dimarts, 19 de maig de 2020

Dia Internacional de la Infermera (IV)

Avui porto a la consideració dels lectors del blog, l’experiència d’una infermera d’un hospital dels considerats de referència com és el cas de Mútua de Terrassa. Un hospital gran, que malgrat la seva dimensió i les rigideses pròpies de les grans institucions, ha sabut adaptar-se a una situació nova i complicada per donar la millor resposta possible a les necessitats canviants. Pilar Julián Arias és Cap de Procés d’Atenció Quirúrgica de l’Hospital Mútua de Terrassa i ens explica la seva vivència des d’una doble vessant: la d’una infermera de l’àrea quirúrgica que s’entrega en cos i ànima a col·laborar amb les unitats de malalts crítics, i la d’esposa d’un professional que contreu la malaltia. Una doble visió que té, sens dubte, una gran valor tècnic i humanístic. Així és com està vivint aquesta crisi sanitària, i aquestes són les experiències que s'endú com a bagatge de la dura situació viscuda:  



Poc ens esperàvem al febrer passat que la nova infecció vírica, que es definia com una grip lleu, colpís la nostre societat d’aquesta manera. A l’inici de la pandèmia i amb la informació disponible, jo era una de les persones que pensava que seria poca cosa, un PIUC més; estava ben equivocada. Per raons familiars tenim molta relació amb Itàlia i en veure el brot d’aquest país i al compartir informació amb els nostres familiars, algun d’ells professional sanitari, vaig començar a agafar consciencia de la possible magnitud d’aquesta malaltia.
Com totes les institucions sanitàries,  el nostre hospital va preparar-se per fer front a la, no prevista, pandèmia. Ja en aquelles reunions preparatòries es copsava la importància del treball de l’equip multi-disciplinar i transversal.  Ben aviat els contagis i l’afluència de malalts varen anar creixent i ràpidament es van solapar les fases i es va arribar al pitjor dels escenaris. 
Els professionals quirúrgics sabíem que el nostre paper seria sortir de la nostre zona de confort, el quiròfan i que ens aquest moment calia treballar junts, d’altre forma, a altres àrees, amb altres professionals, en definitiva un canvi total de paradigma aprofitant sempre els nostres coneixements.
Arriba el dia 13 de març i començo a sentir-me en una muntanya russa,  la incertesa i  la por a que el cotxe surti a la propera corba era molt palesa. En un matí es podien rebre diferents protocols de salut, semblava que el sistema no en sabia prou. La  manca de recursos es posava de manifest, seran suficients els EPI? Tindrem prou equipament? Serem capaços d’atendre a tots els pacients que ho necessiten? Sabrem els professionals com fer-ho? Ens contagiaríem nosaltres o les nostres famílies? El creixement exponencial de l’afluència de pacients i la gravetat dels mateixos, va convertir la realitat assistencial en una gestió de la catàstrofe que es modificava de forma contínua. En aquests casos és de cabdal importància que uns marquin l’estratègia i les directrius, i la resta de professionals la posin en pràctica de forma coordinada.
Com a totes les institucions va ser necessari aplicar tots els mecanismes de contingència previstos:
És va constituir un comitè multidisciplinari de crisis on es marcaven les directrius operacionals, el control d’infecció i a on infermeria i les especialitats mèdiques tenien un paper rellevant. 
Ha estat necessari adaptar els horaris dels professionals per incrementar i mantenir la màxima disponibilitat d’aquests amb total col·laboració per la seva part. A modus d’exemple,  el dimecres  18 de març, es va trucar a un total de 40 professionals de l’àrea quirúrgica (infermeres, auxiliars, secretaries i portalliteres) per notifica’ls-hi que al dia següents passaven a fer horari de 12h, i l’únic comentari que vàrem rebre va ser “En quin torn”? 
Ha calgut ampliar la capacitat de serveis com UCI, urgències, etc., reforçant les dotacions. S’han  re-assignat  professionals a  àrees assistencials diferents de les seves habituals. Aquestes varen ser literalment algunes de les respostes de les infermeres quirúrgiques que varen anar a UCI. En els grup de “whats app” hem pogut llegir: "Molta força companyes, junts en sortirem".  "La veritat és que tinc més por a no donar la talla professional que del coronavirus". "Gràcies per comptar amb mi per ajudar en el que es necessiti, això ens enriquirà com a persones i com a professionals". "Porfi, que se incorporen ya todos los efectivos esto es mucho peor de lo imaginado..."
S’han creat nous dispositius, com la unitat intermèdia per a pacients sospitosos de la Covid-19 fins objectivar si eren o no positius i alliberar espais a urgències de forma precoç. El que han respost els professionals contactats ha seguit en la línia: "Junts ens en sortirem". "Entre tots suposo que podrem, tot i  el mal al nas, la calor de l’equip i el mal de cap de la tensió". "Descanseu tot el que pugueu i demà a tope d’ànims, serà molt dur el que veurem però hem de fer pinya i endavant". "Duro lo que dejas en casa y duro cuando sales del hospital. Sin família! esto me parte el corazón". "Es dur psicològicament i físicament en aquest ordre".
Com a hospital de referencia amb unitat de cures intensives i especialitats terciàries, va ser necessari incrementar fins a un 300% la capacitat d’atenció al pacient crític, instal·lant unitats satèl·lits, diferenciades en les reanimacions per a pacients positius i negatius. Organitzant equips de treball mixtes d’infermeria quirúrgica, anestesiòlegs  i professionals de crítics on es garantís l’expertesa necessària per una pràctica segura.  
En l’atenció al Codi IAM s’han establert equips estables de metge, infermeres i portalliteres per minimitzar el nombre de possibles contagiats i així  garantir l’atenció.
S’ha fomentat el teletreball, en valoració pre-quirúrgica, organització i  administració. El teletreball crec que ha vingut per quedar-se i ens podrà ajudar a resoldre temes com la conciliació familiar i com ja esta fent ara, mantenir les distancies de seguretat i/o trasllats innecessaris. 
S’ha adaptat una àrea quirúrgica diferenciada  per la cirurgia en pacients sospitosos o amb Covid positiu. Voldria remarcar en aquest cas el treball i l’esforç per gestionar la por al contagi dels equips dedicats a fer cirurgies amb alt risc d’aerosols en pacients Covid positius
Els professionals sanitaris, ens hem format i creat protocols d’actuació i optimitzat les mesures de protecció per mantenir la seguretat de pacients i professionals de forma consensuada.
A més a més, hem  modificat la nostre forma de vida i ens hem aïllat dins de casa nostra per garantir l’atenció i la seguretat de les nostres famílies.  
Tan els pacients com les seves famílies s’han enfrontat a una situació delicada. Aïllament tant del pacient com dels familiars, incertesa i por per l’evolució de la malaltia, angoixa per no poder acompanyar o per no estar acompanyat i en els pitjors dels casos  per haver de enfrontar-se a morir o a que mori sol.  La vulnerabilitat, la solitud, el patiment per l’estat de les seves famílies així com la voluntat de vèncer la malaltia, son els sentiments que els professionals sanitaris hem percebut i compartit amb els pacients. La por, l’aïllament dels pacients i famílies, la gravetat clínica i la mort han afectat a l’estat emocional de tots els professionals.
Un altre aspecte que ens ha causat  preocupació i patiment als professionals, ha estat els pacients no Covid  que estaven seguint un tractament o que estaven en un procés de malaltia greu i que la duresa de la pandèmia ha deixat en un segon pla o tots aquells que per por al contagi, no han accedit al sistema, afectant a la gravetat i recuperació de la seva patologia.

He viscut en primera persona la experiència Covid. El meu marit, ja recuperat, va ingressar a l’hospital per un quadre de pneumònia bilateral. Recordo sobretot l’angoixa en sentir el diagnòstic, la por a un empitjorament sobtat del seu estat i la tristor per no poder acompanyar-lo en aquells moments. Com a malalta amb simptomatologia lleu, confinada a casa durant quinze dies vaig viure la incertesa de l’evolució de la malaltia; tan sols que el mal de cap augmentés d’intensitat una mica m’ inquietava  i  contava els dies per saber si ja era fora del període de risc. 
Després d’aquesta terrible experiència me’n porto:
El front comú que han fet els professionals sanitaris en vers aquesta pandèmia. Que davant d’aquesta situació els equips de professionals s’han cohesionat i engrandit, la seva pròpia generositat, solidaritat i força els ha auto-motivat per tirar endavant en les dures situacions i en les llargues jornades de treball. Aquesta ferma voluntat ens ha permès l’atenció als pacients amb un nivell alt de professionalitat i qualitat, malgrat les immenses dificultats i entrebancs que la situació comporta. Em sento molt orgullosa de ser professional sanitari i vull agrair a la resta de professionals, sanitaris i no sanitaris de l’hospital, col·laboradors i agents socials, el suport i l’esforç realitzat que ha estat imprescindible per actuar contra la pandèmia.
No som herois, som professionals  compromesos amb la nostra professió i amb la nostra missió en vers la societat i en aquest cas, fer front a la pandèmia. Totes  les situacions crítiques posen de manifest  el millor i pitjor de nosaltres. El millor del viscut,  ha estat la capacitat de treballar en equip, la solidaritat, l’altruisme i la professionalitat. El pitjor ha estat la manca de previsió, planificació, les estadístiques impossibles d’interpretar i la manca d’estructura sanitària, objectivada, per fer front a situacions com aquesta.
Ara que sembla que retornem a unes millors xifres de contagis, potser podrem començar a fer un bon anàlisi del que ha passat, aprendre dels errors i  ...el que calgui.
Cuideu-vos molt !

Cap comentari:

Publica un comentari