METGES SENSE ESPECIALITAT FENT (LEGALMENT) TASQUES D’ESPECIALISTA

(O com fer de la necessitat virtut)

Escrit per Francesc José Maria
Soci director de fjmadvocats 

El proppassat 17 de desembre el Govern de la Generalitat va acordar “Ratificar l’Acord de la Mesa Sectorial de negociació de la sanitat, de 22 de novembre, sobre les especialitats mèdiques en què hi ha dèficit de professionals per atendre les necessitats assistencials de la població a la qual presta serveis l’Institut Català de la Salut”. Aquest acord de mesa sectorial va ser signat per CCOO, UGT, MC i CATAC_CTS/IAC.

Bàsicament l’acord de l’ICS estableix les condicions i requisits per a que, excepcionalment, en aquelles especialitats deficitàries segons el seu Pla d’Ordenació de Recursos Humans (metge de família, pediatra ,...), un metge sense títol d’especialista pugui ser contractat per desenvolupar funcions que d’entrada corresponen a un facultatiu que ostenta l’especialitat corresponent i la determinació de la retribució del lloc de treball equiparada a la d’un especialista.

Els requisits previs són: no comptar amb candidats a la borsa de treball i no tenir  possibilitat de cobrir la plaça mitjançat processos de mobilitat (interna o externa). I les condicions del nomenament: eventual, revisable temporalment i cessament del no especialista quan es disposa d’un professional amb l’especialitat per cobrir la plaça.

La qüestió que es planteja és òbvia: si al Sistema Nacional de Salut regeix el principi d’especialitat per al personal facultatiu que hi presta serveis ¿Quin prodigiós instrument legal  empara a qui no  té una especialitat  per  ocupar, ni que sigui temporalment, una plaça de facultatiu especialista?  Doncs no és altre que la DELEGACIÓ D’ACTUACIONS prevista a l’article 9.4 de la Llei d’Ordenació de les Professions Sanitàries que estableix que en el si d’un equip professional és possible delegar o distribuir actuacions entre els seus membres sempre i quan qui rep la delegació objectivament sigui capaç de realitzar les tasques encomanades, no cal ni que tingui una acreditació acadèmica que ho avali. El judici de capacitat queda en mans de l’equip i l’ha de ratificar la Direcció del centre.

Aquesta delegació d’actuacions va ser una innovació revolucionària introduïda per la LOPS  (2003) en relació a l’exercici de les professions sanitàries que van deixar de ser concebudes com a compartiments estancs amb competències exclusives i excloents per donar pas, al menys a la lletra de la llei,  a una concepció dinàmica que reconeix l’existència de creixents espais competencials compartits interprofessionalment i, pel que ens ocupa, en el marc del treball en equip,  la possibilitat de delegar a altres professionals funcions que a priori  formen part del corpus de competències d’una determinada professió.

La ratificació per part del Govern de la Generalitat de l’acord sindical és, sens dubte, un aval molt important a la utilització de l’eina de delegació d’actuacions per donar cobertura a les necessitats assistencials dels centres, tant les derivades de la manca de professionals, com les de la implementació de nous rols (infermera  de pràctica avançada, assistent mèdic,...) o per combatre  la baixa productivitat a conseqüència de que els professionals dediquen una part del seu temps de treball a realitzar tasques que no aporten valor afegit a la seva labor.

Animo doncs als centres concertats  a vèncer les pors i reticències corporatives i seguir l’exemple innovador de l’ICS que ha fet de la necessitat virtut, així com demano als sindicats del sector concertat i a les corporacions col·legials que facilitin l’aplicació de les delegació de funcions allà on sigui necessària per atendre les necessitats assistencials de la població.

Fets destacables de la sanitat catalana, recollits al blog, durant aquest 2019 (i II)

La segona part de l’any 2019, políticament parlant, ha resultat igual de pobre per la sanitat catalana com la del primer semestre. Més enllà del continuisme de les polítiques de la legislatura anterior, sembla que al departament de Salut li han faltat idees per afrontar els nous reptes que el sistema sanitari públic té plantejats. Moltes paraules i molts pocs fets: aquests és un resum del que hem viscut aquest any 2019 al departament de Salut.

Fins i tot una qüestió tan estratègica i a la vegada tan reivindicada per la infermeria catalana ha acabat sense el decret propi que havia de regular la prescripció infermera. Finalment Salut ha optat per donar compliment a allò establert per el Real Decreto estatal, i el decret català promès s’ha quedat a la paperera de la història.

Només el final d’any hi ha hagut alguns fets que han trencat la manca d’iniciatives polítiques. Han aparegut sobre la taula els primers resultats de la creació de la direcció general de professionals de la Salut, que caldrà veure quina continuïtat tenen, i s’ha creat una empresa pública per gestionar l’Hospital de Reus, amb molt d’obscurantisme pel mig, i en el que sembla que tots els catalans haurem d’assumir els disbarats que s’han fet a Reus, pagant, entre altres coses, el dèficit acumulat per l’entitat. 

Tant de bo que l’any 2020 sigui molt més prolífic i les iniciatives del departament de Salut serveixin per millorar el nostre sistema de salut. Venim d’un any 2019, en el que la dita “qui dies passa... anys empeny” ha passat a ser la norma per la que s’ha regit el funcionament del departament de Salut. 

      

(...Continua de l'entrada anterior)

En el mes de juliol, la justícia tomba definitivament els acords assolits entre el sindicat Metges de Catalunya i l’ICS, complementaris al Conveni Col·lectiu del SISCAT, consolidant una anomalia procedimental en el procés de negociació dels convenis col·lectius. El sentit comú diu que els metges no poden quedar fora de les negociacions del Comveni.

El Dr. Manel Ferré és reelegit president del Consorci de Salut i Social de Catalunya una vegada que el Dr. Manel Balcells va retirar la seva candidatura per manca de suports suficients.

A finals del mes d’agost, el govern de la Generalitat va aprovar el desplegament del Real Decreto estatal de prescripció infermera a Catalunya. En lloc d’una reglamentació pròpia pel que fa a aquest tema, el govern català va optar per donar continuació del Reial Decreto estatal, malgrat que els treballs desenvolupats a Catalunya estaven força avançats.

  

Durant el mes de setembre es va produir un fet llargament esperat: L’Hospital de Bellvitge va inaugurar la nova àrea quirúrgica dotada de les tecnologies i els equipaments més moderns, convertint l’Hospital en un dels centres tecnològicament més avançats de Catalunya, sinó el que més.

   

En el mes d’octubre, i com a resposta a l’actuació dels “piolins” a Catalunya i després de la sentència als líders del procés independentista català, la nova direcció de l’Hospital de Sant Pau dona una lliçó de dignitat a aquells que després d’atropellar-nos com a poble, a sobre volien que ser rebuts amb aplaudiments.

A conseqüència dels aldarulls de rebuig a la sentència, l’associació “Sanitaris per la República” es fa notar pels carrers de Barcelona  auxiliant a persones ferides, siguin del bàndol que siguin.

    

Durant el mes de novembre el Fòrum de Diàleg Professional posa sobre la taula les conclusions a que ha arribat per millorar el coneixement sobre les necessitats de professionals i propugna 17 reptes d’actuació per pal·liar situacions que es poden produir en un futur immediat. Aquesta iniciativa del departament de Salut representa un dels pocs actius del departament en aquest any 2019.

El mes de desembre demostra que continuen creixent les llistes d’espera a Catalunya, com a conseqüència de la retirada del Pla de Xoc que el conseller Comin havia dotat amb 100 milions d’€,

La ubicació del nou Hospital Trueta de Girona continua sense consens local tot i que una majoria d’agents del sector sanitari es decanta per la solució de Salt, bàsicament per dues raons de pes: la proximitat amb el Parc Sanitari Martí Julià que produirà sinèrgies positives per a la salut de les persones de les comarques gironines, i que els solars d’aquesta part de la ciutat permeten creixements futurs del nou Hospital, a banda que possibiliten la creació d’un Campus de Ciències de la Salut molt potent i molt integrat.  

El departament de Salut anuncia per al 2020 un pressupost del tot insuficient si es té en compte que l’increment previst ni tan sols cobreix el dèficit de l’exercici anterior. Diguin el que diguin, aquest pressupost no permet recuperar les condicions del 2010, però també cal dir en contraposició que més val 900 milions més de pressupost que un increment més baix.

Els hospitals catalans, són els que més guardons TOP 20 reben. Aquest fet ve produint-se reiteradament des del primer moment de la creació d’aquests guardons.

Es produeix una segona reestructuració del CatSalut en el que va d’any, que caldrà analitzar per entendre si és una reestructuració més, o respon realment a un intent de resoldre problemes derivats de l’estructura anterior. Ho seguirem des del blog.

El govern de la Generalitat aprova la creació de les empreses públiques Salut Sant Joan de Reus-Baix Camp, i Salut Terres de l’Ebre. Coneixent els antecedents, i pel que fa a l’Hospital Sant Joan de Reus, dona la sensació que tot plegat acaba culminant un malbaratament de diners públics com mai abans s’havia vist a la sanitat catalana. Aquesta situació mereixerà una atenció especial des del blog, amb un intent d’aportar transparència a uns acords econòmics entre l’Ajuntament de Reus i el departament de Salut que avui estan amagats sota la intensa boira d’aquests dies, i que intentarem desvetllar. En positiu la creació de l’empresa pública Salut Terres de l’Ebre, ja compromesa pel conseller Comin, i pendents de veure que passa amb l`altre empresa pública Salut Catalunya Central, que ja s’hauria d‘haver creat també.  

Fets destacables de la sanitat catalana, recollits al blog, durant aquest 2019 (I)

Quan s’acaba l’any és el moment més adequat per donar un cop d’ull a la feina feta durant l’any. És evident que la feina feta per el departament de Salut al llarg d’aquest any 2019 va més enllà del que explico en aquesta entrada al blog. Tanmateix dels diferents escrits publicats al blog durant aquest 2019, he recollit aquelles que des del meu de vista tenen més rellevància.

 Són aquestes:

Durant el mes de gener passat, els metges de la sanitat concertada vàrem convocar una vaga amb l’objectiu que les seves reivindicacions fossin tingudes en consideració una vegada varen ser rebutjades per la Mesa de negociació del Conveni Col·lectiu del SISCAT.

La consellera de Salut es va reincorporar a la feina després de la seva baixa maternal

En el mes de febrer es varen unificar els consorcis sanitaris del Garraf i de l’Alt Penedès, significant un avança important per els habitants de la zona, i una decisió eficient de l’administració sanitària  que ha permès incrementar la cartera de serveis a les poblacions d’ambdues comarques sense necessitat de duplicar serveis.         

La comissió d’economia de la Salut del Col·legi d’Economistes va complir 40 anys, amb un seguit se conferències plenes d’interès. 

Es va crear la direcció general de Professionals de la Salut, fet molt rellevant pel sistema sanitari públic si tenim en compte que en les estructures del Departament de Salut ni en les del CatSalut, no hi havia ningú responsable de vetllar perquè el sistema pogués disposar en tot moment del nombre de professionals amb les qualificacions requerides per el sistema.

   

El mes de març va ser un mes pobre en quant a fets o decisions destacables, més enllà de constatar una certa paràlisi en el departament que només va donar senyals de vida a través de Twitter.

Es van complir 38 anys des de les transferències de les competències en Salut a la Generalitat de Catalunya.  

El mes d’abril es va significar per un fet molt particular: l’exconseller de Salut Xavier Trias, el principal creador de la xarxa d’hospitals d’utilització pública, i  impulsor de la reforma de l’assistència primària va deixar la política activa. La seva època, vist el que ha vingut després, es pot considerar com l’època daurada de la sanitat pública catalana.

Tot i que tothom en parla i avala la integració dels sistemes social i sanitari, els polítics continuen mirant a un altre banda mentre la manca de coordinació entre els dos sistemes crea ineficiències i problemes greus a les persones. 

En el mes de maig, es va registrar la primera vaga al SEM.

Els sindicats presents a la Mesa de negociació del Conveni, no varen  acceptar els acords post conveni assolits entre Metges de Catalunya i les patronals del sector creant una situació complicada per als professionals mèdics que una vegada i un altre topen amb tot mena de barreres per aconseguir tenir capacitat d’influència en el Conveni Col·lectiu del sector del que sistemàticament es veuen apartats gràcies a connivències inacceptables entre patronals i la resta de sindicats.

Es presenta al CoMB l’Associació de Metgesses de Catalunya

La consellera Vergés celebra un any al front del departament de Salut, sense que hi hagi masses actius a destacar. Ha estat un any de continuïtat de les polítiques en Salut adoptades en la legislatura anterior. 

        

El mes de juny ens va deparar un fet traumàtic a la gerència de l’Hospital Vall d’Hebron, vaixell insígnia de l’CS, quan el seu gerent va ser substituït per el gerent de l’Hospital de Sant Pau. De tota la moguda qui en va sortir guanyador va ser l’Hospital de Sant Pau que va recuperar per a la gerència una professional molt ben valorada pels seus companys, la Dra. Gemma Craywinckel. 

El departament de Salut està controlat en lo econòmic des del departament d’Economia, i no té cap mena d’autonomia financera. 

Tot i que Girona està pendent d’un nou hospital, l’actual Hospital Josep Trueta va estrenar unes noves dependències per el servei d’Urgències que arraconen per sempre aquelles imatges amb els passadissos plens de lliteres aparcades pendents que els malalts poguessin aconseguir un llit d’hospitalització. 

(Continuarà...)        

BON NADAL i FELIÇ ANY 2020

Hospitals TOP 20 2019: Catalunya com cada any, acapara bona part dels guardons

Dels 64 guardons atorgats, 21 són per hospitals catalans és a dir un 32,8% dels guardons corresponen a hospitals de Catalunya.

Respecte a anys anteriors, si fa o no fa, els hospitals catalans mantenen posicions de lideratge en aquest rànquing que per vintè any consecutiu ha donat a conèixer IASIST

 

Junt amb Catalunya, les altres comunitats amb hospitals guardonats són: Andalusia, Astúries, Balears, La Rioja, Madrid, País Basc i València. Des dels seus inicis, el programa TOP 20 ha comptat amb la participació de més de 200 hospitals de l’Estat espanyol.  

IASIST (integrada avui al grup IQVIA) ha atorgat els guardons TOP 20 ininterrompudament des de l’any 2000. Estem doncs davant del 20é aniversari dels guardons que com en anys anteriors s’han lliurat a Madrid, aquesta vegada a la seu del Hotel NH Collection Eurobuilding. Els guardons s’atorguen a la Gestió Hospitalària Global, però també a 8 àrees clíniques específiques. En l‘apartat de Gestió Clínica Global han estat guardonats 27 centres mentre que 24 hospitals han vist reconeguda la seva feina en alguna de les 8 àrees clíniques.  

De entre els 27 hospitals que han estat guardonats TOP 20 en Gestió Hospitalària Global pel seu equilibri en totes les àrees i processos clínics 12 d’ells són hospitals catalans:

Parc Sanitari Sant Joan de Déu

Clínica Corachan

Hospital de Viladecans

Parc de Salut Mar

Hospital Germans Trias i Pujol

Hospital de Tortosa Verge de la Cinta

Fundació Hospital Sant Bernabé de Berga

Hospital Comarcal del Pallars (Tremp) 

Fundació Hospital de Sant Celoni

Hospital Universitari Joan XXIII de Tarragona

Agrupació Sanitària Sant Joan de Déu-Hospital Clínic que han rebut un guardó cadascú 

  

Per que fa als hospitals catalans premiats en alguna de les 8 àrees clíniques, els hospitals guardonats són:

Parc Sanitari Sant Joan de Déu, en les àrees de la Dona, Sistema respiratori, i Ronyó i vies urinàries

Clínica Corachan, en l’àrea de Cor

Hospital de Viladecans en l’àrea múscul-esquelètica 

Parc de Salut Mar, en l’àrea del Sistema Nerviós

Hospital Universitari de Bellvitge a l’àrea de Ronyó i Vies Urinàries

Hospital de Mataró a l’àrea de Sistema Nerviós

Hospital Universitari Arnau de Vilanova de Lleida a l’àrea de Digestiu

L’Hospital que més guardons ha aconseguit és el Parc Sanitari Sant Joan de Déu, que s’ha vist reconegut en gestió hospitalària global, i en les àrees de la Dona, del Sistema Respiratori i del Ronyó i Vies Urinàries. Quatre guardons en total. 

Tot i que els resultats dels hospitals catalans són similars als dels anys anteriors, hi ha absències notables que acostumaven a repetir èxits cada any. Em refereixo a institucions com la Mútua de Terrassa o el Parc Taulí de Sabadell o al mateix Hospital Clínic, que no sabem si han desaparegut de les llistes de guardonats per els seus resultats, o bé per que no han participat en l’edició d’aquest any. Tot i que no en tinc la certesa, m’inclino més per la primera  de les raons. En qualsevol cas felicitar a tots els hospitals guardonats i als que no ho han estat també. Tots ells configuren sens dubte el millor sistema sanitari de l’Estat espanyol.  

Tanmateix la celebració d’aquests guardons, des de l’edició de l’any passat, ha perdut una mica l’expectació que despertava si més no entre els hospitals catalans. La integració de IASIST dins del grup IQVIA, o la proliferació de diferents entitats que van atorgant guardons amb criteris i resultats que difícilment coincideixen els uns amb els altres, pot haver desvirtuat el que era la festa anual de la sanitat a l’Estat espanyol. Segurament seria positiu que les diferents entitats organitzadores d’aquests rànquings hospitalaris intentessin unificar els seus plantejaments amb l’objectiu que tot plegat es reduís a un sol esdeveniment i a una llista única d’Hospitals guardonats. Tasca difícil però molt recomanable. 

A partir del mes de gener vinent, i com a conseqüència de la integració d’IASIST en el grup IQVia, la companyia catalana passarà a denominar-se IQVIA Healthcare desapareixent el nom original d’IASIST.         

L’assistència primària, la jornada diària dels professionals, i la demora per accedir a una primera visita

Llegia al web del sindicat Metges de Catalunya, una article al voltant dels retards que pateix la ciutadania per accedir al seu metge de capçalera. En aquesta entrada, el Dr. O’Farrill atribueix aquesta situació a les retallades, com si abans de les retallades, els ciutadans poguessin accedir amb immediatesa al seu metge de capçalera.

Segur que les retallades són la causa més important que ha impedit que els serveis de primària puguin millorar, però d’això a assegurar que les demores en l’assistència es deuen exclusivament a les retallades sembla, a priori, una frivolitat.    

Ignoro si el Dr. O’Farrill abans del 2010 ja exercia de metge en un CAP, però exercís o no, és bo recordar que les demores per accedir al primer nivell de l’assistència malauradament hi són des de fa molts anys, abans i tot del 2010, i que en tot cas, les retallades no van afectar a la primària fins a l’any 2011. Al 2010, només es va reduir el salari dels professionals de tots els àmbits (hospitalari, primària, sociosanitari i salut mental) i en cap cas va afectar a les plantilles, ni a les cobertures de vacants ni a les suplències. I és que cal puntualitzar, per evitar que amb l’excusa de les retallades fem passar bou per bèstia grossa, i les retallades acabin sent l’argument que ho tapa tot, fins i tot el mal aprofitament de les jornades laborals. Per tant, els motius de les demores en ser atès, caldrà cercar-los també en altres àmbits més enllà de les retallades que sens dubte han coadjuvat a la situació que tenim avui.

Entre els anys 2010 i 2018, la població de Catalunya s’ha incrementat en 81.000  persones (1 % aproximadament), tot i que als anys 2013, 14 i 15 va mostrar una tendència decreixent que va tornar a remuntar al 2016. Per tant no es pot culpar a la demografia d’un increment de les esperes per accedir a una primera visita del metge de capçalera, perquè en els anys de descens demogràfic, el temps d’espera va continuar pujant. Llavors, si la culpa no és de la demografia, el problema potser del nombre de metges? Segur que el nombre de professionals hi té a veure, però tinguem-ho clar, les plantilles no s’han reduït, en tot cas no s’han cobert al 100% suplències per malaltia, vacances o jubilacions, i això ha contribuït a cremar als professionals que han hagut de suportar en les seves consultes una pressió assistencial més gran.

Per avançar en la identificació de les causes d’aquestes demores, potser seria aclaridor, analitzar quina jornada fan els metges de capçalera en un matí, tot i que com que els equips d’atenció primària tenen autonomia per organitzar-se la jornada com millor creuen, la jornada assistencial en el món rural i en l’urbà tenen molt poc a veure pel que fa a la seva organització horària, i fins i tot en l’àmbit urbà hi ha diferències d’una ABS a un altre. Per tant no es pot generalitzar. 

Tot seguit explico una jornada laboral que és una jornada real en una ABS de l’àrea metropolitana de Barcelona. En aquest CAP l’equip d’atenció primària treballa de 8 del matí a 3 de la tarda segons el programa següent:

De 8 a 9 del matí es dediquen a la preparació d’històries clíniques, tot i que en alguna ocasió atenguin puntualment alguna urgència o alguna visita espontània.

De 9 a 11 atenen visites programades

De 11 a 11,30, esmorzen

De 11,30 a les 13 fan algunes visites programades i també alguna visita espontània

De 13 a 14 fan visites domiciliàries (poques)

De 14-15 sessió clínica

A banda d’aquesta ABS de la zona metropolitana de Barcelona, he indagat que passa a les altres demarcacions i a cada lloc és pot dir que ho organitzen a la seva manera. A Lleida capital hi ha una ABS en la que la jornada comença a les 8,15 i atenen visites programades fins les 13,15. Durant aquest lapse de temps, s’aturen per esmorzar. A partir de les 13,15 dediquen el temps a formació, estudi de cassos clínics, etc. Les atencions urgents i les visites espontànies estan incloses en l’horari de 8,15 a 13,15. En la gran majoria d’ABS són poc amics de fer visites domiciliàries que eviten tant com poden. 

En general, i amb les excepcions que calguin, les ABS de zones urbanes comencen l’assistència programada a les 9 del matí i l’allarguen fins la una del mig dia, aturant-se mitja hora per esmorzar. Moltes ABS urbanes no atenen visites espontànies i en canvi aquestes sempre són ateses en els àmbits rurals. Amb les urgències també succeeix quelcom similar: si en la zona hi ha CUAP els malalts són derivats al CUAP. Si no hi ha CUAP si que s’atenen les urgències.            

Vol dir que en general, de les 7,5 hores de jornada, només la meitat del temps com a màxim, es dedica a les visites programades que són les que acaben generant aquestes demores tan llargues quan el ciutadà hi vol accedir. Aquesta jornada tipus a l’ICS es desglossa en 5 hores d’agenda i 2,5 destinades a docència, reunió de l’equip, descansos, etc. En l’exemple explicat de l’àrea metropolitana de Barcelona, que correspon a un equip d’atenció primària real, no ICS, en lloc de 5 hores d’agenda per malalts programats n’hi trobem a tot estirar 4 hores. Què passa amb aquesta cinquena hora que també hauria d’estar destinada a donar sortida a les agendes? Què passa amb els equips d’atenció primària que no cobreixen les 7,5 hores diàries de dilluns a divendres que té estipulades l’ICS? Veient aquests horaris, estem segurs que la culpa dels temps d’espera per accedir al metge de capçalera és nomes de les retallades o de la manca de suplències?. Hi ha molt a treballar en millorar l’eficiència a nivell organitzatiu de les ABS; la ineficiència de les organitzacions malbarata recursos que acaben incidint en un increment del temps d’espera per accedir a una visita programada. Estic a favor d’una organització de la feina que respongui a les característiques de cada lloc, fugint de la uniformitat, però algú hauria d’assegurar-se i vetllar per que aquestes diferents organitzacions existents, siguin eficients . 

Val a dir que amb aquestes consideracions no vull negar en cap cas que hi hagi professionals verdaderament sobrecarregats, i això requereix solucions. Però cal dir també que les situacions de sobrecàrrega assistencial no estan generalitzades, per tant, el que toca és una anàlisi cas per cas, solucionar problemes allà on hi siguin, racionalitzar jornades i horaris allà on calgui, i redimensionar plantilles en més o en menys, allà on toqui. Tanmateix també cal que cada ABS treballi les 1688 hores anuals pactades en el conveni i això avui no és així... 

El pressupost de Salut per el 2020, consolida la manca de recursos crònica del sistema sanitari

Després de 2 anys amb pròrroga pressupostària, l‘increment del 10% que s’està anunciant, es del tot insuficient.

Comença a albirar-se a l’horitzó polític un possible pacte que permeti aprovar uns pressupostos de la Generalitat per aquest any 2020. Per els comentaris que uns i altres van fent, sembla que els Comuns i el govern de Catalunya estant apropant postures que, de confirmar-se, acabarien propiciant que es posés fi a la precarietat d’aquests dos últims anys en els que el país ha viscut sota la tenalla de dues pròrrogues pressupostàries, amb totes les limitacions que això comporta. 

Segons les informacions que circulen, sembla que l’aprovació d’aquests pressupostos per a l’any vinent significaria elevar el pressupost del departament de Salut en 900 milions d’€ sobre el pressupost del 2017 que era de 8.876,11 milions d’€. Estaríem parlant per tant, d’uns 9.900 milions d’€ aproximadament. Però què representa realment per a la nostra sanitat aquest increment?

Doncs després de 2 anys sota una pròrroga pressupostària, no representa gran cosa, sobretot si ho comparem amb la despesa real de l’exercici 2018, que segons va informar la consellera Alba Vergés en seu parlamentària, es va enfilar fins els 10.400 milions d’€. “La inversió més gram de la història” és com la consellera va qualificar el que en realitat era el dèficit més gran de la història. Ni més ni menys que un forat de més del 15%. Déu n’hi do... 

Per tant, estem parlant d’un pressupost per el sistema sanitari públic per a l’any 2020, que només representa el 95% del que es va gastar a l’any 2018. Vol dir que estem davant d’una nova generació de més dèficit, que vindrà a sumar-se al dèficit acumulat del departament de Salut, i que algun dia, algú, ho haurà d’acabar pagant tot de cop. 

Què passa quan l’administració pública comença un exercici arrastrant un dèficit de l’any anterior? Doncs en la pràctica equival a reduir el pressupost de l’any en una quantitat igual al dèficit que s’arrastra, de manera que el pressupost efectiu per a l’any en curs es veu reduït i això impedeix que algunes de les accions que es volien dur a terme es quedin sense pressupost per poder-les materialitzar. Algú pot al·legar que en major o menor mesura, això passa a cada exercici econòmic, i malauradament és veritat. Tanmateix compensar un dèficit tan brutal com el de l’any 2018 ha perjudicat molt l’exercici del 2019, i el dèficit d’aquest any, que encara no s’ha fet oficial, llastrarà i molt el pressupost de l’any 2020. 

Aquest fet tindrà com a conseqüència que els 900 milions de més, anunciats a bombo i plateret per el Sr. vicepresident del govern català, no tinguin els efectes que haurien de tenir si els números de la sanitat pública catalana estiguessin equilibrats. Segur que aquests 900 milions són millors que no pas 500 o 300 o bé una nova pròrroga pressupostària, però continuen sent clarament insuficients. Mentre Catalunya no dediqui a Salut la quantitat que es requereix, anirem amb una sabata i una espardenya, aplicant pedaços per tot arreu, fins que algun dia, algun dirigent polític digne d’aquest nom, agafi el brau per les banyes i més enllà de la permanent declaració de la insuficient dotació econòmica del nostre sistema sanitari, aporti solucions. Per un finançament just i suficient per el sistema sanitari públic.   

Aquest pressupost de l’any 2020, sembla que s’aprovarà gràcies als vots dels Comuns, i això comportarà una nova pujada d’impostos, en un país amb una càrrega impositiva de les més altes d’Europa. Pujar impostos ho sap fer tothom; és la solució senzilla dels que no donen més de si. Si volem mantenir l’estat del benestar, no podem pensar que pujar impostos sigui la solució miraculosa. Pujar impostos té un límit a partir del qual, els ciutadans poden engegar-ho tot a dida, començant per els polítics i els seus partits. 

Aquest país necessita un tipus de solucions diferents a la sistemàtica apujada dels impostos. Cal redistribuir millor els impostos que es recapten; cal acabar amb el frau fiscal, cal eliminar les despeses supèrflues, i en aquest últim àmbit hi ha mot a fer. Quants organismes i quants càrrecs hi ha al país que només són una “menjadora” per a uns quants espavilats?.

Una vegada més salta a la vista la importància que tenen els governs. Quan en el cas de Catalunya poses al front d’un departament persones sense la formació adequada, és impossible que es vagi més enllà de la ja coneguda cançoneta de pujar els impostos. Això ho saben fer fins i tot els nens petits. Un conseller de la Generalitat ha de tenir unes garanties de capacitació que ben pocs han tingut d’ençà de la recuperació de la Generalitat. 

Posaré un exemple molt viu avui dia: Els transports de l’Àrea Metropolitana de Barcelona tenen moltes deficiències. Per pal·liar els dèficits d’explotació al conseller de Política Territorial Damià Calvet només se l’hi ha acudit eliminar la T-10, que era el títol de transport més utilitzat pels ciutadans, en lloc d’eliminar els sous inútils, racionalitzar les plantilles segons les necessitats, eliminar càrrecs inútils, reduir les retribucions dels directius, eliminar la política en la presa de decisions, etc. La solució fàcil, la que aplicaria fins i tot un nen. Entrar a fons al problema? Noooo... quin mal de cap!

Si volem un estat del benestar, fort, de qualitat i consolidat en el temps, ens cal un govern format per gent competent amb una capacitació professional adequada a les responsabilitats que cal assumir. Mentre el pressupost del departament de Salut depengui d’un possible pacte entre el Sr. Aragonès i el Comuns, anirem amb una sabata i una espardenya... què hi farem, segurament és el que ens mereixem... 

Continuen els posicionaments a Girona sobre el nou Trueta

Després que la Comissió de Salut del Parlament de Catalunya aprovés una resolució demanant al govern de la Generalitat que el nou Hospital Josep Trueta a Domeny, es doti pressupostàriament i que es construeixi a Domeny, en el terme municipal de Girona, i que l’alcaldessa d’aquesta ciutat s’afanyés a celebrar aquesta iniciativa, s’han anat succeint posicionaments de pes en el sector sanitari, contraris a aquesta alternativa. 

Primerament va ser el Col·legi de Metges de Girona, a través del seu president el Dr. Josep Vilaplana, qui es va manifestar a favor de l’opció de situar el nou Trueta a les proximitats del Sta. Caterina a Salt, explicant entre altres arguments  que calia crear “un campus de salut potent que acosti els dos hospitals de l’àrea de Girona i que permeti, també, la construcció d’unes noves facultats de Medicina i d’Infermeria i, probablement, de noves disciplines biomèdiques”. També va afegir que “hem de ser molt ambiciosos i dissenyar un campus de somni i sortir de la zona de confort. És una qüestió d’oportunitat, d’espai, de massa crítica i de model, perquè Girona s'ho mereix i ens hi va la salut".

Aquest posicionament clar i sense ambigüitats del president del CoMG va rebre el suport immediat del seu homòleg barceloní, el Dr. Jaume Padrós que en una piulada a Twitter donava tot el suport del CoMB a la proposta efectuada per el Dr. Vilaplana, remarcant que era una proposta estratègica transcendental per el país. Paral·lelament el sindicat Metges de Catalunya també es manifestava en el mateix sentit dient en la seva web que “construir el nou Hospital Josep Trueta en terrenys adjacents a l’Hospital Santa Caterina era una extraordinària oportunitat per a la creació d’un campus sanitari d’excel·lència a la província de Girona que millori l’eficiència dels serveis assistencials, integrant equips i estimulant la recerca i la docència”.

La resolució de la Comissió de Salut del Parlament va comportar encara més reaccions, aquesta vegada dels professionals dels l’Hospital Josep Trueta i Santa Caterina. Aquests van presentar en la seu del Col·legi de Metges de Girona un manifest en el que d’una manera clara i rotunda expliquen el seu punt de vista favorable a la construcció d’un campus de salut, en el que també s’hi puguin ubicar estudis universitaris relacionats amb les ciències de la salut, així com estructures per a la recerca, en el solars pròxims al Parc Martí Julià de Salt on s’ubica l’Hospital Sta. Caterina entre altres dependències sanitàries.    

El manifest el signen 78 metges d’ambdós hospitals com caps de servei, caps de secció i clínics, i coordinadors mèdics, d’un total de 81 càrrecs de l’escala jeràrquica assistencial. Es tracta d’un document en el que els professionals expliquen que l’espai de Domeny és clarament insuficient atès que no disposa de cap alternativa de creixement entre altres inconvenients. 

Després d’unes consideracions inicials el manifest que consta de 7 punts diu:

1.- Apostem per un hospital terciari públic de màxim nivell que permeti augmentar la qualitat i l’activitat assistencial. L’Hospital Trueta és l’hospital de referència de les comarques de Girona i ha de tenir la capacitat per reduir significativament les llistes d’espera i eliminar les externalitzacions de proves i intervencions.
2.- Demanem la localització de les institucions biomèdiques en un únic espai, que permeti oferir serveis assistencials de primer nivell, recerca capdavantera i formació innovadora, graduada i especialitzada, en el camp de les Ciències de la Salut. Un projecte tan cabdal per a les properes generacions de metges, investigadors i docents no pot romandre disgregat en el territori. 

3.- Rebutgem categòricament un campus amb un Hospital Trueta més petit que l’actual, que comportarà la pèrdua de llocs de treball públics, i en una zona sense capacitat de creixement. Demanem per tant que es construeixi un Parc Hospitalari en un espai que pugui garantir-ne el futur creixement.  

4.- Apostem per un projecte que incorpori els hospitals Santa Caterina i Josep Trueta, l’Institut d’Investigació Biomèdica de Girona (IDIBGI), així com les facultats de Ciències de la Salut de la Universitat de Girona (Medicina, Infermeria i EUSES). Tots els hospitals públics terciaris de Catalunya disposen actualment d’un parc hospitalari que integren assistència, recerca i docència.

5.- Demanem que es potenciï l’Hospital Santa Caterina com a hospital comarcal i que es continuïn les aliances dels serveis assistencials dels dos hospitals (Josep Trueta i Santa Caterina), fins a incorporar tots els professionals de les especialitats dins un mateix equip en el nou Parc Hospitalari. L’aliança ha de permetre incorporar noves activitats assistencials i, per tant, créixer en tecnologia i en personal. 

6.- Demanem que s’homogeneïtzin els marcs laborals de les dues institucions mèdiques, buscant l’estratègia més favorable per reduir la precarietat laboral dels diferents col·lectius de treballadors de la salut.

7.- Demanem que les societats dels professionals de la salut, i les societats civil, empresarial i política del territori ens facin confiança i costat en la nostra visió, i que ens ajudin a fer del Parc Hospitalari de Girona una realitat al més aviat possible.

Sembla doncs clar que en opinió dels professionals sanitaris i les seves organitzacions col·legials i sindicals, la millor ubicació del nou hospital seria la propera a l’Hospital Sta. Caterina, fet que podria significar que el nou Trueta sortís del municipi gironí, per situar-se dins del de Salt. I segurament aquesta qüestió pesa molt en la tossuderia de l’alcaldessa de Girona de voler mantenir l’opció de Domeny. Tanmateix, en opinió dels professionals signants del manifest, en els terrenys propers al Santa Caterina es podrien arbitrar solucions que permetrien que el nou Trueta continués dins del municipi de Girona. Sembla que si les administracions s’ho proposen, això és factible.

Ara la pilota està en el terrat del departament de Salut, que haurà de prendre la decisió definitiva molt aviat. Tanmateix, si recordem que en la Comissió de Salut del Parlament, ERC va votar en contra de la Resolució, ja tenim una pista de per on poden anar els trets...        

La CUP demana al Parlament la reversió del model sanitari actual, cap a un sistema de provisió i titularitat exclusivament pública.

ERC manté una actitud poc clara, amb la ja característica ambigüitat del partit en els temes delicats, del si però no i del no però si, que deixa ben clar per part dels republicans que no tenen model sanitari, o si més no, que públicament no el volen explicar. Tanmateix se’ls entén tot... 

La CUP ha aconseguit que el Ple del Parlament hagi aprovat la creació d’una comissió d’estudi, que entre altres funcions té la de traçar un pla per internalitzar tots els serveis sanitaris públics que avui estan en mans privades. 

En canvi, la CUP ha vist com la seva petició de retirar la Llei Aragonès ha estat rebutjada per la majoria del Parlament. Una llei, que és bona per la sanitat pública catalana perquè prioritza la qualitat dels serveis per sobre del preu, i que demostra les contradiccions internes d’Esquerra, defensant una futura Llei que es contradiu absolutament amb el fet d’internalitzar serveis a les persones que ara estan sent proveïts per entitats privades sense ànim de lucre.           

La diputada Maria Sirvent de la CUP, ha presentat al Ple del Parlament de Catalunya d’aquest matí, la moció que en el fons implica la reversió del model sanitari català cap a un sistema on la prestació de serveis de salut i la titularitat del mateixos recaigui exclusivament en l’administració pública.  

Aquest és un resum de la intervenció de la diputada cupaire Maria Sirvent:

"Avui a Catalunya la provisió de molts serveis públics està en mans d’empreses privades. El model imperant s’estructura mitjançant la compra de serveis al mercat; aquesta és la via normalitzada a Catalunya de compra de serveis de titularitat pública. Volem canviar progressivament aquesta situació, i volem aconseguir que la via principal sigui que la gestió, la provisió i la titularitat d’aquests serveis públics essencials per les persones i que garanteixen drets fonamentals siguin 100% públiques. Segons les darreres enquestes un 58% dels ciutadans aposten per una gestió i titularitat 100% pública, i només el 23% creu que la gestió privada funciona millor.

Proposem la creació d’una comissió d’estudi que analitzi la situació dels serveis públics, que analitzi les conseqüències econòmiques de les privatitzacions i que treballi en un pla per internalitzar tots aquests serveis que avui estan en mans privades. Demanem també que es creï una oficina per assessorar als ajuntament en aquest procés d’internalització que sabem que és complicat i que requereix d’un suport tècnic important.  

També volem la creació d’un observatori independent que vetlli pel control del compliment dels contractes per part de les empreses concessionàries dels serveis públics i que asseguri l’exercici de les potestats de les administracions de control, inspecció i sanció. 

Volem recuperar la gestió pública dels serveis de titularitat pública, no renovar les adjudicacions de les empreses privades actualment en vigor i retirar la Llei de contractes de serveis a les persones, coneguda com a Llei Aragonés. Revertir aquestes situacions està en les nostres mans."

Dels diferents punts de la moció, s’ha provat el relatiu a la creació de la comissió d’estudi mentre que la resta de punts han estat rebutjats. Per tant, l’anomenada Llei Aragonés té llum verda per continuar la seva tramitació parlamentaria. La sorpresa s’ha donat quan el representant d’ERC Jordi Albert ha pres la paraula per anunciar el seu vot a favor de la gestió directa dels serveis sanitaris públics que ha rebut també el suport dels Comuns, però que finalment ha estat rebutjat per una majoria de diputats. A destacar la intervenció del diputat Albert.

Últimament el parlament de Catalunya ha vist com alguns diputats i diputades han perdut una mica aquell respecte que el Parlament sempre havia tingut. El Parlament és la casa de tots els catalans i representa al poble de Catalunya. S’hi aproven les lleis i es discuteixen els aspectes més transcendents de la vida del país. Els diputats i diputades ens representen a tots nosaltres, i per tant mereixen tot el nostre respecte. Un respecte que hauria de ser recíproc. Més d’un hauria de vigilar amb les seves indumentàries i el seu aspecte personal, a banda de la coherència de les seves intervencions.