dijous, 26 de setembre del 2013

La LLOSC i l’afany de lucre


Al sector concertat català li manca transparència per esvair tots els dubtes



La Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya no estableix explícitametn que poden pertànyer a l’antiga XHUP (avui SISCAT) organitzacions amb ànim de lucre; tampoc diu el contrari. I suposo que com no diu el contrari, per aquesta porta falsa? s’ha permès que algunes institucions amb afany de lucre treballin en el SISCAT.   Però no és el meu objectiu discutir aquesta qüestió  sinó donar una visió al voltant de la transparència de les institucions amb ànim de lucre i d’algunes sense ànim de lucre. Escriure sobre aquests temes és conseqüència del seguiment que en el seu dia vaig fer de les sessions de la comissió d’investigació de la sanitat al Parlament, veient sobre tot el desconeixement i la confusió que molts diputats van mostrar sobre aquests temes.


El conseller Ruiz va explicar a la comissió d'investigació
de la sanitat al Parlament, que demanaria a les empreses
públiques i consorcis un codi ètic de bones pràctiques.
Ho hauria de fer extensiu a totes les empreses que
integren, o es vulguin integrar, al SISCAT
Aquesta problemàtica té una importància més rellevant en uns moments en els que el manteniment de l’estat del benestar està en qüestió, atesos els costos que implica, i la manca de recursos dels governs per assegurar-ne el seu ple manteniment. En aquestes circumstàncies és ètic que hi hagi en el sector de la sanitat pública entitats amb ànim de lucre? Si la llei ho permet, sens dubte és legal, però al mateix temps és ètic?

Per analitzar aquesta qüestió una de les coses que caldria saber és què passa amb els resultats de les empreses amb ànim de lucre. Si els guanys que obtenen són conseqüència d’una gestió eficient, ningú es pot oposar a la seva presència en el sector, però haurien de quedar clares tot una sèrie de condicions. Quan es produeixen aquest guanys, només en gaudeixen els accionistes? De quina manera se’n beneficien els treballadors que amb el seu esforç han fet possible l’existència d’aquests guanys? Quina és la retribució dels directius? Com  varia la retribució dels directius i dels accionistes comparada amb la retribució dels treballadors? Si totes aquestes respostes són coherents, i es manté un equilibri entre tothom, i sempre que el servei prestat tingui els estàndards de qualitat establerts per l’Administració, semblaria que no hi hauria cap problema ètic per admetre la seva presència en el si del sector concertat. El problema apareix quan avui en dia, no hi ha cap empresa amb ànim de lucre del sector que assoleixi aquest nivell de transparència. Existeix una gran opacitat en quant a aquests aspectes interns de les empreses. Per tant una primera conclusió hauria de ser "Sí a l’afany de lucre en el sector concertat", però amb una transparència que avui en dia no existeix.


Quan a més, en algunes d’aquestes empreses la seva matriu no està radicada a Catalunya i són per tant Grups sanitaris, es presenta encara un altre interrogant respecte a la responsabilitat social corporativa (RSC), atès que caldria conèixer si aquesta RSC s’aplica a nivell de grup en el lloc on té la seu la societat matriu, o bé si s’aplica individualment en cada un dels llocs on hi ha centres generadors de resultats.

Tanmateix aquestes consideracions també són vàlides per entitats dites “sense afany de lucre”, però sotmeses també a una opacitat molt elevada a Catalunya. Em refereixo a Mútues i Fundacions. Com en el cas anterior, no es disposa de cap informació sobre les retribucions dels directius; tampoc es disposa de cap informació de les retribucions si n’hi ha, dels membres de les juntes, sigui en forma de dietes o de qualsevol altre naturalesa. A vegades en el sí d’aquestes mútues hi ha altres activitats o línies de negoci, fora del sector públic: no es coneix si hi pot haver finançament d’activitats privades resultants de guanys en el servei públic. També es produeixen en aquest cas com en el de les empreses amb ànim de lucre, participacions en el capital d’altres societats que dificulten molt el seguiment i la transparència de què es fa amb els guanys que produeix l’activitat pública, i de quina manera aquests guanys es “distreuen” de compensar al personal que contribueix a aconseguir aquest guanys o de ser reinvertits en el procés assistencial. Aquests entramats societàris encara dificulten més la transparència.

Voldria denunciar encara altres irregularitats, com el fet de l’existència d'empreses amb afany de lucre, que volen treballar per la sanitat pública, aplicant als seus treballadors convenis de la sanitat privada, el que sens dubte és una pràctica de competència deslleial. Ull amb aquesta situació de competència deslleial per aplicació de convenis que no corresponen. Hi ha hospitals privats que ho estan fent.


Per tot plegat, en un moment en el que sembla que el conseller Ruiz ha encomanat la realització d’un codi ètic de bones pràctiques, cal que s’entri també en aquests aspectes que permetin dotar al sistema sanitari català d’una total transparència que eviti tant com sigui possible, l’existència de dubtes i sospites sobre la seva honestedat. Que els sous dels directius siguin transparents, com ho són a la sanitat pública, i que l’aplicació de resultats sigui també coneguda entre altres elements de transparència.  

El final de tot plegat hauria de passar per que les empreses que vulguin formar part de la xarxa pública de Catalunya (SISCAT), i per tant contractar amb el CatSalut, a més de superar el procés d’acreditació establert, s’hagués de sotmetre a tot un seguit de pràctiques de transparència. Això seria perfecte (o quasi).



dissabte, 21 de setembre del 2013

Nou atac de Madrid a la butxaca dels ciutadans malalts



A partir de l’1 d’octubre, s’implanta un copagament del 10% en els medicaments hospitalaris de dispensació ambulatòria


El BOE del passat dijous 19 de setembre publicava una resolució de la “Dirección General de Cartera Básica de Servicios del Sistema Nacional de Salud i Farmacia” per la qual s’estableix un copagament que serà del 10% del preu del medicament i no podrà superar els 4,2€ per tot un seguit de medicaments hospitalaris de dispensació ambulatòria que venen definits en l’annex de la Resolució esmentada.




Aquesta és la notícia que avui s’ha fet pública en gairebé tots els mitjans de comunicació i que ve a corroborar el que ja hem anant veient dels diferents governs espanyols tant del PP com del PSOE. La crisi no es vol resoldre en base a l’aplicació de fórmules de gestió pública intel·ligents, sinó que davant de la incapacitat total dels polítics que ens han governat i ens estan governant, han decidit que la crisi la paguin els ciutadans. És per això que en lloc de gastar menys, decideixen recaptar més i rebaixar prestacions als ciutadans, i ara ho fan sobre una part molt sensible de la població: gent malalta que està intentant sortir-se’n d’un càncer, o que estan lluitant contra una hepatitis o altres malalties greus. Aquesta és la realitat d’un país governat per autèntics inútils dignes de ser enviats tots a la presó per presumptes corrupteles. Un govern que diuen que el seu màxim responsable ha cobrat diners de la caixa B; un govern que ha recolzat que en les actuals circumstàncies econòmiques del país s’hagi gastat una fortuna amb  la candidatura olímpica de Madrid; un govern que ha construït AVE que van buits; un govern que ha construït aeroports en els que mai ha aterrat un avió; un govern que ha omplert Espanya d’autovies en la majoria de les quals hi circulen uns pocs cotxes cada dia; un govern que malbarata i dilapida els diners de tots  i compra material de guerra costosíssim per tal que els militars  puguin jugar una mica a les batalles. Aquest govern és el mateix que ha implantat el copagament en farmàcia fins i tot als pensionistes, que si ja presenten una fragilitat significativa per ells mateixos, no cal ni dir la que mostren els que a més estan malalts. Un govern  de vergonya. Un govern que obliga a pagar els fàrmacs a gent greument malalta i paral·lelament continua subvencionant a les fundacions FAES o Francisco Franco. Vergonyós!




Per sort a Catalunya, el conseller Ruiz està demostrant una sensibilitat social que altres no tenen, i sembla que vol compensar d’alguna manera als afectats per aquesta decisió de la Direcció General de Cartera Bàsica de Serveis del Sistema Nacional de Salud. De fet el conseller Ruiz ja va fer quelcom de similar quan el govern espanyol va deixar sense cap mena de cobertura als immigrants sense papers. Catalunya i altres comunitats autònomes van decidir que continuarien oferint els serveis sanitaris a aquestes persones. 

El Servei Català de la Salut està fent una anàlisi poblacional i de consum d’aquests medicaments per tal de quantificar les conseqüències que pot tenir a Catalunya l’aplicació d’aquest nou copagament.
 Segons el conseller Ruiz, s’estudiaran mesures compensatòries si aquest nou copagament genera dificultats d’accés a alguns medicaments de manera que aquesta nova situació no suposi una barrera d’accés per a cap pacient.

Sembla que altres comunitats autònomes, alguna d’elles governada pel PP, tampoc estan massa d’acord amb la mesura com és el cas de Castilla León. Per la seva part, Andalusia i el País Basc han manifestat també la seva oposició a aquest nou copagament.



Aznar, Zapatero i Rajoy són els 3 últims presidents del
 govern espanyol, incompetents absoluts,
que ha dut el país a la misèria 
La mesura entrarà en vigor el proper 1 d’octubre, i sembla que no hi ha temps per implementar les solucions tècniques necessàries per dur-ho a terme en la data que imposa la Resolució. Aquesta mesura que s’ha pres unilateralment per part del govern espanyol sense cap consens amb les comunitats autònomes  té una clara voluntat recaptadora, atès que la seva aplicació en cap cas tindrà cap efecte en dissuadir la demanda. 

Ara caldrà veure, en els cas de Catalunya, com s’ho fa el conseller Ruiz per aplicar la mesura i al mateix temps, poder determinar quines són les persones que han de ser compensades per que no es poden permetre aquesta despesa. No és gens senzill, però només per intentar-ho, ja val la pena en aquesta ocasió de felicitar al conseller.


divendres, 20 de setembre del 2013

L’acord Salut-Benestar i Família, és pel moment un brindis al sol


La manca de pressupost, els  tarannàs i el coneixement tant diferents d’uns i altres, fan que avui l’acord sigui difícil d'aplicar



A primers de setembre es va signar un acord entre la consellera del Departament de Benestar i Família (DBF) i el conseller del Departament de Salut (DS), anomenat “Pla Interdepartamental d’interacció del serveis sanitaris i socials” que té per objectius:
  • La integració de caràcter instrumental de la xarxa pública sanitària i la de serveis públics de l’ICASS
  • La interacció entre la xarxa d’atenció especialitzada de salut i la xarxa de serveis socials
  • La interacció entre els àmbits sanitari i social de la xarxa de salut mental
  • L’adequació de la llarga estada sociosanitària i de salut mental
Neus Munté, consellera de Benestar i Família, té molt
clares les mancances del seu Departament a l'hora
de poder assumir els compromisos amb Salut

Dels objectius de l’acord se’n desprenen alguns comentaris. El primer d’ells positiu, en el sentit de reconèixer que aquesta integració és del tot necessària i si fos factible positiva. El segon negatiu, atès que amb acord o sense fa masses anys (no menys de 15) que s’està parlant d’aquesta integració i mai s’ha pogut dur a terme.

Per aconseguir que un tema com aquest es desenvolupi amb normalitat i amb garanties, el primer que cal és poder dotar-lo d’un pressupost i és evident, al bell mig de les retallades, que cap dels dos departaments implicats està en condicions  de poder assignar cap quantitat. A més de diners, calen també dispositius sanitaris  per poder donar resposta a les  noves necessitats que sorgiran: si un 25% de malalts de llarga estada han de passar  a residències assistides, on són les residències que puguin albergar aquest allau de mallats? Per que les que existeixen actualment estan pràcticament plenes o poc els falta.

La Sra. Carmela Fortuny, directora general de l'ICASS, té
a les mans una responsabilitat complicada d'assumir
Per tant, sense pressupost específic, i sense dispositius assistencials suficients, com es vol tirar endavant aquest pla? Segons la nota explicativa del Departament de Salut,  el Pla “no genera despeses derivades de la seva execució, ja que no requereix recursos addicionals atès que es durà a terme mitjançant la reordenació de recursos econòmics ja existents”, però això no deixa de ser el compte de la lletera. Pensar en la reordenació de recursos econòmics ja existents és no tocar de peus a terra, atès que el Departament de Salut s’ha compromès davant de les patronals del sector a garantir durant dos anys els ingressos als centres sociosanitaris mentre es porta a terme aquesta reconversió. Com que els miracles no existeixen, si aquest projecte no es dota econòmicament, voldrà dir que només es podrà materialitzar deixant de complir el compromís esmentat, fet que pot comportar un autèntic desastre en el sector. Aquesta visió de la reordenació dels recursos ecnòmics existents només s'haurà produit al cap d'un cert nombre d'anys (mínim 3 o 4). Mentre tant, per assegurar la viabilitat del projecte, cal sens dubte, un pressupost.  

Però a banda, hi ha altres aspectes de tipus més qualitatiu que cal considerar. Fan referència als tarannàs tan diferents d’un i altre departament. Mentre a Salut els aspectes sanitaris són sens dubte fonamentals, a Benestar i Família passen a ser secundaris, i es prima molt més tota la qüestió més pròpia de l’entorn social del malalt per sobre del tema sanitari. Segurament és per aquest motiu que la consellera de Benestar i Família Neus Munté, no està massa convençuda de disposar del personal idoni per assumir aquestes noves responsabilitats en el seu Departament.

Mirem sinó, quina és la missió de l’ICASS segons el decret 402/2000, de 27 de desembre, de reestructuració de l'Institut Català d'Assistència i Serveis Socials.

“la missió de l’ICASS ha de consistir a atendre els dèficits de les persones, ja siguin de caràcter personal, econòmic o social, quan puguin comprometre el seu desenvolupament, la seva autonomia i la seva integració social. Aquesta actuació també ha de contribuir a mantenir i incrementar la societat del benestar, garantint prestacions i serveis a les persones i grups més desfavorits, fomentant així la cohesió social i la igualtat d’oportunitats, i l’exercici efectiu dels drets fonamentals de les persones.” 

Queda doncs ben clar, que qualsevol aspecte de tipus sanitari no forma part de les prioritats de l’ICASS, i per tant d’entrada no és evident que l’ICASS pugui gestionar aquestes noves responsabilitats sense recursos addicionals tan econòmics com humans.  La pressa del CatSalut en dur a terme aquest programa contrasta amb la necessària lentitud amb que Benestar i Família ho acabarà assumint. I seria bo que ho assumís, per que aquesta reconversió és necessària. Però cal fer-la dotant-la del pressupost mínim imprescindible per assegurar la seva correcta materialització. En aquest país tots hem après que amb voluntarismes no anem enlloc; les coses tenen un cost, i si no es paga avui la realitat demostra que més endavant costarà molt més.  

A banda tal i com demana el sindicat Metges de Catalunya, cal que els metges de les residències assistides i socials que rebin aquest malalts puguin accedir a la Història Clínica Compartida de Catalunya i a la recepta electrònica. Aquesta necessitat requereix de recursos addicionals per tal que aquests centres puguin fer una inversió en tecnologia que avui epr avui no requereixen.


dimarts, 17 de setembre del 2013

Avantatges i inconvenients de les RAT


Cal vigilar que els estalvis no es mengin les estovalles


Les avantatges de les RAT de cara a l’usuari són sobretot de tipus qualitatiu, atès que comporten la garantia que es deriva del fet de concentrar determinades patologies complexes, que requereixen de tecnologies i procediments terciaris, en un lloc on s’acumulen el coneixement i experiència sobre les mateixes, i que cal contraposar amb la situació que et pots trobar en els llocs on aquestes mateixes tecnologies i procediments s’apliquen un baix nombre de vegades a l’any. El risc que comporta aquesta última situació disminueix molt, gràcies a la concentració de cassos complexos en mans sobradament preparades i experimentades.

A l'Hospital de Viladecans es va voler aplicar una RAT
que sembla que pel moment ha quedat aparcada
Aquesta avantatge important, implica un inconvenient. El fet de concentrar patologies complexes en centres terciaris, determina que molts malalts han d’allunyar-se del seu territori per ser atesos, fet que ocasiona perjudicis i inconvenients per malats i famílies. Posat tot en una balança, és la sensibilitat de cadascú qui determina cap a on s’inclina el plat. Des de la meva perspectiva ho tinc claríssim: prefereixo tenir-me que desplaçar a canvi de disminuir notablement el risc del procediment que se’m hagi d’aplicar. 

Però d’avantatges i inconvenients n’hi ha no només pels malalts sinó també pel Departament de Salut. En efecte: eliminar patologies de baixa complexitat d’un hospital terciari i fer que aquestes siguin resoltes en un hospital de tipus general bàsic, implica que el preu d'una alta d’aquest últim sigui inferior al de l’hospital terciari, fet que propicia un estalvi pel CatSalut. Ara bé, no ens enganyem, eliminar patologies de baixa complexitat d’un hospital terciari significa que el pes relatiu mig de la complexitat d’aquest hospital serà més alt com a conseqüència de retirar-li altes de baixa complexitat. El fet que s’incrementi el pes mig, acabarà comportant a l’any següent, un increment de tarifa per increment de l’IRR, i per tant a la llarga, l’avantatge de produir un estalvi es pot acabar transformant en l’inconvenient d’encarir més l’hospital pel CatSalut.  Aquesta situació encara s’agreuja més si en aquest mateix hospital terciari si concentren al mateix temps patologies complexes procedents d’altres RAT en hospitals comarcals. Per tant s’han de calcular molt bé les conseqüències de les RAT per que ens poden portar a situacions no desitjades com acabar costant tot plegat molt més del que costa ara. Ull doncs amb els increments de complexitat, conseqüència col·lateral de l’aplicació d’algunes RAT. Tot això pot passar, si no es manipula el nombre i complexitat de les altes que intervenen en el calcul de l'IRR. 

Les RAT que vol aplicar el CatSalut poden ser un
 bon instrument si s'apliquen
amb seny i tranparència
Cal avaluar també quina ésla repercussió de les RAT en el personal facultatiu. Aquí és fa més difícil asseverar amb rotunditat segons quines afirmacions, però hi ha dubtes raonables en el sentit de si es pot negar a un professional que es vulgui especialitzar en determinades patologies que no té a l’abast en l’hospital en el que treballa, o si es pot impedir l’accés a la recerca a professionals pel fet de no treballar en determinats centres de “privilegiats”; de fet els títols universitaris hi són per alguna cosa. Tot plegat difícil d’analitzar. I això a banda de les situacions que es poden produir en alguns hospitals comarcals: si elimines una part de l’activitat, què passa amb els professionals que la feien? Han de ser acomiadats per una decisió unilateral de l’Administració?

Finalment una última consideració: les RAT no poden ser una mena de secret per la societat catalana. La planificació de les diferents RAT que es vulguin aplicar en el territori, hauria de ser aprovada en una mena de Pla de Racionalització Assistencial, i aquest Pla, hauria de ser donat a conèixer. El Departament de Salut explica sovint que és dels més avançats d’Europa a l’hora de retre comptes, i la Central de resultats n’és una bona mostra, però no són només els resultats de primària, sociosanitaris i atenció especialitzada els que interessen a la població, sinó també aquells que afecten a la cartera de serveis dels seus centres de referència pel que fa  als tres tipus d’atenció sanitària mencionada. És per això que caldria ser una mica menys opac i explicitar amb claredat quines són les RAT que es volen implementar cada any, per comunicar-ho amb temps als usuaris, que tenen tot el dret a saber-ho anticipadament i per permetre a les organitzacions afectades un cert temps d'adaptació a la nova situació. Però a més, hauria de quedar clar que les RAT tampoc serveixen per afavorir determinades organitzacions  sinó que responen a una necessitat organitzativa, fet que no quedava prou clar en la RAT de l’Hospital de Viladecans, o en la RAT que ara es vol aplicar a l’Hospital Clínic.

Insisteixo en el que deia ahir: en el cas de l’Hospital Clínic, no seria molt més raonable derivar els malalts de fora de Barcelona als centres de referència o generals bàsics més propers al domicili del malalt? Aixó eliminaria tota mena de suspicàcies sobre els interessos que hi pugui haver amb IDC.