dimecres, 24 de febrer del 2021

Convocatòria direcció AQuAS: Un exemple a seguir


Tal com s’havia anunciat quan l’anterior director de l’AQuAS va presentar la seva dimissió, la seva substitució no s’ha resolt, de moment, amb un nomenament a dit, que és una “tècnica” utilitzada massa sovint per el departament de Salut, sinó que s’ha convocat un concurs púbic per seleccionar al millor dels candidats/tes que es presentin. 


En principi el procediment sembla prou transparent i objectiu, tot i què poc específic per a la direcció de l’AQuAS on l’excel·lència tècnica i professional haurien de tenir molt més pes que altres aspectes de caràcter més gerencial. Tanmateix, per donar més garanties d’equanimitat als qui decideixin presentar-se, el procés de selecció hauria d’haver estat encomanat a alguna empresa especialitzada de les què seleccionen alts càrrecs sota criteris estrictament professionals. En lloc d’això ens trobem que la terna que serà presentada perquè el conseller/a decideixi quin candidat/a tria, serà seleccionada per una “comissió de selecció” constituïda majoritàriament per funcionaris del departament de Salut, que segurament són molt bons en les seves respectives responsabilitats, però que no queda garantida, ni de bon tros, la seva capacitació a l’hora d’avaluar candidatures a càrrecs de tanta responsabilitat.


Val a dir però que aquesta experiència és un primer pas esperançador i seria desitjable que aquesta pràctica arreli a Salut. Si es fa bé, si la selecció d’alts càrrecs es deixa en mans de professionals, les possibilitats que els diners de que disposa el sistema sanitari s’utilitzin de manera més eficient s’incrementen moltíssim. Són molts gerents al SISCAT que tenen sota la seva responsabilitat gestionar persones, milions d’€, planificar inversions, etc., i no tots ells estan capacitats per a fer-ho, i com més professionalitat es garanteixi a través d’un procés de selecció seriós i professional, allunyat dels interessos a vegades mesquins de la política, tots hi sortirem guanyant. 


L’anunci fet per el Consell d’Administració de l’AQuAS estableix un termini de presentació de candidatures que s’acaba el dia 12 de març inclòs. S’hi pot presentar tothom que reuneixi els requisits següents:

Titulació universitària de llicenciatura, grau o equivalent.

Disposar del coneixement oral i escrit de la llengua catalana de nivell C1 o equivalent

Domini de l’anglès i el castellà a  nivell C1 o equivalent.


Explicat de manera resumida, qui disposi dels requisits establerts passarà a integrar-se al procés de selecció que estarà dirigit per una Comissió de selecció, que constarà de les fases següents: Avaluació curricular, Avaluació de competències, i Concurs de mèrits. Els sis candidats millor classificats fins aquí passaran a la fase d’Entrevistes. Les tres persones que tinguin les millors puntuacions en la fase d’entrevistes formaran part de la terna que finalment serà presentada al conseller/a de Salut per tal que aquesta triï la persona de la terna que li sembli més adient per el càrrec. Finalment, el govern farà oficial el nomenament de la persona triada. 

 

El procediment és correcte, llevat d’aquesta Comissió de selecció, constituïda majoritàriament  per persones del departament de Salut, sense la qualificació que seria desitjable per seleccionar persones, i sense coneixements experts en l’avaluació de les competències de candidats a càrrecs d’alta direcció. Comissió què acabarà determinant qui forma part de la terna i qui no. Les primeres fases poden ser més o menys mecàniques atès que existirà un barem sobre el qual aniran qualificant a cadascun dels candidats i això sempre serà revisable en cas d’errors en l’assignació de la puntuació meritada per cada candidat. Tanmateix la fase de l’entrevista esdevé definitiva, i en aquest cas, a l’hora d’avaluar als candidats intervé molt clarament la subjectivitat, cosa del tot lògica quan no tens els hàbits ni els coneixements per a partir d’una conversa, decidir si aquella persona és vàlida o no per ocupar un càrrec determinat .


Val a dir però, que sent la primera vegada que assistim a un procés de selecció d’aquest tipus, s’ha donat un pas endavant molt important: hem passat del nomenament a dit a ser seleccionat a través d’un procés que si es fes bé, quedaria al marge dels interessos obscurs de la política. Esperem que en el proper concurs es doni un pas més en la bona direcció i aquesta Comissió de selecció sigui externa i estrictament professional.

 

I posats a demanar, cal esperar que el proper gerent que s’hagi de nomenar a l’ICS o als consorcis i empreses públiques del CatSalut, sigui també sotmès a un procés de selecció que millori encara més el pas que s’ha donat amb la selecció del director de l’AQuAS. Tant de bo, a Salut els nomenaments a dit hagin passat definitivament a la història.                       

diumenge, 21 de febrer del 2021

Com en el cas de la dona del Cèsar, d'honestos, a més de ser-ho, cal semblar-ho

   

La trajectòria històrica d’ERC al llarg del seus 90 anys d’existència, no fa pensar que l’adjudicació del contracte a Ferroser (filial de Ferrovial) pel rastreig dels contactes estrets de les persones contagiades per la Covid-19, hagi estat conseqüència de rebuscats interessos relacionats amb el fet que el germà del líder d’ERC sigui un alt directiu de l’empresa adjudicatària. Tanmateix l’Oficina Antifrau de la Generalitat ha obert un expedient per analitzar las característiques d’aquest contracte, en el ben entès que l’obertura d’aquest expedient no suposa necessàriament l’existència de cap irregularitat, sinó que respon exclusivament a la denúncia rebuda d’una particular en la que es qüestiona la idoneïtat d’un contracte a una empresa que no acreditava cap experiència en la qüestió contractada. 



 

De fet, l’Oficina Antifrau de Catalunya es queixava fa uns mesos del fet que les grans corporacions fossin les beneficiaries d’una gran part dels contractes d’emergència fets per el govern de la Generalitat sota l’estat d’alarma. Un estat d’alarma que possibilitava fer adjudicacions directes amb mecanismes de control més laxes, a unes empreses que en molts cassos no se les pot considerar especialistes en l’àmbit de les responsabilitats per les que van ser contractades. Aquesta manera de procedir per part de la Generalitat, segons el director de l’Oficina Antifrau, va afectar a la lliure concurrència.


Dos mesos més tard hem sabut que Antifrau finalment ha decidit obrir un expedient, derivat d’una denuncia rebuda d’un ciutadà de les comarques gironines. Davant de la denúncia sobre presumptes irregularitats en la contractació, la direcció de l'Oficina Antifrau va decidir iniciar una avaluació prèvia de versemblança sobre els fets denunciats. Ara, a conseqüència d'aquesta avaluació, ha resolt “iniciar actuacions d'investigació” pel possible “incompliment de la normativa de contractació en l'adjudicació del contracte del servei de seguiment de contactes positius mitjançant scouts a l'empresa Ferroser”

 

El denunciant, en la seva denuncia, feia referència també a que l'empresa Ferroser va ser contractada amb un pressupost de més de 17 milions d'euros amb personal no qualificat i sense experiència en l’àmbit sanitari. En aquest sentit, sostenia que el gestor de l’empresa és Roger Junqueras, germà del líder d'Esquerra, Oriol Junqueras. També denunciava que el contracte s'havia renovat per una suma de 10,5 milions d'€. A partir d’aquests fets el denunciant considerava a la consellera Vergés culpable d'atorgar de forma directe i sense concurs públic aquest contracte. El denunciant exposava també que de l'ordre de tancament del sector de la restauració es podia interpretar que aquest sector era gairebé “l’únic culpable dels elevats índexs de contagis”, i el tancament es feia d'acord amb uns indicadors proporcionats per “empreses amb interessos econòmics en el cas”.

 

Veient els termes en que has estat feta la denuncia, no cal esforçar-se massa per adonar-se que el denunciant és un empresari del sector de la restauració de les comarques gironines

 

Com s’ha denunciat reiteradament i també des del blog, aquest contracte és lleig. Ho és per el fet de contractar per una suma molt elevada a una empresa sense cap experiència en l’objecte del contracte. Ho és per haver estat contractada sense tan sols haver explorat el mercat per saber quines alternatives hi havia; ho és per haver actuat sense transparència i notificant els fets quan aquests ja s’havien produït; i ho és també per les relacions familiars entre adjudicadors i adjudicats, tot i que aquesta última raó potser no hagi tingut cap influència en la decisió, però allò de que la dona del Cèsar, a més de ser honesta ho ha de semblar, continua sent vàlid també per Esquerra Republicana. També es lleig que tot i haver-hi un mandat del Parlament de Catalunya per rescindir el contracte amb caràcter immediat, la consellera Vergés jugués a despistar a tothom dient primer que rescindir el contracte tenia un cost molt elevat per la indemnització que calia pagar, i finalment anuncies que el contracte es rescindia. Massa obscurantisme en tot plegat, com per fer pensar que alguna cosa s’ha volgut amagar en tota aquesta història.   


Tanmateix el pitjor de tot, no és tota la història que hi pugui haver al voltant d’aquesta contractació. Lamentablement,  el pitjor és que la feina feta per Ferroser en el seguiment de contactes estrets de persones contagiades ha estat tot un fracàs. 17 milions tirats a la paperera en uns moments en que els diners escassegen degut a la crisi econòmica subsegüent a la crisi sanitària. Una feina assumida per persones que no tenien cap experiència en les tasques que se’ls encomanava, amb una formació feta a corre-cuita hores abans d’ocupar el lloc de treball, i que no cal qualificar, atès que els resultats parlen per si sols. 

 

Veurem que conclou l’Oficina Antifrau, però vist el fracàs de la gestió encomanada i la pèrdua econòmica patida, caldria que el responsable directe d’aquesta contractació hagués presentat la seva dimissió. Molt probablement no li costaria massa trobar feina en alguna de les empreses de l’lbex35 que tan interès tenen en la sanitat catalana.         

dissabte, 13 de febrer del 2021

La sanitat pública catalana disposarà d’un accelerador de protons

 

La signatura d’un protocol de col·laboració entre diferents hospitals de Barcelona per incorporar un accelerador de protons a les prestacions de la sanitat pública catalana és  una excel·lent notícia, en uns moments en els que les bones notícies escassegen, especialment per el tractament de tumors infantils però també per alguns tumors en adults




La radioteràpia amb protons possibilita una localització més precisa de la radiació, fet que permet una millor distribució de la dosi en el teixit tumoral, preservant el teixit sa circumdant. D’aquesta manera es pot concentrar la dosi prescrita amb menys toxicitat o efectes adversos que la radioteràpia convencional.   

 

 

Més de 250 pacients cada any es podran beneficiar d’aquest tractament oncològic que fins ara només es podia rebre a l’estranger. Avui en dia, enviar un malalt i normalment un familiar a França, Suïssa, Alemanya o Itàlia per rebre aquest tractament té un cost d’uns 40.000€. Aquest nou equipament sanitari podrà ser realitat gràcies a un protocol de col·laboració signat conjuntament entre l’Hospital Vall d’Hebron, l’Hospital Sant Joan de Déu, l’Institut Català d'Oncologia (ICO), l’Hospital Clínic i l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Pel que se sap fins ara, sembla que aquesta instal·lació s’ubicarà en els terrenys del Parc Sanitari Pere Virgili, on es disposa dels espais necessaris per encabir-lo sense excessives dificultats (un mínim de 1.500 m2). 


En paraules del director del CatSalut Adrià Comella, “es tracta de donar resposta al repte i les exigències que ens plantejarà la medicina personalitzada i les innovacions tecnològiques que, a mitjà termini, han de permetre una millora molt important dels resultats en salut sobre els nostres usuaris. L’expertesa, la capacitat de gestionar la complexitat, el coneixement i la implicació de les entitats que signen el conveni són la garantia que faran exitós aquest projecte”. Un projecte que pot tenir un cost al voltant dels 45 milions d’€ i un termini d’execució de entre 4 i 5 anys. En aquests moments s’ha d’iniciar l’elaboració del pla funcional de l’equipament, i posteriorment, un cop aprovat per el CatSalut, s’encarregarà l’avantprojecte. El finançament del projecte correrà a càrrec del CatSalut que intentarà aconseguir fons europeus per poder dur el projecte a terme. 

 

Tractant-se d’una aliança estratègica entre tots els signants, la governança del nou dispositiu sanitari serà conjunta entre els 5 hospitals participants. A banda del pla funcional, els integrants de l’aliança treballen també en la definició del model organitzatiu, i com podran incorporar aquestes prestacions a la resta de centres del SISCAT. Cal tenir en compte que aquesta tècnica va ser inclosa en la cartera de serveis de la sanitat pública al novembre passat. 

 

El doctor Jordi Giralt, cap del Servei d’Oncologia Radioteràpica de l’Hospital Vall d’Hebron ha explicat en l’acte de signatura de l’acord que “El fet d’incorporar l’acceleració de protons en els tractaments contra el càncer, permetrà fer tractaments més eficaços i segurs. Amb protons l'energia es diposita de forma més específica en les àrees tumorals, irradiant molt menys els teixits sans, com és el cas dels fotons. Sobretot es farà servir en tumors pediàtrics i, en el cas dels adults, en tumors de la base del crani i tumors oculars”.


Aquest plantejament del CatSalut d’estructurar una aliança estratègica entre aquests hospitals terciaris de Barcelona, és doblement interessant. D’una banda perquè tal com va dir el Dr. del Castillo en l’acte de presentació del protocol de col·laboració “aquest projecte és una molt bona notícia que farà que Catalunya esdevingui una àrea de referència en oncologia infantil al sud d'Europa”, i de l’altre evitarà la “carrera armamentista” que solia generar-se quan apareixia una nova tecnologia en el mercat i tots els hospitals volien tenir el seu propi dispositiu. En aquest sentit cobren especial rellevància les paraules de la Dra. Craywinckel gerent de l’Hospital de Sant Pau quan va dir: “Com a país i com a sistema sanitari hem de ser capaços d’incorporar els grans avenços científics i tecnològics, i totes les eines que permetin aplicar-los en benefici dels pacients. Cada vegada més, per a fer-ho és i serà necessari plantejar projectes compartits, on flueixi el coneixement, es comparteixin els recursos i se’n puguin analitzar i millorar els resultats”.

 

Que en prenguin nota alguns gerents i alguns òrgans de govern d’alguns centres del SISCAT, massa engrescats a vegades a comprar equipaments i tecnologies no sempre justificades per el nivell d’hospital, per la complexitat que s’hi atén, i pel nombre de cassos que tracten. El PET-Tac  de l’Hospital de Reus és un exemple d’aquesta manera tan miop d’actuar.     

dimecres, 10 de febrer del 2021

Final de legislatura: un balanç pobre del departament de Salut


S’ha acabat la legislatura. Una legislatura que no ha arribat als tres anys a conseqüència de la repressió brutal que el govern espanyol exerceix sobre Catalunya. Tres presidents de la Generalitat perseguits per la “justícia” i tot un govern a la presó o al exili, en un país en el que la corrupció afecta a les més altes instàncies de l’Estat. Un Estat que protegeix al monarca emèrit fugit, pagant les despeses que el seu exili daurat origina a les arques públiques. Tot un desori per un país en el que alguns polítics tenen la barra de presumir de “democràcia plena”.
És dins d’aquest marc en el que hem de situar l’actuació del departament de Salut de la Generalitat. Què ha donat de si la legislatura pel que fa a la millora del nostre sistema sanitari públic?




 

Aquesta última legislatura i pel que fa al sector sanitari, destaquen tres elements per sobre de la resta. D’una banda la gran quantitat de vagues que s’han convocat en el sector, fonamentalment en l’àmbit de l’atenció primària de salut. De l’altre, i de forma preeminent, la crisi sanitària de la Covid-19 que des del primer moment no ha estat ben  enfocada per Salut Pública i en la que s’han produït excessives interferències sobre tot des de la vicepresidència del propi govern de la Generalitat. I finalment destacar l’absència de iniciatives legislatives, per millorar aspectes del sistema sanitari que ho requereixen.


La gran quantitat de vagues d’aquesta legislatura té els seus fonaments en els abusos comesos sobre els professionals sanitaris. L’escassesa en la dotació de plantilles, l’elevada pressió assistencial que els professionals han hagut de suportar, la baixa retribució i les condicions de treball inadequades són elements claus que no han estat ben abordats des de l’autoritat sanitària. Per entendre el perquè d’aquesta situació només cal tenir present que el pressupost de la sanitat per al 2020 era inferior al pressupost del 2010. Amb això sol, està tot dit.

 

Sobre el nefast abordatge de la pandèmia tampoc cal discutir massa: les mancances d’EPI que obligaven als professionals a treballar desprotegits davant del virus, les dificultats dels primers mesos per accedir als tests diagnòstics, les presses per canviar de fase durant la des-escalada de la primera fase de la pandèmia, les discussions dins del propi govern sobre la duresa de les restriccions que calia imposar i que els consellers d’ERC intentaven minimitzar, la mala planificació de les prioritats de l’atenció primària, o el fracàs rotund en el rastreig dels contactes estrets de les persones contagiades, són només uns quants exemples del malament que s’han fet les coses de de l‘administració pública.

 

El tercer element a destacar d’aquesta legislatura és l’absència d’iniciatives legislatives per millorar la prestació dels serveis sanitaris públics. Però no només absència de noves accions, es que ni tan sols s’ha avançat en el consolidació d’iniciatives de la legislatura anterior. L’ENAPISC ha quedat allà, orbitant per el despatxos del Pavelló Ave Maria, sense que ningú hagi estat capaç d’introduir millores ni tan sols aplicar algunes de les mesures que el Pla preveu. Però no és només l’ENAPISC qui s’ha vist afectat per aquesta paràlisi d’idees i actuacions; el PLANUC que havia de servir per millorar l’atenció d’Urgències a Catalunya, des que la Dra. Cristina Nadal va deixar el CatSalut, ha passat a millor vida i ningú n’ha sentit a parlar més. Un departament de Salut pobre en idees i per tant pobre en realitzacions, que no ha significat cap avanç per a la sanitat catalana, i que al meu entendre ha comés dues errades importants que expliquen aquesta paràlisi cerebral.

 

La primera que ja es va manifestar des del primer dia de la legislatura, ha estat omplir el departament de Salut amb persones seleccionades amb un únic criteri, el disposar d’un carnet d’afiliat a ERC, independentment de l’experiència professional i de la seva qualificació tècnica. Exemples n’hi ha molts però només en citaré un. El de la secretària general que va haver de ser cessada per incompetent.


La segona, la supeditació del departament de Salut a les exigències de tota mena del departament d’Economia. De fet, el conseller d’Economia és qui ha actuat de facto com a autèntic conseller de Salut, relegant a la consellera Vergés a un segon terme. El Sr. Pere Aragonès ha fet i desfet a Salut, sense entendre un borrall del que feia i desfeia. Ha desoït els consells dels experts sanitaris i ha actuat exclusivament des d’una òptica partidista i economicista quan no sectària.

 

Per tot plegat no és gens inexacte titllar aquesta legislatura com una de les més pobres pel que fa al desenvolupament de la sanitat catalana. Fins i tot ha fet bona l’etapa del conseller Rius. Segur que la pandèmia és en bona part culpable d’aquesta realitat, però no és la única causa...           

diumenge, 7 de febrer del 2021

Una nova vaga planeja sobre el sec tor sanitari

 

Al mes de desembre passat es va constituir una Mesa Sindical de Sanitat amb  l’objectiu de crear un espai de treball entre sindicats, que els permeti debatre la situació creada per la crisi sanitària entre els treballadors de la sanitat, però també els efectes que encara perduren derivats de la llarga i dura crisi econòmica i oferir una resposta conjunta en forma de mobilitzacions.
Tot i que la Mesa perseguia la màxima unitat sindical, aquesta va quedar finalment integrada per les entitats següents, citades per ordre alfabètic: CATAC-CTS/IAC, CGT, COS, FAC, Infermeres de Catalunya, Intersindical CSC, PSI lluitem, i USOC. Destaca l’absència de sindicats com CCOO, Metges de Catalunya, SATSE i UGT.
Entre les seves reivindicacions destaca la “transformació del sistema actual de salut en un sistema de titularitat, gestió i provisió públiques amb les mateixes condicions laborals, amb un estatut marc únic per a tots i totes les treballadores.”




 

Fruit de les primeres trobades dels integrants de la Mesa,  ja tenim al davant una roda de premsa convocada per el proper dia 9 amb l’objectiu de donar a conèixer els motius que justifiquen una nova convocatòria de vaga en la sanitat pública. Tant si finalment es porta a terme com sinó, aquesta legislatura, que haurà durat 3 anys mal comptats, és la que ha registrat, de llarg, el major nombre de vagues en el sector sanitari, i només aquest fet ja delata que alguna cosa no va com hauria d’anar en el departament de Salut. D’acord que els treballadors del sistema sanitari han patit unes retallades econòmiques iniciades l’any 2010 que encara no han pogut recuperar al 100%. D’acord que la manca d’efectius suficients per atendre la pressió assistencial que els nostres professionals estan patint, crea tensions, d’acord que la pandèmia ha acabat d’estressar al màxim al sistema de salut i als seus treballadors, però tanta vaga també té a veure amb el nivell d’incompetència de masses dirigents del sistema públic de salut, que més enllà d’un carnet d’afiliat a un partit polític (ERC) no aporten res més, a canvi del sou que perceben... i d’aquí plora la criatura. 


Per tot plegat, els convocants de la roda de premsa, integrants de la Mesa, volen promoure una vaga, de la que tant la data d’inici, com la seva duració, seran comunicades durant la mateixa. El que si que es coneix són els col·lectius professionals que seran cridats a la vaga, i que afectarà al personal estatutari, al personal laboral, als funcionaris, i als especialistes en formació (IIR; FIR; PIR; BIR i MIR) que treballen en la xarxa pública (SISCAT) tant en els àmbits de l’assistència primària, de l’especialitzada, de la salut mental i centres sociosanitaris. També s’inclouen dins de la vaga als treballadors que presten serveis urgents, a les emergències, o l’atenció domiciliària, entre altres. Els convocants pretenen que la vaga afecti també a tota la sanitat privada de Catalunya.

 

Per tant, es tracta d’una vaga que interpel·la a tots, absolutament a tots, els treballadors de la sanitat catalana, del sistema públic i de la sanitat privada. Si la vaga es du a terme, seria la vaga de més abast mai feta al sector sanitari català. 

 

A falta de conèixer les dates i la durada de la convocatòria, si que es coneix la motivació que hi ha al darrere de la convocatòria. És aquesta: “Es promou la declaració de vaga atenent a la situació límit que viuen els professionals de la salut a Catalunya que, malgrat tots els esforços que porten anys fent i els que han fet durant aquesta pandèmia, no han vist cap apropament ni intenció de millorar la seva situació laboral ni professional per part del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya.”

Respectant el dret a vaga, si que vull fer un incís sobre l’oportunitat de la convocatòria. De fet, és la mateixa reflexió que vaig fer quan Metges de Catalunya va convocar la seva última vaga dels metges de primària, que va ser desconvocada a la mitat de la durada  prevista, atesa la situació sanitària que s’estava vivint a Catalunya.

 

Respectant els drets de tothom, i sense discutir que els convocants de la vaga tinguin raons de pes que la justifiquin, em pregunto si amb tres mil nous contagis diaris, amb gairebé 20.000 morts a casa nostra, amb les UCI al llindar de la seva capacitat, al bell mig de la tercera onada de la Covid-19, és coherent la convocatòria d’una vaga?        

dimecres, 3 de febrer del 2021

Un DAFO per la sanitat catalana

 

L’exconseller de Salut Boi Ruiz, ha donat a conèixer a la revista “Món Empresarial” un anàlisi DAFO per al sistema nacional de salut espanyol, què té tota la validesa si l’apliquem al sistema nacional de salut català. Val la pena tenir-ho en consideració si volem superar mancances que s’arrastren des de fa molt temps i que s’han vist agreujades per factors com la crisi econòmica, la crisi del propi model sanitari, la pandèmia que estem patint, o la incapacitat dels polítics per arribar a consens que siguin efectius per al sistema.
Com és sabut, l’anàlisi DAFO és un element útil per a la planificació estratègica que estudia la situació interna d’una organització posant blanc sobre negre les seves debilitats i les seves fortaleses, i la seva situació externa intentant determinar les amenaces i les oportunitats. 
Seria bo que els nostre polítics en prenguin bona nota i en lloc de continuar sent una part del problema, facin un esforç per formar part de les solucions que necessita el nostre sistema de salut.       
Val a dir que de tot el DAFO presentat per l’exconseller Boi Ruiz, el resum següent només inclou aquells aspectes que tenen una aplicació directa a Catalunya.



El Dr. Boi Ruiz assenyala com a Debilitats del sistema nacional de Salut, les següents:

-Confusió en general sobre finançament, gestió i valors que sustenten el sistema de salut.

-Insuficiència financera crònica

-Recursos humans insuficients i mal retribuïts

-Un model assistencial poc solvent, atesa la divisió de l’atenció en primària i especialitzada, que dificulta una resposta integral i integrada a les malalties cròniques.

-Col·laboració públic-privat insuficient, degut a la naturalesa ideològica d’alguns, que comporta un valor col·lectiu aportat per sota del que es podria obtenir sense les barreres ideològiques.

 

Com a Fortaleses, el Dr. Ruiz esmenta les següents:

-Cobertura universal i una àmplia cartera de serveis i prestacions

-Cost baix amb un resultats en salut que estan per sobre de la mitjana de resultats de països que inverteixen en salut un % del PIB superior al nostre.

-Alt nivell competencial i de compromís dels recursos humans     

-En patologies d’alta complexitat estem en les primeres posicions

-Satisfacció dels usuaris

 

Com a Amenaces, Boi Ruiz indica les següents:

-La caiguda del PIB post pandèmia accentuarà la insuficiència econòmica del sistema de salut

-Un nou patró de la demanda, atesa la cronificació de moltes malalties, amb més comorbiditat i per tant requerint més necessitats sanitàries.

-L’atenció als malalts greus Covid-19, ha comportat desatenció a altres patologies que caldrà atendre ben aviat per evitar la seva evolució negativa

-Manca de capacitat financera per poder incorporar la innovació tecnològica també en l’àmbit del medicament.

-La societat de la informació converteix al ciutadà en pacient actiu davant la malaltia

-Incapacitat dels polítics a l’hora d’acordar un pacte per a la sanitat, malgrat els diferents informes d’experts que s’han fet al llarg del temps

Priorització de pes de la sanitat en la despesa pública: si el % del PIB destinat a Salut està per sota de la mitjana europea, vol dir que altres despeses públiques estan per sobre d’aquesta mitjana.


Finalment, les Oportunitats que el Dr. Boi Ruiz destaca són: 

-La crisi sanitària ha posat en evidència les mancances del sistema, i això ens hauria de portar a repensar tot el sistema de salut

-La crisi econòmica derivada de la crisi sanitària implicarà prendre decisions amb criteris de cost-oportunitat, i això pot ser positiu per al sistema de salut atès el reconeixement social que aquest ha rebut de la societat

-Cal un pacte polític sobre el que cal fer per garantir la viabilitat del sistema públic de salut

-Les reformes que proposen els experts poden veure’s afavorides per les condicions que demani la Unió Europea 

 

Fins aquí la visió de l’exconseller Boi Ruiz. Si calgués un comentari molt breu de tot plegat, ho centraria en dues qüestions fonamentals:

-Consens polític  

-Major priorització de les despeses en salut front a altres despeses públiques, i per tant millor finançament del sistema.

 

I a Catalunya, malauradament, no tenim ni una cosa ni l’altre.