Des de fa temps
estem assistint per part del govern central a un atac sistemàtic i constant
contra els interessos de Catalunya. Recordem que en èpoques del PSOE al poder, les negatives a negociar la
gestió de l’aeroport del Prat varen ser constants. També en els últims moments
del govern Zapatero, no ens van voler pagar les quantitats que es derivaven de
la clàusula addicional 3ª de l’Estatut o del fons de competitivitat. Igual que
les transferències de “Rodalies”en les que només es transferia la possibilitat
de modificar determinats horaris i ben poques coses més, i on les inversions
que l’Estat central es va comprometre a fer,
a hores d’ara quasi tres anys més tard, no s’han executat ni en el
10%. No cal recordar aquí la destralada
que va sofrir l’Estatut de Catalunya votat pel poble català al seu pas pel
Tribunal Constitucional.
El ministre Montoro és un dels ministres més fatxendes dels últims governs espanyols |
Semblava que elsacords CiU - PP per assegurar la governabilitat de Catalunya podien significar un
gir en aquest panorama d’incompliments, però ben aviat es va veure que les
coses no només no milloraven sinó que fins i tot empitjoraven. El PP ha mantingut els mateixos impagaments
que va iniciar el PSOE i hi ha afegit una nova quota de l’addicional 3ª de
l’Estatut. Pel cap baix, els impagaments de l’Estat espanyol a Catalunya
superen els 3.000 milions d’€ a dia
d’avui. A aquests impagaments cal afegir-hi l’ofec econòmic al que l’Estat sotmet a Catalunya: mentre
Brussel·les flexibilitza les condicions a Espanya (major percentatge de deute,
i més temps per arribar-hi), l’Estat exigeix a Catalunya un major esforç en la
reducció del dèficit en menys temps del que el propi Estat disposa.
Però l’ofec de
Catalunya no es refereix exclusivament a temes econòmics. Abasta també aspectes
culturals com la llengua o l’ensenyament. Des de València, Balears o Aragó,
comunitats dominades totes elles pel PP els atacs al català són constants,
alguns d’ells fins i tot bordegen els límits de la intel·ligència, com és el
cas d’Aragó que denomina aragonès oriental al català que de sempre s’ha parlata “la franja”. I des de dins de Catalunya partits com el PPC o Ciutadans no
perden ocasió per atacar una vegada i un altre la immersió lingüística a les
escoles, i combatent l’ús preferent del català en ajuntaments com els de
Barcelona i Girona. En definitiva un atac en tota regla tant en l’àmbit
econòmic com en el cultural.
El Sr. Millo va caure del cavall i una llum li va mostrar el camí... Va canviar UDC pel PPC i ara és més papista que el papa. |
Però els greuges no
acaben aquí. Aquests dies s’ha debatut al Parlament de Catalunya el denominatpacte fiscal, que no és altre cosa que un intent de limitar el dèficit fiscal
català a unes xifres que en principi serien la meitat del que representa el
sistema de finançament actual assegurant doncs una quota de solidaritat cap a
Espanya
Doncs bé, després
de marejar la perdiu una vegada i un altre, finalment dos partits, PSC i PPC,
han trencat una àmplia majoria del Parlament de
Catalunya abstenint-se els uns i votant en contra els altres, de que
Catalunya pugui tenir una Agència
Tributària pròpia. I el fet no és baladí. És avançar el que succeirà a Madrid
si algun dia es debat la possibilitat del pacte fiscal per Catalunya. Elssocialistes espanyols i els populars espanyols que configuren més del 80% dels
diputats del Parlament espanyol s’hi oposaran, fet que impossibilita que
Catalunya deixi de ser de per vida, la “pagana” dels paràsits espanyols
encarnats a la perfecció pels diferents
governs que ha tingut Extremadura.
El Sr. Monago president de la Junta d'Extremadura és un autèntic titella. Els seus fets així ho corroboren |
Reaccions com lesque ha tingut el Sr. Montoro, el ministre més fatxenda de l’actual govern
espanyol, o del Sr. Monago president de la Junta d’Extremadura i candidat a serel pallasso per excel·lència de la política espanyola, no sobten gens. Tot
forma part d’una estratègia molt clara: acabar
amb l’economia, la llengua, la cultura i la història de Catalunya.
Segurament alguns pretenen a més acabar també amb l’autogovern català.
Tot és molt lamentable.
Que el PSC hagi caigut en mans del Sr. Pere Navarro, braç armat de la facció
més espanyolista del PSC, avergonyiria sens dubte a Pallach o Raventós, per
citar dos símbols del progressisme català. Que el PPC estigui en mans d’una
estrafolària Alicia Sanchez Camacho més espanyola que política, o d’un EnricMillo instal·lat en la rancúnia pel poc cas que li van fer a Unió, són
realitats que els catalans hauríem d’entendre com temporals, i pensar que entre
tots podem aconseguir un país molt millor del que aquests personatges ens volen
endossar.
El Conseller Mas Colell no vol acceptar condicions per acudir al fons de rescat. Molt em temo que Madrid el farà passar per l'adreçador |
Ara, i conseqüència
de tot plegat, Catalunya es veu en la necessitat de demanar el rescat econòmic.
El govern català no pot fer front a tots els pagaments que té compromesos i que
van ser adquirits pels últims governs Pujol, però sobre tot en l’època trista i
nefasta del tripartit, fonamentalment del tripartit Montilla. Segons elconseller Mas Colell, acudir al fons de rescat no equival a la intervenció de
la Generalitat per part de l’estat espanyol, però el mateix deia Rajoy respecte
a Brussel·les quan ells van tenir que demanar el rescat de la banca espanyola,
i només cal veure que ens ha succeït després d’aquell fet: pujada brutal de
l’IVA entre altres coses. Particularment em preocupa que el PP, estimulat pels“voceros" de la caverna mediàtica aprofiti l’ocasió per intentar eliminar o si més no, escapçar molt, aquesta mísera
autonomia de la que disposem. Seria l’objectiu final de l’ofec al que ens tenen
sotmesos.
El que han de saber
a Espanya és que a vegades quan et posen entre l’espasa i la paret, alguns valents
acaben triant l’espasa. Serem prou valents els catalans?