Un grup de gerents de la xarxa sanitària pública de Catalunya ha signat un escrit en el que reclamen reformes i més recursos per afrontar la “post-pandèmia” i poder recuperar l’activitat que el sistema sanitari públic ha deixat de fer en aquests dos últims anys. Curiosament, els signants són majoritàriament gerents d’hospitals de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, un de la Regió Sanitaria de Girona, i ningú de les regions sanitàries de Lleida, Tarragona i Tortosa. Dona la sensació que per alguns la xarxa d’hospitals comarcals de Catalunya no existeix, quan aquesta és la base del nostre sistema sanitari i un dels factors claus del seu èxit, molt per sobre de l’excel·lència dels hospitals de referència. Aquest manifest gerencial ve a unir-se a la carta que sindicats i patronals sanitàries han fet arribar al president de la Generalitat demanant la consolidació dels “fons Covid” en el pressupost de l’any 2022. Els gerents signants reclamen la sempiterna petició de millorar el finançament sanitari, però com sempre eludint entrar en el quid del problema. És evident que el sistema sanitari català necessita més recursos, però aquesta petició hauria d’anar acompanyada de suggeriments d’on han de sortir aquests recursos addicionals: estan demanant una major càrrega impositiva als ciutadans? Estan demanant una priorització de la despesa sanitària per sobre d’altres despeses? De quines? Estan exigint una major eficiència en la utilització dels recursos que tenen assignats? O potser consideren que aquest últim aspecte és “peccata minuta” i això no fa per ells? En el seu escrit els gerents també fan referència encertadament a la necessitat de millorar les retribucions dels professionals sanitaris, i aplicar reformes que els permetin implementar polítiques per incentivar als treballadors sanitaris i millorar les seves condicions de treball. On l’escrit és més desafortunat, segons el meu parer, és quan fan referència al 32% de ciutadans que han optat per la doble cobertura pública i privada. Els gerents signants atribueixen aquest fet a les dificultats d’accessibilitat dels ciutadans a la sanitat pública, i alerten que si aquesta tendència continua creixent, ens podem trobar davant d’un sistema sanitari “per a pobres”. La pregunta que s’haurien de fer és que els passaria als seus hospitals si aquest 32% de ciutadans que han optat per una doble cobertura, demandessin atenció exclusivament al sistema sanitari públic. I la resposta seria que el col·lapse estaria assegurat. Si ja està col·lapsat i massificat avui, imagineu-vos com estaria amb un 32% més de pressió assistencial. 
Segons els gerents signants, aquesta tendència a la doble cobertura respon a problemes de les llistes d’espera i de “personalització” de l’assistència, i raó no els falta. Però no és només això: la massificació de les consultes, el tracte sovint despectiu i mal educat, la neteja, el soroll, la qualitat dels menjars, la poca atenció, el tuteig, el poc respecte, la intimitat de la persona, les esperes eternes per ser atès, i tantes altres situacions també són determinants perquè molts ciutadans optin per la doble cobertura. I més si es té en compte que pel que fa a la qualitat de l’assistència mèdica pròpiament dita, la majoria de metges que t’atendria a la sanitat pública són els que també t’atenen a la sanitat privada. Per altre banda, els gerents denuncien que els 1.271€ que els pressupostos del departament de Salut destinen cada any a l’atenció sanitària pública de cada ciutadà de Catalunya, són del tot insuficients, i en això també estem totalment d’acord. És una de les assignacions més baixes de l’Estat espanyol. Però també és cert que de fet, com que Catalunya té un dels percentatges més alts de doble cobertura de l’Estat, en realitat l’assignació dinerària real per ciutadà atès a la sanitat pública deu estar al voltant dels 1600€. No m’agraden els elitismes, i tampoc els gerencials. Per això lamento que aquestes denuncies les facin només uns quants gerents, quan el problema afecta a tot el col·lectiu, i com més petit és l’hospital més grans són les conseqüències del problema. Els comarcals també existeixen Srs. gerents de l’elit gerencial, i els seus problemes són tan o més complexos que els seus perquè a sobre, ningú o quasi ningú se’ls escolta.
