En reconeixement a la feina feta

La política no ha sabut estar a l'alçada dels que varen donar el millor de sí mateixos per evitar la fallida del sistema sanitari públic de Catalunya.

Només els desagraits, els ressentits i els ignorants poden deixar de posar en valor el mèrit d'un  equip de persones que coneixent el marc económic que es dibuixava i quin era el final que els esperava, varen acceptar unes responsabilitats només per que s'estimen la sanitat pública catalana.    

Després dels molts canvis que s’han produït tant a nivell del Departament de Salut, CatSalut o el propi ICS té interès saber que se n’ha fet a nivell professional dels anteriors alts càrrecs d’aquests organismes. Val a dir que no és gens fàcil trobar una ocupació en el món laboral quan et veus obligat a cessar d’un càrrec més o menys lligat a la política. Les empreses del sector són a vegades reticents a contractar a segons qui, independentment de la seva vàlua professional,  si abans no obtenen els “placet” dels que ocupen ara el poder en el Departament. I fins i tot a vegades són aquests nous responsables polítics els que demanen a les empreses que contractin a aquest o a l’altre,  una mica en compensació per haver-los cessat dels seus càrrecs sense una raó mínimament vàlida. En aquests nivells de responsabilitat sovint els canvis es fan per afinitat política o fins i tot per amiguisme, i això genera la obligació moral d’intentar trobar una sortida professional a aquells que han estat cessats sense motius reals per fer-ho.

Sigui com sigui, aquests últims 3 mesos al departament de Salut han estat mesos de canvis, i la pràctica totalitat dels anteriors responsables ja no hi són. Veiem alguns dels càrrecs i que ha passat amb els seus anteriors responsables:

El conseller Boi Ruiz es va prendre un mes per recuperar-se mentalment: Van ser 5 anys de patiment per les crítiques injustes i demagògiques contra la seva gestió que el van afectar a ell mateix i a la seva família. Sembla que el Dr. Ruiz està recuperant la seva activitat a la Universitat Internacional de Catalunya com a professor associat i director del Màster Universitari de Gestió Sanitària,  i intenta també posar en valor els seus amplis coneixements en matèria de sanitat a països llatí-americans, europeus i en el sí de la pròpia OMS a través d’una empresa de consultoria que tenia abans del seu nomenament com a conseller i que ha mantingut en stand-by mentre ha estat ocupant el càrrec. 

Roser Fernández, secretària general del departament de Salut durant aquest mateix període de 5 anys, ha tingut algunes ofertes de feina una vegada va ser cessada. Aquestes ofertes són conseqüència de la feina tan ben feta que ha dut  a terme durant aquest període, i finalment s’ha decantat per l’oferiment que li han fet des de l’Institut Guttmann, organització a la que s’ha incorporat en qualitat de gerent fent suport al director general el Dr. Josep M. Ramírez.

Josep Maria Padrosa, que també ha estat durant 5 anys exercint com a director del CatSalut, va decidir prendre’s la situació amb calma. Necessitava posar distància amb tot el que ha viscut, i l’estrès que ha patit, i com en els cas del conseller, de les injustes crítiques que va rebre, relacionant-lo amb tota la mala intenció amb els interessos de l’empresa per la qual havia treballat abans del seu nomenament com a director del Servei Català de la Salut. El Dr. Padrosa vol deixar passar temps abans no opti per alguna de les ofertes de feina que ha rebut.

Els subdirector del Servei Català de la Salut era Francesc Brosa, un històric del departament de Salut. El seu cessament deu haver ocasionat més d’un problema doncs Francesc Brosa era el “disc dur” del CatSalut. Només ell tenia el coneixement històric de pràcticament tot el de transcendent que hagi passat al Servei en els últims 15 anys com a mínim, i això el feia ser un “imprescindible”. Segur que al CatSalut deuen haver notat la seva absència a l’hora de seguir els antecedents d’algun afer. Amb aquest bagatge, a Francesc Brosa no li ha estat difícil trobar una ocupació. Ha estat a MUTUAM, on el seu director general Josep Arqués l’ha nomenat adjunt a la direcció general. 

En una situació similar a la de Josep Maria Padrosa hi trobem a Pere Soley fins fa molt poc gerent de l’ICS. Sembla que el Dr. Soley està tancant una oferta de treball que ha rebut i que en principi li sembla molt interessant. Segurament les properes setmanes podrem saber la seva destinació final. Pere Soley aporta un molt ampli currículum a la sanitat catalana, farcit de càrrecs de responsabilitat que ha desenvolupat sempre amb molt d’encert. Per això no es gens estrany que estigui ben a prop de solucionar amb garanties el seu futur professional.  

Finalment dir que Cristina Iniesta ha retornat a la seva plaça a l’Hospital del Mar. Carles Constante, està també analitzant algunes propostes, alguna d’elles fins i tot al marge del SISCAT. Oriol Morera ha retornat a l’Hospital de Vic on va donar les seves primeres passes en el món de la gestió i Joan Puigdollers ha estat repescat a l’Àrea Metropolitana Sud del CatSalut.

Tots ells van intentar fer bé la seva feina, i és ben cert que ho van aconseguir. Els ha tocat gestionar la pitjor etapa de la sanitat catalana, al tenir que atendre les necessitats de salut del catalans amb un pressupost molt inferior al que es necessitava, afectant el mínim possible la qualitat del sistema sanitari públic de Catalunya. Ningú no els pot culpar que els pressupostos no fossin els que es requerien i ningú els pot culpar de la crisi tan dura que Catalunya està patint encara ara. Tampoc són responsables que les autoritats econòmiques de l’Estat hagin tractat tan malament als ciutadans catalans. Per tot això, per haver donat el millor de sí mateixos intentant que les conseqüències de la crisi es notessin el mínim possible a casa nostra, jo els vull retre un reconeixement a la tasca ben feta. Moltes gràcies a tots, als que he esmentat en l’escrit i a tots aquells que sense haver estat citats amb nom i cognoms també han format part d’aquesta feina col·lectiva. El meu respecte i admiració per la seva abnegació i sacrifici. Algun dia, quan els apriorismes hagin desaparegut de la política catalana, quan la demagògia sigui tan reprovable públicament com la corrupció, quan el populisme estigui desterrat del dia a dia de la nostra sanitat, quan Catalunya recuperi la seva escala de valors, molta gent se n’adonarà de les capacitats de tots aquests homes i dones que van evitar un autèntic daltabaix en el sistema sanitari públic català.

www.rbaestudisiprojectes.cat  

  

Un fantasma recorre la sanitat catalana: la febre desprivatitzadora

En els últims anys hem pogut observar com s'anava estenen a la sanitat pública catalana una obsessió malaltissa que clama per la seva “desprivatització”.

El debat públic-privat a la sanitat pública catalana, està farcit d'aprioirismes ideològics

Escrit Per:

Francesc José María

Advocat

Soci director del Gabinet FJM Advocats

Ex-director gerent de l'ICS

En els últims anys hem pogut observar com s'anava estenen a la sanitat pública catalana una obsessió  malaltissa que clama per la seva “desprivatització”. Hem viscut episodis tant curiosos com el de l'autoanomenada "marea" de Lleida que va plantejar un enigma que els politòlegs tindran molt difícil desxifrar: La suma de dos ens públics del territori (Institut  Català de la Salut i l'empresa pública Gestió de Serveis Sanitaris) i la Universitat pública de Lleida per crear un consorci que és una entitat de dret públic, suposa la privatització de la sanitat a les Terres de Ponent.

 

Hem assistit amb certa preocupació durant les darreres campanyes electorals a pronunciaments polítics a favor de la "nacionalització" de la sanitat pública catalana. Sortosament aquest discurs s'ha moderat i ha acceptat una diferenciació entre les entitats privades proveïdores de serveis diferenciant les d'iniciativa social non profit de les d'iniciativa mercantil amb afany de lucre. Aquest exercici de moderació ha derivat cap un nou discurs: la "desprivatització del SISCAT", que ja s'ha cobrat les dues primeres víctimes amb l'expulsió de la xarxa d'internament d'utilització pública de la Clínica del Vallès i de l'Hospital General de Catalunya  del Grup Quirón Salut.

No toca en aquest breu article fer una valoració sobre  l'oportunitat de la mesura ni sobre altres factors que hagin pogut influir en la presa de decisió de l'autoritat sanitària, però sí constatar que és conseqüència directa d'aquesta febre “desprivatitzadora” que s'ha apoderat de determinats moviments socials de l'entorn salut, d'algunes forces polítiques amb representació parlamentària i d'alguns mitjans de comunicació. És com si de cop i volta el problema principal de la sanitat catalana sigui la presència en la provisió de serveis de salut d'entitats de titularitat privada amb afany de lucre; per cert una presència absolutament minoritària en l'hospitalització d'aguts, l'atenció especialitzada i l'atenció primària.

 

No deixa de ser curiós que molts dels que ara plantegen la necessitat d'una reforma del sistema sanitari públic en un sentit, al meu parer, involucionista en base a demonitzar i fer fora tot allò que ensumi a privat i fer més gran l'ICS al que presenten com el paradigma de la "puresa de sang" pública, no fa pas massa anys eren els mateixos que quan l'ICS es va transformar en empresa pública donaven veus a tort i dret i és manifestaven perquè consideraven que aquesta transformació suposava la privatització de la sanitat pública. Quina mania amb repetir el mantra de la privatització quan no es tenen arguments.

 

Recordo que aleshores  des de la direcció corporativa de l'ICS vam haver de fer molta pedagogia  explicant que "una au que vola com un ànec, camina com un ànec, neda com un ànec i té cos d'ànec, és un ànec" (excepte, com molt sàviament em va fer notar un metge tortosí, a les Terres de l'Ebre que és un "pato"). És adir, que no es tractava  de cap privatització doncs el nou ICS seria una entitat de dret públic, finançada amb fons públics, per donar un servei públic als ciutadans i sotmesa a tota mena de controls i mecanismes de fiscalització públics: públic pels quatre cantons. La naturalesa pública de l'ICS no estava renyida amb l'objectiu de flexibilitzar la seva gestió eliminant rigideses i burocràcia, descentralitzar i desconcentrar la seva organització i cercar fórmules de governança que promoguessin l'autonomia de gestió dels seus centres, serveis i establiments i la participació democràtica dels professionals i dels usuaris.

Una bona mostra dels apriorismes ideològics en el debat públic-privat  a la sanitat el tenim en el recent informe publicat per l'Ajuntament de Barcelona sobre “la  mercantilització i privatització" de la sanitat a la ciutat comtal. Aquest debat sobre fórmules organitzacionals i titularitats de les mateixes és tant vell com estèril. El concepte d'allò que és públic en l'àmbit de la provisió de serveis sanitaris no pot quedar reduït a les organitzacions que es regeixen pel dret administratiu i nodreixen les seves plantilles de personal amb  funcionaris/estatutaris. Aquesta concepció  reduccionista identifica lo públic només amb allò que pertany a una administració pública des del punt de vista de la propietat i la governança. En la meva opinió un sistema de salut planificat per l'administració pública, finançat amb fons públics per prestar un servei públic als ciutadans no deixarà de ser un sistema públic encara que les seves prestacions es gestionin per entitats que no pertanyin al sector públic stricto sensu, entitats privades amb o sense afany de lucre.

El Tribunal Constitucional (TC) ha tingut ocasió de reflexionar sobre si les fórmules de gestió privades, sense distingir si les entitats privades gestores de les prestacions de salut tenien o no ànim lucratiu, vulneren l'article 41 de la Constitució espanyola com postulava un grup de senadors socialistes. (STC 30 d'abril de 2015). El TC en la seva sentència recorda que el caràcter públic del sistema no queda qüestionat per la existència en ell de fórmules de gestió o responsabilitat privades i que l'obertura a fórmules de gestió privades queda en tot cas condicionada a la preponderància dels elements definitoris del caràcter públic del sistema. Per al TC el que defineix el servei públic és en mans de qui queda la potestat de definir les prestacions de la cartera de serveis que són els poders públics, que a més a més actuen com a garants de la qualitat, l'atenció i els drets dels ciutadans, i el seu finançament amb fons públics. La conclusió de l'Alt Tribunal és que l'externalització de la gestió dels serveis públics sanitaris no posa en qüestió els trets estructurals del Sistema Nacional de Salut  ni desnaturalitza la seva essència pública i, per tant, no es vulneren  principis fonamentals en funció de que la prestació es realitzi mitjançant gestió indirecta en lloc de la  gestió directa. 

Enllaçat amb un article de Francesc José Maria, publicat a La Vanguardia

www.rbaestudisiprojectes.cat