dimarts, 30 de juny del 2020

Sembla que el govern rectificarà i el personal de neteja també cobrarà una paga

Encara no hi ha res definitiu però és possible que el personal de neteja dels hospitals, centres de primària, sociosanitaris i centres de salut mental també puguin cobrar una paga extra segons manifestacions de la portaveu de govern i consellera de presidència Meritxell Budó. Altre col·lectius com Mossos d’Esquadra i Bombers també podrien ser incorporats a alguna mena de compensació econòmica.




Que el personal sanitari ha estat en primera línia de combat contra la pandèmia és un fet indiscutible. Però també ho és que altres col·lectius com és el cas del personal de la neteja també han corregut diferents nivells de risc a l’hora de netejar els espais en el que treballaven els professionals sanitaris i on s’hi concentraven els malalts afectats per la Covid-19. Sembla per tant de justícia que se’ls reconegui la seva feina, també imprescindible, per aconseguir mantenir la higiene dels llocs de treball, les àrees de malalts i les diferents dependències dels centres sanitaris.

El que en tot cas és lamentable és la gasiveria d’un govern que fins que no hi han hagut protestes significades, ni tan sols s’havia plantejat la possibilitat de gratificar amb una paga al personal de neteja. Seria interessant saber quins criteris es van aplicar a l’hora de decidir quins col·lectius mereixien cobrar i quins no i on era la ratlla que separava els diferents nivells de risc que cada col·lectiu assolia.

Ha fet falta que alguns sindicats hagin mostrat el seu rebuig a aquesta exclusió i fins i tot hagin amenaçat amb mobilitzacions si aquest disbarat no s’arreglava, per que el govern “es plantegi” modificar el seu criteri inicial. Ara veurem en quins termes s’acabarà arreglant aquesta injustícia.

De fet, els treballadors discriminats per el decret del govern de la Generalitat es van concentrar davant dels centres sanitaris denunciant que en els seus col·lectius també hi ha hagut contagiats per la Covid-19, algun del quals també ho ha pagat amb la seva vida. La ceguesa del departament de Salut a l’hora de determinar els col·lectius als que calia compensar per la seva feina extraordinària contra la Covid-19 és preocupant per la manca de criteri, o si més no per la manca d’explicacions mínimament convincents. Probablement, estem davant d’una d’aquestes submissions del departament de Salut davant del d’Economia, que tant sovinteja aquesta legislatura. 

També sobta la manca de solidaritat d’algun sindicat professional, que una vegada aconseguida la seva “quota” en el decret, no han tingut cap gest vers el personal de neteja. Després es queixen de que els sindicats de classe no els donen suport en les seves reivindicacions. Si no dones... és molt difícil que algun dia puguis rebre...  

Fins el moment els sindicats que han recolzat que el personal de neteja pugui cobrar són: CCOO, que va ser dels primers sindicats a demanar que el col·lectiu de neteja també fos considerat personal d’alt risc. D’una manera més atenuada la UGT també ha denunciat la invisibilitat del personal de neteja i ha reclamat una compensació per aquest col·lectiu. El nou sindicat Infermeres de Catalunya també s’ha posicionat a favor que la paga atorgada per la Generalitat abasti tots els treballadors “essencials”. Per la seva banda la USOC defensa a aquest col·lectiu que el formen unes 60.000 persones i reclama que es reverteixin les condicions derivades d’un conveni que consolida salaris baixos i contractació precària. SATSE, el sindicat estatal d’infermeres, auxiliars i tècnics, no fa cap referència a la discriminació soferta pel personal de neteja, igual que Metges de Catalunya que s’oblida que el personal de neteja també existeix. 

Així les coses caldrà esperar la decisió del govern de la Generalitat sobre aquesta qüestió que la consellera de presidència Meritxell Budó anunciava que el govern està estudiant. Tanmateix, coneixent el tarannà tan mancat de cintura del vicepresident Aragonès i conseller d’Economia, i la seva manca de visió estratègica pel que fa als conflictes laborals, és possible que fins que no arribin més mobilitzacions, i més problemes per als usuaris de la sanitat pública, no s’acabi de prendre una decisió al respecte. Malauradament, hem vist massa sovint que el conseller Aragonès només mou fitxa (a nivell d’autoritzar més despesa) quan veu la mobilització dels treballadors al carrer... s’espanta i llavors correm-hi tots!     

diumenge, 28 de juny del 2020

L’autonomia de gestió, un factor clau en la resposta a la crisi sanitària de la Covid-19


L’autonomia de gestió és una de les característiques inherents a la gestió professionalitzada en qualsevol àmbit; també ho hauria de ser en el sector sanitari públic. Tanmateix el sector sanitari és un dels espais on l’autonomia de gestió ha estat més “retallada” per l’administració pública a través de les diferents “cotilles” legislatives que han minat extraordinàriament la capacitat de decidir de les institucions de titularitat pública així com el pes que la Intervenció ha anat adquirint en la presa de decisions del dia a dia. Tot plegat a significat en la pràctica la anul·lació de l’autonomia de gestió. Al llarg dels anys, disposició rere disposició, ha servit per deixar sota mínims la capacitat de prendre decisions i actuar amb eficiència a les institucions sanitàries públiques. El compliment de la norma s’ha imposat per sobre de la necessitat de ser eficient.  El decret d’estat d’alarma, curiosament, ha permès posar en valor les avantatges de l’autonomia de gestió. 


Ara que les forces vives de la sanitat catalana semblen disposades a debatre una reforma en profunditat del nostre sistema sanitari, seria també el moment de no deixar de banda l’autonomia de gestió com a valor imprescindible i indestriable d’una gestió eficient dels recursos escassos. 


A començaments del mes de març, el creixement del nombre d’infectats per la Covid-19 s’incrementava de forma molt preocupant; aquesta situació comportava que el nombre de llits de malalts crítics existents a Catalunya pogués no ser suficient per atendre a tots el malalts que requerissin aquest tipus d’atenció. Calia anticipar-se al problema, i per tant era necessari trobar solucions. En poc temps, els grans hospitals catalans varen ser capaços de quasi triplicar el nombre de llits de malalts crítics. No cal dir que això va ser possible fonamentalment per dos factors: el primer la inventiva i la iniciativa dels professionals que van ser capaços d’organitzar unitats de crítics en llocs inversemblants. Sentit comú i coneixement van servir aportar solucions que han salvat vides esquivant normatives i altres impediments . I la segona perquè els equips directius varen poder comprar els materials necessaris sense necessitat de fer concursos i sense tenir que aplicar la Llei de contractes del sector públic.

Afortunadament això va permetre poder disposar en hores, de la majoria de materials necessaris, tot i patir mancances com la dels respiradors, més per manca d’equips en el mercat, que no pas per manca d’agilitat a l’hora de comprar-los. La no aplicació de la llei de contractes del sector públic va permetre una agilitat i una flexibilitat que combinades amb la inventiva dels professionals van permetre sortir al pas d’una situació que hauria resultat encara més dramàtica. La pròpia administració sanitària, el departament de Salut, va poder comprar tests i EPI en el mercat internacional sense necessitat de fer concursos públics, o llogar hotels per medicalitzar-los i utilitzar-los com a suport dels grans hospitals per atendre a malalts convalescents del coronavirus i alliberar així llits hospitalaris, també sense necessitat de convocar cap concurs públic.

És a dir, a l’hora de la veritat, la llei de contractes del sector públic va quedar arraconada per la pròpia administració, prova evident de que aquesta llei és un autèntica trava, una cotilla administrativa, per aquells que han de ser eficients en la presa de decisions. En el mateix sentit normatives de la Intervenció també varen quedar arraconades per que allò important era la vida de les persones, no els requeriments burocràtics de l’administració. Convindria reflexionar sobre aquest fet i les avantatges que ha aportat al sistema sanitari i sobre tot a preservar la salut dels ciutadans.

Cal abordar una reflexió sobre la figura de la Intervenció. Mica en mica, la Intervenció ha anat participant cada vegada més en el dia a dia de les institucions sanitàries, dificultant l’eficiència de les decisions preses, no només dels equips directius, sinó també dels que ostenten la màxima representativitat en els òrgans de govern de les institucions públiques. Una Intervenció cada vegada més “intervencionista” i una Llei de contractes de les administracions públiques verdadera cotilla burocràtica per la eficiència en la gestió i la presa de decisions, són dos elements que caldria replantejar-se.

És evident que cal garantir que les decisions que es prenen per els equips directius han de ser transparents i han de poder estar sotmeses a controls per impedir actuacions incorrectes, però cal buscar una manera de fer-ho que no perjudiqui la eficiència. No pot ser que per evitar que un individu no actuï èticament tot un sistema sanitari es vegi perjudicat. Cal garantir a la ciutadania que tots els diners que es gasten a la sanitat pública es gasten èticament, però cal garantir també que els diners públics es gasten amb eficiència.

Ara que sembla que ha arribat el moment de plantejar-se seriosament el futur del sistema sanitari català i que el “Decàleg per  la reforma del sistema de salut a Catalunya” s’ha fet públic per part dels Collegis de Metges de Catalunya, el d’Infermeres de Barcelona i la Societat Catalana de Gestió Sanitària, seria el moment d’abordar també aquestes qüestions que dificulten molt l’agilitat en el procés de presa de decisions i en definitiva l’eficiència del nostre sistema sanitari públic.

divendres, 26 de juny del 2020

L'Hospital de Granollers avança en la utilització de l'app del projecte GHATA


En diferents ocasions, he explicat projectes en els que organitzacions assistencials del SISCAT, han innovat en la provisió de serveis. Bàsicament, la manca de professionals els ha portat a optimitzar els recursos humans disponibles. Uns ho han fet mancomunant serveis assistencials i altres s’han basat en les noves tecnologies, però moltes organitzacions estant aportant solucions innovadores que han permès millorar l’atenció als malalts bé ampliant la cartera de serveis o millorant el rendiment de les seves consultes externes. Entre aquestes experiències, la més recent és la de l’Hospital de Tremp, anomenada SalutAPProp, que com en el cas del projecte GHATA que presento avui, permet fer el seguiment telemàtic d’alguns malalts crònics de la comarca.
En un altre línia d’actuació, no vull deixar d’esmentar l’aliança entre els hospitals de Campdevànol i Olot que els permet, davant la mancança de professionals, oferir un servei territorial de cirurgia.  
De l’experiència presentada avui, així com la de l’Hospital Comarcal del Pallars, i d’altres, se’n extreu una primera conclusió: les visites telemàtiques han aterrat al sistema sanitari públic per quedar-se. 





Ghata és una eina incorporada per l’Hospital de Granollers que possibilita que els malalts aportin informació del seu estat de salut i l’hospital en faci un seguiment no presencial de la seva malaltia. És una experiència iniciada fa dos anys, bàsicament per el seguiment de malalts crònics i en el decurs d’aquest temps s’ha anat adaptant, millorant i ampliant el seu absat per tal d’obtenir-ne cada vegada millors resultats.  

Tanmateix la crisis sanitària derivada de la Covid-19 en la que els hospitals han hagut de  reinventar-se per atendre fonamentalment als malalts infectats, ha tingut entre altres conseqüències que aquesta app de l’Hospital de Granollers hagi servit per que malalts afectats per altres patologies hagin pogut ser atesos telemàticament des de l’Hospital de Granollers. La lluita contra la pandèmia ha accelerat doncs l’ús d’aquest tipus d’eines.

El primer factor a remarcar és que el projecte GHATA ha possibilitat l’alliberament d’espais a les consultes externes del centre atès que molts pacients amb malalties cròniques han pogut ser atesos telemàticament. Per tant, presencialment només s’han realitzat aquelles visites estrictament necessàries, i els espais de les consultes externes alliberats han pogut ser utilitzats per atendre altres necessitats de l’Hospital.        

Com funciona l’app? El professional configura uns qüestionaris en els que cada resposta té un valor determinat; el pacient rep telemàticament el qüestionari, el respon i el reenvia a l’Hospital. El projecte Ghata disposa d’un algoritme que interpreta les respostes del pacient i en funció d’elles activa diferents circuits: fer venir al pacient a una visita presencial, el cita per a un nou qüestionari Ghata en una data determinada o enregistra les dades informades per el pacient per aportar més valor a la visita presencial quan aquesta correspongui.   

En aquests moments, l’app està activa per a diferents serveis de l’Hospital: el de farmàcia, que permet avisar al malalt del dia que rebrà la mediació al seu domicili, i llavors el malalt ha de confirmar que l’ha rebut i que està en bones condicions, evitant el desplaçament del malalt al servei de farmàcia a recollir la medicació; la de pneumologia que permet elaborar un qüestionari previ a la visita presencial; la d’urologia fonamentalment per a malalts oncològics;  la d’al·lergologia per a malalts amb asma, rinitis o urticària  i els qüestionaris de trauma o anestèsia que permeten disposar d’una informació prèvia a la intervenció quirúrgica. Es busca que les visites a l’hospital aportin valor tant al pacient i com als professionals.   

En resum, el projecte GHATA de l'Hospital General de Granollers, és una plataforma tecnològica que permet fer un seguiment a distància de pacients amb malalties cròniques, fet que permet estalviar desplaçaments dels malalts al centre hospitalari, millora el seguiment del pacient perquè la freqüència de les visites telemàtiques és major que en el cas de les visites presencials, i al mateix temps permet que els professionals puguin optimitzar les seves agendes de consultes externes presencials. 

Aquesta innovació no només té aplicació en època de Covid... el futur passa per aquí.        

dijous, 25 de juny del 2020

Algunes reflexions sobre la Covid-19, interpretades des de fora del sistema sanitari


Des del blog he volgut aportar la visió dels protagonistes de la crisi sanitària que encara estem vivint, i per això he comptat amb les aportacions d’infermeres que ho han patit en primera línia. He comentat el document elaborat per els col·legis de metges de Catalunya, el d’infermeres i els gestors sanitaris per apropar també l’opinió d’aquests col·lectius. Les reflexions de les patronals UCH i CSSC al respecte, a través dels seus directors generals, també han estat divulgades en el blog, per a coneixement de qui ho hagi volgut llegir. Avui vull aportar la visió d’un ciutadà de a peu, que ha viscut de molt a prop la crisi del coronavirus i que prefereix restar en l’anonimat; l’anomenaré Sr. Pérez.  





El primer que destaca el Sr. Pérez, és l’abnegació dels professionals sanitaris, en especial aquells que han estat en primera línia per combatre la pandèmia. La ciutadania ha valorat molt positivament la seva dedicació i el fet que es prioritzés l’atenció al malalts tot i no disposar dels equipaments de protecció necessaris per poder fer aquesta feina sense tenir que posar en risc la seva pròpia salut.  

Segons el Sr. Pérez, també ha estat remarcable l’agilitat dels centres sanitaris a l’hora d’incrementar els llits d’UCI. El relaxament de les cotilles administratives degut a l’estat d’alarma ha permès prendre decisions eficients i ràpides a l’hora de reorganitzar l’atenció als malalts crítics, i l’autonomia de gestió, també per als professionals sanitaris, ha evidenciat que quan es confia en les persones, aquestes responen. Recuperar l’autonomia de gestió amb tot el sentit de l’expressió, tant per les organitzacions sanitàries com per als professionals, és un objectiu a tenir en compte per el futur.   

El Sr. Pérez  també denuncia que el departament de Salut, en alguns aspectes, ha arribat tard i malament al problema. Que no hi hagi hagut suficients tests per diagnosticar a tots els que presentaven símptomes és una errada significativa que la ciutadania té molt en compte. La incapacitat per acudir als mercats internacionals ha estat una evidència, i a banda dels tests, cal ressaltar la manca de mascaretes, i la de ventiladors per les UCI. La manca de previsió i de capacitat de reacció del departament de Salut, és lamentablement, una evidència. Tanmateix, la rapidesa amb que s’han muntat hospitals de campanya en poliesportius o s’ha arribat a acords amb hotels per instal·lar-hi hospitals és una realitat que cal destacar en positiu. La utilització d’hospitals privats quan ha estat necessari també és un fet positiu i en aquest aspecte l’actuació del departament de Salut ha estat molt eficient.

El Sr. Pérez, no entén la manca de visió dels suposats “tècnics” que quan va començar a aparèixer la malaltia a Wuhan, no li van donar la importància que realment tenia. Era com una grip, una mica més complicada, però no deixava de ser una grip, ens deien. En la mateixa línia, aquests suposats tècnics també explicaven que les mascaretes no servien per protegir-se del virus, i que no feien falta. Tot plegat un desori perquè finalment s’ha vist que les mascaretes eren necessàries i que la mortalitat i agressivitat de la Covid-19 ha estat significativa.  

Per al Sr. Pérez també resulta incomprensible que l’Estat espanyol tardés tant a reaccionar. Semblava com si es donés més importància als interessos dels poders econòmics que no pas a la salut de les persones. De fet, els estralls de la malaltia no varen disminuir fins que no es va confinar absolutament a la població. Algú hauria de donar explicacions de perquè “la única aurotidad competente del Estado” va actuar tan tard. 

El Sr. Pérez tampoc entén que persones amb símptomes de tenir la malaltia, se’ls deixés a casa i en el millor dels cassos se’ls contactés telefònicament per veure com evolucionaven, sense fer-los els tests. En molts cassos, ni tan sols la trucada. Aquesta va ser una errada de l’atenció primària que, cal reconèixer-ho, va jugar un paper important en la contenció de la malaltia, però que en canvi pel que fa a l’atenció domiciliària, no va resultar tant eficient. 

A destacar positivament les consultes telemàtiques. El Sr. Pérez opina que han vingut per quedar-se però té por que aquesta pràctica pugui perjudicar la relació metge-pacient que caldria preservar. Segurament una visita presencial intercalada entre les visites telemàtiques ajudaria a mantenir el contacte entre els metges i infermeres amb els seus malalts.

Al Sr. Pérez també el va desorientar molt els balls de xifres en el recompte de persones contagiades i difuntes. Tant a Catalunya com a l‘Estat; aquesta és una situació difícil d’entendre. Que si només els èxitus hospitalaris, que si tots... tot un desgavell de dades. També critica que costés tant ser atès pe el 061; llargues esperes amb l’oïda enganxada al telèfon a veure si de l’altre cantó una veu amable et deia...digui?

Un altre tema que va sorprendre positivament al Sr. Pérez va ser l’emprenedoria dels industrials catalans, que en saber-se que no hi havia respiradors, unes quantes companyies catalanes varen decidir entrar amb urgència en aquest mercat. Llàstima que la burocràcia de l’administració, en aquest cas estatal, dificultés l’eficàcia d’aquestes iniciatives.

I seguint amb l’administració estatal, cal assenyalar la vergonya aliena que el Sr. Pérez va sentir en les compareixences informatives del govern espanyol, en les que el tècnic de salut pública apareixia flanquejat per oficials de la guàrdia civil i l’exercit. Suposo que Almodóvar deu haver pres bona nota...                                

dimarts, 23 de juny del 2020

La manca d’expertesa del departament de Salut a l’hora de negociar amb els sindicats, ens pot abocar a una nova vaga, i van...


Tanmateix, el sindicat convocant USOC (Unió Sindical Obrera de Catalunya) és un sindicat amb un representació no massa important en el sector sanitari públic, que no té representació en la Mesa de Negociació del Conveni Col·lectiu. El grau d’incidència de la vaga dependrà molt del suport que aquesta convocatòria pugui rebre d’altres sindicats amb més pes específic en el sector. 


Sense la implicació dels sindicats majoritaris del sector sanitari, aquesta convocatòria de vaga sembla més un exercici de marketing sindical, que no pas una aposta seria per aconseguir a través de la mobilització revertir el decret que regula aquesta paga “extra”     



El 7 de juliol és la data triada per la USOC per cridar a la vaga als treballadors del sistema públic de salut. Els motius són diversos: des de la no acceptació que la paga “extra” al personal sanitari que el govern ha aprovat pagar al personal sanitari variï en funció de la categoria professional a la que es pertanyi, fins que alguns col·lectius professionals com els treballadors de la neteja no s’hagin tingut en consideració a l’hora d’establir els col·lectius que havien fet mèrits per percebre l’esmentada paga.

Sigui com sigui estem davant de la sisena convocatòria de vaga en el sector sanitari en una legislatura que, recordem-ho, es va iniciar ara tan sols fa dos anys. Sis vagues en el sector salut en dos anys és un fet totalment insòlit des que el país va recuperar una certa democràcia fa més de 40 anys. Tot un récord, i més si considerem que la secretària general del departament de Salut és una ex-sindicalista que alguna cosa deu saber del que és negociar amb els representants dels treballadors. 

En aquesta ocasió la convocatòria de vaga per part del sindicat convocant es basa en considerar com a discriminatori el decret que regula els imports a percebre pels treballadors dels sistema sanitari, atès que aquesta regulació es fa entre altres paràmetres segons sigui la seva categoria professional. El sindicat ho considera una decisió injusta, classista i sectària i afirma que posar preu a la vida dels treballadors sanitaris segons la seva categoria professional és una autèntica baixesa moral. Afegeixen que “Si la Covid-19 no fa distincions entre persones, perquè el govern de Catalunya les fa?”

Deia al començament que la incidència que aquesta convocatòria de vaga pugui tenir en els sector dependrà molt del suport que USOC (que és minoritari en la sanitat) pugui rebre d’altres sindicats i en aquest sentit cal remarcar que ja hi ha hagut un primer sindicat que ha mogut peça. Es tracta del recent estrenat Sindicat d’Infermeres de Catalunya, també un sindicat minoritari en el sector salut que demana protagonisme, i que ràpidament s’ha adherit a la convocatòria de vaga. Els motius pel qual Infermeres de Catalunya s’adhereix a la vaga són fonamentalment:   

Que al gratificació decidida per la Generalitat sigui igual per a tots els professionals sanitaris i altres treballadors essencials que han participat en la lluita contra la pandèmia, independentment de la seva categoria professional.
Que aquesta gratificació, igual per a tothom, afecti a més dels treballadors de la sanitat pública, als treballadors de les clíniques privades i a tots els professionals del SEM 

A banda d’altres reivindicacions amb motivacions diferents a les del decret que regula aquesta paga extra. 

Per la seva banda i fins avui, ni CCOO ni la UGT semblen disposats a secundar la convocatòria de vaga, atès que pel seu compte han convocat el dia 25 de juny al personal de la neteja a manifestar-se davant dels centres respectius per mostrar el seu desacord per haver estat exclosos de la compensació econòmica al personal sanitari. Per tant, amb aquesta convocatòria de concentració del personal de la neteja, els dos sindicats (aquests si, majoritaris en els sector) semblen desmarcar-se de la vaga convocada per el dia 7 de juliol. 

Costa d’entendre que el departament de Salut no hagi negociat amb cap dels sindicats presents en la mesa de negociació les condicions d’aquesta paga extra, com ja van denunciar tots els sindicats que participen en la negociació del conveni col·lectiu, quan varen conèixer el contingut del decret. En qüestions d’estratègia sindical les errades del departament de Salut es reprodueixen una rere l’altre. N’arribaran a aprendre algun dia? 

Dos anys de mandat, sis vagues convocades comptant la del SEM... alguna cosa no rutlla prou bé. Veurem que passa el 7 de Juliol.    

diumenge, 21 de juny del 2020

César Velasco abandona la direcció de l’AQuAS

Tal com algunes persones havien pronosticat, el pas de César Velasco per l’AQuAS només ha servit per enriquir el seu currículum, però per l’Agència ha estat un fracàs rotund per l’absència de projectes engrescadors i pel poc cas fet als tècnics més experimentats de la casa que s’han vist, si no relegats, desconsiderats per una direcció més pendent de l’enaltiment de la seva personalitat narcisista que no pas d’atendre les necessitats  de l’organització.       
Des de fa ja massa temps, a l’AQuAS es troba a faltar una direcció que estableixi una línia d’actuació clara, que porti a l’Agència a uns objectius coneguts, i que tregui tot el profit del potencial de coneixement dels seus tècnics.


Ara caldrà tenir l’encert que no s’ha tingut en aquests dues últimes legislatures a l’hora de trobar un recanvi a César Velasco que torni a posar en valor les capacitats de l’Agència, que són moltes. 
El Dr. Velasco ha anunciat que el seu nou “repte” professional començarà a partir del proper 1 de juliol, i com que no es preveu que la seva substitució estigui resolta per aquestes dates, els rumors apunten que transitòriament, mentre no es nomena un nou responsable, l’AQuAS podria passar a dependre de la direcció general de Recerca. Velasco, ha delegat provisionalment la seva signatura en un tècnic de l’AQuAS mentre des del departament de Salut no es prenen altres decisions.   


Dirigir l’AQuAS no és una tasca senzilla quan per aquesta organització hi han passat dirigents com Joan Guanyabens, l’home de les noves tecnologies aplicades al sistema sanitari, o Josep Maria Argimon amb una gestió centrada en l’aprofitament de les dades; trobar un directiu que estigui a l’alçada no és senzill. Després d’ells l’AQuAS ha anat pel camí del mal borràs. Primer amb el Dr. De Déu, que es passava més temps fora de l’Agència que treballant amb la seva gent, amb una gestió marcada per una certa incidència de la política en el dia a dia de l’organització. Va ser una etapa en la que el desànim va començar a fer la seva aparició en alguns dels tècnics que veien com projectes importants no avançaven perquè la direcció tenia altres prioritats.

Aquesta situació d’abandó de projectes importants s’ha multiplicat per molt en aquesta etapa de Cèsar Velasco al front de l’AQuAS. Velasco té un verb àgil i fàcil però després els fets disten molt de correspondre’s amb el discurs, de manera que el desànim ha anat in crescendo fins a límits difícilment suportables per a tècnics valuosos que s’han sentit marginats per una direcció que no s’ha preocupat gens pel manteniment dels ànims professionals de la seva gent, ni per dotar a l’Agència de perspectives professionals de futur, i que ha centrat la seva “gestió” en qüestions organitzatives que en lloc de facilitar la feina, ha complicat la vida dels professionals de l’Agència. Una de les poques coses que Velasco ha fet a l’Agència és el que es coneix com la sala del “coworking” que no és altre cosa que un despatx com els existents en l’edifici, equipat amb tamborets, sofàs, butaques, una pissarra, una llum de l’IKEA i floretes per tot arreu, destinat al treball intern dels tècnics de la casa. Aquesta ha estat la “gran” aportació de Velasco a l’AQuAS.      

César Velasco haurà estat una mica més d'un any i mig com a director de l’AQuAS. De fet és la mitjana de temps que ha durat en les seves ocupacions professionals anteriors. Del 2015 al 2016 va ser subdirector mèdic a l’Hospital Clínic Universitari “Lozano Blesa” de Saragossa, i del 2016 al 2018 va ser director d’Innovació i Gestió Integral a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron, des d’on va fer el salt a la direcció de l’AQuAS. És a dir, del 2016 al 2020 haurà ocupat 4 càrrecs diferents, atès que l’1 de juliol començarà a treballar a Novartis, en la seva seu barcelonina, però sembla que amb una projecció europea en temes d’innovació. En un lapse de 5 anys, 4 càrrecs en organitzacions diferents; això implica que no ha tingut temps de consolidar cap projecte en cap de les responsabilitats que ha assumit. Tanmateix cal reconèixer que el Dr. Velasco té una àmplia i complerta formació a universitats de Barcelona i Madrid, a la Harvard University, a l’Institut John Hopkins o a l’IESE entre altres. LLàstima que no tingui temps de treure profit de tots els coneixements que sens dubte té en benefici de les organitzacions que confien en ell, o potser millor dit, es deixen enlluernar per el seu currículum formatiu. 

El seu substitut es trobarà amb una Agència que no sap quin és el seu full de ruta, i que necessita una empenta molt forta i una modernització de les seves eines pel que fa al tractament i anàlisi de dades, així com per l’avaluació dels resultats. Segons el propi Velasco, sembla que aquest substitut sortirà d’una convocatòria pública amb concurs de mèrits. Estaria bé que fos així, i en aquest sentit també estaria bé que aquests concurs estigués obert a tècnics experimentats que treballin o hagin treballat a l’organització. Sens dubte el coneixement de la institució és un mèrit a valorar. 

Si es cert que caldrà convocar aquest concurs de mèrits, sembla que pel 30 de juny no hi haurà un substitut/a de César Velasco. En aquest sentit comença a circular un rumor que situa a l’AQuAS, de manera transitòria, sota la dependència de la direcció general de Recerca i Innovació en Salut. Val a dir que no sembla una bona solució: la direcció general de Recerca està pràcticament desapareguda des que el nou director general, un home de partit sense cap experiència en recerca, ni una formació científica adequada, va ser nomenat ara fa tan sols 10 mesos. Segons algunes veus, aquesta situació d’interinitat de l’Agència es podria perllongar fins les properes eleccions que tot i no tenir data, moltes opinions coincideixen a l’hora de situar-les a la propera tardor.     

Els tècnics més experimentats de l’AQuAS hauran de continuar esperant encara un temps per saber si els seus problemes professionals es resolen amb una nova direcció que respongui a les seves expectatives i a les necessitats de l’organització, i sobretot que no faci volar coloms, ni es dediqui a la venda de fum...          

divendres, 19 de juny del 2020

La reforma de l’Administració, com a primer element de la reforma del sistema sanitari



Enric Agustí és llicenciat en medicina i cirurgia i màster en economia de la salut. Ha treballat en molts àmbits del sector sanitari, fet que li ha aportat una àmplia visió del mateix, tant des de la vesant de l'administració sanitària com des de la provisió dels serveis de salut. Ha estat entre altres càrrecs subdirector del CatSalut i la seva experiència és molt àmplia en els camps de la gestió i la planificació sanitària, i també és molt bon coneixedor dels sistemes de pagament. En aquest escrit, el Dr. Agustí fa referència a la reforma prèvia de l’Administració, com a element necessari per poder abordar després una revisió del sistema sanitari de forma eficaç. El reforçament de la Salut Pública, la remodelació del CatSalut i posar en valor i vetllar per la qualitat de l'assistència, serien alguns dels factors claus que el Dr. Agustí proposa. Aquest és el seu punt de vista:          



Voldria fer una aportació a l’article sobre el document “Decàleg per a la reforma del sistema de salut de Catalunya” publicat fa uns dies en aquest blog. Molt encertada la visió financera del Sr. Bosch, però a parer meu falta un element fonamental per poder tirar endavant les mesures proposades (a demès del tema financer per descomptat) i és la reforma de l'administració. No oblidem que la majoria de les mesures proposades depenen de que l'administració les faci efectives. El sistema s’enfronta a reptes que caldrà encarar-los amb mirada amplia i de futur; com a exemple aquí deixo uns quants ítems importants:


Residencies Socials: per prendre les mesures necessàries perquè no passi més el desastre sanitari a aquests centres, la integració entre el tema social i sanitari és imperatiu. Ara per ara, s’ha demostrat que dues conselleries per gestionar les residencies socials ens han portat a una certa desorganització. Suposo que es crearà una comissió amb una sèrie d'implicats per poder dissenyar un Pla Integral d’Atenció a les Persones Grans (PIAPG) (fixeu-vos que no parlo de residències socials). Si us plau, espero que l'administració aquesta vegada executi realment les conclusions del futur pla. Per cert, l'Atenció Primària serà clau des del punt de vista sanitari, i que el replanteig del seu paper serà clau, sobretot pel que fa al reforç de recursos humans.

EPIC: Són entitats del sector públic per titularitat i control pressupostari però tenen un conveni col·lectiu propi diferent de l’ICS. De fet el contracte CatSalut-EPIC resta totalment limitat per la dotació pressupostaria aprovada pel Parlament de Catalunya. L'Administració s’hauria de replantejar tot el SISCAT com a xarxa publica tan financerament com les seves relacions contractuals.

Reformes administratives: Com no podria ser d’una altra manera, s’ha de replantejar el paper de l'administració. L'administració, com a garant de la salut del nostre país ha de repensar-se completament. Per exemple:
  • Donem ara un paper més rellevant a la Salut Pública i blindem aquesta reforma perquè en un futur a ningú se li ocorri retallar aquesta part fonamental del nostre sistema.
  • Establim mecanismes reals de vigilància i control als convenis/contractes dels proveïdors amb l'administració. En aquest temps de pandèmia més d’una vegada m’he preguntat: Quantes inspeccions i actes s’havien aixecat per l'administració com a control dels contractes de les residències socials? I quins havien estat els resultats de les inspeccions?
  • Remodelem el CatSalut. Aquest organisme es va crear a començaments dels anys noranta del segle passat. Ha tingut molts objectius però ara hauria de fer un gir copernicà. Per dir-ho pla, replantejar-se
      • Que els sistemes sanitaris moderns aposten per la integritat assistencial,
      • Que es tingui en compte a les persones que treballen al sistema sanitari/social,Que s’opti per la qualitat com eix vertebrador, és a dir per canviar els “outputs” pels “outcomes”,
      • Que millori la transparència i també la presa de decisions amb la informació que s’obté
I més…

En fi, penso que hi ha molta feina a fer. Sort que el personal que treballa als nostres centres és de primera qualitat tant des d’un punt de vista assistencial com humà. La seva entrega i la seva professionalitat han tapat molts dels dèficits del sistema sanitari tal com el tenim configurat avui en dia.  

dimecres, 17 de juny del 2020

Reflexions al voltant de la epidèmia COVID19





El Dr. José Augusto Garcia Navarro, director general del Consorci de Salut i Social de Catalunya, i president de la Societat Espanyola de Geriatria i Gerontologia acumula una àmplia experiència i visió del sector sanitari i social de casa nostra. Per això, té molt d'interès conèixer les seves reflexions al voltant de les debilitats i fortaleses del sistema. Un sistema que requereix ser revisat, en funció de les experiències que la gestió d'aquesta emergència sanitària ens ha proporcionat. En el seu article, el Dr. Garcia Navarro posa en valor conceptes com rapidesa en la resposta, col·laboració entre diferents actors, flexibilitat en la presa de decisions, nous mètodes de treball, o el paper del metges generalistes. Aquestes són les seves reflexions: 


L’epidèmia de la COVID19 ha posat de manifest moltes fortaleses i febleses del nostre sistema sanitari i social que convindria no oblidar, per reforçar les unes i per corregir les altres.

Entre les fortaleses jo destacaria la enorme capacitat de resposta ràpida que ha tingut el sistema. El que abans de l’epidèmia era tremendament lent, inserit la majoria de vegades en un esquema de presa de decisions vertical, ara s’ha decidit en qüestió de dies i d’hores. Això ha suposat un traspàs de decisions enorme als clínics per organitzar circuits d’atenció, habilitar nous espais, prioritzar l’atenció de les patologies urgents, etc. Amb un gestors centrats en facilitar les eines necessàries i deixant autonomia en la presa de decisions organitzatives als clínics. Aquest es un camí que convé no oblidar ni tirar enrere. Una primera lliçó és que es pot decidir de forma àgil.

La imaginació del sistema també ha aflorat i la col·laboració de molts actors també és un fet molt positiu. Alguns exemples són l’habilitació de pavellons esportius en temps rècord (3 dies a una setmana), la recerca de nous respiradors (fins a 8 assaigs clínics a Catalunya), disseny de material de protecció, etc.

També és de destacar la visió territorial del sistema sanitari català. Hem actuat mirant regions sanitàries en tot moment, amb una visió inter-nivells que ha inclòs l’atenció primària, intermèdia hospitalària, i salut mental i addiccions, i des de la intervenció per part de salut, també les residencies de gent gran. Aquest model territorial té avantatges epidemiològiques i d’assignació de recursos en funció de l’afectació de la malaltia.

Hem posat en marxa en temps record nous mètodes de treball que feia temps que se’n parlava, però amb escàs èxit, com la telemedicina en totes les seves modalitats: les teleconsultes, les visites telefòniques, s’han implantat a tota la xarxa i a totes les línies assistencials, les reunions virtuals (que son més eficients, per cert) s’han generalitzat, i la utilització d’apps per la detecció de malalts, entre d’altres. La comunicació amb els familiars s’ha pogut mantenir tot i les limitacions, utilitzant noves tecnologies, tant als hospitals com a les residències de gent gran.

Hem fet servir de forma massiva sistemes de gestió en xarxa per a la presa de decisions, utilitzant tot tipus de plataformes, com els grups de missatgeria. En un temps record hem intercanviat informació i hem pres decisions assistencials i no assistencials.

A Catalunya tenim un “tresor” assistencial que és l’atenció intermèdia,  que ha donat suport a la descongestió dels hospitals d’aguts i a les residències de gent gran, amb la seva expertesa en l’atenció a la població que s’ha evidenciat com més vulnerable davant la COVID19. Gràcies a aquesta atenció el nostre sistema ha resistit millor la pandèmia que en altres països occidentals. Convé recordar-ho, perquè crec no s’ha reconegut prou, l’esforç que han fet per donar resposta a una demanda exponencial, en un entorn on el debat s’ha centrat en discussions en l’accés als respiradors o en derivacions als hospitals mal fetes  -edatisme -, i la crisi humanitària en les residències de la gent gran.

Dos elements que ens han ajudat a afrontar la pandèmia són dos decisions legals preses al seu inici: la suspensió temporal de la llei de contractes del sector públic que ens ha dotat d’una enorme agilitat en la compra de bens i serveis (sense aquesta suspensió l’agilitat hagués estat impossible d’assolir) i la flexibilització dels torns de treball, permetent planificar torns de 12 hores, per exemple.

Hem descobert també la gran vàlua que tenen els metges generalistes per al tractament de les persones malaltes per COVID, on no valien les especialitats i on el cardiòleg ha treballat colze a colze amb l’internista o l’endocrinòleg, tant de bo aquesta orientació hagi arribat per quedar-se, ara que ha passat el pitjor. El professionalisme ha estat la constant de la que han donat mostra els equips assistencials de totes les línies assistencials:  metges, infermers, treballadors socials, administratius,  i no volem deixar de fer esment dels treballadors dels serveis generals, sovint massa oblidats també (neteja, manteniment, cuina).  I el paper tan rellevant a l’atenció primària en el tractament i seguiment domiciliari i en el pla d’actuació a residències de gent gran
.
El desplegament d’una política comunicativa potent ha permès l’accés constant a informació actualitzada als professionals (fins i tot moltes vegades angoixats per la quantitat de protocols que s’havien de llegir cada dia)  i a la ciutadania. Un desplegament que ha ajudat a aclarir què fer a mesura que avançava la epidèmia i el nostre coneixement de la mateixa.

Però també hi ha hagut febleses:
La principal feblesa de la crisi ha estat que no hem pogut protegir als professionals de forma adequada, como demostra el fet de que 3 de cada 10 contagis son sanitaris. El desabastment mundial va posar en escac al sistema sanitari, fet que ara ja no es pot tornar a produir. Per aquesta raó s’està fent una reserva estratègica de 2 mesos pel possible rebrot de la tardor. La manca de test diagnòstics també ha estat un malson, que ara  s’ha corregit i es segueix de molt a prop.

Entre les febleses jo destacaria també la manca d’integració sanitària i social que fa anys que discutim, però que havíem deixat en la teoria i sense una implantació real en la pràctica. Els plans PRODEP, PIAISS i PAISS no havien passat a implantar-se realment. El pla d’atenció a les residències de gent gran no era més que un “powerpoint”... Ens ha esclatat en forma de una terrible descoordinació salut-social en l’atenció a les persones grans que viuen en residències, el que finalment va obligar a la intervenció per part del departament de Salut. Hem tingut, al igual que la resta del món occidental, un terrible drama humà amb més de 4.000 persones mortes que vivien en residències. Al final, també hem reconegut tard que el coronavirus a les residències no era un problema social sinó de salut. I arribar tard (EPIs, test diagnòstics, medicalització,...) ha suposat una alta letalitat.

Una altre punt a millorar es la comunicació CatSalut-Proveïdors. Les presses a vegades han obligat a prendre decisions de forma ràpida i en molts casos centralitzada i al sector li hagués agradat un major diàleg des de la coresponsabilitat. Crec que no s’hagués endarrerit cap presa de decisions, i les decisions haguessin estat més participades i de més fàcil implementació.

Cal assenyalar com un aspecte destacable que la gratificació anunciada pel Departament de Salut per als professionals sanitaris i de les residències de gent gran, no ha estat ni consultat ni pactat amb les patronals ni amb els sindicats, i que probablement creï malestar en el moment de la seva materialització.

La Salut Pública també ha quedat al descobert durant la crisi, amb uns efectius escassos i que,  malgrat treballar a ple rendiment, no donaven resposta en el temps requerit i a més s’han evidenciat diferències de criteri amb els responsables del CatSalut. Era massa la feina que s’acumulava: protocols de prevenció per la ciutadania i professionals en multitud de supòsits, protocols d’utilització de test diagnòstics PCR i serològics, sectorització de residències de gent gran (més d’un miler a Catalunya; unes 1.400 si se sumen discapacitats i salut mental). Ara, a més a més, aquest tema és clau en la fase de “des-escalada”, especialment si comencem a tenir rebrots locals,  que és un fet impossible d’evitar. I també en l’estudi de prevalença poblacional. Els ajustos de l’anterior crisi s’han notat a tot arreu, però es especialment sagnant a Salut Pública, i té difícil arranjament a curt termini.

I les batalles polítiques basades en errors de gestió de la crisi i, a vegades, d’informació a la ciutadania, han marcat un altre element que hauríem d’evitar en el futur perquè només incrementa molt la tensió amb la que treballen els professionals i la sensació de manca de confiança en el sistema per part de la ciutadania. Tots els errors s’han de corregir, però de forma pausada, serena i amb fermesa.

I ara amb les batalles judicials que vindran, s’incrementarà la tensió entre els professionals i els obligarà a adoptar postures més defensives en el cas de que vingui el rebrot. Esperem que això no disminueixi l’agilitat tan notable que hem vist en aquesta primera onada.

I un altre punt d’incertesa és si podrem pagar la factura de la epidèmia en salut (més de 1.800 milions d’euros) sense que totes les entitats públiques perdin l’autonomia de gestió i la resta entrin en fallida. Aquest escenari seria terrible perquè quedaríem seriosament ferits per fer front amb garanties a la segona onada. És per això que s’ha d’actuar ràpid, ja que els centres han començat ja a notar tensions de tresoreria a curt i financeres a mig termini. No podem esperar a després de l’estiu i s’ha d’insuflar finançament al sistema de forma urgent, ja.

I també l’escenari polític català, planejant una cita electoral, no ens ha de fer perdre de vista que hem de prioritzar polítiques sanitàries: com repensem el sistema de salut per donar resposta a necessitats d’atenció per a la millora dels resultats de salut,  després de l’experiència viscuda així com un nou sistema de finançament, a més d’abordar la reforma del model de residencies de gent gran, el reforç de la salut pública, etc. I en aquest aspecte cal recordar que els fons vindran d’Europa i via Madrid, que és un camí en el que es poden quedar molts diners si no ens anticipem.

dilluns, 15 de juny del 2020

La paga “extra” del personal sanitari i la posició dels sindicats



Després de setmanes d’expectació, finalment la consellera de Salut ha fet públic els detalls de la paga addicional que el personal sanitari rebrà en la nòmina del mes d’agost. Es tracta d’uns diners que es rebran en funció de la categoria professional de la que es formi part, i del risc d‘exposició al virus al que els professionals han estat exposats. La retribució que se’n derivi, oscil·la entre els 350 i els 1350€. Pel que fa al personal de les residències socials amb places públiques, la retribució que rebran serà com a màxim de 900€. Queden fora d’aquesta paga, el personal de les residències socials que no disposin de places públiques, i el personal sanitari dels hospitals privats als que la sanitat pública va enviar malalts durant la pandèmia.   



Per determinar la quantitat a percebre per cada persona, s’estableixen tres franges: aquells que hagin estat exposats amb una presència en primera línia inferior al 50% del temps, aquells que la seva presència en zona de risc estigui entre el 50 i el 80% del temps i els que hagin patit un risc superior al 80% del temps. Se suposa que les persones que s’integren en cadascun d’aquests grups ho decidiran les direccions corresponents de cada institució.          
La notícia ha estat acollida amb diversitat d’opinions. Alguns col·lectius agraeixen l’esforç de l’administració, altres ho veuen insuficient, i alguns col·lectius de treballadors de centres sanitaris que ha quedat exclosos, reclamen ser tinguts també en consideració.




Veiem alguns dels posicionaments sindicals:

Metges de Catalunya agraeix l’esforç del Govern de destinar 140 milions d’€ a compensar als professionals del sistema públic de salut i als de les residències socials públiques. El sindicat remarca que els facultatius de la sanitat pública i concertada que hagin treballat en el període entre l’1 de març i el 31 de maig, tant de manera presencial com telemàtica rebran una compensació d’entre 1000 i 1350€. Els MIR percebran entre 700 i 1000€. Considera que es correcta que el decret del govern que regularà aquesta paga distingeixi entre categories professionals i grau d’exposició. Ho valorem com un premi similar al que han rebut els professionals de països europeus del nostre entorn. 


Infermeres de Catalunya interpreta que aquesta paga vol fer oblidar els errors comesos per part el Govern en la gestió de la pandèmia. Valoren positivament la intenció d’aquesta gratificació econòmica, però ho veuen del tot insuficient per revertir les retallades, o la precarietat laboral que pateix el col·lectiu d’infermeres. 
Rebutgen que aquesta paga comporti diferències en la retribució en funció de la categoria professional a la que es pertany, reclamen que la paga afecti també al personal que treballa en residències socials de titularitat privada, i demanen que s’aclareixi que també afecta el personal del SEM. 

SATSE valora positivament que el Govern de la Generalitat sigui dels primers governs autonòmics en fer aquest reconeixement i ressalta al dificultat de valorar amb precisió el grau d’exposició al virus dels professionals. També critica que només es consideri mesos d’exposició els de març, abril i maig, quan les mesures excepcionals que s’han pres continuen vigents. El sindicat també demana que aquesta retribució extra, sigui abonada als professionals de la sanitat privada, que han estat exposats al risc del contagi quan els seus centres han estat utilitzats per atendre malalts públics afectats per la Covid-19.

CCOO considera que les mesures anunciades per el Govern són insuficients, preses unilateralment, precitades i propagandistes, sense criteris objectius coneguts. El sindicat assegura que el sobreesforç del personal no és qüestió de la seva categoria professional, i interpreta com a discriminatori que uns puguin percebre 350€, altres 900 i altres puguin arribar als 1.350€. També reclamen que aquesta paga extra que atorga el govern hauria d’afectar a tots els col·lectius professionals dels SISCAT.

Per la UGT es tracta d’una decisió del Govern que promou una distribució injusta, classista i sectària que demostra el menyspreu del govern català per determinats col·lectius que han estat en primera línia tant exposats o més que altres col·lectius. Atorgar premis segons la voluntat de qui mana és una pràctica d’altres èpoques molt a prop del que es podria considerar una almoina. 

D’una manera gairebé generalitzada, els sindicats denuncien que les quantitats fixades per el govern, els criteris establerts per atorgar els diners i els col·lectius als que afecta aquesta paga extra, no han estat negociats amb els sindicats. Per contra, el fet que per les anualitats 2021 i 2022 el govern prevegi destinar altres 80 milions en total per compensar l’esforç que caldrà fer per recuperar l’activitat que s’ha deixat de fer durant la pandèmia, sembla que satisfà a la majoria, però demanen que es debati en la Taula de negociació.