Reflexions en torn a l’estat del sector sanitari després dels darrers esdeveniments

Un país seriós no pot permetre’s que metges i infermeres quedin al marge dels consensos per millorar el sistema sanitari públic.

El problema del finançament de la sanitat pública existeix des del mateix moment de les transferències. 37 anys després, els polítics han estat, i continuen estant, incapaços de trobar una solució.     

No hi ha dubte que la crisi econòmica i les retallades que aquesta va comportar són a l’origen de molts dels problemes actuals de la sanitat pública catalana, però no es poden deixar de banda altres situacions que tampoc han ajudat a millorar les coses: la manca endèmica de recursos econòmics per assegurar la sostenibilitat d’un sistema sanitari amb uns resultats en salut excel·lents; uns professionals sanitaris cansats de mantenir el nivell del sistema gràcies a la seva dedicació i vocació, que només han estat compensades amb cops a l’esquena i paraules d’agraïment; una cimera de professionals anunciada a bombo i plateret, que post-posa a un any vista les possibles solucions als problemes detectats; una pèrdua de poder adquisitiu dels professionals que s’arrastra des de fa ja 10 anys sense que els pegats que s’han posat compensin ni de bon tros les pèrdues experimentades; un conveni col·lectiu de la sanitat concertada que exclou per enèsima vegada les reivindicacions dels metges; una estructura política al departament de Salut d’estil “kumbayà” que es limita a fer piulades autocomplaents a Twitter; una mala identificació dels problemes autèntics i en conseqüència una priorització errònia dels mateixos. En definitiva, un panorama no gens engrescador, amb vagues aquests darrers dies, que són una mostra evident del descontentament dels professionals, i que es pot aguditzar en qualsevol moment si els acords als que s’ha arribat no s’acompleixen amb immediatesa. És doncs el moment de reflexionar en positiu i començar a aportar entre tots els elements que facin possible el redreçament de la situació.

Segurament ha arribat el moment perquè es facin reunions a diferents bandes, amb la participació dels actors protagonistes de la vida sanitària del país, en les que es puguin analitzar amb serenor els problemes reals de la sanitat pública catalana i poder transformar el model, fent-lo sostenible econòmicament a la vegada que es mantinguin els principals principis que l’inspiren: un sistema sanitari finançat públicament via impostos, universal, equitatiu i de qualitat, amb una diversitat de proveïdors que permeti optimitzar els recursos sanitaris existents en el país. Ens cal redefinir el model i adaptar-lo a les noves necessitats derivades de l’envelliment, de la cronificació de malalties conseqüència dels avenços del coneixement científic, terapèutics, i tecnològics, dels nous rols dels professionals que es deriven d’aquests canvis, de les noves patologies i la manera d’abordar-les, etc.  Aquesta és una tasca que caldria fer inicialment amb certa discreció, cercant el consens entre totes les parts més directament implicades, i quan aquest s’hagi aconseguit, fer extensiu l’acord a altres actors del sistema intentant eixamplar el consens tant enllà com sigui possible. Per això, és clar, cal deixar de banda els apriorismes polítics d’uns i altres. Sinó és així, els consens és impossible. 

Per començar cal reparar l’error immens de deixar les reivindicacions dels metges fora del conveni col·lectiu. Aquesta reparació hauria de ser immediata. En el mateix sentit, cal prestar atenció a les infermeres. Els acords que han servit per desconvocar la vaga dels metges de primària de l’ICS no incorporen cap mesura que serveixi per millorar les condicions de treball de les infermeres, i aquestes han fet sentir el seu malestar a través d’un comunicat al que caldria parar atenció. Les infermeres es queixen que no poden fer front a totes les demandes assistencials a les que estan sotmeses amb uns ratios d’infermeria concebuts quan les necessitats assistencials eren unes altres. Tal com va detectar la ja comentada cimera de professionals del passat 19 de setembre, la manca d’infermeres del sistema sanitari públic és una evidència. No es pot acceptar que amb unes plantilles ja de per si escasses, hagin d’assumir nous rols derivats del canvis experimentats en la salut dels seus pacients. Tanmateix la infermeria hauria de veure reforçada la seva presència a l’assistència primària tal com recomana també la campanya “Nursig Now” de l’OMS i el Consell Internacional d’Infermeres, per potenciar el perfil professional i l’estatus de la infermera en les polítiques de salut. 

Estem doncs davant d’una realitat en la que tant els metges com les infermeres són els factors clau dels sistemes sanitaris. Metges, metgesses, infermeres i infermers són els elements base de tot sistema sanitari i aquí som tan espavilats, fem les coses tan bé, que és precisament a aquests dos col·lectius als que fem menys cas a l’hora de signar convenis i arribar a acords. Oi que alguna cosa no rutlla prou bé? 

Voldria acabar parlant del finançament del sistema sanitari. Des de fa molts anys, des de la dècada dels 80 quan es varen fer les transferències de sanitat a la Generalitat, els més grans en edat venim escoltant que el finançament del sistema és insuficient. Des de frases com “el pressupost és el residu dels residus”, o en èpoques posteriors “la sanitat està infra-finançada”, hem sentit frases de tot tipus a l’hora de referir-se al finançament de la sanitat pública a Catalunya. Frases, frases, frases... però cap actuació. És tan difícil que els partits polítics es posin d’acord a l’hora de definir com volen finançar el sistema sanitari públic a Catalunya? Tant difícil resulta establir que Catalunya destinarà un determinat tant per cent fix del PIB a sanitat cada any? És que la solució a aquest dilema del finançament està probablement en la base de la solució de bona part dels problemes del sistema sanitari...