divendres, 15 de maig de 2020

Dia internacional de la Infermera (II)




Com a homenatge a les infermeres, continuo explicant experiències d’infermeres que han estat en primeria línia de contenció de la Covid-19. Avui exposo les vivències d’una infermera d’un equip d’atenció primària que per primer cop en la seva trajectòria professional ha hagut d’enfrontar-se a un problema tan greu de salut comunitària. Com ho ha viscut? Quines han estat les seves sensacions? Ariadna Port Linares es va graduar en Infermeria l'any 2014 a la Universitat de Girona. A l’any 2017 va cursar el Máster de “Integración en cuidados y resolución de problemas clínicos en enfermería” per l'Universitat d'Alcalà i el 2019 ha acabat l'especialitat, via EIR, d'infermera d'atenció familiar i comunitària. Actualment treballa com a infermera familiar i comunitària a l'EAP Santa Eugènia de Berga (Osona). És vocal de la Junta directiva de l’AIFICC.
Aquestes són les seves reflexions:


La meva experiència com a infermera és de sis anys d’evolució, he passat per diversos serveis (residència, diferents plantes d’hospitalització, projecte de promoció de la salut de la fundació La Caixa, Marató Tv3, servei d’urgències...) i finalment vaig decidir especialitzar-me, via EIR, com a infermera d’atenció familiar i comunitària, ja que és l’àmbit en el qual volia treballar. No obstant això, mai hauria imaginat què en el meu primer any com a especialista em tocaria conviure amb una pandèmia mundial i a més, que seria el 2020, l'any de les infermeres.

Els centres d’atenció primària hem passat per diferents fases i moments difícils com quan vam rebre la notícia que es plantejava des del Govern de tancar el nostre centre de treball. Aquest fet em va generar sentiments de ràbia, d'incertesa, de tristesa, d’impotència... La infermera familiar i comunitària (IFIC) té les competències per poder fer front a l’epidèmia amb cures d'excel·lència i de complexitat i no em podia creure que ens volguessin mantenir al marge. L’atenció primària és clau dins el sistema sanitari i per combatre el virus, cal actuar conjuntament amb els altres serveis sanitaris. 

La població confia en la seva infermera, ja que és qui els acompanya des del naixement fins a la seva mort. Al començament de l’epidèmia els pacients necessitaven respostes envers la seva salut: què passaria amb la cura de les úlceres, amb els controls de les seves malalties cròniques, amb els símptomes que començaven a aparèixer, si es continuaria amb els controls del nen sà i de la vacunació, si es podria fer el test per saber, si tenies el coronavirus, com gestionar l’angoixa que es genera per no poder sortir de casa o l’impacte emocional de canvis de rols en l’àmbit familiar, etc. Eren i són moltes les incògnites enmig de l’allau d’informació que es rep de les diverses fonts diàriament.

Per donar resposta a tot això ens hem organitzat diferent, hem canviat la manera de treballar. Les infermeres ens hem reinventat. Admiro a totes les meves companyes per la dedicació i l’entrega en aprendre noves tècniques, noves maneres de portar la consulta del dia a dia i sempre donar la resposta de proximitat que cada persona necessita. L’agenda s’omple de consultes telefòniques i de domicilis, siguin problemes aguts o crònics. Un exemple de les visites domiciliàries que s’han fet són els acompanyaments al final de la vida, una visita que requereix complexitat i molt d’escalf tot i no poder-lo oferir tal com ens agradaria. 

No som herois ni heroïnes, hem continuat fent la nostra feina però diferent, amb complicacions afegides com per exemple posar-se i treure els EPI’s correctament sense que sorgís la por de si t’hauràs infectat. Malgrat això, la població no ens ha abandonat, l’hem conegut més que mai. Quan hem necessitat ajuda, hem rebut la seva resposta immediatament. Des dels mateixos pacients que es preocupaven pel nostre estat de salut i demanaven com podien contribuir en aquesta lluita contra el virus, fins a totes les associacions i voluntaris dels pobles que s’han unit per fer front des d’una mirada comunitària a aquesta epidèmia. Seria desitjable que alguns dels hàbits i mesures d’higiene que s’han adquirit durant la pandèmia, com per exemple la millora del rentat de mans, es mantinguin per sempre.

Treballo en un centre d’atenció primària rural i això porta implícit la dispersió de les infermeres arreu del territori. En aquesta situació actual s’ha aguditzat aquesta dispersió i en alguns moments he trobat a faltar les meves companyes i les reunions presencials on compartíem coneixement i sentiments que tant necessitàvem. Actualment, les reunions les fem de manera virtual.

Per acabar, aprofitant el dia de la infermeria vull reivindicar que actualment sóc especialista d’Infermeria Familiar i Comunitària però no estic reconeguda com a tal pel sistema de salut. Tinc un contracte d’eventualitat i he de dir que sóc afortunada perquè treballo en un centre d’atenció primària o a un dels llocs que em correspon per l’especialitat que tinc. Crec que ara més que mai cal ser crítics i aprofitar per replantejar el model d’infermeria d’atenció primària. Començant per reconèixer l’especialitat i perquè els centres d’atenció primària es dotin d’aquestes professionals. Hem demostrat la capacitat d’adaptació al canvi, de lideratge i el nostre talent. I és per tot això que reclamem que se’ns valori com a tal. Una de les primeres accions a implementar al sistema sanitari és la prescripció infermera que durant tant de temps fa que reclamem. 

Ara sí, em despedeixo amb una frase de la Florence Nightingale: “Lo importante no es lo que nos hace el destino, sino lo que nosotros hacemos de él”

Cap comentari:

Publica un comentari