divendres, 29 d’abril del 2016

Quo Vadis PSC ?


El PSC presenta al Parlament de Catalunya una moció que pot significar el final del model sanitari català actual.


És ètic canviar el model sanitari d’un país, a través d’una moció parlamentaria?



Ha transcendit a l’àmbit sanitari que el Grup Parlamentari del PSC, el dia 25 d’abril va entrar al registre general del Parlament una moció que, cas de obtenir el suport majoritari de la cambra, podria significar el final del model sanitari català tal com el coneixem avui. En aquesta moció el PSC vol eliminar de la xarxa d’internament d’utilització pública de Catalunya del SISCAT, la participació de proveïdors amb ànim de lucre. La moció demana a més, informació sobre la situació contractual i les titularitats d’altres línies assistencials com el sociosanitari, la salut mental o l’assistència primaria.

El Grup parlamentari del PSC deu tenir un lapsus de memòria, doncs el primer que haurien de recordar és que el decret del SISCAT va ser promulgat pel govern tripartit al desembre de l’any 2010, i que el decret anava signat pel mateix José Montilla Aguilera. La moció del PSC demana en el seu punt primer: “Revisar el Decret 196/2010, de 14 de desembre, del sistema sanitari integral d’utilització pública de Catalunya  (SISCAT) pel que fa a la xarxa de centres d’internament d’utilització pública de Catalunya de manera que s’impossibiliti la participació de proveïdors privats amb ànim de lucre Segurament els redactors de la moció han confós el significat de “centres d’internament d’utilització pública”, perquè en aquesta definició hi ha inclosos a més dels centres d’hospitalització d’aguts tota l’hospitalització en els centres sociosanitaris i de salut mental. Si realment el PSC pretén que tots els proveïdors privats amb ànim de lucre siguin expulsats del SISCAT, la pregunta és immediata: on són els llits per enllitar a tots aquests malalts?  I si la resposta és que el que es vol és expulsar a les entitats  amb ànim de lucre, i que els centres actuals passin a mans d’operadors públics, la nova pregunta seria: on són els diners per expropiar tots aquests centres?  Es miri com es miri, el PSC no sap quin conflicte es pot arribar a crear. De fet, qui ens ha posat a tots en aquesta situació crítica és un conseller de Salut, que ha tractat aquests temes tan delicats amb una frivolitat absoluta des del minut 1 en que va accedir a la conselleria.  
  
Sorprèn aquest canvi radical del PSC perquè aquest partit havia estat històricament un dels principals protagonistes en la construcció del model sanitari català, i les seves aportacions varen ser bàsiques per arribar a construir el model d’excel·lència que els catalans tenim en els nostres serveis sanitaris. El PSC hi va contribuir decisivament des de l’Ajuntament de Barcelona, però també des del que llavors era el Consorci Hospitalari de Catalunya, associació municipalista que agrupava gran quantitat d’hospitals molts d’ells de titularitat municipal. Tampoc cal oblidar que el PSC va ser responsable durant set anys, en època dels governs tripartits, de les polítiques sanitàries a Catalunya. És innegable doncs, el paper tant important que va jugar el PSC en la configuració del model sanitari públic actual. A què ve ara aquest “transformisme” ideològic? Alguns dels dirigents del PSC hi eren llavors i hi són ara. Com s’entén doncs aquest canvi tan radical de rumb?  Com es pot entendre que un partit polític estableixi uns requisits per formar part del SISCAT, i cinc anys més tard, hagi oblidat que aquests requisits els van establir precisament ells?

Sembla que aquesta clara contradicció només té una explicació: el PSC, el que realment busca amb aquesta moció és fomentar la divisió en el Grup de “Junts pel Sí”, evidenciant que entre els seus diputats hi ha diferències de criteri en aquest, i de ben segur que en molts altres temes, però els danys col·laterals que això pugui implicar pel model sanitari català, al PSC actual això li és absolutament indiferent, i si no és així no hi ha altre explicació que pensar que són uns frívols i uns inconscients.

Més enllà d’aquestes consideracions, hi hauria encara un altre qüestió. És ètic canviar el model sanitari d’un país per la via d’una moció parlamentaria? No seria molt més democràtic que el partit que el vulgui promoure ho expliciti ben clarament en el seu programa electoral, i si guanya les eleccions i aconsegueix una majoria suficient, impulsar les reformes des del Parlament? Els ciutadans avui tenim la impressió que el nostre vot no serveix per a res, i que els partits polítics es dediquen al que els interessa a ells, sense tenir en compte el que volen els ciutadans. A qui s’ha consultat per impulsar un canvi de model sanitari a Catalunya? a les CUP? A les marees? En un  tema de tanta transcendència els ciutadans volem ser consultats. En alguns països, una qüestió com aquesta es resoldria per la via d’un referèndum, però és clar, perquè els polítics tinguin en compte l’opinió dels ciutadans i els desitjos de la majoria, es veu que cal ser suïs... 


A Catalunya n’hi ha prou presentant una moció al Parlament, que si prospera no serà pels efectes positius que tingui per la ciutadania, sinó per la voluntat dels partits polítics de voler derrotar al govern, i posar de manifest les contradiccions dins de la coalició que ens governa... I mentre tant, el sistema sanitari públic en risc. A qui hem de felicitar?


dimecres, 27 d’abril del 2016

Les primeres conseqüències greus de la improvisació al departament de Salut



Clínica del Vallès i Hospital General de Catalunya presenten un ERO que afecta, en conjunt, a 256 treballadors.


La frivolitat amb que Salut ha tractat aquest tema des del primer dia, deixa a més de 250 treballadors sense feina. Cal exigir responsabilitats



Fa ben pocs dies el conseller Comin, el seu cap de premsa, i la pàgina web d’Esquerra Republicana de Catalunya anunciaven amb aire triomfal “la desprivatització més gran dels últims 35 anys” referint-se a l’expulsió de l’Hospital General de Catalunya  i de la Clínica del Vallès del SISCAT. El conseller Comin explicava com a complement a aquesta mena de demagogia política, que aquesta decisió s’havia pres “no d’una manera improvisada, sinó afinant en detall en la planificació, amb reserva i discreció, però en contacte i amb informació permanent amb els agents implicats”.

Ho han fet tan bé, afinant tant en el detall, que poden deixar sense feina a més de 250 treballadors. Avui s’ha sabut que Quiron Salud, propietària dels hospitals expulsats del SISCAT, ha comunicat al comitè d’empresa que es veu obligada a presentar un expedient de regulació d’ocupació que afectarà a 109 treballadors de la Clínica del Vallès i 147 de l’Hospital General de Catalunya. L’ERO tindrà conseqüències sobre metges, infermeres, auxiliars, administratius etc., i es deriva de la caiguda dels ingressos que implica la seva expulsió del SISCAT. La Clínica del Vallès acaba el contracte amb el CatSalut al mes d’agost d’enguany, i l’Hospital General de Catalunya l'hauria de renovar el proper mes de desembre.

Pel que ha transcendit, divendres passat es va comunicar a la direcció dels hospitals afectats que es trencaven unilateralment els treballs tècnics que s’estaven desenvolupant analitzant diferents alternatives amb escenaris possibilistes, i que la decisió que s’havia pres passava per que Taulí, Hospital de Terrassa i en menor mesura Mútua de Terrassa assumissin l’activitat assistencial que Clínica del Vallès i Hospital General de Catalunya deixarien de fer. Recordem que són una mica més de 5.000 malalts a l’any els que eren atesos als dos centres ara expulsats del SISCAT. La decisió del tot política, no ha tingut en consideració els danys col·laterals que se’n derivaven i que afectaven als treballadors que ara veuen com una absoluta injustícia que hagin de perdre els seus llocs de treball perquè alguns imposin criteris purament ideològics.

Diguem que pel moment guanya la ideologia política, i perden els treballadors i els plantejaments tècnics i la professionalitat de la gestió. Ara, els treballadors han anunciat una  assemblea per decidir quina serà la seva resposta i també s’anuncia una manifestació que pretén arribar fins a l’Ajuntament de Sabadell a l’hora en que s’hi celebrarà el ple del mes d’abril.  La presidenta del comitè d’empresa de l’Hospital General de Catalunya Roser Morraja ha dir dit que “és única i exclusivament per decisions polítiques, no per raons econòmiques. El govern no vol escoltar la situació en que ens deixen. No hi ha cap mena de lògica en tot això”  

L’empresa manté que la presentació dels ERO no té marxa enrere, perquè el que no poden fer es posar en risc la viabilitat de l’empresa, fet que podria significar la pèrdua  dels seus llocs de treball a tota la plantilla.  

Així les coses sembla clar que com que la decisió és evidentment política, toca que algun alt responsable polític del departamento assumeixi les responsabilitats polítiques derivades del fet de deixar sense feina a més de 250 persones per ideologia política, i no per raons tècniques o econòmiques. Per tant, sinó hi ha una solució per aquests 250 treballadors, el conseller Comin hauria de dimitir. No es pot exercir un càrrec polític quan per raons  politiques i per demagògia es pot deixar sense feina a més de 250 treballadors. És intolerable. Quin pecat han comés aquestes 250 persones? Treballar per una empresa amb ànim de lucre?. Com tants i tants treballadors en el nostre país. I que per molts anys ho puguin fer.

I una vegada més, haig de recordar a ERC i als dirigents del departament de Salut la frase del ministre Corcuera: els experiments a casa, i amb gasosa. Sembla mentida que les coses es pugin fer tan malament posant en risc 250 llocs de treball. Si la política és això, que se la confitin. 


Per cert, ara hem d’estar pendents d’una moció que el PSC ha presentat al Parlament de Catalunya, per la qual els llocs de treball que es poden perdre a Catalunya és infinitament superior. Es tracta d’eliminar del SISCAT a totes les empreses amb afany de lucre. O sigue, carregar-se definitivament el model sanitari català. Sr., conseller, quan jugues amb foc el més probable és que et cremis.


dilluns, 25 d’abril del 2016

Els 100 primers dies del conseller Comin al front del departament de Salut: molta gesticulació i poca cosa més


Excessives dificultats per completar un equip on no tothom dona la talla


S’intenta donar una imatge d’èxit en la gestió del departament, però la realitat és tossuda i no es deixa desdibuixar amb frases grandiloqüents


S’acaben de complir els primers 100 dies del nomenament d’Antoni Comin com a conseller de Salut. Val a dir per començar que durant aquest curt període de temps, soroll n’ha fet; no ha passat desapercebut; alguns dirien probablement que fins  i tot hi ha hagut un excessiu protagonisme amb actuacions que pretenien ser estel·lars i amb una tendència a sovintejar tant com li ha estat possible la seva presència als mitjans de comunicació.

El conseller Comin es va trobar d’inici amb un handicap important, com és el fet de ser conseller de sanitat i no ser metge, i a més no saber ni un borrall de sanitat. Val a dir però que ha intentat fer tots els esforços possibles per convertir en anècdota el que ell fos, només, un polític. Podríem dir que des d’aquest punt  de vista se n’està sortint. No fa gaire un bon amic em deia “prefereixo un conseller polític, que no pas un que només tingui un perfil tècnic”, però evidentment vàrem coincidir quan plantejàvem les bondats d’un conseller tècnic amb un bon perfil polític, tal com es va donar en els cassos del conseller Trias, la consellera Geli, sens dubte de llarg els millors consellers de Salut que ha tingut la Generalitat.

Antoni Comin és per sobre de tot un protagonista. El seu ego el va portar no fa pas massa a assegurar en una compareixença al Parlament, que el “consejo interterritorial” es reuniria després de molt temps sense fer-ho, perquè el mateix dia que es va convocar ell havia enviat una carta al ministre demanant-li que es convoqués. Fer aquesta afirmació en seu parlamentaria i no demanar excuses per la immodèstia descriu bé al personatge: es creu ben bé el centre del món.

En aquests 100 dies el conseller Comin ha abordat bastants temes, però no n’ha rematat cap a plena satisfacció. Veiem-ne alguns exemples:

Els seus apriorismes ideològics l’han portat a tenir que rectificar-se ell mateix quan al dia següent de prendre possessió va assegurar que “desprivatitzaria” el SISCAT expulsant a tots els centres amb ànim de lucre del sistema sanitari públic. Quan algú li va fer veure que acabava de dir una cosa irrealitzable va haver de rectificar dient que  només es referia als centres d’internament d’aguts, i no a salut mental o sociosanitaris. Quan finalment han expulsat del SISCAT a dos únics centres, col·laboradors del conseller s’han afanyat a explicar que tot i l’expulsió, continuarien comprant activitat a aquests dos centres. Per pal·liar les conseqüències de la decisió fins i tot el departament de Salut s’havia plantejat la possibilitat de llogar espais en un dels centres al que s’havia expulsat del SISCAT. Una evident manca de rigor, que posa de manifest que quan es va prendre aquesta decisió purament política, ni tan sols s'havia pensat en els problemes que se'n derivarien de la seva aplicació.    

El conseller Comin va anunciar a bombo i plateret que farien la llei més important de  la sanitat catalana, la de la universalització de l’assistència, quan la única aportació que diferirà de la situació actual amb aquesta nova llei, és que en l’actualitat cal que els estrangers residents a Catalunya justifiquin un empadronament previ de tres mesos per accedir al segon nivell d’assistència. Amb la nova llei, sembla que aquest termini de tres mesos desapareixerà. Tampoc feia falta tant de soroll per tan poca cosa.

Amb la prescripció infermera el conseller Comin també ha volgut ser protagonista “empoderant” a la infermeria.  Va demostrar el seu desconeixement dels procediments administratius a l’assegurar que demanaria que el govern espanyol actual derogués el decret, sense tenir en compte que un govern en funcions no està en condicions de derogar un “Real Decreto Ley” (RDL). Pel que fa a la normativa catalana que Comin s’ha compromès a elaborar, només difereix del RDL en l’apartat de la prescripció autònoma (medicaments que no necessiten recepta) en el que la normativa catalana vol suprimir l’acreditació que infermers/eres haurien d’aconseguir per poder fer aquesta prescripció. La resta de la normativa és en la práctica com l’espanyola, “traduint” a la realitat catalana aspectes que el RDL preveu d’acord a la realitat espanyola. Per cert, alguns lletrats entesos en qüestions sanitàries tenen dubtes sobre la modificació que es pretén en la normativa catalana en quant a que la no acreditació  esmentada podria ser recorreguda pel govern espanyol.

Antoni Comin ha fet diferents visites pels hospitals catalans que configuren la xarxa hospitalària pública acompanyat sempre d’un nombrós seguici. En aquestes visites ha donat la imatge del qui ho arreglarà tot, com en el cas de la visita a la Vall d’Hebron on els va dir que aquest any els donaria crec recordar que 34 milions per inversions, quan tots sabem que el pressupost serà tan ajustat com el de l’any passat, i amb possibilitat de fer menys dèficit del que es va fer al 2015, de manera que aquesta promesa es quedarà en això: una promesa de molt difícil compliment. En canvi a Manresa es va apropiar de la feina que havia fet el conseller sortint a l’afirmar el dia de la seva visita, que al juny d’aquest any els manresans disposaran d’un servei de radioteràpia, talment com si la inauguració d’aquest servei fos conseqüència d’alguna decisió seva.

També val la pena destacar que s’ha tardat més de 3 mesos en completar l’organigrama del departament, i que amb tots els canvis fets, no s’ha superat el nivell de l’equip anterior, amb la qual cosa un es pregunta si el verdader motiu per tant canvi no seria el sectarisme polític de col·locar-hi “als meus”. En aquest sentit resulta preocupant la quantitat de persones que no han acceptat la proposta de nomenaments que se’ls feia, bé per manca de confiança en el projecte, per manca de confiança en les persones que el dirigeixen, o per ambdues raons. També cal dir que sembla que algunes persones s’han sentit obligades a acceptar algun  nomenament tot i que massa gràcia no els feia.

En definitiva estem davant d’un conseller que sobreactua molt, que fa grans promeses que ho arreglarà tot, però que lamentablement pel moment tot queda en paraules, i els pocs fets que hi ha en cap cas es corresponen amb el que amb tanta grandiloqüència s’havia anunciat. Molt parlar, molt actuar, però els resultats, pel moment són molt minsos. 

Esperem que al final dels 450 dies que aproximadament encara li queden com a conseller de Salut, presenti un balanç una mica més positiu que el que ens ha ofert en aquests primers 100 dies de mandat.





dissabte, 23 d’abril del 2016

L’espectacle del Vallès occidental, és ideologia? Són consignes polítiques?


Primer expulsen del SISCAT a dos centres hospitalaris; després n’estudien les conseqüències, o “com començar la casa per la  teulada”


Després de vendre transparència pels 4 cantons, amaguen a la ciutadania els costos de les decisions preses al Vallès Occidental.  



El conseller Comin va intentar explicar al Parlament
les conseqüències d'una decisió presa sense
haver-ne avaluat prèviament les efectes 
Finalment, entre les diferents opcions que hi havia sobre la taula, el Departament de Salut ha pres la decisió de derivar els malalts que l’Hospital del Parc Taulí de Sabadell no pugui atendre a altres institucions de la zona com l’Hospital de Terrassa i la Mútua de Terrassa, a banda d’obrir una planta que romania tancada al mateix Hospital de Sabadell. Això per contrarestar els efectes derivats de l’expulsió de Clínica del Vallès i Hospital General de Catalunya del SISCAT (xarxa d’atenció sanitària pública de Catalunya).

Pel que ha transcendit aquesta no era la única opció que ha analitzat per salvar el greu problema que s’hauria plantejat, doncs són més de 5.000 malalts els que cada any s’atenien en aquestes dues institucions vallesanes, privades i amb ànim de lucre. Sembla que un altre de les opcions estudiades consistia a llogar espais a la Clínica del Vallès, on personal del Taulí pogués donar sortida a malalts del seu propi hospital. Aquesta última solució hauria resultat si més no còmica atès que s’hauria expulsat del sistema a una institució a la que es llogarien espais que també tindrien un cost,  és a dir, en lloc de pagar per altes es passaria a pagar pe metres quadrats.

Tot plegat demostra la frivolitat amb que es va prendre la decisió d’expulsar a Clínica del Vallès i Hospital General del SISCAT, doncs és evident que quan la decisió va ser presa, no s’havia fet cap anàlisi de la viabilitat d’aquesta expulsió,  i ara, quan la consigna política ja s’havia escampat als 4 vents, s’han hagut s’han hagut de cercar solucions a corre-cuita.

Tanmateix hi ha una aspecte que caldria aclarir a la ciutadania. El conseller Comin no para de dir que vol actuar amb la màxima transparència, cosa que pel moment  en alguns temes, és si més no, qüestionable. En concret em refereixo al cost d’aquesta decisió. És obvi que a la Clínica del Vallès i a l’Hospital General de Catalunya se’ls pagaven uns diners per tenir cura d’aquests més de 5.000 malalts. Els ciutadans hauríem de saber quant costava aquesta atenció abans, i quan costarà ara, atès que a banda de les ampliacions de contracte a les tres institucions del Vallès afectades,  i han altres despeses a efectuar sobre tot al Taulí, i uns costos addicionals de fer funcionar quiròfans de tarda. Com que es tracta de diners públics els ciutadans tenim tot el dret a conèixer les xifres reals del cost d’aquesta decisió política.

Piulada del cap de premsa del conseller Comin
desfent els missatges  tranquil·litzadors
enviats per David Elvira en la seva
visita al CSSC

Per cert, David Elvira va dir no fa masses dies amb motiu de l’Assemblea del Consorci de Salut i Social, que a aquest dos centres expulsats del SISCAT “se’ls continuaria comprant activitat, i que aquesta expulsió no tindria cap repercussió contractual”. Això vol dir que als ciutadans, aquesta decisió política ens costarà el doble? Perquè la única manera de fer compatible la solució finalment adoptada, amb les paraules del Sr. David Elvira, és duplicant el cost.

És curiós observar com aquest fet s’ha acabat convertint en una actuació demagògica, derivada de la pressió d’algunes forces polítiques i moviments socials desinformats. Finalment, per sobre del sentit comú s’imposen les consignes  d’un partit polític que mai ha tingut cap responsabilitat en sanitat, i que no compta en les seves files amb el coneixement suficient per tenir un criteri fonamentat en situacions de certa complexitat en matèria de salut.  


Com deia l'ex ministre socialista Corcuera: senyors d’ERC “los experimentos en casa y con gaseosa”