Acord parcial pel III conveni laboral del Sector Concertat

 

La notícia no és que el III Conveni del sector concertat del sistema sanitari públic de Catalunya hagi assolit un acord parcial que implica millores en les condicions laborals dels més de 60.000 treballadors del sector, sinó que aquest acord parcial hagi estat signat també pel sindicat Metges de Catalunya. És la primera vegada en la història de la negociació col·lectiva de la sanitat pública a Catalunya que aquest sindicat no quedarà exclòs del conveni col·lectiu. 

Tanmateix, cal aclarir que encara no tenim Conveni i que pels comentaris que transcendeixen fora dels espais de negociació, sembla que en moltes qüestions rellevants les diferències entre el que uns poden oferir i els altres reclamen són encara molt importants.

Després de mes d’un any de reunions entre patronals i sindicats, comencen a aparèixer els primers fruits. Es tracta d’uns acords parcials que representen una petita part del que ha de ser el III Conveni del Sector Concertat del sistema sanitari català. Per primera vegada en la història de la negociació col·lectiva a Catalunya en el sector Salut, totes les parts presents a la mesa negociadora han signat el document. Particularment destaca el fet que Metges de Catalunya, a través dels seus representants a la mesa hagin signat també aquests acords que, remarco de nou, són parcials. 

 

Fins avui, era habitual que el sindicat mèdic presentés una carta de peticions, moltes de les quals eren del tot in-assumibles, fet que acabava comportant que les demandes dels metges no poguessin ser ateses, i per tant quedaven sistemàticament excloses del conveni. El resultat de tot plegat era cada vegada el mateix: Metges de Catalunya mai signava el conveni, i aquest es salvava gràcies a la signatura dels altres sindicats presents a la mesa de negociació. Era per tant un conveni que com a document base de regulació de l’organització i funcionament de les relacions laborals en el si d’hospitals i centres de salut mai incorporava el punt de vista mèdic, cosa que no deixava de ser una greu distorsió. Com és possible que els punts de vista dels metges poguessin quedar exclosos en qüestions tan elementals pel funcionament dels dispositius assistencials? 

 

És evident que el sindicat Metges de Catalunya porta molts anys reivindicant un conveni propi pel personal facultatiu, i quedar sistemàticament exclosos dels convenis era una situació que reforçava les seves peticions en aquesta línia. Per això, en la pràctica, Metges de Catalunya s’auto-excloïa del conveni, i ho feia mitjançant algunes reivindicacions que sabien que no podrien ser ateses, i quan rebien la negativa de les patronals, tenien l’excusa perfecte per no signar el conveni col·lectiu, i pressionar a l’administració per aconseguir un conveni franja exclusiu per als facultatius. 

 

Tanmateix, en aquesta ocasió, i pel que fa als acords parcials assolits fins avui en la mesa de negociació per totes les organitzacions que hi participen, el sindicat mèdic ha canviat d’estratègia i ha signat aquests acords, en el que es pot considerar una decisió històrica. Però això significa que el sindicat renuncia realment al conveni franja? Sincerament crec que no. 

 

I ho crec perquè tot i que Metges de Catalunya ha tingut sempre una visió àmplia, participant de forma activa en els debats de les meses de negociació i sent per tant responsables també de les millores assolides per tota la resta de col·lectius sanitaris i no sanitaris, no ha vist, per part de la resta de sindicats, un recolzament a les seves inquietuds i demandes especifiques, ni cap suport a qüestions que només afecten als facultatius. Metges de Catalunya mai ha rebut el suport d’altres sindicats a les seves reivindicacions. Queda clar doncs, que malgrat que Metges de Catalunya hagi donat suport a aquests acords parcials, el seu marc de negociació no és la mesa d’aquest conveni col·lectiu. La voluntat d’assolir un conveni específic per al personal facultatiu és tan forta com anys enrere. No ens confonguem. 

 

Ara queda l’interrogant sobre quin serà l’actitud dels uns i altres, en totes les qüestions que encara estan pendents de negociació, i en les que les postures de sindicats i patronals estan molt i molt allunyades. Rebran suport els metges, dels sindicats de classe, en aquelles qüestions que afecten d’una manera especifica i exclusiva als facultatius? Estarà Metges de Catalunya en situació de continuar recolzant les demandes dels altres sindicats? Ho veurem els propers mesos. Val a dir que la ultra-activitat del conveni actualment vigent acaba el 32-12-22. Per tant aquest és el marge...

I dic mesos per ser prudent, perquè hem de convenir que la situació econòmica de la sanitat catalana és molt greu, i per tant les possibilitats de destinar tots els diners que caldrien a la salut dels catalans, i per tant també a satisfer adequadament les necessitats dels seus treballadors, em semblen remotes. Tot plegat em porta a recordar el famós treball d’un grup d’experts i del llibre del Dr. Guillem López, en el que es quantifiquen les necessitats de recursos de la sanitat catalana al voltant dels 5.000 milions d’€ anuals. 

 

Segur que una injecció econòmica d’aquesta magnitut seria molt ben rebuda, i de ben segur que la negociació del conveni no s’allargaria tal com passa ara, però el problema continua sent decidir quina ha de ser la font d’aquests diners addicionals. D’on han de sortir aquests diners? Via impostos? Incrementant-los encara més? Aquest és un debat pendent, que algun dia s’haurà d’afrontar, i que està en la base de tots els problemes. Com hem de finançar el sistema sanitari públic? 

 

Sindicats, partits polítics, organitzacions patronals, col·legis professionals i els ciutadans haurien de decidir quina és la solució. Pel moment, aquesta equació no té solució 

La Sanitat catalana ha perdut un dels seus referents

Persones que hagin tingut tanta incidència en la configuració de la xarxa sanitària publica de Catalunya com ho ha fet Esperança Martí Salís, poden comptar-se amb els dits de la ma. Esperança Martí, una dona de caràcter, i líder natural, ha traspassat als 87 anys, després de més de 50 anys dedicats a la Fundació Puigverd, en la que ha estat assessora primer, directora general durant molts anys, presidenta de la Fundació fins l’any 2019 i presidenta honorària fins avui. També ha estat fundadora i presidenta de la Unió Catalana d’Hospitals durant més de 30 anys, a més d’altres ocupacions com per exemple haver format part del patronat de de la Fundació de l’Hospital de l’Esperit Sant. 

    

Esperança Martí va ser capaç d’estructurar la Fundació Puigverd i conduir-la, pel que fa a les vessants assistencial, organitzativa i econòmica, cap a l’excel·lència basant-se en un model de gestió modern reconegut per tothom com un model d’èxit. Hi deu haver pocs hospitals monogràfics tan altament especialitzats que sense subvencions de cap mena hagin mantingut en el temps, un equilibri econòmic i financer com ho ha aconseguit la Fundació Puigvert de la ma d’Esperança Martí. Una entitat amb vocació de servei públic pionera en assistència, formació i recerca. 

El mestratge d’Esperança Martí en el sector sanitari català ha estat molt important amb un estil basat en el treball constant i la innovació permanent. 

La força d’Esperança Martí anava més enllà de la seva responsabilitat a la Fundació Puigverd. Va ser des de la presidència de l’associació patronal “Unió Catalano-Balear d’Hospitals” de la que en va ser fundadora, on va lluitar per consolidar una xarxa sanitària d’utilització publica i des d’on va liderar tot un seguit de propostes de millora del sistema sanitari públic català. Entre elles, cal esmentar la materialització d’una idea que ella perseguia des de feia temps, com era el poder comparar els hospitals en funció de la feina que feien, tenint un paper clau en la creació de les UBA (unitats bàsiques assistencials). Mitjançant aquesta eina, i més enllà de servir durant uns anys com a unitat de pagament de l’activitat assistencial duta a terme pels centres sanitaris, va poder demostrar la seva tesi que assegurava que els hospitals de la xarxa pública, de titularitat privada, eren molt més eficients que els hospitals de titularitat pública i particularment els de l’ICS. Posteriorment també va tenir un paper destacat en la definició del sistema de pagament actual de l’activitat que fan els hospitals.  

 

També cal recordar com aportació valuosa, la seva participació en la definició del Pla de Reconversió Hospitalària, conegut com PRH, i que va permetre entre altres coses determinar la dotació del personal d’infermeria que es precisava per determinades unitats hospitalàries, com les plantes d’hospitalització, les urgències o les UCI, contribuint a estabilitzar les plantilles dels hospitals. També va tenir un paper rellevant en l’elaboració de les primeres normes d’acreditació dels hospitals de la xarxa pública de Catalunya, o en la contractació de serveis per part de l’administració sanitària.      

 

Anys més tard, Esperança Martí va poder fer realitat un altre de les seves propostes, com va ser la creació de la Central de Balanços, ubicada al Servei Català de la Salut, i en la que cada hospital aportava a més de la seva activitat assistencial, informació sobre la seva salut econòmica i financera. Això permetia identificar no només el cost de l’activitat duta a terme sinó també preveure situacions de risc per la viabilitat econòmica dels hospitals de la xarxa publica.

 

Tanmateix, una de les facetes més significatives d’Esperança Martí, era la seva influència en la promulgació de normatives en matèria sanitària. No hi havia conseller de Salut, que no parles prèviament amb Esperança Martí abans de publicar una normativa que afectés al funcionament del sistema sanitari. La seva influència i la seva força, arribaven fins i tot al Palau de la Generalitat. Alguns fins i tot diuen que va jugar un paper clau en la substitució d’algun  conseller de Salut. Sigui com sigui, tot un personatge que va treballar de valent per la millora del sistema sanitari i per la viabilitat de la Fundació Puigverd. 

Esperança Martí, lluitadora incansable per la millora del sistema sanitari públic, era una dona de caràcter fort, convençuda de la necessitat de consolidar la XHUP que ella va ajudar molt directament a estructurar. La Xarxa Hospitalària d’Utilització Pública de Catalunya, antecessora de l’actual SISCAT, no hauria estat el mateix sense la participació d’Esperança Martí en la seva concepció. 

 

El sistema sanitari públic de Catalunya, ha perdut un dels seus grans referents. Descansi en pau.