diumenge, 18 de maig del 2014

Afany de lucre, versus la síndrome de l’afany de dèficit


Hi ha gerents d’hospitals que veuen el dèficit com un factor social positiu


Avui, en una majoria de cassos, el dèficit prové habitualment d’una estructura excessiva de personal  


A la sanitat pública, l'afany de lucre hauria de tenir uns límits 
Fa pocs dies, parlant amb l’amic Toni Iruela, em va fer adonar de dos conceptes contraposats, però molt reals: afany de lucre i afany de dèficit, com a paradigma d’algunes cultures col·lectives en el mon de la sanitat catalana.   

El concepte “afany de dèficit” va aparèixer com a antítesi del concepte “afany de lucre” ben conegut aquest últim en una economia de caire capitalista i liberal com la nostra. Comentàvem la necessitat de que en una època de crisi com l’actual  les empreses amb afany de lucre que treballen en el sector sanitari, fessin un exercici de transparència amb l’objectiu que la societat sabés si el benefici que estaven obtenint era un benefici raonable, o pel contrari es tractava d’un benefici desmesurat, la qual cosa implicaria probablement que el que estava pagant el CatSalut per la seva feina era excessiu.  Tractant-se de diner públic tindria sentit voler saber si els guanys que algú lícitament en treu són o no desproporcionats.

És curiós observar com, a l’altre banda de l’escenari, situades de manera oposada a les empreses amb ànim de lucre coexisteixen un conjunt d’institucions totes elles de titularitat públiques, que estan instal·lades en la cultura del dèficit. En la part central d’aquest escenari imaginari hi trobaríem aquelles organitzacions de titularitat privada sense afany de lucre anomenades “non profit”,  com per exemple mútues o fundacions integrades en la xarxa pública sanitària. Aquest escenari vist així, és de fet la xarxa sanitària pública de Catalunya anomenada SISCAT (un nom del tot desafortunat i absurd, que comporta pels ciutadans un grau encara més gran desconeixement del Sistema Sanitari. Amb esforços importants molts ciutadans havien entès que era la XHUP, però ara  hem introduït una nova nomenclatura que contribueix a incrementar els desconeixement de la ciutadania).

Les empreses privades sense afany de lucre seguiexen aquest
esquema bàsic. Caldria però conèixer
el sou dels seus directius
Aquestes institucions instal·lades “còmodament” en la cultura del dèficit, són totes elles de titularitat pública, bé amb la Generalitat com  a  titular o alguns municipis catalans. Si fossin privades ja no existirien per que una empresa privada pot  suportar alguns exercicis amb dèficit, però si aquesta situació és converteix en crònica, la fallida està garantida. Un dels exemples més paradigmàtic d’aquesta cultura del dèficit el trobem a l’Hospital de Sant Pau que any rere any tanca els exercicis econòmics amb dèficit. Sembla que últimament s’ha reduït una mica, però amb dèficit en definitiva. És curiós observar que en aquestes institucions, els col·lectius generadors d’opinió i els comitès d’empresa s’esforcen a trobar explicacions que justifiquin aquest dèficit permanent, i com és lògic, la culpa sempre la tenen els altres. En el cas de Sant Pau, la culpa és del CatSalut que no paga l’activitat de l’Hospital com a aquests col·lectius els agradaria, però en canvi, el sistema de tarifes del CatSalut és del tot transparent, i és evident per aquells que ho coneixen d’una manera propera, que la retribució de l’Hospital és la que li correspon, en funció de la seva activitat, de la seva estructura, i de la complexitat de les patologies que atén. Tanmateix, els col·lectius de l’Afany de dèficit, ja tenen un culpable. La cultura del dèficit permanent no és monopoli de Sant Pau; l’ICS seria també un altre exemple que mostraria com any rere any, els seus hospitals tanquen l’exercici amb dèficit. En algun centre, amb dèficits relativament petits, però dèficits en definitiva. No se si al Clínic i a l’Hospital del Mar, trobaríem algun exercici sense dèficit, però molt em temo que no. A l’Hospital Municipal de Badalona tampoc. És que fins i tot hi ha gestors que entenen el dèficit com una obligació de caire social.   

A l'afany de dèficit no hi ha qui el pari; Malauradament a
casa nostra algunes institucions s'hi han instal·lat
Què hi ha al darrera de l’afany de dèficit? Sens dubte una baixa productivitat. És per això, que els hospitals instal·lats en la cultura de l’afany de dèficit presenten unes plantilles molt desproporcionades, i uns costos salarials que superen el 65% dels costos totals, barrera en la que situaríem el límit dels centres ben dimensionats.  Si el problema és aquest, com és que no es soluciona? Doncs per que els col·lectius abonats a l’afany de dèficit, estan també abonats al populisme, i davant de possibles conflictes laborals importants, l’Administració prefereix “mirar cap a un altre banda” i que en tot cas siguin el ciutadans qui amb més impostos acabin pagant la manca de valentia de l’Administració i la poca dignitat dels que s’instal·len en aquestes posicions.


Que prefereixen els ciutadans partint d’un mateix pressupost anual fix?: una sanitat publica en la que hi ha organitzacions que aconsegueixen guanys econòmics, sotmeses a un rigorós control de l’Administració pública que garanteixi una qualitat assistencial excel·lent en les seves pràctiques sanitàries, o bé una sanitat pública, amb resultats sanitaris excel·lents però que a finals d’any la majoria d’institucions que la integren presenten uns dèficits que obliguen als ciutadans a tenir que pagar cada vegada més impostos per poder-ho finançar? El Pacte Nacional de la Salut hauria d’establir límits a l’afany de dèficit.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada