Manquen pel cap baix, 250 metges de medicina familiar i comunitària

L’assistència primària necessita incorporar 250 nous especialistes de medicina familiar i comunitària i no hi ha on trobar aquest nombre de professionals. Aquesta situació podria comportar un nou sacrifici per als metges: allargar l’edat de jubilació? 

Catalunya és la comunitat on els metges perceben uns sous més baixos i la pressió assistencial que suporten és més elevada. Comunitats veïnes com Aragó, País Valencià Ses Illes i fins i tot el Sud de França s’han beneficiat d’aquesta situació i són considerables els professionals que han decidit anar-hi a treballar. Segons un estudi de la “Organización Médica Colegial” de l’any 2107, Catalunya és la comunitat de l’Estat que perd més metges.         

Sembla que el departament de Salut vol resoldre la manca de metges a l’atenció primària de salut, incentivant als professionals de la primària que estan en exercici per tal que a l’arribar a l’edat de jubilació continuïn treballant. Un sacrifici més per el col·lectiu mèdic conseqüència de la manca de previsió del departament de Salut a l’hora de planificar les necessitats de professionals. 

Aquesta és una de les mesures que està estudiant el departament a l’hora de donar continuïtat als acords que es varen assolir amb el sindicat Metges de Catalunya i que varen permetre desconvocar la recent vaga de metges de l’assistència primària. Recordem que entre aquests acords hi figurava la incorporació de 250 nous metges de família als equips d’atenció primària.

Incorporar tot d’una 250 nous metges de medicina familiar i comunitària a l’assistència primària no és una tasca que es pugui materialitzar fàcilment. Un especialista en medicina familiar necessita en total deu anys per formar-se; sis per obtenir el títol de llicenciat en medicina i cirurgia, i altres quatre per formar-se com a metge especialista atès que aquesta especialització requereix quatre anys de residència. És a dir que en el supòsit que a partir d’ara es planifiquessin adequadament les necessitats de metges d’aquesta especialitat, farien falta com a mínim 4 anys per poder modificar la tendència actual de generació d’especialistes en medicina familiar i comunitària, i això en el supòsit que es creï un nombre suficient d’unitats docents amb un nombre de places acreditades adequat per fer-ho possible, i motivant a més als metges recent llicenciats a triar aquesta especialitat a l’hora d’iniciar la seva formació MIR. Tot plegat una mica complicat si a més es té en compte que ni el departament de Salut, ni les facultats de medicina catalanes, ni la Generalitat de Catalunya tenen les competències reguladores per la formació d’especialistes.

A  tot plegat cal afegir-hi un altre dificultat: en els propers anys molts metges assoliran l’edat de jubilació fet que encara farà més gran el problema, perquè l’acord signat amb els professionals fa referència a la incorporació de 250 nous professionals, és a dir, 250 professionals més dels que ara hi ha, per tant això exigeix cobrir a més totes les vacants per jubilacions que es puguin produir, i que segons estudis realitzats per el Col·legi de Metges de Barcelona seran molt elevades. Conscients d’aquesta situació, els signants de l’acord que va permetre desconvocar la vaga del passat més de novembre, hi varen incloure una mesura que en certa manera pot ajudar a pal·liar el problema: 

La possibilitat de remunerar addicionalment als metges que ho vulguin acceptar, per atendre a més malalts dels que els correspondria, en aquest cas perllongant la seva jornada laboral. 

I un altre mesura que també ajudaria a millorar aquest dèficit de professionals és la possibilitat que sembla que està estudiar el departament de salut, d’incentivar als professionals que s’hagin de jubilar properament perquè continuïn en actiu, sent aquesta decisió voluntària per part del metge.

És evident que aquestes són mesures de “bona voluntat” i que en cap cas per elles soles solucionen el problema. Per tant, caldria preparar un pla B per el supòsit que alguna d’aquestes dues alternatives, sinó les dues, no donin els resultats que se n’espera.  

Hi ha encara un altre situació desfavorable per a l’assistència primària catalana, que no es recull en els acords que varen servir per desconvocar la vaga dels metges de primària, però que els responsables del departament de Salut farien bé en considerar. Segons ha denunciat repetidament el sindicat Metges de Catalunya, un nombre significatiu de metges de la Franja de Ponent i de les Terres de l’Ebre, han marxat de Catalunya per anar a treballar a l’Aragó o al País Valencià. Segons sembla metges catalans també se n’han anat a treballar a Ses Illes i fins i tot al Sud de França. La raó és molt senzilla: treballen menys i cobren més, i sobretot no estan exposats a la sobrecàrrega assistencial que pateixen els metges de primària que exerceixen a Catalunya. Són recuperables alguns d’aquests professionals per a la sanitat catalana? 

Un estudi de la “Organización Médica Colegial” mostra que Catalunya és la comunitat que perd més especialistes, i sens dubte una de les causes que ho justifica és que Catalunya forma un nombre elevat de professionals, però quan es mira aquesta informació desglossada per províncies resulta que les províncies de Lleida i Tarragona són les que perden més professionals de tot l’Estat. Girona està en sisè lloc i Barcelona en el vuitè. Aquesta explicació de formar un nombre molt elevat de professionals potser sigui aplicable a Barcelona, però Lleida Tarragona i Girona no estan en la situació de Barcelona a l’hora de formar nous professionals. Per tant, els que marxen, no marxen només quan s’acaben de formar.   

En definitiva un panorama complex que requereix un plantejament seriós per part del departament de Salut. Certament al nou director general de la recent creada direcció de Professionals se li ha girat feina...