dimecres, 31 de juliol del 2019

Acaba l’assemblea del CSC: Manel Ferré reelegit president del Consorci de Salut i Social de Catalunya


Manel Ferré ha estat reelegit president del Consorci de Salut i Social de Catalunya per un període de 4 anys més, amb una amplia majoria de 58 vots a favor, 8 abstencions i cap vot en contra.




La sang no ha arribat al riu, atès que Manel Balcells no ha arribat a formalitzar la seva candidatura. Tampoc hi ha hagut impugnacions atès que el polèmic reglament que havia de regir el procés electoral ha estat retirat de l’ordre del dia.



Manel Ferré ha estat reelegit com a president del CSC 
Finalment l’assemblea extraordinària del CSC en la que l’Entitat havia d’elegir el nou president, ha transcorregut sense les tensions que es preveien tan sols 24 hores abans de la seva celebració. Ahir al vespre, Manel Balcells va fer saber que finalment renunciava a presentar la seva candidatura, després d’haver constatat que el pacte entre Junts per Catalunya i el PSC feien inviable la seva elecció. Manel Balcells va fer públic el següent comunicat:

“Benvolguts: Des de fa alguns mesos, havíem considerat la possibilitat de presentar una candidatura a la Junta de Govern del Consorci. Enteníem, i entenem, que el Consorci necessita un impuls, i assolir un posicionament que ara no té.
El pacte JuntsxCat-PSC, però, fa inviable la possibilitat de tirar endavant la nostra candidatura, així com qualsevol projecte de transformació de l' entitat.
Les irregularitats manifestes tant en el fons com en la forma del reglament que ha de regir el procés electoral, fan recomanable que es retiri de l' ordre del dia, i es sotmeti a un procés d' exposició pública, de possibilitat de presentació d' esmenes i d' aprovació en temps i forma, per tal de disposar d' un mecanisme d' elecció transparent i plenament democràtic, que reguli també les persones elegibles i el paper de les empreses participades.
No volem sotmetre a la organització a un estrès innecessari, i per tant, de la mateixa manera que no presentem candidatura, no presentem esmenes, ni impugnarem l'assemblea si es retira aquest punt de l' ordre del dia.
Òbviament, tampoc participarem en la Junta de Govern
Ben cordialment,
Manel Balcells
Representant legal del CST”

La petició formulada per Manel Balcells de retirar de l’ordre del dia el reglament que havia de regular el procediment electoral, ha estat atesa per la direcció del Consorci, fet que ha convertit l’assemblea en una bassa d’oli. El resultat de les votacions ha atorgat 56 vots favorables a Manel Ferré, 8 abstencions i cap vot en contra. Dels 99 associats amb dret a vot,  66 eren presents a l’assemblea.

Manel Ferré s’ha presentat amb un programa o Pla d’Acció per aquests propers 4 anys que es basa en 6 punts. Són els següents:
  1. Increment de la base associativa, especialment en el sector social i d’atenció a la dependència.
  2. Potenciació dels serveis als associats.
  3. Increment de la participació del associats.
  4. Manteniment de la capacitat d’influència en el sector salut i social. 
  5. Gestió de l’organització moderna, amb transparència, compromís ètic i responsabilitat social.
  6. Increment de la presència a mitjans de comunicació.

José Augusto Garcia Navarro és
el director general de l'Entitat
Tot això combinat amb l’afany tradicional del CSC de voler ser protagonista i líder dels canvis que calen al sector salut per adaptar-lo a les noves exigències i als nous reptes. El Consorci sempre ha estat un protagonista molt important del sistema sanitari pública català

Manel Ferré s’ha presentat amb un Junta molt renovada que estarà integrada pel que fa a les vicepresidències per Lluïsa Monet en representació de l’Ajuntament de Sant Boi de Llobregat, Josep Maria Corominas representant a la Fundació Hospital d’Olot, i Davide Malmusi per l’Ajuntament de Barcelona. Acompanyaran a aquestes persones, sis vocals, tots ells en representació de diferents ajuntaments. A destacar que Manel Balcells, vicepresident del CSC en la Junta sortint, no forma part de la nova Junta proposada per Manel Ferré. 

Cal desitjar al Sr. Manel Ferré molts èxits en aquesta nova etapa al front del Consorci. El sistema sanitari públic català requereix un CSC potent, influent, modern i innovador. 

dilluns, 29 de juliol del 2019

Per primera vegada en els seus 36 anys d’història el Consorci de Salut i Social de Catalunya (CSC) resoldrà la seva presidència mitjançant una votació entre dos candidats


Manel Ferré, actual president de la Institució, que es presenta a la reelecció i Manel Balcells vicepresident de l’entitat que sembla que també presentarà candidatura, són els dos candidats que competiran per assolir la presidència del Consorci. Manel Ferré compta amb el suport polític de Junts per Catalunya, mentre que Manel Balcells té el recolzament d’ERC. El PSC serà l’àrbitre que decantarà la balança, i pel que sembla serà  en favor del primer dels candidats.
Tanmateix s’estan produint molts moviments polítics en els que curiosament sembla que hi ha intervingut el propi CatSalut en dues línies d’acció diferents; d’una banda pressionant als consells de govern de les EPiC (Empreses Públiques i Consorcis) adscrits al CSC, a través dels seus presidents perquè decantin el seu vot en favor de Manel Balcells, i de l’altre, intentant l’ajornament d’una assemblea que porta temps convocada i que sembla que indefectiblement es celebrarà el dia 31 de juliol. 
Si es confirmen les previsions que donen guanyadora a la candidatura de Manel Ferré, es preveuen impugnacions que propiciarien un llarg conflicte judicial, circumstància que no ajudaria gens al funcionament del CSC en el seu dia a dia.
Tot plegat té una lectura positiva: no fa pas masses anys, ningú donava un ral per el Consorci, i avui hi ha dues candidatures que pugnen per la seva presidència. Quelcom ha canviat a millor en aquesta Institució... 





El Consorci de Salut i Social de Catalunya va néixer a Manresa a l’any 1983. És una entitat que té els seus orígens en el món municipalista. Dos anys abans de la seva fundació s’acabaven de produir les transferències de les competències de salut a la Generalitat de Catalunya i la gran majoria d’ajuntaments que formaven part del òrgans de govern dels  hospitals dels seus municipis tenien dificultats per defensar els seus interessos davant de la Generalitat i perquè no dir-ho, tampoc estaven excessivament avesats en la gestió de centres sanitaris. El Consorci Hospitalari de Catalunya (així era com es deia en el moment de la seva fundació) va néixer amb aquesta doble vocació de donar serveis als ajuntaments afiliats per ajudar-los a la gestió del dia a dia dels seus centres i al mateix temps defensar els seus interessos davant l’administració.

Manel Ferré voldria repetir mandat a la presidència
del CSC. Ho aconseguirà?
Des de llavors ençà el Consorci ha tingut 4 presidents. El primer va ser Joan Cornet, exalcalde de Manresa. El va substituir Ramon Bagó que llavors era alcalde de Calella. A Ramon Bagó l’havia de substituir Manuel Mas, quan era alcalde de Mataró, però aquest va renunciar adduint que Bagó ja ho feia prou bé. A Ramon Bagó el va substituir Josep Abelló alcalde de Reus, i a aquest l’ha substituït fa alguns anys Manel Ferré quan havia estat alcalde d’Amposta. Amb 36 anys d’història el CSC ha tingut tan sols 4 presidents, fet que demostra la solidesa d’aquesta entitat pel que fa a la seva governança.

Ens trobem doncs davant una situació insòlita que comportarà que el Consorci hagi d’elegir al seu president mitjançant una votació entre dos candidats, per primera vegada en la seva història. Tant és així que el CSC no disposava d’un Reglament per regular unes votacions, reglament que s’haurà d’aprovar com a primer punt de l’Ordre del dia en aquesta assemblea extraordinària del proper dia 31.

Tot plegat pot donar lloc a impugnacions evidentment presentades des de la part perdedora, que s’hauran de resoldre a través d’un contenciós administratiu atenent al caràcter públic del Consorci. La resolució d’aquestes impugnacions pot allargar-se en el temps fet que comportarà inestabilitat en la governança del Consorci, malgrat que durant aquest interinatge, i mentre no es resolguin les impugnacions, Manel Ferré continuaria exercint provisionalment la presidència de l’Entitat.

Val a dir que aquest pugna entre l’actual president i el vicepresident del Consorci, no és nova d’ara. Ja fa temps, en la legislatura del conseller Comin, corria el rumor que Manel Ferré i Manel Balcells es repartirien el mandat dos anys cadascú, però finalment això no es va arribar a articular. El que sobta és que sent l’un el president de l’entitat i l’altre un vicepresident, no hagin intentat una aproximació que no posi en risc la gestió i l’estabilitat del Consorci, i que fins i tot el vicepresident Balcells amenaci amb impugnacions, cas de sortir perdedor com anuncien totes les quinieles que es fan, i que tant perjudicaran a la Institució. 

El Dr. Manel Balcells ha anunciat que presenta 
candidatura a la Presidència del CSC  
Per altre banda tampoc s’entén la ingerència del CatSalut en el procés, per més que el candidat Manel Balcells (que encara no ha presentat formalment la candidatura tot i haver-la anunciat de paraula), sigui el president del Consell Assessor de la consellera de Salut. Vull creure que aquesta intervenció del CatSalut en el procediment electoral d’una entitat en la que no hi té cap ascendència, no té res a veure amb aquesta posició d’un dels candidats, tan lligada a la conselleria de Salut. 

En pocs dies sabrem com acaba tot... 

dissabte, 27 de juliol del 2019

Calen moltes inversions en nous edificis hospitalaris; algú sap com es finançaran?


La llista de nous edificis hospitals a construir els properes anys es llarga: Vall d’Hebron, Clínic, Bellvitge, Tarragona, Girona, Palamós, Sant Celoni... 



En conjunt, comptant el cost de les obres i dels equipaments podem estar parlant de 1.000 milions d’€ en deu anys, només per aquests 6 centres.    



La llista per la construcció i/o reforma de nous hospitals a Catalunya és llarga. La seva necessitat és indiscutible, però els recursos que el govern de la Generalitat destina a inversions han estat històricament baixos, i per tant també els que es destinen a nous equipaments hospitalaris. Encara que el govern volgués fer un esforç important tampoc es podrien satisfer totes les necessitats existents: Vegem-ne algunes. 

L'Hospital de Palamós
De les grans inversions previstes, la que té més possibilitats de ser realitat aviat és el nou Hospital Joan XXIII de Tarragona que ja té data prevista d’acabament de les obres per a l’any 2023. En aquests moments es deu estar en la fase de redacció de l’avantprojecte global, de les tres fases que tindrà l’obra i posteriorment es farà el projecte executiu de la primera fase que té una dotació pressupostària que el vicepresident del govern català i conseller d’economia ha situat en els 48,5 milions d’€. Aquesta primera fase consisteix en la construcció d’un nou edifici de 40.000 m2. Posteriorment s’haurà de fer front a una segona i tercera fases, que en aquests moments estan encara pendents dels corresponents projectes arquitectònics i per tant encara no tenen assignació pressupostària. Està previst que les obres comencin a finals de l’any 2020.

En la llista d’altres nous edificis hospitalaris, cal esmentar el del nou Hospital de Palamós. En opinió de l’alcalde palamosí, “es tracta de fer un nou gran hospital en uns terrenys que permetin el seu creixement, un cop l’actual ja no dona més, pel que fa a l’espai” L’Hospital de Palamós atén a una població de 130.000 persones que arriba a les 600.000 en època de vacances. Tanmateix l’Ajuntament encara no ha trobat els terrenys adequats dins del municipi, per tant, pel que fa a projectes, el més calent és a l’aigüera, però es vol que en deu anys el nou dispositiu sigui una realitat.

En la mateixa línia que Palamós hi trobem l’Hospital de Sant Celoni tot i que en aquest cas, l’acord entre l’Ajuntament i el departament de Salut que llavors dirigia la consellera Geli data de l’any 2009. El cost previst per aquest nou equipament era de 34 milions d’€. Tot i que l’Ajuntament havia previst ubicar el nou hospital al costat del Centre Municipal d’esports i després del temps transcorregut, no ha transcendit l’estat actual del projecte.        

L'Hospital de Sant Celoni
En aquest llistat no es pot deixar fora a l’Hospital Vall d’Hebron que té un ambiciós projecte per convertir-se en el  ”Vall d'Hebron Barcelona Hospital Campus” que implica una transformació urbanística del Campus actual, i que comença amb la construcció del nou edifici del VHIR, segueix amb un nou edifici de consultes externes a banda de la remodelació de tot l’entorn hospitalari i de tots els edificis destinats actualment a hospitalització. Pel que sembla, de tot plegat a dia d’avui només hi ha finançats 15 milions d’€ procedents dels fonts FEDER per la primera fase del Vall d’Hebron Institut de Recerca (VHIR).

Com a grans hospitals pendents de decisions importants s’ha de parlar de l’Hospital Clínic, probablement el millor hospital de l’Estat espanyol, però sens dubte també, l’hospital de l’Estat més col·lapsat. Les autoritats parlen de situar un nou Clínic en els terrenys de l’Escola Industrial, tot i que no es descarten ubicacions alternatives. Tot i ser un necessitat de primer ordre, en aquest moments no hi ha ni avantprojecte, ni assignació pressupostaria ni tan sols decisió en ferm sobre la ubicació definitiva. Entre unes coses y altres, per de pressa que es mogués l’administració, aquest nou Clínic no pot ser realitat abans de 5 anys.

A la llista si ha de situar també la tercera fase de l’Hospital de Bellvitge, que amb10 anys  de retard veurà finalment com es posa en marxa tota l’àrea quirúrgica de l’edifici tecno-quirúrgic de la fase II. Aquesta tercera fase consisteix en la construcció d’un nou edifici d’hospitalització que ha de substituir a les habitacions de l’emblemàtica torre, i que actualment disten molt de ser habitacions hospitalàries pròpies d’un hospital del segle XXI. Quan les tres fases estiguin completades, l’Hospital de Bellvitge estarà en el top ten de l’Estat no només en qualitat assistencial que ja hi està ara, sinó també amb condició hotelera.  

Maqueta del futur Hospital Joan XXIII de Tarragona 
Encara cal afegir a la llista el nou Hospital Trueta de Girona. Pot semblar mentida però tot i ser del tot necessari encara no hi ha una ubicació consensuada del que hauria de ser el nou hospital. Per una banda l’Ajuntament gironí sembla que opta per uns terrenys situats a Domenys, mentre que els professionals i també el departament de Salut mostren les seves preferències per ubicar el nou recinte a les proximitats del Parc Sanitari Martí Julià que ja inclou l’Hospital Santa Caterina, tot i que està en terrenys del municipi veí de Salt. De fet, aquesta pugna entre diferents grups gironins a Economia els va de perles, perquè és evident que tot aquest conjunt d’obres no poden ser assumides per les finances públiques de la Generalitat. En conjunt, entre obres i equipaments potser estem parlant d’uns mil milions d’€, per tant missió impossible.

Com abordarà el departament de Salut aquest problema? Com es prioritzaran les inversions? Amb quins criteris?. Seria bo que s’establís un calendari públic amb la planificació de totes aquests inversions que són del tot necessàries per el manteniment de la qualitat del nostre sistema sanitari i que es comencin a buscar solucions per finançar-ho tot, atès que els pressupostos del departament de Salut no podran assumir totes aquestes despeses, per altre banda del tot necessàries.                                     

dijous, 25 de juliol del 2019

Es descontrolen les llistes d’espera


Notable increment de les llistes d’espera quirúrgica aquest últim any. També les visites als especialistes acumulen demores molt importants 



El president de la Generalitat Quim Torra anuncia un nou decret amb nous criteris per ser inclòs en la llista d’espera, però no parla d’una nova assignació pressupostària per un nou Pla de xoc i fer front a la situació.     


Fa temps que el CatSalut no parla obertament de l’estat de les llistes d’espera i només aquest fet ja és símptoma de que les notícies al respecte no són bones. La manca de publicitat sobre l’estat de les llistes d’espera i l’absència de twits propagandistes de la consellera sobre aquesta qüestió, són prova suficient per entendre que l’accessibilitat dels ciutadans als serveis sanitaris no està al nivell que hauria d’estar.

Alguns ho relacionen amb la insuficiència pressupostària, però també caldria afegir-hi mesures organitzatives poc adequades, i en aquest sentit cal destacar una frase del secretari general de Metges de Catalunya el Dr. Josep Maria Puig, que ha dit “necessitem menys meses de diagnòstic, i més plans a curt termini, i menys escarafalls polítics i més treball de veritat” No es pot diagnosticar millora situació actual de la sanitat catalana. Molts estudis i moltes reunions, però el més calent és a l’aigüera, i no hi ha solucions concretes als diferents problemes que la sanitat catalana té plantejats, ni el govern està en disposició d’aportar nou recursos al sistema.

Per tant estem davant d’una situació que té una forta component de caràcter pressupostari però també afectada per una manca d’eficiència organitzativa i absència d’idees per part dels responsables. Davant d’aquesta realitat, els responsables polítics es dediquen a maquillar els problemes o senzillament a mirar cap a un altre cantó, centrant la seva activitat en temes menors però molt més còmodes per a ells. 

Com que la relació del departament de Salut és de total submissió al d’Economia, no hi ha manera que des de Salut es reivindiquin els recursos que són essencials perquè el sistema mantingui la seva qualitat. D’aquesta manera el conseller d’Economia viu molt tranquil respecte a les demandes del de Salut, i acaba sent el ciutadà qui paga les conseqüències d’aquesta submissió de Salut a allò que decideixi el conseller Aragonès. Està clar que els interessos del sistema sanitari públic estan molt mal defensats. Insisteixo que no estic demanant que Salut i Economia es barallin contínuament; només demano que Salut es planti quan toca, i fa temps que toca...

Mentre a Salut no li arriben els recursos que són necessaris, hi ha aspectes del sistema que es deterioren i entre ells, les llistes d’espera que posen de manifest que l’accessibilitat dels ciutadans al sistema de salut empitjora. Segons dades que publica el diari “El País” hi ha més gent esperant-se per ser operada i s’ha d’esperar més temps per a ser operats. En concret les llistes d’espera s’han incrementat en mes de 90.000 persones en tan sols un any.

El conseller Comin va aconseguir durant el seu mandat, que el govern català li aprovés un Pla de xoc per fer front a les llistes d’espera; una vegada esgotats els recursos econòmics amb que aquest Pla va ser dotat, i en absència d’un nou Pla, l’increment de les llistes d’espera ha estat inevitable.   

A nivell organitzatiu, la consellera Vergés va explicar al mes d’abril passat, que es volien introduir criteris d’equitat en les llistes d’espera de manera que a banda de considerar els criteris de caràcter clínic i de temps d’espera es valorin també aspectes com el  nivell de dependència del malalt, l’estat del seu cuidador o fins i tot la situació laboral del malalt. Segons la consellera, aquests nous criteris serien introduïts en base a un nou decret que s’estaria elaborant. Doncs bé, el president de la Generalitat Quim Torra acaba de confirmar les intencions de la consellera assegurant l’elaboració d’aquest nou decret que inclouria els criteris d’equitat  que mesos enrere havia anunciat la consellera Vergés, sense dir però si aquest nou decret estarà acompanyat o no d’un nou Pla de xoc. 

Tanmateix, amb un nou decret o sense, amb aquests nous criteris o sense, el nombre de persones que estan pendents d’una intervenció quirúrgica no es modificarà. Per tant el problema no és de decrets ni de criteris; el problema és d’assignació de recursos i de prioritats, i aquests recursos cal exigir-los d’una vegada al departament d’Economia. 

Només amb twits, no arreglarem els problemes de la sanitat pública catalana...  

dimarts, 23 de juliol del 2019

La Justícia tomba els acords de les patronals amb el sindicat Metges de Catalunya


Aquesta sentència si es confirma al Tribunal Suprem, pot tenir conseqüències no desitjades per la sanitat catalana incrementant encara més la conflictivitat elevada que estem patint en aquesta  legislatura





Per altre banda, la sentència crea una autopista sense peatge per que els metges puguin assolir un conveni mèdic que els deixi al marge de les vel·leïtats dels sindicats de classe. Segons el que succeeixi els propers mesos, hi podria haver un abans i un després de la sentència.       



El dia 15 de febrer d’enguany, a la seu de la direcció general de Relacions Laborals, el sindicat Metges de Catalunya i les patronals ACES, CAPSS (CSC) i UCH varen signar uns acords que posaven fi a la vaga que el sindicat mèdic havia convocat per els dies del 18 al 22 de febrer. Aquests acords es varen produir fruit del paper que va jugar el departament de Salut com a “facilitador” de les converses entre les patronals i el sindicat mèdic que, recordem, havia vist com en les negociacions del conveni col·lectiu del mes de novembre passat, les seves peticions havien estat rebutjades per les patronals i la resta de sindicats presents a la mesa negociadora. 

Una vegada conegut l’acord, que incorporava una sèrie disposicions llargament reclamades per el col·lectiu mèdic, a la resta de sindicats els va agafar una mena d’atac de banyes, que els va portar a denunciar aquest acords fets al marge de la Comissió negociadora del Conveni Col·lectiu. 

Ara s’ha conegut la sentència de la Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que dona la raó a la demanda interposada per CCOO, UGT i SATSE i condemna als demandats a:
-       Cessar de manera immediata en els actuacions que desenvolupen els acords de 15/02/19
-       Pagar a cada un dels demandants la suma de 6.500€ en concepte de danys i perjudicis, declarant a tots els demandats responsables solidaris del compliment d’aquest pagament.
-       Publicar en les seves respectives pàgines web da cada un dels demandats, aquesta sentència.
Els demandats són: UCH, CAPSS (CSC), ACES, Metges de Catalunya. 
Aquesta resolució no es ferma i contra ella es pot interposar Recurs de Cassació davant de la Sala Social del Tribunal Suprem, que s’haurà de presentar dins dels 5 dies posteriors a la notificació de la Resolució esmentada.

Les tres patronals afectades per la sentència han elaborat una nota conjunta explicant els orígens del problema, i afirmant que “la sentència estableix que el conveni laboral del SISCAT és l’únic instrument sectorial per regular les condicions laborals de totes les persones treballadores incloses dins del seu àmbit personal, i destaca que la via utilitzada pel sindicat Metges de Catalunya per canalitzar les seves inquietuds no pot ser en cap cas la de la vaga i els acords de mediació de la mateixa, quan la voluntat és la d’afectar a tots els facultatius de la sanitat concertada"

En aquest punt apareix una contradicció evident: si el Sindicat Metges de Catalunya, molt majoritari dins del col·lectiu mèdic, no pot afectar a tots els facultatius de la sanitat concertada, els metges representats molt minoritàriament a CCOO i UGT si que poden fer-ho? Alguna cosa falla, senyors magistrats...     

Sense entrar en l’anàlisi de la sentència, si que voldria comentar alguna conseqüència que se’n podria derivar. Partint de l’evidència que els metges no es poden quedar fora dels acords del conveni per més que certes majories ho facilitin, el camí cap el conveni mèdic sembla ja irreversible. Segons la sentència, malgrat que el sindicat  Metges de Catalunya té dret a la negociació col·lectiva, aquest no pot tenir la intensitat que el Sindicat pretenia, d’afectar a “tots” el facultatius del Grup 1, fins i tot als no representats pel Sindicat, sense la representació de la resta de sindicats representatius. Per tant, per afectar a tot el col·lectiu, Metges de Catalunya només té una sola possibilitat, aconseguir el conveni mèdic. Algú dubta que Metges de Catalunya intentarà negociar aquesta sortida com la única possibilitat d’evitar un conflicte de dimensions molt importants?    

És evident que atesa l’actual correlació de forces en la Mesa de negociació col·lectiva, que no és previsible que es modifiqui excessivament en el temps, als metges no els queda altre opció que recórrer al conveni mèdic si realment volen que la seva veu i les seves demandes siguin a més d’escoltades, respectades.  

Ara toca esperar per saber quina serà la reacció dels metges davant d’aquest nou escenari que anul·la tots els acords que havien assolit al mes de febrer. Recorreran la sentència davant del Tribunal Suprem? Convocaran una nova vaga en el moment que estratègicament els convingui? Acceptaran de bon grat la situació i es quedaran amb els braços creuats?. La meva opinió és que de moment, Metges de Catalunya recorrerà ls sentència al Tribunal Suprem, i a la tardor... ja en parlarem. 

Pel moment els que semblen alleujats amb al sentència són les patronals que en la seva nota han corregut a posar-se en braços dels sindicats denunciants donant l’esquena a les inquietuds dels metges en el que sens dubte és un nou error estratègic. Les patronals del sector han d’entendre d’una vegada per totes, que tancar convenis sense comptar amb les aportacions del col·lectiu mèdic és un error que va en detriment de la qualitat de l’assistència. Tots aquests problemes venen derivats d’unes patronals massa obsessionades a tancar els convenis per la via fàcil, amb els sindicats de classe, obviant que són els metges, juntament amb les infermeres, els col·lectius millor preparats tècnicament per defensar una sanitat pública de qualitat. Ens agradi o no. Per tenir una sanitat moderna i eficient, ens hauria calgut la participació de tots els interlocutors presents a la negociació col·lectiva; malauradament ara uns participaran per una banda, i els altres per l'altre costat. Els excloents s'ho han guanyat a pols.                     

diumenge, 21 de juliol del 2019

Algú sap si el departament de Salut està ja de vacances?


Tant a nivell legislatiu com en termes del dia a dia dels sistema sanitari públic dona la sensació que al departament de Salut estan, des de fa temps, de vacances



Aquest primer any de legislatura es tanca amb un pobre bagatge. Només el treball que s’està duent a terme per planificar les necessitats de professionals aporta valor afegit al sistema.       


S’ha complert ja el primer any d’aquesta legislatura, i en aquest període de temps com a actius més significatius del departament de Salut cal esmentar l’aprovació de la Agència de Salut Pública de Catalunya, que havia estat suprimida l’any 2014, i ara ha estat recuperada mantenint l’esperit i les funcions de la Llei aprovada l‘any 2009 en la que s’hi ha introduït elements relatius a la perspectiva de gènere, que és un compromís que havia assumit la consellera de Salut a l’inici del seu mandat, comprometent-se a integrar la perspectiva de gènere en totes les polítiques.  

Tanmateix, continua pendent entre altres disposicions de caràcter legal, l’aprovació del decret de “prescripció infermera” que sembla perdut en alguna de les dependències del Parlament de Catalunya després d’haver superat la fase d’exposició pública, en la que diferents organitzacions varen presentar al·legacions. Des de llavors, febrer d’aquest any, no s’ha sabut res més de la situació d’aquest projecte de decret, sense que la secretaria general del departament no hagi informat de l’estat de tramitació d’aquesta norma.

Més enllà d’aquests dues normatives, no sembla que en aquest any i una mica més de legislatura que ha transcorregut, el departament de Salut hagi posat en marxa altres iniciatives legislatives. Poca activitat doncs en l’àmbit legislatiu.

Però aquest escenari es repeteix en altres àmbits del dia a dia del departament. No és només l’àmbit legislatiu el que ofereix aquest pobre balanç, és també la resta d’actuacions del departament de Salut les que semblen haver entrat en un estat de paràlisi, difícil d’entendre per un sector molt dinàmic que necessita constantment de iniciatives del departament per resoldre les noves situacions que es van produint. 

Des del punt de vista territorial, entre altres mancances, està pendent la solució definitiva a les Terres de l’Ebre per la gestió de l’Hospital de Mora, igual que a la Catalunya Central on cal donar resposta als compromisos adquirits per solucionar la governança i gestió de l’Hospital Comarcal Sant Bernabé de Berga. Tot i que al bell mig del trencaclosques territorial hi tenim el futur encara no aclarit de l’Hospital de Reus i la ubicació del futur Hospital Trueta de Girona. Des d’aquest punt de vista continuem allà on érem ara fa un any.

Els centres de la xarxa pública (SISCAT) continuen en una situació econòmica molt precària, derivada sens dubte de les retallades, però conseqüència també d’uns increments de tarifes que per ordres expresses del departament, les organitzacions afectades han hagut de traslladar íntegrament a salaris, fet que no ha acontentat a ningú, ni als treballadors que continuen amb menys poder adquisitiu que al 2010, ni a les empreses que veuen com el desequilibri pressupostari posa en risc la seva sostenibilitat econòmica. 

Aquest desequilibri pressupostari té una conseqüència immediata en la qualitat assistencial atès que les empreses del SISCAT no poden atendre la renovació d’equipaments o substituir equipaments i tecnologies obsoletes. I tot això per una desastrosa gestió de les finances públiques pel que fa al sector sanitari, que no rep els recursos mínims que necessita pe fer front a les necessitats més peremptòries. 

Davant de tota aquesta situació el departament de Salut sembla que estigui per sobre de lo humà i lo diví. Xiula, mira a um altre cantó, i fa twits triomfalistes com si les coses anessin la mar de bé. Per això dona la sensació de que no s’assabenten o no es volen assabentar de la realitat del sector, i es dediquen al qui dies passa anys empeny...

Per se justos cal destacar una actuació positiva del departament, probablement la única, en el tema de la planificació i ordenació de les necessitats de les professions sanitàries on encara que amb molta lentitud, s’està avançant per alinear (ja era hora) la planificació de la prestació sanitària amb la planificació de les necessitats de professionals... Si us plau, aneu més de pressa, anem amb retard... i cal prendre mesures amb urgència.    

A banda d’això, i dels twits, al departament de Salut dona la impressió que des de fa temps estan de vacances, i això que pel mes d’agost encara queden alguns dies...   

divendres, 19 de juliol del 2019

El projecte de Llei de Contractació de Serveis d’Atenció a les persones genera controvèrsia


Mentre que el detractors de la norma asseguren que la norma és com un cavall de Troya del que es poden derivar greus perjudicis per a la sanitat pública, els seus defensors diuen que es tracta d’una norma de caràcter exclusivament tècnic, que posa èmfasi en la qualitat de la prestació dels serveis públics adreçats a les persones perquè entre altres coses redueix el pes del preu a l’hora d’adjudicar un contracte entre el 30 i el 40% de la puntuació, i eleva el pes dels elements qualitatius de les ofertes fins el 60-70%. 
Tot plegat ha reobert el debat de la privatització dels serveis públics, en el que alguns estan introduint el factor por i la demagògia fàcil, deixant entreveure que caldrà pagar per accedir a determinats serveis, fet que és absolutament falç a més de ser èticament  reprovable. 


Val a dir que tot aquest enrenou es genera a partir d’una directiva europea que introdueix criteris de qualitat i responsabilitat social a l’hora d’adjudicar contractes de serveis a les persones, deixant en segon terme el preu o al titularitat de les entitats que resultin adjudicatàries d’aquests serveis. La Llei Aragonès vol doncs donar resposta a aquesta exigència de la Unió Europea i ho fa intentant respectar la literalitat de la directiva europea i l’esperit que se’n deriva.

La “llei Aragonès” incorpora algunes novetats interessants, i entre elles en el seu article 7, que posa com a actuacions de responsabilitat social que els licitadors hauran de complir per accedir a un contracte de serveis a les persones:
a) La millora en les condicions laborals respecte del conveni col·lectiu de referència, així com la implementació de mesures d’igualtat de gènere i no discriminació de les persones treballadores de l’empresa o entitat.
f) Les mesures que possibilitin que els treballadors, els usuaris o els associats formin part de les estructures de direcció o de la propietat i tinguin capacitat d’influència.
g) Les mesures sobre la reinversió total dels excedents a la finalitat de l’activitat econòmica, als mateixos serveis, als col·lectius atesos o a la comunitat. 

En concret la mesura g) de l’article 7 és una pràctica habitual recollida en els sistemes de contractació de països històricament progressistes com per exemple Suècia que, com en el cas de Catalunya, incorpora empreses de titularitat privada en el seu sistema sanitari públic. I es que no es pot caure novament en l’error de pensar que la sanitat pública és aquella en la que tots els dispositius sanitaris que la integren han de ser necessàriament de titularitat pública, i tots els seues treballadors han de ser per força funcionaris. No és això el que la gent valora, sinó que els ciutadans el que realment els preocupa és la qualitat dels serveis que reben, que aquests siguin gratuïts, que hi puguin accedir fàcilment i que els seus problemes de salut es resolguin satisfactòriament. La titularitat interessa només a aquells que no entenen que les administracions han de vetllar per una gestió eficient dels recursos que lamentablement són escassos i ho seran sempre. Per això utilitzar-los èticament és una obligació davant d’uns ciutadans que paguen els seus impostos. 

Sembla que estem tornant al segle passat amb debats que haurien d’estar ja superats per una societat madura, que sap que vol, i que té clar que hi ha coses molt sèries amb les que no és gens responsable jugar-hi. I la Sanitat és una d’aquestes coses. A Catalunya el sistema sanitari públic, la nostra xarxa d’hospitals i centres de primària, des de fa molts i molts anys, ha estat integrada per institucions de tota mena, de beneficència, religioses, mutuals, privades, que han donat resposta a les necessitats de salut de la població. No va ser fins a mitjans del segle passat quan a aquest sistema sanitari s’hi van incorporar centres de titularitat pública d’una seguretat social fins llavors inexistent. On eren llavors els que s’esquinçaven les vestidures criticant als centres de titularitat privada? Centrem si us plau el tema en allò que interessa als ciutadans i preocupem-nos tots de que els ciutadans rebin la millor sanitat possible, en les millors condicions possibles, i amb un cost assumible per la societat. 

Cal donar la benvinguda a una norma que quan estigui aprovada garantirà la qualitat dels serveis a les persones, que eliminarà de les prestacions a especuladors i proveïdors poc compromesos amb el sistema sanitari, i que fomentarà la transparència i el bon govern de les institucions. Per això, escrits com els que avui publica La Vanguardia, signats per Roser Fernández directora general de la Unió Catalana d’Hospitals, mereixen tot el reconeixement. És de lectura obligada.