dijous, 2 d’abril de 2020

Covid-19: No tot poden ser elogis

Les morts d’avis en residències socials és una negligència dels departaments de Treball i Salut imperdonable, així com d'aquells que varen decidir que les competències del que havia estat el departament de Benestar i Família havien de ser assumides per el departament de Treball.
Per altre banda l’estructura de coordinació entre Treball i Salut (PAISS) creada per mitigar les conseqüències d’aquesta absurditat, ha demostrat ser un autèntic fracàs, com ho va ser el pla anterior (PIAISS). Alguns pensen que posant noms, amb molta pompositat, i amb molta demagògia, arreglen els problemes, però la realitat és tota un altre. Aquestes situacions arriben quan els interessos de la política passen per damunt del sentit comú i dels interessos dels ciutadans.   



Que el personal que treballa en els centres sanitaris està fent una tasca extraordinària en la lluita contra la Covid-19, és una evidència. Mai els agrairem prou la seva dedicació, el seu esforç, i la seva entrega intentant salvar vides, posant en risc fins i tot la seva pròpia salut. Tanmateix, en el sistema de Salut de Catalunya, en aquesta crisi sanitària, alguna cosa ha fallat; i no són precisament els seus treballadors.
Quan ens ha vingut a sobre la pandèmia tampoc es pot qüestionar la disposició de les persones que estan al front de la sanitat catalana. Aquest mes de març ha estat intensíssim en quant a iniciatives i decisions per intentar disminuir els devastadors efectes del coronavirus. Màxima dedicació per part dels directius del departament de Salut, amb la consellera Vergés al front.
Malgrat això el nombre d’infectats creix, així com el nombre de morts. I malgrat el confinament d’una gran majoria de ciutadans no es veu en l’horitzó immediat una millora de la situació. És per això que cal preguntar-se, si tot ho hem fet bé, i si hem fet tot el que calia. 

En aquest sentit alguns “opinadors” carreguen les tintes contra les retallades que han afectat la nostra sanitat des de juny del 2010. Sembla com si algú hagi donat la instrucció de cercar un culpable i s’ha decidit que qui n’assumís les culpes fossin les retallades, i tanmateix no està gens clar que realment sigui així. És que fins i tot diria que les retallades tenen relativament poc a veure amb la situació que estem vivint. 
Arribats a finals de març, és hora de mirar enrere i veure que és el que no ha funcionat, deixant de banda les moltes coses que si que han anat bé i han estat ja ressenyades en l’entrada anterior al blog.

Un primer fet que ha quedat ben clar (per si algú encara en tenia dubtes) és que l’atenció social, que afecta a persones fràgils d’edat avançada, no pot dependre de cap manera del departament de Treball. Aquest és un error polític imperdonable que requereix que algú assumeixi responsabilitats. Ja fa masses anys que el departament de Benestar i Família ha desaparegut d’escena i les seves funcions han estat assumides per el departament de Treball. El resultat, una vergonya autèntica: avis morint-se en els residències socials, sense cap atenció sanitària. Això és culpa de les retallades? Si us plau, una mica de seny; això és responsabilitat exclusiva de l’Il·luminat que va decidir que les competències sobre les residències socials les assumiria el departament de Treball.

Encara recordo quan no fa masses mesos Cinta Pascual, presidenta d’ACRA, m’explicava que mentre que un avi si viu a casa i emmalalteix, pot ser atès mitjançant una visita domiciliària des del seu equip d’atenció primària, quan aquest mateix avi entra a una residència social perd aquesta possibilitat atès que l’atenció primària de salut considera que aquest avi, si es posa malalt, l’ha d’atendre el personal sanitari de la residència. Una vergonya autèntica impròpia d’un país europeu del segle XXI. Un escàndol del qual els polítics haurien de retre comptes. Algunes morts pesaran sobre les consciències dels que van decidir aquesta barbaritat. Barbaritat que per altre banda han volgut arreglar mitjançant programes de coordinació (PAISS i PIAISS) entre les conselleries de Salut i de Treball, però veient quin ha estat el resultat d’aquesta coordinació, veient les morts que s’han produït en residències d’avis, ja no cal ni tan sols criticar-ho. Un desastre de prestació pública.
         
A l’hora de demanar responsabilitats, no puc deixar de banda a l’Agència de Salut Pública de Catalunya. Un altre desgavell important. Quan es varen produir el primers cassos a Catalunya, des de l’Agència ens deien que el coronavirus era com una grip. On eren les previsions veient el que estava succeint a la Xina i poc després al Nord d’Itàlia? On eren els kits per poder fer front a la pandèmia que tothom pronosticava que ens venia a sobre? I el material sanitari bàsic de protecció dels nostres professionals com mascaretes, ulleres, bates, guants, etc.? I els respiradors de les UCI ? Veient com a Àsia la majoria de països obligaven als seus ciutadans a utilitzar mascaretes, aquí, com que no en tenien suficients, i ni tan sols els havia passat pel cap comprar-ne, ens anaven dient que no eren necessàries quan s’han mostrat com un element protector no només per qui la porta sinó sobretot per evitar que qui la duu pugui contaminar a altres ciutadans. De què ha servit l’Agència de Salut Pública davant d’un caos com aquest, que ha posat en greu risc la salut pública de la immensa majoria de la població de Catalunya? És el que passa quan en lloc de professionalitat es valora la filiació política a l’hora de fer nomenaments... 

En fi, estaria bé que les futures generacions aprenguin dels errors comesos davant d’aquesta crisi sanitària; sembla que en un món cada vegada més globalitzat vindran més pandèmies com aquesta. Sort n’hem tingut d’uns professionals abnegats que han suplert amb el seu esforç, la seva dedicació i la seva heroïcitat les errades clamoroses dels nostres polítics.    

Cap comentari:

Publica un comentari