diumenge, 28 d’abril de 2013

Noves manifestacions contra les retallades


Austeritat i despeses supèrflues



Que en una situació de crisi econòmica sustentada en un endeutament públic i privat monstruós, l’austeritat és una necessitat, no hi pot haver ningú amb tres dits de front que ho discuteixi. Ara bé, aquesta austeritat aplicada sense seny, pot portar com és el cas, a una situació d’ofec total de l’economia.

És evident que un país no pot viure per sobre de les seves possibilitats i que quan s’endeuta ha d’estar segur que podrà tornar allò que deu. I és evident també que els diferents governs espanyols no han considerat  la possibilitat de poder tornar allò que han demanat prestat, com tampoc ho han fet els governs catalans, en especial el de l’últim tripartit. En el cas de Catalunya la situació és dramàtica, som qui més deute té a Espanya en valor absolut, i els tercers pel que fa al tant per cent del PIB que correspon a deute. El resultat és que Catalunya no pot accedir a demanar nous préstecs perquè el mercat internacional (els inversors) ja no creuen que Catalunya pugui tornar els diners que hauria de  demanar.

Avui els carrers de Barcelona han estat testimonis d'una
nova protesta contra les retallades: ensenyants,
funcionaris, personal sanitari, tots contra
una situació a la que no es veu sortida  
Fins aquí les raons que justificarien aquesta necessitat d’austeritat. Cal reduir com sigui el deute, i això només es pot aconseguir reduint el dèficit públic, vol dir reduir despeses públiques i intentar incrementar els ingressos. Això és doncs el que s’ha fet, o s’ha intentat, fer fins ara. En el cas de Catalunya, tot i les retallades el dèficit continua creixent en lloc de reduir-se com a conseqüència de tres factors: els elevats interessos del deute que hem contret, l’aparició de més compromisos de despesa (inversions diferides en el temps) que tant va practicar l’últim tripartit i una disminució forta dels ingressos tributaris conseqüència de la reducció de l’activitat econòmica. Vist així, un panorama gens engrescador; més aviat tot el contrari.


Ens calen doncs uns quants anys (ni dos, ni tres) per redreçar la situació, si és que les protestes i exigències socials permeten que el govern ho pugui fer. Ara bé, des del meu punt de vista no podem continuar com fins ara; hem de continuar “retallant” és cert, però hem de retallar no de qualsevol manera, sinó seleccionant una mica els àmbits en els que  es pot retallar i causar menys perjudicis a la societat. Fins ara les retallades han estat generalitzades; crec que ara cal ser més selectiu i retallar aquelles despeses supèrflues i que tinguin un menor valor afegit coma retorn a la societat. Ja se que fer aquests anàlisi requereix temps, però no fer-ho així implica de ben segur, retallar prestacions socials que estan ja al seu límit de supervivència. Els que coneixem una mica l’administració pública sabem que hi han encara en el seu sí persones, dependències, organismes, etc., que no aporten res o molt poc a la societat. És aquí on cal començar a passar les tisores, i eliminar aquestes despeses supèrflues que no són poques.

La capçalera de la manifestació contra les retallades
Tanmateix, i per posar uns exemples de despeses supèrflues (també les podem qualificar d’inútils), n’esmentaré unes quantes: No seria lògic que en una situació de crisi com la que patim, només són els consellers del govern qui hauria de tenir xofer? Els Diputats al Parlament de Catalunya disposen d’un “tele tac” gratuït. Ha de ser així? I les dietes per assistir a consells d’administració d’empreses públiques s’han de continuar pagant tot i la crisi? I les de la Diputació de Barcelona? I les de l’Àrea Metropolitana?  I a l’Ajuntament de Barcelona? Algú em dirà que tot això és el xocolata del lloro i jo responc que si, que és el xocolata del lloro però ben mirat amb tot plegat podem  arribar a fer una gran xocolatada per tothom. Tinc el convenciment que si totes les administracions públiques s'estrenyessin el cinturó al màxim, els ciutadans no haurien de patir tant.

Segurament per això, per aquesta manca de sensibilitat en què i com es retalla, avui milers de ciutadans, tot i la pluja, recorren Barcelona per protestar contra aquestes retallades no selectives, que atempten contra els serveis essencials de la població, mentre permeten mantenir els privilegis de polítics i tota la colla de vividors que es mouen al seu voltant. I això indigna a la gent. I Indigna encara més en situacions com l’actual en les que qui més qui menys està patint les conseqüències de la situació que els propis polítics han creat amb les seves males pràctiques. Indigna als parats; indigna a les famílies desnonades, indigna als autònoms que s’han quedat sense feina, indigna als botiguers que han de tancar; indigna als farmacèutics que no cobren; indigna als treballadors públics que han vist com se’ls rebaixava el sou, indigna a tot aquell que veu com la política es desentén dels problemes del ciutadans i es dedica només a preservar les seves prebendes.

Per superar aquesta situació no n’hi prou amb eliminar despeses supèrflues, calen més coses; cal que l’economia s’activi mínimament i els empresaris mica en mica vagin millorant els seus comptes d’explotació i per tant els seus guanys: l’administració pública recaptarà més impostos, i les empreses aniran creant nous llocs de treball. I com es fa per aconseguir reactivar l’economia?

El Conseller Ruiz, avui per avui, no ha estat capaç d'eliminar
les borses d'ineficiència del seu Departament 
Una de les eines efectives de les que es disposa és la de la inversió pública. Però inversió pública productiva, que tingui un retorn social i econòmic elevat. Invertir en l’AVE a Galícia o a Badajoz, no és una inversió productiva per que costa molts diners i genera molt poc valor afegit. Fer un aeroport a Alguaire o a Castelló o comprar avions i carros de combat per l’exercit tampoc és una inversió que retorni valor afegit a la societat. Desdoblar l’eix transversal ho deu ser; potenciar l’eix mediterrani per tal que els productes de l’arc mediterrani arribin aviat als consumidors, també aporta valor afegit;   aconseguir que el port de Barcelona tingui uns accessos fàcils i ràpids que permetin situar amb celeritat les mercaderies a Europa, també comporta valor afegit. Insisteixo en que el valor afegit cal analitzar-lo no només des de la vesant econòmica sinó també de la seva aportació social.

Al meu entendre cal invertir per millorar l’activitat econòmica. Les inversions assenyades generen riquesa i ara més que mai és necessari adoptar aquestes mesures, que són precisament de les primeres que els governs retallen. Algú em pot dir: com vols invertir si no hi ni un Euro?. Jo crec que d’Euros ni ha si es vol i en tot cas sempre es pot recórrer  a la col·laboració públic-privat per mirar d’avançar i fer que el país recuperi un ritme d’activitat del tot necessari per poder reduir aquest atur que ens fa tan mal: nou cents mil aturats a Catalunya segons la última enquesta de població activa. Així no anem enlloc. Ens manifestem, però no anem enlloc...  




Cap comentari:

Publica un comentari