Acabo aquest petit però sentit homenatge a les infermeres del sistema sanitari català narrant les vivències de dos professionals de l’Hospital Universitari de Bellvitge, un dels millors hospitals de l’Estat espanyol. El dia internacional de la infermera ha coincidit amb el punt àlgid de la pandèmia de la Covid-19 i aquesta coincidència ha servit per posar de relleu l’entrega d’aquests professionals i fer que la societat s’adoni del paper clau que tenen en la pràctica assistencial. El seu professionalisme, l’esforç per suplir tota mena de mancances, la seva proximitat, la seva generositat i el seu bon fer, entre altres qualitats, han destacat clarament i han mostrat a la societat que sense elles a l’humanisme en el món sanitari li mancaria quelcom que només elles aporten. Els valors i els coneixements d’aquesta professió han ajudat a molts ciutadans a superar aquesta situació difícil, i el seu caliu humà també ha servit per acompanyar en els últims moments de la seva vida a aquells que han sucumbit a la maldat del virus.
No només es mereixen, com la resta de professionals dels serveis sanitaris, els aplaudiments de la societat sinó que la societat sencera tenim un deute amb tot ells, i per això, una vegada més, reclamo als polítics que tinguin l’honestedat de retornar-los el poder adquisitiu que governs maldestres i polítics de tercera fila, els han manllevat des de juny del 2010. Una vergonya.
Els presento en primer lloc, les vivències de la Sra. Gemma Via, infermera clínica de la UCI, de l’Hospital Universitari de Bellvitge:
Arran de la pandèmia de la Covid-19, des de mitjans del mes de març, l’Àrea del Malalt crític de l’Hospital Universitari de Bellvitge es va haver d’adaptar i redimensionar els seus espais a les necessitats urgents dels malalts que ingressaven procedents d’altres àrees d’hospitalització. En 15 dies es va passar de 68 a gairebé 140 llits distribuïts entre les unitats de cures intensives (UCI), la reanimació post-quirúrgica, la reanimació d’urgències i unitats de crítics de nova generació ubicades al nou edifici tecno-quirúrgic. Alhora, el servei va expandir-se a l’àrea quirúrgica per donar cobertura i poder cuidar als malalts crítics lliures de coronavirus.
La magnitud i la intensitat de la pandèmia va requerir dotar, en un temps rècord, aquests nous espais d’equipaments com el proveïment de gasos medicinals, farmàcia, ventiladors mecànics, monitors multi-paramètrics i bombes d’infusió que arribaven d’altres zones de l’hospital, de les compres urgents, donacions i de la indústria. Tot plegat, un esforç fruit del treball de moltes persones.
Les infermeres d’aquestes àrees, des de l’inici, es van veure sotmeses a un gran estrès físic i emocional, sumat al què habitualment ja pateixen, fruit de la incertesa inicial i el desconeixement sobre la col·locació i retirada dels equips de protecció individuals (EPI), passant posteriorment a la por, por al contagi, por a contagiar als familiars, por per tenir companys ingressats i d’aquí a la ràbia i a la tristor o a l’acceptació i a la transformació a través de l’enginy i l’ajuda mútua.
La necessitat de més mans per cobrir les noves UCI va requerir fer una crida a infermeres d’altres àrees i formar-les en un curs exprés perquè aprenguessin tècniques específiques com col·locar un pacient en “prono” i s’incorporessin, el més aviat possible, a les unitats. Alhora, la resta de professionals rebia formació “in situ” sobre el procediment correcte de col·locació i retirada d’EPI i la importància de fer-ho sempre amb un company al costat que fes de mirall. En aquest sentit, el treball en equip ha estat un agraïment unànime per part dels professionals de crítics i un dels motors per mantenir-se en el dia a dia.
Tanmateix, la Covid-19 també ha posat de manifest la importància de la presència familiar, la comunicació i les cures al final de la vida. Les infermeres de les UCI han hagut de fer front a la soledat dels malalts crítics separats del seus familiars en situacions de gravetat extrema. En aquest context, les videotrucades han estat un alleujament a aquest confinament i un nexe d’unió entre pacients, famílies i professionals, carregat d’emotivitat.
Amb l’EPI col·locat, les infermeres pateixen molta calor, dificultat per respirar a través de la mascareta, ulleres que s’entelen constantment sense possibilitat de poder re-col·locar-les i dificultat perquè els companys o els pacients sentin el que els estan dient. Petites accions com escriure’s el nom a la granota o parlar a través d’un walkie-talkie han permès millorar la comunicació en aquestes situacions i fer-nos el treball més fàcil.
La Covid-19 no dona treva i els malalts a la UCI han presentat quadres d’insuficiència respiratòria molt greu amb requeriments alts de sedació i mio-relaxació que han produït una severa tetraparesia i quadres de deliri. Aquest fet fa que molts d’ells requereixin d’una fisioteràpia i rehabilitació intensiva per prevenir o tractar la feblesa adquirida a la UCI i la síndrome post-cures intensives. La integració dels fisioterapeutes a la UCI com una baula més dins l’equip, no ha fet més que reforçar la idea que a les UCI són imprescindibles.
Aquesta pandèmia ens ha colpit profundament, amb ferides emocionals que trigaran a curar i per les quals es necessita ajut professional. En aquest sentit, les UCI, des de finals d’abril, disposen d’un suport emocional addicional per part de 3 psicòlogues expertes en gestió de crisi i emergències que a en grups de suport i intervencions individuals, donen resposta a professionals, pacients i familiars per ajudar-los a identificar aquestes emocions i afrontar-les de manera adequada.
Ara ja queden menys pacients a la UCI. Molts han marxat com veritables herois i heroïnes envoltats de la música dels aplaudiments dels sanitaris. Però això encara no ha acabat, i des de les UCI fem una crida a la responsabilitat de tots per mantenir totes les mesures per prevenir el contagi durant la des-escalada.
Volem tornar a somriure, veure'ns les cares i omplir-nos d’abraçades!
Tot seguit és el Sr. José Jerez, infermer de pràctica avançada en cirurgia general i digestiva, coordinador del programa ERAS (Enhanced Recovery After Surgery) de l'Hospital Universitari de Bellvitge qui explica les seves vivències d’aquests dies tan difícils:
A l’Hospital Universitari de Bellvitge, a les plantes d'hospitalització, hem patit un impacte molt importants durant la pandèmia de la Covid-19. El 90% dels llits es van reconvertir, durant el pic de l'epidèmia, cap a l'assistència a malalts de Covid-19. Això va fer que totes les infermeres, independentment del seu lloc de treball, s’haguessin de formar amb protocols canviants cada dia; en funció de la pressió assistencial, de l'evolució i el coneixement de la malaltia, així com de la tecnologia que s'anava a utilitzar (oxigenació d'alt flux, ventilació mecànica...). Qui havia de pensar que l'any de la infermera, nomenat per l'OMS, ens sotmetria a tal situació? El reconeixement va arribar, però el preu ha estat demolidor per culpa de la pandèmia.
La gestió d’infermeria durant tot el període ha estat i està sent d'alt nivell: obrint espais i unitats, adaptant-los per donar resposta als pics de treball, i a la distribució i custòdia d'Equips de Protecció Individual (EPI), electro-medicina i tot tipus de materials per a tots els professionals, informació als diferents torns sobre els canvis generats diàriament per la situació i després de la valoració del comitè de crisi, suport emocional a l'staff d'infermeria en els moments més demolidors, hores i hores de suport fins a poder marxar a casa sense estar completament tranquils de deixar-ho tot 'a punt'...
Els equips assistencials d'infermeria hem estat en primera línia des del primer minut: som la disciplina que més presència física a peu de llit realitzem, assegurant l'assistència als pacients i complint rondes de control. Durant el procés, l'impacte emocional ha estat el major al què ens hem enfrontat mai: hem vist caure malaltes a companyes, tement tornar a casa per no contagiar als nostres éssers estimats... Altres han optat per aïllar-se en hotels o en habitacions durant setmanes o mesos per la mateixa raó.
Des del nostre centre hem rebut suport d’equips de psicòlegs per poder afrontar amb ajuda tota aquesta pluja de pressió i temor, en absència de les abraçades que tanta falta ens fan. La paraula que més em ve al cap durant tot aquest temps és SOLIDARITAT. Penso que hem estat solidàries amb els horaris de treball, amb l'ajuda al company, amb el somriure al pacient que tampoc tenia a la seva família per consolar-lo, amb els nostres éssers estimats quan els somrèiem quan només teníem ganes de plorar, amb els equips multidisciplinaris que ho han donat tot per aprendre fora de la seva zona de confort... En aquesta línia, la humanització ha estat exponencial, fins al punt de facilitar el compartir habitació COVID entre familiars ingressats o parelles, oferir dispositius electrònics per a videotrucades, missatges d'ànim a les safates del menjar i a les pantalles de protecció per als nostres pacients, edició d’un llibre especial per a Sant Jordi...
En general ens sentim orgullosos d’haver aconseguit una comunicació afectiva i efectiva malgrat les dificultats tant amb el pacient com amb la seva família. Les infermeres hem mostrat una decidida orientació al servei, treballant en equip i col·laborant, adequant-nos als canvis i mostrant flexibilitat davant l'adversitat, comprometent-nos en tot moment. Hem tingut capacitat resolutiva en moments crítics malgrat l’entorn d'aprenentatge permanent amb cert tint hostil. Hem demostrat el lideratge com a col·lectiu dins del sistema de salut, essent una ciència amb coneixement de doctorat i experiència suficients. Estem preparats/des per a tenir presència als llocs de presa de decisió estratègica i política en matèria de Salut.
Ara ens toca treballar per adaptar la des-escalada al ritme de l’hospitalització, reorganitzant l’assistència cap a un sistema eficient i segur; programant activitat combinada de forma telemàtica i presencial. Continuarem essent propers als nostres pacients utilitzant la tecnologia.
Em sento orgullós de la meva professió, del meu hospital i dels meus companys/es.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada