dimarts, 28 de febrer del 2017

Una sentència judicial que té una repercussió econòmica important en el sector sanitari (i II)



Pel moment la sentència afecta a totes les institucions acollides al Primer Conveni Col·lectiu del sector concertat. Tanmateix l’ICS i la resta d’entitats amb conveni propi ja poden anar fent una provisió en els seus comptes.


Una vegada més estem patim les conseqüències d’arribar a acords que afecten als metges amb forces sindicals amb poca representativitat dins del col·lectiu mèdic. Està vist que n’hem d’aprendre a cop de sentència. (l’home és l’únic animal que s’entrebanca dues vegades amb la mateixa pedra... i tres... i quatre...)    



(...Continua de l’entrada anterior)


Coneguda la sentència del TSJC, la pregunta és: a qui afecta? D’entrada la sentència afecta a tots els centres del SISCAT que estan acollits al “1er. Conveni col·lectiu de treball dels Hospitals d’Aguts, Centres d’Atenció Primària, Centres Sociosanitaris i de Salut Mental concertats amb el Servei Català de la Salut”. Queden per tant fora de l’abast de la sentència els Centres de l’ICS i aquells que estant en el SISCAT tenen conveni propi. Tanmateix, això en pura teoria perquè els sindicats no tardaran gens a demanar (i aconseguir) que la sentència sigui d’obligat compliment per a tots els centres del SISCAT, independentment del conveni col·lectiu al qual estiguin adscrits.

Un altre pregunta seria, com pot afectar aquesta situació als centres?. És evident que la sentència a qui més mal fa és als centres en els que les guàrdies tenen un pes més significatiu dins de la massa salarial. I en aquest sentit, són els centres hospitalaris d’aguts els que rebran l’impacte econòmic més fort. Tan fort, que el pagament d’aquests complements en la paga en que es facin vacances pot posar en risc l’equilibri pressupostari que es requereix per poder abonar les DPO. Per tant, alguns hospitals d’aguts no podran abonar la retribució variable per objectius.

També ens hem de preguntar quina és la data a partir de la qual s’hauran d’aplicar les conseqüències d’aquesta sentència, i la resposta ens situa a un any abans de la data en la que els sindicats van interposar la demanda. És a dir que els efectes retroactius de la sentència es situen al dia 7 d’octubre de 2015. Val a dir però, que ni els efectes retroactius, ni els efectes immediats de la sentència no es podran exigir fins que la sentència sigui ferma, és a dir fins que es resolgui el Recurs de Cassació que les patronals interposaran davant de la Sala de lo Social del Tribunal Suprem.

Quin import pot representar tot plegat? Amb exactitud encara no s’ha comunicat cap xifra. El que se sap és que la sentència preocupa molt al CatSalut per les conseqüències econòmiques de la mateixa. Segurament per això David Elvira li va demanar a Eva Sánchez (directora de l’Àrea d’Entitats Púbiques del CatSalut) una quantificació del que això pot representar per les empreses públiques i consorcis dependents  del CatSalut, i també s’ha demanat a les patronals que al seu torn quantifiquin l’impacte de la sentència en els seus associats. Aquestes s’hauran de posar d’acord per comptar només una vegada a les entitats associades amb doble afiliació.

Alguns directius ben informats de les patronals indiquen que segons alguns càlculs aproximats, els cost de la sentència es pot situar a voltant del 0,7% de la massa salarial, o del 0,34% del total de despeses i altres coneixedors consultats diuen que el cost podria ser equivalent al cost de les guàrdies d’un mes de tota la sanitat concertada. Algunes informacions situen el cost en els 20 milions d’€ anuals. Són diferents maneres de fer una aproximació al cost que tot plegat tindrà per a la sanitat pública catalana. És ben trist que els pocs diners d’increment que hi ha per aquest any 2017, una part se’n vagi per pagar les conseqüències d’aquesta sentència, fet que impedirà que algunes de les accions previstes en el pressupost 2017 no es puguin materialitzar.

Ara haurem d’estar pendents del recurs de les patronals, que en una nota informativa conjunta feta pública avui, han dit que estan estudiant presentar. Pel que sembla, l’argumentació apuntarà a les guàrdies mèdiques, atès que els experts en dret laboral no tenen clar que les guàrdies hagin de formar part del conjunt de complements que ha determinat la sentència del TSJC. Si finalment les guàrdies no computessin, els efectes econòmics de la sentència es reduirien a 10 milions d'€. Tanmateix, de ben segur que els gerents faran una provisió dels imports corresponents per evitar problemes de tresoreria quan arribi el moment de pagar econòmicament els efectes de la sentència a partir del moment en que els seus efectes siguin exigibles.

Aquesta sentència posa de manifest dues situacions sobre les que caldria reflexionar, sense que aquestes reflexions vulguin indicar que discrepo del sentit de la sentència. La primera consideració seria referent al sistema retributiu. La confecció d’una nòmina és massa complicada. Les nòmines dels treballadors de la salut estan plenes de conceptes que s’han anat afegint (complement de destí, complement de docència, complement de jornada complerta, complement de direcció clínica, complement de direcció de programes, complement de coordinador mèdic o de processos assistencials    complement d’atenció continuada, complement de dedicació exclusiva, complement de continuïtat assistencial...). Aquesta complexitat és una font de conflictes que cal resoldre quan abans millor. Les nòmines no poden esdevenir documents amb aquest nivell de complicació.


La segona consideració afecta al marc legal que regula la prestació dels serveis sanitaris.  Llevat de la LOSC, la Llei de l’ICS i alguna altre més, el sistema sanitari català està sotmès a un conjunt de lleis generalistes que s’apliquen a la sanitat i que atenent a la seva diversitat de proveïdors comporta interpretacions legals que no s’ajusten a la realitat dels centres sanitaris. Necessitem amb urgència un Marc Legal propi del sistema sanitari que reguli el seu funcionament i que l’ajudi en lloc de ser una cotilla que posa dificultats i crea ineficiències atesa la seva total inadaptació a la realitat del dia a dia.


diumenge, 26 de febrer del 2017

Una sentència judicial que tindrà una repercussió econòmica important en el sector sanitari (I)



Els centres del SISCAT hauran de retribuir, en la paga del mes en que el treballador fa vacances, el prorrateig d’una sèrie de conceptes retributius que només es percebien quan el treballador realitzava efectivament aquelles prestacions (guàrdies, plus de festius, i de cap de setmana, etc.)


La sentència es pot recórrer al Suprem, però les possibilitats de revertir-ne el sentit són molt remotes per no dir nul·les, atès que està avalada per directives i altres normes europees i per la OIT 



A l’any 2006 es va produir una vaga mèdica que va tenir una forta repercussió en el sistema sanitari català, i de la que se’n varen derivar, entre altres conseqüències, un  increment de la hora de guàrdia de dies laborables que va passar dels 13 als 24 €. Aquest fet concret va servir perquè les patronals arribessin a un acord amb CCOO, UGT i SATSE, pel qual i atenent aquest fort increment del preu d’hora guàrdia, en la paga que els metges  venien cobrant el mes en que feien vacances, deixessin de cobrar el prorrateig de la mitjana de guàrdies dels mesos anteriors. Una vegada més, un acord signat, a esquena dels metges, entre les patronals i sindicats amb una molt baixa representativitat pel que fa al col·lectiu mèdic. Aquest acord va afectar també als metges de l’ICS i a alguns convenis d’empresa com és el cas del conveni de l’Hospital del Mar entre d’altres.  

A maig del 2016, (10 anys més tard dels fets relatats anteriorment) el sindicat Metges de Catalunya va interposar una demanda de conflicte col·lectiu, presentada individualment a cada una de les entitats concertades del SISCAT, reclamant que el personal facultatiu, quan està de vacances, sigui retribuït d’acord a la mitjana de les retribucions assolides els últims 11 mesos en els que a més del seu salari bàsic i complementari, ha fet guàrdies de presència física o localitzades, i pot acreditar plusos per haver treballat en festius, dissabtes o diumenges. Demanaven per tant que la paga corresponent al més en que el facultatiu estigui de vacances se li pagui el sou més els “plusos funcionals variables”.

Aquesta situació podia presentar un autèntic conflicte en la sanitat atès que al tractar-se de demandes individualitzades centre per centre, això podia donar lloc a sentències contradictòries que a la llarga haurien fet necessària una unificació de doctrina davant de realitats diferents dins del sistema sanitari.

Sigui per evitar que això passés, o sigui per recuperar el protagonisme en la negociació col·lectiva, o bé per evitar que aquest protagonisme el tingués Metges de Catalunya, el cert és que CCOO, UGT i SATSE varen presentar al mes d’octubre de l’any passat, una demanda de conflicte col·lectiu sectorial contra les patronals UCH, CAPSS i ACES, que va deixar en suspens els conflictes individuals de centre. A aquesta demanda sectorial s’hi va unir també el sindicat Metges de Catalunya. En la demanda es reclamava que en la paga que els treballadors reben quan gaudeixen de les seves vacances, calia incloure tota una sèrie de retribucions complementaries com plus de festius, dissabtes i diumenges, complement d’atenció continuada, hores extres, les guàrdies, etc., d’acord a la mitjana de les quantitats percebudes per aquests conceptes en els 11 mesos anteriors al mes en que es gaudeixen les vacances. 
Al gener d’aquest any es va celebrar la vista de la causa, en la que cada part es va ratificar en les seves postures. Els sindicats posaven l’èmfasi en la normativa europea que segons ells reforçava la seva tesi i en algunes sentències favorables a la seva petició que s’havien  donat també en el marc de la Unió Europea. Mentre que les patronals estimaven que els antecedents i les normatives europees no eren d’aplicació.

En la seva sentència el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya dona parcialment la raó als demandants establint que en la paga de vacances, a més dels complements que actualment ja s’estan abonant caldrà pagar el prorrateig de: Complement d’Atenció Continuada, Guàrdies o retribució de la jornada complementària d’atenció continuada, i els plus de festius, dissabtes i diumenges. La sentència exclou el prorrateig de les hores extra, les DPO,  i el de festius especials.

(Continuarà...)




divendres, 24 de febrer del 2017

Sobre les estructures d’Estat que vol crear el govern català en l’àmbit de Salut.


El govern català es vol dotar d’una Agència Catalana de Medicaments i Productes Sanitaris, i de l’Agència de Salut Pública de Catalunya.


Tanmateix, tot just estem en la fase d’aprovació de les memòries preliminars dels corresponents avantprojectes de llei...




En la reunió del Consell Executiu de la Generalitat d’aquest dimarts passat, el Govern va prendre dos acords que afecten directament al sector sanitari. Es tracta de les aprovacions de la memòria preliminar de l’Avantprojecte de llei de creació de l’Agència Catalana de Medicaments i Productes Sanitaris i la memòria preliminar de l’Avantprojecte de la llei de creació de l’Agència de Salut Pública de Catalunya. En ambdós cassos es tracta d’aprovacions de les “memòries preliminars” expressió que en la pràctica ve a significar que “el més calent és a l’aigüera”.

Tanmateix és un primer pas necessari per que finalment aquestes dues agències puguin assumir un paper important en l’estructura sanitària de Catalunya, i en aquest sentit, cal aplaudir la decisió del govern català. Voldria però fer algunes consideracions al voltant del que és una Agència Pública:

Les Agències que s’han constituït fins ara a Catalunya són entitats de dret públic, sotmeses a l’ordenament jurídic privat, que tenen el seu propi patrimoni i la seva tresoreria independent, i que es regeixen pels principis d’autonomia de gestió.

Què vol dir això? Doncs que el regim jurídic de les agències de l’administració pública és similar, per no dir igual, al dels consorcis, i per tant si fem memòria del que es va dir quan es volia crear  un consorci a Lleida, recordarem que llavors es pretenia “privatitzar” la sanitat a ponent perquè un consorci és una entitat de dret públic sotmesa al dret privat.  És sorprenent que ara ningú acusi al departament de Salut de voler privatitzar l’Agència de Salut Pública i l’Agència del Medicament. Vol dir això que finalment hem recuperat el seny? Diria que no, diria que els ideòlegs de les marees que ens inunden encara no s’han adonat de la situació.

Deixant de banda aquesta consideració, la creació de l’Agència del Medicament és una decisió positiva pel nostre sistema sanitari. Les seves funcions seran:


  • Fomentar l’ús racional i eficient dels medicaments i dels productes sanitaris mitjançant criteris d’ús, informació i sistemes d’avaluació i control d’aquest ús.
  • Dissenyar, coordinar i implementar les polítiques  farmacèutiques de compra i sistemes d’accés als medicaments amb els diferents proveïdors del sistema sanitari integral d’utilització pública de Catalunya (SISCAT).
  • Facilitar i garantir l’accés als medicaments i productes sanitaris i a ordenar la prestació farmacèutica i de productes sanitaris, amb criteris d’equitat, sostenibilitat i eficiència.
  • Complir la normativa sobre vigilància de la seguretat i gestió del risc dels medicaments
  • d’ús humà i veterinari, i dels productes sanitaris i cosmètics
  • Vetllar perquè la informació, la promoció i la publicitat dels medicaments i els productes sanitaris s'ajustin a criteris de veracitat i no indueixin a consum.
  • Inspeccionar i controlar els medicaments i els productes sanitaris, cosmètics, entre d’altres, incloent-hi l’adopció de mesures cautelars i sancionant quan correspongui.
Pel que fa a l’Agència de Salut Pública, d’aquesta ja en coneixem les seves funcions i objectius atès que va estar en actiu, com a tal, des de l’any 2012 fins al 2014. De fet la llei de creació de l’agència data de l’any 2009, impulsada per la consellera Marina Geli. Aquella llei va topar amb dificultats a l’hora d’aplicar-se, atès que des del departament d’Economia no es van facilitar tots els mitjans que es requerien. No va ser fins a l’any 2011 quan per iniciativa del conseller Boi Ruiz es van aprovar els estatuts de l’Agència, la qual va ser presentada públicament, una vegada aprovada pel govern català, al juliol del 2102 i es va posar en funcionament d’acord a un contracte programa.

Finalment, a l’any 2014 i en plena crisi econòmica el govern espanyol va decidir suprimir organismes públics de les administracions públiques, i a Catalunya, el departament d’Economia va incloure pel seu compte en la llista d’organismes a suprimir a l’Agència de Salut Pública i l’ICAM entre d’altres, sense que el conseller Mas Colell ho hagués beneït. Això va ser una clara mostra de com “el poder polític es pot veure desautoritzat en ocasions pel poder funcionarial i de l’administració”. En conseqüència el conseller Ruiz es va veure obligat a “canviar-li l’uniforme” a l’agència, incorporant tot el seu contingut de funcions i equip humà a una secretaria, tot i que a efectes pràctics, es va continuar denominant Agència de Salut Pública. Es va produir un canvi de naturalesa administrativa però no de naturalesa política.

Per tant, i en conseqüència, el que ara fa el govern català és recuperar administrativament una cosa que ja existia tot i que s’aprofiti la circumstància per introduir canvis bé en la pròpia llei o en els estatuts de l’Agència. Com que la nota explicativa del departament de Salut és una mica confosa en alguns punts, i no recull amb precisió com es van produir els esdeveniments, he volgut fer aquests aclariments pel general coneixement i pel respecte a la seqüència real de com es van produir els fets.

El problema és que només estem en la fase d’aprovar les memòries preliminars dels corresponents avantprojectes de llei, per tant... “quan largo me lo fiais...”. Segurament, Si realment es volgués posar en pràctica quan abans millor l’Agència de Salut Pública, ni hauria prou recuperant la que es va derogar a l’any 2014, introduint-hi les modificacions que es cregui oportunes. Si s’opta per començar de bell nou el procés, és que no tenen    molta pressa per disposar amb rapidesa de la nova Agència de Salut Pública.