del Sr. Montilla al front de la Generalitat). Però aquest fet no és puntual ni exclusiu del PSC; estic convençut  que tots els partits en el poder gaudeixen en un  moment o en altre de “favors” d’aquest tipus. I la pregunta és ben evident: i com és que la banca fa aquests favors als partits polítics i mai els ha fet al ciutadans als que desnona pel simple fet de no poder pagar alguns rebuts de la hipoteca? 

La resposta és òbvia: amb aquesta manera de fer la banca el que està fent és assegurar-se que els partits en el poder sempre els tractaran amb la màxima condescendència i mai els perjudicaran amb les seves decisions. Aquesta és la raó per la qual després del desastre de la banca espanyola els seus directius se’n vagin a casa amb l’esquena ben coberta amb fons de pensions multimilionaris, a més d’haver cobrat sous estratosfèrics. També s’asseguren una certa impunitat davant les malvestats de que són capaços com està succeint amb l’escàndol  de les participacions preferents, o com va succeir quan el Sr. Zapatero va amnistiar al Sr. Alfredo Saez, alt directiu delBanc de Santander o tants altres exemples que escpodrien posar.

El Sr. Alfredo Saenz directiu del Banc de Santander va ser indultat
pel Sr. Zapatero poc abans que aquest abandonés la
Presidència del govern  espanyol

En definitiva els bancs amb les seves actuacions davant dels partits polítics el que estan fent és comprar impunitat i favors  per continuar actuant i beneficiar-se de tot el que poden, amb el consentiment o el “mirar a un altre costat” dels poders públics. Només així s’explica que malgrat la crisi, la Generalitat aboni als bancs, puntualment, tot allò que se’ls deu. Jo no puc entendre perquè, en una situació crítica com l’actual el govern de Catalunya davant la disjuntiva de pagar les factures de juliol de sanitat i  ensenyament o deixar de pagar algun crèdit d’algun banc opta per deixar als treballadors dels serveis públics sense cobrarla nòmina. O més ben dit...en funció de tot el que he explicat...si que ho entenc...i tant que ho entenc!   




www.rbaestudisiprojectes.cat

dissabte, 21 de juliol del 2012

El “Consorci” no mereix aquest cop baix




Faig aquesta afirmació després de constatar que aquests darrers dies, des de diferents fronts, s’ha posat en evidència una estratègia que pot dur al CHC a la seva pràctica desaparició.

CHC va ser fundat a l’any 1983 per la inquietud d’uns alcaldes que tenien en els seus municipis hospitals en condicions econòmiques ruïnoses, però també amb unes característiques hostaleres deplorables i uns d’equipaments totalment obsolets. De la necessitat de poder demanar ajut d’una manera conjunta a l’Administració per fer front a aquelles situacions va néixer CHC en un acte fundacional que va tenir lloc al teatre kursal de Manresa. 

Aspecte de la seu del Consorci a l'Avinguda del
Tibidabo 21 de Barcelona

De llavors ençà CHC actualment CSSC (Consorci de Salut i Social de Catalunya) ha tingut un paper cabdal en la sanitat catalana. No només per que va aconseguir solucionar aquells problemes que van motivar la seva creació, sinó sobre tot per que ha estat sempre un element innovador en el desenvolupament de l’anomenat model sanitari català. Sense CHC i les seves aportacions avui la sanitat catalana no seria com és; seria sens dubte pitjor.  No va ser l’únic element positiu a Catalunya en el disseny del sistema, altres estaments com la pròpia UCH també varen fer les seves aportacions, però les de CHC eren especialment valuoses perquè comportaven una unitat d’acció de la sanitat catalana sobre tot en els anomenats hospitals comarcals que estaven sota una dependència municipal i que va permetre avançar cap a  un sistema que va arribar a ser reconegut per molts països. CHC va ser present en el Pla de Reconversió Hospitalària (PRH) de Catalunya que va aportar al sistema una primera norma d’acreditació dels centres, la possibilitat de mesurar el producte final dels hospitals, la creació de la XHUP, l’establiment de tarifes que responien als costos reals de la majoria dels centres, etc. També va jugar un paper molt significatiu en les negociacions que van dur al naixement de la LLOSC (Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya) d’una gran transcendència en la configuració del que ha acabat denominant-se model sanitari català. CHC per tant ha estat un dels actors distingits i significats de la sanitat a Catalunya.

Les sessions tècniques a la seu del Consorci acostumen
a tenir un nivell d'assistència elevat conseqüència
del seu interès
És cert també, que aquests últims anys el paper de CHC ha anat desdibuixant-se d’una manera molt clara en el dia a dia de la sanitat catalana. Les causes són múltiples; algunes d’elles les podem relacionar amb el desencert a l’hora de substituir a diferents persones clau que per una raó o altre, han anat abandonant el Consorci al llarg dels anys. Un altre causa es produeix en el moment en que el llavors President del Consorci, que havia tingut sempre un caràcter representatiu, aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid es converteix en president executiu. Aquest excés de personalisme polític porta al Consorci a durs enfrontaments amb la consellera Geli en l’època del tripartit, que evidentment tampoc ajuda gens a  l’estabilitat de CHC en el sistema. Aquests enfrontaments agafen una virulència especial arrel de la presentació per part de CHC d’un document a la Universitat Pompeu Fabra, que irrita molt a la conselleria atès que el Consorci en cap cas va intentar consensuar ni que fos mínimament el document esmentat.  

És en aquest punt on el consorci comet l’errada més greu al meu entendre. En lloc de substituir a aquest president, s’enroca en la seva posició i això l’allunya d’una manera molt significativa  del nucli on es prenen les decisions importants.

Explico tot això per que tot i sent cert que el Consorci ha comés en aquests darrers anys forces errors de tot tipus, no és menys cert que en el seu balanç els encerts superen molt a les errades. I que el fet que una persona hagi dirigit malament la nau no justifica que la nau no serveixi per navegar.

Segons un diari d'abast espanyol, aquests són els cotxes
d'alta gama aparcats a la seu del Consorci 
Com deia al començament de l’escrit sembla que hi ha persones interessades a “eliminar del mapa” al Consorci, fins el punt que algú m’ha explicat que el seu actual President, no fa masses dies informava en una reunió de direcció que “no puc resistir més les pressions...” . Pressions de qui? Pressions d’algun grup d’un partit polític, probablement CiU, que és el partit en el qual milita  el President actual del Consorci?, pressions mediàtiques d’algun  diari d’abast nacional amb redacció a Catalunya que sembla que ha endegat una dura campanya contra el Consorci?, pressions d’algun ressentit del PSC, ara diputat al Parlament que sembla que està disposat a embrutar-ho tot?, o potser lluites intestines entre diferents faccions del propi PSC?, etc., etc. Tanmateix no es pot deixar de banda un fet significatiu: l’actual conseller de Salut, i la secretària general del mateix departament han estat lligats professionalment molts anys a la Unió Catalana d’Hospitals (UCH), i segons diuen alguns, actualment els lligams només són sentimentals, però lligams al cap i a la fi: Només així s’entén que el gran beneficiat del desmantellament del Consorci sigui precisament la Unió. 


Un altre manera d'entendre el que està passant pot tenir relació amb una tendència que aquests últims temps està agafant empenta en alguns creadors d'opìnió del país quan intenten assimilar corrupció i autonomia de gestió. Són els defensors de la gestió pública pura i dura com si aquesta fos per ella mateixa "portadora de valors eterns". També hi ha qui opina que el que es preten amb tot plegat és acabar amb una costum arrelada de fa anys a la sanitat catalana, on s'ha experimentat amb força èxit l'anomenada "sociovergència" com una manera de fer. Podria semblar que en aquests moments aquests plantejaments arribin a molestar a alguns polítics.  
La Patronal del Consorci sembla que té números
 per quedar diluida en el sí d'UCH

I quina culpa en té el Consorci de tot això? Sincerament cap. La situació es tan obscura que sembla que algun “sanedrí” de la sanitat catalana ja ha decidit que a Catalunya no hi poden haver dues patronals, i l’opció ja està presa: UCH és la guanyadora.   La Unió absorbirà a la Patronal CAPPS de CHC, i CHC quedarà reduït a un mer conglomerat d’ajuntaments associats no se sap ben bé per què, i la part empresarial de CHC (Consultaria i Gestió) pot ser privatitzada en aquelles de les seves activitats que són rentables.

Jo he defensat des d’aquest blog que era bo per la sanitat catalana la unificació de Consorci i Unió Catalana d’Hospitals. Ho he defensat per que crec que és positiu per tothom. El que mai defensaré és el mal tracte i la desconsideració que sembla volen tenir amb el Consorci. Senzillament no és just. Consorci i Unió haurien de constituir d’igual a igual una nova plataforma patronal i de serveis. Seria bo per ells, i seria bo pel sistema sanitari català.  


divendres, 13 de juliol del 2012

Sr. Oriol Pujol: i vostès? Hi són per alguna cosa?




Llegeixo amb indignació el tracte impresentable del ministre Montoro en la reunió d’ahir del consell de política fiscal i financera. No és la primera vegada que aquest personatge burlesc, irònic i mal educat actua d’aquesta manera, i m’alegra que persones expertes en temes econòmics com el professor Sala Martin arribin fins i tot a recomanar al Sr. Montoro que se’n vagi a casa.

El Sr. Oriol Pujol no ha entès que els ciutadans ja estem farts
de la seva inficiència, d'ell i de la majoria de polítics

Ara bé, la meva indignació creix al llegir afirmacions com les que fa el Sr. Oriol Pujol. El Sr. Pujol es permet dir que com a conseqüència dels plantejaments del Sr. Montoro, la Generalitat es veurà obligada a retallar altres 800 milions en els pressupostos del 2013. I aquí és on em rebel·lo. I ho faig per que el Sr. Pujol està actuant exactament com el govern espanyol, transferint sense més, a la ciutadania el efectes del mal govern i del malbaratament dels recursos econòmics que els polítics han fet i estan fent. Jo li pregunto al Sr. Pujol quin és el seu paper i el de tots els polítics en tot això; per que si el seu paper es limita a transferir sense més les retallades de Madrid a la ciutadania no els necessitem per res. Que aporten ells en tot plegat? De què serveixen les seves gestions? Quins estalvis es poden fer a la pròpia administració per absorbir aquests 800 milions sense que la ciutadania se’n vegi afectada? El Sr. Pujol es limita a dir que transferiran als pressupostos del 2013 els efectes d’aquesta última retallada.

Per tant i com a conclusió els polítics catalans no ens serveixen absolutament de res; fan de “corre-ve-i-dile” del govern de Madrid, sense cap valor afegit. A partir d’aquí podríem prescindir  d’ells no?

El professor Sala Martin ha deixat al ministre Montoro al lloc
 que li correspon, que no és altre que quedar-se a casa
Tanmateix a mi em sembla que si que poden fer coses, i que la ciutadania els hi hem d’exigir. Des d’aquest blog he denunciat en més d’una ocasió la feixuga estructura administrativa que pesa sobre els 7 milions de catalans: ajuntaments, consells comarcals, diputacions, entitats metropolitanes, la pròpia Generalitat i l’estructura de l’Estat encara present a Catalunya com ara l’Agència Tributària o la “Delegación del Gobierno” per posar un parell d’exemples.  Tot això té un cost brutal pels ciutadans, i sembla mentida que un govern seriós no aprimi tota aquesta estructura per adequar-la  a les necessitats reals del país.

Però es que no acaba aquí la història: l’altre dia vaig saber que l’Ajuntament de Barcelona té una Síndica de Greuges i cercant per internet acabes trobant que fins i molts ajuntaments de Catalunya  tenen aquesta mena de servei, i pràcticament totes les universitats catalanes també. Amb tot aquest panorama entenc perfectament que el Sr. Ribó tingui tant de temps per viatjar: es que no deu tenir pràcticament feina!


Aquesta respectable Sra és la Síndica de
Greuges de Barcelona. Tot això és
sostenible avui en dia? 
De veritat aquest país necessita tot això? Evidentment no ho necessita. El que passa és que en tots aquests llocs és on els partits polítics hi tenen “la menjadora”, és a dir, és on hi posen als polítics que no estan col·locats en cap altre lloc, els recomanats, als que deuen favors, etc., etc.

Per tant, si hi han d’haver més retallades, abans de transferir-les directament als ciutadans  cal haver fet neteja prèviament.  Els ciutadans ja no ens volem deixar prendre més el pel. Ja n’hi ha prou. Ara li toca a l’Administració (no als funcionaris) aprimar-se. Un país modern, del segle XXI no pot tenir una estructura administrativa tan feixuga com la que té Catalunya.

Sr. Oriol Pujol, ni s’ho cregui; aquesta vegada no ens deixarem enredar. Els toca donar exemple i liderar el país d’una vegada, deixar-se d’ocells cantaires i començar a pensar com s’ho faran per aprimar l’Administració a Catalunya

Com han canviat les coses. A l’any 2002, el Sr. Jordi Pujol en un discurs al pavelló de la Vall d’Hebron que ha esdevingut cèlebre, deia (referint-se al PP i al Sr. Aznar):  Creuen que ens apuntarem a la menjadora i anirem com a conillets quan diuen tites, tites.... Ja veuen, uns anys més tard, el seu fill Oriol es mou en sentit contrari al que defensava el seu pare...


dimecres, 11 de juliol del 2012

ICS: Un President interí?



Segons informen avui diversos diaris digitals, i com es desprèn de la compareixença d’ahir del portaveu del Govern de la Generalitat, sembla que finalment l’ICS s’ha decidit a substituir al seu President dimissionari el Sr. Josep Prat.

La decisió passa per nomenar provisionalment, mentre no es troba un candidat amb cara i ulls, al vocal de més edat de l’actual consell d’administració de l’ICS, d’acord al que preveuen els estatuts d’aquesta entitat. La persona escollida és doncs Joan Viñas Salas, metge cirurgià de l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida.

Joan Viñas Salas, nou president del Consell
d'Administració de l'ICS

El Dr. Viñas és una persona ben coneguda a Lleida no tant coma a cirurgià sinó sobre tot per les seves múltiples ocupacions: metge de l’hospital, professor primer i catedràtic després de la facultat de medicina de Lleida, Degà de la Facultat de Medicina de Lleida, Rector de La universitat de Lleida, Vicepresident de la xarxa Vives, assessor seglar del bisbe de Lleida,  membre de la comissió central deontològica de l'OMC, membre del patronat de l'Instut Borja de Bioètica, president dels castellers de Lleida, President de l'Acadèmia Mariana de Lleida, i altres càrrecs que em queden al tinter, i en l’àmbit català el Dr. Viñas també ha estat membre de les comissions que han preparat els anomenats informes Vilardell que havien de resoldre tots el problemes de la sanitat catalana, pertany al Comitè de Bioètica de Catalunya, Vicepresident de la Real Acadèmia de Medicina de Catalunya i és membre de l’Institut d’Estudis Catalans. Com es pot veure un home prolífic.

Al Dr. Viñas el conec des de fa forces anys. Des de 1982 per ser exacte; he coincidit amb ell en moltes coses i m'hi he barallat en moltes altres. La veritat és que em costa força trobar un adjectiu adequat per definir la seva personalitat. Segurament la millor definició que he trobat és d’un bon amic meu que el defineix com una barreja entre un treballador social i un membre dels més estrafolaris del comitè d’empresa. I va per aquí. El Dr. Viñas jo diria que té una doble personalitat: una, la més positiva, la que el porta a ser una persona interessada i preocupada pels problemes del demés i un altre que el du a voler quedar bé als ulls de tothom cosa que sovint el fa quedar malament als ulls de molta gent. Diguem que la seva complicada personalitat en alguna ocasió l'ha fet confondre veritats i mentides.

El Dr. Viñas acumula en el seu currículum gran quantitat de càrrecs
Tinc dubtes de si és la persona més adequada per suplir a Josep Prat al front del consell d’administració de l’ICS. Si que sé que no ha estat la primera opció. El càrrec ha estat ofert a altres persones algunes que han dit que no i d’altres que s’ho han volgut pensar, i finalment s’ha optat per la solució més senzilla: fer un nomenament provisional i guanyar temps per cercar un candidat amb cara i ulls capaç de liderar un projecte de canvis a l’ICS. Tanmateix un altre amic em diu: “Ricard, amb en Viñas, no et creguis pas que l’han anomenat per unes quantes setmanes; farà mans i mànigues per aconseguir que aquest nomenament provisional sigui definitiu...” Si aquest amic meu té raó qui hi sortirà perdent serà l’ICS en el seu conjunt atès que en Viñas és incapaç de liderar un canvi en profunditat i en prou feines el veig capacitat per mantenir ni tan sols la situació actual. Confio de tota manera que la seva presidència serà purament figurativa i no executiva i que algú amb cara i ulls dirigirà l’ICS des de l’ombra.

A l'Hospital Arnau de Vilanova de Lleida tenen un problema:
quin gerent serà capaç d'aconseguir que el Dr. Viñas
segueixi les directrius que dicti la pròpia gerència? 
Del seu nomenament em sobta un altre cosa: després del conflicte que ha patit en Josep Prat per les seves possibles incompatibilitats a l’ocupar diversos càrrecs, ara posen al front del consell d’administració a una persona que treballa a l’ICS, a un treballador de la casa, la qual cosa representa també una incompatibilitat important si més no ètica. Com haurà de tractar el gerent de l'Arnau de Vilanova al metge del seu servei de cirurgia que a la vegada és el seu president? Serà capaç de posar-li objectius? Podrà fer-li alguna observació si no compleix els objectius del servei? Qui controlarà a qui?

Tanmateix en el cas d’en Joan Viñas, compatibilitzar sous i càrrecs ja és un hàbit. Efectivament, coincidint amb el període del tripartit al govern de Catalunya, el Dr. Joan Viñas llavors Rector de la Universitat de Lleida va aconseguir compatibilitzar el rectorat amb el càrrec de cap de secció del Servei de Cirurgia de l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida, servei al que acudia un dia a la setmana i on a més se li pagaven les DPO com a mitjana del que rebien els seus companys del servei. Tenim doncs, al front de l’ICS a un especialista a cobrar dos sous públics en èpoques no massa llunyanes. Bon exemple pels seus col·legues...













dilluns, 9 de juliol del 2012

No, això no és democràcia!




A l’hospital hi ha mal ambient no només per les retallades  en general  i de sou en particular  sinó a més per que des de fa aproximadament un mes, el nou gerent del centre, el Dr. José Jerónimo Navas i Palacios vell conegut del sistema, va decidir tancar les inscripcions pel proper curs a l’escola bressol del centre atès que amb les retallades aquesta guarderia a partir de setembre ja no tornaria a obrir les portes.

Els manifestants exhibint pancartes en favor del
 manteniment de la guarderia; fins aqui tot bé
La guarderia fou inaugurada al 1974 i de llavors ençà més d’un gerent ha pensat la possibilitat de tancar-la, però mai s’havia arribat a una situació com l’actual en la que el tancament no és una possibilitat sinó una necessitat econòmica. Està clar que la guarderia presta un servei útil, atès que en l’últim curs hi han participat uns 150 nens i nenes atesos per 22 treballadors.

Però prestar un servei útil no vol dir de cap manera un servei imprescindible. És evident que en una època de bonança econòmica aquest servei que s’oferia de franc als treballadors és una avantatge molt gran per aquells que s’hi han acollit, tant evident com que en una època de crisi en la que els pensionistes han de pagar una part del cost dels medicaments, o que els catalans paguem a la hisenda pública  més que cap altre país a Europa,  o l’atur arriba a uns nivells alarmants,  també toqui que una guarderia hagi de tancar per que el seu pressupost fa falta per pagar altres coses més prioritàries.

Els manifestants han començat a perdre la raó quan
han trencat els vidres de d'alguna porta
Els treballadors/res de la Vall d’Hebron han de saber que aquesta guarderia que a ells no els costa res, la paguem entre tots. També la paguen els pensionistes i els aturats, i tots aquells que han vist reduir el seu sou i els seus ingressos.  Per tant, entenc la protesta i el dret a fer-la pública, però no estaria de més que algú els hi recordés que això, com tantes i tantes coses les paguem tots els ciutadans i que els nostres representants democràticament escollits han decidit que els treballadors de la Vall d’Hebron deixaran de tenir aquest privilegi que molts altres ciutadans que ho necessiten tant o més que ells, no tenen.  

Per tant, dret a protestar és evident que si. Dret a manifestar-se, a queixar-se a mostrar el seu desacord amb aquesta decisió de l’Administració, només faltaria. Ara bé, el que no  es pot acceptar de cap manera és l’espectacle d’aquest matí quan representants dels treballadors han intentat boicotejar l’acte dificultant la sortida dels assistents trencant vidres, i fins i tot han arribat a colpejar el cotxe del conseller.

Des d’aquest blog, he criticat moltes vegades al conseller Ruiz per la seva manca de lideratge, o la seva inoportunitat a l’hora de fer determinades manifestacions, però tenir aquest comportament incivilitzat amb ell i amb les persones que l’acompanyaven no és democràtic. I amb aquests actes, comitès d’empresa, sindicats i manifestants perden una part important de la seva raó. El Conseller Ruiz no és el culpable d’aquesta situació; ell és el braç executor d’unes decisions que venen donades per la situació econòmica del país, situació prou coneguda per tothom, personal de la Vall d’Hebron inclòs.

I l'han perduda del tot quan han començat a colpejar
el cotxe del conseller
Certament, veient l’actitud i certs tics antidemocràtics d'alguns, sembla com si a Catalunya estem més a prop de Grècia que no pas del mon occidental.  La situació és complicada i és lògic un cert nerviosisme per part de la societat civil. Fins aquí d’acord, però només fins aquí. Aquest matí a Vall d’Hebron alguns han creuat la ratlla que separa la democràcia de l'anarquisme més radical.

Vull acabar explicant que el conseller Ruiz ha volgut dialogar amb els manifestants; s’ha reunit amb alguns dels que es manifestaven i els ha promès estudiar de nou la situació de l'escola bressol. Molt bé: aquesta vegada cal felicitar al conseller. Ara bé, confio que després d’estudiar el problema la decisió de tancar es mantingui ferma. Fer el contrari voldria dir que la decisió s’ha pres sense cap mena de fonament i a caprici del Sr. Gerent i això si que seria el como!



  

dijous, 5 de juliol del 2012

Comissió d’investigació a la sanitat catalana




Finalment hi haurà comissió d’investigació a la sanitat catalana. El Parlament de Catalunya en la seva sessió d’ahir va aprovar a proposta del PSC la constitució d’una comissió d’investigació en el sí del Parlament per estudiar els cassos de presumptes corrupcions que han anat apareixent en els mitjans aquests últims temps

Davant dels fets que s’han anat denunciant tinc una posició ambivalent. M’explico:

D’una banda sembla molt clar que si han hagut petites o grans corrupteles aquestes han de ser denunciades i castigades si es demostren. Em sembla que això és del tot indiscutible.

Però per l’altre banda em plantejo serioses dubtes sobre la idoneïtat del Parlament per dur a terme una investigació al voltant de la sanitat catalana.


L'actual conseller de Salut Boi Ruiz haurà de comparèixer al
Parlament per actes i acusacions que de cap manera se li
 poden imputar: També l'exconsellera Geli haurà de
comparèixer gràcies als seus compnays
de partit. Costa d'entendre
En primer lloc per que de sempre, des de la recuperació dels valors democràtics, la sanitat ha quedat al marge dels conflictes i enfrontaments polítics: hi havia com una mena de pacte no escrit pel qual els polítics respectaven la sanitat per no posar-la al bell mig de la confrontació política. Semblaria doncs que aquest pacte s’ha trencat absolutament.  

Per altre banda, les diferents comissions  d’investigació que s’ha endegat en el sí del Parlament jo diria que mai han servit per aclarir res, més enllà del “pim pam pum” dels uns contra els altres. Recordo el cas Palau, els incendis d’Horta de Sant Joan, etc. Molt de soroll per a res. En ambdós cassos han estat els jutjats els qui han establert o estan establint responsabilitats per aquells fets. Per tant qui quedarà sens dubte perjudicada per aquesta comissió serà la sanitat catalana. Entenc doncs que haurien de ser els jutges els que determinin si ha hagut o no corrupció a la sanitat i que castiguin als culpables com correspongui. 

El Sr. Pere Navarro, secretari general del PSC, ha estat un dels
impulsors d'una comissió d'investigació que molta gent
al seu partit li demanava que no tirés endavant. 

Hi ha encara un altre factor que em fa dubtar: semblaria com si aquesta comissió d’investigació sigui una mena d’ajust de comptes entre diferents faccions del PSC. Si més no, això és el que es dedueix de la lectura de determinades informacions que ho insinuen. Sobta que de dues persones clau en el funcionament del Departament  de Salut en els anys del tripartit, una hagi de passar per la comissió d’investigació (la consellera Geli) i un altre, pel moment estigui fora de la polèmica quan ha estat part implicada en moltes de les decisions que estan en qüestió (el diputat del PSC Josep Maria Sabaté ex director del CatSalut)

Tot plegat amanit amb els interessos d’altres formacions polítiques que només cerquen la gresca per la gresca, amb la clara intenció de desgastar tan com sigui possible al govern.

El Sr. Josep Maria Sabaté, diputat del Parlament de Catalunya
i ex director del CatSalut, de qui no queda gens clar
el paper jugat a l'hora d'impulsar aquesta comisió
d'investigació
Tinc encara un altre raó que em preocupa, aquesta relacionada amb un intent de reconvertir el sistema sanitari català en una peça més de l’engranatge administratiu del país, i sota l’excusa de la corrupció aconseguir que el  nostre sistema sanitari estigui cada vegada més sota el control de les instàncies administratives eliminant per tant aspectes claus per al gestió: l’agilitat en la presa de decisions. Dic això per que últimament alguns mitjans de comunicació catalans estan incidint molt en justificar la necessitat de recuperar el control administratiu de la gestió. I no es tracta de mitjans de segona fila, sinó de diaris de primer nivell, entre ells un que un amic ha batejat com el “Pravda català”. Els atacs a la patronal UCH que aglutina a la gran majoria de centres privats de Catalunya són constants aquests dies i les denúncies més o menys dissimulades de contubernis i conxorxes estan a l’ordre del dia. I això no és gratuït; això respon sens dubte a una estratègia concreta i determinada que persegueix un objectiu evident: uniformitzar la sanitat espanyola tota ella sota l’estructuta de l’adminstració pública, eliminant les peculiaritats del sistema català que tan molesta a Madrid i als partits catalans d’obediència espanyola.  

Si això és així, el model sanitari català es pot donar definitivament per acabat. Aquelles inquietuds dels anys 80 que pretenien un model sanitari català respectuós amb la realitat del país, on durant molts anys ajuntaments, esglèsia i entitats mutualistes havien estat suplint les carències de la sanitat pública, poden veure com ara el model sels gira en contra i sota el fantasme de la corrupció hi ha justificació per “nacionalitzar” la sanitat pública a Catalunya.


diumenge, 1 de juliol del 2012

Conferència a ESADE: clam a favor de l’autonomia de gestió en la sanitat catalana




El dijous passat, 28 de juny, en Josep Maria Via va impartir una conferència a ESADE sota el títol “Governança i autonomia de gestió a la sanitat pública”. En l’acte en Josep Maria Via va estar arropat pel més florit de la sanitat catalana: el Conseller de Salut Boi Ruiz, el director del CatSalut Josep Maria Padrosa, el president del col·legi de metges de Barcelona Dr. Miquel Vilardell, el director general de regulació, planificació i recursos sanitaris del departament de salut Carles Constante, la secretària general del departament de salut Roser Fernandez, i un llarg etcètera. Destacava d’una manera especial la presència de Xavier Trias, Alcalde de Barcelona i el millor conseller de sanitat de la història moderna de la Generalitat que en la seva època va saber aglutinar al seu voltant un gran equip de persones entre elles i amb un paper destacat en Josep Maria Via, i en el aspecte curiós, esmentar la presència de Josep Prat, Ricard Gutiérrez i José Cuervo tots ells implicats en diferents cassos de presumptes corrupteles.

La sala d'actes d'ESADE va ser testimoni de la conferència
de Josep Maria Via, al voltant de l'Autonomia de Gestió
La introducció la va fer en Manel Peiró  vicedegà acadèmic d’ESADE. En al seva intervenció Peiró li va posar les coses fàcils a Via a l'assegurar que a ESADE estem convençuts de la necessitat de que les institucions disposin d’una real autonomia de gestió i en els darrers anys, entre tots, les diferents administracions han destrossat el model sanitari català. La uniformització general ha estat destructiva”.

Tot seguir va prendre la paraula en Josep Maria Via que va centrar la seva intervenció en criticar, amb raó, les interferències constants de la Intervenció de la Generalitat en la vida de les EPIC, empreses públiques i consorcis de la Generalitat.

De fet, aquesta reivindicació d’en Via no és nova. Segurament ell no deu recordar que quan va tornar de completar la seva formació al Quebec, allà pels anys 87 o 88,  els gerents dels diferents centres de l’ICS reclamaven exactament el mateix que ell està reclamant ara, fet que demostra  que els problemes són repetitius i que un només els valora quan els pateix en primera persona.

En Manel Peiró vicedegà acadèmic d'ESADE va ser
 l'encarregat d'introduir al conferenciant

De fet l’autonomia de gestió ha estat sempre una entelèquia en l’administració pública amb el debat etern entre agilitat en la presa de decisions  i la burocràcia de les administracions públiques. Aquest debat s’ha centrat en diferents aspectes al llarg de tots aquests anys, però és evident que continua viu, i per tant no resolt.  

En el seu parlament Via va estar especialment crític amb la “deixadesa” del tripartit i va considerar que especialment en el segon tripartit “segurament per que no manava ningú, els funcionaris (interventors) van anar assolint quotes de poder que corresponien  als polítics”. En Via afegia quela progressiva burocratització del sistema sanitari públic, i el caràcter administrativista de les empreses públiques i consorcis havia estat demanada per alguns polítics, pels partits més d’esquerra i fins i tot per alguns mitjans de comunicació”

En Via va traçar també un paral·lelisme entre l’ICS i les EPIC, exigint per ambdós grups el que ell denomina “gestió empresarial” i que no és més que la capacitat de poder decidir i actuar d’una manera immediata a les decisions preses, sense més limitació que l’ètica i les lleis que regulen l’activitat econòmica en l’àmbit privat. “No es tracta de qüestionar el control sinó els mecanismes i mètodes emprats en aquest control que limiten l’autonomia de gestió; la intervenció interferint per tot arreu...“ 

En Via va posar alguns exemples del que estava explicant, i en concret un de molt clar i entenedor de fins on arriba la mentalitat funcionarial amb que s’aborden avui en dia problemes de gestió:

En Josep Maria Via va denunciar la manca de capacitat
per prendre decisions d'una manera autònoma i àgil
en el sí de les EPIC
Explicava en Via que avui un metge d’un hospital d’una EPIC, atesa la seva remuneració, està considerat per la funció pública com personal “d’alta direcció”. En la funció pública, el personal d’alta direcció esta topat a nivell salarial per tant, si un metge fa guàrdies, i l’import d’aquestes guàrdies supera els topalls que li corresponen, no pot cobrar les guàrdies que ha fet. Increïble no?

En Via es va queixar també  de la inclusió de les EPIC en el sí de la SEC95, de la que ja en vaig parlar fa uns mesos en aquest blog, de la comptabilitat pressupostària que els dificulta la gestió, de la manca de professionalització dels consells d’administració copat per funcionaris i polítics, etc.

Per solucionar tots els mals en Via va proposar al final de la seva intervenció una reforma de la LLOSC (Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya) que no tinc massa clar que sigui la solució de res.

De fet, tal com deia al començament aquesta és una problemàtica ja denunciada moltes vegades pels gerents d’aquestes empreses. La “cotilla administrativa” que dificulta la gestió i provoca ineficiències greus pel sistema ha estat qüestionada en nombroses ocasions, sense haver obtingut mai cap resposta positiva ni de l’administració ni de la classe política. Molt em temo que aquesta vegada passarà exactament el mateix...i fins i tot potser encara pot anar pitjor si determinades propostes intervencionistes que actualment s'estan fent, acaben trionfant.