Segons ha avançat el ministre Montoro, la propera enquesta de població activa situarà en 5.400.000 el nombre de persones aturades a Espanya en l’últim
trimestre del 2011. Xifra del tot impresentable, i que en llenguatge actual
hauríem de dir insostenible. Aquesta xifra és el resultat d’una crisi que no
s’origina a Espanya tot i que si que és a Espanya on es mostra amb una especial
virulència.
El ministre Montoro exemple de la contradicció en estat pur |
Les causes són ben conegudes per tothom: la bombolla immobiliària, la
mala estructura bancària del país, el creixent endeutament de l’Estat,
comunitats autònomes i corporacions locals, l’endeutament important dels
ciutadans, la manca de decisió primer i
de visió després de l’anterior govern socialista a l’hora d’afrontar la crisi,
la nul·la sensibilitat d’empresaris i sindicats a l’hora d’arribar a acords en
matèria de negociació col·lectiva, els errors comesos pel nou govern del PP
apujant impostos, etc., etc.
El problema és molt greu i admet
una doble lectura: d’una banda la manca d’actuacions i decisions sobre les
qüestions que he exposat en el paràgraf
anterior i de l’altre la manca absoluta de
lideratge i de saber que fer dels nostres polítics, nacionals a Catalunya
i espanyols a l’Estat. Donen la sensació de no saber que fer ni de com atacar
el problema. El cert és que tant el govern català com l’espanyol s’han dedicat
a retallar per aquí i per allà amb l’objectiu de reduir el dèficit. El govern
de l’Estat ha anat fins i tot una mica més enllà apujant impostos (IRPF i IBI), quan tothom sap que la pujada d’impostos via IRPF va en
detriment del consum, per tant redueix el marge de les empreses, genera atur, i
a més les empreses paguen menys impostos pels seus beneficis empresarials. Fins
i tot ho sap el PP, que segons ha explicat avui el ministre Montoro, intentacompensar i mitigar una mica els efectesnegatius de la pujada de l’IRPF, incrementant el mínim exempt personal en la declaració de la renta. Segur que algú
els ha fet veure que es van equivocar en la mesura presa ara fa tan sols unes
setmanes.
La Sra. Merkel y el Sr. Sarkozy han intentat coliderar Europa amb resultats difícils d'avaluar encara avui |
Ja he dit en diferents ocasions que les retallades són necessàries; que
portem temps vivint molt per sobre de les nostres possibilitats; que com que no
podem devaluar la moneda cal empobrir el país per altres mètodes, etc. Tot això
és cert. Ara bé, calen a més mesures re activadores de l’economia per evitar que la situació
actual esdevingui crònica i segueixi un llarg i perillós deteriorament
fins a límits inimaginables.
Cal implementar solucions per tal que la banca doni suport a les
empreses a un cost raonable. El que està succeint amb la banca és del tot denunciable: estan utilitzant totes les ajudes que reben amb diner públic per
compensar les errades estratègiques i de gestió comeses per ells mateixos, i
estan retribuint als consells d’administració d’una manera indigna i mancada de
tota ètica. I els governs ho permeten! El que indica el grau de conxorxa
existent entre la banca i els polítics. Cal acabar amb aquesta lacra. Cal acabar amb el finançament il·legal dels
partits polítics, cal impedir que a alguns partits se’ls condonin les
deutes o els interessos de préstecs
contrets amb els bancs, cal dotar al
sistema de valors i expulsar els elements distorsionadors que ho estan
contaminant tot. El que està molt clar és que així no anem enlloc.
Cal que les empreses puguin contractar treballadors i per això s’ha
d’emprendre una reforma laboral que permeti flexibilitzar aquesta contractació
i adequar-la a la realitat de l’empresa. Cal adequar la negociació col·lectiva a la nova realitat del país i de les empreses. Cal evitar que el cost real de
l’hora treballada s’incrementi anualment sense que la productivitat segueixi un
creixement ni tan sols proporcional.
Les declaracions del Sr. Trichet ex president del Banc Central Europeu van contribuir en més d'una ocasió a generar més desconfiança en els mercats |
Cal sobretot lideratge. Ens falta un lideratge clar: polític però també
social; econòmic però també industrial i comercial. Cal responsabilitat
col·lectiva. Cal més visió de futur per part de tots. Cal acabar amb tots
aquests profetes de la fi del mon que cada dia ens desperten amb previsions
negatives sobre el futur: Fons Monetari Internacional, Banc Central Europeu
(tot i que des que va plegar en Trichet no se’ls sent tant), el Sr. Sarkozy i
la Sra. Merkel, polítics i economistes a
la recerca d’un instant de glòria a les seves vides, tertulians que no tenen ni idea del que parlen,
periodistes desinformats que cada vegada la diuen més grossa, agències de rating amb interessos econòmics molt clars, etc..,
etc.
En definitiva cal posar-hi seny. Serem capaços entre tots de posar-n’hi una mica?