Gràcies president Torra !

Un govern decapitat ha de gestionar la crisi sanitària

 

Vivim en un país en el que penjar una pancarta en un balcó d’un edifici públic, reclamant “Llibertat Presos Polítics i Exiliats” i fer-ho en període electoral és delicte. Un delicte tan greu que s’ha de castigar amb una pena d’inhabilitació per aquell que l’ha comès: nimés ni menys que el president de la Generalitat.

I això passa al bell mig d’una pandèmia que lluny de reduir la seva incidència continua mantenint uns alts nivells de contagis. I aquesta situació a Catalunya, tot i que la situació no és tan greu com en altes llocs de l’Estat, no deixa de ser altament preocupant, i requereix la màxima atenció d’un govern que ara, amb aquesta decisió de la justícia queda decapitat. 

Des que el president de la Generalitat Quim Torra, ara inhabilitat, va obligar a cobrir la vacant de secretari de l’Agència de Salut Pública de Catalunya, la lluita contra la pandèmia ha esdevingut molt més eficaç, i dona la sensació que s’està actuant de manera encertada sobre aquells punts conflictius quan aquests són detectats. És el resultat d’una decisió molt ben presa per un govern preocupat per la salut de la seva gent.   

La lluita contra la Covid-19 exigeix el màxim esforç del govern. Exigeix una dedicació gairebé absoluta a aquest problema als departaments de Salut, Treball i Educació, i exigeix també la màxima atenció del president de la Generalitat. 

Per “reforçar” aquesta realitat, els poders de l’Estat exercits en aquest cas per els tribunals de justícia, decapiten al govern de Catalunya i deixen als ciutadans orfes davant del virus. De fet, ja estem massa acostumats a veure als jutges exercir de tècnics en salut pública, quan s’han oposat a determinades mesures de la Generalitat contra al virus, per tant, que ara inhabilitin un president, en aquestes circumstàncies, forma part del context al que lamentablement ens tenen acostumats.

El més trist de tot plegat és que al darrera d’aquestes actuacions dels poders estatals, no hi ha cap esperit de justícia sinó únicament un esperit de venjança. Venjança perquè l’independentisme ha posat contra les cordes als governs espanyols obligant-los a passar per sobre de la legalitat a l’hora de defensar la “la unidad de destino en lo universal”. I venjança també, perquè l’independentisme ha tingut la gosadia d’internacionalitzar el conflicte, i allà, en el terreny de la justícia europea, les derrotes del postfranquisme espanyol han estat sovintejades. 

Després d’aquesta nou atac a la democràcia, desvirtuant allò que els vots dels ciutadans havien determinat, ens queda un panorama realment preocupant. Les eleccions seran al mes de febrer, i fins llavors els catalans haurem d’enfrontar la Covid-19 sense un govern que pugui actuar amb totes les conseqüències. Més que mai els catalans haurem de demostrar seny, respectant al màxim les mesures de prevenció contra el virus, intentant fer, cadascú de nosaltres, tot allò que estigui al nostre abast per reduir els contagis i aïllar cada vegada més al maleït virus. I confiar en la sort...

Tanmateix les perspectives del sector sanitari no són gens engrescadores. Mentre la justícia ha decapitat al govern de la Generalitat, creant una situació d’interinitat amb un govern molt debilitat, nosaltres continuem patint una vaga dels MIR que tot i partir d’unes reivindicacions en la seva majoria justes, està agafant un camí preocupant, on no queda clar si és conseqüència de la intransigència dels vaguistes, o respon a altres interessos. I per si això fora poc, el sindicat Metges de Catalunya sembla que està preparant el camí per a una nova vaga dels metges de l’assistència primària. Embolica que fa fort...          

Tot això provoca, de cara als propers mesos, una situació d’incertesa absoluta, amb un departament de Salut excessivament sotmès a la voluntat no sempre encertada del conseller d’Economia i que a més ara actuarà com a president en funcions de la Generalitat, amb els dubtes que ha creat la seva gestió de problemes de la sanitat no sempre beneficiosa per el sistema sanitari. Qui hi posarà el seny? 

No vull acabar sense deixar constància de la poca dignitat política dels partits que avui estan a l’oposició a Catalunya. Són tan cecs que no s’adonen que això que li està passant avui a l’independentisme demà els pot passar a ells. Els antecedents ja hi són.

O acabem amb el règim del 78, o aquest país continuarà veient com u fet normal, que amb els nostres impostos els ciutadans paguem les despeses luxoses d’un rei emèrit a l’exili, enriquit il·lícitament, protegit per el sistema judicial i el govern, mentre que aquests mateixos, inhabiliten un president escollit democràticament per penjar una pancarta a favor dels presos polítics i els exiliats. Valgui com exemple d’un Estat que ja no és de dret, sinó que és del “faig que em dona la gana”.

Sembla talment, com si l’objectiu dels poders de l’Estat estiguin més interessats a que a Catalunya, pel que fa a la pandèmia, les coses vagin tan malament com a Madrid. Sobretot evitar que Madrid es vegi assenyalat per ser el territori del món on pitjor s’ha gestionat la crisi saniària. 

Modestament, des d’aquest petit racó, vull donar les gràcies al president Quim Torra, per tot el que ha fet per Catalunya, i particularment per tot el que ha fet pels catalans i pel sistema sanitari català. Gràcies President ! 

        

La vaga dels MIR, continua a Catalunya

Les perspectives de resoldre per la via de l’acord la vaga convocada per els residents a Catalunya s’allunyen cada vegada més per la intransigència del col·lectiu en vaga, que es nega repetidament a acceptar les millores proposades per el departament de Salut a través de les patronals i de l’ICS. I aquesta negativa a acceptar de manera molt despectiva el que se’ls ofereix, ve acompanyada amb desqualificacions de caràcter personal vers els negociadors, determinats càrrecs del departament de Salut, de l’ICS i de centres concertats amb el CatSalut. Aquesta escalada del conflicte no augura ni un final proper ni un final satisfactori per ningú. De moment, la vaga ja està convocada per tota la setmana vinent.

Xoca molt, que altres comunitats de l’Estat que recentment també han patit la pressió de la vaga dels metges en formació d’especialista, han pogut resoldre els conflictes amb unes compensacions inferiors a les que aquí els ofereix la Generalitat. És el cas de Castellà i Lleó, Cantabria o Madrid, on les demandes per aturar la vaga en cap cas han arribat al nivell d’exigència que els MIR mantenen a Catalunya. Entre això, l’ús del castellà en moltes de les comunicacions dels MIR, i la demanda del portaveu dels vaguistes reclamant la intervenció dels polítics per resoldre el problema, fa molt difícil no relacionar la vaga amb altres interessos ocults, a banda dels “oficials” que justifiquen la convocatòria.         

De sempre s’ha dit que la formació MIR a l’Estat espanyol era molt bona, i que gràcies a ella, el nivell qualitatiu de la sanitat pública era força elevat. Tenim excel·lents professionals, reconeguts internacionalment, exercint la medicina amb èxit per tot el món, i notablement als USA. Per altre banda, és un fet que estudiants de medicina de molts països venen a cursar el MIR a casa nostra. Per tant, la formació MIR tampoc deu estar tan malament com alguns pretenen fer veure. 

La proposta feta per les patronals i l’ICS a les reivindicacions dels MIR només ha merescut crítiques i menyspreus: raquítica, hipòcrita, esperpèntica, insignificant, ofensiva ... són alguns dels qualificatius utilitzats per desacreditar aquestes propostes. 

És evident que tot això no és independent d’aquesta coordinadora estatal dels MIR, que és qui sembla està al darrere de les diferents vagues que s’han anat convocant a moltes comunitats autònomes de l’Estat espanyol.      

 

 

Per aclarir una mica els dubtes generats, derivats de la manca d'un acord que faci possible desconvocar  la vaga, veiem un breu resum de la última proposta de les patronals sanitàries i de  l’ICS, als vaguistes:

 

En el Bloc relatiu a la formació, les patronals especifiquen que ni els continguts, ni els temps de dedicació a la formació especialitzada, ni els calendaris, ni les rotacions, etc.  no són competència de les institucions afectades per la vaga. Tanmateix proposen constituir una Comissió de seguiment que avaluï el contingut i la qualitat dels programes de formació sanitària especialitzada a Catalunya. 

També es proposa que en les rotacions externes autoritzades, el centre d’origen continuarà abonant la nòmina complerta del resident, guàrdies incloses.

Igualment es proposa millorar la ràtio de metges adjunts per nombre de residents i que aquest sigui d’1 a 4

Pel que fa al Bloc Temps de Treball i Jornades, la proposta que s’ha fet arribar al col·lectiu en vaga inclou:

La Jornada laboral màxima obligatòria no pot excedir de 48 hores setmanals de treball efectiu

Entre el final d’una jornada i el començament de la següent hi haurà d’haver com a mínim un descans continuat de 12 hores. 

Setmanalment, els descans mínim ha de ser de 36 hores ininterrompudes; aquest descans és acumulable, per tant, 72 hores en 14 dies.

 

Sobre el Bloc de retribucions la proposta inclou: 

Un increment salarial del 5% a partir de l’1 d’octubre, i un 1% addicional a partir de l’1 de gener 2021, el que implica que en aquell moment l’increment salarial arribi al 6%, i això sense perjudici dels increments salarials que s’autoritzin en els propers exercicis. 

El preu d’hora guàrdia queda en la pràctica equiparat al preu d’hora guàrdia d’un metge adjunt.          

 

Aquest conjunt de propostes donen resposta a una bona part de les reivindicacions del col·lectiu de metges en formació, i tanmateix supera els acords que els metges en formació varen acceptar en les seves vagues a Madrid, Castellà i Lleó i Cantabria. 

Per que els interessats puguin constatar que això és així, en els tres següents enllaços es pot accedir als acords de sortida de vaga d’aquestes comunitats. 

 

Comunitat de Cantabria

Comunitat de Castella i Lleó

Comunitat de Madrid

I aquesta és l'acta de la última reunió de mediació entre els vaguistes, patronals del sector, i ICS en la que en annex, hi figura la proposta que es va fer arribar als MIR i que aquests varen rebutjar:

Acta departament de Treball   

Algú hauria d’explicar amb claredat perquè el que s’ha acceptat com a vàlid a Madrid, Cantabria o Castella i Lleó, a casa nostra no és suficient per desconvocar la vaga, i en aquest sentit corren alguns rumors als que no vull donar credibilitat, però que tampoc em sembla adequat que no es coneguin:

Es diu que algú pot estar interessat a fer pujar tant com sigui possible el llistó de les demanades dels MIR amb repercussions salarials, per apropar-les a les dels adjunts. Si això s’aconseguís, el pas següent estaria cantat: com que un adjunt, per sentit comú ha de cobrar més que un MIR, llavors s’hauria de pressionar de nou a les patronals i a departament de Salut per incrementar els sou del adjunts.

En definitiva, per uns o pels altres, o per tots plegats, una setmana més de vaga, i el coronavirus fent de les seves... 

 

Residències socials, què ha passat? Perquè ha passat? Què caldria fer perquè no torni a passar? Les visions complementàries del Dr. José Augusto Garcia Navarro i la Sra. Cinta Pascual

Aquest dies han coincidit dues intervencions públiques relacionats amb les residències de la gent gran. D’una banda el Dr. José Augusto Garcia Navarro, director general del Consorci de Salut i Social de Catalunya i president de la Societat Espanyola de Geriatria i Gerontologia ha participat telemàticament en el “I Congreso Nacional Covid-19” per respondre a la pregunta de què ha succeït i perquè han succeït situacions tan lamentables a les residències de la gent gran, i per altre banda, la Sra. Cinta Pascual presidenta d’ACRA ha explicat en una roda de premsa les mesures que al seu entendre cal implementar per evitar que aquestes situacions es puguin tornar a produir. Dues visions que es complementen i que cal conèixer i divulgar.  

En la seva intervenció, el Dr. Garcia Navarro va analitzar perquè ens havia passat aquesta tragèdia humana amb tantes víctimes mortals a les residències socials, on s’han produït més de la mitat dels morts en aquesta primera onada de la Covid-19. Segons el Dr. Garcia Navarro el que ens ha passat és que es van produir retards en aconseguir les proteccions per els professionals a conseqüència d’un mercat desproveït dels elements necessaris i tampoc hi va haver els tests diagnòstics necessaris per als residents. Uns retards que varen superar els que van patir els hospitals. També va contribuir a aquests retards els dubtes encara existents de qui s’hauria de fer càrrec de l’adquisició d’aquests elements. Però aquesta resposta seria massa simple. De fet a criteri del Dr. Garcia Navarro són cinc els motius que explicarien el que va succeir.

El primer dels motius és el SARS-CoV-2, un virus a l’inici molt desconegut, que comportava tractar persones amb febre, tos i disnea. Tot seguit van aparèixer persones que tenien la malaltia, que eren capaces de transmetre-la  però que encara no havien desenvolupat cap dels símptomes (presimptomàtics) i més tard aquells que ni tenien símptomes ni ens els desenvoluparien mai però podien transmetre la malaltia (asimptomàtics). A tot això cal afegir-hi els malalts que presentaven problemes cutanis, digestius, neurològics etc., més enllà dels símptomes de febre, tos, disnea. Malauradament, el temps necessari per fer un aprenentatge de la malaltia va possibilitar una expansió de la Covid-19 a les residències de gent gran.

El segon dels motius que explica el perquè ens va passar, és els relatiu al disseny de les residències. Tenim a tot l’Estat unes 5.500 residències d’avis i u 20% d’elles tenen menys de 25 places, fet que es conseqüència d’estar ubicades en pisos, xalets, etc., amb habitacions  dobles i triples i amb espais comuns molt reduïts. Són espais petits en els que resulta materialment impossible poder sectoritzar. No hi ha dubte que aquestes estructures afavoreixen la transmissió del coronavirus. 

 

El tercer motiu exposat per el Dr. Garcia Navarro el trobem que en moltes de les residències de gent gran avaluades s'ha vist que hi ha una clara relació entre l’expansió del Coronavirus i la ràtio de personal. Com més infermeres, auxiliars i gerocultors menor és l’expansió del coronavirus. Cal destacar que moltes residències estan acumulant persones amb un elevat grau de dependència i morbilitat, que no va acompanyat d’un increment major de l’assistència, i això ha influït clarament en l’expansió de la malaltia i les seves conseqüències finals sobre les persones.

 

El quart grup de motius és el relacionat amb els treballadors. S’ha analitzat la dedicació de personal gerocultor, d’infermeria i mèdic a les residències d’avis i és clarament insuficient atès el nivell de complicació i dependència que pateixen els residents i encara més al bell mig de la pandèmia del Coronavirus. Són pocs i a més mal pagats, com mostra la diferència de retribució/hora d’una infermera d’hospital i d’una residència que arriba gairebé al 175%. Això comporta que els professionals de les residències prefereixin treballar als hospitals, creant dificultats a les residències a l’hora de trobar personal qualificat.

 

Finalment, i com cinquè grup de motius hi ha la coordinació de les polítiques sanitàries i socials de les comunitats autònomes, amb respostes molt heterogènies i tardanes. El Dr. Garcia Navarro va acabar la seva intervenció dient que calen plans de contingència reals per a cada residència. La medicina s’ha de fer a les residències i no portar els residents als hospitals i en aquest sentit la telemedicina pot ser una eina de gran ajut. 

Per la seva banda, la Sra. Cinta Pascual presidenta d’ACRA, ha respost a la pregunta de què caldria fer per evitar que una situació com la viscuda a les residències socials es torni a produir, en una compareixença davant dels mitjans de comunicació. La Sra. Pascual ha demanat a la Generalitat que es continuí mantenint la coordinació que ara, a conseqüència de la Covid-19, hi ha entre els CAP i les residències després que es transferissin les competències en matèria de residències socials, del departament de Treball al de Salut, fet que ha possibilitat que les residències poguessin disposar d’una atenció mèdica i d’infermeria que abans no tenien. Tanmateix tot el personal necessari encara no s’ha incorporat per fer estable en el temps, amb pandèmia o sense, mantenir aquesta atenció. Recordem que abans de la pandèmia, una persona d’edat que residís en el seu domicili, tenia tot el dret a l’atenció sanitària dels professionals del seu CAP de referència. Per contra, si la mateixa persona vivia en una residència social, aquest dret desapareixia. Per aconseguir que aquesta prestació es mantingui permanent en el temps cal que Salut incorpori 163 nous metges i 270 infermeres a l’atenció primària.

 

La Sra. Pascual també ha reclamat que per poder donar resposta als nous models d’atenció que se’ls demana cal doblar el pressupost de la dependència dels 1.500 milions d’€ anuals, als 3.000 milions d’€. Això permetria millorar molt les prestacions i adequar millor les ràtios de personal, que actualment estant en una mitjana de 58 treballadors per cada 100 residents i situar-ho al voltant dels 70 treballadors per cada 100 residents.  

        

Presentat el document “Mesures per enfortir el Sistema de Salut”

El document proposa 30 mesures per millorar el Sistema de Salut de Catalunya, algunes de més interès que les altres. El document fa un  inventari de les qüestions sobre les que caldria actuar, agrupades  en apartats homogenis, i insisteix en alguna qüestió que fa molts anys que és coneguda i que ha estat repetidament denunciada, com el problema del finançament insuficient de la sanitat. 

Que el sistema sanitari està pèssimament finançat ho sabem des de l’any 1981, l’endemà mateix que les competències en Salut varen ser transferides a la Generalitat de Catalunya. Des de llavors, any rere any, els diferents consellers, els gestors, els professionals i totes les organitzacions que conviuen en el sector sanitari han anat repetint que el finançament de la sanitat a Catalunya era insuficient.

L’any passat, els professors Guillem López-Casasnoves i Marc Casonova varen quantificar, en un llibre divulgat per el Cercle de Salut, aquest dèficit de finançament en 5.000 milions d’€. Després de gairebé 40 anys d'haver detectat el problema, sense que ningú proposi d’on han de sortir aquests diners, no deixa de sorprendre. Demostra a més la incapacitat de tots plegats (sector sanitari, polítics, organitzacions del sector sanitari, governs, etc.) a l’hora de trobar solucions. 

Cal assolir un consens per decidir d’on han de sortir aquests 5.000 milions d’€: un impost especial? Increment dels impostos actuals? Copagament? Què el govern dediqui menys diners a altres polítiques? Altres alternatives? Una mica de tot plegat?  Fer una proposta àmplia, transversal i consensuada de com s’han d’obtenir aquests diners addicionals que es necessiten és una aportació que algú haurà de fer algun dia no massa llunyà.

Tanmateix el document presentat aporta diferents plantejaments nous que cal remarcar: El nou rol avaluador que es proposa per a l’AQuAS, la creació d’un organisme públic sanitari que disposi d’una autèntica autonomia de gestió, o que els contractes entre el CatSalut i els centres del SISCAT tinguin un horitzó de tres anys, són algunes de de les aportacions del document.

Més enllà de la qüestió del finançament, és, sens dubte, un molt bon document. 

   

Tot plegat va néixer d'una iniciativa del Consell de Col·legis de Metges de Catalunya quan al juny d'aquest any va presentar un "decàleg per la reforma del sistema de salut de Catalunya". Va ser el president de la Generalitat Quin Torra qui va acceptar el repte plantejat per els Col·legis de Metges de Catalunya, i va crear una comissió d'experts que en el termini de 3 mesos havia d'enllestir l'encàrrec d'elaborar un document amb una visió estrictament professional amb propostes per millorar el nostre sistema sanitari públic. Els experts han complert puntualment el calendari establert i recentment han presentat el resultat de la seva feina.

            

Segurament l’anunci de la creació d’aquest grup d’experts havia aixecat moltes expectatives sobre les propostes que podrien sorgir del seu treball, però la realitat és la que és, els recursos són els que són, i solucions màgiques no n’hi ha. Criticar és molt senzill, i fer aportacions de valor és molt complicat atesa la realitat econòmica del país. De tot el contingut del document, em limito a assenyalar aquelles de les 30 mesures que al meu entendre són novetat i poden significar un avenç més significatiu per la millora del sistema de salut.   

Situar a l’AQuAS com a element clau a l’hora d’avaluar la cartera de serveis i l’eficiència de les pràctiques clíniques, de les polítiques sanitàries, dels resultats en salut dels centres sanitaris, de les tecnologies, de la innovació en salut, dels centres de recerca, etc., és una novetat que cal tenir molt en compte. El sistema sanitari necessita una revisió permanent de totes les seves actuacions per garantir davant dels ciutadans que els diners dels seus impostos s’estan utilitzant de manera eficient. En aquest sentit, i des de la meva opinió, crec que la proposta dels experts hauria d’anar un pas més enllà, demanant a més que l’AQuAS fos una agència independent que no estigués finançada per el pressupost de la Generalitat.

    

Enfortir en els àmbits pressupostaris, tecnològics, i de coneixement a l’Agència de Salut Pública de Catalunya és una bona mesura, així com incorporar la intel·ligència artificial en el tractament de les dades, o afavorir la industria del país a l’hora d’adquirir determinats equipaments i productes sanitaris. També cal destacar la proposta d’incorporar la figura del tècnic en salut pública en l’àmbit de l’assistència primària.     Considerar que la Salut és un problema transversal que afecta a diferents departaments del govern no és una novetat. Ja en l’època del conseller Ruiz es parlava de “Salut en totes les polítiques”

 

També és positiva la proposta relativa als contractes entre el CatSalut i els centres del SISCAT que siguin triennals, fet que dona als centres una visió temporal que supera l’horitzó de l’exercici econòmic anual com fins ara. Això obre unes perspectives noves a l’hora de la presa de decisions en matèria d’inversions, per exemple. També és molt positiu que els centres siguin retribuïts d’acord als seus resultats, atès que així s’estimula la qualitat de l’assistència.

 

Mereix un capítol a part una proposta molt interessant que caldria fer efectiva quan abans millor. Es tracta de crear un organisme públic sanitari, que als efectes de la normativa europea fos considerat com a “no administració pública”, fet que permetria una autèntica autonomia de gestió econòmic-financera i de gestió dels recursos humans.

 

A nivell de l’assistència primària també cal destacar una novetat relativa a la retribució dels professionals en funció dels resultats en salut de la població que tingui assignada, del volum d’aquesta població i de la millora de la capacitat de resolució.

 

Una de les propostes que cal aplaudir és la integració de l’atenció a persones amb necessitats sanitàries i socials en un únic departament, en lloc de l’actual separació entre Treball i Salut que la pandèmia ha demostrat molt equivocada.  

Pel que fa als professionals, les mesures proposades tendeixen a una millora de les retribucions, fet que és del tot lògic, si tenim en compte que a l’any 2010, i considerant l’encariment del cost de la vida en aquest període, les retribucions eren superiors a les de l’any 2020.  També és destacable la proposta de millorar les dotacions de personal en els àmbits que sigui necessari, i la incorporació de noves professions al sistema sanitari.

Per últim cal destacar un seguit de propostes tendents a facilitar l’accés al sistema de salut de manera digital als ciutadans, mitjançant la telemedicina entre altres mesures, millorant les capacitats dels ciutadans per accedir a aquests sistemes i tecnologies.

Per fer tot això, calen diners. Per tant tornem  a estar al principi: d’on sortiran? 

Aquesta vaga dels MIR no és seriosa

Iniciar una vaga mèdica, al bell mig d’una pandèmia, no es pot considerar una decisió afortunada. De la mateixa manera que la immensa majoria dels ciutadans de Catalunya hem agraït l’esforç, l’abnegació i la dedicació dels professionals sanitaris en el combat contra la pandèmia, ara, quan el virus encara està ben actiu entre nosaltres, hem de lamentar que aquests professionals en pràctiques, i en fase d’aprenentatge, malmetin la imatge dels seus col·legues, convocant una vaga que sens dubte tindrà repercussions en l’assistència. Aquesta manca de responsabilitat dels convocants de la vaga es pot relacionar amb la immaduresa dels que darrere les bambolines han fet possible que es materialitzi la vaga en els moments més inoportuns.

Algunes de les reivindicacions dels vaguistes semblen raonables, però convocar una vaga al bell mig dels rebrots de la Covid-19, així No!. On són els valors ètics d’aquests professionals sanitaris? Aquesta vegada el departament de Salut, conscient dels perills que aquesta vaga entranya per als ciutadans, ha intentat evitar-la fins a l’últim moment amb una oferta econòmica generosa que va ser transmesa als MIR per les patronals. Malgrat això, els que controlen els fils de la vaga han decidit tirar endavant la convocatòria; allà ells amb les seves consciències. El que sembla clar és que el sindicat Metges de Catalunya s’ha ficat al mig d’un conflicte del que no en sortirà massa ben parat. L’afany de captar afiliats entre els MIR no es compatible amb els valors de la professió mèdica que estan molt per sobre d’aquestes actituds.

Avui comença la vaga dels MIR a Catalunya. Una vaga centrada en tres eixos de reivindicació: el de la formació, el de les condicions de treball i el retributiu. Abans que la vagi es faci realitat hi ha hagut reunions de mediació per intentar apropar postures i poder desconvocar la vaga. En aquestes reunions les patronals han anat fent propostes que varen ser rebutjades per els vaguistes al considerar-les “insignificants”. Malgrat això, des del departament de Salut s’ha continuat treballant com mai per intentar aturar aquesta vaga, i aquest diumenge, s’ha donat instruccions a les patronals per que aquestes milloressin la plataforma econòmica

En concret s’ha ofert als MIR un increment salarial del 5,5%. Amb aquestes condicions, els MIR de Catalunya passarien a ser retribuïts gairebé com els de la comunitat de Madrid que són els que cobren més de tot l’Estat, superant als de comunitats com Andalusia o el País Basc. La resposta va arribar per part del comitè de vaga a última hora de la tarda de diumenge: no acceptaven la proposta i emplaçaven a les patronals a la propera reunió de mediació dimarts vinent. Amb aquesta resposta, la vaga afectarà com a mínim avui dilluns i demà dimarts. Caldrà veure que passa dimecres, i sobretot l’espasa de Dàmocles que pesa sobre els sistema sanitari de prolongar la vaga a tota la setmana vinent.

Una de les reivindicacions dels MIR, el lliurar després de les guàrdies, ja la tenen concedida després de les diferents sentències del Suprem, ara bé, no com ells pretenen reduint la jornada anual de treball efectiu, que cal mantenir. Accedir al que demanen podria significar un greu perjudici per a la seva formació atès que podrien arribar a perdre (en un supòsit de fer 4 guàrdies al mes) més de 300 hores de formació a l’any, contravenint així altres reivindicacions del col·lectiu en l’àmbit formatiu.

No acaben aquí les demandes fora de context dels MIR. A nivell retributiu, acceptar les seves peticions podria comportar que cobressin més que els adjunts que contribueixen a la seva formació. També la pretensió de que els centres els financin 10 dies a l’any per anar als congressos que ells decideixin sembla una petició in-assumible, o disposar un 15% de jornada per formació no assistencial. Un autèntic despropòsit.

Per fer més evident el desencert d’aquesta convocatòria de vaga en les circumstàncies actuals, els vaguistes han distribuït entre ells una anomenada “Guia pràctica de respuesta de los MIR a la convocatoria de los servicios mínimos” elaborada en castellà com no podia ser d’altre manera atès el tarannà polític de membres del comitè de vaga. En aquesta vaga es donen consells de com acudir als serveis mínims que se’ls imposin amb consells com:

"Esconderos en una cueva..."

"Si teneis que hacer Servicios mínimos, no teneis que ser el trabajador del mes..."

I els proposen fer assentades d’una hora el que implica necessàriament abandonar els serveis d’urgències.

Sembla que alguns han oblidat el que era el Jurament hipocràtic...

Quan una entitat com “Marea Blanca” dona suport a una vaga d’aquest estil, ja està tot dit...    

Hi haurà vaga dels MIR: la mediació no ha aconseguit l’acord

El conflicte amb els MIR, no és nou d’aquests dies, sinó que la pandèmia ha contribuït a agreujar un problema que es va iniciar al juliol de l’any passat, quan el col·lectiu ja volia convocar una vaga. Les reivindicacions dels MIR es centren en tres eixos: les condicions de treball, la formació i la retribució. El sindicat que els dona suport, Metges de Catalunya, que ha allargat la convocatòria de vaga a la setmana de finals de setembre icomençaments d’octubre, vol expressar una voluntat de negociació en un procés que no es preveu fàcil i que fins ara ha resultat estèril després de les deus reunions celebrades per intentar arribar a acords. Tanmateix, organitzar una vaga en el sector sanitari al bell mig d’una pandèmia, no sembla massa coherent amb la defensa d’un sistema sanitari de qualitat, ni massa acceptable per un departament de Salut que es preocupi per la salut dels seus ciutadans. En quant a les qüestions ètiques, aquesta és una vaga oportunista i reprovable. Els MIR de Catalunya s’han posat a l’alçada dels treballadors del metro o dels taxistes de BCN, quan a les portes del “BCN Mobile World Congress” convoquen les seves vagues...                    

 

 

En la mediació d’aquest divendres al departament de Treball entre el sindicat Metges de Catalunya, l’ICS i la resta de patronals del sector sanitari públic no hi ha hagut acord. Per tant dilluns comença una vaga dels metges en formació al centres sanitaris del SISCAT. Aquesta vaga inicialment de tres dies de durada, pot tenir continuïtat atès que Metges de Catalunya ha convocat una segona tongada de vaga prevista per els dies 28 de setembre a 3 d’octubre. La vaga afecta  als Hospitals i Centres d’Atenció Primària de l’ICS i als concertats amb el Servei Català de la Salut i a tot el personal mèdic especialista en formació (MEF).

Aquesta és la segona reunió de mediació entre les parts que acaba sense acord, tot i que en aquesta segona reunió les patronals han presentat una proposta conjunta per donar resposta a les diferents reivindicacions plantejades per els vaguistes. Proposta que ha estat considerada “insignificant” pel sindicat mèdic, i per tant, rebutjada. La convocatòria de vaga doncs, continua vigent, i des del departament de Treball s’han fixat uns serveis mínims que volen preservar el normal funcionament dels serveis d’urgències, de les unitats especials (UCI, Diàlisis, tractaments de ràdio i quimioteràpia, etc.), o l’activitat quirúrgica inajornable entre d’altres. Pel que fa a l‘assistència primària, el decret de mínims estableix que s’haurà de garantir el funcionament de l’assistència urgent per als centres d'atenció continuada i urgent. Aquests serveis mínims hauran de ser prestats preferentment per el personal que no secundi la vaga.  

 

El sindicat entén que les propostes de les patronals són "insuficients, inconcretes i no donen resposta a les qüestions principals que han donat lloc a la convocatòria de vaga". I en aquest sentit concreten que la proposta de les patronals no inclou de forma explícita cap de les reivindicacions dels MIR pel que fa a la qualitat de la seva formació, ni al compliment dels descansos legalment estipulats després de les guàrdies, ni satisfà tampoc les demandes salarials i de retribució de les guàrdies. 

 

Que els Mir hagin de complementar el seu sou que no arriba als 1000€, amb guàrdies de 24 hores sense el preceptiu descans posterior, per poder tenir un sou digne sembla que no sigui massa raonable; en certa mesura tenen raó al considerar-se ma d’obra barata, amb condicions laborals precàries que s’han vist agreujades per la crisi de la Covid-19. En quant a la reivindicació sobre la formació, aquí ja costa una mica més estar d’acord amb els vaguistes, atès que sempre s’ha dit, i jo crec que es pot continuar dient, que la formació MIR a l’Estat espanyol, és de les millors del món.     

Fins aquí una part dels fets. Tanmateix i a banda de les discussions de si els vaguistes tenen o no raó, i quins serien els punts que l’administració hauria d’intentar resoldre per ser clarament impropis, voldria assenyalar un fet que em sembla rebutjable. Es tracta d’un vídeo que els MIR de l’Hospital de Bellvitge han penjat a les xarxes socials, en el que diuen entre altres disbarats que no reben formació, quan això és del tot fals. Reben una molt bona formació malgrat que algun “listillo” digui el contrari. I si no que ho preguntin als molts metges sud-americans que venen a l’Estat espanyol a seguir la formació MIR. De fet el vídeo és tot ell rebutjable, atès que s’aprofiten dels drames causats per la pandèmia, barrejant els morts a l’Hospital amb les seves reivindicacions, i reclamant el suport de la societat amb amenaces de marxar sinó reben una formació de qualitat. De fet, si no reben una bona formació, des d’un punt de vista deontològic el que hauríem de fer és abstenir-se de participar en l’assistència si és que no es creuen prou preparats per fer-la amb garanties per als malalts. 

Salut no pot perdre la credibilitat: l’assistència primària necessita una resposta urgent, ja!

El departament de Salut córrer el risc de perdre la credibilitat si no compleix amb els compromisos assolits davant de la ciutadania, davant dels professionals, davant del sistema de salut de Catalunya i davant dels sindicats.

Són masses promeses incomplertes; són masses compromisos no atesos; són masses paraules i molts pocs fets. Ingredients suficients per posar en perill la credibilitat d’un departament fortament posat en evidència per la crisi de la Covid-19, en un moment en el que no sobren les capacitats i les aptituds suficients per fer front a les necessitats d’un sistema sanitari cada dia més debilitat per la manca de recursos, per la manca d’accions eficients i sense un finançament suficient.

El sistema sanitari català no pot estar vivint de les paraules i de les promeses; el sistema sanitari necessita recursos, necessita fets concrets, necessita solucions. De retòrica ja anem molt sobrats...

I l’assistència primària és un exemple claríssim d’aquesta actitud del departament de Salut d’incomplir compromisos, i deixar que l’atenció es deteriori i els professionals es col·lapsin. Estem davant d’una situació límit que ja no resisteix ni un dia més, que el departament de Salut continuï marejant la perdiu.       

També és del tot necessari que organitzacions bàsiques i fonamentals del sector sanitari com són les patronals CSC o UCH, assumeixin les seves responsabilitats i defensin aferrissadament l’assistència primària que, ara per ara, sembla que ells també la consideren una activitat “subsidiària” de l’assistència especialitzada.        

  

 

Totes les promeses basades en incorporar més professionals acaben per no poder-se satisfer, i això per la senzilla raó que aquest nombre de professionals promesos i compromesos, una vegada i un altre, no existeix en el mercat de treball. A Catalunya no hi ha els professionals metges i infermeres suficients per donar resposta a les diferents propostes fetes per l’administració en el context de l’ENAPISC, o més tard amb els acords de sortida de vaga dels facultatius de l’assistència primària o amb aquest Pla recentment presentat per el departament de Salut. Si aquests professionals no existeixen, perquè s’adquireixen compromisos sobre un actiu inexistent? Ningú del departament s’adona que frustrant continuadament les expectatives dels professionals només s’aconsegueix descrèdit? 

Sembla que alguns polítics es pensen que tenen carta blanca per anar prometent coses, i que tothom els venerarà només pel fet de prometre-les, i això una vegada i un altre, i un altre. I a sobre es pensen que la gent els continuarà votant de tant bé que ho fan. I la realitat és ben diferent: no complir compromisos adquirits resta credibilitat per més vicepresident del govern que se sigui. Costa molt guanyar-se la credibilitat, i en canvi es perd amb molta facilitat. Els compromisos adquirits que no es materialitzen o es materialitzen a mitges, acaben restant credibilitat a aquell que fa servir l’engany per resoldre un problema avui, però que de ben segur que en generarà un de més gran per demà passat. La gent no és estúpida.    

A banda del fet que aquests professionals promesos no són al mercat de treball, una part dels metges de medicina familiar i comunitària que cada d’any es formen a les unitats docents del sistema sanitari català, acaben o tornant als seus llocs d’origen, o accepten ofertes de feina de comunitats limítrofes amb Catalunya, amb càrregues de feina inferiors a les nostres, i sobretot amb sous superiors als previstos en el conveni col·lectiu de Catalunya. En aquestes condicions continuar prometent més i més professionals no és només una utopia, sinó que, tal com deia més amunt, equival a prendre a la gent per estúpida. 

 

El cert és que avui la sobrecarrega dels metges de primària fa que no tinguin hores per poder assumir adequadament les seves responsabilitats assistencials. A banda de la càrrega de feina a les seves consultes derivada de la Covid-19, els metges i infermeres de la primària, ara, de sobte, els haa vingut a sobre noves responsabilitats amb el sistema educatiu públic i l’atenció a les residències socials. Dos responsabilitat molt mal resoltes per el departament de Treball i per el departament d’Ensenyament, liderats per dos perfectes ineptes que no haurien de formar part d’un govern de la Generalitat de Catalunya.          

 

Diverses organitzacions de l’àmbit de l’assistència primària han encès senyals d’alarma i han denunciat una situació d’ofec insostenible. Amb aquesta situació crítica, d’un sistema a punt d’entrar en crisi, sobta el silenci còmplice de les patronals del sector sanitari. Deixant de banda a ACES, que actua bàsicament en l’àmbit de la sanitat privada, ni el Consorci de Salut i Social de Catalunya, ni la Unió Catalana d’Hospitals, han fet sentir les seves veus per denunciar una situació crítica, que està posant a l’assistència primària al límit, i que al bell mig d’una pandèmia ens pot portar a un problema majúscul de salut pública. 

Dona la sensació que les patronals del sector sanitari, que en la pràctica formen part de “l’Apparàtxik” del sistema a través dels diferents òrgans creats per a la seva domesticació, com per exemple el “Consell de Direcció del Catsalut”, no defensen en cap cas una assistència primària a punt de col·lapsar. Cap patronal s’ha manifestat públicament en la defensa d’una assistència primària molt mal tractada per part de l’administració. De la mateixa manera que els màxims responsables del departament de Salut estan perdent la credibilitat, a les patronals els pot passar el mateix. Alinear-se amb el “poder” per poder continuar rebent els seus favors, no és precisament una bona tàctica. L’assistència primària necessita també que les patronals del sector sanitari la defensin. Ens hi va la salut del sistema. 

             

La l’assistència primària està desmoralitzada; el futur no és esperançador

El departament de Salut, amb el vicepresident del govern de la Generalitat al front, ha presentat el Pla d’Enfortiment i Transformació de l’Atenció Primària (AP) que lluny de servir d’estímul als professionals de l’assistència primària, ha estat rebut amb desconfiança, i amb la sensació que l’AP continua sent per al departament de Salut una atenció subordinada, que contràriament al que els polítics diuen, és la porta d’entrada al sistema però no és l’eix vertebrador de l’assistència. És la parenta pobre de l’atenció hospitalària.  

Segons tres de les societats científiques especialitzades en atenció primària: “La primària està a punt de petar”, i certament, després de parlar amb alguns professionals, metges i infermeres de l'atenció primària, el desencís és evident.      

Hem encetat la setmana amb una piulada a les xarxes socials que deixa molt clar que el Pla presentat per Salut per millorar l’assistència primària no respon a les expectatives dels professionals. Els autors de la piulada són professionals de prestigi reconegut que pertanyen a la FoCAP (Fòrum Català d’Atenció Primària), que és un espai obert a metges i infermeres de la primària, a la resta de professionals que hi treballen i als ciutadans, interessats tots ells en la millora de l’atenció primària de salut. La piulada també porta la signatura de l’AIFiCC (Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya) que a banda de promoure la formació continuada dels professionals d’infermeria també participa en la planificació, organització i actuació dels serveis sanitaris, i el tercer signant és la CAMFIC (Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària) dedicada fonamentalment al manteniment de les competències dels metges de medicina familiar i comunitària de manera que la ciutadania pugui gaudir d’uns alts nivells de salut.

La piulada que han publicat a Twitter és aquesta: “L’atenció primària està a punt de petar, hi coincidim CAMFIC, AIFICC i FoCAP” I això ho diuen per un conjunt de raons i entre elles perquè el nou pla elaborat per Salut, és un pla pensat per complementar les accions dutes a terme per lluitar contra la Covid-19, però no és un pla per millorar l’atenció primària en el seu conjunt. Per altre banda, no hi ha ni tan sols cap garantia que aquest pla s’acompleixi. I en aquest sentit, els professionals de la primària ja estan cansats de promeses que no es compleixen. Primer va ser l’ENAPISC, que mai s’ha vist aplicat íntegrament. Després els acords de sortida de la vaga duta a terme per els metges de primària, aviat farà 2 anys, i que tampoc s’han aplicat al 100%. Amb aquesta antecedents no hi ha cap garantia que aquesta vegada. Un altre motiu de recel és que aquest pla no ha estat consensuat amb cap de les societats científiques de l’atenció primària, i algunes de les seves previsions, fetes des dels despatxos per persones que mai han patit la tensió d’una consulta de la primària, no responen a les necessitats reals dels professionals.

Una de les característiques bàsiques de l’assistència primària es la seva “longitudinalitat”, entesa com el contracte implícit entre professional i pacient en el que el professional adquireix la responsabilitat  permanent del pacient, en contrast amb l’atenció fragmentada. Aquesta “longitudinalitat” aporta molts beneficis a l’assistència, derivats de coneixement, interacció i comunicació entre metge i pacient. Doncs bé, aquest Pla presentat va just en la direcció contrària, fragmentant encara més l’assistència, és a dir, deshumanitzant-la. Els professionals de referència no tenen cap consideració en aquest Pla. 

Per tot plegat, els professionals de la primària es senten desencisats, frustrats i desil·lusionats a conseqüència de la manera com han de treballar: a cop de telèfon, amb unes agendes impossibles d’assumir, no se’ls escolta en les seves reivindicacions, però tampoc en les seves propostes de millora, i amb l’afegitó que l’autonomia de gestió dels equips d’atenció primària en la pràctica ha desaparegut, atès que tot els ve imposat. Han d’assumir l’atenció a les residències socials i prestar atenció a les escoles, i tot això que accepten de bon grat requereix una recursos, que no arriben. 

Aquest mal estar també ha estat detectat per el sindicat Metges de Catalunya que des d’un altre vessant critica el contingut del Pla, centrant les seves crítiques en la manca de recursos econòmics i humans del Pla. Per tot plegat, no es pot descartar que tornin a aflorar malestars i queixes, reivindicacions de tota mena que sempre acaben tenint un desenllaç molt negatiu per l`atenció sanitària dels ciutadans.     

Això si, demà la consellera ens tornarà a repetir que posen a la persona al centre, i que l’assistència primària és l’eix vertebrador del sistema sanitari... De fet, des de fa temps, qui decideix al departament de Salut, no és la titular del departament, sinó el conseller d’Economia, i així ens va.  

L’enèsima vaga mèdica de la legislatura

Després d’una mica més de dos anys de legislatura s’acaba de convocar una nova vaga mèdica a Catalunya. Aquesta vegada són els MIR qui cansats de promeses incomplertes han dit prou a una situació insostenible. De nou s’evidencia una manca d’habilitat negociadora per part del departament de Salut, que lluny de trobar el camí de l’acord, s’enroca en posicions de duresa extrema per després acabar cedint de manera gairebé absoluta a les pressions dels vaguistes. 

Aquesta manera d’actuar dels responsables de Salut davant de qualsevol vaga, està molt condicionada per el departament d’Economia, el titular del qual es mostra intransigent davant d’una convocatòria de vaga, però que cedeix mot fàcilment quan comença a adonar-se dels resultats de la seva manca de flexibilitat. Quan això passa, llavors correm-hi tots!...

Per cert, sense voler entrar a valorar la lògica de les seves reivindicacions, si que voldria recordar al col·lectiu MIR que es forma a casa nostra, que Catalunya no s'escriu amb "ñ". Malauradament aquest detall ja parla per si sol del tarannà ideològic del nucli generador d'aquest grup de protesta.    

Aquest convocatòria està prevista per els dies 21,22 i 23 de setembre i està adreçada als MIR que es formen i treballen al SISCAT; és a dir, afecta als centres de l’ICS, als centres de titularitat pública concertats i als de titularitat privada integrats en el sistema sanitari públic, tan d’hospitals com d’assistència primària. Estan cridats a la vaga un total d’uns 3500 metges dels diferents nivells des de R1 fins a R5 de totes les especialitats. 

La vaga arriba després d’una última reunió entre representants dels MIR de Catalunya, el sindicat Metges de Catalunya i representants del CatSalut i del departament de Salut, en la que no s’han donat respostes a les reivindicacions del col·lectiu MIR relatives a horari laboral, sou base, formació, i altres situacions precàries. El representants del departament de Salut tampoc han volgut canalitzar les inquietuds del col·lectiu MIR, mitjançant reunions per anar avançant en la solució del problema sinó que s’han remès a les reunions que mantenen amb les patronals per abordar aquests temes. 

Els metges en formació, presten serveis en els nostre hospitals i centres d’atenció primària i la seva feina ha esdevingut necessària allà on són presents com a part de l’equip mèdic en el que estan integrats, participant en les tasques assistencials de l’equip al temps que avancen en la seva formació. 

Entre les seves reivindicacions cal destacar les següents:  

A nivell formatiu:

Demanen que un 15% de la jornada ordinària estigui destinada a la formació no assistencial.

Poder assistir un mínim de 10 dies a l’any a congressos i altres activitats formatives

Fer activitat assistencial controlats sempre per un metge adjunt, segons una ràtio de 4 MIR per adjunt 

A nivell laboral:

Ornada de 35 hores setmanals

Una màxim de4 guàrdies al mes+

Respectar un descans mínim de 12 hores després d’una jornada 

Disposar d’espais de descans dignes en els centres en els que treballen

A nivell retributiu:

Increment de la retribució de la jornada ordinària i del preu d’hora de guàrdia

Incrementar en un 20% el preu d’hora de la guàrdia, quan s’hagi superat el nombre màxim d’hores de guàrdia establert.    

Incorporar el plus de nocturnitat en aquelles jornades a partir de les 10 de la nit 

Els MIR volen deixar de ser ma d’obra barata per els hospitals catalans, i aquesta reivindicació és del tot respectable. Tanmateix seria d’agrair, que les seves reivindicacions a les xarxes socials les fessin en la llengua pròpia de Catalunya. Segur que molts MIR no es senten representats amb piulades com les que adjunto. El Sindicat Metges de Catalunya els dona suport pel que fa a la vaga convocada i a les seves reivindicacions, però estic convençut que el sindicat és aliè a aquesta castellanització a la que en el sector sanitari no estem acostumats.     

És difícil entendre que els directius del departament de Salut, que en dos anys han sofert més convocatòries de vaga que en totes les legislatures anteriors de la Generalitat, tinguin tan poques habilitats negociadores. Aquesta situació només pot explicar-se si al darrere hi ha una ma de ferro que diu No a totes les reivindicacions dels treballadors. Tanmateix aquesta ma de ferro, quan veu les conseqüències del seu No, s’acaba per convertir en ma de llautó, i acaba cedint en bona part de les reivindicacions, però mentre dura el conflicte, qui ho paga som els ciutadans que ens veiem privats d’una assistència, que ja s’ha vist prou afectada amb la Covid-19 i que amb la propera vaga encara pot empitjorar més. 

I aquest ma teòricament de ferro, no és altre que la del conseller d’Economia Pere Aragonès, una persona que passarà a la història per ser qui amb les seves decisions ha causat més vagues i hores perdudes a la sanitat catalana. I tot, per al final acabar cedint...