diumenge, 31 de maig del 2020

El Dr. Joan Guix deixa el càrrec de secretari de l’Agència de Salut Pública


El Dr. Joan Guix deixa la direcció de l’Agència de Salut Pública de Catalunya, per motius de salut, segons especifica un comunicat del departament, després d’una mica més de 4 anys d’haver assumit el càrrec.
Pel que ha transcendit, sembla que continuarà presidint el Consorci Sanitari del Maresme i la Selva.


El Dr. Guix té una sòlida formació en Salut pública, la seva especialitat. També havia fet un màster sobre la matèria i era diplomat en estadística aplicada i epidemiologia. La seva carrera professional ha tingut la Salut Pública com a fil conductor: director del Servei Regional al Camp de Tarragona de l’Agència de Salut Pública de Catalunya, gerent de  l’Agència de Salut Pública de Barcelona i gerent de l’Institut Municipal de Salut Pública de l’Ajuntament de Barcelona. També va ser durant dos anys director de l’Hospital Sant Joan de Reus, ciutat en la que ha viscut més de 20 anys. 

La política també ha estat un àmbit en el que el Dr. Guix ha participat. Al gener del 2016 quan va ser nomenat director de l’Agència de Salut Pública de Catalunya ocupava el càrrec de regidor de l’Ajuntament de Reus en el grup municipal d’ERC, malgrat que anteriorment havia militat al PSUC primer i a IC-V després.

Aquests quatre anys del Dr. Guix al front de l’Agència de Salut Pública no han estat precisament ni senzills ni un camí de roses, atès que li ha tocat afrontar diferents episodis complicats com el de la legionel·la a Ripollet o el de l’enterovirus, tots dos a l’any 2016 recent nombrat director de l’Agència de Salut Pública. Tanmateix el pitjor repte amb el que s’ha trobat en la seva vida professional ha estat sens dubte la gestió d’aquesta pandèmica del SARS-Cov-2. 

El Dr. Guix farà 70 anys a la tardor d’aquest 2020. Independentment dels seus problemes de salut, i després d’aquests últims tres mesos de vida professional tan intensos i estressants, s’ha guanyat el descans malgrat que ell manifestava en el programa FAQS de TV3 que vol seguir al peu del canó. “La gestió de la pandèmia ens ha situat en una posició que mai abans havíem viscut i ni tan sols imaginat”, va explicar en el programa al·ludit, al temps que es queixava dels exàmens que cada setmana han de passar davant del ministeri de Sanitat espanyol, mentre duri l’estat d’alarma: “qui està sobre els terreny som nosaltres, no té cap sentit passar aquest examen davant qui no coneix la realitat del territori”. També va aprofitar la seva presencia al programa intentant explicar el perquè dels continus canvis en les xifres que es fan públiques sobre la incidència de la Covid-19 en la població. En aquest sentit va ressaltar que una informació de caràcter general ha de ser necessàriament ràpida, i sovint comporta errades que després quan es verifica cal corregir, i  aquesta rapidesa es contradiu amb la informació epidemiològica rigorosa que exigeix elaboració i per tant és molt més lenta. També va voler opinar, a títol personal, sobre el drama viscut a les residències socials de les que va dir que “avui viure en una residència, ja no és com viure a casa seva; l’edat cada dia més elevada dels residents, la comorbiditat que els caracteritza, i la cronificació de molts processos justifiquen que les residències hagin de tenir un altre consideració”, deixant entreveure que necessiten una major imbricació amb el sistema sanitari. El Dr. Guix, al programa FAQS de TV3 va tenir doncs un comiat públic de la seva carrera professional, tot i que sembla que continuarà exercint la presidència del Consorci Sanitari del Maresme i la Selva.  

Però a banda dels seus quasi 70 anys i dels seus problemes de salut, què més hi pot haver darrere la dimissió del Dr. Guix? Doncs corren al respecte diferents opinions: per uns, cal un canvi de model a l’Agència de Salut Pública, que requereix que sigui pilotat per una persona amb una visió més actual. Altres, concreten una mica més, i asseguren cal actualitzar els mètodes de anàlisi de dades de Agència. També hi ha qui parla d’un suposat Institut d’Intel·ligència Epidemiològica de Catalunya que s’havia de crear sota la presidència del Dr. Guix i que finalment va decaure. Sigui com sigui, cal desitjar que la substitució del Dr. Guix sigui encertada. De ben segur costarà trobar un perfil professional amb formació i experiència adequades, i que a més militi a ERC. L’acceptació de la carta financera del partit continua sent el principal valor que es prioritza a l’hora de cercar candidats per a qualsevol càrrec de relleu al departament de Salut.          

divendres, 29 de maig del 2020

Doncs... sembla que Fernando Simón tenia raó...



Si... al final era que si, que a Catalunya hi havia un rebrot que el departament de Salut no tenia identificat malgrat que la consellera de Salut digués que qui millor coneix el que passa a Catalunya en matèria sanitària era el seu departament. 
No és la primera vegada que apareixen contradiccions en les informacions. Quan la Covid-19 va atacar amb duresa la conca d’Òdena va ser l’alcalde d’Igualada qui va denunciar que la xifra de defuncions que comunicava el departament de Salut no es corresponia amb la informació que ell tenia de les funeràries de la zona.



Canvis de criteri en els recomptes, recomptes mal fets, modificacions a posteriori de les dades, el ball de xifres d’uns i altres, tot plegat són elements que resten credibilitat i creen una sensació de desconfiança a la ciutadania.
Sensació del tot injusta, quan darrere de l’elaboració diària de les dades hi ha un esforç i un exercici de transparència molt important. Què justifica doncs que malgrat aquest esforç del departament de Salut, hi hagi aquesta variabilitat en les dades i s’hagin de modificar els recomptes?



Finalment el departament de Salut ha reconegut que tal com havia denunciat Fernando Simón director del “Centro de Coordinación de Alertas i Emergencias Sanitarias” del ministeri de Sanitat, a Catalunya, i en concret a les comarques de Ponent s’havia produït un rebrot de la Covid-19.

Tot i que s’ha volgut rebaixar la importància del rebrot, que bàsicament s’ha manifestat en empreses del sector agroalimentari (escorxadors) i alguna residència d’avis, el departament de Salut ha proposat al “ministerio” que la setmana vinent Lleida no passi a la fase 2 de la des-escalada i continuï, si més no una setmana més, en la fase 1 per analitzar quin és l’abast d’aquest focus detectat a Ponent. 

Caldrà estar amatents a com evoluciona aquesta situació que ha vingut a sumar-se a les incerteses derivades d’una informació a vegades contradictòria, canviant i que sembra el desconcert en la ciutadania. Política de transparència si, em comentava un amic lleidatà, però amb informació fefaent degudament contrastada. “Sembla que estem rebent informacions que acaben desconcertant...” I no li falta raó; portem un parell de mesos amb morts que finalment no ho són i es resten de les llistes, un altre dia  n’apareixen de més, contagis que tampoc ho són, i després ho tornen a ser...   

Per aclarir aquesta situació tan estranya, que genera desconfiança amb el departament de Salut, i que per altre banda ha donat una resposta excel·lent a la pandèmia,  he volgut aclarir amb responsables del departament, que és el que està passant amb les dades relacionades amb la Covid-19, que ha comportat tantes variacions en les xifres que ens han anat donant. 

El primer que cal destacar és que des dels primers dies de mars, quan es donaven les primeres dades, fins avui, el sistema de recollida d’informació s’ha anat enriquint gairebé setmana a setmana amb noves fonts d’informació, i aquesta millora qualitativa de les dades ha obligat a rectificar xifres derivades de fonts que en algun cas no eren fiables al 100%. En un esforç de transparència important, es van anar afegint les defuncions declarades per les funeràries, informacions sobre els cassos sospitosos, etc. Cada salt qualitatiu que s’ha donat ha implicat distorsions en les xifres que han esdevingut cada vegada més fiables. Val a dir que sempre que s‘han produït canvis, el departament ha intentat explicar-ne el motius. Altre cosa és si els ciutadans sempre ho hem entès bé.   

Quan directius de la OMS van visitar recentment Catalunya, van remarcar dues situacions oposades: d’una banda l’excel·lent gestió que l’Hospital Vall d’Hebron estava duent a terme amb el coronavirus, i de l’altre, algunes mancances de l’Agència de Salut Pública de Catalunya, sobre tot per una estructura que en el tema del tractament de les dades no semblava del segle XXI. Per això ha calgut construir una infraestructura de recollida de dades per millorar la transparència en la informació. Per altre banda, el “ministerio” tampoc ha ajudat a donar una imatge de credibilitat atès que contínuament han estat demanant canvis en la manera de donar la informació, fins i tot en el contingut de la mateixa, que requerien cada vegada nous canvis en els programes informàtics, contribuint tot plegat a crear confusió. 

Tanmateix, a partir del 16 d’abril es produeix un canvi important atès que a partir d‘aquella data s’incorpora a la informació les defuncions declarades per les funeràries, i s’afegeixen els cassos de sospita de contagis, encara no confirmats. És una avanç qualitatiu considerable però amb les dades sotmeses a una variable que no es pot controlar: es tracta sempre de dades “declarades”. Per tant un canvi de dades pot venir com a conseqüència d’una declaració d’algun dels actors del sistema, que hagi comès alguna errada en la seva declaració, i quan aquesta errada es detecta, cal corregir-la i ja tenim el ball de dades servit. Per altre banda, alguns canvis en el nombre de defuncions també poden venir derivats dels “no classificables” que es comptabilitzen com a tals. Si en dies posteriors algun d’aquests “no classificats” es classifica, també s’afegeix a la llista de defuncions.  

Sobre la divergència de dades entre les informacions que dona el “ministerio” i les que dona el departament de Salut, en quedo amb les dades del departament. He pogut constatar que es treballen amb la màxima professionalitat, malgrat que Fernando Simon tingués raó amb el rebrot de Lleida.                                                      

dimecres, 27 de maig del 2020

El rebrot de la Covid-19 de Lleida: A vegades és millor callar...


Divina Farreny, gerent de la Regió Sanitària de Lleida, és un exemple de com el carnet de partit no faculta per ocupar determinats càrrecs que exigeixen coneixements professionals. Confon la pandèmia de la Covid-19 amb el sorteig de la grossa de Nadal, a l’afirmar que a Lleida estan molt tranquils perquè els focus on s’han reproduït els contagis estan “molt repartits”. Fet que hauria d’implicar una gran preocupació per la Sra. Farreny en lloc d’aportar-li tranquil·litat. 






Sembla que una festa d’aniversari celebrada en una discoteca de Ponent, així com tres o quatre escorxadors i alguna residència social han estat els punts del rebrot de la Covid-19 a Lleida. Tot plegat ha comportat que personal sanitari que els ha atès també s’hagi infectat. Tanmateix, segons manifesten des del departament de Salut s’ha pogut establir la traçabilitat de la majoria d’aquests contagis i per tant s’hauria de poder seguir l’evolució de totes les persones afectades, algunes de les quals fins i tot podrien ser recloses en un hotel per facilitar el seu aïllament en el supòsit que els seus domicilis no ofereixin les garanties necessàries per assegurar que l’aïllament sigui plenament segur. Pel que sembla, el rebrot té el seu origen en uns escorxadors de la Franja de Ponent, concretament a la població de Binèfar, on el govern d’Aragó va obligar a tots els treballadors a sotmetre’s als tests. Pel que s’ha pogut constatar, la intervenció del govern aragonès, no va ser del tot efectiva, per dir-ho suaument... 

La Sra. Divina Farreny
Fins aquí els fets. Però que han dit els màxims responsables del sistema sanitari a les comarques de Lleida? Dons la Gerent  de la Regió Sanitària del CatSalut Divina Farreny no ha estat especialment afortunada quan ha volgut treure importància al fet, dient que els diferents punts de contagi estaven “molt repartits” en el territori i això, que sens dubte és preocupant, resulta que per la Sra. Farreny ha estat “tranquil·litzador”. Sort que els tècnics de Salut Pública del territori saben el que es porten entre mans, malgrat que el seu màxim responsable vagi fent manifestacions no massa assenyades amb relativa freqüència.

Independentment d’això, és preocupant que a Lleida, com a alguna altre regió sanitària de Catalunya, s’està produint un efecte “purga” que pot ser molt nociu per la qualitat del sistema sanitari català. Alguns dels càrrecs tècnics de més pes específic en l’estructura de la regió sanitària de Lleida estan sent remoguts dels seus càrrecs per causes que no s’expliquen sinó és per la politització progressiva de tota l’estructura de l’administració. Aquestes persones que acumulaven anys d’experiència, coneixement de les persones i dels diferents dispositius sanitaris del territori, i amb molts anys a l’administració treballant amb lleialtat pels diferents responsables de regió sanitària que diferents partits al llarg de més de 30 anys, han anat situat al capdavant de la sanitat lleidatana. Ara, aquests magnífics tècnics estan sent substituïts per gent de partit (òbviament amb el carnet d’ERC) amb uns coneixements molt superficials (els que en tenen algun) sobre allò que serà objecte de la seva feina. Però és evident que la nova tendència a Catalunya passa per empobrir intel·lectualment les estructures de l’administració pública i enriquir les arques del partit a través de la “carta financera” que tots els militants d’ERC que ocupen un càrrec han de subscriure per cotitzar al partit que els ha col·locat en aquella posició, sense atendre a la seva idoneïtat per el càrrec i valorant només el fet de militar en el partit.   

I un bon exemple d’això és la pròpia gerent de la regió sanitària de Lleida. La Sra. Divina Farreny és infermera i llicenciada en Ciències de l’Activitat Física i l’Esport i ha fet un màster en “Hisenda Autonòmica i Local”. Ha treballat com a infermera en diferents dispositius sanitaris i socials lleidatans i ha estat tècnic de Salut Pública a la Diputació de Lleida. La seva experiència en gestió és nul·la i el seu coneixement de l’organització del sistema sanitari públic és molt superficial. Diuen els que la coneixen que el tracte a les persones no és precisament una de les seves habilitats. Malgrat tot, ha assumit aquest càrrec gràcies a la militància a ERC, però amb la seva actuació està sumint a la demarcació de Lleida en una situació de les pitjors de Catalunya, amb menys inversió que cap altre i menys iniciatives que qualsevol altre regió sanitària de Catalunya. De fet, Girona i Lleida representen en aquests moments dos pols oposats d’un mateix sistema sanitari: mentre els gironins estan plens d’iniciatives amb nous projectes i noves il·lusions, a Lleida s’han quedat els últims de la fila. Aquesta realitat no és nova d’aquesta legislatura sinó que s’arrastra ja, com a mínim, de la legislatura passada. Quan ocupes un càrrec públic a Lleida, no es pot ser un mesell davant dels que governen a Barcelona, si realment vols aportar coses per la societat a la que estàs servint.  

Divina Farreny, amb molta ambició política segons expliquen els que treballen al seu entorn, és una persona experta en estils de vida i alimentació saludables, i ha aprofitat la crisi de la Covid-19 per rodejar-se d'un nou equip amb gent afí que li riurà les gràcies, si, però li crearà problemes perquè no coneixen el que tenen entre mans. 

Amb la Sra. Farreny, la sanitat pública a Lleida va pel mal borràs... 

dilluns, 25 de maig del 2020

Ens marxen metges de Catalunya...



El reconegut professor d’ESADE, Francisco Longo, es fa ressò d’un article de La Vanguardia en el que s’afirma que cada any marxen 2000 metges formats a l’Estat espanyol per exercir en altres països. Segons el professor Longo una de les raons que justificaria aquest fet seria que el sector públic a casa nostra paga per sobre dels preus de mercat tasques que requereixen una qualificació mitjana-baixa, mentre que paga molt per sota del que correspondria aquelles activitats que requereixen una major qualificació i l’aplicació del talent. 





Segur que el professor Longo té tota la raó en fer aquesta afirmació, malgrat que alguns d’aquests 2.000 metges que ja van venir a casa nostra a formar-se com especialistes amb la ferma voluntat de tornar als seus països d’origen per exercir la medicina allà. Però llevat d’aquests casos, és evident que a l’Estat espanyol, però també a Catalunya, no hem sabut retenir el talent creant unes condicions de treball en les que els metges es sentin còmodes, ben reconeguts per la feina que fan i retribuïts conforme a la responsabilitat que assumeixen.      

I és que no hem d’oblidar que el sou mesura, entre altres paràmetres, el grau de responsabilitat que s’assumeix en l’exercici professional així com la complexitat de la feina que es fa. I en aquest sentit, segons l’opinió del professor Longo, sembla que a casa nostra, a nivell de sous del sector públic, la responsabilitat assumida en el dia a dia així com la complexitat de la feina no es tenen en consideració a l’hora de determinar el salari. És més, diria que les coses funcionen exactament al revés de manera que aquells més ben retribuïts, comparativament parlant amb el sector privat, són aquells que assumeixen un nivell de responsabilitat més baix fent feines amb un nivell de complexitat també baix. I així ens va: el talent marxa.  

La pregunta és: i això perquè passa? Doncs al meu entendre el sistema de negociació col·lectiva té molt a veure amb aquesta situació. Els sindicats, en el procés de negociació tendeixen a aconseguir els millors salaris possibles per als seus afiliats, i això és totalment lògic. El que no és tan lògic és que en el procés de negociació es deixin de banda les reivindicacions dels col·lectius professionals més qualificats que al tenir menys representació sindical es queden sense força en les taules de negociació, i com que les patronals el que pretenen és tancar el conveni quan abans millor, a la que hi ha quòrum amb els sindicats de classe, signen el conveni deixant de banda les aspiracions d’aquells col·lectius professionals que fan les feines més complexes i assumeixen més responsabilitats. I això ens porta a la paradoxa de què una telefonista, una administrativa o un electricista, entre altres professions, tinguin un sou més elevat si són treballadors del sector públic que els seus respectius col·legues del sector privat. La conclusió és doncs clara: sindicats, patronals, els processos de negociació dels convenis, i l’administració pública (departament de Salut en el nostre cas) són els últims responsables de la baixa retribució dels metges. 

Algú es preguntarà, el departament de Salut també? I la resposta és que si, que també, que el departament de Salut, quan es negocia en conveni, és el primer interessat a que la negociació sigui ràpida, s’evitin tensions i que els sindicats no exerceixin mesures de pressió com manifestacions i vagues. Per tant el que el departament de Salut vol és una negociació curta, i que els costi els menys diners possibles. Sota aquestes condicions,  satisfer les peticions dels metges queda del tot aparcat. Es prioritza l’acord, encara que aquests sigui perjudicial per uns col·lectius que són la base d’un sistema sanitari de qualitat. Fa masses anys que això passa a casa nostra, conveni rere conveni.   

Voldria encara afegir una reflexió al voltant de com alguns han rebut el comentari del professor Longo. S’han afanyat a posar entre les causes d’aquest èxode de professionals, a banda del sou baix, l’excés de carga burocràtica que han de suportar els metges en els seus llocs de treball. Jo em pregunto si aquest excés de burocràcia afegida no existeix també en alguns dels països de destí d’aquests metges que després de formar-se a casa nostra decideixen marxar, i crec que no es pot afirmar ni negar rotundament que en altres països no es donin les mateixes situacions. Que hi ha un excés de càrrega burocràtica ineficient és una evidència, però entenc que la solució no vindrà contractant a aquests assistents mèdics que alguns proposen, la presència dels quals només serviria per que els metges encara cobressin menys atès que la massa salarial per pagar a aquests nous actors del sistema hauria de sortir de la massa salarial global que cada hospital té assignat en el seu pressupost. El que cal és una revisió exhaustiva dels procediments administratius. 

Partint de la base que les noves tecnologies han arribat per quedar-se, i que encara en veurem arribar de noves, s’han d’analitzar tots els procediments administratius actuals, eliminant totes aquelles accions repetides innecessàriament, simplificant-les i reduint-les al mínim possible. Racionalitzar procediments administratius és doncs una tasca que el CatSalut hauria d’exigir a tots els centres del SISCAT. 

I si volem retenir el talent, no cal marejar més la perdiu: cal establir una relació directa més justa entre la complexitat de la feina, el nivell de responsabilitat que s’assumeix i el salari que es percep. Tot el demés són històries...   

dissabte, 23 de maig del 2020

Dia Internacional de la Infermera (VI)


Acabo aquest petit però sentit homenatge a les infermeres del sistema sanitari català narrant les vivències de dos professionals de l’Hospital Universitari de Bellvitge, un dels millors hospitals de l’Estat espanyol. El dia internacional de la infermera ha coincidit amb el punt àlgid de la pandèmia de la Covid-19 i aquesta coincidència ha servit per posar de relleu l’entrega d’aquests professionals i fer que la societat s’adoni del paper clau que tenen en la pràctica assistencial. El seu professionalisme, l’esforç per suplir tota mena de mancances, la seva proximitat, la seva generositat i el seu bon fer, entre altres qualitats, han destacat clarament i han mostrat a la societat que sense elles a l’humanisme en el món sanitari li mancaria quelcom que només elles aporten. Els valors i els coneixements d’aquesta professió han ajudat a molts ciutadans a superar aquesta situació difícil, i el seu caliu humà també ha servit per acompanyar en els últims moments de la seva vida a aquells que han sucumbit a la maldat del virus. 



No només es mereixen, com la resta de professionals dels serveis sanitaris, els aplaudiments de la societat sinó que la societat sencera tenim un deute amb tot ells, i per això, una vegada més, reclamo als polítics que tinguin l’honestedat de retornar-los el poder adquisitiu que governs maldestres i polítics de tercera fila, els han manllevat des de juny del 2010. Una vergonya.  



Els presento en primer lloc, les vivències de la Sra. Gemma Via, infermera clínica de la UCI, de l’Hospital Universitari de Bellvitge:                    

Arran de la pandèmia de la Covid-19, des de mitjans del mes de març, l’Àrea del Malalt crític de l’Hospital Universitari de Bellvitge es va haver d’adaptar i redimensionar els seus espais a les necessitats urgents dels malalts que ingressaven procedents d’altres àrees d’hospitalització. En 15 dies es va passar de 68 a gairebé 140 llits distribuïts entre les unitats de cures intensives (UCI), la reanimació post-quirúrgica, la reanimació d’urgències i unitats de crítics de nova generació ubicades al nou edifici tecno-quirúrgic. Alhora, el servei va expandir-se a l’àrea quirúrgica per donar cobertura i poder cuidar als malalts crítics lliures de coronavirus.

La magnitud i la intensitat de la pandèmia va requerir dotar, en un temps rècord, aquests nous espais d’equipaments com el proveïment de gasos medicinals, farmàcia, ventiladors mecànics, monitors multi-paramètrics i bombes d’infusió que arribaven d’altres zones de l’hospital, de les compres urgents, donacions i de la indústria. Tot plegat, un esforç fruit del treball de moltes persones. 

Les infermeres d’aquestes àrees, des de l’inici, es van veure sotmeses a un gran estrès físic i emocional, sumat al què habitualment ja pateixen, fruit de la incertesa inicial i el desconeixement sobre la col·locació i retirada dels equips de protecció individuals (EPI), passant posteriorment a la por, por al contagi, por a contagiar als familiars, por per tenir companys ingressats i d’aquí a la ràbia i a la tristor o a l’acceptació i a la transformació a través de l’enginy i l’ajuda mútua.

La necessitat de més mans per cobrir les noves UCI va requerir fer una crida a infermeres d’altres àrees i formar-les en un curs exprés perquè aprenguessin tècniques específiques com col·locar un pacient en “prono” i s’incorporessin, el més aviat possible, a les unitats. Alhora, la resta de professionals rebia formació “in situ” sobre el procediment correcte de col·locació i retirada d’EPI i la importància de fer-ho sempre amb un company al costat que fes de mirall. En aquest sentit, el treball en equip ha estat un agraïment unànime per part dels professionals de crítics i un dels motors per mantenir-se en el dia a dia.

Tanmateix, la Covid-19 també ha posat de manifest la importància de la presència familiar, la comunicació i les cures al final de la vida. Les infermeres de les UCI han hagut de fer front a la soledat dels malalts crítics separats del seus familiars en situacions de gravetat extrema. En aquest context, les videotrucades han estat un alleujament a aquest confinament i un nexe d’unió entre pacients, famílies i professionals, carregat d’emotivitat.

Amb l’EPI col·locat, les infermeres pateixen molta calor, dificultat per respirar a través de la mascareta, ulleres que s’entelen constantment sense possibilitat de poder re-col·locar-les i dificultat perquè els companys o els pacients sentin el que els estan dient. Petites accions com escriure’s el nom a la granota o parlar a través d’un walkie-talkie han permès millorar la comunicació en aquestes situacions i fer-nos el treball més fàcil.

La Covid-19 no dona treva i els malalts a la UCI han presentat quadres d’insuficiència respiratòria molt greu amb requeriments alts de sedació i mio-relaxació que han produït una severa tetraparesia i quadres de deliri. Aquest fet fa que molts d’ells requereixin d’una fisioteràpia i rehabilitació intensiva per prevenir o tractar la feblesa adquirida a la UCI i la síndrome post-cures intensives. La integració dels fisioterapeutes a la UCI com una baula més dins l’equip, no ha fet més que reforçar la idea que a les UCI són imprescindibles.

Aquesta pandèmia ens ha colpit profundament, amb ferides emocionals que trigaran a curar i per les quals es necessita ajut professional. En aquest sentit, les UCI, des de finals d’abril, disposen d’un suport emocional addicional per part de 3 psicòlogues expertes en gestió de crisi i emergències que a en grups de suport i intervencions individuals, donen resposta a professionals, pacients i familiars per ajudar-los a identificar aquestes emocions i afrontar-les de manera adequada. 

Ara ja queden menys pacients a la UCI. Molts han marxat com veritables herois i heroïnes envoltats de la música dels aplaudiments dels sanitaris. Però això encara no ha acabat, i des de les UCI fem una crida a la responsabilitat de tots per mantenir totes les mesures per prevenir el contagi durant la des-escalada.

Volem tornar a somriure, veure'ns les cares i omplir-nos d’abraçades! 


Tot seguit és el Sr. José Jerez, infermer de pràctica avançada en cirurgia general i digestiva, coordinador del programa ERAS (Enhanced  Recovery After Surgery) de l'Hospital Universitari de Bellvitge qui explica les seves vivències d’aquests dies tan difícils:

A l’Hospital Universitari de Bellvitge, a les plantes d'hospitalització, hem patit un impacte molt importants durant la pandèmia de la Covid-19. El 90% dels llits es van reconvertir, durant el pic de l'epidèmia, cap a l'assistència a malalts de Covid-19. Això va fer que totes les infermeres, independentment del seu lloc de treball, s’haguessin de formar amb protocols canviants cada dia; en funció de la pressió assistencial, de l'evolució i el coneixement de la malaltia, així com de la tecnologia que s'anava a utilitzar (oxigenació d'alt flux, ventilació mecànica...). Qui havia de pensar que l'any de la infermera, nomenat per l'OMS, ens sotmetria a tal situació? El reconeixement va arribar, però el preu ha estat demolidor per culpa de la pandèmia.

La gestió d’infermeria durant tot el període ha estat i està sent d'alt nivell: obrint espais i unitats, adaptant-los per donar resposta als pics de treball,  i a la distribució i custòdia d'Equips de Protecció Individual (EPI), electro-medicina i tot tipus de materials per a tots els professionals, informació als diferents torns sobre els canvis generats diàriament per la situació i després de la valoració del comitè de crisi, suport emocional a l'staff d'infermeria en els moments més demolidors, hores i hores de suport fins a poder marxar a casa sense estar completament tranquils de deixar-ho tot 'a punt'...

Els equips assistencials d'infermeria hem estat en primera línia des del primer minut: som la disciplina que més presència física a peu de llit realitzem, assegurant l'assistència als pacients i complint rondes de control. Durant el procés, l'impacte emocional ha estat el major al què ens hem enfrontat mai: hem vist caure malaltes a companyes, tement tornar a casa per no contagiar als nostres éssers estimats... Altres han optat per aïllar-se en hotels o en habitacions durant setmanes o mesos per la mateixa raó.

Des del nostre centre hem rebut suport d’equips de psicòlegs per poder afrontar amb ajuda tota aquesta pluja de pressió i temor, en absència de les abraçades que tanta falta ens fan. La paraula que més em ve al cap durant tot aquest temps és SOLIDARITAT. Penso que hem estat solidàries amb els horaris de treball, amb l'ajuda al company, amb el somriure al pacient que tampoc tenia a la seva família per consolar-lo, amb els nostres éssers estimats quan els somrèiem quan només teníem ganes de plorar, amb els equips multidisciplinaris que ho han donat tot per aprendre fora de la seva zona de confort... En aquesta línia, la humanització ha estat exponencial, fins al punt de facilitar el compartir habitació COVID entre familiars ingressats o parelles, oferir dispositius electrònics per a videotrucades, missatges d'ànim a les safates del menjar i a les pantalles de protecció per als nostres pacients, edició d’un llibre especial per a Sant Jordi...

En general ens sentim orgullosos d’haver aconseguit una comunicació afectiva i efectiva malgrat les dificultats tant amb el pacient com amb la seva família. Les infermeres hem mostrat una decidida orientació al servei, treballant en equip i col·laborant, adequant-nos als canvis i mostrant flexibilitat davant l'adversitat, comprometent-nos en tot moment. Hem tingut capacitat resolutiva en moments crítics malgrat l’entorn d'aprenentatge permanent amb cert tint hostil. Hem demostrat el lideratge com a col·lectiu dins del sistema de salut, essent una ciència amb coneixement de doctorat i experiència suficients. Estem preparats/des per a tenir presència als llocs de presa de decisió estratègica i política en matèria de Salut.  

Ara ens toca treballar per adaptar la des-escalada al ritme de l’hospitalització, reorganitzant l’assistència cap a un sistema eficient i segur; programant activitat combinada de forma telemàtica i presencial. Continuarem essent propers als nostres pacients utilitzant la tecnologia. 

Em sento orgullós de la meva professió, del meu hospital i dels meus companys/es




dijous, 21 de maig del 2020

Dia Internacional de la Infermera (V)


La Sra. Maria Assumpció Laïlla i Jou és diputada al Parlament de Catalunya per el partit Demòcrates de Catalunya, integrat en el Grup Parlamentari República. La Sra. Laïlla és infermera de professió, llicenciada en psicopedagogia i presideix la Comissió de Salut del Parlament de Catalunya. 
Quan la crisi sanitària del SARS-Cov-2 va començar a ensenyar les seves urpes i des del departament de Salut es feien crides per que el personal sanitari que no estigués en actiu s’incorporés al sistema sanitari per reforçar les debilitades línies de contenció de la pandèmia, Maria Assumpció Laïlla ho va tenir clar: ella era infermera. Va demanar autorització a la presidència del Parlament per poder compaginar temporalment les dues feines, i una vegada obtinguda es va incorporar a l’Hospital en el que havia treballat abans d’iniciar la seva etapa política com a infermera i com a supervisora. 
Per aquesta doble visió, com a professional sanitària i com a política, m’ha semblat que la seva opinió podia ser valuosa a l’hora d’entendre com ha funcionat el sistema i com les mancances de tot tipus davant d’allò desconegut com era la Covid-19, han estat suplementades per una dedicació i una entrega dels professionals que mai agrairem prou.
Segur que aquest retrobament amb la seva professió anterior, juntament amb les experiències viscudes en el dia a dia i l’observació de tot el que ha passat al seu voltant, li seran molt útils per conduir amb encert una Comissió de Salut del Parlament que haurà d’afrontar sense dilació la correcció de tots els punts dèbils del sistema sanitari que la pandèmia ha deixat en evidència. Aquestes són les seves reflexions: 

                 

Sóc infermera. Ho sóc des de l’any 1997. Vaig deixar la feina assistencial i de gestió com a infermera ja fa quasi 13 anys, al tenir l’oportunitat de ser diputada al Parlament de Catalunya. Així, vaig deixar l’assistència però no la militància en la meva professió. Sempre he procurat seguir vinculada al món hospitalari -del que provinc-, en contacte constant amb companys i companyes que m’han permès acompanyar des d’una filera privilegiada les anades i vingudes de l’atenció sanitària a casa nostra. He tingut la sort de ser infermera, de ser gestora, d’exercir de diputada del sector i avui, de presidir la Comissió de Salut del Parlament de Catalunya. Però durant tot aquest temps, tot i mantenir la vinculació amb el sistema, m’he vist obligada a mantenir-me allunyada de l’assistència sanitària directe. 
A principis de març, quan ja vam començar a ser conscients de la importància de la pandèmia generada pel coronavirus i de l’impacte que tindria en el nostre sistema de salut, van començar a sentir-se veus -cada vegada més fortes-, que hi hauria una mancança de metges i infermeres per a donar resposta al que venia.
El Parlament de Catalunya preveia aturar la seva activitat presencial, per la qual cosa vaig demanar a la mesa del Parlament que si arribés el cas, m’autoritzés a incorporar-me temporalment com a infermera de l’hospital del que tinc l’excedència laboral. Tot i que els últims anys a l’hospital la meva tasca havia estat de gestió, vaig pensar que podia ser més operativa fent d’infermera.
I així va ser. Vaig comunicar aquest fet a la direcció de l’hospital (Parc Sanitari de Sant Joan de Déu, de Sant Boi de Llobregat) i als 15 dies vaig reincorporar-me a la unitat de la que jo havia estat supervisora d’infermeria 13 anys enrere. La meva voluntat era treure pressió al sistema, fent el que calgués.
Sincerament, sóc molt conscient de l’esforç fet per tothom -sense excepcions-, als hospitals, a la primària, als serveis especialitzats... No podem treure cap mèrit als professionals que des de primera línia han fet l’impossible per combatre aquest virus. Però no menys valor tenen aquells que des de la rereguarda, han preservat com han pogut una certa normalitat, en àrees residencials o d’atenció a la cronicitat. 
Vaig estar en una unitat de salut mental. Hem de reconèixer l’esforç que han fet i fan les persones afectades per algun trastorn mental. L’aïllament i el confinament preventiu derivat de la Covid-19 va complicar encara més la seva situació.
No puc estar més que agraïda a la direcció de l’hospital que m’oferís la possibilitat de donar un cop de ma en aquests moments; així com també a les meves companyes i els meus companys que aquests dies es van omplir de paciència per acompanyar-me en aquest breu retorn. El retorn  a l’assistència després dels anys transcorreguts no ha estat fàcil: et fa ser conscient del pas del temps, de l’evolució de les coses, del món canviant en el que vivim. Però hi ha una cosa que no canvia: la persona ha d’estar al centre de tot. I així és.
Espero haver ajudat una miqueta en aquests temps difícils, i poder seguir ajudant -ara- des de la meva tasca parlamentària. Res serà igual. Tampoc nosaltres.

dimarts, 19 de maig del 2020

Dia Internacional de la Infermera (IV)

Avui porto a la consideració dels lectors del blog, l’experiència d’una infermera d’un hospital dels considerats de referència com és el cas de Mútua de Terrassa. Un hospital gran, que malgrat la seva dimensió i les rigideses pròpies de les grans institucions, ha sabut adaptar-se a una situació nova i complicada per donar la millor resposta possible a les necessitats canviants. Pilar Julián Arias és Cap de Procés d’Atenció Quirúrgica de l’Hospital Mútua de Terrassa i ens explica la seva vivència des d’una doble vessant: la d’una infermera de l’àrea quirúrgica que s’entrega en cos i ànima a col·laborar amb les unitats de malalts crítics, i la d’esposa d’un professional que contreu la malaltia. Una doble visió que té, sens dubte, una gran valor tècnic i humanístic. Així és com està vivint aquesta crisi sanitària, i aquestes són les experiències que s'endú com a bagatge de la dura situació viscuda:  



Poc ens esperàvem al febrer passat que la nova infecció vírica, que es definia com una grip lleu, colpís la nostre societat d’aquesta manera. A l’inici de la pandèmia i amb la informació disponible, jo era una de les persones que pensava que seria poca cosa, un PIUC més; estava ben equivocada. Per raons familiars tenim molta relació amb Itàlia i en veure el brot d’aquest país i al compartir informació amb els nostres familiars, algun d’ells professional sanitari, vaig començar a agafar consciencia de la possible magnitud d’aquesta malaltia.
Com totes les institucions sanitàries,  el nostre hospital va preparar-se per fer front a la, no prevista, pandèmia. Ja en aquelles reunions preparatòries es copsava la importància del treball de l’equip multi-disciplinar i transversal.  Ben aviat els contagis i l’afluència de malalts varen anar creixent i ràpidament es van solapar les fases i es va arribar al pitjor dels escenaris. 
Els professionals quirúrgics sabíem que el nostre paper seria sortir de la nostre zona de confort, el quiròfan i que ens aquest moment calia treballar junts, d’altre forma, a altres àrees, amb altres professionals, en definitiva un canvi total de paradigma aprofitant sempre els nostres coneixements.
Arriba el dia 13 de març i començo a sentir-me en una muntanya russa,  la incertesa i  la por a que el cotxe surti a la propera corba era molt palesa. En un matí es podien rebre diferents protocols de salut, semblava que el sistema no en sabia prou. La  manca de recursos es posava de manifest, seran suficients els EPI? Tindrem prou equipament? Serem capaços d’atendre a tots els pacients que ho necessiten? Sabrem els professionals com fer-ho? Ens contagiaríem nosaltres o les nostres famílies? El creixement exponencial de l’afluència de pacients i la gravetat dels mateixos, va convertir la realitat assistencial en una gestió de la catàstrofe que es modificava de forma contínua. En aquests casos és de cabdal importància que uns marquin l’estratègia i les directrius, i la resta de professionals la posin en pràctica de forma coordinada.
Com a totes les institucions va ser necessari aplicar tots els mecanismes de contingència previstos:
És va constituir un comitè multidisciplinari de crisis on es marcaven les directrius operacionals, el control d’infecció i a on infermeria i les especialitats mèdiques tenien un paper rellevant. 
Ha estat necessari adaptar els horaris dels professionals per incrementar i mantenir la màxima disponibilitat d’aquests amb total col·laboració per la seva part. A modus d’exemple,  el dimecres  18 de març, es va trucar a un total de 40 professionals de l’àrea quirúrgica (infermeres, auxiliars, secretaries i portalliteres) per notifica’ls-hi que al dia següents passaven a fer horari de 12h, i l’únic comentari que vàrem rebre va ser “En quin torn”? 
Ha calgut ampliar la capacitat de serveis com UCI, urgències, etc., reforçant les dotacions. S’han  re-assignat  professionals a  àrees assistencials diferents de les seves habituals. Aquestes varen ser literalment algunes de les respostes de les infermeres quirúrgiques que varen anar a UCI. En els grup de “whats app” hem pogut llegir: "Molta força companyes, junts en sortirem".  "La veritat és que tinc més por a no donar la talla professional que del coronavirus". "Gràcies per comptar amb mi per ajudar en el que es necessiti, això ens enriquirà com a persones i com a professionals". "Porfi, que se incorporen ya todos los efectivos esto es mucho peor de lo imaginado..."
S’han creat nous dispositius, com la unitat intermèdia per a pacients sospitosos de la Covid-19 fins objectivar si eren o no positius i alliberar espais a urgències de forma precoç. El que han respost els professionals contactats ha seguit en la línia: "Junts ens en sortirem". "Entre tots suposo que podrem, tot i  el mal al nas, la calor de l’equip i el mal de cap de la tensió". "Descanseu tot el que pugueu i demà a tope d’ànims, serà molt dur el que veurem però hem de fer pinya i endavant". "Duro lo que dejas en casa y duro cuando sales del hospital. Sin família! esto me parte el corazón". "Es dur psicològicament i físicament en aquest ordre".
Com a hospital de referencia amb unitat de cures intensives i especialitats terciàries, va ser necessari incrementar fins a un 300% la capacitat d’atenció al pacient crític, instal·lant unitats satèl·lits, diferenciades en les reanimacions per a pacients positius i negatius. Organitzant equips de treball mixtes d’infermeria quirúrgica, anestesiòlegs  i professionals de crítics on es garantís l’expertesa necessària per una pràctica segura.  
En l’atenció al Codi IAM s’han establert equips estables de metge, infermeres i portalliteres per minimitzar el nombre de possibles contagiats i així  garantir l’atenció.
S’ha fomentat el teletreball, en valoració pre-quirúrgica, organització i  administració. El teletreball crec que ha vingut per quedar-se i ens podrà ajudar a resoldre temes com la conciliació familiar i com ja esta fent ara, mantenir les distancies de seguretat i/o trasllats innecessaris. 
S’ha adaptat una àrea quirúrgica diferenciada  per la cirurgia en pacients sospitosos o amb Covid positiu. Voldria remarcar en aquest cas el treball i l’esforç per gestionar la por al contagi dels equips dedicats a fer cirurgies amb alt risc d’aerosols en pacients Covid positius
Els professionals sanitaris, ens hem format i creat protocols d’actuació i optimitzat les mesures de protecció per mantenir la seguretat de pacients i professionals de forma consensuada.
A més a més, hem  modificat la nostre forma de vida i ens hem aïllat dins de casa nostra per garantir l’atenció i la seguretat de les nostres famílies.  
Tan els pacients com les seves famílies s’han enfrontat a una situació delicada. Aïllament tant del pacient com dels familiars, incertesa i por per l’evolució de la malaltia, angoixa per no poder acompanyar o per no estar acompanyat i en els pitjors dels casos  per haver de enfrontar-se a morir o a que mori sol.  La vulnerabilitat, la solitud, el patiment per l’estat de les seves famílies així com la voluntat de vèncer la malaltia, son els sentiments que els professionals sanitaris hem percebut i compartit amb els pacients. La por, l’aïllament dels pacients i famílies, la gravetat clínica i la mort han afectat a l’estat emocional de tots els professionals.
Un altre aspecte que ens ha causat  preocupació i patiment als professionals, ha estat els pacients no Covid  que estaven seguint un tractament o que estaven en un procés de malaltia greu i que la duresa de la pandèmia ha deixat en un segon pla o tots aquells que per por al contagi, no han accedit al sistema, afectant a la gravetat i recuperació de la seva patologia.

He viscut en primera persona la experiència Covid. El meu marit, ja recuperat, va ingressar a l’hospital per un quadre de pneumònia bilateral. Recordo sobretot l’angoixa en sentir el diagnòstic, la por a un empitjorament sobtat del seu estat i la tristor per no poder acompanyar-lo en aquells moments. Com a malalta amb simptomatologia lleu, confinada a casa durant quinze dies vaig viure la incertesa de l’evolució de la malaltia; tan sols que el mal de cap augmentés d’intensitat una mica m’ inquietava  i  contava els dies per saber si ja era fora del període de risc. 
Després d’aquesta terrible experiència me’n porto:
El front comú que han fet els professionals sanitaris en vers aquesta pandèmia. Que davant d’aquesta situació els equips de professionals s’han cohesionat i engrandit, la seva pròpia generositat, solidaritat i força els ha auto-motivat per tirar endavant en les dures situacions i en les llargues jornades de treball. Aquesta ferma voluntat ens ha permès l’atenció als pacients amb un nivell alt de professionalitat i qualitat, malgrat les immenses dificultats i entrebancs que la situació comporta. Em sento molt orgullosa de ser professional sanitari i vull agrair a la resta de professionals, sanitaris i no sanitaris de l’hospital, col·laboradors i agents socials, el suport i l’esforç realitzat que ha estat imprescindible per actuar contra la pandèmia.
No som herois, som professionals  compromesos amb la nostra professió i amb la nostra missió en vers la societat i en aquest cas, fer front a la pandèmia. Totes  les situacions crítiques posen de manifest  el millor i pitjor de nosaltres. El millor del viscut,  ha estat la capacitat de treballar en equip, la solidaritat, l’altruisme i la professionalitat. El pitjor ha estat la manca de previsió, planificació, les estadístiques impossibles d’interpretar i la manca d’estructura sanitària, objectivada, per fer front a situacions com aquesta.
Ara que sembla que retornem a unes millors xifres de contagis, potser podrem començar a fer un bon anàlisi del que ha passat, aprendre dels errors i  ...el que calgui.
Cuideu-vos molt !

diumenge, 17 de maig del 2020

Dia internacional de la Infermera (III)


Seguir explicant les emocions i les sensacions de les infermeres que han estat lluitant en primera línia contra la pandèmia que estem patint és una manera de retre’ls-hi homenatge ara que tot just s’ha celebrat el Dia Internacional de la Infermera. Avui tinc la sort de poder publicar al blog els sentiments i les reflexions que tot plegat ha generat a la Sra. Vanessa Martínez Ferrer, cap de l’Àrea d’Infermeria d’Hospitalització de l’Hospital Fundació Sant Joan de Déu de Martorell, que ha viscut en primera persona aquesta crisi sanitària que ens deixarà a tothom conseqüències que s’allargaran molt en el temps. Diuen que res tornarà a ser igual, però una cosa si que perdurarà: la entrega sense límits dels professionals sanitaris davant de qualsevol problema de salut. 



Tal com diu la Sra. Vanessa Martínez, la infermera, en el decurs d’aquesta pandèmia ha passat de sentir que ocupava un rol, en certa mesura secundari dins del sistema sanitari, a  sentir-se la protagonista principal d’aquesta lluita. Aquestes són les seves reflexions:           



La infermera Vanessa Martínez de l'Hospital
Sant Joan de Déu de Martorell
Només han passat uns dies des que el meu despertador sonava com tantes altres vegades i pensava que tant de bo pogués quedar-me 10 minuts més al llit. Dutxa, cafè i cap a la feina. Soc infermera per vocació. Ho soc perquè sempre m’ha agradat i perquè és d’aquelles feines que reps més del que dones. I ho soc per aquells pacients que et diuen pel teu nom, que et fan córrer quan necessiten més atenció i per aquells que et fan riure després de punxar-los per extreure’ls sang.
Fa dos mesos enrere, un virus desconegut i llunyà que porta per nom SARS-CoV-2 va anar fent-se cada cop més protagonista arreu del planeta. A Martorell, també va aterrar. Recordo en una de les reunions de primera hora -la que anomenem ‘morning’- vam analitzar el cas d’un camioner que, amb símptomes, va fer parada en el seu recorregut per l’AP-7 per fer-se la prova. El resultat va ser negatiu. Com el d’una noia qui feia pocs dies havia retornat d’Itàlia. Eren els primers indicadors que el virus era cada cop més a prop nostre. Fins que va arribar el primer positiu, un company sanitari de l’Hospital. I des d’aquell moment, tot va canviar. Res ja serà el mateix.
De cop i volta, sense saber-ho deixo de sentir-me infermera i tinc la sensació que tinc la funció d’un soldat enmig d’una guerra. I en aquest combat, les nostres armes són una mascareta i alcohol desinfectant. Mai havíem treballat en un escenari tan excepcional com aquest. Des d’aleshores, tothom s’arremanga. Del primer a l’últim. Des de direcció fins el departament més invisible, una gestió amb una mirada transversal de tot l’hospital. Un sol equip. Es reorganitzen les plantes del centre i es cancel·len les especialitats més prescindibles. Tot el personal mèdic està bolcat a lluitar contra aquest virus. En els dies més intensos dormo poc, treballo moltes hores i també ploro. Sí, ploro cada dia de por, de tristor, d’enyorança i d’emoció, una barreja de molts sentiments. El més difícil no és haver de conviure amb l’amenaça diària d’acabar contagiada per la Covid-19, sinó de pensar que en els amics, companys i familiars, que es poden trobar en una situació greu com la que ens està tocant viure. Tothom ho viu de manera diferent. Alguns els ha calgut passar per l’UCI i d’altres ho han patit de forma més lleu. Però hi estem exposats, som a primera línia, sobretot, els infermers, més properes als pacients.
La lluita per combatre la Covid-19 és un repte diari i, per tant, el més important és tenir la visió d’anticipar-te davant de nous escenaris. I això requereix una capacitat de reorganitzar la situació en cada moment que es dissenya conjuntament amb la direcció. És gratificant veure com aquesta situació d’excepcionalitat està potenciant els valors solidaris de tota la societat. La situació d’excepcionalitat fa que arribin dificultats afegides: manca de mascaretes, bates i ulleres de protecció. I aquí és quan apareix el nostre enginy amb l’única finalitat de protegir-nos. Entre uns i altres fa que anem superant les adversitats. No és moment de queixar-se ni de rendir-se. Només hi ha una prioritat: l’atenció als pacients.
Hem superat diferents etapes en aquestes setmanes. A l’inici ho vivíem amb incredulitat. Més tard, vam passar a una etapa d’acceptació i tolerància, i ara, estem patint esgotament. Tothom treu forces d’on sigui per seguir fent el millor possible la nostra feina. Però, la Covid-19 ha deixat ferides de guerra. Marques físiques a les mans, al nas o a les orelles... però, sobretot, marques emocionals. Han estat dies esgotadors, de jornades molt llargues i que no n’hi ha hagut prou amb les hores que hi hem dedicat per a tothom.
És evident que encara no hem guanyat la batalla i ens preguntem si mai tornarà a ser igual. Uns dies en els quals els professionals de la salut hem rebut l’escalf de la gent. Un gest bonic, el d’aplaudir-nos, cada dia al vespre. Un d’aquests dies vaig sortir de l’hospital i em vaig posar a aplaudir les meves companyes. Elles són les autèntiques heroïnes. Mai deixaré d’agrair-lis tot el que estan fent cada dia, com també, tot el personal de l’hospital. Ens aplaudeixen i ens vesteixen d’heroïnes. Sí, érem professionals totalment desconegudes. Teníem un paper secundari i, de cop i volta, hem acceptat tenir un paper principal i rellevant. Que aquesta excepcionalitat per a visualitzar la nostra feina no quedi en l’oblit. Sempre m’he sentit orgullosa de ser infermera i, més aquests dies, que més que mai m’he sentit formar part d’un sol equip.