dissabte, 7 de setembre de 2013

A l’ICS no tothom és igual



La jubilació obligatòria als 65 anys a l’ICS, hi ha qui se la salta


La Llei d’acompanyament dels pressupostos de l’any 2012 preveia la jubilació obligatòria del personal de l’ICS, llevat d’algunes excepcions relacionades amb la manca de personal en determinades especialitats clíniques. A l’hora de la veritat, a l’any 2012 es va produir una autèntica esbandida de professionals majors de 65 anys, que tot i haver aconseguit autorització de l’ICS per seguir treballant, amb 15 dies d’antelació varen rebre la notificació  de la seva jubilació forçosa.

Malgrat les queixes que hi varen haver, i malgrat els moviments que alguns van realitzar a diferents nivells, la decisió va ser inapel·lable. S’havia de plegar, sense més discussió.



Ha passat ja més d’un any des de llavors, i donant un cop d’ull a la realitat es pot constatar com no tothom és igual davant de l’autoritat sanitària i davant les normes. Hi ha alts responsables, directius hospitalaris, que tot i haver complert els 65 anys continuenen els seus llocs de treball, sense que en aquests cassos es pugui al·legar que “no hi ha prous especialistes”.

Recordem que per continuar treballant a l’ICS després de complerts els 65 anys s’havien de donar quatre supòsits simultàniament. Aquests supòsits eren:
  1. Voluntarietat de l’interessat en continuar treballant.
  2. Temporalitat del perllongament, com a màxim fins el compliment dels 70 anys d’edat.
  3. Mantenir la capacitat funcional per continuar en la prestació de serveis o desenvolupament de les seves funcions.
  4. Tenir l’autorització del Servei de Salut en funció de les necessitats de l’organització, articulades en un PORH. (Pla d’Organització i Recursos Humans).

Suposo que en alguna gerència d’hospital, la voluntat de l’interessat a voler continuar treballant més enllà dels 65 hi és; també hi deuen ser les altres dues condicions que venen a continuació, però la quarta, ja és més difícil de justificar. Que un gerent d’hospital hagi de continuar per “necessitats de l’organització” no deixa de ser un tracte de favor, atès que de professionals capaços d’assumir la gerència en qüestió n’hi ha.  Potser no en sobren, però d’haver-n’hi, n’hi ha.

I és precisament aquest fet dels “tractes de favor”, tant freqüents en la sanitat catalana, el que caldria eliminar. Per que això contribueix a la mala imatge del sector, per que és injust i per que un país seriós, quan aprova una norma, aquesta s’aplica sense excepcions, més enllà de si aquest és amic de l’altre o del de més enllà. I aquesta manca de seriositat és el que dona peu a que la societat civil vegi al sector com un grup d’elit, endogàmic, on sempre els mateixos van rotant per diferents càrrecs dels sistema. Això s’ha posat de manifest en la Comissió d’Investigació del Parlament, en la que durant les compareixences, la majoria de Diputats denunciaven una vegada i un altre aquesta mena d’endogàmia en els càrrecs directius de les diferents institucions.

Sens dubte, i més enllà de les capacitats professionals dels majors de 65 anys, si s’aprova una norma, aquesta ha de valdre per tothom, sense excepcions, sense amiguismes, i sense recomanacions. Si es volen mantenir les prebendes d’alguns, llavors és millor no aprovar normes que només seran d’aplicació quan l’afectat no sigui amic d’algú rellevant o no tingui cap mena de padrí important. El contrari, és a dir la situació actual, equival a exposar-se a que algú et faci sortir els colors a la cara. I aquesta afirmació també és vàlida per aquells que esquiven la norma a través d’altres fórmules contractuals diferents a la laboral.

I que quedi ben clar que estic absolutament d’acord i a favor que els majors de 65 anys puguin continuar treballant, perquè tal com ja vaig manifestar en un altre entrada en aquest blog, és en aquesta edat quan estàs en la plenitud intel·lectual que recolzada amb l’experiència adquirida t’atorguen uns coneixements, una visió i una posició que d’altres més joves no tenen. Aquells que pensen que jubilant a una persona de 65 anys estalvien diners s’equivoquen molt, per que no tenen en consideració el dineral que costa formar a un nou professional. Per tant, en la meva opinió, la possibilitat d’allargar la vida professional a l’ICS més enllà dels 65 anys, s’ha de fer extensiva a tothom, no només a uns quants “elegits”.   




2 comentaris:

  1. Molt encertada aquesta entrada que evidencia que des de la vigència de l`Estatut Marc, el perllongament al servei actiu dels metges de l`ICS, és una incertesa i depen de si són amics de segon qui o del desig del director de torn.
    Metges que tenien dret a seguir, se`ls ha denegat perquè el director de torn no li ha interessat. Altres metges que no hi tenien cap dret, han pogut continuar treballant per influències d`amistat.Per exemple, metges de cupo que no hi tenien dret, se`ls jerarquitzava i perllongava simultaniament, per art d`amistat. Com una loteria en un tema tant important per la vida professional i econòmica de l`interessat. Resultat: conflictes i despeses evitables.Poca seriositat en la falta d`aplicació d`una normativa que és per tothom, però com diu l`entrada del bloc, a l`ICS no tothom és igual.Hi ha gent honesta i gent que no ho és. Malauradament d`aquests últims molts tenen poder de decisió. I així anem !.

    ResponSuprimeix
  2. Efectivament: has entès molt bé el que volia explicar a l'escrit. Més enllà dels cassos particulars, que són excessius, entenc que qui vulgui continuar treballant a partir dels 65, hauria de poder continuar. El contrari, quan es fan excepcions, equival a obrir l'escletxa a possibles trampes i situacions de privilegi. Caldria eliminar aquesta possibilitat que facilita l'obscurantisme en la presa de decisions al respecte.

    ResponSuprimeix