diumenge, 29 d’abril del 2018

Pas a pas, l’Hospital de Cerdanya va agafant embranzida (II)


L’Hospital té dificultats per assolir la quota de malalts procedents de territori francès, a causa, entre altre motius, de les diferències existents entre el sistema sanitari català i el francès.



Les dificultats per contractar professionals sanitaris francesos es veuen agreujades per les diferències retributives existents a banda i banda dels Pirineus. Els sous establerts en el conveni de SISCAT són una barrera sovint insalvable per la contractació de professionals francesos, fonamentalment metges.    


(...Continua de l’entrada anterior)

Hospital de la Cerdanya, des del punt de vista de la seva personalitat jurídica és una Associació Europea de Cooperació Territorial (AECT), és a dir, un instrument europeu de cooperació transfronterera, transnacional i interregional creat per ajudar a posar en marxa projectes cofinançats per la Unió Europea. L’Hospital de Cerdanya és l’únic Centre de Salut transfronterer d’Europa i el gestionen les administracions de Catalunya i França i la seva funció és donar atenció a la població de La Cerdanya i el Capcir, la qual cosa significa que en èpoques fora de vacances, la població de referència de l’Hospital es situa al voltant del 30.000 habitants. Aquesta població es veu multiplicada “per molt” en èpoques com les festes de Nadal, setmana santa o l’estiu, així com tots els ponts de l’any.

Amb aquest escenari poblacional, la primera gran dificultat amb que ha topat l’Hospital és amb la reticència dels francesos a utilitzar els seus serveis. Reticència deguda a diferents raons, i entre elles, la manca de confiança encara avui sobre la medicina que es feia a l’antic Hospital de Puigcerdà. Val a dir que per pal·liar aquest problema s’havia decidit que un 40% del personal mèdic i d’infermeria fos francès, però ai las, quan es varen fer aquestes previsions ningú va pensar que els professionals sanitaris francesos, especialment els metges tenen unes retribucions molt superiors a la dels metges i infermeres de Catalunya, i per tant és molt difícil que els professionals francesos acceptin treballar a l’Hospital de la Cerdanya que està subjecte al conveni laboral del SISCAT. El fet que hi hagi poc personal sanitari francès, comporta que els ciutadans de la Cerdanya Nord i del Capcir, es mirin amb certa desconfiança a l’Hospital. A tot plegat s’ha d’afegir que els professionals francesos han d’aconseguir homologar les seves titulacions a Espanya i col·legiar-se als col·legis professionals de Girona, com també ho han de fer els professionals catalans que vulguin treballar a França.   

Al mig dia, un llarg passadís de l'Hospital
pràcticament sense cap trànsit
Però per si no n’hi hagués prou amb aquesta realitat, cal afegir-hi a més que els sistemes sanitaris català i francès són diferents. Mentre a Catalunya els ciutadans tenim assignats mitjançant els CAP, un hospital de referència, a França existeix el “libre choix” que permet als francesos triar lliurement els metges i l’Hospital en el que volen ser atesos. Això determina que el flux de malalts de Cerdanya francesa i Capcir a l’Hospital de Perpinyà sigui constant, atès que l’hospital públic de Perpinyà té un nivell assistencial considerable i manté un considerable poder d’atracció a la zona. 

A nivell d’assistència primària també hi ha diferències: els metges francesos cobren per acte mèdic; aquest fet comporta que en alguns cassos la tendència sigui la de retenir als malalts en les seves consultes i només recomanen la visita a l’especialista hospitalari quan ho entenen del tot necessari.

Per tot plegat, avui la presència de malalts francesos a l’Hospital de Cerdanya en prou feines arriba al 30%, exceptuant el cas del les proves de diagnòstic per la imatge que superen aquest tant per cent, atès que el servei està gestionat per l’Hospital de Perpinyà amb metges francesos que desplaçats a Puigcerdà en comissió de serveis per evitar el problema comentat abans de les diferències retributives entre els metges catalans i els metges francesos.  

A banda de les proves radiològiques, la primera font de captació de malalts francesos és el servei d’urgències, on segons explica el Dr. Bonet “ens estem esforçant per fer una bona medicina, i aconseguir així una bona imatge en la part francesa” També, i en la línia de millorar la imatge i generar confiança en la població francesa, es fan jornades de portes obertes per atraure visitants de l’altre costat de la frontera, i aconseguir que mica en mica vagin confiant en el “seu” hospital. 

De cara al futur, l’Hospital té encara un altre problema: per assegurar la viabilitat econòmica  del centre durant els primers anys de la seva posada en servei, es va decidir que l’Hospital de la Cerdanya es financés per pressupost. Dels 20 milions anuals d’€ necessaris per que l’Hospital cobreixi les seves despeses, el CatSalut aporta el 60% d’aquesta xifra (12 milions d’€) i l’ARS (Agence Régional de Santé) aporta l’altre 40% (8 milions d’€). Aquest conveni de finançament del centre acaba l’any vinent, de manera que a partir d’aquell moment, l’Hospital haurà de finançar-se via activitat i a les tarifes que correspongui, i de les simulacions que s’estan duent a terme actualment, se’n deriva que l’Hospital, avui per avui, no seria sostenible. El repte serà doncs poder viure en un futur de l’activitat que l’Hospital generi, d’aquí la importància d’aconseguir que els francesos se’l facin seu. 

Com tots els hospitals situats fora de l’àrea metropolitana de Barcelona, i dels entorns de Tarragona/Reus, Girona i Lleida, l’Hospital té greus dificultats a l’hora de trobar metges joves que hi vulguin anar a treballar, i aquest és un tema que les autoritats sanitàries de Catalunya haurien d’intentar resoldre si de cara al futur es vol mantenir un bon nivell assistencial dels hospitals comarcals catalans més allunyats de les grans poblacions del país. 

(Continuarà...)

divendres, 27 d’abril del 2018

Pas a pas, l’Hospital de Cerdanya va agafant embranzida (I)


Tot i així, encara està lluny d’assegurar la seva sostenibilitat econòmica, amb una ocupació per sota de les previsions inicials.




El Dr. Francesc Bonet va ser nomenat Director General de l’Hospital encara no fa ni un any i mig i treballa il·lusionat per consolidar la institució i aconseguir, a partir de l’any vinent, la seva sostenibilitat econòmica a través de l’activitat assistencial duta a terme pel centre.  


Al setembre del 2014 es va inaugurar l’Hospital de la Cerdanya, i des d’aquest blog em vaig mostrar crític amb la construcció d’un edifici amb unes dimensions molt exagerades per els serveis que havia de prestar i la població de referència assignada. Aquella opinió la continuo mantenint i més després que aquest matí he tingut l’ocasió de visitar el centre, i he pogut observar aquells llargs i amplis passadissos en el que durant estones i estones no s’hi veu circular ningú...


La idea de construir un hospital transfronterer va ser de Pasqual Maragall en les èpoques en que presidia la Generalitat (2003-2006). Va ser una d’aquelles “maragallades” positiva, molt ben rebuda per tothom atès que solucionava amb una sola idea, qüestions que requerien respostes per part de les administracions. D’una banda, Puigcerdà necessitava un nou edifici hospitalari considerant les deficiències arquitectòniques de l’edifici vell; de l’altre, per la banda francesa, els habitants de la Cerdanya i el Capcir havien d’acudir a Perpinyà quan requerien ser hospitalitzats; des d’Europa es volien aplicar solucions als problemes derivats de l’existència de fronteres entre els estats; en determinades temporades (hivern, setmana santa, estiu) aquelles comarques s’omplen de gent i això comporta accidents la majoria d’ells esportius que requereixen una resposta sanitària urgent i de qualitat; geogràficament les tres comarques a les que l’hospital havia de donar serveis estan físicament molt properes... Tot conduïa a pensar que la construcció d’un hospital transfronterer que donés servei a banda i banda de la frontera podia aportar avantatges importants. 

La idea inicial de Maragall va ser molt ben acollida per Marina Geli, llavors consellera de Salut, que va ser qui va donar un gran impuls al projecte. A nivell local, el projecte va ser molt ben vist per l’Ajuntament de Puigcerdà, i la idea va tenir el suport entusiasta de Jordi Boix, gerent de l’hospital antic (una Fundació amb més de 800 anys d’història) persona excel·lent i magnífic professional. L’amic Boix, es va preocupar que el l’Ajuntament de Puigcerdà cedís un solar esplèndid per la construcció de l’Hospital, que el Consorci Hospitalari de Catalunya fes un pla funcional, que el departament de Salut l’aprovés, que els autoritats franceses també hi donessin el seu vist i plau, que s’estructurés un equip de treball entre les autoritats regionals franceses i les catalanes per anar lligant des del punt de vista administratiu la viabilitat del projecte, que el CatSalut encarregués primer l’avantprojecte i després el projecte executiu per la construcció de l’Hospital i es va moure junt amb les administracions per tal que la UE finances una bona part de l’obra via fons FEDER. Jordi Boix va fer córrer els papers pels complicats circuits de les administracions públiques i va aconseguir que a més es moguessin amb rapidesa, la qual cosa és sens dubte, un petit miracle.  L’amic Boix, tot d’una, va veure com des de la regió sanitària de Lleida es volia “remenar les cireres” en la construcció i gestió del nou dispositiu sanitari, quan van enviar a la Cerdanya a un personatge que a banda de bandejar a Jordi Boix, poca cosa va fer per l’èxit del projecte. Més aviat ho va complicar tot. Finalment, una greu malaltia es va endur a Jordi Boix, i l’altre personatge retornava de nou a Lleida. Tot plegat va comportar que el nou Hospital fos inaugurat amb retard sobre les previsions inicials i amb una gran quantitat de temes pendents de solució, sobretot des de l’àmbit de procediments administratius entre territoris.

L’Hospital fou construït amb fons europeus (FEDER), que varen finançar fins al 80% del cost de les obres i l’equipament; el 20% restant va ser assumit pel CatSalut que va aportar un 60% d’aquest 20% i per la “Agence Régional de Santé Languedoc-Roussilon” (ARS) que va assumir un 40% del 20% pendent de finançar.

Ara, tres any i mig després de la inauguració, m’ha semblat interessant oferir una visió de l’estat de l’Hospital, i analitzar en quin grau s’estan cobrint les expectatives i superant les dificultats. Al nou Hospital de Cerdanya, he tingut la sort de retrobar al Dr. Francesc Bonet a qui havia conegut al començament de la dècada dels 90 quan ell estava muntant el 061 a la ciutat de Barcelona des del Consorci Sanitari de Barcelona del que jo mateix, en aquelles èpoques, era el gerent. Soc coneixedor de primera ma, de l’eficiència del Dr. Bonet, i del seu interès, vocació per la feina i de la seva professionalitat. Me’n va donar mostres sobrades. 

La trajectòria professional del Dr. Bonet, una vegada va deixar el 061, el va portar a treballar al RACC, estructurant la seva àrea mèdica partint pràcticament de zero, i va donar un impuls important a tota la flota d’helicòpters del RACC. Després d’una experiència en el camp de la sanitat privada com a màxim responsable d’una emergent Clínica Teknon, Francesc Bonet va retornar a la sanitat pública assolint la màxima responsabilitat al SEM, amb dependència directa del CatSalut. Des de fa una mica més d’un any, Francesc Bonet ha estat nomenat director general de l’Hospital de la Cerdanya i ningú millor que ell per donar la seva visió de la situació actual i explicar les estratègies de futur de l’Hospital ceretà  

(Continuarà...)

dimecres, 25 d’abril del 2018

El 155, deixa a la sanitat catalana a la cua de l'assignació pressupostaria en relació a la població, només per davant d'Andalusia


La càpita assignada a Catalunya per a l’any 2018 és idèntica a la de l’any 2017 atesa la pròrroga pressupostària derivada de l’aplicació de l’article 155. 



És inconcebible que la comunitat que genera un 20% del PIB espanyol, sigui la segona pitjor finançada de tot l’Estat. Aquesta realitat és conseqüència de la voluntat dels partits polítics d’àmbit estatal, als que ja els hi va bé per capturar vots que Catalunya estigui tan mal tractada també econòmicament. Estem davant d’una situació insostenible que no té cap justificació.   



Any rere any, els pressupostos generals de l’Estat continuen castigant Catalunya i aquest any 2018 no és una excepció. I no només per el tema de les inversions, on es  pressuposten poques intervencions i al final de l’any s’acaben adjudicant encara menys projectes dels que s’havia pressupostat. El dèficit pressupostari afecta també a la sanitat, i aquest any encara més per l’efecte de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, que ens ha deixat sense govern, i en el seu lloc, el govern de l’Estat ha decidit prorrogar els pressupostos de l’any passat. Alguns podran al·legar que si Catalunya no té pressupostos per al 2018, és perquè no ha format govern des de les eleccions del 21-D, però això es rebat fàcilment veient com la justícia espanyola ha impedit investir president en cada un dels tres intents que s’han dut a terme fins ara. Per tant, el cert és que entre el 155 impulsat pel govern del Sr. M. Rajoy, el Tribunal Constitucional i el Tribunal Suprem, a dia d’avui la sanitat catalana té el pressupost prorrogat. Sigui com sigui, el que és irrefutable és que sense 155 la situació no seria la que és, i que els ciutadans de Catalunya tindrien assignada una despesa per càpita superior a la que tenen per aquest any 2018. I això, al govern espanyol ja li va bé.

I en el supòsit que en les properes setmanes es pogués formar govern, la Generalitat no podria aprovar uns pressupostos per a l’any 2018 fins ben entrada la tardor, i a efectes pràctics,... un any perdut. Els catalans s’hauran de conformar aquest 2018, amb una assignació pressupostària com la de l’any passat. I aquesta situació com ens deixa en relació a altres comunitats de l’Estat espanyol? Doncs molt malament.

En el quadre adjunt s’observa que mentre el pressupost per càpita mitjà de l’Estat es situa a l’any 2018 en els 1.403,29€ per persona, a Catalunya aquesta assignació es queda en 1.192,83€. És a dir uns 310€ menys per persona i any. Aquesta assignació situa a Catalunya com a segona comunitat amb una assignació més baixa superant en uns 26€ per persona i any a Andalusia que és la que té una assignació pressupostària per càpita més baixa. Sent Catalunya la segona comunitat amb menys assignació pressupostària per càpita, i considerant que l’economia catalana representa al voltant del 20% del PIB estatal, la pregunta és si en alguna ment integrada per neurones mínimament normals, hi ha alguna explicació que justifiqui aquesta situació. I la resposta és No; no hi ha cap explicació per aquesta realitat més enllà de la figura malèvola del Sr. Montoro. 

En l'altre quadre que s’adjunta sobre el pes de cada comunitat en el PIB estatal corresponent a l’any 2015, es pot veure com les tres comunitats que tenen una assignació pressupostària per càpita més alta en el seu sistema de salut (Aragó, Astúries, Navarra i País Basc) només representen en el seu conjunt un 13% del PIB estatal, fet que sembla del tot contradictori. Com pot ser que aquelles comunitats amb un pes més significatiu en el PIB siguin les que resulten pitjor tractades a l’hora d’assignar els recursos a les comunitats? Per altre banda, els increments d'assignació per càpita de l'any 2018 respecte a l'any anterior de les comunitats d'Aragó, Castella La Manxa, i Castella Lleó semblen una burla als ciutadans catalans si es comparen a  l'increment nul de l'assignació per  Catalunya. 

Encara voldria fer un altre observació de les moltes que es podrien fer davant d’aquests quadres: aquestes comunitats que reben un increment més significatiu respecte al pressupost del 2017 (Aragó, Castella Lleó i Castella La Manxa) representen entre les tres un 11,6 del PIB. És a dir, el sistema de finançament autonòmic és tan pervers que castiga a aquelles comunitats que més aporten a la riquesa del país, i per tant al finançament de l’estat del benestar, i beneficia extraordinàriament a aquelles que menys aporten. Si no s'estimula a les comunitats més productives a mantenir les seves infraestructures i se les ajuda a que continuïn fent de motor de l'activitat econòmica, al final, a llarg termini, el resultat acaba sent l’extinció de les gallines dels ous d’or... i cap aquí és on sembla que el Sr. Montoro es vol encaminar... Solidaritat tota, només faltaria, però aquesta realitat supera amb escreix a allò que seria raonable. Un ciutadà extremeny rep per atendre la seva salut un 25% !!! de diners més que els que rep un ciutadà català. Amb això està tot dit...  

Val a dir que el pressupost global de la Generalitat en la seva major part el fixa el govern espanyol, que a través del ministeri d'Hisenda determina també el dèficit màxim que es pot assolir. La Generalitat pot afegir-hi els ingressos derivats dels impostos autonòmics i  redistribuir la suma global entre departaments, però les xifres venen molt determinades per les despeses històriques de cada departament. Per altre banda, si el govern espanyol fixa a més, els increments de sou dels funcionaris i per tant també els de les empreses del sector públic de la Generalitat, el marge de maniobra per millorar els pressupostos de la sanitat està pràcticament esgotat, sinó és que apareixen nous recursos derivats de la recaptació d'impostos propis de la Generalitat.         

dilluns, 23 d’abril del 2018

La satisfacció dels ciutadans davant de les prestacions del sistema sanitari públic català a l’any 2017


Tant les enquestes del PLAENSA com les del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat, aporten informació molt útil per a la gestió del sistema sanitari públic català.

  

El CatSalut ha donat a conèixer la valoració que els ciutadans de Catalunya han fet de la seva sanitat pública de l’any 2017. Ho ha fet publicant els resultat de sengles enquestes fetes per organismes diferents, i a públics diferents. Per una banda, els resultats de l’any 2017 del PLAENSA (enquestes de satisfacció dels serveis sanitaris) i de l’altre els resultats de l’enquesta del CEO (Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat) reflectits en el Baròmetre Sanitari de Catalunya 2017.


Primer de tot cal aclarir que  l’univers de la mostra del CEO està constituït per residents a Catalunya majors de 16 anys, sense cap altre limitació, mentre que els resultats del PLAENSA s’obtenen exclusivament d’un univers constituït per persones que han utilitzat els serveis sanitaris durant l’any del que es tracti. És important tenir en compte que la valoració d’un usuari del sistema sanitari pot variar en el temps; no és el mateix fer l’enquesta el mateix dia que el malalt surt d’alta, que fer-la sis mesos més tard. Per tant, des d’aquest punt de vista totes les enquestes podrien veure’s influenciades per aquesta variació del criteri del malalts al llarg del temps. Les dues enquestes són en certa mesura complementàries. 

Val a dir que disposar d’enquestes de satisfacció dels ciutadans és molt important per el CatSalut però també per els gestors dels centres sanitaris, atès que permet identificar punts de millora sobre els que intensificar recursos i solucionar possibles dèficits que es puguin detectar, tot i que malauradament no sempre és així. Per posar un exemple citaré el cas de l’alimentació en els hospitals, en els que en alguns cassos per 9 o 10 € al dia, IVA inclòs, es pretén cobrir el cost de la pensió alimentària diària d’un pacient. I malgrat que en les enquestes, una vegada i un altre, s’identifica a l’alimentació com un punt clarament a millorar, el sistema fa ben poc per millorar-ho. 

Fetes aquestes consideracions veiem alguns d’aquests resultats:

Baròmetre Sanitari (CEO):

  • Atenció hospitalària             7,4       
  • Atenció primària                   7,4
  • Atenció a Urgències              6,4
  • Atenció Sanitària                   7,2  
  • Només un 35% dels ciutadans es mostra favorable a que s’incrementin els impostos per millorar la sanitat.
  • Un 54% del ciutadans diu que prefereix que la gestió pública estigui en mans de l’administració. (En aquest punt cal fer una observació, atès que la pregunta podria estar mal formulada. Gestió pública? Titularitat pública? Xarxa pública? Els ciutadans han interpretat correctament els matisos? De cara al futur caldria clarificar més aquests conceptes i fer-los entenedors per a tothom). 
  • Un 33% de la població té contractada una assegurança privada d’assistència. Sembla una xifra molt elevada, encara que dins d’aquest apartat s’hi inclogui als ciutadans acollits a mútues sanitàries de l’Estat del tipus Muface, i aquells ciutadans que disposen d’una pòlissa d’assistència que els paga l’empresa.   
  • L’aspecte que pitjor valoren els ciutadans en l’enquesta del CEO és el temps que es triga per fer-se una prova diagnòstica.
Per la seva banda les enquestes del PLAENSA de l’any 2017 s’han fet sobre set àmbits de l’assistència:


Per a cada un d’aquests conceptes s’indiquen aquells aspectes que els usuaris aprecien que haurien de ser objecte de millora. És el cas del transport sanitari no urgent en el que els enquestats detecten un problema de puntualitat pel que fa al viatge de tornada, o en el cas de la cirurgia major ambulatòria els usuaris del servei es queixen del temps d’espera fins que són intervinguts. El temps d’espera entre el dia que es demana la visita i el dia en que un s’acaba visitant, també es motiu de queixa en el cas de l’atenció especialitzada ambulatòria on també hi ha queixes de la gran quantitat de malalts que es concentren a les sales d’espera. 

Hi ha un indicador que des del meu punt de vista té interès. Es tracta del que s’anomena “fidelització”, és a dir la possibilitat que una persona estigui disposada a tornar a utilitzar un servei determinat en cas que li sigui necessari. He volgut analitzar aquest indicador en la globalitat de Catalunya en les enquestes del PLAENSA, i aquest és el resultat:

  • Assistència sanitària telefònica 061 CatSalut Respon amb un índex de fidelitat del 92,8 %. És la primera vegada que aquest àmbit de l’assistència ha estat avaluat, i per tant no es pot valorar si el servei millora o no l’apreciació que en tenen els usuaris.
  • Atenció especialitzada ambulatòria amb un índex de fidelització del 86,5%, millora la seva imatge davant dels usuaris.
  • Cirurgia major ambulatòria amb un índex de fidelització del 92,8%, que és la primera vegada que aquest àmbit de la assistència s’ha avaluat. 
  • Teràpies de pressió positiva continua a les vies respiratòries amb un índex de fidelització del 93,4% que també és la primera vegada que ha estat avaluat en les enquestes del PLAENSA.
  • Qualitat del servei d’oxigenoteràpia a domicili amb un índex de fidelització del 96,2% que recula respecte a valoracions anteriors; això vol dir que el servei està perdent qualitat.
  • Transport sanitari no urgent amb un índex de fidelització de 90,12 i que es manté estable respecte a anteriors avaluacions. 
De tot plegat se’n poden extreure informacions per cada una de les regions sanitàries, i per tant es tracta d’unes dades molt valuoses per aconseguir una millora autèntica dels serveis... si se’n fa cas, evidentment.     

dissabte, 21 d’abril del 2018

El conseller Comin inaugura el XXV Congrés Nacional Català d'Urgències i Emergències a Girona


Mica en mica, la sanitat catalana d’una manera simbòlica però sentida i autèntica, va ressituant al conseller legítim de Salut en el lloc preferencial que mereix a l’hora d’inaugurar jornades i congressos mèdics. 




Altres organitzacions haurien de prendre nota. Recentment UCH ha celebrat la seva Jornada anual del sector sociosanitari i la inauguració va anar a càrrec de David Elvira director del CatSalut.




Com que corregir és de savis, UCH té l’oportunitat de rectificar a finals de maig quan celebri la seva V Jornada de Salut Mental. El mandat del conseller Comin ha coincidint amb el moment en el que el departament de Salut ha destinat més recursos a aquesta especialitat habitualment maltractada a nivell económic.     



Tal com va succeir fa pocs dies a Lleida, el conseller legítim de Salut de la Generalitat de Catalunya ha tornat a inaugurar un congrés mitjançant una videoconferència des de Brussel·les on resideix. Ha estat en el marc del XXV Congrés Català d’Urgències i Emergències que s’ha celebrat aquesta setmana a l'Auditori-Palau de Congressos de Girona. En la seva intervenció Antoni Comin ha agraït la invitació que li varen fer arribar els organitzadors del congrés, i ha aprofitat per senyalar que la seva presència encara que via telemàtica, serveix per recuperar la dignitat institucional greument afectada per l’article 155 de la Constitució. “Forma part de la normalitat institucional que el conseller pugui adreçar unes paraules als participants en un congrés”.

Després Antoni Comin va fer un lleu repàs de les diferents accions dutes a terme des del departament de Salut mentre ell hi era físicament present, i en particular dels temes relacionats directament amb les urgències i emergències com és el desenvolupament exitós del PLANUC o la petició que va fer arribar al “Ministerio” a través del Consejo Interterritorial” per tal que es reconegués les Urgències com una especialitat mèdica més, i la formació corresponent s’acredités via MIR. Antoni Comin va dir que “sense aquesta tasca de lideratge avui no estaríem tan a prop d’aconseguir que aquesta especialitat sigui una realitat”. I es que sembla que en l’ordre del dia la propera reunió del “Consejo” hi figura un apartat sobre aquesta qüestió.

El conseller Comin va aprofitar que a l’acte també hi assistia l’alcaldessa de Girona Marta Madrenas, per recordar-li que tot i que el projecte per la construcció del nou Trueta està encara pendent, per part del departament de Salut s’han anat complint els compromisos adquirits amb l’ampliació del servei d’Urgències del Trueta entre altres projectes. Al respecte el conseller va dir que “ben aviat estarà acabada la primera fase de les obres, i m'encantaria poder assistir a la inauguració però molt em temo que de moment no serà possible...”. En el seu compte de Twitter l’alcaldessa Madrenas s’ha fet ressò de la intervenció del conseller Comin a l’acte amb una piulada que deia La inauguració del #congresurgencies2018ha comptat amb la presència a distància del conseller @toni_comin. Gràcies per convidar-lo, i gràcies per la feina del @SoCMUEi dels professionals a favor de la salut i del servei a les persones”.

Amb aquesta inauguració via videoconferència, ja són dues les inauguracions que el conseller Comin ha dit a terme aquestes dues setmanes. Sincerament em semblen poques, i crec que el sector hauria de ser més sensible a situar la normalitat al lloc on mai hauria d’haver estat alterada. Es dirà que aquestes dues inauguracions corresponen a congressos nacionals catalans, i que quan es tracta de congressos d’abast estatal o internacional hi hauria congressistes que es podrien sentir molestos amb una inauguració del congrés per part d’un conseller “destituït”. Segurament seria així però aquesta situació no és massa diferent a la molèstia que podem sentir alguns quan ens diuen que el president de la Generalitat és el Sr. M. Rajoy, que mai ha estat elegit pel poble català, i que ha delegat les funcions en la Sra. Soraya Sáenz de Santamaria que decideix el que es fa a Catalunya amb només 4 diputats al Parlament català. Per tant, situacions que no ens agraden n’hi ha per a tothom. 

Vull insistir en aquest tema. És important visualitzar que la majoria d’organitzacions del sector sanitari català continuen considerant a Antoni Comin com el conseller legítim de Salut. I una manera de mostrar-ho passa per aprofitar totes les ocasions per fer visible aquest respecte a la normalitat institucional catalana alterada per el 155. I lamentablement no tothom ho veu igual. Fa pocs dies UCH va celebrar la seva jornada anual del sector sociosanitari; el conseller Comin en va restar absent; no el van convidar a fer-ne la inauguració per videoconferència... una oportunitat perduda... tot i que a la taula inaugural hi va ser present David Elvira director del CatSalut, secretari general en funcions del departament de Salut, i conseller “de facto” de Salut. Hauria costat ben poc si els organitzadors s’ho haguessin plantejat. Encara que sigui involuntàriament UCH ha contribuït a l’oblit de la il·legalitat imposada pel 155. 

Però a la vida quasi tot té arreglo. El proper 25 de maig UCH celebra la seva V Jornada de Salut Mental. Tenint en compte que el mandat del conseller Comin ha representat el moment d’inversions històricament més significatives en el camp de la salut mental, que tradicionalment ha estat deixada de la ma per part de les administracions, estaria doblement bé que la inauguració la fes el conseller Comin mitjançant videoconferència des de Brussel·les. D’una banda com a reconeixement al fet que hagi prioritzat la salut mental durant la seva etapa al front de la conselleria, i de l’altre, com a mostra de normalitat institucional. 

Si els catalans mateixos, si la gent del país, si les organitzacions representatives i el teixit social català no es capaç de fer tot el que està en les seves mans per defensar la legitimitat democràtica de les nostres institucions, com podem demanar que altres s’impliquin i ens ajudin en la cerca d’una solució política al conflicte existent

dijous, 19 d’abril del 2018

La ubicació del nou Trueta genera un debat a Girona entre posicions enfrontades.


De moment, des de la neutralitat, tant els uns com els altres es mouen des de la dialèctica. Cap argument de pes; cap argument decisiu. Cap argumentació contundent.





El CatSalut hauria de moure fitxa tancant el debat, i definint amb claredat meridiana quina de les dues ubicacions que li ofereixin els ajuntaments de Girona i Salt, és la que millor s’adapta als requeriments de serveis hospitalaris que els habitants de les comarques gironines necessiten



La discussió generada a Girona sobre la ubicació del nou hospital Trueta hauria de resoldre’s amb celeritat. Si els gironins volen veure com comencen a créixer les estructures del nou centre hospitalari, haurien de posar fi, quan abans millor, a la discrepància que mantenen els defensors de la ubicació a Domeny, i els que prefereixen que el nou hospital es situï a Salt. Opció Nord o opció Sud de la capital gironina. 

Si fa uns dies l’Ajuntament gironí explicava la idoneïtat de la solució Nord (Domeny) en el terme municipal de Girona, ara ha estat el torn del Dr. Ramon Brugada, cap del servei de Cardialogia del Trueta, qui ha explicat les avantatges d’ubicar el nou hospital en la zona Sud de Girona a tocar de les actuals instal·lacions de l’Hospital Santa Caterina, en el terme municipal de Salt. De fet fa temps que les dues parts es mostren fermament ancorades en les seves respectives posicions. 

Fem una mica d’història: al juliol del 2016, és a dir aviat farà dos anys, el conseller Comin va visitar l’Hospital Trueta a Girona. En aquella visita, a més de comprometre’s a fer inversions importants a l’actual Hospital per donar resposta a unes necessitats urgents que existien en diferents àrees del mateix (UCI pediàtrica, Urgències, o el bloc quirúrgic entre altres) el conseller es va referir també al nou centre. Entre altres coses va dir que el nou Hospital, atenent al alt volum d’inversió que requerirà, no estaria construït fins l’any 2026, i en quant a la seva ubicació, el conseller Comin ja era conscient dels criteris divergents existents a Girona, atès que no es va comprometre en cap emplaçament concret: “els criteris que es prioritzaran a l’hora de decidir la ubicació del nou Hospital seran els assistencials”. En la seva declaració als mitjans Antoni Comin va afegir que atenen al fet que l’Hospital no es podria construir fins dins de tres o quatre anys, "Tenim molt temps per estudiar totes les opcions; dir ara la ubicació seria una decisió pietosa per quedar-nos tranquils però no seria rigorosa". En aquells moments el departament de Salut es movia en la hipòtesi de construir un hospital terciari d’uns 400 llits amb una superfície entre 90 i 100 mil m2. 

Des de llavors fins ara, no hi ha hagut a nivell oficial moviments definitius, més enllà dels duts a terme per tots dos ajuntaments implicats en la disputa. Per una banda, l’Ajuntament de Salt es va moure per adequar la classificació dels terrenys a prop de  l’Hospital de Santa Caterina com a equipaments sanitaris i possibilitar així la solució Sud, i un temps més tard, l’Ajuntament de Girona va crear una comissió per analitzar la viabilitat de la opció Nord (Domeny). 

Finalment la setmana passada es va conèixer el resultat de l’estudi encarregat per la comissió creada per l’Ajuntament gironí a Antares Consulting, prestigiosa empresa de consultoria, que ha fet sens dubte un bon treball. Tanmateix el treball va una mica més enllà d’on li correspondria atès que entra en connotacions que són pròpies del CatSalut i que no els correspon a ells decidir, com és tot el referent al nombre de llits del futur Hospital o les especialitats que ha d’incorporar en la seva cartera de serveis. Un altre tema que l’estudi obvia és que una part dels terrenys de Domeny són de propietat privada, el que pot dificultar el desenvolupament d’un autèntic Parc sanitari si els preus són exagerats com previsiblement pot succeir.    

Tant bon punt s’han conegut alguns detalls de l’estudi, els defensors de l’opció Sud, han decidit també dir-hi la seva. I en aquest sentit, el Dr. Ramon Brugada defensor des de fa temps de l’opció de Salt amb el suport de la Junta Clínica de l’actual Hospital Trueta, ha publicat un article en el diari Avui en el que entre altres coses argumenta que  “Ara tenim davant nostre la possibilitat de fer la infraestructura més important de Girona per als propers 100 anys; un Parc Hospitalari de primer nivell que englobi hospitals, facultats i centres de recerca, com el que gaudeixen tots els hospitals grans de Catalunya…Aquest Parc només té sentit a Girona Sud, amb el Trueta de màxim nivell situat en terreny de Girona, al costat d’un Santa Caterina potent, d’Euses i de l’Idibgi, per aprofitar la seva sinergia. I la ubicació ens permetria créixer per absorbir noves facultats, centres de recerca, estabulari i nous edificis assistencials”.

I aquest és l’embolic. Situació que només pot resoldre el CatSalut, responent amb claredat i promptitud si el terreny que li ofereixi l’Ajuntament de Girona respon a les necessitats que es deriven del pla funcional del nou Hospital i del Pla estratègic Sanitari de les comarques gironines. Només això acabarà amb la discussió estèril que es viu avui a Girona al voltant de la ubicació del nou Trueta.

La decisió del nou Trueta no hauria de ser un problema polític, sinó una decisió de caràcter exclusivament tècnic que hauria de prendre el CatSalut. El demés... ganes de marejar la perdiu. I mentre la perdiu no pugui volar, no hi ha encàrrec de l’avant projecte.

dimarts, 17 d’abril del 2018

1er. Congrés de la Societat Catalana de Mediació en Salut (SCMS)


El programa d’aquest 1er Congrés de la SCMS inclou la presència d’un convidat estrella: Federico Mayor Zaragoza, que dissertarà sobre “La mediació en salut. Una aposta per el diàleg i la cultura de pau” 



Carles Garcia president de SCMS:

 “...Les persones que han passat per un procés de mediació agraeixen haver trobat un espai neutral i còmode, on poder parlar cara a cara amb qui han tingut diferències...”    
“...El moment màgic del procés arriba quan les parts en conflicte comencen a fer-se, en positiu, determinats reconeixements entre elles...”
“...Qui ha passat per un procés de mediació ha pogut constatar que el procediment és econòmic, ràpid i aporta seguretat jurídica a les parts...”



Sr. Carles Garcia Roqueta
president de la SCMS
Els propers dies 7 i 8 de juny tindrà lloc al Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona el primer Congrés de Mediació en Salut organitzat per la Societat Catalana de Mediació en Salut (SCMS). El congrés va dirigit fonamentalment a tot el sector sanitari espanyol, així com als professionals que es dediquen a la mediació. El contingut del congrés interessa a organitzacions sanitàries, als seus professionals, als col·legis professionals, a l’administració pública de l’àmbit sanitari i a la ciutadania. De fet els ciutadans són probablement els actors que més profit poden treure dels resultats de la mediació, tot i que no són els únics que se’n poden beneficiar.

Recordem que la “mediació” és un procediment no jurídic, de caràcter voluntari i confidencial, dirigit a aconseguir que persones enfrontades en un litigi puguin gestionar per elles mateixes les seves diferències i puguin assolir un acord, sota la presència d’un mediador imparcial i neutral. És per tant un mètode de resolució de conflictes alternatiu a la via judicial, més ràpid i menys costós. Avui en dia al nostre país existeix un ampli desconeixement de les avantatges de la mediació, que per altre banda, i atenent al fet que les parts en litigi s’impliquen directament en el procés i se senten protagonistes i artífex de l’acord i ningú es considera perdedor, permet  aconseguir un 80% d’èxits.

Com a resultat de les experiències viscudes per la SCMS, el seu president Sr. Carles Garcia explica que “les persones que han passat per un procés de mediació, agraeixen trobar un espai neutral i còmode, on poder parlar cara a cara amb la persona amb qui han tingut diferències i on el mediador els fa sentir protagonistes. El moment màgic del procés arriba quan les parts en conflicte comencen a fer-se entre elles determinats reconeixements en positiu; és el moment en que s’obre la porta a un  possible acord... Des de la SCMS gestionem els conflictes sense donar-los-hi la solució; la troben per ells mateixos. Les parts litigants es miren a la cara, es saluden i col·laboren en la recerca d’una solució. Aparquen les seves diferències perquè han trobat un espai on poder-les parlar i solucionar”. 

Tanmateix cal reconèixer que encara no es port dir que l’encaix de la mediació en l’àmbit de la salut és un fet habitual. A aquest respecte, el Sr. Carles Garcia diu “queda molt per fer, però mica en mica anem evolucionant positivament. Estem en una fase de creixement sostenible propiciada pel fet que les persones que han passat per un procés de mediació constaten que el procediment és econòmic, ràpid, i aporta seguretat jurídica”.

Pel Sr. Garcia, els problemes susceptibles de ser abordats per un procediment de mediació són “els problemes relacionals i de convivència que sorgeixen entre metges, infermeres, personal administratiu, unitats d’atenció al pacient, pacients i familiars entre d’altres. Els problemes s’han d’abordar quant més aviat millor, evitant que esdevinguin crònics, perquè si s’arriba a aquest punt, tot i que sempre hi ha una solució, pot ser ser un mal exemple pels companys de la unitat o de la pròpia organització. Els conflictes mai es resolen per ells mateixos sense l’ajut d’un professional expert en processos de mediació”. 
 
La SCMS va néixer l’any 2012, i des de llavors les demandes d’intervenció per solucionar conflictes per la via de la mediació no han parat de créixer a conseqüència del fet que els diferents actors del món de la salut, pacients inclosos, han adquirit consciència de que la gestió alternativa de conflictes que significa la mediació els aporta moltes avantatges. A partir d’aquest interès creixent, la SCMS ha entès que havia arribat el  moment d’organitzar un primer congrés d’àmbit estatal amb ponents d’un alt nivell com és el cas del Sr. Federico Mayor Zaragoza, president de la Fundació Cultura de Pau, co-president del Institut Universitari de Drets Humanos, Democràcia y Cultura de Pau y no Violència (DEMOSPAZ). El Sr Mayor Zaragoza ha estat durant 12 anys director general de la UNESCO. La conferència inaugural del Sr. Zaragoza al voltant de la mediació en salut, ha despertat molt d’interès així com la resta del programa que compta amb la presència de destacades personalitats en l’àmbit de la mediació.

Per inscripcions i consulta del programa complert, es pot entrar a la pàgina web de la Societat Catalana de Mediació en Salut o, si es vol,