diumenge, 29 de setembre del 2019

... I finalment, el vicepresident Aragonès cedeix...


“Salut Terres de l’Ebre”, la nova empresa pública creada pel CatSalut, gestionarà l’Hospital Comarcal de Mora d'Ebre, entre altres dispositius sanitaris de les comarques de l’Ebre.





Tanmateix, el procediment anunciat pel CatSalut per la seva creació, (compra de GECOHSA a l’Hospital de Reus) no deixa de ser, a priori, una mica tèrbol, i per això caldran explicacions convincents i clares



Va ser fa ja més de 2 anys quan el llavors conseller de Salut Antoni Comin va anunciar la creació de l’empresa pública “Salut Terres de l’Ebre”, amb l’objectiu de gestionar l’Hospital de Mora entre altres possibles dispositius sanitaris de les comarques de l’Ebre, com per exemple l’Hospital d’Amposta o la Clínica Terres de l’Ebre de Tortosa, entre altres. El conseller Comin prenia aquesta decisió per apartar a l’empresa GECOHSA, propietat de l’Hospital Sant Joan de Reus, que gestionava l’Hospital ebrenc i que per la mala situació econòmica de l’Hospital del Baix Camp, transferia diners excedents de l’Hospital de Mora al centre reusenc per evitar la seva dissolució. 

El vicepresident Aragonès 
Ja formava part de la idea inicial, que el CatSalut Comprés GECOHSA a l’Hospital de Reus per convertir-la en la nova entitat gestora “Salut Terres de l’Ebre”. Per això l’Ajuntament de Reus va prendre l’acord al maig del 2018 (fa més d’un any) d’autoritzar la venda de GECOHSA al CatSalut. En aquells acords s’establia que el personal de GECOHSA se subrogaria en la nova empresa que havia de crear el CatSalut per gestionar l’Hospital de Mora d’Ebre. 

Amb tots els diners que l’Hospital de Reus ens està costant a tots els catalans, tenim tot el dret a demanar transparència al departament de Salut, i en aquest sentit hi ha unes dades mínimes que caldria saber: què costarà a l’erari públic la compra de GECOHSA; quin són els actius i els passius que el CatSalut rebrà a canvi d’aquesta compra; quantes persones formen part de la plantilla de GECOHSA afectats per aquests subrogació a la que el CatSalut està obligat; què passarà amb els diners de l’Hospital de Mora que GECOHSA ha transferit a l’Hospital de Reus, etc.

Recordem que Salut Terres de l’Ebre serà un empresa pública, concebuda intel·lectualment per el tàndem Toni Comin-David Elvira. El dos anys que aquest tàndem va estar funcionant al front de la sanitat catalana varen ser dos anys controvertits, però dos any divertits i positius perquè a Salut passaven coses. Algunes bones, altres no tan bones i també n’hi va haver de dolentes. Entre les bones cal esmentar el plantejament consistent en que el CatSalut tingués una empresa pública en cada Regió Sanitària. Ja en tenia a Barcelona (Parc Sanitari Pere Virgili), a Girona (Institut d’Assistència Sanitària), a Tarragona (Gestió i Prestació de Serveis de Salut), i a Lleida (Gestió de Serveis Sanitaris). Només calia per tant, estructurar dues noves empreses públiques a les que es va posar ràpidament nom: “Salut Terres de l’Ebre” per gestionar recursos sanitaris públics a les comarques de l’Ebre , i “Salut Catalunya Central” per fer el mateix a les comarques del centre de Catalunya.

Aquest plantejament del departament de Salut es va veure tallat de soca-rel per l’aplicació a Catalunya de l’article 155 de la Constitució. Desprès de les eleccions consegüents, el nou equip econòmic del govern català, encapçalat per el vicepresident del govern i conseller d’Economia Pere Aragonès, varen començar a posar traves a la creació d’aquestes dues empreses públiques propiciades per l’equip del conseller Comin, fins el punt que el plantejament va decaure. Ara, davant el dèficit galopant que està assolint l’Hospital de Reus i davant del fet que per evitar la seva fallida només es pot aconseguir descapitalitzant l’Hospital de Mora a través de GECOHSA, algú li deu haver fet veure al Sr. Aragonès, que si no actuaven ràpid, els hospitals a salvar no seria només un, el de Reus, sinó que caldria portar a la UVI també a l’Hospital de Mora. 

L'exconseller Comin, i la consellera Vergés 
Sigui com sigui, el Consell de Direcció del CatSalut d’aquest dilluns 30 de setembre, aprovarà la creació de l’empresa pública “Salut Terres de l’Ebre”. Només ens queda per saber les condicions dels acords assolits amb l’Ajuntament de Reus.   

Aquesta cessió del vicepresident Aragonès hauria de permetre també la propera creació de l’altre empresa pública “Salut Catalunya Central” que entre altres dispositius sanitaris havia de servir per gestionar i revitalitzar l’Hospital de Berga. Què malament li va a la sanitat catalana, quan el màxim responsable del departament de Salut està del tot supeditat al d’Economia, que és qui realment acaba tenint la última paraula en els temes amb repercussió econòmica, que són quasi tots.                      

dijous, 26 de setembre del 2019

Inestabilitat a l’Arnau de Vilanova de Lleida: un quart gerent en quatre anys


Amb una rotació tan alta a nivell de gerència, és impossible consolidar cap projecte de futur mínimament coherent. És el resultat de polititzar les gerències de les institucions amb afins al partit, en aquest cas amb carnet  d’ERC, en lloc de professionals contrastats. 



Ramon Sentís Berges, enginyer industrial, relleva a Jordi Cortada al front de la gerent¡cia territorial de l'ICS i de l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida. Amb experiència en l’empresa privada, no sembla aportar experiència en gestió. De nou el departament de Salut fa evident el seu menyspreu per la gestió sanitària, situant com a responsables de gestió a persones sense una preparació i formació adients.



El sectarisme en política comporta aquetes situacions: quatre gerents en quatre anys. Des que el Dr. Capdevila va ser cessat a la gerència de l’Arnau, han ocupat el càrrec Mateu Huguet, Jordi Cortada i ara Ramon Sentís. D’aquests tres últims noms, només un no era militant d’ERC. Tant Jordi Cortada com el nou gerent Ramon Sentís són homes de partit.

El Sr. Ramon Sentís
El nomenament de Cortada va ser molt controvertit atesa la seva nul·la experiència en gestió, i en consonància amb aquesta realitat, el seu pas per l’Arnau no ha estat gens positiu per l’Hospital. El seu successor és enginyer industrial, amb experiència en el camp de l’empresa privada, sembla que fonamentalment en àrees comercials i no de gestió. El món sanitari serà per a ell tota una novetat, i això implicarà que s’haurà de rodejar d’un bon equip que compensi les seves mancances. És una persona feta professionalment a Ros Roca, empresa lleidatana internacionalitzada amb presència a diversos països europeus i als USA, en la que el Sr. Sentís ha ocupat diverses posicions, majoritàriament relacionades amb el comerç exterior, situació que l’ha portat a parlar diversos idiomes. Farà falta veure si les habilitats comunicatives li permeten sobreviure dins d’un col·lectiu professional en el que la ciència i el coneixement són les seves senyes d’identitat.

El Sr. Sentís no serà el primer enginyer que ocupa la gerència de l’Arnau; no serà tampoc el primer lleidatà en ocupar-la. Tampoc serà el primer militant d’ERC en accedir al càrrec. Si que serà el primer que hi accedeix, segons expliquen a Lleida, per raons d’amistat. I això és molt negatiu per a ell. Mentre tant a l’anterior gerent, sembla que ERC està intentant situar-lo a la Diputació de Lleida o a alguna altre organisme públic en el que ERC hi tingui capacitat decisòria. 

L’Hospital Arnau de Vilanova és la germaneta pobre dels hospitals de l’ICS. A l’entorn metropolità de Barcelona, Vall d’Hebron, Bellvitge, Germans Trias o fins i tot Viladecans, han acaparat bona part de les inversions de l’ICS. “A províncies”, Tarragona, Tortosa i Girona també han vist com el Joan XXIII, Verge de la Cinta, i l’Hospital Josep Trueta eren objecte de diferents intervencions importants en aquests darrers anys. En canvi l’Hospital de Lleida està allà, a ponent, del tot oblidat per part del departament de Salut i de l’ICS.

I això perquè? Doncs és un dels inconvenients derivats del sectarisme polític. Quan els gerents són meres baules d’una cadena de transmissió política, quan ocupen un  càrrec no pels seus valors professionals sinó pel carnet polític del partit en el que militen, no s’atreveixen a reivindicar allò que és necessari perquè el seu objectiu no és fer la seva feina el millor possible, sinó la fidelitat i l’obediència al partit. Tenen por de perdre les seves cadires si es converteixen en persones incòmodes i reivindicatives de les necessitats del centre que dirigeixen. I això és el que ha succeït a l’Arnau de Vilanova... això, i que algun d’aquests gerents a més ha estat força inepte i generador de conflictes. Lleida continuarà estant “allà”, sota les directrius d’un partit polític (ERC) que molt sovint confon la professionalitat dels gestors sanitaris amb l’obediència i submissió derivades del sectarisme polític.   

L’Arnau de Vilanova és un hospital que s’ha fet vell. Què en aquests últims anys s’hi han fet molt poques intervencions per rentar-li una mica la cara; pateix entre altres mals d’una manca d’inversions crònica. L’Hospital té alguns dèficits importants, que s’haurien de convertir en objectius i reptes del nou gerent, i entre ells cal esmentar el Servei de Diagnòstic per la Imatge i la remodelació de l’Àrea quirúrgica. Aquestes són dues actuacions urgents, del tot necessàries per convertir l’Hospital en un centre del segle XXI. A banda, Lleida té una assignatura pendent de màxima urgència per evitar el malbaratament de recursos: la unificació real dels dos hospitals públics de la ciutat: l’Arnau de Vilanova i el Sta. Maria. Val a dir en aquest sentit que la teòrica unificació dels dos centres no acaba de ser tan eficient com caldria. Curiosament, no es pot passar per alt que un dels actors que varen estar més decididament en contra d’una unificació completa dels dos hospitals lleidatans fou precisament ERC, el partit que avui regeix el destí de la sanitat pública catalana...                            

Altres reptes del nou gerent haurien de passar per una major integració entre l’atenció especialitzada i l’assistència primària. Lleida és un dels llocs de Catalunya en els que més està costant que professionals dels dos àmbits col·laborin més estretament amb l’objectiu de millorar la salut del lleidatans. També cal abordar l’aïllament de l’Hospital lleidatà respecte dels hospitals terciaris catalans. Una condició bàsica per poder retenir el talent a Lleida passa per que els metges lleidatans puguin tenir accés també al terciarisme.  

Feina no n’hi falta al nou gerent. Serà capaç de fer-la? Pel que han fet altres persones que l’han precedit en el càrrec, sense aportar el nivell de professionalitat exigible, ho té una mica complicat; l’amiguisme en la feina no sol acabar bé...         

dimarts, 24 de setembre del 2019

VII Congrés Internacional Dependència i Qualitat de Vida


 
Els dies 29 i 30 d’octubre es celebrarà a l’auditori AXA de Barcelona aquest esdeveniment que té per objectiu aportar solucions als problemes derivats de l’envelliment de les persones  
En el Congrés s’explicaran experiències a nivell internacional d’integració real de sistemes socials i sanitaris d’atenció a les persones grans, amb pluripatologies cròniques i amb un nivell de dependència elevat. 
El Congrés, organitzat per la Fundació Edad&Vida, ofereix un programa amb molts punts d’interès. Es desenvoluparà en dues jornades de matí i tarda i compta amb l’aportació d’experts catalans, estatals i internacionals. Està estructurat en 5 Mòduls temàtics, amb diverses sessions paral·leles i 3 Tallers.


La integració social i sanitària és una necessitat que a Catalunya es constata dia a dia per les disfuncions que apareixen en la pràctica dels serveis socials i que han estat denunciades en múltiples ocasions per ACRA, l’associació patronal que aixopluga a les organitzacions de caire més social-sanitari que treballen a Catalunya.
Tanmateix el sector necessita una revisió, en el sentit que no tothom treballa sota les mateixes premisses. És del tot necessari que l’administració de la Generalitat promogui un sistema d’acreditació de residències socials per tal d’assegurar la qualitat dels serveis prestats.
Aquest VII Congrés ofereix una oportunitat magnífica per discutir de tot plegat       




El Dr. Rafael Bengoa 
La conferència inaugural del Congrés organitzat per la Fundación Edad i Vida anirà a càrrec del Dr. Rafael Bengoa, exconseller de Salut del govern basc, ex consultor del Banc Mundial, ex membre de la OMS entre altres càrrecs i activitats i que en l’actualitat dirigeix la consultora Institute for Health and Strategy del País Basc. En la seva exposició, el Dr. Bengoa exposarà la nova realitat que començarem a viure a partir de l’any vinent quan per primera vegada a la història de la humanitat, viuran un major nombre de persones que superaran els 65 anys, que no pas jovent per sota dels 25 anys. Aquesta realitat implicarà la necessitat de nous tipus de serveis per adaptar els sistema de salut i social a les noves necessitats que se’n derivaran.

L’àmbit de l’atenció domiciliària centrarà el contingut del primer mòdul del congrés que comptarà amb experts de primera línia com per exemple la Sra. Tazim Virani, directora de SE Global al Sanit Elizabeth Health Care a Ontàrio (Canadà) que explicarà com es pretén potenciar una atenció domiciliària de qualitat front a altres patrons insostenibles basats en hospitals i metges.

El Congrés comptarà amb un segon mòdul centrat en “Atenció al final de la vida. Ciutats compassives o cuidadores”. En aquest mòdul no hi podia faltar la veu autoritzada del professor Dr. Xavier Gómez-Batiste, director de l’Observatori Qualy de l’ICO, i director de la Càtedra de Cures Pal·liatives de la Universitat de Vic, entre altres responsabilitats.

També cal assenyalar el contingut del tercer mòdul amb el títol “Millorar la qualitat a l’atenció a les persones grans” moderat per el Dr. Marco Inzitari, director assistencial, de Recerca i de Docència del Parc Sanitari Pere Virgili i president de la Societat Catalana de Geriatria i Gerontologia amb ponents de reconegut prestigi que abordaran els reptes de tenir cura de les persones grans.

El quart mòdul estarà destinat a conèixer diferents experiències internacionals d’atenció integrada i integral, on entre altres experiències es podrà conèixer els sistemes de cures integrals al Regne Unit a Càrrec de Robin Miller i de Rhona Radley. 

El congrés comptarà encara amb un cinquè mòdul destinat a conèixer experiències d’àmbit nacional sobre l’atenció integrada i integral. 

Josep Maria Via és president del comitè
de Programa d'aquest VII Congrés
Mica en mica l’atenció social i sanitària a les persones grans va estructurant-se a casa nostra, i aquest VIIé Congrés n´és una mostra evident. Hi ha reivindicacions pendents com la de la Història Clínica sanitària i social única en la que sembla que s’hi està començant a treballar, però queden encara altres àmbits importants que s’haurien d’abordar per assegurar una atenció de qualitat com és l’acreditació per part de l’administració del centres residencials, o la prestació farmacèutica tal com reclama el Dr. Josep Maria Via president del comitè de Programa d’aquest VII Congrés de Dependència i Qualitat de Vida. Valdrà la pena seguir-ho 

Les persones interessades a assistir a l’esdeveniment poden inscriure’s a la web del Congrés. També des d’aquest enllaç, es pot accedir a la pàgina d’inscripcions del Congrés.    

diumenge, 22 de setembre del 2019

Compareixença de la consellera Vergés al Parlament de Catalunya en un exercici de “más de lo mismo”


En una compareixença a la Comissió de Salut del Parlament de Catalunya, la consellera de Salut Alba Vergés ha explicat les accions endegades aquest primer any al front del departament. Mirat globalment el balanç no és excessivament positiu ni en quantitat ni en qualitat.
La consellera ha tornat a insistir en la despesa de l’exercici 2018 com la “més gran de la història”, fet que al no estar suportat per un pressupost implicarà noves retallades, i incidirà negativament en el proper pressupost que aprovi el Parlament, si és que n’aprova algun.
També va parlar d’una decisió presa per ella a l’inici del seu mandat que de ben segur tindrà una incidència de futur molt important per a la sanitat catalana: la creació de la direcció general de Professionals de la Salut. No tant el “fòrum de professionals” que acabar generant més frustració que no pas altre cosa, sinó que el que serà positiu serà el desenvolupament de les funcions que té assignades aquesta nova direcció general. 

    

La consellera Vergés va comparèixer a la Comissió de Salut del Parlament de Catalunya, en una sessió informativa al voltant de les actuacions del departament de Salut per a donar resposta als nous reptes que la sanitat catalana té plantejats. Diguem d’entrada que el balanç és força decebedor. En un any de marge, només han pogut crear un “espai de transformació” amb l’objectiu d’adaptar el sistema de salut als nous reptes que té plantejats i garantir que d’aquí a 20 anys mantingui els seus trets característics: universal, públic, equitatiu, sostenible, de qualitat i accessible. Això de crear espais de transformació entra de ple en allò del bla, bla, bla... 

En la seva exposició la consellera va voler marcar diferències, explicant altre cop, que a l’any 2018 el departament de Salut va fer la despesa més gran de la història arribant fins els 10.400 milions d’€. Amb això de la ”despesa més gran de la història” la consellera va recordar el pitjors moments del conseller Comin molt donat també a relacionar la història amb algunes de les seves decisions. El que no va explicar la consellera és que els més de 1.400 milions de dèficit del seu departament algú ho haurà d’acabar pagant. La consellera Vergés és economista i sap sobradament que quan les despeses superen les previsions del pressupost i els ingressos resten per sota de les despeses, la diferència és un dèficit com una catedral, i com més gran és aquesta diferència més gran és la catedral. 

Encara que la consellera Vergés s’entesti a parlar d’inversió, el cert és que el dèficit generat en un exercici s’acaba pagant a l’exercici següent, o dit en altres paraules, el pressupost de l’any següent al del dèficit neix retallat en una quantitat igual al dèficit generat en l’exercici anterior. Per tant la prudència aconsellaria a no parlar d’una inversió històrica en sanitat al 2018, perquè el correcte és dir que al 2018 es va produir un dèficit històric. 

I encara que la consellera llenci tota mena d’improperis contra Madrid (raó no n’hi falta), no hi haurà més remei que assumir noves retallades, i si no són a      quest any serà a l’any vinent, però hi seran perquè algú acabarà un dia o altre pagant als proveïdors. De fet, malauradament, aquests fugides endavant els catalans ja les coneixem: el dèficit generat per el tripartit del president Montilla estava en la base de totes les retallades que els catalans hem patit aquesta última dècada. Certament la humanitat és la única espècie del planeta  que s’entrebanca dues vegades amb la mateixa pedra...                       

En la seva intervenció la consellera va tenir que fer front a les crítiques de l’oposició sobre l’increment de les llistes d’espera. Va intentar esquivar les xifres, però va quedar ben clar que les llistes d’espera s’incrementen a la primària (que la consellera va definir de nou amb la ja molt utilitzada frase de “convertir l’atenció primària de salut en l’eix del sistema sanitari”) i a l’activitat quirúrgica, en la que molts hospitals han vist desaparèixer els incentius per reduir les llistes d’espera quirúrgiques; el famós Pla de Xoc que havia instaurat el conseller Comin.  

Va ser una mica lleig l’intent de la consellera de fer seu el mèrit “d’apoderar” a la infermeria, quan el departament de Salut s’ha limitat a donar continuïtat al Real Decreto de prescripció infermera aprovat per el govern espanyol.  

En clau de futur destacar un anunci de la consellera sobre un  nou decret que persegueix millorar l’accessibilitat a l’assistència sanitària que vol prioritzar aquesta possibilitat d’accés d’una manera diferent a l’actual, que modificarà els procediments en temps de garantia i inclourà plans d’accions per a patologies complexes. I poc més de si va donar aquesta compareixença de la consellera Vergés a la Comissió de Salut del Parlament de Catalunya.        

dijous, 19 de setembre del 2019

Al centre del sistema sanitari hi ha les necessitats de les organitzacions; no les persones


Davant d’una malaltia greu, els pacients necessiten copsar que el seu problema de salut és abordat amb professionalitat i interès dins dels terminis raonables i que el seu estat de salut és una prioritat important per l’equip professional que l’atent.
Sovint els pacients se senten desemparats quan s’adonen que malgrat tenir un problema de salut greu, el sistema sanitari que els volia situar en el centre, els converteix en un cas més dels molts que tenen sobre la taula; en les fases en les que el malalt necessita més suport, quan necessita sentir-se emparat és quan troba a faltar mostres d’empatia per part del sistema sanitari. En aquestes circumstàncies a un malalt no se li pot dir “ja el trucaran” i deixar passar dies i setmanes sense que ningú el truqui. La sensació és de desemparament i solitud davant del problema de salut.
Determinades malalties necessiten un suport psicològic que el sistema sanitari no els dona, i l’angoixa, i la sensació d’abandó es van apoderant del malalt convertint el seu dia a dia en un patiment permanent.



Fa pocs dies el diari “El Periódico” publicava una carta d’un familiar d’un malalt de càncer, titulada “Los médicos tienen todo su derecho de hacer vacaciones, pero el cáncer no hace” en la que es queixava dels problemes derivats de les vacances d’estiu a l’hora de tractar un càncer de pulmó que li havien diagnostica al seu pare. En la carta, el signant reconeixia el dret del personal sanitari a fer vacances però reclamava a l’administració, en aquest cas de l’Hospital Parc Tauli de Sabadell, solucions efectives quan això passa.

En el cas que estic explicant, la situació és força similar a la que explicava el signant de la carta a “El Periódico”. El pacient,  del qual estic explicant la història ha estat operat al mes de setembre; al mes de juny se li va explicar que una certa demora no era dolenta atès que així s’evitaven falsos negatius. També van dir-li que el trucarien per confirmar la data de la intervenció, i per explicar-li què havia de fer i on havia d’anar per la intervenció. Com a cita concreta només en tenia una per un preoperatori a mitjans d’agost. Van passar dies, setmanes i ningú trucava fins que un bon dia va sonar el telèfon; era una infermera del Clínic que li va dir que si volia no calia que anés a l’Hospital per el preoperatori ja que ella li podia fer per telèfon. Al preguntar-li a la infermera per la data i el lloc de la intervenció la resposta va ser la mateixa: ja el trucaran... jo no ho sé. 

Quan durant el tractament d’una malaltia greu apareix l’estiu pel mig, el malalt ho passa francament malament. Es sent desemparat, com fora del sistema, com si ningú es preocupés per la seva malaltia. El nostre sistema sanitari és molt bo qualitativament parlant, però com a sistema no mostra cap mena d’empatia vers la situació del malalt. No se li pot dir a una persona al mes de juny “ja el trucaran”... i que després fins entrat el mes de setembre no tingui informació concreta. L’angoixa que  ha patit durant totes aquestes interminables setmanes no es pot descriure amb paraules.  

No cal insistir massa més per entendre que al centre del sistema sanitari només hi ha les necessitats de les organitzacions; el sistema sanitari és rocallós, poc humanitzat, i del tot insensible als estats anímics dels pacients en cassos de malalties greus. Parlo del sistema com a sistema, no de les persones i els professionals que l’integren, la majoria dels quals actuen correctament, però el sistema, l’enorme roda d'inèrcia del sistema sanitari et passa implacable per sobre. És un sistema sense empatia vers el malalt. L’organització per sobre de tot.

Per reblar el clau, acabaré parlant de l’hospitalització d’aquest pacient que ha estat el fil conductor d’aquesta història. Després de la intervenció va ser hospitalitzat en una habitació doble que de ben segur no compleix els estàndards del propi CatSalut; per no haver, no hi havia ni finestra. Sent un pacient quirúrgic el varen ingressar en una unitat mèdica, amb un malalt mèdic al costat, amb patologia respiratòria que durant la nit, quan no roncava tossia, i quan no tossia, roncava. El pacient recent operat no va poder dormir en tota la nit. A quina ment brillant se li pot ocórrer ingressar un malalt quirúrgic recent operat a la mateixa habitació que un malalt mèdic amb problemes respiratoris? Coses del Clínic... 

Algú pot considerar que el que compta és l’atenció sanitària que es rep, i això és cert; tanmateix sentir-te acompanyat quan tens un problema greu, notar que el sistema vetlla per les teves necessitats, que malgrat les vacances o els festius tens la certesa que la teva atenció no perdrà qualitat, que estàs en el circuit, que no t’han oblidat... quan tot això passa, llavors, si; llavors es pot parlar d’excel·lència; mentre això no passa només es pot parlar d’una atenció mèdica de molt alta qualitat. 

L’única intenció per la que he descrit tots aquests episodis, succeïts en un període de 3 mesos i mig, és contribuir a la millora del sistema no des de la vessant assistencial que aquesta és molt bona, sinó sobretot des de la perspectiva de les organitzacions. Els equips directius també hi estan per evitar que aquestes coses passin.                         

dimarts, 17 de setembre del 2019

El dia dels Sants Innocents, posarem a les persones al centre del sistema sanitari...


Dono continuació a la sèrie dedicada a l’Hospital Clínic, del que afirmo ben convençut que es tracta probablement del millor hospital de l’Estat atenent als seus resultats en salut i a la qualitat de l’assistència que s’hi practica, però que lamentablement està lluny de l’aprovat pel que fa al tracte humà al pacient.
Esperes excessives, al voltant de les dues hores, sense cap mena d’explicació i altres situacions que explicaré en un altre entrada al blog, posen de manifest que més enllà d’una qualitat indiscutible en l’assistència, el tracta a les persones ha de millorar molt.    
Una de les maneres per aconseguir que la persona estigui situada realment al centre del sistema passaria per que el malalt pogués influir d’alguna forma en la retribució que el CatSalut paga als hospitals per l’atenció que rep cada pacient, a banda de que el pacient pogués tenir una certa participació sobre les accions i decisions que pren l'hospital.
Insisteixo en que l’objectiu d’aquestes entrades no és ni de bon tros criticar a l’Hospital Clínic ni als seus professionals, ni la feina que hi fan. Es tracta de posar negre sobre blanc alguns aspectes relacionats amb el tracte a les persones, i que sovint passen desapercebuts per els equips directius atès que succeeixen en àmbits prou allunats de la direcció sense que la cadena de comandaments sigui prou efectiva per identificar-les i corregir-les. El meu objectiu es veuria acomplert, si l’Hospital corregeix aquests comportaments i situacions similars.   
           


Començaré explicant l’Odissea telefònica viscuda per el familiar d’un pacient que havia de posar-se en contacte telefònic amb una de les consultes externes de l’Hospital Clínic. Aquest persona va fer una primera trucada a mig matí i a l’altre banda del telèfon va sortir una resposta automàtica que donava la següent informació:
“L’horari d’atenció telefònica és de 8 a 10 i de 13 a 14,30; gràcies.”
Doncs bé, aquest familiar va començar a trucar novament a partir de les 13,05 i indefectiblement la mateixa veu d’abans li anava repetint l’horari d’atenció telefònica, que per altre banda a partir de la primera trucada queia plenament dins del marge d’atenció (13,05). Fins a 41 trucades van ser necessàries per poder aconseguir que finalment alguna persona física el pogués atendre. Més de tres quarts d’hora trucant fins que al voltant d’un quart de tres de la tarda algú es va dignar respondre... Segur que si es vol posar a la persona al centre del sistema, la resposta telefònica del Clínic no va en aquesta direcció.

Continuant amb les consultes externes, i parlant dels temps d’espera dels pacients, cal dir que massa sovint hi ha demores excessives. Quan aquestes es produeixen, la gent agraeix molt rebre informació, i es neguiteja quan ningú no li dona cap explicació. Quan vas a la consulta externa d’un gran hospital ja es pressuposa que caldrà esperar-se. De fet en el paper on consta el codi pel que et cridaran també s'especifica que l'hora donada es només la que t'has de presentar però no la que seràs atès. Esperar un quart o mitja hora entra dins dels límits que qualsevol pacient accepta. Esperar 2 hores fins a ser atès, ultrapassa els límits de la tolerabilitat  No es pot tenir a una persona a la sala d’espera d’una consulta externa durant 2 hores, sense cap mena d’explicació i sense demanar-li com a mínim, disculpes. En aquesta situació el pacient comença a dubtar que se’l tingui en compte, se sent desemparat, tant més quan ningú de l’organització és capaç de preocupar-se per la situació. No es pot parlar d’una sanitat excel·lent quan passen aquestes coses. No és pot ser el millor hospital quan ningú es preocupa d’evitar o pal·liar aquestes situacions. Els pacients són persones, no objectes. En aquest cas concret i real, es va donar una curiositat: en aquest espai de quasi dues hores el número de la consulta d’infermeria a la que el pacient havia d’acudir només va aparèixer a la pantalla 3 vegades, inclosa la vegada en que van cridar al pacient. Dos pacients atesos en dues hores comporten una pregunta immediata: No serà que atenen també a pacients que utilitzen altres vies per accedir a la consulta d’infermeria?

Els polítics han adoptat en el seu manual per fer discursos, una sèrie de frases que van utilitzant en funció del lloc, dels interlocutors i de les circumstancies; una d’aquestes frases és “Volem posar a les persones al centre del sistema sanitari”. És una frase que queda molt bé si a més d’una frase, això fos una voluntat ferma. Els polítics es creuen que la qualitat dels sistema de salut depèn de les frases que ells van deixant anar per aquí i per allà. Però aquestes frases cal transformar-les en quelcom concret, en accions dirigides a facilitar aquell objectiu, en polítiques que possibilitin que aquell desig que expressa la frase, passi a ser una realitat algun dia. Pel moment, els nostres responsables polítics es queden en el desig, però la segona part, la de fer-ho possible, aquesta no apareix per enlloc.

Posar a les persones al centre del sistema sanitari és molt complicat perquè al centre del sistema el que hi ha són les necessitats de les organitzacions com queda més que demostrat una vegada i un altre. Però si es vol anar caminant en aquesta direcció vull fer una suggeriment: Què passaria si els pacients tinguessin la possibilitat d’influir en la retribució que l’hospital rep per la seva atenció? Què passaria si els pacients poguessin disminuir aquesta retribució en cas de demores, tractes poc ètics, o altres situacions negatives per a la persona? Com reaccionarien les organitzacions que sempre volen maximitzar els seus ingressos?       

diumenge, 15 de setembre del 2019

En la sala de preanestèsia d'una àrea quirúrgica de l’Hospital Clínic, un matí de setembre...


“Volem posar al malalt al centre del sistema”... Alba Verges dixit


Com ja he repetit moltes vegades al centre del sistema sanitari només hi ha els interessos de l’organització, i el malalt orbita al voltant d’aquests interessos com si fos un objecte. En poques ocasions el malalt se sent verdaderament al centre del sistema.  



Hospital Clínic de Barcelona, passades les 8 hores del matí d’un matí del mes de setembre. Un malalt pendent de ser operat espera a la sala de preanestèsia. Li prenen les constants, li col·loquen una via i arriba l’anestesista que fa les preguntes determinades pel protocol. 

Tot d’una apareix un personatge amb un ecògraf portàtil que es posa a parlar breument amb l’anestesista; després es dirigeix al pacient i li demana: “em deixa fer-li una ecografia de l’estómac?”. El pacient una mica desconcertat (la intervenció que li han de fer no té res a veure amb l’estómac) accepta i el personatge en qüestió, que en cap cas s’identifica com a metge o com el que fos, comença a explorar la regió abdominal i va fent comentaris a l’anestesista sobre les diferents imatges que van apareixent. Passen 5 minuts, en passen 10... fins que el pacient es queixa perquè està passant fred. El suposat ecografista respon “ja estic acabant, és que necessito unes imatges per poder-les presentar, i les d’una persona més aviat prima com vostè queden millor.” Quan li sembla que ja en té prou, l’ecografista se’n va sense donar cap mena informació al pacient del que ha vist en la seva exploració, ni de quin ús en farà d’aquelles imatges i el pacient es queda inquiet i sorprès. Fins aquí els fets.

No és un fragment d’una pel·lícula d’Almodóvar; és un fet real que ha succeït en un dels millors hospitals de l’Estat que posa en evidència que no és el pacient qui està al centre del sistema sinó que aquest centre està ocupat per altres interessos que no son els dels malalts. El cos del pacient deixa de ser el cos d’una persona per convertir-se en un objecte d’estudi sense que més enllà d’una autorització verbal donada sota la tensió pròpia d’una intervenció quirúrgica, aquesta persona hagi rebut cap explicació dels motius pels quals ha estat sotmès a aquesta prova. Què passarà amb les imatges d'aquest malalt? on seran exposades? amb quina autorització per fer-ho? Una mica immoral tot plegat. 

Val a dir, que en el periple d’aquest malalt per l’Hospital Clínic, en un període de 3 mesos consecutius ja havia sigut objecte de 2 estudis més en els que, llavors si, havia rebut les explicacions pertinents i havia signat els corresponents consentiments informatsEs comprensible que l'avenç del coneixement científic necessita de la recerca, però cal que no s’anteposin els interessos d’algun recercador a les necessitats dels pacients. Hi ha moments i moments, i l’antesala d’una intervenció quirúrgica no és precisament el moment més oportú per anar a demanar la col·laboració dels malalts i menys encara sense donar la més mínima explicació de perquè es volen practicar determinades proves i amb quins objectius. El recercadors també han de tenir un codi ètic sota el que actuar i els responsables directes de les unitats i dels malalts han de vetllar perquè els drets dels pacients siguin respectats per tothom, també pel personal sanitari sense masses escrúpols. 

De fet, a l’Hospital Clínic, que des del punt de vista dels resultats assistencials està al capdamunt del sistema sanitari, el tracte a les persones no és precisament exquisit. En aquest sentit, i situats al mes de juny, recordo com estant esperant a la consulta externa a que el teu número surti a la pantalla per ser atès, estudiants de medicina es passejaven per les sales d’espera amb una mena de guardiola casolana demanant diners a malalts i acompanyats per finançar el seu viatge final de carrera. Cal suposar que l’ànim de les persones quan estan esperant en aquelles consultes no està precisament en la millor de les condicions per suportar aquestes frivolitats per part d’uns estudiants que ben aviat seran metges i que si entenen que aquesta actitud és correcta, consentiran al seu torn que noves generacions de futurs metges vagin fent el mateix. Decididament, als estudis de la Facultat de Medicina els manca algun contingut relacionat, amb l’ètica i el respecte a les persones i si en el programa d’estudis ja hi és, cal revisar-ne els continguts perquè el resultat amb l’alumnat en la pràctica és nul. A una consulta externa d’un hospital no s’hi va a demanar diners. De fet si hi van els estudiants de medicina hi podrien anar tots el captaires de Barcelona, i els mateixos manters, que de ben segur ho necessiten molt més que uns estudiants que se’n volen anar de viatge pagats per els soferts malalts. 

Almodóvar guanyaria alguna estatueta d’or si conegués el que passa en els hospitals, fins i tot els millors, i en fes alguna pel·lícula. En properes entrades al blog continuaré posant exemples per demostrar que malauradament els malalts no estan al centre del sistema sanitari...                         

divendres, 13 de setembre del 2019

Ser atès en la pròpia llengua... a Catalunya!



Sovint llegim queixes del poc us del català a la Justícia, però sovint passem per alt el que succeeix com a mínim en els grans hospitals de l’àrea metropolitana de Barcelona en la que els ciutadans de parla catalana difícilment som atesos en la nostra llengua.
Sense discutir el dret a que tothom parli com vulgui, no estaria de més que el personal dels centres del SISCAT fessin un esforç per parlar en català quan el seu interlocutor els parla en aquesta llengua.
Encara que no ho sembli... avui  per avui encara estem vivint a Catalunya





Recentment he tornat a freqüentar un hospital públic de la ciutat de Barcelona. Un gran hospital, possiblement el millor de l’Estat espanyol atenent als seus resultats en salut. Algun dia tornaré a parlar d’allò que tant repeteixen els polítics de que “el malalt està al centre del sistema” per que ens adonem d’on està realment situat el malalt. Aparco aquest tema uns dies i avui parlaré de l’ús de la llengua catalana en els grans hospitals públics de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. 

Quan visites les diferents unitats per les que has de transitar en un gran hospital, indefectiblement has de parlar amb diferents persones que et van conduint per els circuits administratius i assistencials establerts. En aquest periple parles amb administratius, auxiliars, infermeres, i en alguna ocasió fins i tot amb metges. De tant en tant en trobes algun que a l’hora de demanar-li qualsevol qüestió et respon en català; molt majoritàriament la resposta és en castellà. També és cert que a les diferents sales d’espera t’adones que les persones que estan esperant per ser atesos parlen també de manera majoritària en castellà.

Tanmateix, tenir que apel·lar al dret de poder ser atès en la teva llengua, no deixa de ser un contrasentit quan estàs al teu país, o en certa mesura a casa teva. Alguna cosa estem fent malament quan passen aquestes coses. Visitar un hospital no és precisament un fet plaent per ell mateix, i encara menys quan tens un problema de salut. Si a això s’hi afegeix una certa edat, i un nerviosisme evident per estar fora de la zona de confort, la capacitat de comprensió del que et diuen, o del que et demanen disminueix molt si no t’ho expliquen en la llengua que parles assíduament. Per això, els castellanoparlants no tenen cap mena de problema, en canvi els que utilitzem la nostra llengua catalana de cada dia tenim a vegades dificultats per interpretar correctament allò que se’ns diu. 

Aquesta situació genera estrès i és la causa de no pocs errors en la comprensió del que se t’indica. Per tant és molt important que el personal sanitari i no sanitari pugui expressar-se en les dues  llengües oficials a Catalunya i no només en una com normalment succeeix. No s’ha d’imposar el català, però encara amb menys motiu es pot acceptar que per la via dels fets ens imposin el castellà. Que quedi clar que no estic demanant que s’utilitzi exclusivament el català. Demano que a aquells que siguin castellanoparlants se'ls atengui en castellà i aquells que ens expressem molt millor en català puguem ser atesos en la nostra llengua. I ho demano tot i haver notat en algun cas, com l’interlocutor demostra clarament que el molesta que li parlis en català. A alguns només els falta dir “si no me hablas en castellano no te atiendo”     

Els drets lingüístics han de ser respectats. Respectats per tothom, també pel personal sanitari de la xarxa publica i de la privada però especialment de la xarxa pública. El Sistema Sanitari Integral de Catalunya no és un sistema sanitari públic si els ciutadans no poden ser atesos en la seva pròpia llengua. I lamentablement, això està passant.

Què fa el departament de Salut per posar-hi remei? Doncs que se sàpiga no res. Dona la impressió que reclamar els nostres drets ens faci com vergonya i acceptem una situació del tot inapropiada en el segle XXI. Sembla que el respecte als drets lingüístics de la gent no forma part de les obligacions del departament de Salut. Em sembla greu, que a Catalunya, un català-parlant no pugui ser atès al 100% en català en un hospital de la xarxa pública. 

"Obligacions lingüístiques de totes les empreses: la Llei 22/2010, de 20 de juliol, del Codi de consum de Catalunya, fixa que les persones consumidores, en llurs relacions de consum, tenen dret, d’acord amb el que estableixen l’Estatut d’autonomia i la legislació aplicable en matèria lingüística, a ésser ateses oralment i per escrit en la llengua oficial que escullin" (article 128-1, 1).

"Tothom té tots els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració, sense cap distinció de raça, color, sexe, llengua, religió, opinió política o de qualsevol altra mena, origen nacional o social, fortuna, naixement o altra condició" DECLARACIÓ UNIVERSAL DE DRETS HUMANS, ARTICLE 2

dilluns, 9 de setembre del 2019

A propòsit de la "Proposta oberta per a un Programa Comú Progressista"


    
Escrit per Francesc José Maria
Soci director de fjmadvocats 








Vam conèixer la setmana passada la proposta programàtica de 370 mesures que ha fet el PSOE a Unides-Podem per aconseguir la investidura de Pedro Sánchez com a cap del Govern espanyol. Les mesures relacionades amb el dret a la salut i l’assistència sanitària són un total de 23 més una doncs una de les mesures proposades de les més transcendentals  es troba en el bloc dels Serveis Socials : el blindatge de la protecció de la salut com a dret fonamental  (ara no ho és encara que a tots ens ho sembli). Aquest blindatge, és a dir, l’elevació  de la protecció de la salut a rang de dret fonamental a la Constitució suposaria que en el futur el govern de l’Estat de torn actuant com a legislador ordinari via decret llei no podria “modular” el dret a la protecció de la salut com ho va fer l’any 2012 el govern del Partit Popular que com tots sabem va suposar una involució en el desenvolupament d’un dels principis fonamentals sobre els que s’havia anat construint el Sistema Nacional de Salut : la prestació  universal de l’atenció sanitària  a càrrec de fons públics.
No entraré en la concepció estreta que posa de manifest el programa sobre com s’ha de gestionar la prestació dels serveis de salut perquè ja ho han fet la Societat Catalana de Gestió Sanitària (4-9-19) i el Cercle de Salut (9-9-19) en sengles declaracions que comparteixo plenament i es poden trobar en els seus respectius llocs web. Només assenyalar que la competència per a determinar les fórmules de  gestió dels serveis sanitaris està traspassada a les CCAA i que a l’Estat només li queda de manera residual la gestió de la sanitat pública de les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla a través del Insituto Nacional de Gestión Sanitaria. No per això deixa de ser menys preocupant aquest brindis a favor de la gestió directa  en detriment d’altres formes de gestió indirecta, que es repeteix en el Programa en seu de les propostes per als Serveis Socials :  “176. ...con el fin de reducir de manera progresiva y continua su externalización”.
Espero  i desitjo que el legislador català prengui consciència del retrocés que suposaria pel nostre sistema sanitari endinsar-se per la senda de la internalització, "desprivatització", publificació, reassumpció, digueu-li com vulgueu, dels serveis socials i de salut que  hores d’ara estan sent gestionats a casa nostra per la iniciativa privada, majoritàriament sense afany de lucre, amb una eficàcia i eficiència econòmica i social encomiables.
A banda del blindatge constitucional del dret a la protecció de la salut, també és encomiable la proposta d’increment de recursos destinats al Sistema Nacional de Salut pujant un punt del PIB (del 6 al 7%) la despesa pública destinada a salut. Dos peròs: el primer que aquest increment es fia per al 2023 un horitzó que em sembla massa llarg tenint en compte l’infrafinançament crònic que pateix el nostre sistema. I el segon que una comparació amb els països del nostre entorn europeu que també tenen sistemes nacionals de salut com el nostre posa en evidència el llarg recorregut que encara hem de realitzar. En dades de l’OCDE del 2016 el percentatge de PIB que dedicaven a l’atenció sanitària pública els països més avançats de la UE era el següent 
  •  Dinamarca        8’71% 
  •  Noruega            8’94 %
  • Suècia                9’13 %
  • Regne Unit        7’76% 
  • Finlàndia           7’07 % 

Hi ha mesures que em sorprenen com la núm. 154 que proposa l’aprovació del decret de prescripció infermera (sic). Si no estic equivocat el reial decret sobre indicació, ús i dispensació de medicaments pel personal d’infermeria ja va ser aprovat  el 2015 (RD 954/2015), va ser revisat pel Tribunal Constitucional, l’any 2018 es va modificar (RD 1302/2018) i ara les diferents CCAA estan regulant o ja han iniciat els procediments d’acreditació d’aquest personal. A Catalunya ja s’ha començat. El que caldria comprometre’s és a que no més enllà de 2020 estiguin aprovats per la Comissió de Farmàcia del Ministerio de Sanidad els protocols i guies de pràctica clínica sense els quals l’acreditació per indicar  i usar medicaments subjectes a recepta mèdica  queda en un no res. No sigui que aquesta aprovació de protocols i guies torni a trigar més d’una dècada com ha trigat el desplegament reglamentari de la llei del medicament que va obrir la porta a la prescripció infermera.
Altres mesuresles hem vist massa vegades escrites en programes de govern i el més calent encara està a l’aigüera però benvingudes siguin:  desenvolupar la Llei de Salut Pública, la introducció progressiva de la salut bucodental a la cartera de serveis del SNS,  implementar el Marc Estratègic  d’Actualització de l’Atenció Primària, millorar les condicions del personal sanitari (fonamental), la incorporació de la sanitat penitenciària al SNS (a Catalunya ja es va integrar fa anys), reforç de les polítiques antitabac, la integració de les necessitats de les malalties minoritàries en la planificació de la cobertura universal, l’impuls de la ciència i la investigació, la eradicació de les pseudo-teràpies i  el combat contra els moviments anti-vacunes, entre d’altres.
Vull parar atenció en dues mesures que  des del meu punt de vista són qüestionables pel seu caire electoralista i  van destinades a dos col·lectius concrets : els pensionistes i les persones  i que realitzen pràctiques sexuals amb risc de contagiar-se del VIH.
Als pensionistes se’ls anuncia l’eliminació progressiva dels copagaments (medicaments i prestacions ortoprotètiques), havent de quedar eliminats al final de la legislatura (2023), és a dir tornar la situació anterior a la reforma del 2012. La única cosa positiva que al meu parer va tenir la reforma del SNS del Partit Popular del 2012 va ser l’intent d’introduir el nivell de renda com a paràmetre per determinar l’import dels copagaments. No pot ser i crec que atempta contra l’equitat d’accés a la prestació farmacèutica que un pensionista amb una renda alta no pagui res pels medicaments i en canvi una persona en actiu que no sigui ni mileurista en pagui un percentatge important del preu per a ell i els seus beneficiaris. Si recordem vam passar d’una participació econòmica dels usuaris en la compra de medicaments d’un 40 % (aportació normal) i una exempció d’aportació pels pensionistes entre altres col·lectius, a una aportació normal en funció de la renda del 40 % pels usuaris amb una renda inferior a 18.000 € i una aportació reduïda pels pensionistes del 10 % amb determinats topalls màxims pels pensionistes crònics. No dic que la distribució dels copagaments efectuada pel PP fos la més encertada però si que ho és la idea de vincular-los als nivells de renda. Per altra banda ningú no es planteja modificar els copagaments de les classes passives de MUFACE, MUGEJU i ISFAS que continuen pagant el 30 per cent del preu del medicament com quan  estaven en actiu
El programa preveu la inclusió de la profilaxis pre-exposició (PrEP) en la cartera comuna del Sistema Nacional de Salut, es tracta d’un tractament diari per a la prevenció del VIH que redueix en un 99 % el risc  de contagi en les relacions sexuals. Ara bé ens hem de plantejar si aquesta avui en dia ha de ser una prioritat del SNS. Desconec quin pot ser el cost d’aquesta profilaxis pre-exposició però cal tenir en compte que les persones que poden estar exposades a contraure el VIH a través de les relacions sexuals igualment han de continuar utilitzant el preservatiu (mesura  de prevenció per excel·lència contra el VIH i les altres ITS) doncs el PrEP no les protegeix contra altres infeccions de transmissió sexual com la gonorrea o les clamídies per exemple. Torna a posar-se en evidència la necessitat de que el nostre SNS es doti d’un organisme independent que valori el cost-efectivitat de les prestacions, en aquest cas farmacèutica, que s’han d’incloure en la cartera de serveis i uns governants que prioritzin on s’ha de focalitzar la despesa sanitària més enllà de satisfer l’interès de col·lectius determinats des d’una perspectiva merament electoralista.