dijous, 19 de setembre de 2019

Al centre del sistema sanitari hi ha les necessitats de les organitzacions; no les persones


Davant d’una malaltia greu, els pacients necessiten copsar que el seu problema de salut és abordat amb professionalitat i interès dins dels terminis raonables i que el seu estat de salut és una prioritat important per l’equip professional que l’atent.
Sovint els pacients se senten desemparats quan s’adonen que malgrat tenir un problema de salut greu, el sistema sanitari que els volia situar en el centre, els converteix en un cas més dels molts que tenen sobre la taula; en les fases en les que el malalt necessita més suport, quan necessita sentir-se emparat és quan troba a faltar mostres d’empatia per part del sistema sanitari. En aquestes circumstàncies a un malalt no se li pot dir “ja el trucaran” i deixar passar dies i setmanes sense que ningú el truqui. La sensació és de desemparament i solitud davant del problema de salut.
Determinades malalties necessiten un suport psicològic que el sistema sanitari no els dona, i l’angoixa, i la sensació d’abandó es van apoderant del malalt convertint el seu dia a dia en un patiment permanent.



Fa pocs dies el diari “El Periódico” publicava una carta d’un familiar d’un malalt de càncer, titulada “Los médicos tienen todo su derecho de hacer vacaciones, pero el cáncer no hace” en la que es queixava dels problemes derivats de les vacances d’estiu a l’hora de tractar un càncer de pulmó que li havien diagnostica al seu pare. En la carta, el signant reconeixia el dret del personal sanitari a fer vacances però reclamava a l’administració, en aquest cas de l’Hospital Parc Tauli de Sabadell, solucions efectives quan això passa.

En el cas que estic explicant, la situació és força similar a la que explicava el signant de la carta a “El Periódico”. El pacient,  del qual estic explicant la història ha estat operat al mes de setembre; al mes de juny se li va explicar que una certa demora no era dolenta atès que així s’evitaven falsos negatius. També van dir-li que el trucarien per confirmar la data de la intervenció, i per explicar-li què havia de fer i on havia d’anar per la intervenció. Com a cita concreta només en tenia una per un preoperatori a mitjans d’agost. Van passar dies, setmanes i ningú trucava fins que un bon dia va sonar el telèfon; era una infermera del Clínic que li va dir que si volia no calia que anés a l’Hospital per el preoperatori ja que ella li podia fer per telèfon. Al preguntar-li a la infermera per la data i el lloc de la intervenció la resposta va ser la mateixa: ja el trucaran... jo no ho sé. 

Quan durant el tractament d’una malaltia greu apareix l’estiu pel mig, el malalt ho passa francament malament. Es sent desemparat, com fora del sistema, com si ningú es preocupés per la seva malaltia. El nostre sistema sanitari és molt bo qualitativament parlant, però com a sistema no mostra cap mena d’empatia vers la situació del malalt. No se li pot dir a una persona al mes de juny “ja el trucaran”... i que després fins entrat el mes de setembre no tingui informació concreta. L’angoixa que  ha patit durant totes aquestes interminables setmanes no es pot descriure amb paraules.  

No cal insistir massa més per entendre que al centre del sistema sanitari només hi ha les necessitats de les organitzacions; el sistema sanitari és rocallós, poc humanitzat, i del tot insensible als estats anímics dels pacients en cassos de malalties greus. Parlo del sistema com a sistema, no de les persones i els professionals que l’integren, la majoria dels quals actuen correctament, però el sistema, l’enorme roda d'inèrcia del sistema sanitari et passa implacable per sobre. És un sistema sense empatia vers el malalt. L’organització per sobre de tot.

Per reblar el clau, acabaré parlant de l’hospitalització d’aquest pacient que ha estat el fil conductor d’aquesta història. Després de la intervenció va ser hospitalitzat en una habitació doble que de ben segur no compleix els estàndards del propi CatSalut; per no haver, no hi havia ni finestra. Sent un pacient quirúrgic el varen ingressar en una unitat mèdica, amb un malalt mèdic al costat, amb patologia respiratòria que durant la nit, quan no roncava tossia, i quan no tossia, roncava. El pacient recent operat no va poder dormir en tota la nit. A quina ment brillant se li pot ocórrer ingressar un malalt quirúrgic recent operat a la mateixa habitació que un malalt mèdic amb problemes respiratoris? Coses del Clínic... 

Algú pot considerar que el que compta és l’atenció sanitària que es rep, i això és cert; tanmateix sentir-te acompanyat quan tens un problema greu, notar que el sistema vetlla per les teves necessitats, que malgrat les vacances o els festius tens la certesa que la teva atenció no perdrà qualitat, que estàs en el circuit, que no t’han oblidat... quan tot això passa, llavors, si; llavors es pot parlar d’excel·lència; mentre això no passa només es pot parlar d’una atenció mèdica de molt alta qualitat. 

L’única intenció per la que he descrit tots aquests episodis, succeïts en un període de 3 mesos i mig, és contribuir a la millora del sistema no des de la vessant assistencial que aquesta és molt bona, sinó sobretot des de la perspectiva de les organitzacions. Els equips directius també hi estan per evitar que aquestes coses passin.                         

Cap comentari:

Publica un comentari