dissabte, 30 de març del 2019

Paràlisi al departament de Salut


La idoneïtat per ocupar un càrrec al departament de Salut passa a segon terme, darrere de la disposició a acceptar la “carta financera” d’ERC i l’amiguisme. Diferents exemples corroboren aquesta afirmació.


Com a conseqüència d’aquesta manera de fer, estem pagant amb sous elevats a persones que ocupen càrrecs sense la formació i l’experiència necessàries, fet que  col·lapsa les “finestretes” per manifesta incapacitat de resoldre els problemes.      



Dia rere dia els comentaris sobre la paràlisi que està vivint el departament de Salut són una constant. El penúltim a referir-s’hi ha estat el secretari general del sindicat Metges de Catalunya que a l’hora de valorar els resultats obtinguts per el seu sindicat en les eleccions a l’ICS encara no fa ni una setmana, ha dit que el recolzament que el sindicat ha obtingut en aquestes eleccions servirà per “afrontar la difícil situació que viu el sistema sanitari públic, a causa de la paràlisi del Departament de Salut i la falta de nous pressupostos”.

Però no és aquesta la única veu del sector que es manifesta en aquest sentit. Molts treballadors del propi departament es queixen també d’aquesta paràlisi que afecta als estaments directius del propi departament de Salut, del CatSalut, de l’AQuAS, de l’ICS, de la Agència de Salut Pública, de tot l’entorn del departament de Salut en definitiva. 

A l’hora d’intentar entendre que està passant, no es pot fer abstracció dels perfils professionals dels nomenaments que s’han produït aquesta legislatura que ja fa nou mesos que està en dansa. I no m’estic referint únicament als càrrecs més rellevants de l’organigrama. Posaré com a exemple el d’una directora general, infermera de professió, que ha estat molt temps allunyada de la pràctica d’infermeria i que ocupa una plaça de directora general sense cap mena d’idoneïtat per les funcions que hauria d’assumir. Segons es comenta, ha estat nomenada només per dues característiques: la seva afiliació a ERC , i per tant que una part del seu sou serveix per finançar al partit, i per ser amiga de la secretaria general del departament perquè a banda d’infermera també és afiliada a l’UGT. Vull deixar ben clar que la crítica en cap cas està relacionada amb el fet de ser infermera, sinó en ser membre de la UGT i amiga de la secretaria general del departament. 

Aquest no és un cas aïllat al departament de Salut. Masses càrrecs estan ocupats per persones que el que aporten és la seva militància a un partit polític i contribuir al  sosteniment econòmic del partit a través de la “carta financera”, sense parar compte a la seva capacitació professional per donar respostes vàlides a les exigències del càrrec per qual han estat nomenats. I el resultat de dotar a l’administració sanitària d’aquesta mena de perfils professionals només pot ser la paràlisi administrativa; els dubtes s’apoderen d’aquestes persones, i no prenen decisions. Les decisions s’eleven successivament als graons superiors de responsabilitats i ja tenim el col·lapse. Tot parat. Ningú decideix.  

Mica en mica es va instal·lant el sentiment de col·lapse al sistema, agreujat en aquestes dates per la proximitat de les eleccions. Històricament, els mesos precedents a les eleccions acostumen a ser també de paràlisi. Independentment de la capacitat professional dels càrrecs, els períodes electorals es distingeixen també per la inacció que es deriva de la por a continuar en el càrrec a la legislatura següent, i per tant, com que tothom vol sortir a la foto, ningú es mou. Però és un altre mena de paràlisi; la que vivim actualment a més de l’efecte de les eleccions hi ha un problema d’aptitud professional que s’afegeix a la conjuntura electoral. L’administració sanitària no pot continuar així. Ens calen també bons professionals al departament de Salut. La prioritat no hauria de ser la carta financera sinó la capacitat per fer la feina quan cal i com cal. 

Per altre banda, a més de la paràlisi institucional, i a conseqüència de tot plegat ens trobem amb una legislatura sense iniciatives noves. Des del departament expliquen que estan treballant en el desplegament de tot el que es va fer en la legislatura passada (ENAPISC, PLANUC, etc.), però la realitat és que no hi ha un sol plantejament de política sanitària nou sobre la taula...   


    

dijous, 28 de març del 2019

Hospital Sant Joan de Reus: un greu problema de mala gestió


Tornar a parlar de l’Hospital de Reus, cansa; i cansa perquè el problema és repetitiu. De fet més que de l’Hospital de Reus, caldria parlar d’una classe política, que va generar el problema i que s’ha mostrat absolutament incapaç de trobar solucions. 
Malgrat l’increment de l’aportació del CatSalut, l’Hospital continua acumulant dèficit, fet que posa en evidència la poca voluntat política de l’Ajuntament de Reus de voler gestionar amb professionalitat i rigor el centre hospitalari. 
Inicialment la solució passava per la constitució d’un consorci entre la Generalitat i l’Ajuntament de Reus que havia de gestionar l’Hospital, però davant de les traves que hi posava l’Ajuntament reusenc es va optar per la creació d’una empresa pública. Ara, han passat dos anys i no tenim ni una cosa ni l’altre, però això si, un dèficit acumulat que haurem de pagar tots els catalans per la mala gestió dels polítics locals. A qui hem de felicitar?    

 


Sembla que l’Hospital de Reus continua acumulant dèficit. Dels 3,2 milions de dèficit de l’exercici del 2017 es passarà a un dèficit de 111,6 milers d’€ a l’exercici 2018. El que podria semblar una millora en la gestió, en el fons és tot el contrari. Veiem perquè: els ingressos de Hospital Sant Joan procedents del CatSalut s’han incrementat del 2107 al 2018 en gairebé 7 milions addicionals. Si el dèficit de l’any 17 va ser de 3,2 milions, i a l’any 18 l’Hospital rep 7 milions més, voldria dir que mantenint controlades les despeses, l’exercici 2028 hauria d’haver-se tancat amb superàvit. En canvi ens trobem amb un dèficit de 0,11 milions. Quina és la raó d’aquest nou dèficit? Doncs només hi ha una raó: el creixement sense control de les despeses. Això vol dir que malgrat la injecció econòmica del CatSalut, l’Hospital de Reus continua amb els desajustos estructurals que manté des del primer dia de la seva inauguració. 

Ens hauríem de preguntar el motiu que justifica que l’Hospital de Reus, a l’any 2018 hagi facturat 7 milions més al CatSalut que els facturats a l’exercici del 2017. Aquests 7 milions de més representen quasi un 6% d’increment de la facturació de l’Hospital. Quin  hospital del SISCAT ha aconseguit incrementar la seva facturació al CatSalut quasi un 6% a l’any 2108? Descartant cap tracte de favor, no estaria de més conèixer els motius que justifiquen aquest increment dels ingressos precedents del CatSalut per part de l’Hospital, que difícilment poden estar originats per una major activitat. D’on deuen provenir? Seria interessant saber-ho perquè la mateixa solució hauria de ser aplicable a tots els hospitals de Catalunya que tenen dificultats econòmiques, i en cap cas vull pensar que a l’Hospital de Reus se li hagi fet un vestit a mida. 

Amb aquests resultats de l’exercici, l’Hospital de Reus entra de nou en causa de dissolució per quarta vegada. Anteriorment la situació es va salvar gràcies a l’Hospital de Mora, al que se li van manllevar diners excedents dels seus comptes, a través de GECHOSA (empresa de l’Hospital de Reus que encara gestiona l’Hospital de Mora)  per poder compensar les pèrdues econòmiques de l’hospital reusenc. Es tornarà a repetir de nou aquest any l’afectació als comptes de l’Hospital de Mora d’Ebre? Doncs probablement...

I tot això passa perquè el departament de Salut encara no ha trobat el desllorigador per resoldre els problemes de l’Hospital de Reus. Fa dos anys, la solució que havia proposat Salut passava per la creació d’un Consorci amb l’Ajuntament de la capital del Baix Camp, però entre l’aplicació del 155 que va paralitzar el projecte, i l’Ajuntament de Reus que vol mantenir la propietat de l’edifici per continuar-se finançant a través del lloguer, han impossibilitat l’aplicació d’aquesta solució que per altre banda està generalitzada a Catalunya però... Reus és Reus... 

A l’inici d’aquesta legislatura, el nou equip del departament de Salut, a la vista dels inconvenients creats per l’Ajuntament de Reus, va proposar resoldre la crisi mitjançant la creació d’una empresa pública que seria l’encarregada de gestionar l’Hospital i assumir tot el deute acumulat, permetent a més que l’Ajuntament continues cobrant un lloguer quan l‘edifici ha estat pagat íntegrament per la Generalitat. Un possible escàndol del que caldria exigir responsabilitats si s'acaba duent a terme.   

I mentre uns discuteixen si són verdes o madures i uns altres maregen la perdiu, l’Hospital, malgrat els tractes de favor que ha rebut, continua generant dèficit. I el continuarà generant fins que adeqüi la seva cartera de serveis a les necessitats de la població a la que atén, i els polítics deixin de ficar-se en qüestions pròpies de la gestió, i assumeixin que Reus és Reus, i li toca el que li toca. Ni més... ni menys. 

dimarts, 26 de març del 2019

Problemes al Centre Sanitari del Solsonès


Segons veus autoritzades de la comarca, només una mala organització i una mala gestió són les causes dels problemes econòmics de la Institució, als quals no hi és aliè el cost exagerat del preu que el Consell Comarcal cobra al Centre Sanitari per diferents serveis que  li presta. 
Com  a conseqüència d’aquests problemes econòmics, la Institució solsonenca no pot fer front a les seves obligacions amb els treballadors, malgrat els últims increments de tarifes del CatSalut. A dia d’avui encara es deuen als treballadors endarreriments dels anys 2017 i 2018. Davant de la manca de resposta per part del Consell Comarcal a les reivindicacions dels treballadors. aquests han decidit endegar una sèrie de mobilitzacions per denunciar la seva situació.  



L’actual Centre Sanitari del Solsonès ha viscut diferents vicissituds al llarg de la seva història. Inicialment fou un centre privat que era conegut com a Clínica Guitart, quan al Solsonès la medicina pública es reduïa a alguns metges d’APD. Allà pels començaments dels anys 80, aquell edifici va ser cedit per la Sra. Sofia Bécquer, vídua d’Antoni Guitart, al bisbat de Solsona, i va caure en desús. Va ser en la dècada dels 80 quan Ramón LLumà, un alcalde històric de Solsona, va aconseguir entre moltes altres fites importants per la ciutat, la restauració del que havia estat la Clínica Guitart com a centre per malalts sociosanitaris de llarga estada. Eren en total 12 llits que els va començar a gestionar la “Mútua Intercomarcal” entitat llavors relacionada amb el Centre Hospitalari de Manresa. 

L’alcalde Llumà va perseverar en els seus intents per millorar els serveis de proximitat als solsonins, i sota el seu mandat com a alcalde, es varen comprar uns solars adjacents a l’antiga clínica on es va construir un edifici que incloïa un CAP i un centre d’urgències a més d’una planta d’hospitalització. Aquestes obres varen permetre ampliar el nombre de llits fins a 36, tots sociosanitaris, a més d’una petita planta en la que hi havia 8 llits privats. 

Paral·lelament la cartera de serveis del Centre anava incrementant-se gràcies als acords de col·laboració amb la Fundació Althaia de Manresa que en funció de la demanda previsible de serveis enviava a Solsona a professionals de diferents especialitats que resolien no pocs problemes de salut als solsonencs en les consultes externes del Centre Sanitari    

Durant tot aquests procés de creixement, no tot varen ser flors i violes, i en algun moment la situació econòmica va generar dificultats. Per intentar donar més protagonisme al territori, es va decidir que el Centre Sanitari del Solsonès passés a ser gestionat pel Consell Comarcal, i el que havia de ser la gran solució als problemes del Centre, ha acabat sent una dificultat més entre les que avui pateix la Institució. Segons reconegudes veus del Solsonès, el Consell Comarcal del Solsonès cobra cada any més de 150.000 € al Centre Sanitari a compte del serveis que se li presten des del Consell Comarcal, com per exemple la gestió de nòmines o l’assessoria jurídica entre d’altres.

Davant d’una situació econòmicament greu els treballadors del Centre Sanitari han iniciat aturades diàries de 5 minuts, aprofitant el temps per esmorzar, i intentant no perjudicar l’assistència als malalts. Ho fan per reclamar que tot i la pujada de tarifes feta pel CatSalut, ells continuen amb una retallada salarial del 5% i amb endarreriments pendents de cobrar dels exercicis del 2017 i 2018. Volen recuperar les condicions laborals en la mateix mesura que ho han anat fent els treballadors del SISCAT.      

Seguint el relat d’aquestes persones coneixedores dels problemes reals de la Institució, el CatSalut estaria abonant adequadament els serveis que el Centre fa per la sanitat pública a les tarifes vigents. El problema vindria relacionat amb la quota anual que el Centre ha de pagar al Consell Comarcal, amb la mala organització del Centre, i amb una gestió molt deficient dels recursos. Com exemple d’aquesta mala organització, veus coneixedores del problema expliquen que els 8 llits sociosanitaris privats del Centre estan buits, però no per falta de persones disposades a pagar per la seva utilització, sinó perquè el Centre no els vol oferir als ciutadans. En aquest sentit, el facultatiu i la infermera que els haurien d’atendre han fet arribar la seva negativa a fer-ho perquè significaria un excés de feina i massa càrrega de treball i la direcció ho ha acceptat. Per tant, han caigut els ingressos del Centre, i en paral·lel s’han incrementat les despeses: el símptoma evident d’una mala gestió.                         

Per la seva banda el Consell Comarcal reconeix l’existència de problemes pressupostaris i excusa la seva pèssima gestió del Centre, emparant-se amb unes converses amb el CatSalut relatives a un canvi de “model” de gestió per al Centre. Per la seva banda el CatSalut no pot finançar diferencialment al Centre Sanitari respecte a com finança altres centres similars del SISCAT. En canvi, una solució que hauria estat possible, seria la de l’empresa pública “Salut Catalunya Central” que també havia de gestionar l’Hospital de Berga però que lamentablement ha vist com el conseller d’Economia Pere Aragonès ha paralitzat la seva constitució. 

Sobten les contradiccions en el sí d’un partit com ERC pel que al model sanitari. Aquest partit ocupa la majoria dels càrrecs al departament de Salut i al CatSalut; la conselleria d’Economia està gestionada per ERC; el Consell Comarcal del Solsonès també està en mans d’ERC i l’alcaldia de Solsona pertany igualment a ERC. On és el problema que justifica aquesta manca d’entesa? No serà potser, que ERC no té un model territorial per a la sanitat catalana?

Val a dir que qualsevol solució que no passi per la creació de l’empresa pública “Salut Catalunya Central”, que gestioni l’Hospital de Berga i també el Centre Sanitari del Solsonès, implicarà molt probablement i tal com es temen ciutadans solsonencs, una reducció de la cartera de servies del Centre Sanitari. Miracles no n’hi ha...                  

diumenge, 24 de març del 2019

Entrevista amb M. Assumpció Laïlla, presidenta de la Comissió de Salut del Parlament



Maria Assumpció Laïlla és infermera i llicenciada en psicopedagogia i ha realitzat nombrosos cursos en l’àmbit d’infermeria i en l’àmbit directiu. Professionalment ha exercit diferents responsabilitats a l’Hospital Sant Joan de Déu de Sant Boi de Llobregat i al departament de Salut. Ha estat diputada del Parlament de Catalunya en diverses legislatures i ara assumeix la presidència de la Comissió de Salut del Parlament.Políticament pertany al partit “Demòcrates de Catalunya” adscrit al Grup Parlamentari Republicà. Conèixer les seves opinions al voltant de l’actualitat del sector sanitari és obligat i per això li vaig demanar el seu punt de vista sobre algunes qüestions de l’actualitat sanitària 



Sra. Laïlla, com es sent presidint la Comissió de Salut del ParlamentJa ho havia estat en un altre legislatura per un espai de temps i ara ho soc des de l’inici; aquesta és una legislatura complicada però haig de dir, en benefici de la pròpia comissió i dels diputats que en formen part, que hem fet prevaldre la voluntat d’arribar a acords per sobre de la politiqueria i això és en benefici de tots plegats i aquesta franquesa a l‘hora de debatre temes concrets de salut permet mantenir els equilibris.

Des de fora dona la sensació que aquesta és una legislatura continuista respecte a la legislatura anterior, amb poques iniciatives noves. Si, seguim les línies de treball marcades; el canvi a la conselleria, el permís maternal obvi i natural que correspon per preservar els drets tant de la consellera com de la seva filla, tot i que em consta el seu compromís i implicació atès que des de casa anava seguint el dia a dia del departament, els canvis que hi ha hagut en diferents càrrecs del departament, tot plegat fa que a nivell de noves propostes vagi tot una mica més lent.

Com veu el futur pel que fa al que queda de legislatura? El veig complicat entre altres coses perquè no sabem quan durarà. Calen grans pactes, grans consens i grans canvis i no sé si estem en el millor moment, les millors condicions i la millor legislatura per aconseguir-los. A nivell de salut hem de poder adaptar-nos als canvis en les necessitats de salut de la població derivats de la cronicitat, la comorbiditat i l’augment de l’esperança de vida, amb més atenció domiciliaria, i amb més atenció comunitària. És bastant obvi que cal anar cap aquí i per tant hem d’adaptar el nostre sistema se salut i les nostres estructures i infraestructures sanitàries i també les socials, a aquestes noves condicions. Tinc la sensació que ja anem tard, i no sé si aquesta legislatura és la millor per aconseguir-ho. Jo sempre he defensat que tenim un sistema de salut que és molt bo, diferent a d’altres que té moltes virtuts, i dins d‘aquest sistema hi ha d’haver una part nuclear que hem de ser capaços de treure del debat polític i blindar-la, que tots ens comprometem a defensar-la. Hem de preservar les virtuts del sistema, que hi són, i arreglar allò que no és tan virtuós. 

En aquest sentit, el “Pacte Nacional per la Salut” es va quedar encallat aquí, al Parlament. Exacte, precisament perquè no hi havien els consens necessaris. I jo crec que podia ser un bon punt de partida agafar tot aquells treballs que es van fer, en els que hi van participar tots els actors del sistema, sinó volem recuperar el document de consens recuperem en tot cas els documents de debat, actualitzem-los i comencem a treballar. Els canvis que tenim per davant ens ho exigeixen i al mateix temps reclamen que tinguem alçada política. 

Teniu previst en el programa de treball de la Comissió actualitzar aquest Pacte Nacional per la Salut? Al Parlament no ens pertoca fer això. Podem marcar posició, però una iniciativa així li correspon a l’executiu. Des de la Comissió de Salut podem marcar posició si així ho aproven els grups parlamentaris però quan es tracta de grans qüestions de fons no ho podem fer; li correspon a l’executiu fer-ho.

Diu que s’hauria de preservar del debat polític una part nuclear del sistema de salut. Aquesta posició es compartida per una majoria de diputats? Aquest debat no l’hem fet al Parlament però si parlem individualment amb els diputats que porten assumptes de salut estic convençuda que una majoria hi estaria d’acord. Potser no ens posaríem d’acord al 100% a l’hora de definir quina és aquests part nuclear, però majoritàriament segur que la idea és compartida.  

Hi algunes lleis pendents de la legislatura anterior que l’aplicació del 155 va paralitzar; les tiraran endavant?. Efectivament, la llei de contractes s’està tramitant en aquest moments al Parlament però no la tramita de la Comissió de Salut perquè es transversal però n’anem fent seguiment i amb els diputats que ho porten hi ha una relació molt fluida per totes aquells qüestions que afecten al sector salut.
El decret de prescripció infermera ara està en fase d'exposició pública i això és un procés que li correspon a l’executiu; no en parlem en aquests moments al Parlament. Segur que n’haurem de tornar a parlar quan el procés actual finalitzi i acabi retornant al Parlament. 
La normativa nostra de prescripció infermera ha anat en paral·lel a la que ha regulat l’Estat; aquests decrets en el fons el que volen es donar empara a una determinada manera de treballar i millorar així la qualitat de l‘assistència i quan siguin oficials les dues normatives haurem de veure quina de les dues és més operativa i s’adapta millor a les necessitats. 

Vist des de fora, sembla com si el departament de Salut, respecte a la legislatura anterior, hagués perdut una mica de protagonisme. Des de la Comissió de Salut ho perceben igual? Al Parlament no notem ni més ni menys protagonisme, la normalitat en la Comissió a l’hora de debatre les qüestions és total; la consellera i el seu equip venen quan pertoca a explicar els temes que tenen. El que passa és que la legislatura és molt complicada i hi ha moltes variables externes, que ens passen per sobre com si fossin una onada enorme, que potser fan que a fora pugui donar aquesta sensació. La legislatura passada a va ser molt controvertida, però si alguna cosa tenia clara l’equip Comin és que és que havien de fer discurs polític. En canvi el govern actual està molt més orientat a fer de govern efectiu, que cada departament faci la seva feina. El conseller Comin estava molt abocat a fora, i en canvi ara la consellera Vergés està molt més inclinada a una tasca més interna, i segurament aquesta és la diferència que es pot percebre. 

La seva formació com a infermera  la seva experiència com a diputada li deuen ser molt útils a l’hora de presidir la Comissió de Salut del Parlament. Tinc experiència parlamentaria; al 2006 vaig entrar per primera vegada al Parlament i vaig estar a l’oposició del govern Montilla. Després he estat diputada en altres legislatures però no des del seu inici ni en legislatures complertes. També vaig estar una temporada al departament de Salut en l’època del conseller Boi Ruiz, on portava primer les qüestions de direcció d’infermeria des del gabinet del conseller i després la secretaria de Participació. Aquesta diguem-ne “veterania”, conèixer el reglament, conèixer les persones, saber com funcionen les comissions, conèixer el sector sanitari, etc., tot això facilita en certa mesura poder assumir aquesta posició que ara tinc. M’hi sento molt a gust.

Finalment, al sector hi ha certa preocupació per la deriva del model sanitari: sembla que es dona més importància a la titularitat del prestador dels serveis que no pas a la qualitat dels serveis prestats. Com ho veu? Em sembla que es barregen molts discursos i el de la provisió dels serveis és un d’ells. La sanitat pública també és la que donen el proveïdors privats que tenen concert i són al SISCAT, però estem al mig d’un debat molt contaminat  pel que ha succeït a alguns punts de l’Estat com per exemple a Madrid on si que hi ha hagut una privatització del sistema sanitari, però el desconeixement que determinats sectors de la societat catalana tenen del sistema és molt gran perquè a casa nostra no ha estat així. Aquest coneixement de com es configura el nostre model no acaba d’arribar a la gent. Hem de preservar el model que tenim. 

I fins aquí la conversa amb la diputada M. Assumpció Laïlla a qui cal agrair-li el seu temps i la seva amabilitat. Tant de bo la manera d’entendre el sistema sanitari de la diputada sigui compartit per un nombre molt elevat de diputats del Parlament de Catalunya. 

divendres, 22 de març del 2019

L’Hospitalització a domicili, com alternativa a l’hospitalització convencional


Avui a Catalunya diferents entitats estan oferint aquests serveis, però no existeix un únic model, sinó que cada institució ha anat aplicant el seu propi projecte, tot i que les similituds hi són. Ara cal garantir que aquests serveis es prestin de forma unitària en tot el territori. 




No es tracta només de disminuir la pressió sobre els llits hospitalaris, sinó sobretot, oferir una atenció personalitzada als malalts en el seu entorn natural, amb les mateixes garanties que si estigués ingressat en un centre sanitari.        



L’hospitalització a domicili és una alternativa assistencial a l’hospitalització convencional. Consisteix en la prestació d’atenció i cures mèdiques i d’infermeria al domicili dels malalts quan aquests ja no requereixen per la seva atenció tota la infraestructura dels serveis hospitalaris però si una vigilància activa i una assistència complexa. 

Aquest pràctica assistencial personalitzada s’ha anat generalitzant a Catalunya de manera que són ja molts hospitals els que estan desenvolupant projectes d’hospitalització a domicili. Aquesta situació permet que el malalt romangui en el seu entorn habitual i aquest fet també contribueix en molts cassos a la seva recuperació. També suposa un avantatge pels familiars que no han de desplaçar-se als hospitals. Inicialment aquests projectes es varen aplicar a malalts que havien superat la fase aguda de la seva malaltia a l’hospital, però darrerament també s’apliquen a malalts procedents dels serveis d’urgències, dels hospitals de dia o de l’atenció primària. 


L’hospitalització a domicili és una alternativa assistencial que ha anat creixent de manera significativa a llarg d’aquests darrers anys, fet que ha permès reduir les estades hospitalàries quan la situació clínica del malalt, el tractament que requereix i el seu entorn físic i familiar ho han fet possible.  

A nivell hospitalari, l’hospitalització a domicili contribueix a la disminució de la pressió sobre els llits dels centres, i la seva pràctica facilita el drenatge de malalts des dels serveis d’urgències. Per tant es tracta de projectes que presenten avantatges per a tots els actors del sistema sanitari: professionals, malalts, familiars, hospitals i centres de primària i el propi CatSalut. Aquesta pràctica assistencial s’ha anat desenvolupant a partir d’experiències individuals de diferents centres que mica en mica s’han implicant  oferint aquests serveis en el seu territori. Tanmateix això ha comportat la necessitat d’homogeneïtzar aquesta prestació sanitària a tot el país. 

Per conèixer amb detall els diferents projectes que estan funcionant avui en dia a Catalunya, s’ha celebrat recentment al Parc Sanitari Pere Virgili de Barcelona una reunió de treball en la que deu (*) centres sanitaris catalans han explicat les característiques del seu projecte, amb l’objectiu de recollir les millors pràctiques, de manera que el CatSalut pugui definir un model d’actuació aplicable a tot el país. 

En la reunió es van explicar aspectes assistencials dels diferents projectes com, entre d’altres, les patologies més freqüents que podien ser objecte de l’hospitalització a domicili, o el perfil idoni del pacients, i aspectes funcionals tals com la coordinació entre difunts dispositius en el territori, l’ús de les TIC, etc. De tot plegat va aparèixer la necessitat de definir un model d’atenció per a tot Catalunya de manera que tots els actors actuals o nous que es puguin incorporar a la prestació d’aquests serveis tinguin la mateixa cartera de serveis i quedi garantida la qualitat de l’assistència. Aquest model haurà de tenir una clara visió territorial.

L’encarregada de definir aquest model sembla que serà la Gerència d’Ordenació i Cartera de Serveis que dirigeix el Dr.  Àlex Guarga dins de l’Àrea d’Atenció Sanitària del CatSalut. En el seu moment l'Àrea d'Atenció Sanitària del CatSalut ja va rebre l’encàrrec de redactar el Pla Nacional d’Urgències de Catalunya que ha funcionat força bé aquests dos primers anys de vigència, sota la responsabilitat de la Dra. Cristina Nadal. Seria desitjable que el model estigui enllestit quan abans millor.  

(*) Hospital dos de Maig de Barcelona, Pius Hospital de Valls, Hospital de Viladecans, Hospital de l’Esperit Sant de Santa Coloma de Gramenet, Hospital de Sabadell, Hospital Universitari Germans Trias i Pujol de Badalona, Corporació Salut del Maresme i la Selva, Hospital Arnau de Vilanova de Lleida, Hospital Clínic i Provincial de Barcelona i Fundació Althaia de Manresa.

dimecres, 20 de març del 2019

Amb quins criteris es prioritza a Salut la construcció de nous hospitals?


Aquests últims anys, afortunadament la sanitat catalana ha vist com molts hospitals de la seva xarxa pública han pogut estrenar nous espais quan no nous edificis. La llista és llarga: el nou Hospital Sant Joan de Reus, el nou Hospital de Sant Pau a Barcelona, el nou Hospital de Manresa, el nou Hospital Moisés Broggi a Sant Joan Despí, les noves dependències a l’Hospital de Bellvitge, els nous Hospitals d’Olot, Puigcerdà i Igualada... i encara caldria afegir-hi el nou Hospital Joan XXIII que es comença a construir a Tarragona o el nou Hospital Trueta que es construirà a Girona quan les diferents forces locals es posin d’acord per decidir la millor ubicació. També s’ha parlat de la remodelació del campus Vall d’Hebron. A banda hi ha altres institucions que sense haver estrenat nous edificis han remodelat considerablement les seves dependències com per exemple l’Hospital del Mar a Barcelona o la Mútua de Terrassa o l’Hospital Taulí per no allargar més la llista. Tot això està molt bé i és positiu per a la nostra sanitat. Però inevitablement sorgeix la pregunta: amb quins criteris es prioritza la construcció de nous edificis hospitalaris?   


  

L’Hospital Clínic de Barcelona, probablement el millor hospital avui en dia de Catalunya, té serioses dificultats derivades d’un espai físic del tot insuficient. El Clínic va néixer a l’any 1906. Han passat per tant més de 100 anys en la mateixa ubicació que s’ha vist sotmesa a diferents remodelacions, algunes d’elles molt importants. Tanmateix ha arribat un moment en el que professionals, malalts, equipaments i visitants no hi caben. I no queden més espais en el recinte per possibilitar millores que d’altre banda resultarien insuficients. Els professionals han denunciat a la direcció del centre que les seves tasques assistencials, docents i de recerca es veuen greument limitades per la manca d’espais, i demanen que de manera urgent es busquin nous espais que els possibilitin treballar en les millors condicions.     

L’Hospital Clínic és sen dubte un Hospital punter a nivell mundial. Els seus professionals tenen un prestigi que va més enllà de les nostres fronteres, i estan a l’avantguarda dels serveis sanitaris. A qualsevol racó de Catalunya, quan algú es posa malalt de certa gravetat, la seva opció és poder ser atès al Clínic. S’ha convertit en l’Hospital més valorat per la ciutadania. Però ai las, les estretors, la manca d’espai, les dificultats per moure’s fan que els seus professionals no puguin desenvolupar al 100% la seva potencialitat, malgrat que supleixen amb la seva dedicació les mancances derivades d’aquesta restricció que representa els espais insuficients.

La pregunta és immediata: quins criteris fa servir el departament de Salut a l’hora de prioritzar les seves inversions en nous edificis hospitalaris? Sense voler entrar en la discussió si un nou Hospital Clínic és més necessari que un nou hospital a Tarragona, Manresa o a Reus per posar uns exemples, el que cal preguntar-se és quins criteris d’eficiència en les inversions fa servir el departament de Salut, perquè sembla del tot evident que si parlem d’eficiència, difícilment trobaríem en el sector sanitari una inversió més eficient que la construcció d’un nou Hospital Clínic.

Fa ja uns dos anys i mig, el problema ja estava sobre la taula, i Salut havia tantejat la possibilitat de construir un nou Hospital Clínic en el recinte de l’Escola Industrial molt a prop d’on ara s’ubica el Clínic. El conseller Comin ho havia fet públic assegurant que per mantenir l’actual nivell de qualitat i excel·lència calia un nou edifici en una ubicació diferent, descartant-se l’opció de l’antiga caserna dels bombers del carrer Provença, perquè l’espai no ho permetia. Era massa petit. I com que no es volia que el Clínic marxés de l’eixample, la única opció era el recinte de l’Escola Industrial. 

Aquesta solució no és senzilla. El recinte de l’Escola Industrial està ocupat per diferents edificis amb activitats diverses, per tant caldria analitzar de tot el que s’hi fa quines activitats podrien desenvolupar-se en espais diferents als actuals, i això sens dubte encareix el projecte perquè no es tracta només de construir un nou Hospital Clínic sinó que a més cal reubicar determinades activitats que avui es fan a l’Escola Industrial. 

Tanmateix el nou Clínic és una necessitat. Prioritària pel departament de Salut? No ho sembla; de moment el departament de Salut mareja la perdiu i diu que a més de l’Escola Industrial hi podria haver-hi altres ubicacions alternatives... 

El que està clar és que des que es decideixi si es fa o no un nou Hospital Clínic fins que aquest es pugui inaugurar passaran ben bé 10 anys. Entre el pla funcional, l’avantprojecte, el projecte executiu, l’adequació del recinte de l’Escola Industrial, i les obres de construcció del nou edifici, el temps passarà inexorablement... resistiran els professionals encara 10 anys més treballant en les mateixes condicions en que ho fan avui en dia? Se’n ressentirà la qualitat de l’assistència que presta l’Hospital? I el seu prestigi internacional es podrà mantenir? Tot això és el que està en joc, mentre al departament de Salut van discutint si són verdes o són madures...    

      

dilluns, 18 de març del 2019

Metges de Catalunya, en plena campanya electoral, posa en risc la seva credibilitat


El sindicat mèdic amenaça amb reprendre la vaga dels metges de primària de l’ICS, excusant-se amb que alguns dels acords del final de la vaga del mes de novembre no s’estan aplicant amb immediatesa, quan són perfectament conscients que certes mesures acordades requereixen temps per la seva implementació.
Aquesta manera d’actuar denunciant una situació que ells coneixien perfectament que es produiria, dona una mala imatge del Sindicat, que amenaça amb una nova mobilització purament per motius electoralistes, davant les eleccions sindicals que s’han de dur a terme properament a l’ICS.
Aquestes maneres de fer, del tot oportunistes, acaben desqualificant a aquells que les practiquen. Lamentablement Metges de Catalunya ens té massa acostumats a aquests estirabots. El perill que corren és que partint d’arguments sòlids, que ho eren, per defensar la mobilització que varen fer a finals de novembre de l’any passat, ara, per motius purament electoralistes perdin credibilitat, i com a conseqüència perdin també força per continuar reclamant millores per a l’assistència primària, malgrat guanyin les eleccions sindicals properes. La credibilitat es guanya a partir de la seriositat i el compromís en la manera en que ens relacionem amb els nostres interlocutors. La credibilitat es té, quan les paraules no són buides, quan al darrera d'elles hi ha principis, valors i fets en consonància amb els compromisos. 



    

Segons Metges de Catalunya, una enquesta duta a terme en els diferents centres de primària, demostraria que no s’estan complint al 100% en tots els centres de l’ICS, determinats acords dels que varen servir per desconvocar la vaga de novembre passat, i entre ells assignar 12 minuts per cada visita a les agendes, fet que comporta sobrepassar les 30 visites diàries en moltes consultes i com a conseqüència tenir que dedicar més dels 2/3 de la jornada laboral a atendre les consultes en detriment de l’1/3 de la jornada que s’hauria de dedicar en la seva integritat a la formació continuada. També es queixen que hi ha centres d’atenció primària que encara no han incorporat cap dels metges de família que s’havia acordat. 

En base a aquesta situació, segons Metges de Catalunya, els professionals enquestats aposten per reprendre les mobilitzacions. Tanmateix, aquesta situació, era coneguda en el moment en que es varen signar els acords. Metges de Catalunya sap que 250 metges de família no s’improvisen així com així. Primer perquè a Catalunya no hi ha aquest nombre de metges de família pendents de trobar una feina, i segon perquè tampoc arreglaríem res si l’ICS es dediqués a contractar metges de família d’altres institucions del SISCAT que també gestionen centres d’atenció primària. Si no es pot disposar del nombre de professionals que calen, és evident que dedicar 12 minuts per pacient comportaria unes llistes d’espera brutals per accedir a la primera línia de l’assistència sanitària pública i això tindria com a conseqüència una pèrdua de la qualitat assistencial que no ens podem permetre; ni els ciutadans ni tampoc els professionals de la primària. La clau de volta per aconseguir que els acords siguin efectius al 100% en tots els centres de primària, tant de l’ICS com de la resta d’institucions del SISCAT, passa indefectiblement per l’aparició de nous professionals en l’assistència primària. Hi poden haver accions per intentar millorar una mica la situació actual, però anunciar que aquestes millores seran immediates és senzillament enredar a la gent. Metges de Catalunya sabia des de l’instant “zero” que amb els 250 metges nous que el sistema necessita, la resposta no pot ser immediata... ni tan sols ràpida. Calen anys. Per tant,  no enredem. 

Què diu l’ICS per la seva banda? Doncs segons unes declaracions que el seu director gerent Josep Maria Argimon ha fet a l’agència Europa Press, l’ICS explica que els acords segueixen el seu curs, al ritme que s’havia previst, i que totes les millores que es varen acordar no poden aplicar-se amb immediatesa. El Dr. Argimon diu que transformar el sistema i al mateix temps poder revertir les dures conseqüències de la crisi, requereix temps, més enllà dels 3 mesos que han transcorregut des que es va desconvocar la vaga dels metges de primària. Tanmateix l’ICS es reafirma en “l’acompliment de tots els acords adoptats, fer-ho amb la màxima transparència, i amb la participació dels professionals, societat científiques i sindicats”. 

El cert és que els propers 26 i 27 de mars hi ha eleccions sindicals a l’ICS. I el cert és també que el Sindicat Metges de Catalunya ha guanyat aquestes eleccions de manera consecutiva en les dues últimes comtesses electorals. I el sindicat vol continuar sent el sindicat majoritari a l’ICS i intentar que aquesta posició li serveixi per assolir una posició de lideratge també en la resta del SISCAT. Aquesta pretensió és del tot lícita, només faltaria, però utilitzar amenaces de noves mobilitzacions amb pretesos incompliments per part de l’ICS no és honest. Sabien que aquells acords no es podien aplicar de manera immediata. Ho sabien. 

Guanyar-se la credibilitat requereix el seu temps; perdre-la és qüestió d'hores...   

dissabte, 16 de març del 2019

40 anys d’economia de la salut: Segona Taula (i II)


Guillem López Casasnoves: “L’economia de la salut, és disciplina”

Roser Fernández: “El pressupost és una estratègia de gestió i generar excedents és bo, també per les entitats de titularitat pública”

Ivan Planas: “el sector sanitari accepta que l’eficiència és una exigència ètica”

Anna Garcia Altés: “Hem d’insistir en la necessitat d’avaluar els resultats de tot allò que fem a Salut com a element clau per la presa de decisions”  



 (...Continua de l’entrada anterior)

La següent intervenció va correspondre a Ivan Planas. Va començar explicant que el seu primer contacte amb el sector sanitari es va produir fa 25 anys quan va entrar en contacte amb Olga Pané llavors responsable de l’atenció primària al Baix Llobregat. També va recordar el seu pas per el CRES de la UPF i pel departament de Salut en diferents responsabilitats. 
Es va preguntar de què estem parlant quan parlem d’economia de la salut i en aquest sentit va formular dues afirmacions: “la intersecció entre economistes i metges ha permès innovar” i “l’economia de la salut ha tingut repercussió en altres disciplines. Tot seguit va enumerar exemples com la introducció del control de gestió en el sistema, la central de balanços, etc. Va destacar la Llei General de Sanitat impulsada per l’economista Ernest Lluch com el fet més important.
Es va mostrar més pessimista en el camp de la cartera de serveis, àmbit en el qual l’economia de la salut no ha pogut ser més efectiva. Va destacar estudis que no han servit de massa en el cas de les noves tecnologies i es va preguntar com exemple, si la cirurgia robòtica avui és cost-efectiva. Alguns casos fan dubtar sobre les aportacions de l’economia de la salut, com per exemple en l’àmbit del finançament tot el referent a les discussions sobre el copagament.   
També va destacar alguns èxits de l’economia de la salut, i va citar a tall d’exemple, entre d’altres:  l’AQuAS, la càpita, les desigualtats en salut, la part variable dels contractes, el concepte de les DPO. La DMA de farmàcia...
Respecte al futur va assenyalar algunes mancances en el camp de la formació d’economistes que es vulguin implicar professionalment en el sector de la salut, i va reclamar l’adopció de la comptabilitat analítica en el sector així com la incorporació de l’economia del comportament
Com a actius de l’economia de la salut va destacar el llegat de tota la generació anterior, i l’acceptació del sector sanitari que l’eficiència és una exigència ètica. 
Va cloure la seva intervenció amb una visió optimista front els reptes que hi pel davant.

Finament va intervenir la metgessa i a la vegada economista Anna Garcia Altés. Des de la seva posició de privilegi com a responsable de l’Observatori del Sistema de Salut a Catalunya a l’AQuAS, va fer una intervenció molt tècnica, posant l'exemple del que significa la medicació hospitalària de dispensació ambulatòria (MHDA) respecte del total de la despesa sanitària, i en aquest sentit va explicar que: 
L’1% de la població fa el 25% de la despesa sanitària, i un altre 4% fa el 50% de la despesa. Per tant, un 5% de la població fa el 75% de la despesa sanitària. 
Només la MHDA representa el 10% de la despesa sanitària, i el seu cost s’ha multiplicat per 6 des de l’any 2000.
Les desigualtats socioeconòmiques en salut representen un greu problema sanitari. Aquells grups socials amb menys recursos tenen una mortalitat més elevada, i a això cal aplicar-hi solucions. També el gènere és un determinant de les desigualtats.
Cal avaluar i analitzar bé els resultats de tot el que s’està fent i si realment sempre compensa tot allò que estem gastant en els serveis sanitaris. L’avaluació és un element  imprescindible per a la presa de decisions

I fins aquí el resum de les diferents intervencions dels ponents. Segons els organitzadors, en el transcurs del proper mes de maig, hi ha prevista una tercera Taula de la que informaré en el seu moment. 






dijous, 14 de març del 2019

40 anys d’economia de la salut: Segona Taula (I)


Continuant amb la celebració dels 40 anys de la creació de la Comissió d’Economia de la Salut, la sala d’actes del Col·legi d’Economistes va ser l’escenari on es va desenvolupar una segona Taula titulada: “Èxits i Fracassos de l’Economia de la Salut en la Política Sanitària”. Aquesta sessió va ser la continuació de la primera Jornada de commemoració d’aquests 40 anys,  que va tenir lloc aquest mes de febrer passat. La Taula la va presidir Joan B. Casas, exdegà del Col·legi d’Economistes, soci fundador de “Faura Casas auditors consultors” i membre del CAREC que va comptar com a ponents amb Guillem López Casasnoves catedràtic d’Economia de la Universitat Pompeu Fabra i membre del CAREC entre moltes altres ocupacions; Roser Fernández, presidenta d’UCH i vicepresidenta de la Comissió d’Economia de la Salut del Col·legi d’Economistes; Ivan Planas, director de l’Àrea de Recursos Econòmics del CatSalut i professor associat del departament d’Economia i Empresa de la UPF entre altres ocupacions; i Anna Garcia Altés responsable de l’Observatori del Sistema de Salut a Catalunya a l’AQuAS (departament de Salut). 




El president de la Mesa, Joan B. Casas va donar la benvinguda als presents i en una curta intervenció va fer referència a la iniciativa d’aquells economistes pioners que amb el suport del Col·legi varen donar les primeres passes en l’àmbit de l’Economia de la Salut, i es va preguntar que ha aportat aquesta disciplina a la política sanitària. Per donar resposta a aquesta pregunta va donar la paraula als ponents.

El primer en intervenir va ser Guillem López Casasnoves, que es va definir a sí mateix com a “economista” afirmant que no considera a l’economia de la salut com una disciplina diferent de l’Economia aplicada. Va explicar que va entrar en contacte amb el sector sanitari català gràcies a la seva tesi que versava sobre hospitals i on començava a parlar dels GDR, i arrel d’això, el llavors conseller de Sanitat Josep Laporte el va cridar al seu despatx per veure “que era allò del que parlava aquell noi”. Posteriorment juntament amb Joan Rovira varen crear el postgrau d’Economia de la Salut, i quan es va incorporar a la universitat Pompeu Fabra va crear el màster d’Economia de la Salut i posteriorment es va crear el CRES
Gràcies al Col·legi d’Economistes aquells economistes que exploraven aquesta faceta de l’economia varen poder irradiar aquestes disciplines fora de Catalunya, a Galícia, Bilbao, Madrid... i també a països sud-americans. En la seva intervenció va posar èmfasi en la “formació de formants” per donar resposta a les demandes creixents que s’anaven generant arreu, i va destacar que “l’economia de la salut s’ha expandit arreu gràcies a la seva força”. Com a repte de futur va destacar que “cal fer millor les coses... l’economia de la salut és disciplina”.

Tot seguit va ser el torn de Roser Fernández. Va començar la seva intervenció recordant el postgrau d’Economia de la Salut de l’any 1986 al que s’havia referit abans Guillem López. Fernández va explicar que a l’any 1987 es va incorporar a l’ICS, i partir d’aquí el seu recorregut professional l’ha portat per el Servei Català de la Salut, l’Institut Guttmann i la Unió Catalana d’Hospitals, però sempre lligada a l‘economia de la salut. 
Va recordar alguns dels conceptes que en aquelles èpoques inicials eres objecte de debat a la sanitat com per exemple els recursos escassos, l’eficiència i l’eficàcia, input/output, etc. I en tota aquesta trajectòria professional ha aprés la bondat del Sistema Nacional de Salut, la potencialitat del model sanitari català tant com instrument de polítiques públiques com de governança de les institucions, el sector salut com a generador de riquesa i progrés social, el pressupost com una estratègia de gestió i que generar excedents és bo, com l’impacte de la crisi ha incidit sobre la sostenibilitat del sistema sanitari, o com s’ha passat a parlar d’un sistema de salut en lloc de sistema sanitari.
Respecte al futur Roser Fernández va destacar que caldrà donar respostes als nous paradigmes que estan sorgint, abordar el sistema se salut de manera interdisciplinària i intergeneracional, o socialitzar els valors de l’economia de la salut reforçant el concepte  l’ètic de l’eficiència.

(Continuarà...)