En la sala de preanestèsia d'una àrea quirúrgica de l’Hospital Clínic, un matí de setembre...

“Volem posar al malalt al centre del sistema”... Alba Verges dixit

Com ja he repetit moltes vegades al centre del sistema sanitari només hi ha els interessos de l’organització, i el malalt orbita al voltant d’aquests interessos com si fos un objecte. En poques ocasions el malalt se sent verdaderament al centre del sistema.  

Hospital Clínic de Barcelona, passades les 8 hores del matí d’un matí del mes de setembre. Un malalt pendent de ser operat espera a la sala de preanestèsia. Li prenen les constants, li col·loquen una via i arriba l’anestesista que fa les preguntes determinades pel protocol. 

Tot d’una apareix un personatge amb un ecògraf portàtil que es posa a parlar breument amb l’anestesista; després es dirigeix al pacient i li demana: “em deixa fer-li una ecografia de l’estómac?”. El pacient una mica desconcertat (la intervenció que li han de fer no té res a veure amb l’estómac) accepta i el personatge en qüestió, que en cap cas s’identifica com a metge o com el que fos, comença a explorar la regió abdominal i va fent comentaris a l’anestesista sobre les diferents imatges que van apareixent. Passen 5 minuts, en passen 10... fins que el pacient es queixa perquè està passant fred. El suposat ecografista respon “ja estic acabant, és que necessito unes imatges per poder-les presentar, i les d’una persona més aviat prima com vostè queden millor.” Quan li sembla que ja en té prou, l’ecografista se’n va sense donar cap mena informació al pacient del que ha vist en la seva exploració, ni de quin ús en farà d’aquelles imatges i el pacient es queda inquiet i sorprès. Fins aquí els fets.

No és un fragment d’una pel·lícula d’Almodóvar; és un fet real que ha succeït en un dels millors hospitals de l’Estat que posa en evidència que no és el pacient qui està al centre del sistema sinó que aquest centre està ocupat per altres interessos que no son els dels malalts. El cos del pacient deixa de ser el cos d’una persona per convertir-se en un objecte d’estudi sense que més enllà d’una autorització verbal donada sota la tensió pròpia d’una intervenció quirúrgica, aquesta persona hagi rebut cap explicació dels motius pels quals ha estat sotmès a aquesta prova. Què passarà amb les imatges d'aquest malalt? on seran exposades? amb quina autorització per fer-ho? Una mica immoral tot plegat. 

Val a dir, que en el periple d’aquest malalt per l’Hospital Clínic, en un període de 3 mesos consecutius ja havia sigut objecte de 2 estudis més en els que, llavors si, havia rebut les explicacions pertinents i havia signat els corresponents consentiments informats. Es comprensible que l'avenç del coneixement científic necessita de la recerca, però cal que no s’anteposin els interessos d’algun recercador a les necessitats dels pacients. Hi ha moments i moments, i l’antesala d’una intervenció quirúrgica no és precisament el moment més oportú per anar a demanar la col·laboració dels malalts i menys encara sense donar la més mínima explicació de perquè es volen practicar determinades proves i amb quins objectius. El recercadors també han de tenir un codi ètic sota el que actuar i els responsables directes de les unitats i dels malalts han de vetllar perquè els drets dels pacients siguin respectats per tothom, també pel personal sanitari sense masses escrúpols. 

De fet, a l’Hospital Clínic, que des del punt de vista dels resultats assistencials està al capdamunt del sistema sanitari, el tracte a les persones no és precisament exquisit. En aquest sentit, i situats al mes de juny, recordo com estant esperant a la consulta externa a que el teu número surti a la pantalla per ser atès, estudiants de medicina es passejaven per les sales d’espera amb una mena de guardiola casolana demanant diners a malalts i acompanyats per finançar el seu viatge final de carrera. Cal suposar que l’ànim de les persones quan estan esperant en aquelles consultes no està precisament en la millor de les condicions per suportar aquestes frivolitats per part d’uns estudiants que ben aviat seran metges i que si entenen que aquesta actitud és correcta, consentiran al seu torn que noves generacions de futurs metges vagin fent el mateix. Decididament, als estudis de la Facultat de Medicina els manca algun contingut relacionat, amb l’ètica i el respecte a les persones i si en el programa d’estudis ja hi és, cal revisar-ne els continguts perquè el resultat amb l’alumnat en la pràctica és nul. A una consulta externa d’un hospital no s’hi va a demanar diners. De fet si hi van els estudiants de medicina hi podrien anar tots el captaires de Barcelona, i els mateixos manters, que de ben segur ho necessiten molt més que uns estudiants que se’n volen anar de viatge pagats per els soferts malalts. 

Almodóvar guanyaria alguna estatueta d’or si conegués el que passa en els hospitals, fins i tot els millors, i en fes alguna pel·lícula. En properes entrades al blog continuaré posant exemples per demostrar que malauradament els malalts no estan al centre del sistema sanitari...