Dia Internacional de la Infermera (V)

La Sra. Maria Assumpció Laïlla i Jou és diputada al Parlament de Catalunya per el partit Demòcrates de Catalunya, integrat en el Grup Parlamentari República. La Sra. Laïlla és infermera de professió, llicenciada en psicopedagogia i presideix la Comissió de Salut del Parlament de Catalunya. 

Quan la crisi sanitària del SARS-Cov-2 va començar a ensenyar les seves urpes i des del departament de Salut es feien crides per que el personal sanitari que no estigués en actiu s’incorporés al sistema sanitari per reforçar les debilitades línies de contenció de la pandèmia, Maria Assumpció Laïlla ho va tenir clar: ella era infermera. Va demanar autorització a la presidència del Parlament per poder compaginar temporalment les dues feines, i una vegada obtinguda es va incorporar a l’Hospital en el que havia treballat abans d’iniciar la seva etapa política com a infermera i com a supervisora. 

Per aquesta doble visió, com a professional sanitària i com a política, m’ha semblat que la seva opinió podia ser valuosa a l’hora d’entendre com ha funcionat el sistema i com les mancances de tot tipus davant d’allò desconegut com era la Covid-19, han estat suplementades per una dedicació i una entrega dels professionals que mai agrairem prou.

Segur que aquest retrobament amb la seva professió anterior, juntament amb les experiències viscudes en el dia a dia i l’observació de tot el que ha passat al seu voltant, li seran molt útils per conduir amb encert una Comissió de Salut del Parlament que haurà d’afrontar sense dilació la correcció de tots els punts dèbils del sistema sanitari que la pandèmia ha deixat en evidència. Aquestes són les seves reflexions: 

                 

Sóc infermera. Ho sóc des de l’any 1997. Vaig deixar la feina assistencial i de gestió com a infermera ja fa quasi 13 anys, al tenir l’oportunitat de ser diputada al Parlament de Catalunya. Així, vaig deixar l’assistència però no la militància en la meva professió. Sempre he procurat seguir vinculada al món hospitalari -del que provinc-, en contacte constant amb companys i companyes que m’han permès acompanyar des d’una filera privilegiada les anades i vingudes de l’atenció sanitària a casa nostra. He tingut la sort de ser infermera, de ser gestora, d’exercir de diputada del sector i avui, de presidir la Comissió de Salut del Parlament de Catalunya. Però durant tot aquest temps, tot i mantenir la vinculació amb el sistema, m’he vist obligada a mantenir-me allunyada de l’assistència sanitària directe. 

A principis de març, quan ja vam començar a ser conscients de la importància de la pandèmia generada pel coronavirus i de l’impacte que tindria en el nostre sistema de salut, van començar a sentir-se veus -cada vegada més fortes-, que hi hauria una mancança de metges i infermeres per a donar resposta al que venia.

El Parlament de Catalunya preveia aturar la seva activitat presencial, per la qual cosa vaig demanar a la mesa del Parlament que si arribés el cas, m’autoritzés a incorporar-me temporalment com a infermera de l’hospital del que tinc l’excedència laboral. Tot i que els últims anys a l’hospital la meva tasca havia estat de gestió, vaig pensar que podia ser més operativa fent d’infermera.

I així va ser. Vaig comunicar aquest fet a la direcció de l’hospital (Parc Sanitari de Sant Joan de Déu, de Sant Boi de Llobregat) i als 15 dies vaig reincorporar-me a la unitat de la que jo havia estat supervisora d’infermeria 13 anys enrere. La meva voluntat era treure pressió al sistema, fent el que calgués.

Sincerament, sóc molt conscient de l’esforç fet per tothom -sense excepcions-, als hospitals, a la primària, als serveis especialitzats... No podem treure cap mèrit als professionals que des de primera línia han fet l’impossible per combatre aquest virus. Però no menys valor tenen aquells que des de la rereguarda, han preservat com han pogut una certa normalitat, en àrees residencials o d’atenció a la cronicitat. 

Vaig estar en una unitat de salut mental. Hem de reconèixer l’esforç que han fet i fan les persones afectades per algun trastorn mental. L’aïllament i el confinament preventiu derivat de la Covid-19 va complicar encara més la seva situació.

No puc estar més que agraïda a la direcció de l’hospital que m’oferís la possibilitat de donar un cop de ma en aquests moments; així com també a les meves companyes i els meus companys que aquests dies es van omplir de paciència per acompanyar-me en aquest breu retorn. El retorn  a l’assistència després dels anys transcorreguts no ha estat fàcil: et fa ser conscient del pas del temps, de l’evolució de les coses, del món canviant en el que vivim. Però hi ha una cosa que no canvia: la persona ha d’estar al centre de tot. I així és.

Espero haver ajudat una miqueta en aquests temps difícils, i poder seguir ajudant -ara- des de la meva tasca parlamentària. Res serà igual. Tampoc nosaltres.