A Madrid tampoc hi haurà Pacte Nacional de la Salut

La coneguda frase atribuïda a Napoleó “si no vols resoldre un problema, crea una comissió”, al Parlament espanyol li han trobat una possibilitat de millora: les comissions creen subcomissions.

El document de bases per al Pacte Nacional de la Salut català, ha servit de base al Congrés dels Diuputats

Fa dos anys, la Comissió de Sanitat del Congrés de Diputats va crear una Subcomissió “per al anàlisi dels problemes estructurals del Sistema  Sanitari i de les principals reformes que s’han de dur a terme per garantir-ne la seva sostenibilitat”, que en els fons pretenia convertir-se en una mena de Pacte Nacional de la Salut, a l’espanyola. No m’agrada massa parlar de les coses que passen per la capital, però en aquesta ocasió faré una excepció per constatar que el que passa allà no és gens diferent del que passa aquí. 

La ministra de Sanitat del govern espanyol Ana Mato,
 tampoc tindrà un Pacte d'Estat a sanitat

Els treballs d’aquesta subcomissió han estat aprovats amb els vots del PP, CiU i PNV, i amb els vots en contra de PSOE, IU i UPyD. Aquesta polarització del vot deixa clar que no hi ha pacte. Fet i fet, com ha succeït a Catalunya, on els partits del NO el que volen es continuar utilitzant a la sanitat com a munició per les confrontacions electorals. Dit d’altre manera, volen continuar fent política amb la sanitat, però no per millorar-la sinó exclusivament per utilitzant-la d’una manera populista i demagògica, i guanyar tants vots com els sigui possible.

Com en el cas de Catalunya, alguns partits polítics es volen apoderar del bon treball que estan fent els professionals de la Salut, per desgastar al rival en una lluita política gens ètica. Recordem que tant a Catalunya com a Espanya, les retallades a Sanitat varen començar amb els socialistes al poder.

A Espanya, els senyors diputats han elaborat un document que conté 28 recomanacions entre les que destaco:

• Cal un “Pacto de Estado” amb tos els agents del sector que conformi consens polític professional i social en torn a la Sanitat
• El Sistema Nacional de Salut serà públic tant en allò referent a la cobertura universal com pel que fa al seu finançament i provisió.
• Cal passar d’una cultura basada en l’assistència sanitària, a una cultura del foment de la salut mitjançant actuacions de prevenció de la salut
• L’Atenció Primària ha de recuperar el “paper central” en el sistema i ha de ser més resolutiva
• Crear un mecanisme de compensació econòmica entre comunitats, amb aplicació retroactiva a l’1 d’abril de 2012 

Dona la impressió que per elaborar aquest document han utilitzat el català, arreglat amb algunes aportacions addicionals per que no es vegi tant, però jo diria que tampoc s’han  esforçat massa en dissimular-ho. Destaca aquest afegit sobre el mecanisme de compensació económica entre comunitats amb efectes des d'abril del 2012, per podria representar alguna quantitat significativa per Catalunya, tot i que els intents anteriors de fer el mateix mai han acabat de reeixir.  

El que és molt curiós és la última de les recomanacions  del document (la nº 28):

Crear una comissió de seguiment i avaluació dels acords del Pacte d’Estat en el Congrés dels Diputats que vetlli per l’acompliment de les mesures consensuades entre el ministeri, els professionals, les comunitats autònomes i els partits polítics en favor de la qualitat, la seguretat, l’eficiència, l’equitat i la solvència dels sistema sanitari.

Com no podia ser d’altre manera, un altre comissió, aquesta vegada de parlamentaris, fet que els permetrà incrementar els rendiments econòmics dels diputats que hi assisteixin.

A veure si ho entenc bé: una subcomissió d’una comissió, proposa la creació d’un altre comissió...   Suposant que Napoleó hagués dit la cèlebre frase... quina explicació donaria a aquesta nova entelèquia de la marca Espanya?   

www.rbaestudisiprojectes.cat

El Pacte Nacional de Salut (PNS) pel camí del pedregar...

El conseller Ruiz admet que el PNS és un “fracàs permanent”

Els polítics continuen utilitzant la bona feina dels professionals sanitaris com a munició per les seves campanyes populistes de captació de vots

El Pacte Nacion al de Salut sembla que no acaba d’aconseguir tots els consensos que li caldria per assegurar que la Sanitat quedi fora de la confrontació política. Es sabut que en reiterades ocasions, el sector sanitari ha demanat a les forces polítiques que deixin d’utilitzar al sector Salut com a eina per confrontar les seves divergències polítiques. Aquesta petició, que té tot el sentit en qualsevol situació, és encara més necessària en èpoques de crisi, quan a les preocupacions per la sostenibilitat de l’estat del benestar i per tant del sistema sanitari, s’hi afegeixen les angoixes que estant patint els professionals per la precarietat de les condicions de treball, afegides a les preocupacions per les reduccions salarials i la manca de seguretat en l’estabilitat de la seva feina. Tot plegat fa que el sistema sanitari català, que és un sistema sanitari d’èxit, potent i sòlid, es vegi amenaçat per les incerteses que es deriven de veure’s al bell mig de la batalla política. I això hi ha alguns partits polítics, que o bé no ho veuen, o encara pitjor, veient-ho fan veure que no ho veuen. És una batalla permanent per arreplegar vots, per mèrits propis o per demèrits dels rivals, d’una manera ètica o de qualsevol manera; allò important són els vots, no com s’aconsegueixen ni a costa de què. La sanitat s’ha vist immersa en aquesta situació, i això cal canviar-ho. Lamentablement és l’escala de valors que impera avui en dia, i que en el fons, entre moltres altres raons, ens ha portat on estem: el descrèdit de la política als ulls dels ciutadans.

Podem discutir si el contingut del PNS ens agrada més o menys; per això hi ha hagut totes les reunions prèvies que tenien per objectiu anar configurant un text que aglutinés un màxim de voluntats polítiques al seu voltant. Al final però, s’han imposat els interessos partidistes per sobre de l’interès del país, com tantes vegades succeeix en l’àmbit de la política quan aquesta supedita el que convé als ciutadans als seus interessos particulars.

Posaré uns exemples del tot reals, per deixar ben clar el que vull dir. Abans però, un aclariment: en aquests exemples concrets, els protagonistes són quatre forces polítiques catalanes. La meva crítica no és contra aquestes quatre forces; és contra tots els partits representats en l’arc parlamentari, atès que segurament totes ells, en alguna ocasió, hauran actuat de la mateixa manera.

Crisi a Lleida per la constitució d’un nou ens públic: tan ICV, com ERC com les CUP s’han entrevistat  amb els comitès d’empresa de l’Arnau i del Santa Maria, i en sortir, prèvia convocatòria dels mitjans de comunicació, han fet populisme per mirar de treure profit del conflicte.

Problemes a l’Hospital de Sant Pau: Ciutadans, aprofitant que hi tenia un membre destacat presidint el comitè d’empresa, actua també amb criteris del tot populistes, intentant desprestigiar al Departament de Salut i la sanitat catalana en general.

Queixes a Bellvitge per noves retallades: en plena campanya electoral per les eleccions europees el candidat d’ICV s’entrevista amb el comitè d’empresa, i a la sortida, a les portes de l’hospital, l’esperaven els mitjans de comunicació, amb les fotos corresponents i les entrevistes a peu dret. Populisme una vegada més.

Jo no estic dient que els partits polítics no es puguin interessar pels problemes que afectin a tal o qual centre sanitari; no és això. Jo el que critico és la presència dels polítics en els centres sanitaris. Tant costaria als partits, convocar a comitès d’empresa i equips de direcció al Parlament, per que allà, en els despatxos que tenen assignats, els donin totes les explicacions que vulguin?  Cal anar als hospitals amb tota la comitiva i després fer-se la foto a la sortida amb tots els mitjans de comunicació prèviament convocats?

Això és al meu entendre el que el Pacte Nacional de la Salut hauria de preservar. És cert que els que han participat en l’elaboració del document de bases han volgut anar molt més enllà; segurament per això no hi pot haver consens. Per mi ni hauria hagut prou amb un sol article: “Els hospitals i centres de primària i tota la sanitat, no poden ser escenari de la confrontació política; per això els partits polítics com a tals, es comprometen a no interferir en el dia a dia de les institucions  sanitàries”. Mireu si és senzill. Totes les qüestions referents al model sanitari s’han de debatre en el Parlament, i és evident que allà el model acordat per les majories, és el model del país.  I els que no estiguin amb les majories, tenen tot el dret a tenir el seu propi model, però també tenen l’obligació de respectar allò que surti del Parlament.

La gent de la sanitat, els professionals que cada dia hi treballen i fan tot el que poden per millorar la salut dels catalans, veurien de molt bon grat, que ningú s’aprofités de la seva feina per interessos particulars, populistes, electorals o de la mena que siguin. I quan dic ningú, vull dir Ningú.  

Escrivint aquestes reflexions em ve al cap un comentari d'un amic meu que a l'inici de la constitució de l'equip que havia de redactar les bases del PNS em va dir: "Ricard, no hi crec, per que en les actuals circumstànices polítiques, un pacte d'aquestes característiques és impossible d'assolir". Malauradament tenia raó…   

www.rbaestudisiprojectes.cat

Eleccions europees i Sanitat

Escrit per

Dr. Toni Iruela (@airuelal)

EBA Vallcarca SLP.

Europa equival a solucions pel sistema sanitari català? o potser  a més problemes encara?

L'Hospital Transfronterer, un bon exemple d'integració de l'assistència sanitària entre dos paisos europeus 

Demà diumenge estem convocats a les eleccions al Parlament Europeu. No sembla que el tema Sanitat hagi estat gaire present a l’agenda del debat electoral ni que hi hagi influït ni condicionat gaire, probablement perquè la Sanitat, malgrat els importants avenços en integració europea, es considera principalment un tema de responsabilitat estatal.  Certament, les institucions comunitàries no tenen gaires competències en clau sanitària, ja que aquestes són bàsicament estatals i en alguns casos com Espanya, exclusives de les seves Comunitats Autònomes.

No podem parlar, avui per avui, d’un Sistema Europeu de Salut tipus Sistema Nacional de Salut dels estats que composen la Unió Europea. Existeix una evident falta de cohesió en un sistema i que pot comportar problemes d’iniquitat. Seria raonable disposar d’una cartera de serveis amb un catàleg de prestacions unificat per tota la UE?

No és de rebut que no hi hagi una política d’immigració comuna tant pels aspectes discriminatoris en quant a atenció i tracte que pot haver-hi en alguns estats com les possibles implicacions i repercussions en Salut Pública.

Crec que cada vegada més caldrà avançar en polítiques comuns pel que fa als professionals sanitaris, incloent aspectes referents a la formació i aspectes estrictament de drets i deures laborals. Les diferencies salarials dels professionals sanitaris a la UE són escandaloses.

En aquest context, em sembla rellevant la experiència de l’Hospital Transfronterer que des del punt de vista assistencial introdueix un avenç en la construcció i integració europea, ja que permet l’assistència sanitària en un Estat diferent al finançador en origen.

Penso que cal treballar de forma més intensa en polítiques de Salut Pública Europea, la mobilitat ciutadana i els riscos mediambientals entre d’altres riscos per a la salut, no coneixen de fronteres.

Són coneguts els problemes en relació al preu dels fàrmacs a la UE, fet que ha estat relacionat a vegades amb problemes de subministrament als països com el nostre en que el preu és més baix respecte als seus països veïns, aquest aspecte també caldria que fos abordat i s’avancés cap al preu únic fruit d’una major convergència europea. Clar, que la prèvia potser hauria de ser si els estats haurien de dedicar un tant per cent similar de la seva riquesa a finançar la seva sanitat.

Un altre punt que també pot ser d’interès seria quin ha de ser el rol de la col·laboració pública-privada a la Sanitat Europea?

I per acabar-ho de complicar han de seguir convivint a la UE diferents models de prestació sanitària que passen des de models d’inspiració totalment lliberal a models tipus SNS prestats majoritàriament per funcionaris públics?

Evidentment, no tinc les respostes, i moltes d’aquests qüestions encara es poden complicar més si a aquesta convergència entre els estats europeus li hem d’afegir la que es pugui derivar fruit del Tractat de Lliure Comerç que s’està negociant entre la UE i EEUU (TTIP, en anglès).

Una qüestió clau en tot el que estem comentant és si la UE que volem és dels estats o dels ciutadans europeus. La meva aposta seria avançar cap una federació de pobles europeus, però perquè sigui decidida aquesta aposta ha d’estar basada en una clara unitat de direcció política i responsabilitat compartida. Malauradament els interessos dels estats membres de la UE estan per sobre de l’interès comú i general de la UE.

Per trencar aquesta dinàmica seria precís que els ciutadans europeus tinguessin un sentit de pertinença molt superior a la UE que als seus propis estats, i que aquesta representés un projecte atractiu, seductor, però per això caldria un lideratge molt més potent que avui jo no sé veure. Al sentit de pertinença ja m’he referit en algun post en relació al nostre SNS; em sembla clau i crec que caldria avançar en el seu estudi i com saber potenciar-ho i treballar ja sigui des de organitzacions professionals, científiques o polítiques. 

Una reflexió final en relació al model sanitari català que és àmpliament incomprès en clau espanyola (com ho demostren les dificultats de transposició de les directives europees quan han de ser interpretades des de Madrid) és si avançar cap un Sistema Europeu de Salut ens podria permetre resoldre alguns dels principals problemes que el nostre model i SNS català té.  Dit d’una altre forma, què esperem d’Europa, que vinguin més solucions o problemes?

Veurem quin és el resultat d’aquestes eleccions i com queda configurat el nou Parlament Europeu, i si la necessitat d’una sanitat europea amb alguns dels plantejaments comentats en aquest post formaran part de la propera agenda europea. Ho seguirem amb molt d’interès!

www.rbaestudisiprojectes.cat

Aclarint les coses: l’Hospital de Bellvitge té assignat el mateix pressupost que el 2013

El que no té assignat aquest any, és el mateix dèficit que va fer l’any passat: 6,5 milions d’€

Tot plegat vol dir que al 2014 disposarà de 6,5 milions menys que l’any passat, per tant el que resulta evident és que no hi ha noves accions a dur a terme per aquest any 2014.

Pere Soley, gerent de l'ICS

Atesa la envergadura que mica en mica ha anat adquirint la situació a Bellvitge, he volgut conèixer bé, quines són les xifres reals que defineixen el pressupost d’aquesta entitat per l’any 2014. En aquest sentit he de dir que la primera informació que cal donar és que a tots els hospitals de l’ICS, el pressupost del 2014 és pràcticament el mateix que l’any passat; no hi ha cap hospital que tingui un pressupost inferior, en tot cas hi ha algun  hospital que ha vist incrementat els seu pressupost però amb quantitats de molt poca consideració. Per tant, primera conclusió: el pressupost de l’Hospital de Bellvitge pel 2014 és el mateix del 2013.

Un segon tema a considerar és que la Gerència Territorial Metropolitana Sud, que inclou l’Hospital de Bellvitge, el de Viladecans i l’assistència primària de la zona (Costa de Ponent), l’any 2013 va tenir un dèficit de 8,9 milions d’€. D’aquests 8,9 milions, 6,5 corresponen a l’Hospital de Bellvitge. Per tant, segona conclusió: el dèficit de l’Hospital de Bellvitge l’any 2013 va ser de 6,5 milions d’€.

Tercera qüestió que vull aclarir: L’Hospital de Bellvitge, tot i que té assignat el mateix pressupost que l’any passat, no té assignat el mateix dèficit que va fer l’any passat, sinó que se li assigna un “dèficit 0” coma la resta d’hospitals de l’ICS. Això vol dir en la pràctica, que disposaran  de 6,5 milions d’€ menys aquest any 2014 per fer la seva feina. És evident que  els dèficits s’han de pagar, i en aquest sentit la decisió de la gerència de l’ICS que cada hospital pagui el seu dèficit és correcta.

Per tant, el que toca aquest any 2014 és prendre decisions que permetin eixugar el dèficit de l’any anterior i intentar tancar l’exercici 2014 sense dèficit. La primera decisió és que evidentment no hi ha noves accions per l’any 2014. A partir d’aquí l’equip gestor de Bellvitge haurà de decidir com maniobra i en aquest sentit fora bo que consensuessin les mesures amb els Caps de Servei signants de l’escrit al que feia referència en l’últim post. Seria una bona manera de entre tots, adoptar una postura positiva de cara a les dificultats.

Tanmateix val a dir que absorbir  aquests 6,5 milions d’€ seria una tasca  assumible si no vinguéssim de 4 anys successius de retallades. Vol dir que durant 4 anys els responsables dels centres han hagut  d’eliminar borses d’ineficiència dels seus centres, i per tant cada vegada és més difícil trobar-les, i un cop trobades, al ser més petites que les anteriors, els guanys d’eficiència tampoc són tan rellevants. És allò que els economistes denominen la “Llei dels rendiments decreixents”. Segurament, el que l’Hospital de Bellvitge haurà de fer, a banda d’acabar d’arrodonir la contractació eficient de personal, és adequar la seva activitat a les possibilitats pressupostàries, considerant que algunes activitats com per exemple la cirurgia cardíaca poden ser  sufragades amb diners extra pressupostaris. Per tant, l’Hospital de Bellvitge i la resta d’hospitals de l’ICS es troben davant d’un repte difícil, però assolible, sobre tot si es compta amb la participació dels facultatius a l’hora d’establir els programes de treball sota un prisma que asseguri la sostenibilitat de les institucions.

Espero haver aclarit el que vaig explicar l’altre dia respecte a l’Hospital de Bellvitge; malgrat això si que vull tornar a insistir amb un tema que em sembla bàsic: cal que Economia i Finances deixi de tenir la mirada posada sobre el Departament de Salut; cal que quan el conseller Mas Colell es decideixi per les solucions fàcils de reduir la despesa a Sanitat algú li digui: Sr. conseller; això no ho podem fer. Per aquest camí no podem continuar; ja no hi ha ni tan sols camí.  Una nova retallada a Sanitat equival a posar les bases d’una revolució social d’efectes difícils de determinar ara. Més val ni imaginar-ho. 

www.rbaestudisiprojectes.cat         

Mar de fons a l’Hospital de Bellvitge

Si a un pressupost pel 2104 similar al de l’any passat, li redueixen 11 milions d’€ (al voltant del 4%), el dèficit d’aquest any serà encara superior al de l’any passat tot i els esforços de gestió que es puguin fer considerant que vens de quatre anys de retallades.

Doncs sembla que algú s’entesta a no voler-ho entendre   

Aquests dies ha estat notícia el conflicte sorgit a Bellvitge amb els 11 milions d’Euros que sembla que l’Hospital haurà de reduir del seu pressupost del 2104, per compensar les desviacions en el tancament del 2013. Són 11 milions menys dels previstos inicialment, per fer front a l’exercici 2014 que té una assignació pressupostària molt similar a la que tenia el 2013. Per tant si al 2013 hi va haver dèficit, al 2014 amb 11 milions d’€ menys, el més probable és que malgrat els esforços de gestió que es puguin fer després de quatre anys reduint despeses, el dèficit sigui encara més gran. Només canvis significatius en l’orientació estratègica i en l’organització del centre ho podrien impedir.

Fins ara, les diferents retallades que el govern de la Generalitat s’ha vist obligat a fer, han estat rebudes amb queixes i protestes que no han anat més enllà per que en el fons la majoria dels destinataris de les retallades hem entès que aquestes eren inevitables si es volia redreçar l’economia del país salvant mínimament el que hem denominat com a prestacions públiques de l’estat del benestar. Ha arribat però el moment en el que no hi ha ja cap marge per continuar retallant, ni la societat ni els professionals sanitaris estem disposats a acceptar cap més sacrifici. És com una mena d’esgotament mental que arriba després de quatre anys d’intenses retallades, del patiment de moltes famílies que han vist com en el seu entorn més proper hi ha algú directament afectat per la crisi i la manca de solucions que la classe política és capaç d’aportar. En certa mesura estem ja farts de tanta retallada, de tant pagar impostos, de veure com les prestacions públiques s’estan ressentint d’aquesta situació, mentre alguns polítics continuen vivint de la comèdia, incapaços d’aportar cap solució més enllà de fer pagar als ciutadans la seva evident incompetència.

Però tot això que li passa a la societat és a gran escala, el que en petita escala està passant a Bellvitge. L’altre dia recollia en aquest blog les queixes dels professionals del centre juntament amb algunes entitats veïnals sobre aquesta qüestió de les retallades. Posteriorment he sabut que el malestar ha anat creixent, i que s’han produït dos fets rellevants. L’un és l’escrit que la Junta Clínica ha enviat a la direcció mèdica del centre. La veritat és que fins a cert punt és normal que la Junta clínica expressi el seu malestar davant de l’anunci de noves retallades. Segurament el que seria anormal és que la Junta Clínica hagués mirat cap a un altre banda davant d’aquesta situació.

Hi ha hagut un altre fet per a mi molt més preocupant que l’escrit de la Junta Clínica, i és al reacció dels Caps de Servei de l’Hospital que han fet arribar un escrit al gerent del centre, amb la petició que l’elevi a la direcció corporativa de l’ICS que en el seu últim paràgraf diu:

“Conscients de la nostra responsabilitat com a Caps de Servei de l’Hospital Universitari de Bellvitge, li volem transmetre el nostre absolut desacord amb aquesta nova reducció pressupostària, atès les conseqüències irreparables que ben segur es derivarien. Li preguem doncs, que faci arribar el nostre advertiment als responsables del Centre Corporatiu de l’ICS juntament amb la petició de que sigui reconsiderada aquesta decisió.”

Sr. Mas Colell: ja NO es pot retallar més a Sanitat

Els que porten alguns anys en la gestió sanitària saben que quan els Caps de Servei d’un hospital fan un escrit d’aquestes característiques, alguna cosa important està passant; alguna se’n està coent. No és habitual que els caps de servei prenguin aquestes iniciatives si no és per que hi ha motius molt importants que la justifiquen. Aquest mal estar, aquest mar de fons pot tenir conseqüències greus si les autoritats sanitàries no saben entendre el perill que aquesta acció entranya.  

A partir d’aquí pot passar de tot: que la situació es tranquil·litzi bé per que l’ICS rectifiqui total o parcialment, bé per que el mar de fons perdi força per ell mateix, però també pot passar tot el contrari és a dir, que s’organitzi un conflicte de dimensions importants del que ningú pot, en aquests moments preveure’n ni la durada, ni la intensitat, ni les conseqüències.

Tant de bo no s’arribi a aquest punt, i s’imposi en la gerència de l’ICS el sentit comú. De tant en tant, Dr. Soley se li ha de dir NO al conseller Mas Colell; és bo per la Salut (dels catalans), cregui’m.  

www.rbaestdisiprojectes.cat