dissabte, 29 de desembre del 2018

A nou hivern, nou episodi de grip

El CatSalut es prepara com cada any per fer front a l’episodi de grip, que l’ant passat per aquestes dates ja s’havia manifestat amb força.

Segons s’ha fet públic recentment el CatSalut destinarà gairebé 19 milions d’Euros per reforçar l’atenció sanitària d’urgències aquesta campanya 2018-19, que representen aproximadament un increment  del 10% sobre els recursos que s’hi varen destinar l’any passat.  

El PLANUC reforça les seves previsions per intentar que aquest any la incidència de la grip no saturi les urgències hospitalàries, i com va succeir l’any passat, que la resposta del sistema tingui les mínimes conseqüències per als usuaris.




L’any passat, per aquests dates l’epidèmia de grip ja s’havia fet notar a casa nostra, i malgrat que la seva arribada va coincidir amb una època en la que la meitat dels professionals de la sanitat pública feien vacances, la resposta va ser prou efectiva. El PLANUC va demostrar la seva solidesa davant d’una situació que és canviant en el temps i la seva gravetat i incidència no es poden predir. En aquest sentit, val la pena recordar que l’any passat ens vàrem trobar amb una situació complexa derivada de la mutació que havia sofert el virus, fet que va comportar que les vacunes subministrades, en alguns cassos no varen ser eficaces. Hi va haver persones, que malgrat haver-se vacunat varen agafar la grip. Tanmateix aquest any el PLANUC contempla noves accions per intentar millorar si és possible la resposta del sistema sanitari públic als embats dels virus gripals.

Com que la incidència de la grip no és la mateixa en tots els territoris, i els recursos disponibles a cada territori tampoc són els mateixos, el PLANUC preveu el que s’anomena “Plans d’acció territorials” que aprova cada Comitè Operatiu d’Urgències i Emergències (COUE) de cada territori, integrat per professionals que coneixen bé la problemàtica de les urgències a la seva zona, i que treballen en hospitals, als centres d’atenció primària, als CUAP, al SEM, als centre sociosanitaris etc. Aquests comitès concreten les accions que s’hauran de dur a terme en cada un dels territoris en base a la pressió assistencial que existeixi en cada moment i determinen quins són els recursos que caldrà posar en joc, la seva organització, i les diferents actuacions que caldrà dur a terme. 

Una de les accions que s’ha posat en marxa conjuntament amb l’Agència de Salut Pública de Catalunya consisteix en intentar incrementar el nombre de professionals sanitaris que s’hagin administrat la vacuna, atès que històricament el tant per cent que ho fa és molt baix (23%). En aquest sentit, ja fa mesos que l’Agència de Salut Pública va difondre un comunicat entre tots els professionals en la que els recordava que “si un professional incuba la grip, un dia abans de caure malalt pot haver contagiat pacients”.

Per la seva banda, les previsions del PLANUC, continuen consolidant estructures per donar una millor resposta a les atencions urgents, i en aquest sentit destaca el nou CUAP Gràcia al C/Larrard de Barcelona que té una població assignada de 120.000 habitants i que resolt urgències de baixa i mitjana intensitat les 24 hores del dia i els 365 dies de l’any. Disposa d’elements de diagnòstic com ara laboratori i radiologia. Està ubicat en el mateix edifici del CAP Larrard, però en unes dependències renovades íntegrament. 

Atenent a l’experiència de l’any passat, es pretén que aquest any, en els moments més crítics pel que fa a la incidència del virus, l’assistència primària compti amb professionals suficients per afrontar les demandes d’atenció sanitària tant als CAP com pel que fa a l’atenció domiciliària. També hi haurà més temps d’agenda destinat a atendre visites espontànies. D’aquesta manera el CatSalut confia que evitarà respostes massa dilatades en el temps quan aparegui l’epidèmia. 

Val a dir que a Cantabria i al País Basc, sembla que la grip ja ha arribat amb força doncs segons dades de les seves agències de Salut Pública ja s’ha arribat als 150 cassos per 100.000 habitants  en el cas del País Basc i a 95 cassos a Cantabria. “Cuando las barbas de tu vecino veas pelar...”         

dijous, 27 de desembre del 2018

El CMQ de Reus també resultarà afectat per la ruïnosa gestió de l’Hospital Sant Joan

Els danys col·laterals derivats del fracàs del faraònic Hospital Sant Joan de Reus van més enllà d’afectar les finances de l’Hospital Comarcal de Mora d’Ebre, incideixen també en el Centre Mèdic Quirúrgic (CMQ) propietat de l’Hospital Sant Joan.
Tot plegat és una mostra de la política de tripijocs que ha encarit en 1,4 milions d’€ anuals el sistema sanitari públic català; després del "canvis" experimentats en el conveni del CMQ, la mateix feina, feta en les mateixes condicions, i en els mateixos espais físics costa més diners als contribuents.   
Tant el CatSalut com l'Ajuntament de Reus no han sabut gestionar adequadament la crisi de sostenibilitat de l’Hospital Universitari Sant Joan de Reus.



El CMQ procedeix de l’antiga Clínica Fàbregas construïda a l’any 1945 pel Dr. Josep Anton Fàbregas. Va ser a l’any 1998 quan el Grup SAGESSA es va fer càrrec de la gestió de la Clínica, mitjançant un contracte de lloguer amb la família Fàbregas, propietaris de l’edifici. Avui, el titular jurídic de l’activitat assistencial que s’hi desenvolupa és l’Hospital Sant Joan de Reus. La Clínica disposa d’un àrea d’hospitalització amb 47 llits, un àrea quirúrgica amb 3 quiròfans generals i 1 de parts, un àrea d’urgències, una àrea de consultes externes i gabinets d’exploració i una àrea de diagnòstic per la imatge. La Clínica tenia un concert amb el CatSalut, fa activitat pública a nom de l’Hospital Sant Joan i es dedica també a l’activitat privada (mútues).

Des de fa temps les relacions entre la família Fàbregas i l’Hospital Sant Joan no han estat precisament amables, fet que ha contribuït a que des de l‘Ajuntament de Reus s’hagi decidit el trasllat del CMQ a les dependències de l’antic Hospital Sant Joan que està sent remodelat per tal de poder albergar l’activitat assistencial que encara es du a terme a l’antiga Clínica Fàbregas. Per la seva banda, la família Fàbregas està buscant nous inquilins  per el seu edifici en l’àmbit de la sanitat privada, i per això ha contactat ja amb empresaris del sector sanitari privat tant de Barcelona com de Madrid. La família Fàbregas està molt descontenta de l’estat de conservació de les instal·lacions que durant anys han tingut llogades a l’Hospital Sant Joan de Reus.

Més enllà d’aquestes diferències, la situació ha fet saltar les alarmes al personal del CMQ que es troba davant d’una realitat que pot alterar la sostenibilitat econòmica del centre  en el que treballen. Sembla que quan el CatSalut assumeixi la gestió de l’Hospital Sant Joan de Reus a través d’una empresa pública, el CMQ no continuarà treballant per el CatSalut. L’altre element d’inseguretat ve donat pel fet que suposant que es mantingués el concert amb el CatSalut, si la família Fàbregas lloga les seves instal·lacions a una nova empresa privada que actuï a la ciutat, què passarà amb l’activitat privada que ara fa el CMQ?. Per tant, el CMQ es veu davant de dos interrogants que necessiten tots dos una resolució positiva. No n’hi ha prou amb que es mantingui el concert amb el CatSalut, sinó que a més s’ha de mantenir l’activitat privada que es fa actualment, i que es situa al voltant del 50%. Són masses condicions a complir, que posen en risc la supervivència d’aquesta institució.         

Val la pena recordar que el CMQ tenia el seu propi conveni amb el CatSalut, però aquest va ser modificat a l'any 2014 en un intent de millorar els resultats de l'Hospital Sant Joan. La conseqüència immediata va ser que tota l’activitat sanitària que feia el CMQ es factura al CatSalut amb unes tarifes    que no són les de l’Hospital de Reus, però que són més elevades que les que tenia el CMQ abans de ser "transferit" a l'Hospital de Reus. És a dir la mateixa activitat, feta en les mateixes condicions, ara és més cara per les arques del CatSalut. Costa 1,4 milions més a l’any que el que costava abans. I tot plegat per intentar d'una manera artificiosa que l’Hospital de Reus millori les seves xifres de negoci, encara que sigui d’una forma si més no discutible, perquè és evident que els malalts atesos per el CMQ ni tenen la complexitat dels malalts atesos a l’Hospital de Reus, ni el CMQ té l’estructura que té l’Hospital de Reus. No estaria de més saber que està cobrant el CMQ al CatSalut per una alta, i què cobra per el mateix tipus d'alta a una mútua privada. Tanmateix, els polítics reusencs tenien un precedent al que acollir-se per actuar així, atès que anys enrere a Barcelona ja s’havia fet quelcom similar quan l’Hospital de l’Esperança cobrava la seva activitat pel CatSalut a la mateixa tarifa que l’Hospital del Mar. 

Davant de totes aquestes situacions d’incertesa, no és d’estranyar que els treballadors del CMQ no tinguin gens clar el seu futur ni el de la seva empresa. Ningú els dona cap explicació. Perquè serà que els treballadors sempre són els últims a ser tinguts en consideració, i generalment el únics que acaben pagant les conseqüències de decisions polítiques mal preses?  A la sanitat catalana han de millorar moltes coses, també l'excessiu intervencionisme en el dia a dia del sistema sanitari. La política és necessària, però cal que sigui exercida per persones amb rigor, i prioritzant per damunt de tot el bé comú. 

En aquest sentit acabo recordant unes declaracions fetes per el nou gerent de la Regió Sanitària del Camp de Tarragona. Ramon Descarrega ha dit que "la Regió Sanitària Camp de Tarragona treballarà perquè els pacients del territori es curin al territori". Dit així és una declaració populista; caldria haver matizat "una majoria de pacients". Intentar curar al Camp de Tarragona a tots els pacients del territori requereix d'uns recursos que malauradament el nostre sistema sanitari públic no té (i el privat tampoc) Ni tan sols als USA això pot ser una realitat. Toquem de peus al terra si us plau...              

diumenge, 23 de desembre del 2018

Manquen pel cap baix, 250 metges de medicina familiar i comunitària


L’assistència primària necessita incorporar 250 nous especialistes de medicina familiar i comunitària i no hi ha on trobar aquest nombre de professionals. Aquesta situació podria comportar un nou sacrifici per als metges: allargar l’edat de jubilació? 


Catalunya és la comunitat on els metges perceben uns sous més baixos i la pressió assistencial que suporten és més elevada. Comunitats veïnes com Aragó, País Valencià Ses Illes i fins i tot el Sud de França s’han beneficiat d’aquesta situació i són considerables els professionals que han decidit anar-hi a treballar. Segons un estudi de la “Organización Médica Colegial” de l’any 2107, Catalunya és la comunitat de l’Estat que perd més metges.         


Sembla que el departament de Salut vol resoldre la manca de metges a l’atenció primària de salut, incentivant als professionals de la primària que estan en exercici per tal que a l’arribar a l’edat de jubilació continuïn treballant. Un sacrifici més per el col·lectiu mèdic conseqüència de la manca de previsió del departament de Salut a l’hora de planificar les necessitats de professionals. 

Aquesta és una de les mesures que està estudiant el departament a l’hora de donar continuïtat als acords que es varen assolir amb el sindicat Metges de Catalunya i que varen permetre desconvocar la recent vaga de metges de l’assistència primària. Recordem que entre aquests acords hi figurava la incorporació de 250 nous metges de família als equips d’atenció primària.

Incorporar tot d’una 250 nous metges de medicina familiar i comunitària a l’assistència primària no és una tasca que es pugui materialitzar fàcilment. Un especialista en medicina familiar necessita en total deu anys per formar-se; sis per obtenir el títol de llicenciat en medicina i cirurgia, i altres quatre per formar-se com a metge especialista atès que aquesta especialització requereix quatre anys de residència. És a dir que en el supòsit que a partir d’ara es planifiquessin adequadament les necessitats de metges d’aquesta especialitat, farien falta com a mínim 4 anys per poder modificar la tendència actual de generació d’especialistes en medicina familiar i comunitària, i això en el supòsit que es creï un nombre suficient d’unitats docents amb un nombre de places acreditades adequat per fer-ho possible, i motivant a més als metges recent llicenciats a triar aquesta especialitat a l’hora d’iniciar la seva formació MIR. Tot plegat una mica complicat si a més es té en compte que ni el departament de Salut, ni les facultats de medicina catalanes, ni la Generalitat de Catalunya tenen les competències reguladores per la formació d’especialistes.

A  tot plegat cal afegir-hi un altre dificultat: en els propers anys molts metges assoliran l’edat de jubilació fet que encara farà més gran el problema, perquè l’acord signat amb els professionals fa referència a la incorporació de 250 nous professionals, és a dir, 250 professionals més dels que ara hi ha, per tant això exigeix cobrir a més totes les vacants per jubilacions que es puguin produir, i que segons estudis realitzats per el Col·legi de Metges de Barcelona seran molt elevades. Conscients d’aquesta situació, els signants de l’acord que va permetre desconvocar la vaga del passat més de novembre, hi varen incloure una mesura que en certa manera pot ajudar a pal·liar el problema: 

La possibilitat de remunerar addicionalment als metges que ho vulguin acceptar, per atendre a més malalts dels que els correspondria, en aquest cas perllongant la seva jornada laboral. 

I un altre mesura que també ajudaria a millorar aquest dèficit de professionals és la possibilitat que sembla que està estudiar el departament de salut, d’incentivar als professionals que s’hagin de jubilar properament perquè continuïn en actiu, sent aquesta decisió voluntària per part del metge.

És evident que aquestes són mesures de “bona voluntat” i que en cap cas per elles soles solucionen el problema. Per tant, caldria preparar un pla B per el supòsit que alguna d’aquestes dues alternatives, sinó les dues, no donin els resultats que se n’espera.  

Hi ha encara un altre situació desfavorable per a l’assistència primària catalana, que no es recull en els acords que varen servir per desconvocar la vaga dels metges de primària, però que els responsables del departament de Salut farien bé en considerar. Segons ha denunciat repetidament el sindicat Metges de Catalunya, un nombre significatiu de metges de la Franja de Ponent i de les Terres de l’Ebre, han marxat de Catalunya per anar a treballar a l’Aragó o al País Valencià. Segons sembla metges catalans també se n’han anat a treballar a Ses Illes i fins i tot al Sud de França. La raó és molt senzilla: treballen menys i cobren més, i sobretot no estan exposats a la sobrecàrrega assistencial que pateixen els metges de primària que exerceixen a Catalunya. Són recuperables alguns d’aquests professionals per a la sanitat catalana? 

Un estudi de la “Organización Médica Colegial” mostra que Catalunya és la comunitat que perd més especialistes, i sens dubte una de les causes que ho justifica és que Catalunya forma un nombre elevat de professionals, però quan es mira aquesta informació desglossada per províncies resulta que les províncies de Lleida i Tarragona són les que perden més professionals de tot l’Estat. Girona està en sisè lloc i Barcelona en el vuitè. Aquesta explicació de formar un nombre molt elevat de professionals potser sigui aplicable a Barcelona, però Lleida Tarragona i Girona no estan en la situació de Barcelona a l’hora de formar nous professionals. Per tant, els que marxen, no marxen només quan s’acaben de formar.   

En definitiva un panorama complex que requereix un plantejament seriós per part del departament de Salut. Certament al nou director general de la recent creada direcció de Professionals se li ha girat feina...                  

dimecres, 19 de desembre del 2018

Quan el departament d’Economia s’imposa excessivament sobre el de Salut, el sistema sanitari públic se’n ressent.


La tecnocràcia del conseller d’Economia és un fre per la política sanitària: actuacions polítiques  anunciades en la legislatura passada, ara es veuen qüestionades per un departament d’Economia cada vegada més intervencionista i poc sensible a les necessitats del territori.



La feblesa política del departament de Salut queda evidenciada, entre altres qüestions, amb la paralització de la creació de les empreses públiques del CatSalut que havien de gestionar la prestació dels serveis sanitaris públics a les Terres de l’Ebre i a la Catalunya Central. 


Que el Sr. Pere Aragonès és un excel·lent tècnic no ho discuteix ningú. De fet, des que ell té responsabilitats sobre l’economia catalana, aquesta ha millorat notablement tant pel que fa al seu endeutament com al dèficit dels comptes públics, i això és un mèrit que cal reconèixer. Val a dir també que aquests èxits econòmics s’han vist afavorits pel bon funcionament de l’economia catalana aquests dos últims anys. Malauradament aquests bons resultats econòmics no estan sempre acompanyats de decisions polítiques que millorin els serveis sanitaris públics.

En la legislatura passada, el departament de Salut estava en mans d’ERC. El llavors conseller de Salut Antoni Comin va anunciar que el CatSalut volia disposar d’una empresa pública a cada regió sanitària, per gestionar els diferents recursos sanitaris de cada territori i apropar la presa de decisions als ciutadans. I en aquest sentit va anunciar la creació de dues empreses públiques, una a la Catalunya Central i l’altre a les Terres de l’Ebre. D’aquesta manera cobria tot el país, amb una governança arrelada al territori: A la Regió Sanitaria de Lleida amb “Gestió de Serveis Sanitaris” (GSS); a la Regió Sanitària de Tarragona amb “Gestió i Prestació de Serveis de Salut” (GPSS); a la Regió Sanitària de Girona amb “Institut d’Assistència Sanitària” (IAS); a la Regió Sanitària de Barcelona amb el Parc Sanitari Per Virgili, a la Regió Sanitària les Terres de l’Ebre amb “Salut Terres de l’Ebre” i a la Regió Sanitària de Catalunya Central amb “Salut Catalunya Central”. Només quedava pendent una solució per l’Alt Pirineu i Aran. Semblava una planificació prou correcta que responia a les necessitats del territori. El sector sanitari va rebre positivament aquesta proposta.

En aquesta legislatura, el departament de Salut continua en mans d’ERC, i dona la sensació que aquella estructura territorial d’empreses públiques no era producte del model sanitari d’ERC sinó de la visió del conseller Comin i del llavors director del CatSalut David Elvira, atès que ara sembla que el conseller d’Economia no està d’acord amb la proposta i pretén que l’empresa pública “Salut Terres de l’Ebre” no sigui una realitat, i que l’Hospital de Mora continuï sent gestionat per GECOHSA, o per un succedani de la mateixa, o fins i tot per l’empresa pública del CatSalut a Tarragona “Gestió i Prestació de Serveis de Salut”. De l’altre empresa anunciada pel conseller Comin, “Salut Catalunya Central” ni se’n parla. 

El fet que el vicepresident Aragonés, sense donar cap mena d’explicació pública, sigui capaç de deixar sense efecte unes actuacions decidides per membres del seu govern de la legislatura passada, i que des del departament de Salut es calli “respectuosament”, demostra que més enllà de la baixa maternal de la consellera de Salut, que respecto i que en cap cas ni qüestiono ni critico, el departament de Salut no té cap pes polític dins del govern de la Generalitat. Es fa el que Pere Aragonès i el seu equip decideixen, i els de Salut a obeir. Aquest és l’escenari. 

El Sr. Aragonés ja va protagonitzar a l’Hospital de Bellvitge un altre desmentiment dels compromisos que havia anunciat el conseller Comin sobre la posada en marxa definitiva de la Fase II de l’edifici tècnic-quirúrgic, aplaçant-ne un any més la seva materialització. Ara torna a repetir la jugada amagant-se rere la llunyania de les Terres de l’Ebre i compta a més amb que la seva decisió té efectes sobre una part petita del territori català: Mora d’Ebre està lluny de Barcelona, a l’altra riba de l’Ebre. És un poble amb uns 6.000 habitants i és la capital de la comarca de la Ribera d’Ebre amb una població que en conjunt no arriba als 25.000 habitants. La comarca del Priorat, té al voltant de 10.000 habitants i la Terra Alta en té uns 12.000. Estem parlant per tant d’uns 45.000 habitants als que dona servei l’Hospital de Mora d’Ebre. Com ha de preocupar a Barcelona, al departament d’Economia i al de Salut, que allà es puguin produir espolis com el que recentment ha practicat l’Hospital de Reus sobre el de Mora d’Ebre?

Decididament, ERC no té un model rigorós i consolidat per a la sanitat pública catalana...    

dilluns, 17 de desembre del 2018

Nou espoli a l’Hospital Comarcal de Mora d’Ebre... amb el vist i plau del departament de Salut


La pràctica fallida de l’Hospital Sant Joan de Reus comporta, com a dany col·lateral, que l’Hospital de Mora d’Ebre hagi vist com s’evaporaven de les seves reserves econòmiques quasi 8 milions d’€. 



L’Hospital de Mora d’Ebre està gestionat per GECOHSA, una SA pública el 100% de la qual és propietat de l’Hospital de Reus. Aquesta estructura societària permet que l’Hospital de Reus pugui apoderar-se d’uns diners que no són seus. És ben bé com un joc de “trilers” beneït pel departament de Salut.



Quan fa poques setmanes es presentava a Reus l’acord assolit entre l’Ajuntament reusenc i el CatSalut, en virtut del qual es constituiria una empresa pública per gestionar l’Hospital Sant Joan de Reus, Adrià Comella, director del CatSalut, va pronunciar una frase que deixava entreveure que es tornaria a repetir l’espoli que l’any passat va arrabassar 4 milions d’€ de l’Hospital Comarcal de Mora d’Ebre. Comella va dir textualment que “s’eliminarà la causa de dissolució del 2017 i garanteixo que l’hospital no entrarà en causa de dissolució per al 2018 ja que el possible dèficit es podrà corregir”. Deixant clar per tant que es tornaria a repetir la “brillant” maniobra de l’any passat.

Com és que s’ha pogut tornar a repetir aquella situació? Quan es va produir el primer espoli de l’Hospital de Mora, l’alcalde de Mora d’Ebre havia manifestat el desig de deixar sense efecte el contracte de gestió amb GECOHSA, i ser gestionats per una mena de consorci local. Poc temps després de fer aquestes manifestacions el llavors conseller de Salut Antoni Comin va anunciar la creació de l’empresa pública “Salut Terres de l’Ebre” que entre altres responsabilitats assumiria la gestió de l’Hospital Comarcal de Mora. Mentre aquesta empresa pública no es constituïa es va decidir que el contracte de gestió de GECOHSA i l’Hospital de Mora, que vencia el passat mes d’abril, es prorrogués per 8 mesos més. I ha estat precisament aquesta pròrroga la que ha permès que l’Hospital de Reus pugui repetir de nou la jugada de l’any passat; i això és una immoralitat, es miri com es miri. 

Perquè a hores d’ara, encara no s’ha constituït l’empresa pública “Salut Terres de l’Ebre”?. Doncs fonamentalment per tres raons. D’una banda la vigència de l’article 155 de la Constitució espanyola ha tingut un paper molt rellevant en la paràlisi administrativa que Catalunya ha viscut; de l’altre, la ineficàcia del departament de Salut a l’hora d’assumir compromisos: la seva burocràcia interna i la complicació dels procediments administratius han impedit també que molts compromisos adquirits en la legislatura passada s’hagin pogut materialitzar, i els hospitals de Reus i Mora d’Ebre en són una mostra evident, i finalment la interferència tecnocràtica del departament d’Economia, i en particular del conseller Aragonès, que no veu amb bons ulls la creació d’aquestes empreses públiques territorials.    

La conseqüència de tot plegat pel que fa als hospitals de Reus i de Mora d’Ebre, és que hem arribat a final d’any en les mateixes condicions que l’havíem començat, i per tant, els problemes s’han replicat. L’Hospital Sant Joan de Reus, per tapar el seu dèficit recorre de nou, a través de GECOHSA, a les reserves de l’Hospital de Mora d’Ebre i li manlleva 3,5 milions d’€; així, per la cara.  I el CatSalut calla... 

Qui no ha callat aquesta vegada són els treballadors de l’Hospital de Mora, que s’han tancat 24 hores a les dependències de l’Hospital denunciant aquesta situació. Tant el comitè d'empresa de l’Hospital com l'Ajuntament de Mora d'Ebre han decidit sortir del Consell d'Administració de GECOHSA, on no se’ls té en compte per a res. 

El pitjor de tot plegat és el greuge comparatiu que ha creat GECOHSA (propietat 100% de l’Hospital Sant Joan de Reus) amb una gestió arbitrària i contradictòria: mentre els treballadors de l’Hospital de Reus tot i el desequilibri dels seus comptes han cobrat les DPO, els de l’Hospital de Mora d’Ebre han patit les retallades i no les han cobrat; per la seva banda GECOHSA no ha invertit a l’Hospital de Mora allò que hauria estat necessari, i per tant els treballadors de l’Hospital de Mora denuncien, amb tota la raó, que els seus objectius no cobrats, junt amb la manca d’inversions que pateix el seu hospital, només han servit per compensar la pèssima gestió de l’Hospital de Reus. L’arquitectura organitzativa dissenyada per fer possible aquesta manera d’actuar comportava que fins fa un parell d’anys el gerent de GECOHSA i el de l’Hospital Sant Joan de Reus fossin la mateixa persona. Amb això està tot dit: d’aquesta manera quedava assegurat que tots els centres gestionats per GECOHSA responien als interessos de l’Hospital de Reus.

Certament a Reus hi ha algun problema greu: un hospital faraònic en fallida tècnica; una estructura firal i un auditori de luxe exagerats pel que Reus necessita... l’avellana amb una cotització molt baixa i una producció per sota de la mitjana i per acabar-ho d’adobar, un equip de futbol que ha estat a punt de perdre la categoria per impagament... alguna cosa no acaba de funcionar a la capital del Baix Camp... Sort que la indústria del vermut continua potent. 

Quan la política esdevé un fracàs, quan la ineptitud dels polítics comporta aquests resultats tan negatius, seria lògic esperar que sense que els ciutadans ho demanin, els responsables polítics d'aquests desastres dimiteixin per voluntat pròpia. El problema però és complicat. Sinó es dediquen a la política, algú els hi donaria feina? 


  












dissabte, 15 de desembre del 2018

061 CatSalut Respon... segur?

És el propi 061, amb els seus protocols i la seva burocràcia, qui  contribueix a la saturació dels serveis d’urgències de la sanitat pública.



El servei 061 CatSalut Respon necessita millorar la qualitat de la seva atenció telefònica, revisar els protocols d’actuació i assegurar-se que es compleixen, si es vols oferir als ciutadans una sanitat de qualitat i sobretot eficient.  



Avui explicaré una experiència que he viscut amb certa proximitat relativa al funcionament del servei 061 CatSalut Respon. Es tracta d’una atenció sanitària a una persona de 99 anys que presentava una descompensació del seu estat de salut. Degut a l’avançada edat de la malalta, l’objectiu de la família era aconseguir que un metge es desplacés al domicili de la persona afectada per valorar l’estat de la malalta i els símptomes que presentava.
  
Feta la trucada al 061, l’atenció telefònica es va desenvolupar tota ella en castellà atès que la persona del CatSalut que responia era de parla castellana i no entenia el català.  Després de donar totes les explicacions pertinents sobre l’estat de la malalta, la interlocutora del 061, va dir “ahora les mandamos una ambulància”. Davant d’aquesta proposta la família va respondre que no necessitaven una ambulància sinó la presència  d’un metge per valorar a la malalta, petició que la interlocutora del 061 va respondre amb to amenaçador “entonces ud., se hace responsable de lo que pueda suceder con la enferma, porqué el medico tardarà mucho tiempo en ir”. Només atenent a aquest comentari hom ja es pot fer idea de la qualitat del servei i l’atenció telefònica del 061. Va ser molt evident que el 061 CatSalut Respon pretenia estalviar-li la visita al metge, enviant una ambulància a recollir a la malalta per remetre-la a un servei d’urgències d’algun hospital de la xarxa pública de la ciutat de Barcelona, que és el lloc de residència de la malalta.

Si la família hagués acceptat la proposta del 061, aquesta malalta de 99 anys, s’hauria trobat davant d’un servei d’urgències hospitalari, que l'hauria aparcat durant unes quantes hores en una seient, en una llitera, en un box o en un passadís per finalment ser remesa de nou al seu domicili amb un paracetamol. A ningú se li escapa que aquesta malalta hauria arribat a casa seva pitjor del que n’havia sortir. I tot per que el 061 CatSalut Respon estalvies enviar un metge al domicili.

Després ens lamentem quan els serveis d’urgències hospitalaris es saturen. I la contradicció apareix quan des del CatSalut s’insisteix en que els malalts acudeixin al recurs més adequat (urgències de primària, CUAP o 061 CatSalut Respon) per tal de no col·lapsar els serveis d’urgències dels hospitals i a vegades són els propis serveis del departament de Salut qui amb les seves decisions absurdes estan saturant els seus propis serveis d’urgències. Com s’entén sinó, que sense valorar a la malalta li volguessin enviar una ambulància per portar-la  a un servei d'urgències hospitalàries? 

Aquestes pràctiques mostren clarament que dins de la pròpia estructura de l’administració, hi han estaments que no segueixen les pautes d’actuació establertes. Existeix una mena d’organització paral·lela que el que pretén és donar cobertura a interessos corporatius. En el cas de l’exemple, el que es perseguia era evitar que un metge s’hagués de desplaçar a un domicili, encara que per això es  necessités mobilitzar una ambulància, traslladar a una avia de 99 anys al servei d’urgències d’un hospital sense que un metge hagués valorat la conveniència dels trasllat, i on després del triatge hauria esperat un mínim de 6 o 7 hores per ser valorada finalment per uns professionals amb una sobrecàrrega important de feina, per finalment ser retornada al seu domicili.

Aquesta pràctica ni és de rebut en un sistema sanitari públic d’excel·lència, ni tan sols es justifica per raons econòmiques. El trasllat de la malalta a un servei d’urgències hospitalari hauria resultat molt més costós per les arques públiques que enviar un metge al domicili. És una pràctica corporativista que només intenta estalviar-li al metge el desplaçament. Em recorda situacions de les que jo mateix n'he estat testimoni ja fa alguns anys, quan en un determinat hospital, davant d’una de les portes de les habitacions dels metges de guàrdia, durant la nit, hi havia un rètol d’aquests escrits a ma, que tant proliferen pels hospitals públics catalans que deia “por favor, no molesten”.

Per cert, la malalta va ser valorada per un metge privat, que va tranquil·litzar a la família, abans que hores més tard arribés el metge del 061, que després d’explorar a la malalta es va limitar a dir que “les dejo reservada con caràcter preferente una ambulància por si la enferma empeora y finalment la quieren trasladar...” Per cert, la malalta està del tot recuperada gràcies a les atencions i consells del metge privat.  

Que des del CatSalut s’insisteixi una vegada i un altre en que abans d’anar al servei d’urgències d’un hospital es recorri a altres dispositius sanitaris més adequats és molt convenient i oportú. Però no estaria de més que aquesta observació el CatSalut la fes extensiva també als als seus propis serveis i a les persones que atenen el servei telefònic del 061 CatSalut Respon.

dijous, 13 de desembre del 2018

L’Associació Catalana de Recursos Assistencials ACRA reclama una major implicació del departament de Salut en la problemàtica social i sociosanitària (i III)


Cinta Pascual 


"Des d'ACRA ens oferim per desenvolupar solucions conjuntament amb el departament de Salut en benefici d'una millor atenció a les persones grans".  
“Avui de fet, no sabem bé en quin departament de l’administració estem ubicats, i aquest és el problema i la causa de totes aquestes disfuncions i manca de coordinació i integració dels serveis que t’he anant explicant”.
"El ministre Montoro no es podia creure que fins fa poc, a les residències privades es pagava un IVA del 10% mentre que a les publiques l'IVA era del 4%. Finalment, això es va poder arreglar l'any passat, però és una clara mostra del desconeixement que els polítics tenen dels nostres problemes".        


(...Continua de l’entrada anterior)
  
Com veus el futur immediat del sector?
Sra. Cinta Pascual.- Parlar el mateix idioma ens costarà anys; hem de treballar conjuntament perquè una persona, estigui en una residència o estigui a casa, tingui el mateix pla assistencial i els mateixos serveis. No volem tenir que derivar a les persones; volem que els servies sanitaris públics vinguin a les residències tal com fan amb les persones que estan als seus domicilis. Salut el que no entén és que el tractament de la cronicitat, tot i que nosaltres tenim infermeres, hauria de ser responsabilitat dels serveis de salut, tal com es fa a Europa. Salut hauria d’aportar aquests serveis, i sinó pagar adequadament  perquè nosaltres els puguem donar. Avui ens toca assumir a nosaltres uns costos hotelers, assistencials i sanitaris, amb unes tarifes congelades des de fa 10 anys.

Heu fet càlculs de quines tarifes us permetrien treballar tal com es fa a la majoria de països europeus? 
Sra. Cinta Pascual.- La llei de la dependència va ser molt ben rebuda, però al fer-la sense una memòria econòmica, ja es va veure que això seria un fracàs. Hi ha molts estudis que ens aporten dades sobre la salut dels ciutadans, de l’envelliment, de l’esperança de vida, etc. Però quants treballs hi ha per estudiar com ens han de pagar? Cap ni un.

Jo personalment, preferiria poder estar-me a casa meva abans que ingressar en una residència. Creus que el futur pot anar per aquí?
Sra. Cinta Pascual.- L’altre dia en una conferència ens explicaven que els nens nascuts fa pocs anys viuran 100 anys, i això és molt positiu, però els homes, els últims 4 anys els viuran amb una  dependència severa, i com que les dones viuran 4 anys més que el homes, dels últims 8 anys de les dones se’n passaran 4 atenent als seus marits, però els altres quatre, qui les atendrà a elles?. Tot això és impactant i calen solucions.
La gent, si li preguntes on vol estar, vol estar a casa. Avui les polítiques per estar a casa, no poden estar en el sac dels serveis socials; l’envelliment hauria de ser tractat d’un altre manera, és una coresponsabilitat de tothom; també de Salut. Una de les causes que ajuden a un envelliment de més qualitat són les relacions socials, i això a les residències ho tenen; a casa és més difícil perquè per tenir aquestes relacions han de sortir de casa i en canvi a les residències això ho tenen allà mateix i això els dona més qualitat de vida. Segur que amb les noves tecnologies hi haurien solucions per facilitar aquests situacions també en els domicilis.

Si depengués de vosaltres, on situaríeu aquestes responsabilitats? A Salut? A Treball?
Sra. Cinta Pascual.- Personalment fa anys que tinc dubtes sobre això. Una conselleria de treball al meu parer no té cap sentit, però un departament d’atenció a la dependència amb autonomia pròpia crec que seria la situació ideal. No cal crear una conselleria de soledat com han fet a Gran Bretanya; no és la solució. Si no podem tenir un departament propi, per assegurar el contínuum assistencial jo preferiria dependre del departament de Salut i poder solucionar, entre altres coses, els problemes que t’he explicat abans. Avui de fet, no sabem bé on estem, i aquest és el problema i la causa de totes aquestes disfuncions i manca de coordinació i integració des serveis que t’he anant explicant. 
Hem de millorar molt. Et posaré un altre exemple: una persona que ha entrat a urgències amb un ictus, en surt alt-depenent; necessita de 6 a 8 mesos segons la zona per que la valorin; després ha de tramitar el PIA perquè li concedeixin un servei i això pot tardar 1 o 2 anys, sinó més. A vegades, quan tres anys més tard finalment li concedeixen el servei, la persona ja ha mort. Això no pot ser. Imagina’t com ho viu la família durant tot aquest temps. I si no tenen recursos? Aquesta situació no és acceptable. La nostra estructura no té una resposta com la tenen la esta de malalts que van a urgències. 
Cal que el departament de Salut se n’adoni d’aquesta greu discriminació.
  
El departament de Salut coneix les vostres reivindicacions?
Sra. Cinta Pascual.- Hem fet arribar a tots el càrrecs de l’administració les línies d’actuació que entenem  prioritàries, amb l’objectiu de fer possible una estratègia global que complementi les capacitats dels dispositius del sector salut i el sector de la dependència. Aquestes línies d’actuació serien: Desenvolupar un model d’atenció integral a les residències de gent gran; Desenvolupar eines operatives com per exemple la història clínica i social compartida; Connectar al xarxa d‘assistència primària amb les residències per a gent gran; Racionalitzar l’estructura de serveis del sector salut per la gent gran ingressada a residències; Integrar de manera eficient a les residències i als seus professionals com un recurs més d’una política de salut col·lectiva. 
Aquestes 5 línies d’actuació ens permetrien abordar els reptes prioritaris que tenim al davant, com per exemple les dificultats dels nostre sector a l’hora de identificar i reclutar professionals amb una qualificació adequada, millorar l’ecosistema de treball dels professionals, poder gestionar millor el problema de les llistes d’espera o avançar en un sistema de tarifes més adequat a les prestacions dels sector, entre altres.    
Hem avançat molt poc; el PIAISS està pràcticament parat; tenim la sensació que avancem molt lentament, han passat conselleres i consellers i tot continua igual, no ha canviat res. Et posaré un altre exemple que ara ja està solucionat però que demostra com el sistema ignora els nostres problemes: moltes persones estan esperant que se’ls assigni una plaça pública; ja han fet tots els tràmits però el sistema, com que no disposa de totes les places que caldrien, no els pot donar una plaça. Aquesta persona, mentre està en llista d’espera, si decideix a anar a una plaça privada pagant de la seva butxaca, ha de abonar un 10% d’IVA, mentre que si se li hagués facilitat la plaça pública a la que té dret, només pagaria un 4%, i això al llarg de l‘any són diners. Aquesta persona, de fet, anant a un recurs privat mentre no se li dona una plaça pública ens està fent un favor. Jo no entenia com una cosa així podia passar. Doncs bé, com que ara també soc presidenta d’una entitat patronal d’àmbit estatal, aprofitant que el llavors ministre d’Hisenda Cristóbal Montoro va venir a Foment del Treball, en el torn de preguntes, li vaig explicar el problema i em va contestar “esto no puede ser, no me lo creo”. Davant de la meva insistència em va dirigir al director general de tributs i al final vàrem aconseguir incloure en el pressupost de l’any passat que tothom pagués el 4% d’IVA. Una lluita d’anys per fer entendre una situació que era més clara que l'aigua. Això és una mostra de fins a on els polítics desconeixen els problemes del nostre sector; no ens fan cas, per ells no som un problema; som invisibles; no existim. Per tant, no avancem el que caldria... 
Tanmateix des d'ACRA ens oferim al departament de Salut per desenvolupar conjuntament solucions a tots els problemes per millorar així l'atenció que reben les persones grans en el nostre país. A veure si entre tots podem avançar positivament en la cerca de propostes que millorin d'una manera significativa els problemes que avui encara tenim.  

Fins aquí les paraules de la Sra. Cinta Pascual, presidenta d’ACRA. Cal agrair-li la seva claredat, explicant sense embuts els problemes d’un sector a qui ni el departament de Salut, ni el departament de Treball, ni el programa PIAISS que en teoria hauria de coordinar les accions de tots dos, li aporten les solucions que necessita. La dependència, i el sector sociosanitari, necessita solucions. La política hauria de resoldre aquests problemes i sembla que dels nostres avis només se'n recordin a l'hora de demanar el seu vot. Les necessitats dels nostres avis són una realitat; els nostres polítics, fins ara, han estat incapaços d’aportar solucions efectives. que pe altre banda a Europa ja fa temps que s'apliquen. Tampoc es tracta de descobrir el Mediterrani, sinó d'aplicar allò que en altres contrades s'ha demostrat eficient.  

dimarts, 11 de desembre del 2018

L’Associació Catalana de Recursos Assistencials ACRA reclama una major implicació del departament de Salut en la problemàtica social i sociosanitària (II)

Cinta Pascual:




“Com que Salut no ens considera dins de la xarxa assistencial, no podem disposar d’eines que ens anirien molt bé per fer millor la nostra feina, com per exemple l’eCAP” 
“Mentre en els concursos per gestionar les residències es continuï demanant presència d’infermeria les 24 hores, vol dir que no tenen gens clar que vol dir la integració entre Salut i Benestar”
“Com potser que una persona, si viu a casa seva pugui rebre atenció domiciliaria del seu metge de capçalera i de la seva infermera, i en canvi, si se’n va a viure a una residència aquesta mateixa persona perdi aquests drets?...L’assistència primària pensa equivocadament que les persones que viuen en residències no són el seu problema... i això és inadmisible” 


(...Continua de l’entrada anterior) 

Em pots posar exemples de situacions que caldria corregir?
Sra. Cinta Pascual.- Si la integració real entre salut i benestar la tinguessin clara, els concursos de gestió d’equipaments no sortirien demanant infermeria les 24 hores, i en canvi en els últims concursos ho continuen demanant, infermeria en torn de nit que no podem pagar. Aquest servei ens l’hauria de donar el centre d’atenció primària corresponent a la zona. És el CAP qui s’hauria de fer càrrec de prestar aquest servei a les residències. Amb el cost d’una infermera de nit, nosaltres podríem tenir dos cuidadors que donarien un servei molt bo a aquells que ho necessitessin.  
Avui en dia, a les nits, en molts cassos tens sistemes tecnològics per evitar despertar a les persones, hi ha bolquers molt bons que no has de canviar a la persona durant la nit respectant el son, també hi ha cremes molt bones. Nosaltres hem implementat projectes del son. Quan es va posar en marxa el PIAISS, lo primer que vàrem dir és que calia treballar el tema dels costos sanitaris, però fins ara no ens han fet cas.

L’assistència primària atén les vostres demandes d’assistència dels malalts ingressats en residències?    
Sra. Cinta Pascual.- Quan truques a la primària per avisar que vinguin a veure a algun malalt et diuen, però com, no hi ha un metge i una infermera en aquesta residència que hauria de fer aquesta feina? Com ens poden dir això si aquesta persona és del seu “cupo”! L’assistència primària pensa que els malats de les residències no són el seu problema. Aquesta desconnexió, és molt perjudicial i ens preocupa molt. Com no hi hagi una política molt clara no canviarem res..

I el PIAISS? No es va crear precisament per resoldre aquest tipus de disfuncions entre Treball i Salut? 
Sra. Cinta Pascual.- Quan parles amb la gent del PIAISS, sembla que estan per unes altres prioritats. Sembla que el principal problema que tenen ara es el d’uns convenis que caduquen aviat i algunes residències es podrien quedar sense metge. Convenis que per cert, l’administració cobra per que un metge dels sistema públic doni servei a aquestes residències. Naturalment ens hem hagut d’espavilar i hem hagut de buscar solucions potser políticament incorrectes per resoldre els dèficits organitzatius de l’administració pública. 
No sé com poder millorar aquesta integració entre els dos departaments; no sé que més hem de fer per aconseguir-ho, és que no s’entén que encara avui funcionem d’aquesta manera. Tenim 46.000 persones en residències que pateixen les conseqüències d’aquesta manca de coordinació entre departaments. No pot ser! 

Quins altres problemes teniu?
Sra. Cinta Pascual.- Aquest que t’he explicat és el problema més greu que tenim ara; aquesta manca de coordinació dels serveis, no estar integrades les residències al CatSalut. El departament de Salut ho hauria de resoldre amb immediatesa. Falta una ordre clara que determinés que metge i infermera del CAP es fessin càrrec també dels malalts del seu “cupo” encara que visquin en una residència.
Si fins ara tenies a un conjunt de persones distribuïdes per pisos i ara les tens concentrades en una residència, això és positiu, això et permetria fer economies d’escala; doncs no, el departament de Salut no ho veu així; entén que aquestes persones no són de la seva responsabilitat, i que ho hem d’entomar les residències. Per tant tot això ho hem d’assumir nosaltres, amb uns costos hotelers, assistencials, i sanitaris, i amb unes tarifes que no paguen els costos. Congelades des de fa anys.
Tenim un altre problema relacionat amb la farmàcia, els blisters i el transport de medicaments; no tenim accés a la història clínica compartida; no tenim eCAP, hem d’anar a comprar els medicaments a la farmàcia... Són coses molt bàsiques que es podrien solucionar si hi hagués una autèntica voluntat d’entomar-ho i resoldre-ho. Per exemple, si tinguéssim oxigen, segons un estudi que hem fet amb el Dr. Toni Andreu, es podrien evitar un 40% de les urgències hospitalàries procedents de residències. Es col·lapsen els servies d’urgències per no voler resoldre un problema ben senzill. Quan costa traslladar una persona a urgències amb una ambulància? Ningú es planteja seriosament trobar solucions a aquests problemes. Aquests estudis també demostren que quan una persona ingressa a una residència, la medicació baixa un 6%, gràcies al control de les infermeres. Ens haurien de facilitar una mena de plataforma informàtica per poder organitzar millor tot el tema de la medicació. Amb una bona integració, posant-hi sentit comú, la majoria de problemes que tenim es podrien resoldre, i els costos globals baixarien molt.

Quan parlem del vostre sector de què estem parlant en xifres? 
Sra. Cinta Pascual.- Ara el sector té aproximadament 57.000 places de residència i 15.000 de centre de dia i ACRA aglutina el 72% dels dispositius. Dona la impressió que no ens consideren com el seu problema, però si tot continua igual ho acabarem sent. Cal seny i sentit comú, i calen decisions per resoldre d’una vegada tota aquesta problemàtica, però dona la sensació que l’administració té un altre ritme. Nosaltres hem fet moltes coses per millorar la qualitat de la feina que fem, i no ens ho reconeixen. 

(Continuarà...)

diumenge, 9 de desembre del 2018

L’Associació Catalana de Recursos Assistencials ACRA reclama una major implicació del departament de Salut en la problemàtica social i sociosanitària (I)


Les necessitats de les persones grans, continuen depenent de dos departaments de la Generalitat amb les disfuncions i ineficiències que això comporta. La doble dependència dels departaments de Treball i de Salut, ha impedit fins ara el desenvolupament d’una estratègia global que asseguri el contínuum en l’assistència a les persones.   
No té cap sentit que quan una persona està en el seu domicili, la sanitat pública cobreixi les seves necessitats, i en canvi, quan la mateixa persona viu en una residència d’avis, l’atenció primària sembla que se’n renta les mans. Una incongruència que cal resoldre.
Donar resposta d’una manera efectiva a les necessitats de la gent gran, continua sent una  assignatura pendent en l’àmbit de les prestacions socials i sanitàries a Catalunya. A l’any 2014, el govern català va decidir la creació d’un programa entre departaments d’atenció i interacció social i sanitària, anomenat PIAISS, depenent del departament de Presidència, que pretenia aixoplugar sota el seu paraigües la coordinació de funcions pròpies dels departaments de Salut i del de Benestar i Família per garantir que malgrat la doble dependència, es fessin efectives les prestacions adreçades a les persones en situació de complexitat i vulnerabilitat que requereixen atenció sanitària i social. Han passat 4 anys des de llavors, i no sembla que la situació hagi millorat massa.
Per conèixer en quin estat es troba aquest sector social i sociosanitari, ningú millor que la Sra. Cinta Pascual presidenta d’ACRA, per explicar els problemes en els que continuen ensopegant cada dia, i que requereixen de respostes que a dia d’avui no troben ni en el departament de Treball, ni en el departament de Salut.


Què les competències sobre la dependència i l’atenció social i sociosanitària estiguin  separades entre els departaments de Salut i Treball crea molts problemes a l’hora d’oferir els millors serveis possibles?  
Sra. Cinta Pascual.- El nostre sector sembla invisible malgrat que cada vegada hi ha més persones grans; totes les estadístiques sanitàries mostren unes xifres molt correctes amb una esperança de vida alta, gràcies al sistema de salut que tenim, i això és una molt bona notícia, però no avancem en els processos dels últims moments de la vida; el final de vida no el tenim ben resolt en el nostre país. Al final de la vida lo important és la part assistencial, cuidar a les persones i no hi ha manera que els dos departaments que tenen responsabilitats en aquest àmbit parlin el mateix idioma. Això em preocupa molt.
Quan ens han preguntat si el fet que les competències estiguin  separades entre dos departaments és un problema per el sector, i jo sempre he dit que lo important és garantir el contínuum assistencial de la gent, lo important és la persona. Nosaltres des d’ACRA donem servei a unes 168.000 persones, 69.000 de les quals en residències, i altres 1500 persones en centres de dia i moltíssima gent atesa a casa, i un 95% d’elles, segons estudis que hem fet, són persones amb malalties cròniques avançades. Són persones que necessiten atencions sanitàries.

Malgrat que cada vegada vivim més, i per tant el col·lectiu de gent gran és més nombrós, noteu que l’administració és sensible als problemes del sector?
Sra. Cinta Pascual.- El sector de la dependència i de l’atenció social i sociosanitària som com a molt invisibles per a l’administració, costa molt que ens facin cas. No ha estat fins ara que el PIAISS finalment s’ha marcat com a objectiu que tinguem l’eCAP, la història clínica informatitzada de la primària. No pot ser que no ens considerin xarxa, i com que no ens hi consideren, no podem disposar de les eines que la xarxa assistencial disposa. No pot ser que una persona gran quan ha d’anar a una residència perdi el seu metge de capçalera i perdi també a la seva infermera de referència; no pot ser...! Quan una persona se’n va a una residència, per l’administració és com si “ja no fossis el meu problema”. Si no posem remei a aquesta situació la integració entre el sistema social i el sanitari no existirà mai...
A través del nostre Pla Estratègic estem intentant fer arribar els nostres problemes, i aquestes situacions a la ciutadania, però segurament l’haurem de pujar el to. La societat ha de saber que aquestes disfuncions i limitacions que estem patint no ens deixen fer bé la nostra feina. 

Els serveis que presteu a les persones grans, són tot el bons que haurien de ser? Es pot millorar la qualitat de l’atenció dels avis a les residències? 
Sra. Cinta Pascual.-Estem lluitant per millorar els nostres serveis, preguntem a la gent, que voleu, que necessiteu, i ens organitzem en funció de les respostes per tal de millorar els serveis. Tanmateix tenim moltes dificultats; hi ha problemes estructurals. Una plaça pública de la Generalitat costa 4000 €; ens en paguem de mitjana en un concert 1.700. Això no pot ser. Cal trobar un terme mig; estem en una situació que si nosaltres volem cuidar bé a la gent hem de parlar de tot això, però quan toques aquest tema amb l’administració no en volen parlar. No pot ser que si a l’administració una plaça els costa 4.000€ a les empreses només ens en paguin 1700. Si ens paguessin millor podríem tenir millors equipaments, millors serveis d’alimentació, gimnasos amb equipaments terapèutics, tindríem millors eines per atendre millor a la gent. Portem 10 anys amb les tarifes congelades; portem 10 anys reclamant i no ens fan cas. A l’any 2008 vàrem demanar que es configurés un mòdul sanitari, un mòdul hoteler i un mòdul assistencial, i que el mòdul hoteler inclogués un mínim per a tothom,  però demanàvem flexibilitat per si algú es volia pagar per exemple una habitació individual per la seva mare ho pogués fer, o triar el menú... perquè no? Que puguin triar el que mengen. Tampoc hem d’anar en aquesta última etapa de la vida a que mengin verdura... Són dels pocs petits plaers que els queden... El mòdul assistencial és el que fa referència a la part dels cuidadors, i el sanitari es refereix a metges, psicòlegs, fisioterapeutes...

Des del departament de Salut, i en particular des de la primària, rebeu el suport sanitari que necessiteu? 
Sra. Cinta Pascual.-Pel que fa al mòdul sanitari, avui a Europa hi ha llocs que les residencies no tenen personal sanitari propi; no tenen metges ni infermeres. A Alemanya, visitant una residència, ens varen ensenyar una habitació en la que hi havia una persona que estava rebent cures pal·liatives, i jo els hi vaig preguntar, sense metges i sense infermeres com us ho feu? I em van dir que una persona del CAP hi havia anat sempre que feia falta per donar el servei. Hi ha una integració total dels serveis; els metges, les infermeres, el psicòleg, els fisioterapeutes del CAP i van cada dia... No diferencien a la persona que segueix sent la mateixa tant si està a casa o està en una residència, els serveis estan perfectament coordinats. La part assistencial és tremendament potent, i això és el que necessitem aquí, cuidadors ben preparats, professionals i no paternalistes. Aquest mateix model que t’explico, nosaltres el tenim escrit des de fa com a mínim 10 anys, i no hi ha manera, no ens escolten. Som invisibles pe a l'administració

(Continuarà...)