diumenge, 29 de novembre del 2020

Venen eleccions i la hipocresia d'alguns politics pren embranzida


Esquerra Republicana promet l’oro i el moro, en una precampanya electoral que ja ha començat.
Ara és el torn de l’Hospital Sant Jaume de Calella. Fa forces anys que es parla d’una necessària ampliació d’aquest hospital del Maresme, i ara, tot just a dos mesos i mig de les eleccions, és quan el departament de Salut se n’ha recordat de la seva existència.
El conjunt de promeses de nous hospitals a Catalunya fetes per l’àmbit econòmic-sanitari de l’actual govern de la Generalitat superen en molt la capacitat inversora del departament de Salut dels propers 15 anys. 


Des que el departament d’Economia de la Generalitat ha caigut en mans d’Esquerra Republicana de Catalunya, ben poques inversions s’han materialitzat en l’àmbit sanitari. Moltes promeses, però poques  realitats. Per això té tan poca credibilitat l’acord signat entre el departament de Salut i l’Ajuntament de Calella per l’ampliació de l’Hospital d’aquesta localitat del Maresme. 
Aquesta ampliació de l’Hospital de Calella, per altre banda del tot necessària, ve a afegir-se als compromisos de construcció de nous hospitals a Barcelona (hospitals Clínic i Vall d’Hebron), la tercera fase de l'Hospital de Bellvitge, Tarragona, Girona, Palamós, Verge de la Cinta a Tortosa  i Valls. Tot plegat una inversió impossible de finançar ara a Catalunya i que quedarà com a hipoteca per les futures generacions, que hauran de pagar els resultats de la mala gestió d'avui.  

 


A alguns polítics els hauria de fer vergonya quan actuen amb aquesta frivolitat a l’hora de comprometre els diners de tothom. Quan venen les eleccions es dediquen a comprar vots prometent inversions que després no s’acaben executant i si s’executen, ho acaben fent amb molts anys de retard, com per exemple la línia 9 del metro de Barcelona. És una pràctica que els votants haurien de castigar a les urnes, perquè conté elements perversos. Assumir una inversió que no té un finançament plausible a la vista equival a post-posar el seu pagament efectiu a molt llarg termini, de manera que acaben sent les futures generacions qui acabaran pagant la gestió sectària dels qui ara prenen les decisions.

 

Què l’ampliació de l’Hospital Sant Jaume de Calella és del tot necessària és indiscutible; no és això el que està en qüestió. El que és criticable és que aquesta futura ampliació es faci pública dos mesos i mig abans de les eleccions després que el territori i els professionals de l’Hospital portin anys i panys, reclamant que des de Salut se’ls escolti. S’havien plantejat diferents alternatives, des de la construcció en un solar adjacent d’un nou centre sociosanitari a l’ampliació de l’hospital actual en el solar que actualment ocupa l’aparcament, i tot just ara, davant de les eleccions, Ajuntament i Salut signen un conveni per tirar endavant la segona de les opcions. Quina casualitat...

 

A l’Ajuntament de Calella, signar l’acord ja li va bé: el tindrà en el seu actiu de cara a les properes eleccions municipals, i a Salut li va de perles per que ERC intenti vendre la moto als ciutadans del Maresme, amb promeses que si es compleixen no veuran la llum en els propers 5 anys. Pel davant seu, l’Hospital de Calella té tota una sèrie de compromisos previs, adquirits per Salut, per assumir la construcció d’altres hospitals, la majoria d’ells amb costos molt elevats. És el cas del nou Joan XXIII o del nou Hospital Josep Trueta que recentment s’ha decidit que es construirà a Salt. Tanmateix, les inversions més costoses són les que es faran a Barcelona, a l’antiga Escola Industrial, per la construcció del nou hospital Clínic, cada dia més ofegat en les seves dependències actuals, i també a l’Hospital Vall d’Hebron on es vol construir un campus assistencial, docent i investigador modern.


Davant d’aquestes necessitats no hi ha dubte que a Palamós, el Pius Hospital de Valls, el Verge de la Cinta a Tortosa i ara Calella hauran d’esperar que vinguin temps millors, però és evident que mentre tant el Sr. Aragonès i la Sra. Vergés ja han tirat l’ham al Maresme per veure si algun il·lús pica i els acaba votant.  Segurament abans no acabi l'any, encara llegirem algun nou acord amb tal o qual ajuntament per la construcció d'un nou CAP, o qualsevol altre equipament sanitari.   

 

Als polítics que actuen amb aquesta manifesta hipocresia, els ciutadans, amb els nostres vots, els hauríem de situar al lloc que realment mereixen. Ser agents merament marginals del sistema polític       

divendres, 27 de novembre del 2020

Amb el Nadal correm el risc de repetir les errades de l’estiu

El govern espanyol, però també el català, varen voler córrer molt en la des-escalada, en els mesos de maig-juny,  després “d’aplanada la corba” de la primera onada de la Sars-Cov-2. L’objectiu no era protegir als ciutadans de la pandèmia sinó que del que es tractava era d’assegurar una campanya turística mínimament rentable. Es volia fer compatible la mobilitat dels ciutadans amb el control del virus: El resultat va ser un fracàs absolut.  
El turisme és una de les bases de l’economia espanyola, generador de molts llocs de treball, i que té una incidència molt rellevant en el PIB, al voltant del 12% en el cas de l’economia catalana. Aquella des-escalada precipitada va ajudar relativament poc al turisme però en canvi va estar a l’origen de la segona onada que vàrem començar a patir a partir dels mesos d’agost-setembre. 


Ara s’acosta el pont de la Immaculada i les festes de Nadal, i sembla que de nou el govern català té la intenció de flexibilitzar les mesures restrictives actuals per afavorir en aquesta ocasió al comerç. El comerç a casa nostra representa al voltant del 23% del PIB català, i és generador de molts llocs de treball.
Com que el govern de la Generalitat no té recursos econòmics per “salvar” a tots els sectors de l’economia afectats pe les restriccions, ha optat, a l’estiu i ara, per posar als ciutadans en risc, flexibilitzant les restriccions i permetre així que el comerç faci una mica de calaix. El mateix que va fer a l’estiu amb el turisme. 
Per cert, algun dirigent polític inclús parla de fer la cavalcada dels Reis, encara que amb un format especial... Malauradament el resultat d'aquestes maneres d'actuar ja el coneixem: tercera onada a la vista com vaticinen els experts, i que només ens la podrem estalviar si la distribució de la vacuna està realment disponible des de primers d’any.  

 



Gestionar aquestes crisis és certament  complicat, i quan els governs prenen mesures és pràcticament impossible fer-ho a gust de tothom. Hem vist com les diferents restriccions que el govern s’ha vist obligat a implementar han generat les queixes dels diferents sectors d’activitat afectats: l’oci nocturn, els empresaris de la restauració, el gremi de l’estètica, els gimnasos, els sector de la cultura... gairebé tothom  ha protestat. 

 

Ara venen les festes, i el propi Josep Maria Argimon, secretari de Salut Pública i gerent de l’ICS, ha declarat en una entrevista al programa “ Els matins de TV3” que “Si nosaltres poguéssim pagar aquests ajuts penso que no estaríem reobrint i que no ho hauríem fet en ocasions anteriors”. Per tant, el Dr. Argimon ha deixat molt clar que si disposessin de diners, pagarien ajudes als sectors afectats en comptes de flexibilitzar les mesures, i ens agradi o no, flexibilitzar mesures, afavoreix l’activitat econòmica però va contra de la salut dels ciutadans. Per això, entre altres flexibilitzacions ha esmentat la possibilitat de modificar les condicions del toc de queda les nits de Nadal i de Cap d’Any. Inaudit...

 

Tot plegat lliga amb unes declaracions de la consellera de Salut en les que demana diners a Madrid, argumentant que “les persones que han hagut de patir una reducció de la seva activitat econòmica necessiten tenir la certesa que també hi ha ajudes d’Estat, com han fet altres països, com França o Alemanya. L’Estat espanyol és l’únic que no surt amb les ajudes corresponents per les persones i les activitats econòmiques”

 

Davant d’aquesta afirmació de la consellera Vergés la pregunta és immediata: Sra. consellera, si això és així, com és que el seu partit dona suport a uns pressupostos estatals tan dolents per als ciutadans i per les empreses? 


En efecte, aquests dies s’ha fet públic que Esquerra Republicana de Catalunya dona suport als pressupostos de Pedro Sánchez, quan aquests no incorporen (en paraules de la pròpia consellera) ni Euro de suport a les activitats econòmiques greument afectades per una pandèmia que ha tingut uns efectes molt pitjors dels que es preveien. No és fàcil entendre con un responsable polític com la consellera de Salut es queixa d’uns ajuts que el govern espanyol no té previstos, i aquesta queixa la fa precisament el mateix dia que ERC, el seu partit,  anuncia un acord per aprovar uns pressupostos que continuen sent tan negatius com sempre per Catalunya. 

 

Són les contradiccions de la política, sobretot quan aquesta no busca assolir respostes positives per al ciutadans, sinó que respon als interessos espuris dels partits i dels seus líders.   

diumenge, 22 de novembre del 2020

Encerclant al virus... Les diverses fases d’un aprenentatge


Mica en mica les autoritats sanitàries de Catalunya van aprenent com enfrontar-se al virus. Han fet falta dues onades amb el virus infectant a molts ciutadans, perquè hi hagi hagut un plantejament seriós per enfrontar-se a la pandèmia i poder reduir d’una manera efectiva el nombre de contagis. 


Hem passat de considerar la Covid-19 com quelcom semblant a una grip, fins a preocupar-nos seriosament davant del nombre de víctimes que la pandèmia estava ocasionant i això ha obligat finalment a prendre decisions que ara sembla que van en la bona direcció segons han confirmat diferents experts. Pel mig, una nova onada, les UCI de nou plenes, intervencions quirúrgiques no urgents novament aplaçades, professionals al límit, etc.  


El tema dels experts és una de les qüestions que més controvèrsies ha generat en el sí del govern català. D’una banda, el president Torra volent posar en mans dels experts les decisions en la lluita contra la Covid-19, i de l’altre, el vicepresident Aragonès oposant-se a qualsevol mesura que impliqués pèrdua de protagonisme del departament de Salut. Un departament de Salut, al que ha costat mesos posar-se a l’alçada del que es requeria. La tossuderia del Sr. Aragonès, i la no disponibilitat dels recursos que haurien estat necessaris, han retardat molt el tenir un plantejament que ara sembla seriós contra el virus.


El departament de Salut ha hagut de dedicar un temps preciós a l’aprenentatge de com lluitar contra la pandèmia, quan escoltant als experts, s’hauria pogut arribar molt abans a una situació més tranquil·litzadora.
Però quan no es vol escoltar, passa el que passa...



 

El Dr. Xavier Abad
La lluita contra la pandèmia a Catalunya ha passat per diferents fases. En un estadi inicial no se li va donar la importància que hauria fet falta. El desconeixement del virus i dels seus efectes va portar a considerar-lo com una malaltia similar a una grip. Aquesta afirmació feta per un alt directiu del departament va estar a l’origen del creixement descontrolat de la malaltia, atès que des de Salut no es van prendre les precaucions que haurien estat necessàries, ni es van comprar els equips de protecció per els professionals, ni tan sols els test per poder diagnosticar la malaltia.   

Quan se li van començar a veure les orelles al llop, llavors correm-hi tots, però sense ordre ni concert. Va començar una segona fase, en la que tota la culpa la tenia Madrid, però nosaltres continuàvem sense capacitat de diagnòstic. Les persones que tenien símptomes compatibles en la Covid-19, se’ls demanava que s’aïllessin a casa seva, i els hi deien que ja els trucarien del seu CAP. També es va perdre la traçabilitat de les cadenes de contacte i la pandèmia es va estendre a gran velocitat entre la població. Va ser el primer fracàs dels anomenats rastrejadors, incapaços d’identificar tots els contactes de les persones contagiades. Va venir el confinament que va comportar una important reducció de la mobilitat dels ciutadans, i per tant la velocitat d’expansió de la pandèmia es va alentir molt. Val a dir que a banda de les víctimes entre la població, l’elevat nombre de contagis produïts entre els professionals sanitaris va ser altament preocupant.  

 

El Dr. Oriol Mitjà, especialista en malalties
infeccioses 
La tercera fase de la pandèmia va venir amb una des-escalada del confinament feta amb precipitació i sense consolidar cada una de les seves etapes. Salut va començar a fer intervencions selectives a diferents barris o nuclis de població en els que la Covis-19 tenia una forta incidència. Per primera vegada es varen adoptar mesures que intentaven avançar-se al virus, anant-lo a buscar allà on semblava que estava fent mal d’una manera més agresiva. A nivell polític es volia salvar la indústria turística i es va produir una des-escalada que tots els experts varen coincidir en qualificar com a precipitada. Va ser quan el president Torra estava disposat a incorporar al seu govern a un expert, un comissionat amb categoria de conseller, que coordinés tota l’acció de tots els departaments del govern implicats en la lluita contra la Covid-19. Aquí va aparèixer l’orgull ferit del departament de Salut, que s’hi va oposar de totes, totes, amb els suport imprescindible del vicepresident Aragonès que actuava també com a conseller de Salut a l’ombra. 
 

Tal com havien previst experts com per exemple el Sr. Àlex Arenas, les errades de l’estiu, el fracàs del rastreig, i la incompetència d’alguns responsables de Salut van comportar la segona onada de la pandèmia. I de nou, correm-hi tots. De ben poc havia servit l’experiència de la primera onada. Tanmateix en aquesta segona onada no s’han comès tots els errors comesos en la primera. Hi ha hagut més tests, i hi ha hagut també més equips de protecció per els professionals, però ha fallat estrepitosament de nou, el rastreig dels contactes de la gent contagiada. En aquesta quarta fase, l’actuació del departament de Salut ha estat més eficient que en la fase anterior i s’han incrementat notablement el nombre de tests diagnòstics, el que ha permès identificar un nombre important de portadors del virus que tanmateix eren asimptomàtics.


El professor Àlex Arenas

Ara entrem en el que podríem anomenar la cinquena fase, en la que fent cas al que els experts venen reclamant des de fa temps, sembla que el departament de Salut vol fer tests massius a una bona part de la població. És la millor notícia que ens podien donar des d’un departament de Salut massa condicionat per el vicepresident Aragonès, un economicista que no hi veu més enllà del seu nas, i no s’adona que la millor manera per ajudar a l’economia passa per acabar quan abans amb el virus.    

 

Si finalment, després d'un nou pla de des-escalada anunciat per el govern català, hi ha una tercera onada, llavors si que caldrà, sense dilacions, exigir les dimissions de la titular del departament de Salut i de qui realment actua com a conseller de la Salut a l’ombra incidint en totes les decisions que tenen caràcter econòmic.                    

 

divendres, 20 de novembre del 2020

Caldria cuidar millor als que ens cuiden...

 

El Servei Català de la Salut ha elaborat una Instrucció (la 07/2020) en la que flexibilitza la normativa vigent en qüestions d’horaris i jornades, per adaptar de la millor manera possible, els recursos humans del sistema sanitari públic a les circumstàncies derivades de la Covid-19.
Tanmateix, i atenent al cansament del personal sanitari després de mesos de treball molt dur i exigent, i considerant també l’escassetat de la majoria de les plantilles dels dispositius sanitaris, el sindicat Infermeres de Catalunya mostra el seu rebuig a aquesta disposició del CatSalut i li reclama la seva derogació.
La sanitat catalana, en plena pandèmia, es troba sotmesa a una crua realitat: plantilles escasses, personal sanitari mal retribuït, condicions contractuals i laborals precàries, i uns sanitaris cansats físicament, desmotivats per unes retribucions impròpies, i estressats psicològicament.  


 

La instrucció 07/2020 del CatSalut possibilita que els centres del SISCAT prenguin mesures específiques per garantir el funcionament dels serveis sanitaris preservant la salut dels seus treballadors. Aquestes mesures afecten al temps de treball, a l’adequació de les plantilles i a aspectes organitzatius.


Les mesures incloses en la Instrucció 07/2020 pel que fa a l’àmbit del temps de treball són aquestes:

Jornades de treball i descansos 

La Direcció pot adaptar les jornades de treball i descansos dels professionals afectats d’acord amb les necessitats assistencials del centre i el pla de contingència previst, que pot establir altres mesures de caràcter organitzatiu. Això inclou la jornada ordinària i complementària d’atenció continuada, els torns de treball, el treball en dissabtes i dies festius, els descansos diaris i setmanals, i les vacances. 

Dedicació de la totalitat de la jornada a l’assistència sanitària 

Queda suspesa la realització d’activitats docents per part dels professionals sanitaris a estudiants de les facultats, escoles universitàries o escoles de formació professional, incloent-hi la suspensió de les pràctiques acadèmiques curriculars i extracurriculars que es realitzen al centre sanitari, així com en els casos que existeixi activitat no assistencial. 

Hores extraordinàries per força major 

Davant d’una situació de força major, la Direcció de l’entitat pot determinar l’obligatorietat de la realització d’hores extraordinàries per força major per part dels professionals contractats a temps complet o temps parcial no supeditades al límit de les 80 hores anuals, tal com preveuen els articles 35.3 i 12.4.c) del Reial decret legislatiu 2/2015, de 23 d’octubre, pel qual s’aprova el text refós de la Llei de l’Estatut dels treballadors.

 

Aquestes mesures, així com altres aspectes i continguts de la Instrucció han comportat la queixa del sindicat Infermeres de Catalunya, que en una nota feta pública denuncien que en plena pandèmia, el CatSalut torna a prendre mesures que empitjoren les condicions de treball del personal sanitari. En aquest sentit el sindicat destaca que l’aplicació d’aquesta Instrucció equival al retorn de les èpoques “d’explotació laboral” atès que “la retallada de drets laborals, suspensió de vacances i permisos, alteració dels horaris de treball i els descansos establerts i la possibilitat de poder obligar els professionals a fer hores extraordinàries sense cap límit”així ho demostra. 


El sindicat ha fet arribar una nota de protesta al director del CatSalut, en la que demana la retirada immediata d’aquesta instrucció i en la que també es posa l’accent en la manca de previsió i inversió en el sistema de salut català, que han comportat limitacions en els drets laborals dels professionals sanitaris. En aquest sentit el sindicat demana també que es busquin solucions a la manca d’infermeres i de professionals de la salut en general. Començant per cuidar millor als que tenen i fent una crida als que han marxat o han abandonat l’exercici professional, millorant les condicions professionals, socials i laborals, i amb uns sous molt més dignes dels que ara tenim.

 

La reflexió final del sindicat, vist que el departament de Salut ha actuat tard i malament, sense cap consideració per als seus treballadors als que literalment ha portat fins a l’extenuació, amb unes càrregues de treball difícils d’assumir, incideix en la necessitat ja manifestada a final d'octubre, de dur a terme una vaga indefinida de tot el sector sanitari.


Es evident que la solució no passa ni per circulars, ni per instruccions, ni per normatives especials. La solució és única: dotar totes les plantilles del nombre de professionals necessaris... Quan calen Instruccions especials és que alguna cosa no hem fet bé.  


  

dimecres, 18 de novembre del 2020

Chakir El Homrani, un conseller que no ha estat a l’alçada


Ni el conseller de Treball Chakir El Homrani ha sabut comportar-se amb la dignitat que cal esperar d’un màxim responsable polític, ni el seu partit, Esquerra Republicana de Catalunya, ha sabut reaccionar adequadament davant del fracàs d’una gestió tan lamentable. Mantenir-lo en el càrrec és més propi de repúbliques bananeres que no pas d’un país que vol presumir de ser modern i amb una democràcia consolidada, i impropi d’un partit que diu que la ètica forma part del seu ADN. Protegir i emparar la mala gestió no és una pràctica ètica, i mantenir en el seu càrrec a un conseller que repetidament ho fa malament, tampoc. 



 

 

La gestió de les residències socials a Catalunya, pot qualificar-se de desastrosa no només durant la pandèmia de la Covid-19, sinó ja abans, quan el fet de viure en una residència d’avis et feia perdre el dret de ser atès des del punt de vista sanitari per un equip d’atenció primària. Però deixant a banda els antecedents, el que ha estat certament de jutjat de guàrdia és la qualitat de l’atenció prestada a les residències socials durant la pandèmia, fins el punt que el govern de la Generalitat es va veure obligat a retirar les competències en aquesta matèria al departament de Treball per passar-les allà on sempre haurien d’haver estat, el departament de Salut


El demèrit del conseller El Homrani és doble: d’una banda des de la perspectiva del control del que es feia i com es feia a les residències, i de l’altre, no actuant quan va esclatar la greu situació que s’estava vivint en el seu interior. Ni proves diagnòstiques  a residents i treballadors, ni equips de protecció per als treballadors, ni instruccions precises pel règim de visites, ni establiment de circuits, ni... El desencert en la gestió dels dispositius socials dels nostres avis va ser un gran fracàs.

 

Per acabar d’adobar la complicada situació que vivia el departament de Treball, només ha faltat un altre errada monumental del Sr. El Homrani. Pensar que no es col·lapsaria el sistema informàtic establint un sistema d’ajuts per els autònoms que consistia en que aquestes ajudes només s’atorgarien als primers en complimentar la documentació per via telemàtica fins esgotar els diners disponibles, equival a ignorar que qualsevol sistema informàtic es col·lapsa i cau, quan rep un allau de demandes. I així va ser, i mentre això passava el Sr. El Homrani anava repartint culpes al departament de Polítiques Digitals perquè segons ell, el web que li havien dissenyat era defectuós, quan el que realment era impresentable era el sistema establert per aconseguir els ajuts. El missatge que varen rebre els autònoms era del tipus “els últims que s’inscriguin, es queden sense res”. 

 

Davant d’una actuació tan lamentable, i d’estar al centre de la polèmica des que es va desfermar la crisi sanitària, acumulant conflicte rere conflicte en la seva gestió al front del departament, al Sr. conseller de Treball, se li va ocórrer una brillant idea: cessar als alts directius del seu departament responsables d’aquestes dues àrees de treball esmentades. En lloc d’assumir les responsabilitats inherents al seu càrrec com a màxim responsable polític del departament, cessa als seus col·laboradors. Això, al segle XXI i a Catalunya; no a un país caribeny ni a un país de l’Est, aquí, a casa nostra.


I el que és encara més greu, aquests cessaments s’han fet amb el vist i plau del Sr. Pere Aragonès, vicepresident de la Generalitat, i que aspira assolir-ne la presidència en les properes eleccions. El Sr. Aragonès defensa que el conseller El Homrani continuï al front del departament amb un argument tan pobre com “cal buscar solucions i no fer problemes encara més grans”. El Sr Aragonès sembla desconèixer que el problema més gran és posar ineptes al front de conselleries només per sectarisme polític i sense tenir en compte la idoneïtat per ocupar el càrrec. I aquesta no és la única conselleria adjudicada a Esquerra Republicana que pateix aquesta situació. I si hi ha consellers que no estan a l'alçada, és evident que qui els protegeix tampoc ho està...     

 

Sigui com sigui, el resultat és que dos col·laboradors immediats del conseller El Homrani han estat acomiadats i ell continua com si res en el seu càrrec. Són les noves maneres de fer política i practicar el bon govern d’Esquerra Republicana.    

dilluns, 16 de novembre del 2020

Un debat que no serveix de massa: qui ho fa pitjor davant la Covid-19? Barcelona o Madrid?

 

Aquests dies estem assistint a un debat públic sobre qui està gestionant millor (o pitjor) la crisi sanitària de la Covid-19 si Barcelona o Madrid, quan aquest és un debat estèril que no aporta cap benefici ni pels ciutadans catalans ni pels madrilenys. Quan tot aquest malson acabi, aquells que hi estiguin interessats podran analitzar estadístiques i treure conclusions, i si s’escau demanar responsabilitats. Mentre no haguem sortit de la situació que estem patint, allà i aquí, aquestes discussions només serveixen per desconcertar a la gent, i crear desconfiança, fet que no és gens positiu per ambdues administracions.


Independentment d'aquest debat, des de Catalunya s’han pogut identificar algunes decisions del departament de Salut si més no discutibles. Vegem-ne algunes: 

 


Desconec com funciona el sistema de rastreig a Madrid, però si que puc afirmar que a Catalunya ha estat un absolut fracàs a la primera onada i a la segona. Aquest és un tema que des del primer moment ha anat pel mal borràs. Que si l’assistència primària estava preparada per assumir-ho, que si s’havia d’encarregar a un empresa externa que ho pogués fer amb garanties, que si tomba, que si gira... i al final 17 milions d’€ malgastats en un contracte que no ha servit per res. Diu la consellera Vergés que rescindir el contracte de rastreig amb la filial de Ferrovial costaria una fortuna, i que per això no compleix amb el mandat taxatiu del Parlament de Catalunya. Ho entenc, però aquesta explicació, per ser creïble, hauria d’anar acompanyada amb la dimissió fulminant de la persona que va decidir contractar a aquesta empresa per una funció per la que no estaven preparats, com malauradament el dia a dia s’ha encarregat de demostrar. 


Un segon tema que cal assenyalar com a fracàs és l’ús de les noves tecnologies en la lluita contra la pandèmia. Al mars d’aquest any, el CatSalut anunciava una aplicació per detectar persones afectades per la malaltia i en teoria fer-ne el seguiment. Es tracta de l’aplicació “Stop Covid-19 Cat”. Aquesta aplicació se la varen descarregar un bon nombre de ciutadans, però ai las, consumia bateria de manera molt exagerada, i per altre banda tampoc es va mostrar tan útil com en un principi es suposava. Molta gent se l’ha descarregat del mòbil davant de la seva nul·la eficàcia i pels problemes que generava a la bateria. 

 

A l’octubre d’aquest any, el departament de Salut posa en marxa un altre eina digital anomenada “ContacteCovid.Cat” que tenia la funció d’identificar i fe rel seguiment de persones infectades amb la Covid-19. Era com una mena d’automatització d’una part de les funcions de rastreig, però es desconeix quina utilitat ha tingut aquest eina, atès que el departament de Salut no ofereix cap mena d’explicació al respecte. Tanmateix, com que pràcticament no se’n parla, sembla que avui per avui, massa útil no ha estat. 

 

Mentre això passava a Catalunya, el ministerio de Sanidad havia fet proves d’una nova aplicació, anomenada RadarCovid que a partir de setembre va començar a funcionar a diferents comunitats autònomes. Catalunya ha estat la última comunitat a implementar-lo tot i que el seu cost no és excessivament elevat. Perquè a Catalunya s’ha tardat tan temps? Per quina raó no s’ha volgut adaptar aquesta eina digital? Independentment de la seva efectivitat, que està molt relacionada amb el nombre de descàrregues totals que es facin, dona la impressió que la seva aplicació a Catalunya ha topat amb algun inconvenient no explicat. S’entendria si la realitat a casa nostra fos d’allò més tranquil·litzador, però certament no és el cas. 

 

Encara voldria comentar un tercer tema: la utilització dels tests ràpids. No sé quines són les raons però el departament de Salut s’ha mostrat massa reticent a la seva utilització; s’ho han estat rumiant des de fa algunes setmanes fins que finalment s’han decidit a comprar-ne. Per quina raó s’ha tardat tant? Els resultats dels tests ràpids es coneixen 20 minuts després de fer la prova, mentre que el resultat d’una PCR tarda un mínim de dos dies. 


Si una persona dona positiu després d’una PCR, aquesta persona ha estat contaminant-ne altres durant aquest dos dies entre que li van fer la prova i es coneix el resultat. Amb un test ràpid, al cap de 20 minuts se l’hauria pogut aïllar i no hauria contagiat tanta gent com en la situació de la PCR. Tot i que la fiabilitat dels tests ràpids està una mica per sobre del 90%, no val la pena córrer aquest risc, davant la certesa que amb una PCR hauria contaminat a més gent? Hi ha decisions difícils d’entendre. En lloc de treure del circuit de les relacions entre persones als infectats quan abans millor, deixem que aquests puguin anar escampant el virus si no compleixen un aïllament estricte, mentre esperen el resultat de la prova...  En això no cal esperar al final de la pandèmia: Madrid ho ha fet millor. Com ho han fet el Regne Unit o Àustria entre altres països, amb l’objectiu de retirar de la circulació, quan abans millor, als possibles elements transmissors de la malaltia.

 

Finalment, a l‘hora de donar fiabilitat a les dades, sembla que tampoc caldrà esperar al final de la pandèmia per concloure que les dades que dona el departament de Salut sobre la situació a Catalunya, ara són del tot fiables, mentre que a Madrid, això no es pot assegurar; més aviat tot el contrari...           

dissabte, 14 de novembre del 2020

El ministre Illa reforça el seu equip amb professionals catalans

 

El Dr. Vicenç Martínez Ibáñez s’incorpora a la direcció general d’Ordenació Professional del ministerio, i el Dr. Joan Ramon Villalbí  ha estat nomenat “Delegado del Gobierno del Plan Nacional sobre Drogas" i l’estratègia sobre les addiccions.
Amb aquests nomenaments el ministerio guanya experiència i coneixement atesa la vàlua de les dues persones triades per el ministre Illa. 


És la primera vegada en anys, que professionals catalans accedeixen a càrrecs governamentals d’abast estatal dins del Ministerio de Sanidad. A banda del ministre Salvador Illa, anteriorment ho havien fet Francesc Moreu, Lluís Bohigas, Marc Soler, o el ministre Ernest Lluch, entre d’altres.

 

 

El Dr. Vicenç Martínez Ibàñez va iniciar la seva carrera professional en el camp de la gestió en terres gironines, després d’exercir brillantment durant anys la seva professió com a cirurgià pediàtric a l’Hospital Vall d’Hebron de Barcelona, des d’on va accedir a presidir la Societat Espanyola de cirurgia pediàtrica. El seu pas per Girona va deixar una herència molt important. Ell va ser el dinamitzador de la col·laboració entre els seus dos hospitals de la xarxa pública, l’Hospital Josep Trueta i l‘Hospital Sta. Caterina. D’aquella iniciativa se’n va derivar la magnífica realitat que és avui la integració entre els dos hospitals esmentats sota una gerència única que ell va implementar, pas fonamental per facilitar aquesta col·laboració.


La seva bona feina a Girona no va passar desapercebuda pels dirigents de la sanitat catalana, de manera que quan la gerència de Vall d’Hebron va quedar vacant el van nomenar gerent del que havia estat el seu hospital quan exercia com a metge. El seu pas per la gerència de Vall d’Hebron va ser molt positiu per a la institució, no només per la implantació de metodologies de treball per processos o la configuració d’un ambiciós campus sanitari a desenvolupar en els propers anys sinó per l’empenta que va donar a la institució, de manera que el lideratge assistencial que exercia des de feia anys a Catalunya l’Hospital Clínic es va veure seriosament amenaçat per Vall d’Hebron. El salt qualitatiu de la institució va ser molt important

 

Sense que els motius hagin quedat gens clars, la consellera Vergés el va cessar en el seu càrrec ara fa una mica més d’un any, tot i l’oposició del molts caps de servei de la Instotució, i l’Hospital ho ha notat perquè aquell impuls que havia rebut, ara sembla una mica esmorteït no se sap ben bé si per la pandèmia o per alguna altre raó. Sigui com sigui, una persona de la vàlua del Dr. Martínez Ibáñez es objectiu de qualsevol organització, i pocs mesos després era nomenat gerent de l’Hospital Nacional de Paraplègics de Toledo, des d’on ha estat cridat per el ministre Illa per assumir aquesta nova responsabilitat com a director general d’Ordenación Profesional del Ministerio de Sanidad

 

Per la seva banda en la mateixa sessió del consell de ministres, es va aprovar el nomenament d’un altre català, el Dr. Joan Ramon Villalbí, com a delegat del gobierno per el “Plan Nacional Sobre Drogas”. El Dr. Villalví, que fins ara era responsable de l’Àrea de Qualitat i Processos de l’Agència de Salut Pública de Barcelona, és especialista en Medicina Preventiva i Salut Pública. Actualment és el president del Consell Assessor de Tabaquisme i coordina el grup de treball sobre alcohol de la Societat Espanyola d’Epidemiologia. També és professor associat de la Universitat Pompeu Fabra. Se’l considera un expert en el camp de les drogues i les addiccions, bon planificador, a qui agrada treballar en equip. És una persona ben valorada pels seus companys i per els que el coneixen.


Tant el Dr. Martínez Ibáñez com el Dr. Villalbí, han expressat la seva satisfacció per aquestes noves responsabilitats que han acceptat assumir, incorporant-se plenament a una acció de govern en la que es senten còmodes. Què tinguin molt d’encert i que la seva gestió resulti profitosa pel sistema sanitari.                            

 

dijous, 12 de novembre del 2020

El sindicalisme d’obediència exclusivament catalana s’activa


Si fa pocs dies el sindicat Infermeres de Catalunya amenaçava amb la convocatòria d’una vaga indefinida a la sanitat pública catalana, ara és la Intersindical-CSC qui reclama al departament de Salut la contractació d’uns 20.000 treballadors sanitaris per mantenir al qualitat de l’assistència del sistema públic de salut. Tot plegat és mostra del descontentament existent en el sector al voltant de les mancances d’un sistema sanitari amb dèficits estructurals i amb les seves plantilles cansades física i psicològicament després dels esforços extra que s’han vist obligats a fer a causa de la pandèmia. 

 
 
La Intersindical-CSC és un sindicat de classe, no lligat a cap entitat de caràcter estatal, d’obediència nacional, que en les darreres eleccions sindicals va aconseguir uns resultats molt bons en el sector sanitari: guanyadors a l’assistència primària de Barcelona i Catalunya Central, segons a Girona i Alt Pirineu, van aconseguir representació a les Regions Metropolitana Nord i Sud de l’ICS i també varen obtenir bons resultats als hospitals Vall d’Hebron, Bellvitge i Josep Trueta de Girona; tot això en l’àmbit ICS. Ara, de cara a les properes eleccions sindicals, es plantegen estendre la seva manera de treballar al sector sanitari concertat.
En l’àmbit sanitari el sindicat defensa una sanitat pública i de qualitat, unes condicions laborals dignes per als seus treballadors i la participació dels treballadors en les decisions socioeconòmiques de les empreses, entre d’altres objectius.

 

 

La crisi sanitària de la Covid-19 ha fet estralls a Catalunya, a l’Estat espanyol, i a bona part dels països de tot el  món. Per això, una vegada analitzats els efectes de la primera onada de la pandèmia en la societat i també en el conjunt de treballadors sanitaris, la Intersindical-CSC ha presentat unes demandes al departament de Salut per evitar que es tornin a repetir unes circumstàncies tan negatives per a tothom.


En les seves demandes, el sindicat recorda que els professionals sanitaris de l’Estat són els que han patit més contagis de tots els països, una mica més del 20% dels professionals de la salut s’han vist afectats per el virus segons el sindicat, i això ha estat així a causa del dèficit en els equips de protecció individual (EPI) amb que s’ha vist obligats a treballar. Aquesta mancança no ha estat obstacle per que el personal sanitari s’entregués materialment en la lluita contra la pandèmia, superant els límits de la professionalitat amb la seva entrega i el seu sacrifici personal, assumint riscos per la seva pròpia vida.

 

El sindicat destaca que la tornada a la nova normalitat no va estar planificada amb encert per part de l’administració, i assegura que es va fer de manera prematura i malament, i lamenta que les compensacions tan minses que es van acordar per als professionals fessin distincions entre categories laborals. Tampoc entén com una funció tan delicada com el rastreig de contactes fos encarregada a una empresa externa al sistema sanitari, sense cap expertesa en aquesta camp, i amb uns resultats negatius que salten a la vista. 

 

El sindicat critica el “Pla d’enfortiment de l’AP” dissenyat pel departament de Salut, al que considera del tot insuficient per resoldre els problemes que afecten a l’atenció primària, que com és sabut rep la pressió de les demandes d’atenció derivades de la Covid-19, assumint entre d’altres funcions la realització de les proves PCR, els cribratges massius a escoles i barris, l’atenció als geriàtrics que ara són supervisats per l’assistència primària, i la gestió dels contagis a les escoles. Per tot això la Intersindical-CSC demana un increment de plantilles a primària que en cas de les infermeres situa en unes 7500 professionals les necessitats de noves contractacions, amb l’objectiu de passar de la ràtio actual de 6,9 infermeres per 1000 habitants a 9, que és la mitjana dels països de l’OCDE. En els cas dels facultatius, els càlculs del sindicat els porten a demanar 800 facultatius addicionals per donar suport a les necessitats del primer esglaó de l’assistència sanitària.     

 

Però no és només l’assistència primària la que necessita reforços a parer del sindicat. Els  nous dispositius hospitalaris muntats pel departament de Salut per fer front a la Covid-19 requereixen de noves contractacions, que en aquest cas el sindicat situa al voltant dels 2500 nous treballadors sanitaris de totes les categories. També demanen altres 2000 treballadors addicionals per reforçar les plantilles estructurals dels hospitals fortament tensats per la pressió assistencial actual. En total el sindicat situa les necessitats de contractació de personal per els centres del sistema sanitari públic al voltant dels 20.000 nous treballadors.


Per fer front a aquestes demandes, calen uns recursos pressupostaris que són del tot inexistents, i en aquest sentit el sindicat s’afegeix a les veus que a Catalunya ja fa anys que reclamen una millora del finançament del sistema sanitari català, que es podria aconseguir segons diu el sindicat, si el dèficit fiscal que pateix Catalunya amb l’Estat no existís. Això representaria un increment substancial dels recursos sanitaris i seria una mesura que permetria frenar la pandèmia i evitar el col·lapse sanitari.

 

Aquestes són les receptes del sindicat per lluitar contra la pandèmia i assegurar un sistema sanitari públic i de qualitat. La Intersindical-CSC no es mostra partidaria de les mesures que comporten restriccions de llibertat i d’aïllament social. 

dimarts, 10 de novembre del 2020

Marc Ramentol, Josep Maria Argimon i Jacobo Mendioroz, al rescat de la imatge del departament de Salut


La crisi sanitària de la Covid-19 ha posat al descobert un altre crisi: la de la manca d’expertesa sanitària d’un part significativa de l’estructura directiva del departament de Salut. Tots tres, Argimon, Ramentol i Mendioroz estan donant explicacions prou fonamentades sanitàriament a la ciutadania i això, contràriament al que ha passat fins fa poc genera credibilitat i confiança entre la ciutadania.


Un departament de Salut, que més enllà del missatge “mans, mascareta, distància” no havia estat capaç de fer arribar a la població un missatge sanitari prou clar i convincent i que en aquesta segona onada de la pandèmia ha repetit els errors comesos en la primera.
Més que mai ha quedat clar que per ocupar càrrecs de responsabilitat cal quelcom més que una militància política i la voluntat de respectar la carta financera d’un partit polític. Cal per sobre de tot, coneixement sobre les matèries en les que s’adquireix una responsabilitat. 

 

 

El discurs poc sanitari de la consellera de Salut, el silenci de l’anterior secretaria general del departament de Salut, algunes frases de l’anterior secretari de l’Agència de Salut Pública de Catalunya, i la poca iniciativa pública en la gestió de la pandèmia del CatSalut, ha portat a la necessitat d’efectuar canvis en l’estructura directiva del departament de Salut, que donava la sensació de voler combatre al virus només des del discurs mitjançant el lema “mans, mascareta, distància” i poca cosa més.


Frases com 

“No creiem que el coronavirus es transformi en un problema de salut pública a Catalunya”

“Un escenari com el d’Itàlia és poc factible a Catalunya

La grip ens preocupa molt més que el coronavirus”

“S’han pres totes les mesures i estem preparats per detectar i tractar algun possible episodi” 

“No estem en una zona de risc” 

“El protocol i la xarxa sanitària estan preparats per fer front al coronavirus”

“Els brots de coronavirus actius a Lleida no ens preocupen, perquè la detecció i el seguiment s'ha fet bé"

“Catalunya està en una tendència molt a la baixa i la situació és molt bona”

han estat a l’ordre del dia, i així ens ha anat. Amb responsables capaços de dir tots aquests disbarats, algú pensa que alguna cosa pot sortir bé? Afortunadament, ara sembla que finalment el coneixement i el seny s’han instal·lat al departament.  

 

Aquests són exemples de frases que han estat pronunciades per màxims responsables del departament de Salut. Això és greu, i denota la manca de professionalitat i rigor d’un departament estructurat del tot sota criteris polítics, en detriment del coneixement, la ciència i la professionalitat.

 

Per sortir al pas de tant desori, i arreglar una mica el panorama, al departament s’han hagut de efectuar canvis en el seu organigrama: 

S’ha substituït al secretari de Salut Pública, càrrec que ha estat ocupat per el Dr. Josep Maria Argimon que a la vegada és gerent de l’ICS.

S’ha substituït a la secretaria general del departament, per el Dr. Marc Ramentol

S’ha creat el càrrec de coordinació i seguiment del coronavirus a Catalunya i es nomena en primera instància al Dr. Jacobo Mendioroz per la seva direcció tot i que unes setmanes mes tard també se’l nomena subdirector general de Vigilància i Resposta a Emergències de l’Agència de Salut Pública.

Malgrat això, alguns dels autors de les frases exposades més amunt, continuen en el seu càrrec.

 

Ara, amb aquestes tres persones, ben formades, coneixedores del que tenen entre mans i prioritzant per sobre de les seves tendències polítiques la seva professionalitat, el departament ha guanyat credibilitat i ha adoptat un discurs sanitari que mai hauria d’haver faltat. Les seves compareixences públiques són fàcils de seguir perquè tenen les idees molt clares del que està succeint, han deixat de banda les gesticulacions i les frases fetes, i saben com cal actuar per acabar vencent al virus.

 

De ben segur que d’aquí a uns mesos, repassant l’hemeroteca no ens caldrà destacar cap frase fora de context com ha passat malauradament aquests mesos enrere

diumenge, 8 de novembre del 2020

Els errors més greus en la lluita contra la pandèmia


L’Estat espanyol, i també Catalunya, són les zones geogràfiques d’Europa en les que la pandèmia està incidint amb més intensitat. A l’hora d’analitzar les causes queda clar que aquesta situació no és deguda a les característiques del virus, similars a tot Europa, sinó que es deu a la resposta que des de cada territori s’ha donat a l’hora de combatre a la Covid-19. Resposta per part de l’administració però també per part del propis ciutadans. 


Per tant, sembla evident que a Catalunya, entre tots,  la resposta que hem donat no ha estat l’adequada. Què ha fallat a casa nostra?
Sens dubte un dels errors comesos és no haver après el que calia del comportament del virus, desaprofitant l’experiència derivada d’haver patit els efectes de la primera onada. Un altre error no menor, és que les decisions sanitàries amb repercussions econòmiques no s’han pres des del departament de Salut, sinó des d’Economia, on el seu titular Pere Aragonés ha actuat, sense tenir cap criteri sanitari, com a conseller de Salut a l’ombra. La lluita contra la pandèmia és cosa d’experts en salut pública i epidemiòlegs; els criteris economicistes s’han de deixar de banda 

 

 

A l’hora d’analitzar què hem fet malament davant l’expansió del virus, hi ha un primer element que ha resultat un autèntic fracàs a Catalunya, tant en la primera onada de la pandèmia com en aquest segona. M’estic referint al rastreig dels contactes estrets de les persones contagiades. No ho hem fet bé. El rastreig era responsabilitat exclusiva del departament de Salut i a vista del que ha succeït és evident que no ha funcionat.


Val a dir que amb el rastreig hi ha hagut una manca clara  de criteri per part de departament de Salut. Primerament es va decidir que les funcions de rastreig s’havien de contractar fora dels sistema sanitari. No entraré a avaluar si l’empresa contractada era idònia o no per fer aquesta feina, però si que afirmo que a tenor dels resultats els diners que ha costat aquest contracte son diners tirats; no han servit per res. Des d’estadis molt inicials de la primera i segona onades es va perdre la traçabilitat del virus i per tant no es varen poder tallar les cadenes de transmissió.  

 

Sobta que malgrat que una moció del Parlament instava al departament de Salut a rescindir el contracte amb l’empresa a la que s’havia adjudicat el rastreig, el contracte a dia d’avui continuï vigent tot i l’evident ineficàcia del mateix. No es pot negar l’opacitat amb que des de Salut s’ha tractat aquest tema, ni el vaivé que hi ha hagut sobre si el rastreig corresponia fer-lo a l’assistència primària, o sobre el nombre de rastrejadors que ens caldria contractar. Tot plegat un trist exemple d’ineficiència que en qualsevol país mínimament seriós exigiria una depuració de responsabilitats. Cal que aquest tema sigui abordat seriosament per el departament de Salut perquè un nou fracàs davant d’una tercera onada si aquesta s’arribés a produir, llavors si que exigiria l’assumpció de responsabilitats al més alt nivell del departament.

 

El segon element que ha fallat a casa nostra és el referent a la seriositat de les quarantenes. Una vegada identificat un contacte estret d’una persona contagiada, calia assegurar que aquesta persona complís rigorosament la quarantena a casa seva. I aquí també hem fallat. Bé sigui per raons laborals o del tipus que sigui, hi ha hagut masses cassos en els que la persona en quarantena, si es trobava mitjanament bé, abandonava tota precaució i tornava a la feina o sortia a comprar, o senzillament sortia a donar un tomb, convertint-se en un possible element transmissor del virus. Els ciutadans hem de ser mes rigorosos i si ens toca complir una quarantena l’hem de complir per més que això ens creï algun tipus de problema. No estaria de més que als incomplidors se’ls penalitzés d’alguna manera, atès que la seva actitud no deixa de ser un problema de salut pública.


Un tercer element que cal assenyalar com a fracàs absolut, som els propis ciutadans en general. Quants ciutadans es mouen pels carrers de les nostre ciutats i pobles amb la mascareta mal posada? Quants ciutadans no paren compte en mantenir cap distància de seguretat? Què va passar aquest estiu a les platges? Que ha passat recentment al Montseny o a Sant Llorenç del Munt i a altres indrets de muntanya? Què passa amb els “botellons” dels més joves? Tot plegat és un exemple de la poca cultura cívica de la nostra societat. 

 

Mantenir l’activitat econòmica coexistint amb el virus, són dues situacions del tot  contraposades, atès que l’activitat econòmica no s’entén sense mobilitat i aquesta és precisament la gran aliada del virus. Per això, mentre no es restringeixi la mobilitat sempre anirem darrere del virus, i ell ens portarà avantatge. Trobar l’equilibri ideal entre el grau de mobilitat i el nivell d’activitat econòmica és el gran repte que els països asiàtics han estat capaços de resoldre molt millor que nosaltres. Precisament, el manteniment de l’activitat econòmica ha estat l’obsessió de Pere Aragonés, vicepresident del govern català i conseller d’Economia, però que en la pràctica ha actuat com a conseller de Salut a l’ombra, supeditant les decisions de caràcter tècnic-sanitari, a criteris econòmics, sense ni tan sols tenir en compte les opinions dels experts.          

 

Tanmateix hauríem de poder treure conclusions de tots els errors comesos, d’apartar les consideracions polítiques i econòmiques del dia a dia de la lluita contra la pandèmia i en aquest sentit les ensenyances derivades de la primera onada ens han servit de ben poc; som així de rucs... ens hem entrebancat dues vegades amb la mateixa pedra. 




Així de clar...