diumenge, 28 d’abril del 2013

Noves manifestacions contra les retallades


Austeritat i despeses supèrflues



Que en una situació de crisi econòmica sustentada en un endeutament públic i privat monstruós, l’austeritat és una necessitat, no hi pot haver ningú amb tres dits de front que ho discuteixi. Ara bé, aquesta austeritat aplicada sense seny, pot portar com és el cas, a una situació d’ofec total de l’economia.

És evident que un país no pot viure per sobre de les seves possibilitats i que quan s’endeuta ha d’estar segur que podrà tornar allò que deu. I és evident també que els diferents governs espanyols no han considerat  la possibilitat de poder tornar allò que han demanat prestat, com tampoc ho han fet els governs catalans, en especial el de l’últim tripartit. En el cas de Catalunya la situació és dramàtica, som qui més deute té a Espanya en valor absolut, i els tercers pel que fa al tant per cent del PIB que correspon a deute. El resultat és que Catalunya no pot accedir a demanar nous préstecs perquè el mercat internacional (els inversors) ja no creuen que Catalunya pugui tornar els diners que hauria de  demanar.

Avui els carrers de Barcelona han estat testimonis d'una
nova protesta contra les retallades: ensenyants,
funcionaris, personal sanitari, tots contra
una situació a la que no es veu sortida  
Fins aquí les raons que justificarien aquesta necessitat d’austeritat. Cal reduir com sigui el deute, i això només es pot aconseguir reduint el dèficit públic, vol dir reduir despeses públiques i intentar incrementar els ingressos. Això és doncs el que s’ha fet, o s’ha intentat, fer fins ara. En el cas de Catalunya, tot i les retallades el dèficit continua creixent en lloc de reduir-se com a conseqüència de tres factors: els elevats interessos del deute que hem contret, l’aparició de més compromisos de despesa (inversions diferides en el temps) que tant va practicar l’últim tripartit i una disminució forta dels ingressos tributaris conseqüència de la reducció de l’activitat econòmica. Vist així, un panorama gens engrescador; més aviat tot el contrari.


Ens calen doncs uns quants anys (ni dos, ni tres) per redreçar la situació, si és que les protestes i exigències socials permeten que el govern ho pugui fer. Ara bé, des del meu punt de vista no podem continuar com fins ara; hem de continuar “retallant” és cert, però hem de retallar no de qualsevol manera, sinó seleccionant una mica els àmbits en els que  es pot retallar i causar menys perjudicis a la societat. Fins ara les retallades han estat generalitzades; crec que ara cal ser més selectiu i retallar aquelles despeses supèrflues i que tinguin un menor valor afegit coma retorn a la societat. Ja se que fer aquests anàlisi requereix temps, però no fer-ho així implica de ben segur, retallar prestacions socials que estan ja al seu límit de supervivència. Els que coneixem una mica l’administració pública sabem que hi han encara en el seu sí persones, dependències, organismes, etc., que no aporten res o molt poc a la societat. És aquí on cal començar a passar les tisores, i eliminar aquestes despeses supèrflues que no són poques.

La capçalera de la manifestació contra les retallades
Tanmateix, i per posar uns exemples de despeses supèrflues (també les podem qualificar d’inútils), n’esmentaré unes quantes: No seria lògic que en una situació de crisi com la que patim, només són els consellers del govern qui hauria de tenir xofer? Els Diputats al Parlament de Catalunya disposen d’un “tele tac” gratuït. Ha de ser així? I les dietes per assistir a consells d’administració d’empreses públiques s’han de continuar pagant tot i la crisi? I les de la Diputació de Barcelona? I les de l’Àrea Metropolitana?  I a l’Ajuntament de Barcelona? Algú em dirà que tot això és el xocolata del lloro i jo responc que si, que és el xocolata del lloro però ben mirat amb tot plegat podem  arribar a fer una gran xocolatada per tothom. Tinc el convenciment que si totes les administracions públiques s'estrenyessin el cinturó al màxim, els ciutadans no haurien de patir tant.

Segurament per això, per aquesta manca de sensibilitat en què i com es retalla, avui milers de ciutadans, tot i la pluja, recorren Barcelona per protestar contra aquestes retallades no selectives, que atempten contra els serveis essencials de la població, mentre permeten mantenir els privilegis de polítics i tota la colla de vividors que es mouen al seu voltant. I això indigna a la gent. I Indigna encara més en situacions com l’actual en les que qui més qui menys està patint les conseqüències de la situació que els propis polítics han creat amb les seves males pràctiques. Indigna als parats; indigna a les famílies desnonades, indigna als autònoms que s’han quedat sense feina, indigna als botiguers que han de tancar; indigna als farmacèutics que no cobren; indigna als treballadors públics que han vist com se’ls rebaixava el sou, indigna a tot aquell que veu com la política es desentén dels problemes del ciutadans i es dedica només a preservar les seves prebendes.

Per superar aquesta situació no n’hi prou amb eliminar despeses supèrflues, calen més coses; cal que l’economia s’activi mínimament i els empresaris mica en mica vagin millorant els seus comptes d’explotació i per tant els seus guanys: l’administració pública recaptarà més impostos, i les empreses aniran creant nous llocs de treball. I com es fa per aconseguir reactivar l’economia?

El Conseller Ruiz, avui per avui, no ha estat capaç d'eliminar
les borses d'ineficiència del seu Departament 
Una de les eines efectives de les que es disposa és la de la inversió pública. Però inversió pública productiva, que tingui un retorn social i econòmic elevat. Invertir en l’AVE a Galícia o a Badajoz, no és una inversió productiva per que costa molts diners i genera molt poc valor afegit. Fer un aeroport a Alguaire o a Castelló o comprar avions i carros de combat per l’exercit tampoc és una inversió que retorni valor afegit a la societat. Desdoblar l’eix transversal ho deu ser; potenciar l’eix mediterrani per tal que els productes de l’arc mediterrani arribin aviat als consumidors, també aporta valor afegit;   aconseguir que el port de Barcelona tingui uns accessos fàcils i ràpids que permetin situar amb celeritat les mercaderies a Europa, també comporta valor afegit. Insisteixo en que el valor afegit cal analitzar-lo no només des de la vesant econòmica sinó també de la seva aportació social.

Al meu entendre cal invertir per millorar l’activitat econòmica. Les inversions assenyades generen riquesa i ara més que mai és necessari adoptar aquestes mesures, que són precisament de les primeres que els governs retallen. Algú em pot dir: com vols invertir si no hi ni un Euro?. Jo crec que d’Euros ni ha si es vol i en tot cas sempre es pot recórrer  a la col·laboració públic-privat per mirar d’avançar i fer que el país recuperi un ritme d’activitat del tot necessari per poder reduir aquest atur que ens fa tan mal: nou cents mil aturats a Catalunya segons la última enquesta de població activa. Així no anem enlloc. Ens manifestem, però no anem enlloc...  




dimecres, 24 d’abril del 2013

Mar de fons a l’ICS




S’albiren vagues a l’horitzó...



Coincidint amb la sortida de Joan Viñas de la presidència de l’ICS el sindicat Metges de Catalunya ha iniciat un moviment que sembla que pot acabar en una jornada de vaga en els centres de l’Institut Català de la Salut.

Assemblea informativa avui a Vall d'Hebron 

Per avui s’han convocat assemblees informatives en cada un dels vuit hospitals de l’ICS per parlar de les noves retallades del pressupost 2013, que segons les fons sindicals poden arribar al 8% en els centres de l’Institut Català de la Salut. D’aquest 8%, un 5% aproximadament quedaria compensat per l’eliminació d’una paga extra, però queda un 3% addicional que només es podria aconseguir disminuint la despesa corrent de l’anomenat capítol II en un 10%. Això voldria dir tancar llits i reduir per tant l’activitat quirúrgica. Situació ja coneguda que a banda de comportar increments de la llista d’espera quirúrgica, comportaria també estalvis addicionals en personal atès que a l’haver llits tancats, les necessitats de plantilla són menors, així com les suplències que es generen quan aquests llits estan oberts.

En aquestes assemblees s’ha assegurat que les noves retallades ja no són assumibles pel sistema si es considera que a nivell salarial, i pel que respecta als metges, la retallada de sous des de l’any 2010, arriba al 30% i per tant ja no es pot anar ni un pas més enllà. És per això que els facultatius anuncien vagues si aquesta nova retallada es confirma en el pressupost 2013. 

Aquestes assemblees podrien desembocar en una vaga
si es confirmen les retallades previstes pel
pressupost 2013 
Sorprèn que l’acció del sindicat Metges de Catalunya coincideixi amb el cessament de Joan Viñas en la presidència de l’ICS. El propi sindicat s’ha encarregat dies enrere de valorar “molt positivament el tarannà dialogant del Dr. Viñas” destacant l’esforç que ha fet per afavorir el diàleg entre la direcció de l’ens i els representants del col·lectiu mèdic, tot i que aquest afany no s’ha pogut concretar en cap acord a causa de la curta durada del seu mandat“. Aquest redactat no deixa de ser curiós: amb nou mesos cap acord, però segons el sindicat ha estat per que nou mesos és poc temps. Jo crec que nou mesos donen marge suficient per haver travat acords si hi hagués hagut la voluntat de fer-los.
 
No serà que durant el seu mandat el Dr. Viñas ni ha fet ni ha deixat fer? El que si que és absolutament cert és que durant aquests nou mesos l’ICS ha deambulat per la vida sense projecte, sense il·lusions, sense horitzons mínimament engrescadors pels seus professionals. En definitiva nou mesos perduts per una institució que pel seu pes en la sanitat catalana i per la vàlua dels seus professionals no pot deixar passar els dies esperant que algú empenyi els anys. Afortunadament l’època Viñas s’ha acabat, i espero i desitjo que l’etapa que encapçalarà el Dr. Carles Constante serà molt més positiva per la institució. El que si que és cert és que en aquests nou mesos, el Dr. Joan Viñas Salas ha estat pràcticament desaparegut i mai s’ha manifestat amb crítiques contra el Departament, però tant bon punt ha estat cessat no ha parat de fer crítiques més o menys encobertes. Ho ha fet a Diario Médico, al diari digital El Debat, i fins i tot en algun mitjà radiofònic.

El conseller Ruiz no sembla posar masses dificultats
a la voluntat d'Economia de voler retallar encara
més en sanitat
Tanmateix tot plegat em porta novament a una conclusió que ja he comentat en ocasions anteriors: la sanitat pública catalana no té en el sí de l’administració pública  qui la defensi; el conseller de Salut es limita a acceptar allò que el conseller mas Colell decideix, sense cap mena de reflexió al voltant de les possibilitats del sector de poder resistir tanta retallada.  De fet, si no fos pels professionals i per algunes plataformes endegades per la societat civil, la sanitat pública estaria del tot indefensa davant de les escomeses dels poders polítics a l’hora de retallar per aquí i per allà i sembla que sense una avaluació feta mínimament amb garanties sobre les possibilitats reals de continuar retallant. Val a dir, que no és només el conseller Ruiz qui mira a un altre banda; les organitzacions patronals estan també a la lluna de València a l’hora de vetllar pels interessos dels seus associats.  


dimarts, 23 d’abril del 2013

Dimiteix el gerent de l’Hospital de Sant Pau




Situació d’ingovernabilitat al centre


El  Dr. Xavier Corbella ha presentat la seva dimissió com a gerent de l’Hospital de Sant Pau. Segons sembla el Dr. Corbella ha dimitit per motius de salut, quan només feia 8 mesos que havia ocupat el càrrec.

No cal dir que els motius reals de la dimissió del Dr. Corbella potser si que impliquen problemes de salut, però si és així, aquests problemes venen derivats de la tensió i el mal viure que treballar a Sant pau li ha comportat.

El Dr. Corbella en el moments "feliços" en els
que era gerent de l'Hospital de Bellvitge

Són ben sabudes les constants denúncies i querelles que el comitèd’empresa interposa constantment davant de qualsevol decisió de gestió que es prengui a l’Hospital que fa ben poc ha  hagut de demanar la intervenció del Protectorat de la Fundació de Gestió davant d’una situació límit atesa la inviabilitat econòmica del centre i la impossibilitat de poder prendre decisions, segons va denunciar el president de la Fundació de Gestió  el Dr. Xavier Pomés.

El Dr. Xavier Corbella és un dels bons gestors que hi ha en aquests moments a la sanitat pública catalana, tal com va demostrar en el pas per la gerència de l’Hospital de Bellvitge. El problema està en que no hi ha bon gestor que resisteixi una escomesa constant i permanent d’un comitè d’empresa que constantment està posant en qüestió qualsevol decisió presa per la direcció. Amb l’agreujant que el comitè no es conforma exercint una oposició “dura” sinó que pretenc criminalitzar l’actuació de la gestió a través de querelles una darrera de l’altre. No és d’estranyar doncs que el gerent hagi dit “prou!...no aguanto més...”  Això tampoc s’ha d’entendre des de la perspectiva que el Comitè d’empresa estigui permanentment equivocat. Segurament en les seves denúncies tenen la seva part de raó en algunes d’elles. A Sant Pau s’han comès errors des de la gestió i fins i tot irregularitats, però els responsables d’aquests fets estan sent objecte de judici i de comissions d’investigació. Caldria doncs que el Comitè entengués que aquest nou equip que estat intentant refer la situació de l’Hospital no és responsable dels mals que l’Hospital està patint en l’actualitat.   

Quants problèmes generats a un centre que hauria de ser
modèlic, i que veu com les baralles internes
l'aparten del lideratge de la
sanitat catalana 
Els problemes de la Fundació de gestió de Sant Pau de fet apareixen l’any 90, juntament amb el naixement de la pròpia Fundació quan es decideix per part del Departament de Sanitat i Seguretat Social de l’època dotar a la nova Fundació d’un fons de maniobra  de 10 milions de pessetes, xifra del tot insuficient per atendre el pagament de nòmines i proveïdors. En aquells moments el Departament de Sanitat pagava els concerts a 90 dies, per tant el primer ingrés de la Fundació no es produiria fins passats aquests 3 mesos, mentre que el pagament de nòmines i proveïdors en aquest període sense ingressos era ja força superior als 10 milions de pessetes amb que va ser dotada la Fundació. Això va obligar al seu primer gestor (Agustí Trullà) a endeutar-se només iniciar la vida de la Fundació per poder cobrir el “gap” entre ingressos i despeses. Aquest fet ha hipotecat des d’aquell dia el Funcionament de l’Hospital que mai més ha pogut mantenir un equilibri pressupostari.  

Un altre factor clau que justifica el desequilibri entre ingressos i despeses del centre, és l’increment de plantilla que sembla que hi ha hagut d’ençà la inauguració del nou edifici. Quan l’Hospital tenia una estructura basada en diferents pavellons semblava lògic que les seves dotacions de personal fossin superiors a les de la resta d’hospitals amb un sol edifici. Els diferents pavellons en els que es prestava l’assistència dificultaven l’optimització de la plantilla i justificaven doncs una dotació de personal superior a la resta d’hospitals. Quan es va posar en funcionament el nou hospital segons ha denunciat el President del Patronat Xavier Pomés, la plantilla es va incrementar significativament en lloc de reduir-se. Per tant aquest és també un element important de desequiibri.   

En aquest sentit, i per ajudar a entendre millor tot el que ha passat a Sant Pau, voldria recordar que en la dècada dels 90, a l’Hospital de Sant Pau entre MIR i becaris hi havia més metges que els propis del staff. Amb això està dit “quasi” tot.

Xavier Pomés en la seva etapa de conseller de Sanitat; ara els
sindicats demanen la seva dimissió a St. Pau per que
segons ells en el temps que hi porta com a
President, no ha fet res per ajudar
a la Institució 
Per acabar voldria sortir al pas d’algunes acusacions que es fan des del comitè d’empresa a la gestió del patrimoni de Sant Pau. Com és sabut, per un privilegi concedit fa molts anys pels reis espanyols, quan un malalt mor a l’Hospital de Sant Pau, sense fer testament, l’Hospital és considerat hereu del malalt mort. Això, juntament amb donacions voluntàries ha fet que l’hospital al llarg dels segles hagi anat acumulant   un patrimoni important en forma d’habitatges, finques, joies, etc.

Aquest patrimoni s’ha anat utilitzant en diferents ocasions al llarg   de la història de l’Hospital per  coadjuvar en les despeses del centre atès que la situació econòmica sempre ha tingut serioses dificultats i desequilibris. Va ser a l’any 1991 quan es va separar l’assistència sanitària (Fundació de gestió) de la part patrimonial (MIA, participada pel Bisbat de Barcelona, l’Ajuntament de la ciutat i la Generalitat de Catalunya). El rendiment d’aquest patrimoni ha servit per finançar la fundació de recerca de l’hospital i ajudar en algun cas en l’adquisició d’algun equipament tecnològic avançat pel propi Hospital. Afortunadament es va prendre aquesta decisió; si no hagués estat així avui dia del Patrimoni de Sant Pau, no en quedarien ni els apunts comptables. La gestió de l’Hospital de Sant Pau està en risc, però el  seu patrimoni està afortunadament intacte.


És per això, que no em semblen gens adequades algunes  actuacions del  comitè d’empresa, denunciant que el patrimoni no es dediqui a pagar els sous dels treballadors; faltaria més!  




            

divendres, 19 d’abril del 2013

El conflicte de les guàrdies mèdiques i les hores extres


La Inspecció de Treball pot acabar amb la viabilitat del sistema sanitari



Aquests dies estem assistint a diferents comentaris apareguts en els mitjans de comunicació al voltant d’unes actes d’infracció  per manca de cotització addicional que la Inspecció de Treball ha aixecat al’Hospital de Sant Pau sobre la cotització de les guàrdies mèdiques dels últims 4 anys com a hores extraordinàries, per un import que entre liquidació de quotes, recàrrecs i interessos de demora arriba als 11 milions d’€. És ben bé allò de “a perro flaco todo son pulgas...”. Si no s’arbitren solucions immediates, això pot representar el tancament de l’Hospital de Sant Pau afegit a la deficitària situació econòmica que l’Hospital està vivint.

El Conseller Ruiz expresava la seva preocupació per la
 interpretació que fa la Inspecció de Treball de les
 guàrdies mèdiques en els hospitals concertats
Pot ser aclaridor pel lector explicar com es genera aquest nou problema, que a més d’afectar a l’Hospital de Sant Pau, amenaça la viabilitat econòmica de la gran majoria de centres concertats de la Xarxa Pública de Catalunya:

Les guàrdies mèdiques històricament havien estat excloses de la consideració d’hores extres, així ho proclamaven els diferents convenis col·lectius del sector concertat (art. 37.2  i 8 del VII conveni dels hospitals de la XHUP i dels centres d’atenció primària) i així ho va proclamar el “Estatuto Marco del personal estatutario de los servicios de salut” (any 2003) regulant l’anomenada jornada complementària d’atenció continuada (equivalent a guàrdies de presència física)  A més a més la disposició addicional segona del “Estatuto Marco” (EM) va establir que el règim de jornada i descansos que es regulava a la secció primera del capítol X era d’aplicació supletòria  als centres concertats amb el Servei Nacional de Salut que formalment pertanyessin a una xarxa  d’utilització pública si els seus convenis no regulaven aquesta matèria o la seva regulació era pitjor que la del “Estatuto Marco”.

Desprès d’una llarga peregrinació judicial finalment el Tribunal Suprem (TS) va establir:

1.   Que en l’àmbit concertat de Catalunya no era d’aplicació supletòria el règim de jornada regulat pel  EM doncs el nostre conveni col·lectiu regulava el règim de jornada i la seva regulació i aquesta era millor que la del EM.
2.    Que no sent d’aplicació l’EM la legislació aplicable era l’Estatut dels Treballadors (ET) que només distingeix entre dos tipus de jornada: la ordinària i l’extraordinària (en l’àmbit de la legislació laboral no existeix la jornada de guàrdia concebuda com un tercer gènere de jornada).
3.   Que les hores de treball que superessin les 1826 hores any (equivalent de les 40 hores de treball efectiu de mitjana setmanal en còmput anual que estableix l’Estatut del Treballadors) havien de ser considerades hores extraordinàries i per tant abonades al preu hora ordinària que és el que estableix com a retribució mínima l’ET.

L'Hospital de Sant Pau ha estat el primer en rebre als inspectors
de Treball per la cotització de les guàrdies  mèdiques
com a hora extra 
Així les coses (consideració de les hores que sobrepassin les 1826 fet sorprenent que el TS establís el llindar en aquest límit legal perquè de fet i de dret la jornada ordinària dels facultatius dels centres concertats és la que determina el conveni o sigui 1688 hores).

La consideració de les hores de guàrdia realitzades apartir de les 1826 hores de treball va tenir com a primera conseqüència l’efecte sobre la seva retribució que va passar a ser de 25 € l’hora a una forquilla entre 32 i 36 €, segons l’antiguitat, nivell de carrera i altres condicions retributives individuals de cada facultatiu (plus de responsabilitat, plus de docència,...). Aquesta individualització del preu hora guàrdia suposa un problema important de gestió de nòmines en els centres.

A més a més la consideració de les guàrdies com hores extraordinàries porta aparellada l’obligatorietat de la seva cotització addicional (un 23’6% a càrrec de l’empresa i un  4’7 % a càrrec del treballador) cotització que no té cap efecte beneficiós pels facultatius a efectes de possibles prestacions doncs estan topats en les seves bases de cotització i que només te un efecte recaptatori per la Tresoreria General de la seguretat Social.

Però no acaben els problemes de les guàrdies en la seva més gran retribució i cotització addicional. La següent problemàtica derivarà de la seva limitació (80 hores any). La dedicació màxima anual dels facultatius passarà de 2817 hores (equivalent a les 48 hores setmanals de la directiva europea sobre jornades i descansos) a 1906 hores (1826 + 80).

Els problemes continuen ja que si són hores extres la seva realització, és en principi, voluntària si no es pacta en conveni col·lectiu o en el contracte de treball l’obligatorietat de la seva realització.

Conclusió: està en qüestió la sostenibilitat del model actual d’atenció continuada i urgent en el sector concertat (l’ICS no té el problema perquè al seu personal estatutari se li aplica l’Estatuto Marco).

Què poden fer els hospitals amb aquest nou marc normatiu de les urgències? Ho anirem veient, però solucions tampoc n’hi han tantes:
  •         Organitzar el treball del personal facultatiu per torns rotatoris de matí, tarda i nit
  •         Contractar personal específic per fer guàrdies, de manera que cap metge de l’staff en faci
  •         Disposar de serveis d’urgències hospitalaris autosuficients, treballant per torns, amb suport d’especialistes localitzats.
  •    Aplicació de futures tecnologies que puguin ajudar en la solució del problema de les guardies
  •       Altres mesures imaginatives que puguin sorgir 
Qui sap si algun día els robots podran aportar alguna solució
al problema de les guardies

La gravetat del problema ve donada pel fet que algun hospital més està en aquests moments en fase d’inspecció i a ben segur s’aixecaran noves actes d’infracció i darrera d'aquests hospitals vindran la resta de centres concertats.  Això pot portar a una situació complicada a molts centres concertats que entre retallades i inspecció de treball es trobin en el dilema de tenir que tancar les portes per manca de viabilitat econòmica




PS. La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha dictat una sentència unificada sobre el conflicte de les guàrdies presencials. Segons s’ha pogut saber, la resolució del TSJC recull el parer del Tribunal Suprem en el sentit que totes les hores complementàries que superin el límit anual de 1.826 amb 27 minuts s’han de pagar, com a mínim, a preu d’hora ordinària. Això obligarà als centres que no haguessin pagat aquestes hores al preu que ara s’estipula a abonar la diferència als facultatius. Tanmateix, la sentència unificada diu que del còmput final s’haurà de descomptar allò que hagués cobrat el professional en concepte de “complement d’atenció continuada”. Aquest és un nou criteri, que reduirà els costos dels centres que tinguessin procediments pendents de resoldre en el marc d’aquest conflicte.
En un altre punt, la sentència unificada del TSJC considera que no s’ha de condemnar les empreses a assumir un cost suplementari del 10% en concepte d’interessos de demora, perquè aquesta s’ha degut a la complexitat jurídica que ha revestit la controvèrsia


També s’ha de descomptar l'anomenat “day off”, és a dir, les hores de jornada ordinària que s’han deixat de fer a la sortida de la guàrdia per respectar el descans mínim de 12 hores entre jornada i jornada, i que no s’han recuperat.

Per aquells Centres que als judicis han al·legat i provat quin ha estat el volum d’hores deixades de treballar per aquest concepte, ara també podran descomptar aquest import, juntament amb el del “complement d’atenció continuada”, de les diferències a abonar.




Cal tenir en compte que aquesta sentència ha estat dictada en Sala General, és a dir, per tots els Magistrats de la Sala, resultant que dels 25 Magistrats que la composen, 18 d’ells han votat a favor d’aquesta tesi, i 7 s’hi han oposat emetent el corresponent vot particular. És important destacar l’ampli consens què hi ha hagut, que reforça la solidesa de la decisió judicial.
 Aquesta sentència es pot recórrer davant la Sala Social del Tribunal Suprem i per tant caldrà veure quin és el resultat final. 

Les patronals valoren positivament els termes general de la resolució del TSJC, que podria posar final a un conflicte enquistat al sector des del 2005 i que tal com abans d’aquesta recent sentència estava significava una autèntica “espasa de Damocles” sobre la viabilitat de molts centres concertats de la sanitat pública catalana