dilluns, 29 d’abril del 2019

HM Hospitales vol créixer i consolidar-se a Catalunya


Les clíniques privades a Catalunya estant sotmeses a un important procés de concentració. Llevat d’unes poques clíniques que aconsegueixen subsistir en un mercat cada dia més dur, potents grups econòmics es disputen la compra d’aquestes entitats.


Dos grups espanyols dominen la majoria d’institucions sanitàries privades, i es dona la paradoxa que cap d’aquests grups estàradicat a Catalunya. 



Els moviments pel que fa a la titularitat de les clíniques i hospitals privats a Catalunya varen començar ja fa anys amb la venda de l’Hospital General de Catalunya a la companyia madrilenya IDC; va ser concretament un 26 de juliol de l’any 2001, quan la junta que administrava la fallida de l’hospital, en una controvertida decisió va adjudicar el centre sanitari de Sant Cugat a uns empresaris madrilenys que contaven amb el suport de fons d’inversió estrangers; això només va ser l’inici. Una vegada instal·lats a Catalunya IDC  mica en mica va anar adquirint clíniques catalanes fins construir un gran conglomerat clínic integrat fins el moment per la Clínica Dexeus, la Clínica Teknon, la Quiron, la Clínica del Pilar i l’Hospital del Sagrat Cor. Diguem que han aconseguit estructurar per tant un potent pol de sanitat privada a la ciutat de Barcelona. Cert és que aquella IDC inicial ja no és la propietària de tot aquest complex sanitari sinó que ara el propietari majoritari de tot plegat és el grup alemany Fresenius. Però Victor Madera, fundador d’IDC, continua remenant les cireres malgrat la venda de les seves accions als alemanys. 

L’exemple d’IDC ha tingut continuïtat; a hores d’ara un altre grup madrileny vol consolidar-se a Catalunya. El grup “HM Hospitales” va comprar fa uns mesos la Clínica Delfos, i darrerament ha informat de la compra de la Clínica Sant Jordi de Barcelona al temps que anuncia properes adquisicions. A un nivell inferior cal situar-hi la companyia valenciana “Divina Pastora” que va comprar fa ja uns quants anys la històrica  companyia d’assegurances catalana “L’Aliança”, i que dins del lot que es va adjudicar es va quedar amb el que avui es coneix com la Clínica de Ponent a Lleida.

Davant d’aquest panorama són poques les clíniques catalanes que continuen amb el seu estatus de tota la vida: sinó me n’oblido de cap citaria a la Clínica Corachan, la Clínica del Remei i la Clínica Tres Torres totes elles a Barcelona, perquè la Clínica Sagrada Família també de Barcelona ha patit canvis importants en el seu accionariat. 

La pregunta que cal fer-se és perquè aquesta concentració de la propietat de totes aquestes clíniques en unes poques mans? Quin futur entreveuen per la sanitat del país? Potser esperen que la sanitat pública, per manca de recursos, hagi de reduir la seva cartera de serveis i treure profit d’aquesta circumstància des de l’activitat privada? Alguna cosa hi deu haver...

Aquest concentració de titularitats de centres en unes poques mans comporta avantatges i inconvenients. Entre aquests últims es pot esmentar la molt probable estandardització dels serveis. fins ara cada clínica tenia els seus elements particulars que la feien diferent als ulls dels malalts i per això s’hi sentien a gust. Ara probablement tot serà igual a tot arreu. Per la banda positiva, i de cara als professionals, cal esperar que les mútues tinguin moltes més dificultats a l’hora d’abonar uns honoraris habitualment ridículs als metges. Segurament aquesta concentració de la titularitat de clíniques servirà a la llarga, per pagar uns honoraris més justos al metges... ja seria hora.          

Tanmateix tot plegat suggereix una reflexió al voltant d’aquesta realitat. Perquè han de ser sempre emprenedors forans els que vinguin a Catalunya a materialitzar aquestes inversions? És que a casa nostra no hi ha gent capacitada, amb empenta i amb suport econòmic per protagonitzar aquest re-enquadrament del mercat sanitari privat?. Perquè l’empresariat català es queda al marge d’aquests moviments i posicionaments estratègics? La veritat és que costa d’entendre... 

dijous, 25 d’abril del 2019

Enquesta de Satisfacció (PLAENSA) any 2018


Les enquestes sobre el grau de satisfacció dels usuaris de la sanitat són un bon instrument per mesurar la qualitat de l’assistència que s’ofereix als ciutadans, però també un element important a l’hora de detectar punts de millora.




El Server Català de la Salut ha fet públics els resultats dels informes del Pla d’Enquestes de Satisfacció (PLAENSA) relatius a l’any 2018 en els àmbits de l’atenció primària, l’atenció hospitalària amb internament i l’atenció a la salut mental ambulatòria.



Des de fa ja forces anys, l’enquesta de satisfacció dels usuaris dels sistema sanitari català deixa ben clar que els ciutadans valoren molt positivament els serveis sanitaris que reben de la sanitat pública; així es desprèn dels informes PLAENSA que cada any es duen a terme analitzant diferents vessants de la nostra sanitat. Per tant ens hem de felicitar que el sistema sanitari català sigui un sistema de salut de qualitat i que els ciutadans ho valorin així. De fet, comparant els resultats en salut del nostre sistema sanitari amb els dels països del nostre entorn, podem anar encara més enllà afirmant que el sistema sanitari català és dels més eficients quan comparem resultats en salut, amb recursos esmerçats per aconseguir-los.  

Tanmateix cal valorar els informes del PLAENSA no només des de la òptica d’unes valoracions molt bones per part de la ciutadania, sinó també des de l’anàlisi d’aquells aspectes del nostre sistema sanitari que hauríem de millorar. Els informes PLAENSA detecten també qüestions que els ciutadans no valoren tan positivament, i és en aquests aspectes pitjor valorats en els que ens hauríem de centrar. Si volem un sistema sanitari excel·lent, no podem admetre que aquesta excel·lència es manifesti en determinats  paràmetres dels que es valoren en les enquestes, sinó que tenim l’obligació de millorar la percepció dels ciutadans en tots aquells punts en els que la valoració estigui per sota de la mitjana.    

Afegeix la llegenda
Els polítics tenen tendència a presumir dels bons resultats de la sanitat catalana, i això és del tot lògic; tots ens hem de sentir orgullosos del nostre sistema públic de salut. Tanmateix un bon polític, a banda de ressaltar les bondats del sistema, hauria d’encarregar paral·lelament un pla d’actuació per millorar aquelles punts que reben valoracions no tan positives per part dels ciutadans. 

Sobre la prestació dels serveis sanitaris públics de l’any 2018, el PLAENSA inclou dades relatives a l’atenció primària (medicina i infermeria familiar i comunitària), atenció hospitalària amb internament d’aguts  i atenció a la salut mental ambulatòria. Entenc que les dades positives de l’enquesta tenen interès informatiu i per tant segur que arribaran amb facilitat a l’opinió pública. Per tant em centraré en l’anàlisi d’aquells aspectes que surten pitjor valorats, amb el prec a l’administració sanitària que sense oblidar els aspectes positius, es centri  de manera immediata en establir plans d’actuació per la millora dels temes pitjor valorats. Sobretot en aquells que enquesta rere enquesta obtenen valoracions negatives.   

Pel que fa a l’atenció primària destaquen negativament el temps que es tarda a ser atès telefònicament, la facilitat per concertar el dia de la visita i la puntualitat a l’hora d’entrar a la consulta mèdica o d’infermeria. Tampoc és del tot satisfactòria la valoració que els ciutadans fan de l’atenció rebuda al CAP fora de l’horari habitual.

Sobre l’atenció hospitalària amb internament d’aguts, els punts que destaquen com a negatius són el temps a la llista d’espera, el menjar de l’hospital, i el consentiment informat abans d’intervencions o proves. 

Finalment, els aspectes negatius de l’atenció a la salut mental són la freqüència de les consultes amb el psiquiatre i el temps que es tarda a agafar la trucada. En situació no massa positiva també hi ha el temps d’espera per aconseguir una primera visita, i la puntualitat per entrar a la consulta del psiquiatra.

Atenció amb el problema del menjar; és repetitiu enquesta rere enquesta i no sembla que fins avui l’administració hagi fet res al respecte, preocupació també per la resposta telefònica del sistema sanitari públic, i els temps d’espera per entrar a les consultes; mèdiques o d’infermeria; alguna cosa no va com hauria d’anar. És d’esperar que el CatSalut actuarà amb eficàcia per intentar trobar solucions per a totes les qüestions que haurien de millorar.

PLAENSA si..., "com-plaensa" no...




dimarts, 23 d’abril del 2019

La necessària integració social i sanitària


El Consell de Treball Econòmic i Social de Catalunya presenta l’informe “Integració Social i Sanitària”



ACRA va més enllà i proposa, en el seu informe, la creació d’una conselleria específica d’atenció a la gent gran. Aquest departament hauria d’estar dotat segons aquesta organització amb un pressupost equivalent al 2% del PIB 



Que el col·lectiu de persones en situació de vulnerabilitat està creixent de forma continuada és una evidència. Què la situació actual de l’atenció a aquestes persones està compartida entre dos departaments de l’administració com són Salut i Treball (Serveis Socials) també és una realitat, i que aquesta separació que fragmenta l’atenció d’aquesta persones comporta riscos assistencials és una certesa malauradament constatable. Fa uns mesos, en aquest blog ja em vaig fer ressò de la difícil situació que estan vivint persones vulnerables que tenen moltes dificultats per rebre determinats serveis. 

Atenent al fet que aquest problema va agafant cada dia més i més envergadura degut a l’allargament de l’esperança de vida que comporta un progressiu envelliment de la població és interessant saber que opina al respecte una organització com el Consell de Treball Econòmic i Social de Catalunya. En el seu informe, aquesta organització es centra en sis enfocaments diferents. 

El primer és el relatiu a la necessitat i oportunitat d’integrar l’atenció social i sanitària, i en aquest àmbit aporta 5 propostes, i entre elles: 
“Establir un Acord Estratègic i un Pla d’acció per la desenvolupament de l’atenció integrada social i sanitària a Catalunya entre els diferents nivells de l’Administració pública i amb la participació de les organitzacions empresarials i sindicals, les entitats del tercer sector, els col·legis professionals, etc. L’Acord hauria de definir el model d’atenció integrada social i sanitària centrada en la persona, així com les línies a desenvolupar pel Pla d’Acció, que hauria de ser ambiciós i realista, tenir un horitzó temporal raonable i comptar amb instruments sòlids” 

El segon fa referència al model català d’atenció, àmbit en el que aporta 16 propostes, i entre elles:
“Impulsar un model que consideri l’atenció primària i comunitària com una garantia per atendre necessitats socials i sanitàries de manera adequada i eficient”

El tercer correspon a la governança, àmbit en el que es fan 9 propostes, i entre elles:
“Definir en l’organigrama del Govern un comissionat de serveis d’atenció a les persones que depengui del Departament de la Presidència, amb l’objectiu de coordinar la integració de l’atenció social i sanitària”

El quart té a veure amb al transformació dels serveis socials, i en aquest àmbit es fan 10 propostes, i entre elles:
“Establir una finestreta única social i dotar de coherència als processos per evitar que les persones usuàries hagin de fer gestions múltiples davant de les diferents administracions i entitats” 

El cinquè enfocament correspon a la gestió, i en aquest àmbit es fan 10 propostes i entre elles:
“Establir la figura del professional de referència, que coneix la persona i el seu entorn, essent el o la responsable de dirigir el pla detenció, conjuntament amb la persona i, si escau, la seva família”  

I l’últim dels apartats que contempla l’informe és el relatiu al finançament, àmbit en el que es fan 7 propostes, i entre elles:
“Incrementar els recursos econòmics per desplegar l’atenció integrada social i sanitària. Aquest increment de recursos suposarà, a mitjà i llarg termini, una millora de la sostenibilitat financera del sistema respecte de l’opció de no dur a terme el procés d’integració”

Es tracta en general d’un molt bon treball, però que des del meu punt de vista en alguna proposta respon massa als desitjos de la pròpia administració, i no a les necessitats del sector. En concret, en el tercer apartat de la governança, l’informe proposa crear la figura d’un comissionat que depengui del departament de Presidència. Aquesta figura en certa mesura ja existeix ara, i el resultat no ha estat gens positiu, tal com demostra la realitat de dia a dia. 

La Sra. Cinta Pascual, presidenta d'ACRA
Què diu ACRA davant d’aquestes propostes? ACRA ho té molt clar, atès que han patit en primera persona les deficiències del sistema organitzatiu actual. En un informe presentat el dia abans a Foment del Treball, ACRA demana per resoldre el caos actual, la creació d’un departament d’Atenció a la Gent Gran que doni a aquest àmbit la importància que es mereix a nivell competencial, amb un ministeri estatal del mateix tipus. Això permetria convertir l’atenció a la dependència en el quart pilar de l’estat del benestar, juntament amb l’educació, la sanitat i les pensions. 

Sigui com sigui, calen solucions  urgents, i calen ja. No es pot continuar mirant a un altre banda, mentre no es poden satisfer adequadament les necessitats de la gent més vulnerable del nostre país. No és ètic. 








diumenge, 21 d’abril del 2019

Al govern del PSOE sembla que l’assessori l’enemic


En plena campanya electoral per les eleccions del 26A, s’ha fet públic que el govern espanyol del PSOE, vol presentar recurs al Tribunal Constitucional, contra el decret del govern català que recollia els acords assolits entre la Generalitat i els sindicats i que va ser aprovat per unanimitat per el Parlament de Catalunya.
Aquest decret incloïa un increment salarial de l’1% per tots el funcionaris, i la recuperació de les pagues extres dels 2013, 2014 i 2015.



Si el govern de l’Estat acaba presentant el recurs al TC, els efectes sobre el personal de l’ICS seran immediats i en conseqüència, segur que més d’un afectat es replantejarà el seu vot després de constatar com el govern socialista defensa els seus interessos.
Si retirar les pagues era constitucional, com potser que retornar-les no ho sigui? Quin país és aquest?



La ministra en funcions Meritxell Batet, va aquests dies de bòlit intentant davant dels mitjans i en les seves intervencions públiques, suavitzar la notícia que s’ha filtrat relativa a la voluntat del govern espanyol de recorre davant del Tribunal Constitucional el decret català que recollia els acords entre Generalitat i sindicats segons els quals els funcionaris recuperarien les pagues extra dels anys 2013, 2014 i 2015, així com un increment salarial de l’1%. Recordem que aquest decret va ser aprovat per unanimitat en el Parlament de Catalunya, i això vol dir que contava també amb el suport del PSC. Ara, en canvi, la matriu espanyola dels socialistes catalans ha decidit recórrer el decret davant del TC. 

Els motius de la impugnació podrien estar relacionats amb el crèdit extraordinari habilitat pel decret llei català, que estaria condicionat el compliment de l’objectiu de dèficit fixat per l’Estat a la Generalitat, i per la regla de la despesa que ve a ser com un topall màxim de despesa que també fixa l’Estat. De fet la regla de despesa consisteix en que la variació de despesa computable de l'administració central, de les comunitats autònomes i de les corporacions locals no podrà superar en cap cas la taxa de referència de creixement del PIB de mitjà termini de l’economia espanyola. 
   
Què representaria l’admissió a tràmit del recurs del govern del PSOE? Doncs la immediata paralització dels efectes derivats del decret. Es a dir, no es podria retornar les pagues extra que en el seu moment no varen ser abonades a aquells que les havien meritat. Mani qui mani a Madrid, Catalunya sempre està al punt de mira, i això és veu molt clarament en la campanya electoral d’aquests dies en la qual tots els partits d’obediència estatal es centren en negar el pa i la sal a Catalunya. El PSOE acaba de demostrar ben a les clares les seves intencions amb aquest recurs que volen presentar al TC. Uns posen en el seu programa electoral que aplicaran un 155 permanent a Catalunya; altres volen anular l’autonomia i també hi ha qui vol re-centralitzar la majoria de competències de la Generalitat. Coincidència absoluta entre ells: volen una Catalunya submisa i sotmesa. 

Sembla poc probable, si s’acaba presentant aquest recurs, que el PSC pugui recollir masses vots dels més de 40.000 treballadors de l’ICS, però les coses poden ser encara pitjors perquè la paralització del decret català afectaria també als funcionaris de la resta de departaments de la Generalitat, als mestres de l’ensenyament públic, als mossos d’esquadra, i a altres col·lectius, de manera que el PSOE si per guanyar a Espanya amb majoria suficient necessita guanyar a Catalunya, es posaria ell mateix pals a les rodes. 

És per això que la ministre Batet intenta de totes les maneres possibles apaivagar els efectes adversos derivats de la filtració d’aquesta notícia, i resulta molt simptomàtic el silenci del líder del PSC Miquel Iceta sobre aquesta qüestió. Per això cal preguntar-se qui és la ment brillant que està assessorant al govern de Pedro Sánchez?  

Tanmateix cal fer una reflexió al voltant de la bondat d’una Constitució que permet que es vulnerin drets dels treballadors i en canvi posa traves quan aquests treballadors poden recuperar alguns dels drets que els varen manllevar. Quan això passa... alguna cosa no quadra...  

          

dijous, 18 d’abril del 2019

La despesa per càpita en salut. Del pressupost a la realitat


La despesa sanitària real per càpita a Catalunya de l’exercici del 2017, supera en més d’un 21% a la pressupostada.



Això que a priori podria interpretar-se com una bona notícia obre un interrogant. Com s’ha pagat aquest excés de despesa no pressupostada? Doncs contra l’exercici del 2018...      



Des de les retallades pressupostaries derivades de la crisi econòmica, la despesa sanitària per càpita a Catalunya va anar caient fins a nivells insostenibles. El pitjor moment es va viure a l’any 2014 quan aquesta xifra va baixar dels 1254€ del 2010, als 1063€. Aquest valor situava la despesa per càpita a Catalunya a un nivell dels més baixos de l’Estat. A partir del 2014 hem vist una certa recuperació d’aquesta xifra que a l’any 2017 i a nivell del pressupost del departament de Salut d’aquest any es va situar en els 1145€.    

Aquestes xifres són les que es deriven dels diferents pressupostos que el Parlament de Catalunya ha anat aprovant al llarg dels diferents anys. Tanmateix, el “Ministerio de Sanidad Consumo y Bienestar Social” ha donat a conèixer recentment una informació que desmenteix les xifres referents a la despesa sanitària per càpita a Catalunya, i segurament també la d’altres comunitats autònomes. Es tracta de “La Estadística de Gasto Sanitario Público” relativa a l‘exercici del 2017. En aquesta estadística, elaborada  segons el criteri de meritació, la despesa sanitària real a Catalunya es va situar en els 1388€ per persona, és a dir 243€ per persona més que els pressupostats. Això representa una despesa real que supera a la prevista en més d’un 21%.

Recordem que el principi de meritació és aquell que contempla que els efectes de les transaccions o dels fets econòmics es registraran quan ocorrin, imputant-se a l'exercici al qual els comptes anuals es refereixin, les despeses i els ingressos que afectin al mateix, amb independència de la data del seu pagament o cobrament. És a dir, s’ha de comptabilitzar la despesa en el moment en què aquesta es genera independentment del moment en què es cobri o es pagui, contràriament al criteri de caixa que permet imputar la despesa en el moment en que es fa el pagament.    

L’anàlisi d’aquesta realitat té dos possibles enfocaments. Per una banda es pot pensar que això és positiu per a la població a la que s’han dedicat més diners dels que s’havien pressupostat, i per l’altre apareix el dubte de com es pagaran aquests diners gastats de més, que no estaven previstos en el pressupost, i que per tant formen part d’un endeutament de les finances catalanes. Estem davant d’unes interpretacions contradictòries, sobre les que es pot reflexionar.

Despesa real per càpita exercici 2017 
La primera pregunta que ens hem de formular és quines són les conseqüències de gastar més diners dels que s’havien pressupostat. És evident que gastar més diners en salut vol dir atendre millor les necessitats de les persones, bé sigui reduint les llistes d’espera, finançant tractaments d’última generació, incorporant tecnologia punta, o ampliant plantilles per donar un millor servei. Per tant, des d’aquesta perspectiva gastar més diners és positiu per la població.

Però estem realment segurs d’aquesta última afirmació? Què passa quan una despesa no té un suport econòmic en cap partida del pressupost? Doncs que la factura es queda al calaix, esperant poder pagar-la contra el pressupost de l’exercici següent. Per tant és una despesa que un cop pagada el que fa és disminuir el pressupost disponible per aquest nou exercici. I el resultat d’aquesta pràctica any rere any, és la coneguda bola de neu del dèficit. Aquesta situació només podria reconduir-se si algun dia es pogués fer un pressupost realista que donés resposta a les necessitats de l’exercici econòmic i a més fer front a totes les càrregues derivades d’exercicis anteriors, però desenganyem-nos, avui per avui, ni el més optimista dels mortals pot creure que això pugui passar. L’economia, tot i la seva millora, no genera els recursos necessaris per fer-ho possible.                              

dilluns, 15 d’abril del 2019

La paràlisi administrativa gairebé permanent també afecta a Salut

Eleccions generals el 28 d’abril; municipals i europees el 26 de maig. I al Parlament de Catalunya a la tardor?

L’economia d’una país no pot aguantar tant de temps amb les màquines de l’administració pública funcionant a mig gas... o ni això...    



De sempre, en els períodes preelectorals, l’administració pública es paralitza. Des que el país va recuperar la democràcia al final de la dècada dels 70, cada vegada amb més o menys intensitat hem patit la mateixa situació: l’administració se’n va de vacances tres mesos abans de les eleccions, i ben bé fins dos mesos després que aquestes s’hagin celebrat. Per tant cada període electoral ve a significar mig any perdut pel que fa al funcionament de l’administració pública.

Tanmateix, al departament de Salut dona la sensació com si l’anunci de convocatòria d’eleccions s’hagués produït nou mesos enrere, l’endemà mateix del nomenament dels alts càrrecs. D’una banda, la gran majoria d’ells eren nous, i això sempre demana un cert temps per adaptar-se a les noves responsabilitats i per tant, per sota hi ha organismes, serveis, seccions i negociats que no mouen peça fins que no reben instruccions concretes. Però amb un parell de mesos, pel general es pot tornar a recuperar el ritme. 

També cal dir sobre l’equip que comanda actualment el departament de Salut, que quan havia de començar a ser efectiu, va ser precisament en ple estiu quan la majoria de funcionaris fa vacances. Però no acaben aquí les situacions que expliquen la paràlisi actual, perquè poques setmanes després d’acabar-se el període de vacances, la consellera Vergés va agafar el permís de maternitat que li correspon, i una part de les seves funcions van ser assumides per el vicepresident de la Generalitat i conseller d’Economia Pere Aragonès, i un altre part per la secretària general del departament Laura Pelai, que segons es comenta, sembla que li costa molt prendre decisions. Per tant entre la llunyania física del departament d’Economia i la absència de decisions de la Sra. secretària general, el departament va continuar sense existir des de el punt de vista del funcionament normal d’una administració pública. A la tornada de la consellera, tot segueix com abans; no es prenen decisions i els procediments administratius que afecten als ciutadans estan empantanegats, perquè hem entrat de ple en un nou llarg període electoral.

D’una banda les eleccions generals a l’Estat espanyol el proper dia 28 d’abril, i de l’altre les eleccions municipals i europees que es celebraran el dia 26 de maig vinent. Tenint en compte que immediatament després de les eleccions municipals vindran les vacances d’estiu, haurem passat més d’un any sota la paràlisi administrativa que es deriva sempre dels períodes electorals. 

Tanmateix la situació encara pot ser pitjor. El govern català, després de les discutibles decisions judicials d’una banda, i de les arbitrarietats de la presidència del Parlament a l’hora de defensar els drets dels diputats de l’altre, no disposa d’una majoria suficient al Parlament de Catalunya que li garanteixi l’estabilitat necessària per governar. Per tant, molt probablement a partir del mes de setembre, començarem  a sentir parlar de noves eleccions al Parlament de Catalunya i això generarà un nou període de paràlisi administrativa. Ben bé ens podem estar gairebé dos anys amb tota l’administració parada... i a això caldria afegir-hi què prèviament a la constitució del govern actual, varem estar altres 9 mesos de paràlisi absoluta derivats de l'aplicació del 155. Cap economia pot resistir tant de temps una conjuntura així.

Aquestes situacions perjudiquen molt l’economia del país. No són pocs els ciutadans i les empreses que esperen resolucions administratives importants per l’esdevenir dels seus projectes; la paràlisi administrativa ofega la creativitat dels emprenedors, i dificulta el dia a dia d’aquelles activitats que requereixen que l’administració es posicioni davant de determinats problemes. 

És evident que estem davant d’un panorama gens engrescador...  


                             

dissabte, 13 d’abril del 2019

L’evolució del rol dels gerents en la sanitat pública


Mica en mica, s’ha passat del gerent amb perfil empresarial, al gerent mèdic amb formació en gestió, al gerent mèdic sense més, i ara estem en la fase del polític ficat a gerent. La degradació de la funció gerencial a la sanitat pública ha estat una constant en el temps. 



Tot plegat denota la nul·la importància que els polítics atorguen a la gestió sanitària. Entenen que el sector sanitari els treu més vots dels que els dona, i per tant la gestió professional està desapareixent en benefici de gestors polititzats que sovint sacrifiquen l’eficiència per l’obediència.  




Per definició un gerent és aquell professional que és capaç d’assumir amb garanties com a mínim les funcions de lideratge, organització, control i avaluació, desenvolupament i estratègia, i planificació. Sens dubte, en el sector sanitari, el fet de ser metge ajuda molt a l’hora d’assumir les responsabilitats gerencials, però cal que la formació mèdica estigui complementada per una formació específica en el camp de la gestió empresarial. Afortunadament a casa nostra disposem d’excel·lents organitzacions docents capaces d’aportar aquests coneixements complementaris que fan que molts metges hagin tingut èxit en el camp de la gestió. Quelcom similar es podria dir respecte a les infermeres i altres professions relacionades amb les ciències de la salut. 

Inicialment, quan la sanitat pública catalana va incorporar a les seves estructures de comandament la figura del gerent, ho va fer amb la idea de propiciar la gestió empresarial en l’àmbit dels hospitals públics. Es pretenia que la gestió eficient dels recursos disponibles passés per sobre de la burocràcia i es poguessin assolir resultats positius per a la sanitat catalana. Tanmateix a aquella voluntat inicial li va mancar una eina bàsica: adaptar la legislació per fer-ho possible. Es va pretendre que sense modificar el marc legal existent, l’estil de gestió empresarial acabés produint resultats. I ens agradi o  no, miracles no n’hi ha.

Aquells gestors de l’inici, van aportar una visió llavors inexistent en la sanitat pública. Com que tot ho regia el pressupost administratiu ningú s’havia ni tan sols interessat a comptar la feina que es feia en els hospitals, de manera que aquesta va ser una de les primeres tasques d’aquells gerents, que a més varen començar a democratitzar la presa de decisions. Ja no era un director totpoderós qui decidia sinó que ho feien els comitès de direcció creats per aquests gerents, els que prenien decisions. La racionalització de les plantilles o dels horaris (reduint aquells torns de 12 hores tan estesos a la sanitat púbica), va ser un altre de les tasques incòmodes que van assumir. 

Tanmateix eren com un cos estrany en un sistema que tendia a rebutjar-los. Per això, mica en mica, aquells gerents varen ser substituïts per metges que volien assumir responsabilitats de gestió. Aquells metges que es van procurar una formació complementària en gestió són aquells que varen assolir més bons resultats en l’exercici de les seves noves responsabilitats, tot i que com els seus antecessors continuaven amb un marc legislatiu que no beneficia gens a la gestió eficient dels recursos.

Dels gerents mèdics, amb formació de gestió o no, hem passat a una nova fase, en la que l’autoritat sanitària opta per posar al front de la gestió a persones amb titulació de metge o de ciències de la salut, en les que salvant les excepcions que s’hagin de salvar, la formació en gestió ha deixat de tenir consideració. Ara el que compte sobretot és ser dòcil i submís. Avui la condició sine qua non per arribar a una gerència passa per tenir carnet polític i per no crear problemes, entenent aquest “no crear problemes” con la facultat per la qual un individu deixa de banda el seus valors i la seva professionalitat, per abraçar allò que decideixen els polítics, sense ni tan sols qüestionar-s’ho personalment. Tot plegat és el reflex del nul valor que els màxims responsables polítics atorguen avui a la funció gerencial. 

Val a dir però, que quan es mira enrere a la recerca de futurs recanvis, avui per avui, tampoc es veu que hi hagi massa  camp on escollir... Deu ser que la gestió empresarial de la sanitat pública es poc atractiva per les noves generacions que entre les limitacions que imposa el marc legal, que per cert, cada dia és més limitatiu i més burocratitzat, i el pànic que els polítics tenen als bons gestors, exerceixen de barrera psicològica per accedir a la professió.     

dijous, 11 d’abril del 2019

El model d’economia circular també al sistema sanitari


El cicle tradicional d’obtenció de la matèria primera, la seva transformació, la fabricació del producte final, la comercialització, el seu us, i al final de la seva vida útil convertir-se en residu, s’ha de modificar recuperant matèria prima al final de la vida útil.


Els recursos del Planeta són molt grans però finits; qualsevol procediment que redueixi l’extracció de matèries primeres i l’acumulació de residus és beneficiosa per la salut del Planeta. El sector sanitari té molt a dir en aquest nou procés innovador.      



Aquests últims anys hem assistit a diferents iniciatives en matèria de contractació pública, com la compra pública d’innovació eina mitjançant la qual, les administracions poden demanar productes i serveis que no existeixen en el mercat, la  qual cosa obre noves oportunitats a les empreses, que han d'innovar per proposar noves solucions que permetin millorar els serveis públics. El sector sanitari ha estat força actiu en aquest àmbit i s’han aconseguit iniciatives interessants cofinançades per la Generalitat i el Programa Operatiu FEDER de la Unió Europea.

Ara ha sorgit un nou enfocament que té com a objectiu final la preservació del Planeta, Aquest nou plantejament presenta, al meu entendre, unes característiques que el fan del tot interessant. Es tracta del concepte d’economia circular que té també una aplicació directa en el sector sanitari. Abans però d’entrar-hi més concretament, veiem que s’entén per economia circular: 

Com en el cas de la contractació pública, estem novament davant d’una iniciativa de la UE que dins del marc de l’Estratègia 2020, pretén que els països de l’UE utilitzin de manera eficient els recursos de que es disposa, per assegurar un creixement intel·ligent, sostenible i integrador. L’economia circular és un concepte econòmic relacionat amb la sostenibilitat i que té per objectiu que el valor dels productes, dels materials i dels recursos (aigua, energia, matèries primeres...) es mantingui en el cicle econòmic el màxim temps possible, reduint per tant al mínim la generació de residus. L’economia circular representa la intersecció d’aspectes  ambientals  i econòmics, i proposa un model en el que es minimitza l’ús i l’extracció de recursos finits i es maximitza la vida útil dels recursos disponibles, evitant així la generació excessiva de residus, i col·laborant per tant en el manteniment de la salut del Planeta. El sector agroalimentari, el de la mobilitat, el químic, i altres com per exemple el sector sanitari presenten un gran potencial per que la pràctica de l’economia circular aporti resultats beneficiosos per a la humanitat.

En els cas concret del sector sanitari hem de pensar en la gran quantitat de residus que genera la industria farmacèutica com per exemple cartrons, vidres, plàstics, envasos varis, ordinadors, aliments, etc. Quina destinació tenen aquests residus? En molts pocs cassos s’ha pensat en la seva reutilització. El mateix es pot dir de la roba o dels aparells de diagnòstic vells o en desús. Què passa amb tots aquests residus? Val la pena plantejar-se la reutilització de les matèries primeres utilitzades en la seva elaboració quan això sigui possible?. 

És en aquest punt quan reprenc l’altre gran objectiu de la UE sobre la compra pública d’innovació. Podrien col·laborar els dos programes? Podria pensar-se en una compra pública d’innovació que integrés també, quan això fos possible, conceptes d’economia circular? Atenent al fet que ambdós programes tenen finançament de la UE és molt descabellat pensar en projectes de compra que incorporin al mateix temps  innovació i reciclatge de matèries primeres? Els recursos del Planeta són immensos però finits; alguns d’aquests recursos estan molt amenaçats; l’aigua, l’aire, presenten nivells de contaminació molt preocupants i altres recursos estan del tot exhaurits. Hem de fer alguna cosa per canviar el sentit del cicle fins avui entès com  a “normal” d’un producte que passa per l’obtenció de la matèria primera, la seva transformació, la fabricació del producte final, la seva comercialització, el seu us, i al final de la seva útil, el residu. Què passaria si el primer d’aquests passos (obtenció de la matèria primera) es produís just al final del penúltim pas (final de la vida útil)?  La humanitat no dependria tant dels recursos finits del Planeta, ni generaria tants residus com succeeix en l’actualitat. Val la pena no creuen?

Cal posar en crisi el concepte “d’usar i tirar”... cal fer-ho sempre? Amb tot?... Benvinguda l’economia circular al sistema sanitari... Ara només cal que els responsables del sistema sanitari s'adonin de l'envergadura del problema i entenguin que cal impulsar polítiques tendents a que el model d'economia  circular passi a ser una pràctica normalitzada a l'administració sanitària. Mentre això no passi haurem d'anar insistint per convèncer de la seva necessitat.  Ens hi va la salut del Planeta...            

dimarts, 9 d’abril del 2019

L’autonomia de gestió a les EPiC


La capacitat per gestionar amb criteris d’eficiència els centres de titularitat pública és pura entelèquia. Quan l’administració parla “d’autonomia de gestió” en realitat està parlant de com collar de més a prop el consorcis sanitaris.





Caldria consensuar amb tot el sector unes noves regles del joc, en les que la Intervenció tingués el seu paper, la governança dels consorcis no es veiés posada en qüestió per una legislació intervencionista, els gerents poguessin gestionar els recursos amb eficiència, i la transparència estigués assegurada. Missió impossible?



Cada vegada que l’administració parla de millorar l’autonomia de gestió de les entitats del sector públic del CatSalut, la preocupació s’apodera de molts responsables de les empreses publiques i els consorcis (EPiC) perquè normalment el que succeeix és un efecte totalment contrari. La intervenció, les disposicions administratives, i la burocràcia s’apoderen mica en mica del sistema i converteixen les EPiC en institucions ineficients, mancades de capacitat de decidir. 

Què entenem per autonomia de gestió? Doncs és una facultat dels consells d’administració de les empreses d’actuar conforme a llei però d’acord també als interessos particulars de les organitzacions, i fer-ho en igualtat de condicions que la resta d’organitzacions del seu entorn. Per explicar-ho d’una manera senzilla diríem que l’autonomia de gestió a l’administració pública és la capacitat d’una entitat pública per poder ser gestionada segons criteris de gestió empresarial, sense cotilles administratives que entorpeixin l’eficiència de les seves decisions. Els controls administratius absurds no només no aporten cap valor afegit sinó que limiten el marge de maniobra de les organitzacions públiques i la seva capacitat d’innovar. L’autonomia de gestió d’un consorci sanitari serveix per prendre decisions orientades a millorar la qualitat dels serveis de salut que es presta a la població, i per tant és el marge operatiu que tenen les empreses públiques i els seus gestors per fer compatibles les necessitats de l’entitat, les dels seus treballadors i les dels ciutadans que reben els serveis de salut.

El  màxim exponent de l’autonomia de gestió en els consorcis sanitaris es visualitza en la composició dels seus òrgans de govern. I aquí comença el problema. Tots els  òrgans de govern dels consorcis tenen una majoria de vocalies que estan ocupades per persones designades per la Generalitat i la majoria d’elles acostumen a ser funcionaris del departament de Salut. En algun Consorci el propi president és també un funcionari del departament de Salut o del CatSalut. Sovint passa que els interessos del CatSalut i els del consorci són contraposats. Tenim molts exemples: la marginalitat, la compra de serveis, les llistes d’espera, etc. En aquests cassos, l’hospital té un interès determinat mentre que al CatSalut li interessa el contrari. Com es poden fer compatibles els interessos del CatSalut i els de la Institució? Malauradament la història és sempre la mateixa i el CatSalut acaba imposant el seu criteri i el seu interès, que no sempre és l’interès dels ciutadans d’aquelles comarques a les que el consorci dona servei. La dependència és tal, que els gerents d’aquestes entitats són nomenats per la consellera de Salut; per si algú tenia algun dubte. 

Aquesta progressiva interferència de la Intervenció en la presa de decisions, tant a nivell dels màxims òrgans de govern com dels propis gerents, així com la proliferació de normes administratives autonòmiques, estatals i europees, ha generat una situació d’inseguretat. Les institucions tenen por a l’hora de decidir, i abans no ho fan, demanen informes jurídics per assegurar-se que després no es veuran assenyalats per la Sindicatura de Comptes, pel Tribunal de Cuentas, o per la mateixa Oficina Antifrau. Tot això fa que s’hagin d’elaborar molts informes, de manera que algunes organitzacions tenen els seus serveis corporatius al límit del col·lapse, treballant per donar resposta a aquesta demanda de burocràcia tan ineficient. 

Algú hauria de pensar en fer compatibles i sobretot raonables les moltes disposicions legals que hi ha, les que cada any apareixen en la Llei d’acompanyament dels pressupostos, amb la llei de Transparència, i amb els principis bàsics de l’autonomia de gestió per assegurar l’eficiència del sistema. Avui no anem en aquesta direcció. I en aquest sentit, la majoria de cotilles amb que topa la gestió eficient en un Hospital d’un consorci estan relacionades amb la paperassa que es demana i els terminis que s’escolen a l’hora de fer concursos públics; la necessitat d’autorització prèvia a l’hora de llogar espais i comprar; les limitacions a la contractació de nous càrrecs de l’estructura directiva i les condicions salarials que s’imposen; l’autorització prèvia a l’hora de fer inversions plurianuals o demanar crèdits; etc. I sovint, disposicions legals que afecten a l’ICS, que de retruc també incideixen als consorcis però en aquest cas, sense el finançament que si que té assegurat l’ICS. Tanmateix aquesta situació encara és més complicada si el consorci ha perdut l’autonomia de gestió, llavors el seu òrgan de govern es converteix en una mera figura decorativa.  
 
Per tant, caldria reflexionar sobre tot plegat. Però no només l’administració pública sinó que s’hauria de cercar un consens entre tots els actors implicats per fer possible la garantia en la utilització ètica i eficient dels recursos públics, amb l’agilitat a l’hora de prendre decisions, i la capacitat de les organitzacions de decidir (autonomia de gestió). Aquesta reflexió també hauria d’abastar els criteris pels quals un consorci perd l’autonomia de gestió. Sembla que no hi ha un criteri únic a l’hora de decidir que un consorci “perd” (si és que l’ha tingut mai), l’autonomia de gestió. 



diumenge, 7 d’abril del 2019

Reculada de Metges de Catalunya a les eleccions sindicals a l‘ICS


Convocar vagues no sempre surt a compte: depèn de la gravetat dels problemes denunciats i del seguiment que tinguin; en aquest sentit, la vaga de metges de primària de l’ICS del mes de novembre passat era una vaga del tot justificada; les altres vagues convocades per Metges de Catalunya sembla que el col·lectiu mèdic no les veia tan necessàries segons demostren els resultats electorals, fet que ja es va poder entreveure atès el seguiment minso que varen tenir. 




Segurament, sinó fos per la inexperiència de l’equip que dirigeix en l’actualitat el departament de Salut i la seva debilitat a l’hora de suportar la pressió mediàtica que significa aguantar els efectes d’una vaga, la negociació del febrer del sindicat amb les patronals no hauria desembocat en cap acord.
Que Metges de Catalunya utilitza el dret de vaga com a eina de pressió és una evidència. Depèn de l’autoritat sanitària entendre quan l’amenaça respon a una situació real o senzillament és una estratègia electoralista.        



El passat 28 de març es varen celebrar les eleccions sindicals a l’ICS, l’empresa més gran de Catalunya amb més de 40.000 treballadors que hi presten serveis. Ara fa quatre anys el guanyador de les eleccions va ser el sindicat Metges de Catalunya que va treure en total 80 representants, mentre que aquest any 2019, s’ha hagut de conformar amb 69 representants. Aquestes eleccions han registrat una participació alta, superior a la que hi va haver en les eleccions del 2015. 

El guanyador de les eleccions sindicals a l’ICS ha estat CCOO que ha obtingut 71 representants sindicals front als 78 que havia obtingut ara fa 4 anys. Pel que fa a la UGT, el sindicat ha mantingut la tercera plaça tot i baixar de 64 representants al 2015 als 62 d’aquest any 2019. El sindicat d’Infermeria SATSE per la seva banda conserva la quarta posició després d’haver guanyat representants: ha passat de 59 al 2015 a 61 el 2019. Metges de Catalunya ha caigut a la segona posició amb 69 representants sindicals. 

Per entendre aquests resultats cal tenir en compte diferents consideracions:
  • El nombre d’electors s’ha incrementat aquest 2019, respecte al 2015 en un 6.2%
  • En conseqüència el nombre de representants sindicals també s’ha incrementat de 393 fins a 403.
  • Ha emergit amb força un sindicat d’arrel catalanista, la Intersindical CSC, que ha ocupat la sisena posició en el “ranking” i ha obtingut 26 representants front als 6 representants obtinguts a l’any 2015. 
  • A destacar també que el Sindicat Mèdic Català, recentment constituït, de caire unionista, no ha obtingut cap representant sindical a l’ICS.
  • Metges de Catalunya havia obtingut a l’any 2015 un 20,3% del total dels representants sindicals, mentre que aquest any aquest percentatge s’ha reduït fins a un 17,1%. Un 3,2% de davallada.

Metges de Catalunya ha estat molt actiu aquests darrers 6 mesos. Des de l’aprovació del II Conveni Col·lectiu de treball dels Hospitals d'Aguts, centres d'Atenció Primària, centres Sociosanitaris i centres de Salut Mental, concertats amb el Servei Català de Salut, el sindicat ha convocat 3 vagues mèdiques a Catalunya. La més exitosa sens dubte va ser la que afectava als metges de primària de l’ICS. Aquest col·lectiu professional estava molt molest amb les promeses repetidament incomplides per part de l’administració sanitària, i el fet que el sindicat Metges de Catalunya aconseguís compromisos concrets per la solució dels molts problemes existents a la primària, li ha servit per obtenir molts bons resultats electorals en aquest àmbit de l’assistència. Concretament, Metges de Catalunya ha guanyat les eleccions a l’atenció primària de l’ICS, àmbit electoral en el que han obtingut 43 delegats sindicals. La situació no ha estat la mateixa em l’àmbit hospitalari de l’ICS on Metges de Catalunya ha obtingut només 26 representants, fet que l’ha situat en quarta posició.    

Val a dir, en descàrrec del resultat del sindicat Metges de Catalunya en l’àmbit hospitalari, que el col·lectiu mèdic al que ells representen és un dels col·lectius professionals menys nombrós dins del conjunt de treballadors de la Sanitat, i per tant els resulta molt dificultós superar a sindicats de caire més general pel que fa al perfil dels treballadors que els voten. De fet, el SATSE que és un altre sindicat específic en aquest cas per als titulats en infermeria, obté uns resultats pitjors que el sindicat mèdic, tot i que el col·lectiu d’infermeria és dels més nombrosos en el sector sanitari. Sigui com sigui, Metges de Catalunya en aquestes eleccions sindicals del 2019 a l’ICS ha fet un pas enrere. 

De tot plegat se’n pot desprendre diverses lectures, i entre elles esmentar que els metges de primària de l’ICS portaven temps queixant-se de l’excés de feina i de l’estrès al que estaven sotmesos entre moltes altres reivindicacions, i la convocatòria de vaga del novembre, els va sevir per fer pinya amb el sindicat que més es va moure per sortir al rescat de les seves demandes. Això ha tingut una traducció en vots, i a l’assistència primària de l’ICS Metges de Catalunya ha guanyat les eleccions. Per contra, les vagues dutes a terme en l’atenció especialitzada segurament no estaven basades en una demanda generalitzada dels metges hospitalaris, i malgrat haver convocat dues vagues en el sector hospitalari, el sindicat no ha rebut la resposta que esperava. 

En canvi, en el sector concertat, a Metges de Catalunya sembla que els va millor: al Parc de Salut Mar varen poder mantenir els sis delegats que ja tenien de les eleccions anteriors i empatar a delegats amb els sindicats més votats. En qualsevol cas, quan es convoca una vaga s’ha d’estar segur de la resposta del col·lectiu; les vagues plantejades per incentivar el vot al sindicat convocant, a vegades juguen en contra dels que les convoquen.