Lo important no és QUI sinó COM

Escrit per Francesc José Maria
Soci director de fjmadvocats 

L’anomenada llei Aragonés en tràmit parlamentari que pretén, mitjançant la transposició de les directives europees de contractació, regular els contractes dels serveis d’atenció a les persones ha tornat a aixecar polseguera entre aquells que per tot arreu veuen intents de privatització dels serveis públics.  No deixa de ser curiós que els que l’any 2007 cridaven contra la privatització de la sanitat amb motiu de la transformació de l’Institut Català de la Salut en empresa pública ara són els que  utilitzen l’ICS com a paradigma de gestió del servei públic de salut front altres fórmules de gestió.

Torna a repetir-se ad nauseam la cantarella de la privatització dels serveis públics. Veiem en primer lloc què significa privatitzar un servei públic. Segons el Diccionari Manual de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans privatitzar significa: Transferir al sector privat (una activitat o empresa de propietat pública). És a dir, que la privatització és una transferència que suposa  tornar al mercat l’activitat o l’empresa que es privatitza  deixant d’exercir l’administració un control directe sobre la mateixa. En lo empresarial ocorre quan l’administració o el seu sector públic es ven una empresa que era seva. Exemples de privatització al nostre país en tenim molts: les funeràries, les telecomunicacions, els carburants, el gas, una part dels paradors nacionals,...


De forma genèrica s’inclouen en el concepte de privatització la compra per part de l’administració o del seu sector públic de serveis o subministraments  a una empresa privada i la gestió de serveis públics per empreses privades amb o sense afany de lucre.  Aquests supòsits com a molt es poden qualificar de privatització del modus de prestació del servei, es tracta només d’una privatització formal o organitzativa.

Dissenteixo de la concepció àmplia del terme privatització ja que la forma de gestió -directa o indirecta- d’un servei públic per la qual pugui optar una determinada administració pública no desvirtua per sí mateixa el caràcter públic del servei que dependrà de qui es reserva la facultat de determinar la cartera de serveis, qui actua com a garant de la qualitat del servei, de l’equitat d’accés, de la seva continuïtat i dels drets dels usuaris, i de com es finança. En el cas dels serveis d’atenció a les persones el seu finançament sol ser mitjançant  preus públics, tarifes o mòduls predeterminats per l’administració competent, i si són serveis gratuïts com els d’atenció sanitària sense possibilitat d’establir copagaments per part de l’entitat gestora.

El passat 4 de juliol el Cercle de Salut ha emès un comunicat “En defensa de la Col·laboració Públic Privada” que es pot llegir en el seu bloc, en el que emfatitza el concepte de bona administració que ha de presidir l’actuació de les administracions i la dels seus sectors públics que ha de basar-se en els criteris d’eficàcia i eficiència social i econòmica.

El debat públic-privat a casa nostra està viciat d’entrada per la important càrrega ideològica que el presideix. El terme privatització s’ha assimilat no poques vegades de manera interessada al de corrupció, podríem afirmar sense por a equivocar-nos que als nostres polítics professionals els preocupa tant o més que els pengin l’etiqueta de “privatitzadors” que la de “corruptes”.

En tot el debat públic-privat la confusió entre servei públic i forma de gestió és molt patent. El debat dels últims anys sobre quin ha de ser el règim jurídic dels serveis d’atenció a les persones s’ha centrat en la seva organització i gestió, oblidant que no es tracta de qualsevol mena de gestió privada ja que està regulada, dirigida i controlada per l’administració titular del servei que s‘externalitza. 

En el darrer Congrés Dret i Salut celebrat els proppassats dies 19, 20 i 21 de juny a Bilbao, vaig presentar un ponència sota el títol “La demonización de la colaboración público privada ¿Puede el SNS prescindir de ella?, en la que plantejava que el motiu principal de la incorporació amb posterioritat de la Llei General de Sanitat de diferents tècniques d’organització, gestió i finançament era la sostenibilitat del sistema sanitari, cercant fórmules per efectuar inversions diferint el seu pagament sense recórrer a l’endeutament i donar cobertura a la insuficiència prestacional de la pròpia administració. 

El límit del dret europeu a la reinternalització-remunicipalització-reassumpció-publificació-desprivatització-nacionalització (digueu-li com vulgueu) dels serveis públics quina gestió ha estat concedida amb anterioritat a entitats privades és l’estabilitat pressupostària (golden rule).

En el Congrés de Bilbao vaig mostrar la meva preocupació sobre quina serà la política en el camp de la col·laboració públic privada del futur Gobierno de España PSOE-Unidas Podemos, sigui aquest de cooperació o de coalició, d’alta o de baixa intensitat. Vaig recordar que al “Acuerdo Gobierno Podemos de Presupuestos Generales del Estado 2019”  havia tota una declaració d’intencions :

2.1.5 Blindar nuestro sistema público contra privatizaciones:

[...] necesario blindar nuestro sistema sanitario contra corrientes privatizadoras [...] se creará una comisión [...] para que [...] analice la situación y defina las líneas y estrategias para revertirla (el subratllat és meu) blindando el caracter universal, gratuito y público de nuestro sistema sanitario.

És a dir que es va acordar crear una comissió (va arribar a ser nomenada pel Congrés dels Diputats) que abans de fer l’anàlisi de la situació ja té l’encàrrec del Gobierno de España i el seu alia : definir les estratègies per revertir la situació actual.

Què es pot esperar en aquest camp de la col·laboració públic privada d’aquells que com el secretari general de Podemos es declaren enemics de la filantropia i amb motiu de la donació de la Fundació Amancio Ortega d’un accelerador lineal a l’Hospital de Sant Pau opinen que “una democracia digna no acepta limosnas de multimillonarios [...] que se entere el señor Amancio Ortega.”

Acabo com he començat citant el manifest del Cercle de Salut: “No es tracta del qui sinó del com es dóna millor satisfacció a l’interès públic”.