Quan al començament de la pandèmia varen sorgir determinades veus que anunciaven que estàvem davant d’una grip una mica més severa, però en el fons davant d’una grip, i que no era necessari l’ús de mascaretes, alguns ens ho vàrem creure. Ara, passats els dies i després de tot el que està succeint no puc més que mostrar el meu disgust amb tots aquells que de bona fe, o per encobrir les mancances dels nostres governants, es van dedicar a menystenir la importància d’una pandèmia que s’ha endut pel davant a milers de conciutadans, alguns d’ells professionals de les ciències de la salut, que no han comptat amb els elements de protecció necessaris per afrontar amb una mínima seguretat els riscos de la seva feina.
Tot i reconèixer els esforços de l’autoritat sanitària per intentar frenar la pandèmia, hi ha errades importants de les que cal prendre nota, i una lliçó que no hauríem d’oblidar mai més: als càrrecs tècnics de responsabilitat, no s’hi pot accedir en funció d’una determinada afiliació a un partit polític, sinó que cal disposar d’un currículum i una experiència que garanteixi la idoneïtat per ocupar aquell càrrec.
Va ser durant el mes de gener quan es va començar a parlar d’una malaltia vírica que havia començat a estendre’s per Wuhan a la Xina. Els “experts” de casa nostra es preguntaven sobre la incidència que aquest virus podria acabar tenint, la seva capacitat de contagi o sobre la seva letalitat, i mentre discutien si eren verdes o eren madures, el virus va arribar a la regió italiana de la Llombardia on va iniciar una ràpida propagació també per les regions italianes veïnes. Mentre tant aquí, com si fóssim indemnes a la malaltia, continuàvem marejant la perdiu, fins que un dia el virus va agafar un avió i ja el vàrem tenir desembarcant a Madrid. I de Madrid a Barcelona va se qüestió d’hores.
Malgrat que la premsa explicava l’avenç de la malaltia a Itàlia i els estralls que estava caisant a Xina, en ple mes de febrer a uns quants catalans se’ls va ocórrer viatjar a Milà i ja hi vàrem ser. La pandèmia va arribar de ple a Catalunya. I els expertes catalans mirant a un altre banda... què si les mascaretes no eren necessàries, què si la incidència de la Covid-19 anava una mica més enllà del que era una grip comuna, què si rentant-se freqüentment les mans n’hi havia prou, que si amb dos metres de distanciament social amb qualsevol altre persona era suficient, que si no calia fer els tests a tothom, que si tenies símptomes et quedessis a casa... i tot d’una, les UCI col·lapsades, manca de respiradors suficients, el nombre de contagis diaris fora de control, personal sanitari que emmalaltia per manca d’equips de protecció personal, la xifra de morts que no parava de pujar, les residències d’avis mostraven la manca de rigor i seguretat per als residents a que estan sotmeses...etc.
Són moltes les ensenyances que hem d’extreure d’aquest episodi que encara estem vivint. Algunes molt positives com l’extraordinària entrega de tot el personal sanitari de la xarxa sanitària catalana, i la capacitat del sistema per improvisar solucions en moments de molta tensió i desconcert, però també hi ha lliçons que haurem d’aplicar per no caure en els mateixos errors si, Déu no ho vulgui, ens trobem en el futur davant d’una amenaça similar.
Ara encetarem una etapa complicada en la que en el sistema sanitari hauran de conviure dues línies assistencials diferenciades: d’una banda els malalts de sempre, els que fins ara havien omplert els nostres hospitals, i a més els nous cassos de Covid-19 que vagin apareixent. Això ens porta a una situació mai viscuda fins ara, per la que no estem preparats ni organitzativament i tan sols mentalment, que requerirà que un conjunt d’autèntics experts defineixi les pautes a seguir i les característiques del que serà sens dubte una nova organització en el funcionament del sistema sanitari, tant a l’atenció primària com a l’especialitzada.
I quan parlo d’experts, en refereixo a autèntics experts, no a aquells que allà per els mesos de gener i febrer, per defensar les carències de l’administració, i per interessos polítics, ens deien que les mascaretes no eren necessàries, senzillament perquè no n’hi havia suficients per a tothom, o aquells que ens parlaven de la Covid-19, com si fos una grip estacional una mica més agressiva. Aquells personatges que per afinitats polítiques posaven la ideologia partidista pel davant dels interessos dels ciutadans, han quedat del tot desacreditats per pilotar cap de les noves etapes que a partir d’ara haurem d’anar superant. Cal un lideratge únic, consensuat, que gaudeixi de reconeixement suficient dins del col·lectiu científic i professional.
Em sento enganyat; no ens van explicar prou clarament la transcendència del que ens venia a sobre, ni la seva repercussió en la nostra salut, ni les mesures de prevenció que hauria calgut prendre des del primer moment més enllà del rentat de mans. Per això ara, davant d’aquesta nova etapa hem d’exigir informació fefaent, certa, fiable, basada en el coneixement científic, que ens arribi per un únic canal informatiu oficial que emani directament el govern de Catalunya. No pot ser que Catalunya Ràdio, o RAC 1 o qualsevol altre emissora de ràdio o televisió es vulguin erogar el paper de canals d’informació. Aquest paper és competència exclusiva del govern de la Generalitat a través d’una veu única amb credibilitat i coneixements científics reconeguts.
Si us plau, prenguem nota...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada